De les cabanyes a l'aldea

En un recentíssim post comentàvem com les anàlisis i les hipòtesis dels primers segles medievals han estat un dels àmbits més innovadors i suggeridors de la historiografia de l'Edat Mitjana, i com les noves dades i els nous punts de vista aportats per la arqueologia, fonamentalment, estan canviant moltes de les tesis sostingudes de forma majoritària pels historiadors fins fa no massa temps.
De nou, assenyalem dos treballs de síntesi i d'interpretació dels resultats produïts en diverses excavacions, ara en l'àmbit de la península Ibèrica, publicats per la revista ja citada d'Archeologia Medievale. Un d'ells, si bé l'aparell de les conclusions és un tant feble, és el de l'arqueòloga A. Chavarría Arnau, titulat «Considerazioni sulla fine delle ville in Occidente» (núm. XXXI, 2004, p. 7-19) i referit a un dels temes que ha originat un major debat en l'alta Edat Mitjana: la trajectòria de les villae tardoantigues.

Detall d'un mosaic del jaciment dels Banys de la Reina

Retenim ací l'evolució que perfila a partir de les transformacions planimètriques i de les funcions dels espais en les troballes realizades. Al marge dels processos complexos que comportaren l'abandó de moltes d'aquestes unitats, la línia principal és que al llarg dels segles IV-VIII aquestes residències d'esbarjo -d'otium aristocràtic- devingueren en uns espais productius, s'amortitzà l'espai per a usos també habitacionals o, fins i tot, aparegueren zones funeràries; en suma, resultaren molt menys obstentoses que en segles passats. En la villa dels Banys de la Reina a Alacant o la de l'Horta Vella a Bétera, les instal·lacions termals s'usaren per a les reserves de peix o bé per a un depòsit en un lloc fresc.

Els primers símptomes d'açò es detectaren des dels darrers segles del domini romà en les petites i mitjanes residències, lligats a la progressiva ruralització de la societat, però també als canvis operats en les relacions socials, amb la major dependència dels propietaris menuts o bé amb la presència de treballadors o jornalers agrícoles en aquests espais. Aquesta modificació de les estratègies econòmiques acabà afectant també a l'aristocràcia a partir del segle V. La naturalesa de tots aquests cada vegada més complexos processos, però, és un de tants interrogants que resten per respondre.
Això no obstant, a més d'aquests llocs privilegiats, l'arqueologia s'està ocupant, si bé amb moltes dificultats, de l'evolució de l'espai domèstic. És a dir, que a partir de l'anàlisi dels llocs de residència i treball, de l'àmbit domèstic, és possible copsar alguns dels profunds canvis socioeconòmics operats en l'alta Edat Mitjana i que fins al moment no s'havien ni arribat a considerar. A l'efecte, l'altre article al que volem fer referència és el portat a terme per a A. Azkarate i J. A. Quirós que, malgrat ser un balanç d'un tema en principi marginal com és la construcció de cases amb materials efímers -fusta, fang, etc.-, s'insereix plenament amb alguns dels punts nodals de la recerca d'aquest període.
En «Arquitectura doméstica altomedieval en la península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa María de Vitoria-Gasteiz, País Vasco» (Archeologia Medievale, XXVIII, 2001, p. 25-60), aquests dos investigadors han compilat més de 40 jaciments dels segles IV-X que han estat excavats en la meitat nord de la península Ibèrica. En primer lloc, han posat de manifest la importància de la construcció en fusta, menyspreada tradicionalment en ser considerada de major valor la realitzada en pedra. La partició taxativa d'una Europa mediterrània que edificava en pedra, com a herència romana, s'ha fet en mil miquetes també en altres països meridionals: en l'imperi Romà moltes de les construccions eren alçades efectivament amb materials efímers i també en moltes de les troballes penínsulars posteriors (a Lleó, Xixón, Gasteiz, per exemple, totes les d'àmbit domèstic ho foren amb fusta en els segles altomedievals; també en ciutats de certa importància com Mérida o València la seua presència no era inusual), inclosos en els espais més distingits i les classes més acomodades. Sense concretar-ho massa, els autors assenyalen que s'ha de situar en uns paràmetres diferents als fins ara aportats aquestes circumstàncies i en unes altres disjuntives, ben distints dels pressupòsits heretats, fet que revaloritzarà les petjades que han deixat i permetrà una millor comprensió d'aquestes realitats.

Església de Santa Maria a Vitòria, eregida després de la concessió de la carta pobla de Sanç el Savi de Navarra a finals del segle XII. Al seu entorn s'hi troba una de les excavacions més importants per al període altomedieval de tota la península.

Una de les troballes més interessants d'aquest jaciment. Ací es pot veure la superposició de clots per als habitatges de fusta, açò és, la continuïtat de l'assentament. La carta pobla del 1181 diu d'aquest poblat que "vocavatur Gasteiz", i va ser substituït per un nou nucli habitat, Victoria.

Però, més enllà d'això, el més interessant d'aquesta aportació és la referent als hàbitats rurals, tot i l'enorme diversitat també en la península. En front de la idea, sostinguda fins i tot entre alguns dels renovadors de la historiografia altomedieval, d'uns habitatges estacionals, el primer que colpeix és la relativa estabilitat dels assentaments. Estabilitat també en les seues dimensions, el que ens parla d'una població que mantingué dalt a baix els seus contingents. No es tracta encara d'un hàbitat concentrat en aldees, però sí d'una tendència a l'agrupament abans del segle VIII. I contràriament a un certa percepció d'uns caça-recol·lectors prehistòrics i d'una societat amb jerarquies atenuades, l'anàlisi social de l'espai ens allunya d'aquesta imatge per als primers segles medievals. Tanmateix, quin era el contingut d'aquesta diferenciació social? Quines relacions socials eren les que dominaven en aquestes zones rurals? Quina relació tindria l'afirmació de la família conjugal al llarg d'aquesta etapa?
El més important, però, és que l'arqueologia, en base al seu estudi de l'hàbitat a partir de les múltiples relacions que es donaven en l'àmbit d'una sola comunitat i, fins i tot, del mateix espai domèstic, està proporcionant una suma pacient de dades molt concrectes. I sols amb l'acumulació i la sistematització dels resultats de totes aquestes recerques, que tenen un abast microespacial, es pot aprofundir l'organització econòmica i, per tant, en l'evolució d'aquelles societats abans de la implosió del feudalisme. La qual cosa consenteix, alhora, que es dote de nous sentits a les escasses fonts escrites conservades.

"Deserted Villages" i altres consideracions sobre el paisatge rural anglés

En el dia d'ahir vaig tenir l'oportunitat de conéixer de ben a prop el paisatge rural anglés de la mà de Christopher Dyer, Professor of Regional and Local History de la Universitat de Leicester. Per eixir de la ciutat varem prendre la vella calçada romana. Vet ací les primeres curiositats. És tracta d'una carretera petita, amb un carril per a cada sentit, que sols condensa transit en l'hora punta d'entrada i eixida del treball. Però el principal fet que crida l'atenció dels investigadors és que no condueix a cap lloc, almenys a cap lloc rellevant, més encara si considerem que Leicester és una important fundació romana [important dins l'escala de romanització britànica]. Potser per això, perquè no condueix enlloc, ha estat possible la seua conservació. Per descomptat, quan parle de conservació em referisc al seu traçat original, res queda del paviment originari. La seua amplària també ha estat alterada. Per aquesta carretera, que actualment s'anomena Gartree Road, arribem al primer despoblat o deserted village, que diuen ací. Bona mostra de l'interés de la societat anglesa pel seu passat (no tota, com després veurem) és que aquests deserted villages apareixen en el mapes [També en el google maps] Bé, com deia, aquest primer poblat s'anomena GREAT STRETTON [endavant GS] que vol dir alguna cosa així com el gran poblat de la carretera. Val a dir que aquest, juntament amb Little Stretton, són dos dels pocs assentaments vora a una calçada romana que continuen actius després del període romà. Un altre fet desconcertant és que el GS és abandonat cap a finals del període medieval, mentre que el germà petit ha arribat fins els nostre dies. GS era un assentament sense muralles que allotjava unes vint cases més la residència senyorial. Val a dir que aquests assentaments han quedat fossilitzats en bona mesura gràcies al desenvolupament que des de finals de l'edat mitjana va tenir la ramaderia. La necessitat d'àmplies pastures va reduir els espais de conreu i altres que havien estat ocupats foren guanyats per a la pastura.

El que veieu és la casa senyorial. En primer terme podeu observar la fossa que envoltava la residència. L'aigua que contenia li arribava des d'una font situada a una dotzena de metres per darrere. Tot sembla indicar que la fossa i l'aigua, lluny de tenir un funció realment defensiva, almenys en aquest cas, la seua finalitat, sense excloure la primera, seria més bé ornamental, és a dir, de remarcar les diferències entre les cases de la pagesia i la del senyor. Reconec que sembla una mica difícil de veure, però el turó que veiu a dalt és un dels extrems de la casa. L'entrada es situaria més cap a l'esquerra.

Aquest assentament també disposava d'una petita església, la torre de la qual podeu observar en la fotografia. De la construcció medieval sols resta dempeus la torre. La resta ha estat reconstruit en el segle XIX, si bé és cert que fent servir bona part dels materials originals que hi havia per l'àrea. Com podreu imaginar, les seues dimensions són reduïdes encara que no disposava de cap testimoni per a representar l'escala.

Bé, sense més dilació marxarem per la vella calçada romana fins un punt en que la carretera es bifurca. És aleshores quan assoma la vertadera calçada, més o menys. Ací teniu la calçada quan deixa de ser carretera i passa a convertir-se en un camí rural. Actualment es fa servir com a frontera entre dos termes municipals. Tot i que no s'observa massa clarament, us dic que és tota una línia recta que es perd en l'hortizó.

Després d'aquesta breu aturada continuarem fins BURTON OVERY. D'ací cal destacar, en primer lloc, el pub del poble, del nom del qual no em vull recordar, i de les seues cambreres, el nom de les quals no em vaig atrevir a preguntar. Val a dir que les salsitxes amb salsa de vi vermell estaven delicioses. Dit això, paga la pena assenyalar una construcció pagesa que ha perdurat fins els nostres dies.

Per als ulls que estan preparats (òbviament els meus no ho estaven ni ho estan ara) resulta fàcil d'entreveure les particularitats d'aquesta casa. Ací teniu una visió dels principals elements de la residència. En primer lloc, s'ha de destacar els fonaments, tots ells de pedra per tal de frenar la humitat. Per descomptat, les rajoles són d'època recent, però fins i tot en aquest punt convé assenyalar diferències. Mentre que les rajoles de l'esquerra són més grosses (quasi no es veuen en la imatge), les del cos central de la imatge són més fines. Doncs bé, això ens indica que mentre les primeres són més recents, aquestes últimes són del segle XVII-XVIII. No paga la pena dir que la casa ha estat alterada en diverses ocasions, però des de fa uns vint anys esta sota protecció.

El següent element que atorga la seua importància a aquesta construcció són les seues bigues, de fusta com podeu observar. Segons Dyer, aquesta és l'element més antic de la casa, que el situa al voltant dels segles XV-XVI, i que gràcies als fonaments encara estan ahí. Aquesta zona, per altra banda, no disposa d'aquest tipus de fusta, és a dir, que han estat portades des de 20 o 30 milles més al nord. Fixeu-vos també que cada biga té un basament propi, i aquest sembla ser també original. Avui en dia els propietaris són gent molt amable i més o menys conscient de l'antiguitat de la seua casa. Ens permeteren passar dins, encara que em vaig abstenir de fer cap foto. A més, a diferència del que veurem després, escoltaven atentament el que Dyer anava comentant. Marxàrem cap a CARLTON CURLIEU, encara que hauríem de tornar després ací per a sopar, abans d'empendre el camí de tornada a casa. En Carlton Curlieu trobem un nou poblat abandonat. Ací també es conserva una església antiga, de la qual sols part de la torre és medieval. D'aquest lloc el que sí em va sorprende fou la quantitat de llana que hi havia solta per la terra. Per descomptat, em vaig agafar una mica perquè a la Safor queden pocs ramats, i menys d'ovella, i tot que un servidor està acostumat a escardar, la ramaderia és una ciència completament desconeguda per a mi.

De nou començà a ploure altra vegada, així que decidírem tornar al cotxe i seguir la marxa cap a la nostra següent destinació: WHATBOROUGH. Aquest és un altre despoblat que gràcies a la ramaderia ha quedat fossilitzat en el paisatge. El primer problema que té aquest assentament és que es troba dins un propietat privada, i clar, semblen estar una mica farts de les visites dels investigadors. El cas és que entrem i parlem amb el fill de l'amo. Al principi sembla prou reticent a deixar-nos passar, i agafa el ninot i pregunta: "però què trobeu d'interessant en aquell turó, jo he estat mil vegades amb les haques i les vaques i no he vist mai res d'interessant". I Dyer li diu, "doncs vine amb nosaltre i ho veuràs"; a la qual cosa, el tipus li respon que té molta a feina a fer i que no, que anem nosaltres i ens banyem. (ei, amb això tenia raó el xic, bona la que replegarem)

Bé doncs, comencem a pujar el turó i quan arribem ens veiem les vaques soltes per ahí. A més "algú" ha fet un clot per acumular aigua i que pugeun beure els animals. El problema és que ho ha fet en mig del que era un dels carrers principals del nucli. En la primera imatge podeu veure el clot amb les vaques (res de vaquetes) i en la següent s'observa millor el carrer, just on està la brossa, amb les construccions al costat. Les cases, òbviament, estan orientades cap el carrer, haurien de ser d'unes dimensions semblants a la que hem vist abans.

Com he dit adés, tot aquest coneixement ha estat possible gràcies al desenvolupament de la ramaderia, i per tant la necessitat d'extenses pastures, han impedit que aquestes terres foren dedicades al cultiu i, en conseqüència, la terra no ha estat remoguda ni artigada. I sense més acabem, salutacions.

Entre la ciència forense, l'arqueologia i la història de l'alimentació

Tradicionalment, el període catalogat com a l'alta Edat Mitjana ha estat farcit d'impressions i valoracions certament pejoratives per a l'occident europeu. L'ensorrament de l'organització de l'imperi Romà (si bé la historiografia nacionalista identificava els posteriors regnes bàrbars com l'embrió de la història pàtria), la desvertebració de la xarxa de ciutats (en front d'un procés de pobra ruralització i d'economia de subsistència, en fi, que no era expansiu), la manca de testimonis escrits (i, per tant, de civilització i d'altres monuments en pedra)... Tot plegat ha fet que es correguera un vel d'obscuritat a la societat d'aquests segles, que es donara una pàtina molt negativa a unes realitats ben complexes al si del continent europeu i al llarg de la seua evolució. Aquesta és, així i tot, una visió predominant encara hui en molts autors.

Això no obstant, diversos historiadors, amb una relectura molt més acurada de les fonts i emprant un ampli ventall d'aquestes -i no només documentals- a més d'una metodologia molt més rica per aproximar-se a altres fenòmens menystinguts, han posat cap per amunt totes aquestes hipòtesis, fins i tot, per a constituir algunes de les innovacions teòriques més ressenyables al si de la historiografia medieval. Per un costat, Chris Wickham ja assenyalà l'enorme diversitat que es donà en els boscos anglesos durant els primers segles medievals, que va comptar una gran disponibilitat de recursos. Per un altre, M. Montanari, des de la perspectiva de la història de l'alimentació, posà de relleu la gran diversitat nutricional que va tindre lloc en aquesta etapa, molt més rica que en època clàssica o després de la revolució feudal, en què les societats europees ben bé van haver de mantindre una dieta molt més monòtona i depenent dels cereals. Ara bé, aquest historiador italià sembla que ha matisat algunes de les seues conclusions en els seus últims treballs.

En aquest sentit, algunes de les aportacions de l'arqueologia -que per a aquest període potser dotarà de les recerques més completes al voltant de l'economia i la societat-, estan refermant totes aquestes darreres propostes. Volem comentar ací un article aparegut en la revista italiana Archeologia Medievale, de la mà dels arqueòlegs I. Barbiera i G. Dallazuana, «Le dinamiche della popolazione nell'Italia medievale. Nuovi riscontri su documenti e reperti archeologici», en el número XXXIV del 2007, p. 19-42. Tot i que en principi està emmarcat dins la demografia històrica, en aquest text també es reflexiona sobre altres temàtiques que marquen també la dinàmica de les poblacions -les relacions socials, l'estructura econòmica, els comportaments socials, etc.-.

En concret, han compilat les dades de més d'una cinquantena de necròpolis del centre i nord de la península Itàlica entre els segles I a. C. i XVI, en què s'han realitzat anàlisis forenses i químics als cadàvers trobats, sobre els esquelets. Per un costat, s'han analitzat les dents dels infants i la seua insuficiència o no de calci, i ací es pot resseguir, com en els anells dels arbres, la formació des que apareixen. D'això es dedueix que en el període de l'imperi Romà la lactància es deixava des de ben prompte, no arribava ni tan sols a l'any fins en un 90% dels casos, segons els símptomes d'hipoplàsia detectats. A partir del segle IV i, sobretot, del segle VII els nadons eren alletats fins els 3-4 anys o més. El que indica, tot plegat, que tant mares com nens gaudiren d'una millor disposició alimentària durant aquelles centúries. Valors que tornaren a caure bastant a partir del segle X.

Per una altra banda, la criba o plec que apareix en els cranis, fonamentalment en l'àrea occipital, indica hiperostosi -lligada a anèmies, manques de ferro, estrés alimentari...- i aquesta descendeix de la mateixa manera i de forma notable a partir del segle IV. Tot siga dit, les dades per als segles XII-XIII són aviat contradictòries i no tant contundents en la pretesa minva nutricional.

Fresc del segle XIV que representa una fossa-ossari a Santa Maria del Casale de Brindisi

Un altre arqueòleg italià, F. Giovannini, en diversos treballs ha proposat un esquema explicatiu interessant sobre aquests fenòmens, arreplegant en part les idees esbossades per Wickham, bo i que requeriria de nombroses matisacions, especialment l'apartat neomaltusià. Per a aquell autor la millora de l'alimentació (palesable també en les fonts arqueològiques com hem vist suara) que s'experimentà en els segles altomedievals es traduí, en efecte, en una prolongació de la lactància i, per tant, en una baixa mortalitat infantil. Gran part de les societats de l'Occident europeu van mantindre mentre van poder una contenció en la fecunditat amb l'allargament en l'accés al matrimoni, el que pot explicar l'escàs creixement demogràfic que ha anat anotant la historiografia, i, en la mesura en què fou una població en molts casos estacionària i amb hàbitats no permanents (amb la manca de poders locals forts i de classes socials que se'n serviren i obligaren la seua concentració), mantingueren una baixa pressió sobre els recursos, cosa que activà aquest cercle amb uns aliments més diversificats.

Continuem excavant: ara la pobla d'Ifac

Diu Alain Guerreau, en el seu cèlebre llibre sobre la nostra professió, que tot medievalista deuria excavar alguna vegada, i tindre un control dels detalls aportats per aquesta pràctica, de manera que puga reaccionar a l'enorme potencial que representa l'arqueologia per al coneixement de l'evolució de la civilització medieval. Això, en general, és predicar en el desert, però vull aprofitar el caràcter divulgatiu del blog per a continuar parlant d'arqueologia medieval.

Fa unes setmanes vaig parlar de Madinat Ilbira aprofitant que l'equip investigador iniciava una nova campanya d'excavació al jaciment. A qui li interesse saber com avança una excavació dia a dia, ara té l'oportunitat de fer-ho a través dels relats diaris que un dels arqueòlegs que treballen a Madinat Ilbira fa en la pàgina web del projecte, des del 6 de juliol quan va començar la campanya d'enguany reconeixent el terreny a excavar, fins que aquesta acabe. En el moment de publicar aquest post la cosa no ha avançat massa encara, però segur que en unes setmanes es posarà interessant.

D'altra banda, i en el mateix sentit, a casa nostra també és interessant seguir el blog de l'encarregat principal de l'excavació de la pobla d'Ifach, José Luis Menéndez Fueyo. Ifac va ser una pobla de colonitzacio feudal fundada a finals del segle XIII, que de la mateixa manera que Madinat Ilbira per al cas andalusí, té la particularitat d'haver estat abandonada abans de fer cent anys. Així, tot i ser destruïda, les restes que queden no han patit l'evolució urbanística de qualsevol poble o ciutat que haja continuat habitat fins a l'actualitat, i això permet a més accedir-hi arqueològicament a tot el jaciment. Per contextualitzar millor el jaciment històricament, es pot dir que la pobla d'Ifach va ser fundada en 1282 per ordre de Pere el Gran, segons indica la documentació de cancelleria, amb la intenció de tindre una plaça forta que vigilara eixa zona de la costa del regne de València. Tor i això, pareix que no va tindre cap èxit fins que se'n va fer càrrec l'almirall Roger de Llúria, qui va ser el vertader impulsor a partir de 1297 com a senyor de la vila. Però allò que diferencia aquesta pobla de la resta de pobles de colonització fundades al regne de València als segles XIII i XIV és, com deia, que la seua evolució normal va quedar interrompuda, ja que va ser destruïda en 1359 per la flota de Pere el Cruel durant la guerra contra Castella i posteriorment abandonada.

Després d'atacar Barcelona i ser repel·lida, la flota castellana, amb el rei al capdavant, havia fugit a Eivissa, on va posar setge a la vila. Allí, Pere el Cruel va rebre la notícia que la flota catalanoaragonesa que els perseguia havia arribat a Mallorca, per la qual cosa va alçar el setge i es va dirigir cap a Dénia, on va esperar la flota del Cerimoniós amb la intenció de presentar batalla. Però com que els vaixells enemics no es decidien a atacar, el rei castellà va decidir destruir Ifac amb la intenció de fer reaccionar la flota catalanoaragonesa perquè acudira a defendre la vila. Aquesta va ser bombardejada amb pedres per mar, i segurament atacada per terra i incendiada, de manera que va quedar destruïda bona part de la muralla i de les cases, i va morir una gran quantitat de població. La documentació ja indicava, com les excavacions estan corroborant, que la vila va seguir encara habitada fins a finals del segle XIV, tot i que en unes condicions pèssimes d'habitatge. Les muralles no oferien una seguretat en condicions, el forn havia quedat destruït i mai es va reconstruir, de manera que els habitats d'Ifac no podien fer pa, i en conseqüència el comte de Dénia no rebia cap renda d'ell. I així és com la major part de la població que no havia mort en l'atac va anar progressivament fugint, segurament assentant-se a Calp, tot i els intents del senyor per retindre'ls mitjançant reparacions esporàdiques i amenaces directes d'ajusticiament.

Les excavacions en les diverses campanyes s'ha centrat fins ara en la muralla i en l'església de Nostra Senyora dels Àngels, aquesta última fundada per la filla de Roger de Llúria, Margarida, senyora de la vila a partir de la mort de son pare en 1305. A principis de juliol es va traure al descobert els paraments de la torre campanar (dalt), una obra de carreus que cobreix el mur de maçoneria; i fa només dos dies es va poder delimitar una estança a l'interior de l'església, tot i que fins ara es creia que era d'una sola nau rectangular (esquerra). En definitiva, el jaciment del penyal d'Ifac no ha fet més que començar, i els resultats d'ací uns anys poden ser espectaculars pel que fa a la informació que proporcionarà sobre el procés de colonització medieval en general, i el fenomen de les pobles en particular. Anirem seguint-ho, com ja fa molta gent:

Repleguem la palla i tirem el forment

Aquest és un post que tenia pendent i que la mancança d'ordinador m'ha impedit escriure. Així que per a la crònica del IV curso de especialización caldrà que espereu uns dies. El propòsit d'aquest post és denunciar l'estat de conservació del castell de Bairén o de Sant Joan. En efecte, mentre el govern municipal de Gandia concentra els seus esforços en obrir en canal la ciutat de Gandia (nous paviments, nous parkings, nous carrers peatonals. . .) i destruir alqueries del segle XVII, si més no, el castell de St. Joan continua en estat d'abandonament. De nou, el govern local es contradiu a sí mateixa, dient que es preocupen pel patrimoni de la ciutat i no fan més que destruir. Esperem que les obres que estan duent-se al centre històric estiguen finalitzades per al V centenari de FB (del qual alguns ja estem fins el monyo, i encara no ha començat), obres que almenys des de fora semblen molt adients (ací no critiquem per criticar, això es feina de l'oposició, però aquest no fan ni això). El problema es volen crear una marca turística pensant amb nous productes, quan els productes els tens en casa, sols cal millorar-los. Un d'aquests productes que disposa Gandia és el seu castell.

En el seu moment a través de diverses campanyes el castell fou consolidat i adequat per a la seua explotació turística, però tot això s'ha perdut. No sé si pensar que aquesta és una altra tècnica de destrucció seguida pel regidor de territori Ferran Mut, qui no té prou amb agafar una escavadora i destruir alqueries del segle XVII, si no que mitjançant la desidia i l'abandonament destrueix el castell de Bairén.

Començant perquè la senyalització per arribar-hi és dolenta o no existeix, podem continuar aquesta crítica (constructiva, senyor alcalde) dient que el camí d'arribada travesa una riera!!. Bé un cop hem arribat als peus del castell, l'unic que trobarem pel recorregut són les restes de l'adequació que fa uns anys es va dur a terme. Tot està trencat, oxidat, fora de lloc. El brosegal s'esten per tot arreu, fent mal bé les estructures del castell, algunes de les quals són del segle XI.

Supose que les autoritats municipals no se n'han adonat que el primer que veuran els nostres visitants és aquest castell. Ni el palau ni els carrers de Gandia, el Bairén. I la veritat és no sembla que siga massa car de mantenir. No vull pensar que hi ha algun pla de destrucció, perquè les obres de la carretera ja arriben als peus del turó on és el castell, però estant Mut per mig, no em sorprendria.

L'ajuntament no féu res amb motiu del Centenari de Jaume I, qui per cert, estigué en el mateix castell, faran alguna cosa amb motiu del Centenari de FB, o simplement esperen que caiga pedra a pedra?

I de nou, cal denunciar l'actitud de les autoritats culturals de la comarca, clar, tan ocupades preparant el Centenari FB, no tenen temps per preocupar-se per altres coses. Em pregunte que farà aquesta gent el 2011, si ara la seua única feina és el Centenari FB, després què? a l'atur?, no crec, ja trobaran alguna.

"Veus los jurats com desfan les nostres franqueses?"

Seguint el fil de la iniciativa encetada la setmana passada tot aportant una cita referent als regidors tardomedievals de la cosa pública, n'exhumarem una altra de collita pròpia i de casa nostra. Posem-nos en situació:

Juny de 1355. Fa un any que Pere el Cerimoniós, el rei en persona, ha passat a Sardenya, dellà mar, per aixafar la revolta dels sards i els genovesos, però la resistència oferida pel castell de l'Alguer ha desbaratat els seus plans de fer una incursió ràpida i letal. Malgrat la presa final de la ciutat, un setge de sis mesos obliga a signar una pau precària i fer front a les ingents despeses que ha comportat el manteniment d'un dels exèrcits més grans que mai haja armat el del Punyalet. Per a organitzar l'expedició, a finals de 1353, requerí subsidis molt importants; també durant el setge, a mitjan 1354; i ara, a l'estiu de 1355, torna a sol·licitar-ne d'unes quantitats desorbitades per a rearmar l'estol de tornada.

S'augmenten les imposicions, s'obliga a la gent a fer préstecs forçosos, s'afigen talles i s'hi recluten hòmens pujats a la força a les galeres sots pena del cap a perdre. La lleva de molts e diverses hòmens, qui no han mullers ne infants ne són capmasers ni senyors d'alberchs, és general, ja que, no sens gran càrrech e vergonya lur, se retraen de servir e seguir-nos en lo dit viatge, jassia que lur condició lus ho do, com sien hòmens qui no han molt a fer, ans sien vaguerosos o malendrins. En eixe context Arnau Serra, un oficial reial, negocia amb els jurats de Mallorca la concessió d'un donatiu de 20.000 lliures que ve a sumar-se als 15.000 reals d'or atorgats uns pocs mesos abans. És la gota que fa vessar la indignació de l'illa...

Esclaten lluites entre els Aderrons i els Roigs. De nits e de dies contínuament es fan aplechs e ajusts a l'alberg de Jacme de Vedrenyans. I des d'allí conciten el poble contra els jurats i prohòmens de la capital mallorquina, estampan contra ells diverses verses, ço és, que·ls dits jurats e prohòmens qui ara són e aquest estament desfan la terra e que mentre lo regiment sia en mà de cavallers e de ciutadans que·ls dits jurats e prohòmens no faran sinó ço que mane la monarquia. Tant és així que amb aquells papers estampats que reparteixen per tota la ciutat han subvertides totes les gents e subvertexen tot dia fins al punt que els jurats viuen ab affany e ab temor. D'aquesta forma arribem a la nostra cita, la d'un d'aquells versos que agiten el poble mallorquí:

Ara l'havets lo regiment dels cavallers e dels ciutadans, han-vos treta de les caxes tota quanta moneda havíets e la roba de les cases. E ara us partien vostres fills e vostres germans e trameten-los-nos morir en Cerdenya, e no morran en fet d'armes mas que·ls lexaran morir de fam. No roman àls huymés sinó que·us hi trameten nós e nostres mullers, veus los jurats com desfan les nostres franqueses? Perquè valdria més que no·ns hi donassen consell cor ells no desigen àls sinó despoblar tota la terra.

Consellers de Barcelona amb el rei (1448)

Compartim recursos metodològics

No hi ha cap mena de dubte, es tracta d'una obvietat per començar aquesta modesta entrada, que les possibilitats de les noves tecnologies de la informació per a eixamplar els nostres coneixements històrics en l'àmbit de la investigació són infinites. Una altra cosa, però, són les terribles limitacions i mancances que, com confessa un servidor, tenim els historiadors dins aquest vast univers, que són inversament proporcionals a l'avanç de tots aquells recursos; l'autodidactisme forçós i forçat hauria de substituir-se progressivament amb uns rudiments bàsics també en les carreres universitàries i cursos de metodologies de la historiografia medieval. Tanmateix, això donaria per a un blog sencer.

Per a l'àmbit de les tècniques utilitàries, més concretament en l'ofimàtica, les bases de dades han anat substituint aquella tasca pròpia d'artesans que eren les fitxes de documents. I permeten, alhora, una recerca fàcil, còmoda i ràpida, a més de l'estalvi de recursos i de temps. Això no obstant, no sempre traem el profit que poden donar. Una de les fases inicials, la preparació de formularis complets, és la clau per obtindre uns rendiments òptims, tot i que no sempre la dominem degudament.

Al mateix temps, aquestes bases podem fer-les servir per a molts altres afers: per anar introduint bibliografia, actualitzar les dades de les biblioteques personals, prioritzar la recerca de títols, etc., etc.
Per als qui anem una mica justets, o deseperats, en aquestes batalles proposem el següent tutorial que va donant algunes pases rudimentàries per eixamplar aquest recurs de la base de dades del programari lliure OpenOffice.
I a fer hores abans de començar la investigació...

Paraules incisives, complexes i descarnades (I)

Fa uns anys ja me'l vaig topetar. I l'he retrobat novament en diversos reculls de textos medievals. El passatge que reproduïm a continuació forma part d'una compil·lació del dret consuetudinari del país del Beauvaisis elaborat per Philippe de Beaumanoir, que va exercir com a batlle i administrador del comte de Clermont, en el segle XIII. Si bé el text és més ampli i matisa el sentit d'aquestes paraules, no ha de passar desapercebuda aquesta descripció incisiva dels governs municipals, i els paral·lelismes amb unes altres realitats coetànies és realment sorprenent:

Vegem en moltes bones ciutats que els pobres i els de la mà mitjana no tenen part al davant de les magistratures de la ciutat, i que els rics les tenen totes perquè són temuts comunament a causa dels seus havers i del seu llinatge. I ocorre que uns són alcalde, jurat o recaptador, i a l’any vinent cedeixen l’ofici als seus germans o als seus nebots o als seus parents pròxims, de tal manera que als deu o dotze anys els rics han ocupat totes les magistratures de la ciutat i, després, quan el poble demana que els comptes siguen revisats, es desentenen dient que ja s’han retut comptes els uns als altres.

Ph. de Beaumanoir, Coutumes de Beauvaisis, vol. 2.

Imatge: catedral de Sant Pere del Beauvaisis

Unes opinions incòmodes

Acabe de llegir Una dona incòmoda, el llibre de la flixanca Montse Banegas que narra -amb indubtable rerefons autobiogràfic- la trajectòria d'una jove brillant i inestable des de l'institut fins a la finalització de la tesi doctoral en Història Contemporània. La carrera investigadora i docent de la protagonista, Mònica, es desenvolupa a la facultat de la Universitat de Barcelona i al llarg de les pàgines del llibre, en línia amb les seues dificultats per a socialitzar-se, no s'està de vessar, sense pèls a la llengua, tota una llarga sèrie d'opinions despietades de les quals no se'n salva pràcticament cap estament universitari. Hi ha estopa per a tots...

Per als professors:

El catedràtic, de qui havia llegit alguna cosa, distava molt de ser un pensador brillant, ni tan sols original, però era força conegut. Era d'aquella mena de persones amb oratòria planera, demagògica, guarnida amb quatre anècdotes personals, dels que tenen un to de veu suau, un parlar lent i un cert aire de despistats; tot un seductor a les aules, a les converses o als debats de ràdio. Responia a un perfil molt comú en el món universitari homes d'una maduresa ben portada, un passat esquerranós i radical tamisat per la moderació que donen els anys (i el pragmatisme de la necessitat), separat i amb gust per les coses bones Algunes de tan bones i cares com el bon vi, el bon menjar, un xalet a la Cerdanya o la roba de disseny. Una mena de persona que ha d'invertir molt de temps i energia a assolir, consolidar i mirar de superar la posició que té. Tanta "gestió", els deixa poc temps per fer el que se suposa que fan, és a dir, ensenyar i investigar. De manera que necessiten tota una cohort de becaris que els facin la feina: fer les classes, preparar les conferències, escriure els articles... I el que és més important, que els deguin favors. Vaig entregar l'article i en Rius [el catedràtic] hi va fer algun correcció (totalment innecessària) només per deixar clar qui manava, com els gossos quan es pixen per marcar el territori. Vam perdre un parell de dies i nits passejant, somrient i escoltant aquells vetustos professors que ens explicaven batalletes, ens sermonejaven i no perdien oportunitat de recomanar-nos que no fóssim "localistes". Quan l'universal impera, el localisme no agrada, excepte si es tracta de llonganissa de Vic i un bon Priorat.

Per als becaris:

Per una mena de solidaritat gremial, els becaris formaven un grup compacte i tancat, però infestat de desconfiances i traïcions. Una mena de lobby però amb una capacitat de pressió nul·la. Tots eren igualment malfiats, grisos i presumits. Aquestes sortides amb els becaris eren tremendament pesades. En començar a sopar es parlava només de temes acadèmics, com les recerques o les classes, amb algun comentari irònic sobre els professors, però pocs; tothom podia ser un enemic. A mesura que avançava la nit i la gent bevia més, es passava directament a malparlar ferotgement dels despòtics professors... Ni en aquells sopars pretesament entre companys, distesos i divertits, els becaris s'alliberaven dels jous esclavitzants que els lligaven als titulars. Les capelletes, les tensions, la desconfiança, s'amagaven sota les rialles, les bromes i les copes. Era com si en la meva feblesa ells [la resta de becaris] trobessin la seva força, amb deslleialtat i traïdoria, sense gota de pietat... En aquella fira de vanitats que era la universitat, la meva estava sent ultratjada sense treva.

Per a la burocràcia i l'estat:

En depositar-la, la meva tesi es va perdre en una mena de forat negre burocràtic governat per una colla de funcionàries dominatrix que compensaven les seves frustracions acadèmiques torturant els investigadors. Durant un mes la meva tesi va estar literalment il·localitzable en algun punt del procediment administratiu. Acabada la tesi es van acabar també les beques estatals. Em trobava en un moment d'impàs: l'estat, que havia invertit en mi com a investigadora, ara es desentenia del meu futur. El meu, insuficient, sou sortia del finançament que aconseguira el grup... En definitica, que treballava molt (com sempre) i cobrava menys.

Per a les tendències de la recerca:

La facultat era un viver de "modernisme". I no en el molt respectable sentit decimonònic del terme, sinó en el molt poc respectable sentit actual. Tres quartes parts de les assignatures duien la paraula "revisió", "multiculturalitat" o "gènere" al títol. Com havia d'evitar mirar aquella colla de criatures ignorants, fàtues i satisfetes? Com no podia veure-les, com podia no emprenyar-me, no indignar-me, no sentir-me fastiguejada al davant d'aquells éssers que desafiaven el mateix concepte d'educació? Universitaris mancats dels fonaments bàsics de la gramàtica, de la lògica, de les inquietuds i dels neguits més elementals? Com podia no sentir-me impotent al davant d'allò.

I per al sistema universitari en si:

Què hi feien tots aquells fills d'obrers a la universitat? ... L'estat buscava subsistir, acomodava l'excedent de població immigrant com a classe treballadora a Occident i creava una nova classe burgesa, més consumista, més hortera i més alienada que mai. La classe mitjana consumeix inconscientment i assegura un mercat inesgotable per nodrir, i alhora adopta al Tercer Món o col·labora amb oenagés amb la benedicció de l'estat, un mecanisme de control subtil i sibil·lí per evitar contradiccions de classe. Brillant. I el mecanisme té una única clau de volta: l'educació. Només cal pervertir una mica més el sistema educatiu i l'estructura funciona perfectament. Rebaixar a l'infinit la qualitat per aconseguir el miratge d'una classe mitjana il·lustrada i fer-ho amb l'argument que dóna més legitimitat: democratitzem l'ensenyament. Recol·loquem els individus a la infraestructura i així la supraestructura, satisfeta i indemne, continua xiulant amb les mans a les butxaques el seu camí cap a la perpetuació eterna.

Afortunadament, sembla que en esta ocasió la ficció caricaturesca supera una realitat dura i en ocasions cruel, però no tan salvatge -almenys personalment i de moment no m'ho pareix- com dibuixa la historiadora Mònica, Una dona incòmoda.

“Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo?”

Durant aquests dies he pogut gaudir de la lectura d’aquest breu assaig escrit fa ja algunes dècades per Carlo M. Cipolla –que el Servei de Publicacions de la Universitat de València edità de nou l’any passat, traduït ara al català– i he de reconèixer que ha estat força suggeridora. Com ja sabreu, l’autor italià posa la seua atenció en una petita comunitat rural, Monte Lupo, situada a pocs kilòmetres de Florència, i analitza bona part dels esdeveniments que s’hi succeeixen entre 1630 i 1631 arran d’un brot de pesta. Cipolla ens trasllada a un univers plenament rural –el poble consta d’unes 150 famílies a principis del segle XVII–, i no solament atén les qüestions relatives a l’epidèmia, sinó que els temes que s’entrecreuen al llarg del relat són ben diversos: l’enfrontament entre l’Església i l’Estat, la lluita de la ciutat contra el camp, les divergències dins la mateixa comunitat rural, el xoc que produeix la implantació d’unes incipients mesures sanitàries i el manteniment de costums i pràctiques fortament arrelats en la cultura popular i la medicina tradicional, entre molts altres. Així, doncs, les respostes que ofereixen els diferents actors de la societat moderna italiana davant d’un mateix fet, la surgència de la pesta, són ben divergents i l’obra de Cipolla en dóna compte.

Al llarg del segle XVII, els preceptes de la ciència experimental propugnada per Galileu avancen molt a poc a poc i s’incorporen progressivament a les mesures sanitàries que les autoritats prenen des de les ciutats, això sí, sempre que puguen servir per eixamplar les seues quotes de poder davant l’Església i el món rural circumdant. Tanmateix, l’aplicació no és gens senzilla. D’una banda, la seua actuació xoca amb els interessos de la jerarquia eclesiàstica, que no solament qüestiona els avanços de la ciència, sinó que també actua en defensa de les seues prerrogatives polítiques i jurisdiccionals davant de la ingerència dels governants laics, i la situació a la Florència del Sis-cents n’és un bon exemple. De l’altra, els habitants de les comunitats rurals que formen el hinterland de la ciutat-estat posen tota mena d’obstacles a l’acció dels delegats urbans, fins i tot si són veïns del mateix poble, com ocorre amb el pare Dragoni a Monte Lupo. El joc d’interessos i, per tant, els conflictes estan servits i només cal esperar un sotrac com el brot de l’epidèmia de 1630 perquè surten a la llum.

Deixem de costat les relacions entre les autoritats laiques i eclesiàstiques i, com fa Cipolla, centrem la nostra mirada en la reacció que tingué lloc al petit poble florentí arran del brot de pesta. Malgrat les passes donades des de la seua primera aparició a Europa occidental el 1347, la medicina no havia trobat les causes de la malaltia i, per tant, no sabia aplicar un remei eficaç al contagi que no fos altre que l’aïllament dels malalts i la quarentena. En efecte, la surgència de l’epidèmia paralitza la vida de la comunitat i qualsevol activitat –econòmica, política o social– es veu entrebancada o anul·lada pels governants de la ciutat. En aquest cas, són els magistrats de Sanitat de Florència i els seus comissaris, procedents habitualment de les files de la noblesa, els artífexs d’una agressiva política que pretén sotmetre el món rural circumdant i no dubten en aïllar pobles sencers si amb això aconsegueixen –o així ho creuen– aturar l’avanç de l’epidèmia vers la ciutat. Són també ells els que decreten si els veïns d’un o altre poble poden entrar al centre urbà i els que decideixen tallar o reactivar el comerç segons les perspectives d’un possible contagi. Amb aquestes mesures, els patricis de la ciutat determinen tots i cadascun dels afers de la vida quotidiana al camp, encara que la pagesia posa la seua resistència.

I ho fa de manera col·lectiva, reaccionant en conjunt davant els entrebancs procedents dels seients del govern urbà. La vitalitat econòmica i social dels pobles no s’esvaeix tan fàcilment i, malgrat les prohibicions i les barreres físiques, els intercanvis no s’aturen, els moviments dels pagesos d’uns pobles a altres són constants i les festes populars continuen celebrant-se com si res no passara. És cert també que arran de l’aïllament proliferen els robatoris i les infraccions, que ni tan sols el pare Dragoni, natural de Monte Lupo, pot aturar, com tampoc no pot aturar la celebració d’una processó que als ulls dels emissaris urbans apareix com una de les principals causes del rebrot de la pesta després de donar per controlada l’epidèmia. La processó esdevé un símbol de resistència, com també ho és el fet d’arrancar les reixes que aïllen Monte Lupo de la resta del món. La comunitat, doncs, es rebel·la contra les ingerències urbanes i ho fa atacant els signes que simbolitzen el poder de la ciutat, oferint una resposta col·lectiva que, arribat el moment, permet no esclarir l’autor material de l’acte delictiu que posa en xec als delegats de Florència. Els interrogatoris del comissari enviat pel magistrat de Sanitat no condueixen enlloc, perquè, malgrat les sospites, tots els interpel·lats guarden silenci i no delaten el delinqüent. Com bé intueix Cipolla, segurament l’afer no tingué una resolució definitiva.

Amb tot, l’autor italià presenta la comunitat com un bloc homogeni, format per «persones molt pobres» i «gent força difícil», i ací cal fer-li una petita crítica, perquè al llarg del conflicte emergeixen una sèrie de figures que, mitjançant els seus actes, encapçalen la resposta del col·lectiu i dirigeixen les insubordinacions contra els delegats urbans. Cipolla ho intueix i, en conseqüència, remarca el paper que juguen el capellà i alguns forners i fusters en aquest bienni a Monte Lupo, possiblement els instigadors de què les reixes foren arrancades, encara que no aprofundeix en les grans diferències que separen uns pagesos d’altres. Com ell mateix diu, a ben segur que a Monte Lupo hi havia camperols pobres, però també degué existir un reduït grup de prohoms, superiors en riquesa a la resta, que encapçalen els afers econòmics, polítics i socials de la comunitat. El fet que el pobre Pandolfo, l’únic que havia vist com es cometia el delicte, fos tancat a la presó i que els inculpats restaren tancats a les seues respectives cases de manera preventiva és un bon indicador. Apareixen altres indicis que suggereixen l’establiment d’una jerarquia interna entre la pagesia, però Cipolla només els esmenta i prefereix centrar el seu discurs en altres aspectes sociològics que testimonien la vivacitat del món rural, les lluites que es desencadenen al seu interior arran de la progressiva extensió dels tentacles de l’Estat i la confluència dels nous preceptes de la ciència i els mètodes tradicionals, oferint una visió molt colorista de la societat rural italiana del segle XVII. Tot i això, aquest humil lector s’ha quedat amb les ganes de conèixer millor la pagesia de Monte Lupo. La comunitat a penes apareix tímidament esbossada gràcies a la descripció d’algun dels seus personatges i segurament un escorcoll intens dels interrogatoris i de tota la documentació emanada arran del succés ajudaria a perfilar millor les diferències internes dels veïns de Monte Lupo i, qui sap, esbrinar qui va arrancar les reixes.