Acabe de llegir Una dona incòmoda, el llibre de la flixanca Montse Banegas que narra -amb indubtable rerefons autobiogràfic- la trajectòria d'una jove brillant i inestable des de l'institut fins a la finalització de la tesi doctoral en Història Contemporània. La carrera investigadora i docent de la protagonista, Mònica, es desenvolupa a la facultat de la Universitat de Barcelona i al llarg de les pàgines del llibre, en línia amb les seues dificultats per a socialitzar-se, no s'està de vessar, sense pèls a la llengua, tota una llarga sèrie d'opinions despietades de les quals no se'n salva pràcticament cap estament universitari. Hi ha estopa per a tots...
Per als professors:
El catedràtic, de qui havia llegit alguna cosa, distava molt de ser un pensador brillant, ni tan sols original, però era força conegut. Era d'aquella mena de persones amb oratòria planera, demagògica, guarnida amb quatre anècdotes personals, dels que tenen un to de veu suau, un parlar lent i un cert aire de despistats; tot un seductor a les aules, a les converses o als debats de ràdio. Responia a un perfil molt comú en el món universitari homes d'una maduresa ben portada, un passat esquerranós i radical tamisat per la moderació que donen els anys (i el pragmatisme de la necessitat), separat i amb gust per les coses bones Algunes de tan bones i cares com el bon vi, el bon menjar, un xalet a la Cerdanya o la roba de disseny. Una mena de persona que ha d'invertir molt de temps i energia a assolir, consolidar i mirar de superar la posició que té. Tanta "gestió", els deixa poc temps per fer el que se suposa que fan, és a dir, ensenyar i investigar. De manera que necessiten tota una cohort de becaris que els facin la feina: fer les classes, preparar les conferències, escriure els articles... I el que és més important, que els deguin favors. Vaig entregar l'article i en Rius [el catedràtic] hi va fer algun correcció (totalment innecessària) només per deixar clar qui manava, com els gossos quan es pixen per marcar el territori. Vam perdre un parell de dies i nits passejant, somrient i escoltant aquells vetustos professors que ens explicaven batalletes, ens sermonejaven i no perdien oportunitat de recomanar-nos que no fóssim "localistes". Quan l'universal impera, el localisme no agrada, excepte si es tracta de llonganissa de Vic i un bon Priorat.
Per als becaris:
Per una mena de solidaritat gremial, els becaris formaven un grup compacte i tancat, però infestat de desconfiances i traïcions. Una mena de lobby però amb una capacitat de pressió nul·la. Tots eren igualment malfiats, grisos i presumits. Aquestes sortides amb els becaris eren tremendament pesades. En començar a sopar es parlava només de temes acadèmics, com les recerques o les classes, amb algun comentari irònic sobre els professors, però pocs; tothom podia ser un enemic. A mesura que avançava la nit i la gent bevia més, es passava directament a malparlar ferotgement dels despòtics professors... Ni en aquells sopars pretesament entre companys, distesos i divertits, els becaris s'alliberaven dels jous esclavitzants que els lligaven als titulars. Les capelletes, les tensions, la desconfiança, s'amagaven sota les rialles, les bromes i les copes. Era com si en la meva feblesa ells [la resta de becaris] trobessin la seva força, amb deslleialtat i traïdoria, sense gota de pietat... En aquella fira de vanitats que era la universitat, la meva estava sent ultratjada sense treva.
Per a la burocràcia i l'estat:
En depositar-la, la meva tesi es va perdre en una mena de forat negre burocràtic governat per una colla de funcionàries dominatrix que compensaven les seves frustracions acadèmiques torturant els investigadors. Durant un mes la meva tesi va estar literalment il·localitzable en algun punt del procediment administratiu. Acabada la tesi es van acabar també les beques estatals. Em trobava en un moment d'impàs: l'estat, que havia invertit en mi com a investigadora, ara es desentenia del meu futur. El meu, insuficient, sou sortia del finançament que aconseguira el grup... En definitica, que treballava molt (com sempre) i cobrava menys.
Per a les tendències de la recerca:
La facultat era un viver de "modernisme". I no en el molt respectable sentit decimonònic del terme, sinó en el molt poc respectable sentit actual. Tres quartes parts de les assignatures duien la paraula "revisió", "multiculturalitat" o "gènere" al títol. Com havia d'evitar mirar aquella colla de criatures ignorants, fàtues i satisfetes? Com no podia veure-les, com podia no emprenyar-me, no indignar-me, no sentir-me fastiguejada al davant d'aquells éssers que desafiaven el mateix concepte d'educació? Universitaris mancats dels fonaments bàsics de la gramàtica, de la lògica, de les inquietuds i dels neguits més elementals? Com podia no sentir-me impotent al davant d'allò.
I per al sistema universitari en si:
Què hi feien tots aquells fills d'obrers a la universitat? ... L'estat buscava subsistir, acomodava l'excedent de població immigrant com a classe treballadora a Occident i creava una nova classe burgesa, més consumista, més hortera i més alienada que mai. La classe mitjana consumeix inconscientment i assegura un mercat inesgotable per nodrir, i alhora adopta al Tercer Món o col·labora amb oenagés amb la benedicció de l'estat, un mecanisme de control subtil i sibil·lí per evitar contradiccions de classe. Brillant. I el mecanisme té una única clau de volta: l'educació. Només cal pervertir una mica més el sistema educatiu i l'estructura funciona perfectament. Rebaixar a l'infinit la qualitat per aconseguir el miratge d'una classe mitjana il·lustrada i fer-ho amb l'argument que dóna més legitimitat: democratitzem l'ensenyament. Recol·loquem els individus a la infraestructura i així la supraestructura, satisfeta i indemne, continua xiulant amb les mans a les butxaques el seu camí cap a la perpetuació eterna.
Afortunadament, sembla que en esta ocasió la ficció caricaturesca supera una realitat dura i en ocasions cruel, però no tan salvatge -almenys personalment i de moment no m'ho pareix- com dibuixa la historiadora Mònica, Una dona incòmoda.
3 comentaris:
Bufff, aixó desmoralitza al més pintat. Vosaltres que sou becaris penseu de la mateixa manera??? Tan malament veieu el panorama universitari?? Supose que no serà fàcil, però si la gent ja pensa que és molt complicat... sols ens falta pensar que els titulars son uns dèspotes, els becaris uns traidors mala sang i els alumnes gentola ignorant( aixó ma fet mal però reconec que en la majoria dels casos, i m'he d'incloure, és de veres,en gran mesura per culpa del sistema). En el vostre lloc és aixó el que es veu??
Jo particularment, en escriure el post, ja vaig dir que no ho veia així o, si més no, que no ha estat el meu cas. He tingut molta sort amb el director de tesi, que en absolut s'ha aprofitat de mi, sinó que contràriament s'ha limitat a guiar-me i confiar en mi.
En tot cas, tampoc puc parlar massa de la vida universitària o dels alumnes perquè jo he fet la beca al CSIC, on no hi ha tota la tasca acadèmica de fer classes, substitucions i tot això. Sí que conec casos de directors que se n'aprofiten dels seus becaris a l'hora d'organitzar congressos, fer articles i altres feines menors, tot i que generalment ho he conegut en altres tipus de carreres.
Pel que fa a la resta de becaris, el mateix: cadascú ha de mirar pel seu interés, però en general hi ha companyerisme. Harca n'és una bona mostra (i no cregues que no costa tirar coses conjuntes avant, però amb voluntat, paciència i bon humor alguna coseta anem fent...)
Si, la veritat és que el que feu te molt de mèrit no sols per el contingut sino també per l'energia i el companyerisme que poseu, i que transmeteu als joves que vos seguim.
L'aclaració és molt tranquilitzadora, gracies!! I m'en alegre de que les vostres experiencies estiguen sent positives.
Continueu així i HARCA!!!!
Publica un comentari a l'entrada