El terror de la Unió (1348)

Ja hem parlat al blog d'Harca de la revolta valenciana de la Unió, encapçalada pels dirigents de la ciutat de València contra l'actuació autoritària de Pere el Cerimoniós a mitjan segle XIV. En aquest sentit, en nom de les lleis, les llibertats i els privilegis concedits per la pròpia monarquia, una lliga de nuclis de tot el regne valencià tractà de frenar les injustícies i els abusos comesos pels oficials reials. Tanmateix, com ha passat en altres circumstàncies similars al llarg de la història, el mateix moviment acabà per crear, en els moments de màxima tensió, mecanismes d'execució sumària que instauraren un clima de terror en nom del triomf de la pròpia revolució. En concret, en el cas valencià, aquella situació es produí a partir de l'octubre de 1348, quan la rebel·lió havia quedat completament aïllada després que els unionistes aragonesos haguessen estat vençuts poc abans i tots els atacs dels exèrcits del monarca se centrassen en el regne de València. En primer lloc, una reunió celebrada a la capital valenciana trià un cap militar amb poders suprems: en Consell general se levà en Bernat Gomir e dix que cap havien mester a la guerra, e lo poble que allí era avolotat respòs que bo era, e ladonchs lo dit en Bernat Gomir dix que en Johan Sala hi seria bo, e lo dit poble avolotat respòs que li plahia. Així, el savi en dret Joan Sala fou escollit com a capità de la guerra, a instància del també jurista Bernat Gomir, qui, segons Mateu Rodrigo -el màxim especialista en la revolta-, va ser el principal ideòleg de la Unió i un dels seus màxims dirigents. D'aquesta forma, la nova elecció va ser pregonada pels carrers de València el 9 d'octubre de 1348, tot just quan es complien 120 anys de la conquesta cristiana de la mateixa ciutat. I la proclamació detallava l'àmplia gamma de facultats que la Unió conferí a Joan Sala:

Que aquell pusca reger, gubernar e deffendre lo poble de la dita ciutat, e aquell manar e desmanar segons bon arbitre seu, et encara punir e castigar aquell o aquells qui seran inobediens als seus manaments, et encara aquell o aquells qui són sembradós de males espines, los quals dien mal de la Unió e s'esforcen pervertir aquells qui són d'aquella, e encara pengar e roçegar e en altra manera punir e castigar aquells qui, segons llurs delictes, o merexeran.

A més a més, ningú no podria eixir del terme de la capital ni cap embarcació salpar del port sense la llicència expressa del nou capità. Tot plegat, doncs, sota la invocació de porgar les males espines, es donaren poders per a instaurar el terror a la ciutat de València. I, en consonància amb això, s'adoptaren noves mesures, com ara l'establiment de la pena de mort per als desertors i el nomenament d'entre X o XII prohòmens, qui eren inquisidors de les espines. Així mateix, segons un testimoni posterior, a poch de temps que·l dit en Johan Sal·la fon capità, féu penyar molts sachs en dues bares en la finestra de la cort, e forques per diverses parts de la ciutat. Això és, que a banda d'escampar per la urbs la presència intimidatòria de les forques, s'inventà un sistema per tal de mostrar als habitants el procés d'execució d'aquells que gosaven qüestionar les accions de la Unió. En aquest sentit, a tenor del que explicà un altre testimoni coetani, aquelles dues barres amb sacs, col·locades a la Casa de la Ciutat, indicaven les morts que s'anaven produint: segons los sachs que tenien en la perxa denant les finestres de la sala, dels quals vehia hom falir quals n'avien levats, e en allò conexia hom que alcun hom havien negat. I és que l'ofegament a la mar en sacs, junt amb la degollació, fou el sistema més emprat pels unionistes a l'hora d'executar les sentències condemnatòries. Per exemple, així ho testificà un dels saigs municipals, en explicar els procediments de Francesc de Rodeja, que era l'encarregat de dur a terme les execucions:

Veé ell, dit testimoni, que·l dit en Francesch de Rodeja féu metre los dits preses en una barcha... E com fos de nit entraren-se'n en la mar, e com tornaren veé ell, dit testimoni, que vengueren menys d'ells, e dixeren a ell, testimoni, que en Francesch de Rodeja los avia feyts ofegar, e que eren ofegats. Et com foren tornats de la mar a la ciutat, lo dit en Francesch de Rodeja féu traure los dos preses que romanien e féu-los ligar e menar preses e ligats a la rambla en aquella nit matexa, ço és, sobre la pobla de les dones, e eell, testimoni, present, lo dit en Domingo Schacacdó matà e degollà per manament del dit en Francesch de Rodeja los dos hòmens, e pus féu-los soterrar.

Amb tot, durant els dos mesos que s'allargà aquell estat de coses "únicament" es documenten 11 execucions, una xifra reduïda si la comparem amb la repressió encetada a finals de 1348, a partir del moment en què la Unió fou derrotada i Pere el Cerimoniós entrà a la ciutat de València. Val a dir, en un mes es dictaren fins a 48 penes de mort. De fet, segons l'acusà el seu germanastre, l'infant Ferran -defensor de la Unió-, el rei ordenà diverses morts cruels, inhumanitats no acostumades de fer, contra moltes e diverses persones qui no havien alcuna culpa, mas solament eren estades mortes e destruïdes en persones e béns per tal con deffanien los dits furs e privilegis, libertats e bons uses e la Unió. Així, segons deia, la majoria dels dirigents unionistes foren morts per lo dit senyor rey, a cruel mort et injusta, uns altres fugiren per paor e terror del dit senyor rey, i dels que quedaren a la ciutat, ningú no gosà contradir al rei perquè grans companyes de hòmens de cavall de Castella, d'Aragó, de Cathalunya e de regne de València foren a la dicta ciutat ab lo dit senyor rey per consumar e matar tota persona qui a la sua volentat contrast. I és que, posats a crear un estat de terror, el monarca, com d'altres autoritats supremes al llarg de la història, tenia molta més capacitat que la Unió, un poder efímer i revolucionari.