Els codis jurídics de la Corona d'Aragó (I). Els Usatges de Barcelona

Com sabeu, el món de la investigació, com qualsevol altre aspecte de la vida, és capritxós. Fa uns mesos feia esport amb el meu company de fatigues per l’antic llit del Túria, el bon amic Frederic, i estava capficat en un article que m’havien encomanat. Un estudi seriós, d’un tema de rellevància i d’àmbit general, a nivell del regne de València o de la Corona d’Aragó, em digueren. Ben bé, un repte per a mi, perquè no m’havia enfrontat mai a la confecció d’un treball d’aquesta envergadura. Vivia esperonat per la il·lusió que això suposava, però no trobava eixe “tema de rellevància” que poguera estudiar en un “àmbit general” fins que... Al bell mig de la confusió, sota la humitat que impregna el riu les nits d’hivern, sorgí un petit raig de llum.

- No llegies l’altre dia alguna cosa sobre els arbitratges en el dret romà o no sé què?

- Sí, però no tenia ni cap ni peus. Era d’un historiador del dret molt bo en lleis, però que desconeix per complet la pràctica documental, i hi ha una diferència abismal entre...

- Ja ho tens! Els arbitratges en els Furs de València!

- No! Els arbitratges en els codis jurídics de la Corona d’Aragó!

El tapet ja estava sobre la taula, ara només calia començar la partida. I quina partida! A banda d’unes poques nocions molt generals adquirides en els anys d’estudi, el món de les lleis i la jurisprudència als segles medievals era un perfecte desconegut per a mi i aproximar-me a ell ha estat tota una experiència, força enriquidora. Sincerament, i sense voler ara magnificar la seua importància enlluernat pel treball que he realitzat, penso que tot medievalista deuria fer una ullada a les lleis pròpies de cada territori abans de començar la seua recerca. Hauria de ser la primera tasca, perquè allí hi ha bona part de les normes que regeixen la vida quotidiana dels homes que estudiem. La seua acció diària s’enquadra dins d’un marc legal que ells coneixien quasi a la perfecció i que, per contra, és ben desconegut per nosaltres. Com el nostre, el medieval és un món de lleis, notaris, jurisperits i advocats. Un món impregnat pels preceptes del dret romà, recuperat al segle XII i posat al servei de les monarquies per legitimar la seua supremacia en la piràmide feudal i consolidar el seu poder.

Vet ací les regles del joc, les cartes les triava jo i n’eren tres: els Usatges de Barcelona, els Fueros d’Aragó i els Furs de València. La finalitat, fer una aproximació a la recepció del dret romà a la Corona d’Aragó i veure el tractament que se’n fa de les mediacions de pau i els arbitratges en els distints cossos legals per analitzar la seua caracterització jurídica. El resultat, una definició del funcionament de la institució arbitral segons l’estipulen les lleis, per entendre millor la pràctica quotidiana. Això sí, en la mesura que ha estat possible he intentat apartar-me de les feixugues explicacions dels historiadors del dret i també de les minses aproximacions dels medievalistes per oferir una visió intermèdia, prenent la rigorositat dels primers i sense perdre la vivacitat en el discurs dels segons. Difícil feina, la veritat, però crec que ha pagat la pena fer l’esforç. Espero que dins d’uns mesos el text estiga ja publicat i disponible al nostre web. Per anar obrint boca, vos convido a fer un tast, i els entrants arriben de la mà del Usatges de Barcelona, el text de referència a Catalunya. Abans, però, caldrà fer un piscolabis amb la situació jurídica de la Corona d’Aragó al segle XIII.

Els Usatges de Barcelona, ACA, ms. de Ripoll, núm. 38., f. 1

Un dels pilars sobre els que s’assenta la construcció de l’estat a la Corona d’Aragó és el procés d’unificació jurídica que du a terme la monarquia, sobretot durant el regnat de Jaume I. Respectant sempre la pluralitat política i les particularitats de cada territori, el monarca implanta cossos legislatius d’aplicació general que assenten les bases del poder reial i doten l’Estat dels mecanismes de control pertinents. En conseqüència, a mitjan segle XIII es recopilen els tres codis jurídics que conformaran la base legislativa a Catalunya, el regne d’Aragó i el de València. Per fer-ho, Jaime I es rodeja d’un grup de juristes, com Ramon de Penyafort, Vidal de Canellas i Pere Albert, formats a la universitat de Bolonya, que redacten els codis, els donen forma i els doten de contingut, introduint els preceptes romano-canònics reformulats pels glossadors italians des de la segona meitat del segle XII. La seua confecció i posterior aprovació permet consolidar la supremacia de la monarquia, concebuda com instància suprema productora de dret i garant de la legalitat, sempre en connivència en la societat política de cada regne. En açò consisteix l’anomenat pactisme.



Miniatura d'un protocol notarial de Perpinyà en la que apareix un notari

La intenció de Jaume I no és altra que confeccionar un marc legal de referència únic i exclusiu per a cada regne, capaç d’unificar les diferents tradicions legals i jurídiques, ja que cada component de la Corona, especialment Catalunya i Aragó, tenen cultures jurídiques ben distintes. A la Catalunya Vella, el Liber Iudiciorum, la compilació del dret visigot, té plena vigència com a base legislativa fins la redacció dels Usatges de Barcelona, a mitjan segle XII, mentre que en les zones de més recent incorporació es desenvolupen cossos legals d’aplicació local i comarcal, entre els que destaquen els Costums de Lleida (1228) i els de Tortosa (1272). Per la seua banda, al nord d’Aragó el dret tradicional del país té una clara influència franca, que cristal·litza en la redacció del Fuero de Jaca en 1187, codi que, al seu torn, conviu amb altres cossos legals, propis de la zona de conquesta, com els Fueros de Calatiud (1131), Daroca (1142) i Terol (1177), encara que tenen un pes molt menor en la vida legal del regne que a Catalunya. Sobre aquestes bases es produeix la recepció de l’anomenat ius commune, és a dir, el dret romà i canònic, que no implica el desplaçament dels sistemes jurídics anteriors, sinó que exerceix una progressiva influència sobre ells, desenvolupant-los i completant-los. Vegem avui el cas català.

Altra miniatura dels usatges, feta per Bernat Martorell el 1448

Com he dit, els Usatges de Barcelona son recopilats a mitjan segle XII, en ple mandat del comte Ramon Berenguer IV, per suplir les carències de la llei visigoda, excessivament dura en l’aplicació de les penes i ineficaç front a molts aspectes plantejats per la nova societat. Estan formats per un compendi de diferents preceptes legals, procedents en bona mesura d’un conjunt de disposicions elaborades per Ramon Berenguer I a mitjan segle XI i completades pels seus successors. En la versió original del segle XII, que consta de 138 articles (identificada per Guillem M. de Brocà), s’estableix una regulació bàsica de les relacions feudals, les atribucions polítiques del sobirà i diverses normes sobre dret privat, penal i processal. Es pretén també que el codi tinga una aplicació general, ja que es fonamenta en el costum del país i en els usos de la cúria, a més de ser elaborat per via jurisprudencial en la cort del comte de Barcelona, el primer senyor en la jerarquia de Catalunya. De fet, els Usatges, concebuts com un compendi de dret senyorial consuetudinari dirigit a regular les relacions privades entre senyors i vassalls a través d’unes normes jurídiques establertes, són també un fonament d’articulació del poder reial, orientant la feudalització cap a la consolidació de la monarquia.

A partir d’aquest nucli primigeni, el codi es completa al llarg dels segles XII i XIII mitjançant l’acció legislativa dels reis, fins que a la corts de Barcelona de 1251 es realitza la formulació quasi definitiva dels Usatges. S’introdueixen 31 nous articles que incorporen material consuetudinari propi i, sobretot, els preceptes del dret romà i canònic. A més, Jaume I sanciona la seua vigència general per a tot el Principat i es deroguen el dret visigot, el romà i el canònic, apel·lant als principis substitutius de l’equitat i el sentit comú.

Portada de l’edició de Josep Rovira i Ermengol

En aquest mateix moment, els Usatges es tradueixen al català per a la seua major difusió i es fixa la versió oficial llatina (editada per Josep Rovira i Ermengol el 1933). En els anys posteriors es completa el text originari amb la introducció de nous drets feudals, recopilats en les Commemoracions redactades pel jurista Pere Albert i els Costumes Generals de Cathalunya. Ambdues compilacions estan formades per 43 capítols més altres casos particulars i apareixen sempre juntament amb el text dels Usatges, formant un cos unitari. Tradicionalment, s’ha defès que les Commemoracions i els Costumes foren sancionats de manera oficial a les corts de Montsó de 1470, però sembla que ja foren aprovats en les corts de Perpinyà de 1350-1351.

Portada de l’edició de les Constitucions de Catalunya del segle XVI

Siga en una data o en altra, es conforma un cos unitari, fonamentat en el dret consuetudinari, d’inspiració romanista i d’aplicació general a tot el territori, que posteriorment serà ampliat amb les lleis emanades de les corts, que constitueixen les anomenades Constitucions de Catalunya. S’ha de dir, tanmateix, que els Usatges deuen conviure amb altes cossos locals, basats en el costum, que són recollits per escrit també al segle XIII per mantenir la seua observança i que conserven la seua vigència al llarg dels segles medievals. Així, doncs, a pesar de l’oficialitat dels Usatges, Catalunya coneix una diversitat jurídica que limita l’àmbit d’aplicació del codi promulgat per Jaume I.

Fet el primer tast amb els entrants, seguirem més endavant amb el primer plat, els Fueros d’Aragó.