Vicent Ferrer i el Compromís de Casp

Anunci de la sentència del Compromís de Casp, segons una recreació del pintor castellà Dióscoro Puebla (1867)

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando.

Era la fi a més de dos anys, vint-i-cinc mesos, de Corona sense rei. Una incertesa que havia subsumit els regnes d’Aragó i de València en una guerra civil entre els partidaris d’uns o altres pretendents. Arribava finalment un desenllaç, en el qual el papa Benet XIII i el dominic Vicent Ferrer tingueren un paper destacat. Tot partia de la mort, tres anys abans, del fill i hereu de Martí l’Humà. El 30 de juny de 1409 Martí el Jove havia vençut els contraris a l’ocupació aragonesa de Sardenya a la important batalla de Sanluri. Tanmateix, acabà morint unes setmanes després als 35 anys d’edat, atacat per la malària ‒accentuada, segons conta la llegenda, pels embats sexuals d’una bella dona sarda. Els consellers de Barcelona i el mateix Vicent Ferrer, que llavors s’hi trobava predicant a les multituds, foren els encarregats de portar la tràgica notícia al monarca en agost d’aquell any. La nova situació donava pas a un estat d’emergència. Tots els seus fills havien mort i no tenia descendència directa, així que el rei, als 53 anys, casà ràpidament en segones núpcies, el setembre de 1409. Mestre Vicent, sempre proper a la casa reial, n’oficià la missa de velacions, pregant pels fills de la nova parella.

Però els mesos passaren i el desitjat embaràs no arribà. En conseqüència, el rei Martí, sense modificar el seu antic testament, que únicament nomenava successor el ja difunt Martí el Jove, decidí legitimar un fill bastard d’aquest, Frederic, fruit d’una relació amb una amant siciliana. Benet XIII, que aspirava a ser regent durant la minoria d’aquest xiquet, hi donà el suport necessari i convocà l’acte de legitimació per al primer de juny de 1410. Tanmateix, tres dies abans de la cerimònia el monarca es trobà indispost i morí de seguida, el 31 de maig, sense haver resolt la qüestió successòria. Així, el millor posicionat per accedir al tron era Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne i l’únic pretendent que, amb Alfons el Vell de Gandia, complia amb la tradició aragonesa, que prioritzava la successió per línia masculina. Però tenia enemics poderosos, fruit de les guerres de bàndols que assolaven des de feia temps Aragó i València, que no va saber apaivagar, ans al contrari. A l’Aragó, el seu suport als Luna implicava automàticament l’enemistat amb la facció nobiliària dels Urrea i l’arquebisbe de Saragossa. I al regne de València, les accions del governador Arnau Guillem de Bellera, declarat urgellista, en favor dels Vilaragut comportà l’antiurgellisme dels Centelles. Per tant, aquell estat de coses, marcat per les bandositats aragoneses i valencianes, augmentà les possibilitats d’altres pretendents amb drets successoris per via femenina, com ara Lluís de Calàbria, fill del duc d’Anjou, o Ferran d’Antequera, infant de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En qualsevol cas, la manca de successor declarat en testament deixava la decisió en mans dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València, com a representants dels territoris que tradicionalment s’havien reunit en Parlament General per a debatre sobre els afers de tota la Corona. No obstant, si bé el Parlament català es reuní amb normalitat ‒tot i que amb l’habitual lentitud‒, els bàndols aragonesos i valencians dificultaren les reunions respectives. Així, un any després de la mort de Martí l’Humà, a l’alçada de juny de 1411, encara no s’havia arribat a una decisió sobre la composició del Parlament General, mentre les escaramusses se succeïen entre urgellistes i antiurgellistes, que llavors donaven suport a Lluís de Calàbria. Aleshores va succeir l’incident fatal que possibilità la intervenció directa de Ferran d’Antequera: el cap dels Luna, urgellista, va assassinar el seu principal oponent, l’arquebisbe de Saragossa. Els antiurgellistes, alarmats, demanaren suport als Anjou, però aquests no comptaven amb recursos militars, així que s’hagué de recórrer a un altre dels pretendents, l’infant de Castella, que ràpidament hi envià tropes. Al mateix temps, Benet XIII excomunicà l’assassí i els seus partidaris, tot aïllant la causa urgellista al regne d’Aragó. En aquells moments el papa residia a Benifassà i, precisament llavors, els Vilaragut ‒urgellistes‒ i els Centelles ‒antiurgellistes‒ es disputaven militarment el control de Morella, davant la qual cosa els jurats morellans, partidaris dels segons, també requeriren l’auxili castellà. Així, si bé en un principi Ferran d’Antequera a penes havia prestat atenció a les seues possibilitats d’entronització, ara, aprofitant l’oposició interna contra Jaume d’Urgell, adoptà una decidida posició de força.

Mentrestant, Vicent Ferrer, que havia estat tot aquell temps predicant al regne de València i a terres de Castella, aliè encara al debat successori, passà l’estiu a la cort castellana dels Trastàmara. La seua opinió acabaria sent decisiva, juntament amb la de Benet XIII, a qui sempre havia fet costat i que probablement preferia l’elecció de Ferran d’Antequera, atès que aquest li era fidel, mentre que Jaume d’Urgell havia establert contactes amb un dels antipapes de l’època. Altrament, a partir de setembre de 1411, a banda de la continuació del Parlament català a Tortosa, es reuniren els d’Aragó i de València a Alcanyís i Vinaròs respectivament, el primer antiurgellista i el segon de majoria urgellista; en resposta, es reuniren dos Parlaments de signe contrari, en minoria, a Mequinensa i Traiguera. En qualsevol cas, les negociacions per dur a terme el Parlament General no arribaren a bon port i, finalment, Benet XIII prengué la iniciativa: el 23 de gener de 1412, obviant els valencians ‒en plena guerra civil‒, suggerí als aragonesos i als catalans que, en compte de congregar una assemblea general, solucionaren l’afer mitjançant la decisió d’uns pocs prohoms. Els Parlaments de Tortosa i Alcanyís acceptaren i perfeccionaren la proposta: el nou rei seria escollit a Casp per nou compromissaris ‒tres d’Aragó, tres de Catalunya i tres de València‒, per a la qual cosa hauria d’obtenir el favor de sis d’ells, comptant amb vots en cadascun dels tres territoris.

Però, sorprenentment, els aragonesos, sense esperar la decisió de catalans i valencians, presentaren una proposta no només amb els seus tres compromissaris, sinó també amb els altres sis, amenaçant de triar rei en solitari si aquesta llista no era acceptada. I simultàniament, tot just aquell mateix dia, el 27 de febrer de 1412, els urgellistes i els trastamaristes s’enfrontaren a Morvedre, a la batalla d’El Codolar, amb una estrepitosa derrota dels primers, que fins llavors havien estat majoritaris al regne de València. Aquesta situació provocà, a més, que els valencians no pogueren enviar representants per a votar la llista presentada per Aragó fins a molt tard, de manera que es limitaren a acceptar-la, el 14 de març, puix els catalans ja ho havien fet, tot i les reticències dels principals urgellistes, que temien una majoria trastamarista. Aquesta, amb tot, no era inevitable, ja que si bé els tres compromissaris aragonesos i un de català suportaven clarament l’infant castellà, probablement el vot de la resta no era tan previsible. Els compromissaris valencians, doncs, eren decisius i, de fet, entre ells es trobaven dos persones proposades per l’antic Parlament urgellista, Bonifaci Ferrer i Gener Rabassa. Però la novetat introduïda pels aragonesos era la del germà del primer, Vicent Ferrer, que fou el primer a decantar-se per la persona de Ferran d’Antequera com a nou rei. I el mateix féu el seu germà Bonifaci, així que, sumant els tres aragonesos i el català, conformaren la majoria necessària de sis vots, mentre que els altres dos catalans optaren per Jaume d’Urgell i l’altre valencià s’abstingué.

Així les coses, la intervenció de mestre Vicent fou essencial en la sentència de Casp, tot i que possiblement mai sabrem fins on van influir en la seua decisió l’estada prèvia a la cort dels Trastàmara i els interessos polítics del papa Luna. En qualsevol cas, segurament la determinació fou la més raonable en aquells moments, atesa la feblesa de les posicions urgellistes als regnes d’Aragó i de València. De fet, les oligarquies de tota la Corona acataren majoritàriament la decisió i s’afanyaren a acceptar el nou rei. Tanmateix, durant els anys immediats a l’entronització de Ferran I, davant el seu origen estranger, es mantingué un fort sentiment urgellista entre les classes populars. No debades, el mateix Vicent tractà d’assimilar-lo als autòctons en els seus sermons: De part de pare e de mare aquest rey tot és aragonés e valencià... Ítem més, que aquest rey no ha condició de castellà, mas de cathalà o aragonés: no té amigues, tot verge vench al matrimoni... Ítem més, los castellans són molt parlers: ‘Ferrà Ferràndeç de los Arcos de los Mayores’... mas lo nostre rey a tart parle, sinó que desempache los feyts. Però no convencé a tothom i potser aquella fou la raó per la qual marxà disgustat de València, després de predicar-hi durant la Quaresma de 1413. No hi tornà mai més i, segons conta la tradició, s’espolsà les espardenyes per no emportar-se amb ell ni la pols de la ciutat i pronuncià la frase Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! I morí sis anys després, en 1419, a la Bretanya.