Qui no plora, no mama, i qui no paga, tampoc!

Com alguns ja sabeu, el darrer Curso de especialización de Historia Medieval Santa Maria de Valldigna, que van tindre lloc al dit monestir el passat mes d’abril, estava dedicat als sabers tècnics i al coneixement expert en els seus vessants més diversos, com ja vam tindre oportunitat d’analitzar ací mateix. En el marc d’aquesta trobada científica, una de les intervencions va estar dedicada a l’alletament, a càrrec de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa.

De totes, com ja vaig dir, aquesta fou una de les que més diàleg i intercanvi d’impressions va generar entre els assistents, potser per l’exostime del tema, o ves tu a saber per què. Siga com siga, es tracta d’un tema que resulta susceptible de ser analitzat des de perspectives molt diverses. Quin dubte hi ha que la qüestió de gènere és l’aproximació més òbvia, però n’hi ha d’altres, com ara la pertinença un determinat grup social o a un altre. I és que no podem obviar que l’alletament era vist per la societat medieval com un treball més i, per tant, aquelles famílies que s’ho podien permetre rebutjaven aquesta pràctica per a les seues dones. Així les coses, l’alletament, o millor dit, el fet de no alletar, es converteix en un signe de diferenciació. L’altra cara d’aquesta pràctica la trobem entre els sectors menys privilegiats, per als quals, l’alletament dels nadons d’aquestes famílies benestants podia representar una font d’ingressos complementària.

De la importància d’aquesta pràctica per a la societat medieval en dóna bon testimoni la difusió del culte a la Mare de Déu de la Llet, i la seua plasmació artística. És el que es coneix com a Galaktrophousa, de tradició bizantina, o a l’occident europeu la Maria Lactans. Es tracta de representacions, sobretot pictòriques, que recullen el moment en que la Mare de Déu alleta a Jesús, incloent-hi, en alguns casos, gotes de la mateixa llet. Aquest motiu temàtic, però, fou prohibit pel Concili de Trento a la segona meitat del segle XVI, raó per la qual les representacions heretades de l’edat mitjana foren retirades dels altars de les esglésies, i en molts casos acabaren com a combustible per a les fogueres.

Mare de Déu de la Llet a l'església del convent de Sant Domingo de València.

Així les coses, coneguem bastant bé el que representava l’alletament i la seua pràctica per a les monarquies europees, i també per als sectors benestants de la burgesia i de la noblesa. També el motiu pictòric ha estat força estudiat pels col·legues d’història de l’art. En canvi, el nostre coneixement sobre l’alletament en el context de la societat rural és, ara per ara, més deficient; possiblement perquè, tal i com afirmava la professora Garcia Herrero, les referències documentals són ben minses. Però com ella mateixa insistia, cal seguir cercant, perquè en major o menor nombre alguna referència trobes. I així és (altra cosa és quin discurs historiogràfic podem construir amb referències esparces, més enllà de la pura anècdota)

El 1493, un llaurador de Xixona, Pere Picó (sí, com els torrons) reconeixia deure a Isabel, dona de Joan Terrés de Cocentaina, 80 sous de resta de les 9 lliures per ratione et causa lat vestra quam dedistis Iohanni Piquó, filio meo, per tempus unius anni. No diu més el document, però il·lustra molt sobre aquesta pràctica. D’entrada, no sabem per què Picó hagué de recórrer als serveis d’Isabel. Per la mort de la mare durant el part, bé perquè la mare no tenia llet, o potser perquè Picó pertanyia a la pagesia benestant i tractava així d’imitar els comportaments de les élits econòmiques del país. Aquest document, d’altra banda, posa de manifest la intensa mobilitat que existia a les comarques centrals del regne de València, però ens fa pensar en la disponibilitat de candidates en condicions d’oferir la llet per a altres nadons. D’una altra banda, tot i que no es diu explícitament en el document, sembla que el nadó havia de residir a Cocentaina, amb la dida, o a l’inrevés; però està clar que, donada la distància entre ambdues poblacions, un i l’altra havien de conviure sobre un mateix sostre. Finalment, una consideració salarial: 9 lliures per un any d’alletament, cosa que fa mig sou al dia. Per descomptat, això no és per a viure, però sí representa un complement important per a l’economia familiar.