El deute de l'Any Jaume I (2008), ara i encara

En uns dies els valencians celebrem la nostra diada. Un dia per a la festa, per a la història i per al debat polític a propòsit de la situació que viu el País Valencià. Bé, si he de donar totes les opcions diré que també és un dia per a anar a l’IKEA (pel que he sentit dir la gent prefereix el de Múrcia que no el de Saragossa). La situació econòmica, tècnicament de fallida econòmica, és l’excusa perfecta dels polítics per a fer el que volen i tallar allò que consideren, qualsevol cosa menys els seus salaris. I això es traslladarà també al 9 d'octubre. Uns anys enrere, però, quan les vaques eren ben grosses, es tirava la casa per la finestra.

Ara fa uns dies al periòdic digital valencià l’Informatiu treia a la palestra un tema que entre alguns medievalistes valencians ha estat objecte de debat: la cavalcada del 9 d’Octubre de 2008. També altres periòdics han tractat el tema. D’aquell any Harca va donar puntual informació: vegeu açò, açò altre, i allò. D’entre tots els acte, el de la cavalcada, crec, va destacar sobre la resta per la seua vistositat, la seua presència als carrers, i el seu cost econòmic.

Com recordarà el lector, l’acte –certament enlluernador– va quedar prou deslluït per culpa de la pluja, sempre benvinguda a casa nostra. Tinc present ben bé aquell dia, perquè semblava com si algú haguera portat la pluja a escola: plovia amb coneixement, a poc a poc, prou per a fer saó, que en diria el meu iaio, suficient per a no impedir la desfilada, però sí per a deslluir-la. Així, doncs, sota la fina pluja i un cel blau obscur romanien les gents, immòbils, fixes, com si tot allò els costarà diners de la butxaca. I tant, que els costava. Ara, per fi, en sabem la xifra de tota aquella pompa i fanfàrria: 686.000 euros. Per descomptat, el govern que va finançar la cavalcada –retransmesa en directe per Canal 9– no podia preveure la climatologia que, d’altra banda, aquell dia va satisfer les necessitats d’un camp sempre mancat de recursos hídrics (damunt, a octubre, és quan les taronges tardanes agafen volum). El que sí podia, i devia, fer aquell govern de dubtosa memòria és preveure quin ús i quin profit es trauria de tot allò, una vegada passada l’efemèride. I justament això és el que no va fer. Tres anys després ens preguntem: ¿què ha quedat, on han anat a parar les senyeres, vestits, i tots els materials que es feren servir aquell dia? A un magatzem. En efecte, com afirmen els periodistes de l’Informatiu: «aquest material que, asseguren des de Cultura, es troba “molt ben emmagatzemat i guardat” en dependències de la Conselleria» (les cometes són del periòdic).

Un dels gestors culturals d’aquella cavalcada, i de tot l’Any Jaume I finançat per la Generalitat valenciana, fou Eduard Mira. A l’última edició del Curs d’especialització d’història medieval de Santa Maria de Valldigna el professor Mira hi va participar amb un ponència a propòsit de les recreacions històriques, com a forma de divulgació històrica i com a eixida laboral. Hom coneix quines són les eixides laborals que hi ha a Espanya: per terra, per mar i per aire! Personalment, la seua intervenció em va semblar poca cosa més que una mofa, una burla, davant d'un auditori majoritàriament a l’atur, o en vies d’ingressar en ell. En efecte, em sembla una bestiesa afirmar que reviure la història pot ser una forma de guanyar-se la vida, quan la situació econòmica és la que és (aleshores, Pasqua de 2011), i qui et dóna el consell ha estat triat a dit per un polític –per cert, de dubtosa reputació. Així les coses, enmig d’aquella escena més pròpia d'una novel·la de Sagarra que no d’un ambient científic, fent palesa la meua indignació per la seua xarrada, li vaig demanar per tots els atifells, draps i bandúrries que s’havien lluït en la cavalcada. On era tot allò, què havia quedat de tot? La intervenció va agafar una mica descol·locat el conferenciant, qui no va saber respondre més que amb vaguetats i botiges, tot un espectacle digne de veure. Al remat, va delegar responsabilitats en aquells polítics de torn i en la situació econòmica, com no, tot afirmant que enguany sí que pensava que tindria lloc la cavalcada. No cal que us diga, cars lector@s, que ningú en aquell moment va creure la seues paraules. I ara l’Informatiu ens dóna la raó a tots aquells que no el varem creure. Enguany, el 9 d’octubre no veurem la cavalcada –cosa amb la qual estic personalment d'acord, donades les circumstàncies. Però cal que ens preguntem què fer de tots els materials adquirits per la Generalitat, quina honrosa eixida els donen i, sobretot, cal tindre una mica de previsió, i un poc de trellat, a l'hora d'assessorar els polítics. Més encara quan és evident que el seny no els acompanya, ni tampoc el regalen. I és que encara hi ha coses, poques coses, que els diners no poden comprar.