Tot allò que portaven damunt els soldats medievals

Al novembre de 2014, dins dels actes de commemoració de la Primera Guerra Mundial, el setmanal Telegraph Magazine va publicar el treball que el fotògraf Tom Atkinson havia realitzat a petició de la revista, que consistia en mostrar l’armament i tot allò d’utilitat que portava damunt un soldat anglés o britànic en batalla des de l’edat mitjana fins a l’actualitat. L’autor va tardar nou mesos en reunir tot el material i en consultar a historiadors i experts en recreacions, i el resultat és espectacular pel nivell de detall que mostra.

En aquest enllaç teniu el conjunt de les fotografies penjades pel diari Telegraph, però en el post de hui us volem oferir en detall les quatre que estan dedicades al període medieval, així com també l’enumeració de tots els elements que apareixen en dues d’aquestes fotografies, que són en realitat la traducció de la informació que dóna la revista. De les altres dues que us mostrem no es dóna informació del contingut, però a simple vista s’hi pot veure que la major part de les coses coincideixen, tot i haver pogut canviar de forma o de material, etc.

El reportatge va tindre una gran repercussió a tot el món, i les fotografies han estat publicades per diversos mitjans, de manera que són de fàcil accés a la xarxa, però cal aclarir que evidentment la propietat continua sent de l’autor. D’altra banda recordeu que clicant sobre elles es fan més grans.

Segle XI. Huscarl en la batalla de Hastings (1066)

Els huscarls eren un cos d’elit que feia de guàrdia personal als reis escandinaus en l’alta edat mitjana (la paraula ve de la llengua nòrdica antiga i significa “home de la casa”), i foren introduïts en Anglaterra pels saxons, procedents originàriament de Dinamarca. A la batalla de Hastings es van enfrontar l’exercit del darrer rei saxó d’Anglaterra, Harol II (que en realitat era rei de Wessex), i l’exercit invasor de Guillem I el Conqueridor, el primer rei normand i fundador de l’actual regne d’Anglaterra. Evidentment el contingut de la foto hauria pertangut al bàndol saxó.

Segle XIII. Cavaller a cavall en el setge de Jerusalem (1244)

Es tracta de l’armament que portaria un cavaller durant la defensa cristiana de Jerusalem al segle XIII. L’emperador Frederic II d’Alemanya havia dut a terme la Sisena Croada uns anys abans, i havia aconseguit Jerusalem el 1228 gràcies a un tractat amb els aiúbides, que li’l van lliurar sense presentar batalla. Però la possessió de la ciutat sense un territori extens al seu voltant era insostenible, de manera que els musulmans van posar setge a la ciutat el 1244 i van recuperar Jerusalem per a l’Islam.

1. Ganfaró, un penó o estendard utilitzat després de la conquesta normanda i disposat a l’extrem d’una pica que remata en creu. Òbviament no va ser utilitzat únicament pels normands, es feia servir a tota Europa.
2. Casc bullidor, que rep aquest nom per la seua semblança amb un bullidor, i permet una visió absoluta sense problemes de ventilació.
3. Casc amb careta Tot i que l’heu vist usat pels gladiadors, el seu ús es va generalitzar després del setge d’Antioquia, durant la primera croada entre 1097 i 1098.
4. Cinturó de l’espasa, la corretja d’on penjava la beina de l’espasa.
5. Escut amb la part superior recta.
6. Collar.
7. Peça de drap blanc amb una xicoteta retallada per tallar objectes petits, una caixa de cuir d'agulles i un rotllo de fil d'acer i esca per encendre foc.
8. Bol i copa de fusta, copa de ceràmica i cullera de fusta.
9. Ganivet i esmolador per a tallar el menjar. No hi havien forquetes en aquest temps, de manera que la gent menjava les sopes i estofats amb culleres, i la carn amb ganivets.
10. Botella d’aigua feta de cuir i amb pitó per a beure.
11. Borsa.
12. Botes de cuir, acabades just per sota del panxell, amb els cordons embolicats al seu voltant.
13. Manyopla o guantellet de cuir.
14. Samarreta de lli.
15. Calcetins, fets mitjançant la tècnica nålebinding, on la llana es teixeix en trenes llargues i primes començant pel peu.
16. Vestit de guerra format per una túnica roja desgastada en el costat del cos, jaqueta encoixinada de lli, cota de malla i sobrecota groga i blava.
17. Cinturó confeccionat amb la tècnica de comprimir el cuir, una tècnica força antiga
18. Comptes del rosari.
19. Cinturó.
20. Mantó de llana tallat en forma de semicercle. Era impermeable i tallavent, per la qual cosa era usat per a viatjar.
21. Pica, una de les noves armes del moment, que originalment estava feta a partir d'una espasa trencada amb una nova peça de fusta soldada.
22. Espasa.
23. Daga.
24. Atxa amb forma de mitja lluna.
25. Maça amb estrellada.
26. Peto de cuir sense mànigues cordat per l’esquena amb plaques de metall a l’interior. Aquesta peça era la més externa de l’armadura del moment.
28. Malla per cobrir les cames i peça de lli per a sota. Donat que llavors no existien els pantalons, la peça que cobria cada cama era diferent.
27. Corretges per a lligar la malla de les cames.

Principis del segle XV. Arquer en la batalla de Agincourt (1415)

La batalla d’Agincourt és un episodi més de la guerra dels Cent Anys, que va enfrontar francesos i anglesos pel control d’una part de l’actual territori francés. La batalla es va produir a finals d’octubre de 1415 en l’actual nord de França, i va enfrontar l’exercit d’Enric V d’Anglaterra, d’una banda, contra els exercits de Carles VI de França i d’Edward de Norwich (duc de York). Van vèncer els anglesos, i la principal novetat estratègica fou, precisament, l’ús abundant d’arquers en el camp de batalla, els quals formaven la major part de l’exercit anglés.

Finals del segle XV. Cavaller yorkista en la batalla de Bosworth (1485)

Aquesta batalla fou la que va posar fi a l’anomenada Guerra de les Dues Roses pel tron d’Anglaterra, en la qual va morir Ricard III, el darrer dels Plantagenet, de la Casa de York. Amb la mort de Ricard es va entronitzar Eduard VII, el primer rei de la dinastia Tudor.

1. Botes altes.
2. Barret amb distintiu de peltre per ser utilitzat per civils.
3. Casc-celada que protegeix el rostre.
4. Gorjal.
5 i 6. Espatlleres per a protegir els muscles. El de l’esquerra és més gran perquè el costat esquerre és el costat defensiu.
7. Barbat o panòplia, protegia el coll i la barba.
8. Borsa.
9. Sivella.
10. Casquet de tela, usat sota el casc per acomodar-lo, absorbir la suor i mantindre el cabell darrere.
11. Armadura del braç esquerre, més pesada perquè era el costat defensiu.
12. Capa negra, usada sobre la roba civil.
13. Manyopla o guantellet per protegir la mà.
14. Anell.
15. Comptes de rosari.
16. Borsa de diners.
17. Sabatons per canviar-se les botes i protegir els peus. Era la primera peça de l’armadura.
18. Escarsella, que cobria la part superior de les cames entre el peto i les cuixes. 19. Peto posterior, amb els colors del Duc de Norfolk.
20. Peto davanter.
21. Cobrecuixa i protector de les juntes per a evitar ser ferit per baix dels genolls en un atac per l’esquena.
22. Armadura del braç dret feta de tres peces: part superior, part inferior, colzera i protector del muscle.
23. Corretja per a beina d’espasa.
24. Espassa de les anomenades hand and heart amb l’empunyadura calorejada. Podria fer-se servir amb una o dues mans i estaria decorada amb la marca de l’armer o el ferrer en la fulla.
25. Daga.
26. Beina per a la daga.
27. Petó intern per a l’armadura amb les mànegues de cota de malla.
28. Corretja.
29. Batidor de fusta.
30. Samarreta blanca de lli.
31. Camisola amb plecs que indica un alt status, roba de civil. La peça negra és una manega amb un tapall.
32. Cullera de peltre, ganivet d’argent, calze de peltre, bol i plat de fusta.
33. Estoig per a ganivet.
34. Beina per a espassa.
35. Alabarda, arma usada pels soldats d’infanteria per a ferir al cap, ara amb la part de destral, ara amb la part de martell.

Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna