Bones vacances. Un balanç del 2010-2011

Grup Harca

L'escala de caragol de la Llotja de València, símbol harquià de la carrera acadèmica

"Els anys passen com es fum" diu la dita menorquina i, d'aquesta forma, ja hem vist passar tres anys acadèmics i mig al web d'Harca. Si el curs passat el cloíem realment satisfets per les nostres activitats i per l'evolució del blog, enguany no és per a menys, en un moment en què la gran majoria de nosaltres ja ha acabat el període de beca predoctoral. En primer lloc, si bé les grans publicacions s'han reduït a un sol llibre, el que finia la col·lecció documental d'Hug de Cardona, els articles i comunicacions s'han multiplicat considerablement. D'una altra banda, cal sumar-hi la concessió del Premi Joan Coromines a Ivan Martínez per una monografia que prompte veurà la llum, la finalització de la tesi doctoral per part de Vicent Baydal i la contractació com a professor universitari de Frederic Aparisi. Per la seua banda, Ferran Esquilache ha fet un importantíssim salt qualitatiu en les seues investigacions d'arqueologia hidràulica de cara a la imminent redacció de la tesi, mentre que Vicent Royo esgota el seu darrer curs com a becari predoctoral, bo i repetint una visita d'investigació a França, concretament a la Université de Toulouse 2.

Així mateix, aquest també ha estat un any de continu moviment arreu d'Espanya i Europa. Val a dir, que hem assistit, participat o parlat en seminaris, conferències i congressos de Barcelona, València, Sevilla, Valladolid, Pamplona, Múrcia, Lleida i Almendralejo, alhora que també hem preparat diverses intervencions en tres congressos internacionals: al Rural History, celebrat al setembre de 2010 a la University of Sussex, al Congrés des Societés historiques et scientifiques, que tingué lloc a Perpinyà en maig de 2011, i al International Medieval Congress, organitzat per la University of Leeds en juliol de 2011. Al mateix temps, alguns de nosaltres també hem participat en les comissions organitzadores de diversos encontres acadèmics, com ara el III Seminari Internacional de Joves Medievalistes o la trobada sobre Paisatge, poblament i espais agraris d'època andalusina, que s'han desenvolupat amb el suport del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València. En aquest sentit, esperem que el proper any, malgrat l'allunyament de l'àmbit acadèmic que suposa la finalització de les beques, puguem continuar oferint una collita tan abundosa.

Igualment, també esperem perseverar en el ritme d'actualitzacions del blog, que enguany no només s'ha mantingut, sinó que, a més a més, s'ha incrementat en un 25% fins a arribar als 80 posts en 11 mesos, pràcticament dos per setmana. No és estrany, doncs, que també les visites s'hagen multiplicat en eixa mateixa proporció, un 25%, conformant un global de més de 15.000 al llarg de tot l'any, unes 1.250 per setmana. Això, evidentment, tampoc hauria estat possible sense l'increment exponencial del número d'amics que ens segueix per facebook, que ha passat de 270 a 600; d'aquests fins a 70 romanen connectats a l'actualització dels posts a través del nostre perfil de Networked blogs, als quals cal sumar els 28 lectors que ens tenen subscrits al Google Reader. I, en aquesta mateixa línia, recentment hem obert al facebook una pàgina del Grup Harca per tal de facilitar les coses a qui preferisca seguir-nos per eixa via, que es limita a difondre missatges i anuncis, sense haver de compartir la informació personal dels usuaris vinculats (ja sabeu, cliqueu "M'agrada" a la columna de l'esquerra si voleu seguir-nos!).

Pel que fa als llocs d'origen dels nostres lectors, es continuen mantenint en un 80% els procedents d'Espanya, però l'ordre dels següents s'ha invertit, ja que si bé l'any passat eren majoritaris els del Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, enguany ho són els de França, amb un 8%, seguit pels països esmentats, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Brasil i Argentina. Altrament, també cal destacar que enguany hem encetat una nova forma de fer créixer el blog, a través de la intervenció d'autors convidats, que fins ara ens han parlat dels registres de les corts judicials dels batlles catalans (Lluís Sales, de la Universitat de Girona) i de la necessitat d'estudi de les salines andalusines (Guillermo García-Contreras, de la Universidad de Granada). Actualment tenim dos posts més en la recambra, procedents de la Universitat de Lleida i de la Universidad de Sevilla, però continuem oberts a noves propostes. De fet, l'any vinent voldríem arribar als sis posts convidats, un cada dos mesos, així que si voleu fer-nos arribar les vostres propostes -en valencià, castellà, anglés, francés o italià- ens podeu escriure a la nostra adreça de correu: harcamedievalistes @ gmail.com.

Així mateix, també volem continuar amb la bona seguida d'entrevistes i vídeos amb els quals tractem de difondre, d'una banda, els coneixements històrics, i, d'una altra banda, les problemàtiques concretes que ens afecten com a historiadors. D'aquesta forma, els 40 vídeos que hem pujat a la xarxa ja han rebut més de 2.200 visualitzacions, una mitjana de 55 cadascun, tot i que alguns destaquen per damunt d'altres, com ara els documentals sobre els moriscos valencians i sobre el rei Jaume I, que superen les 100 visites, o les entrevistes a Pierre Guichard i a James Casey, que també ho fan. En relació amb això, de les sis que hem publicat enguany destaquen les realitzades a Richard Hoyle, a Antonio Malpica, a Francisco García Fitz i a Ramon Pujades, que se situen per sobre de les 70 visualitzacions. Aprofitem per tornar a agrair la bona predisposició de tots els entrevistats i esperem continuar amb aquesta tasca tan gratificant. L'esforç que estem fent és gran, però val realment la pena si rebem la resposta que estem rebent de part de tots vosaltres. Veurem què podem fer l'any vinent, amb les noves circumstàncies acadèmiques i laborals que tindrem els membres d'Harca. Esperem continuar al peu de canó. Mentrestant, ens acomiadem fins al setembre i us desitgem unes molt bones vacances. Salut!

El naixement de la comunitat cristiana de Quart de Poblet

Vicent Royo
Feia només uns dies parlava dels procés d’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet l’any 1331, és a dir, quasi tres-cents anys abans de la fita històrica de 1609. Després del primer i últim segle d’història dels andalusins de Quart sota domini feudal, s’inicia una nova etapa que ha perdurat fins els nostres dies. A mitjan segle XIV els musulmans són substituïts per cristians i l’aljama desapareix per donar peu a una nova comunitat camperola. I tot sota l’atenta mirada de l’abat del monestir de Quart de Poblet, senyor del lloc, i els seus representants, els monjos del convent valencià de Sant Vicent de la Roqueta. És a dir, quasi cent anys després del procés de colonització generalitzat al recent nascut regne de València trobem un altre exemple de substitució de poblacions i de creació de noves entitats cristianes.

Com podeu imaginar, la documentació és molt més abundant al segle XIV que no al XIII i, per tant, podem conéixer molt millor el procés d’assentament dels colons cristians. En aquest moment, els senyors disposen de l’experiència colonitzadora anterior i això és ben perceptible en el cas de Quart, perquè l’abat de Poblet no deixa ni un sol fil per nugar. Sap també de les dificultats que pot trobar per atraure pobladors a la nova comunitat, més encara quan els antics habitants reclamen al rei els drets sobre les seues antigues possessions, i per aquesta raó ha de fer una sèrie de concessions. Tot plegat, som al davant d’un procés d’assentament de població que segueix el padró dels que es feren en la centúria anterior, incorporant, això sí, els coneixements i l’experiència guanyats en el passat, a més de les circumstàncies pròpies dels nous temps. Fem-hi una ullada a la nova comunitat cristiana de Quart.


el carrer Rossinyol, al nucli històric de Quart de Poblet

Decretada l’ordre d’expulsió els primers mesos de 1331, els antics habitants comencen a abandonar l’aljama i, al mateix temps, s’instal·len a poc a poc famílies cristianes que ocupen les cases i les terres abandonades pels antics propietaris. Deia l’altra ocasió que la ruptura no havia estat tan radical com suggereixen els documents. Com he esmentat, els musulmans inicien una sèrie de plets a la cort de la Batlia General del regne per recuperar les seues possessions o, almenys, una compensació econòmica, fins que el 1346 Pere el Cerimoniós concedeix als musulmans que puguen recuperar les propietats que encara no havien estat repartides entre cristians.

Sembla, a més, que abans del decret d’expulsió ja hi havia alguns cristians a Quart i, fins i tot, existia una església al lloc. De fet, en el document de protesta del majoral de Quart davant del batle general del regne contra una sentència emesa per l’alcadí de l’aljama el 1310 apareixen com a testimonis Bernat d’Arenós i Blasco Peris, stants en Quart, així com també Ramon Tomàs, saig de la moreria, i Simó de Montsó, sots-alcayt de Quart. Es tracta dels ajudants del majoral, encarregats de mantenir l’ordre a l’aljama i fer respectar els drets del senyor. Tanmateix, allò que més crida l’atenció és l’aparició d’una casa pertanyent al rectoris ecclesie de Quart, que afronta amb la casa que el 1321 Felip Boïl, senyor de Manises, ven a l’abat de Poblet. Possiblement existia a Quart una petita comunitat de veïns cristians que posseïen terres al terme –com l’alqueria de la Torre Forcada, situada al secà– i que, en conseqüència, necessitava la cura espiritual de les seues ànimes. Tot i això, es tractaria d’un grup força reduït al davant de la majoria musulmana i aquesta ecclesie de Quart no seria més que un precari edifici habilitat per dur a terme les accions pròpies del culte religiós.


Quart de Poblet en un plànol de 1812

Cal retardar, doncs, la vertadera existència d’una comunitat cristiana al decret d’expulsió de 1331 i, especialment, al moment de redacció de la carta pobla, el document que serveix per regularitzar el repartiment de les terres entre els nous pobladors, definir la composició de la renda feudal i normalitzar les condicions de vida de la nova comunitat. El 7 de novembre de 1334 l’abat de Poblet, Pons de Copons, amb el consentiment dels monjos del convent de Sant Vicent i d’Arnau Bonmatí, majoral de Quart i síndich del dit abat et del convent de Poblet et de la Cassa de Sant Vicent, expedeix la preceptiva carta pobla, que serveix per sancionar i atorgar forma legal a l’assentament de cinquanta-quatre famílies cristianes al lloc, procedents de Catalunya i Aragó, en la seua major part.

Al dit document, s’estableix que cada família rebrà, a través de contractes emfitèutics, una jovada de terra al regadiu i altra al secà, juntament amb una casa al lloc. S’especifica, a més, que els nous pobladors hauran de pagar 1.500 sous en tres anualitats per poder començar a treballar les terres de regadiu, sotmeses a un cens anual de 2 masmudines (una masmudina equival a 7 sous). Les terres de secà i les cases, per la seua banda, queden exemptes del pagament com a concepte d’entrada, encara que sí estan sotmeses al lliurament d’un cens anual de 2 sous per jovada en el cas dels camps de cultiu i d’una masmudina per les cases.

Així mateix, s’indica que els nous pobladors tenen l’obligació d’habitar et estar et de fer residència personal en lo dit lloch de Quart, a més de prestar el preceptiu jurament d’homenatge et sagrament per les dites terres e cases ... al dit don abat o a qui ell volrà, i de servir en l’host senyorial per defensió del dit lloch e dels béns de la dita orde únicament dins regne de València. En contrapartida, els nous habitants podran aprofitar els recursos naturals del terme sense haver de satisfer cap tipus de cens i, al mateix temps, l’abat estableix que los dits pobladors hajen pati de fosar convinent... e pati per a església suficient –ja que l’antiga mesquita ha estat convertida pel majoral en un magatzem de gra–, a més d’una casa per instal·lar la seu de les autoritats locals –situada a l’actual Plaça Major– i la presó, que es troba a l’antiga torre andalusina.


el “castell” de Quart de Poblet, les dependències de la senyoria construïdes al voltant de la torre andalusina, en un gravat del segle XIX. Es va enderrocar a la dècada de 1960 del segle XX

Per la seua banda, el senyor es reserva la zona de vinyes que hi ha al secà del terme, quendam ortum contiguum castello dicti loci de Quart –que després el majoral arrendarà a un veí del lloc per una determinada quantitat de diners– i la percepció de l’impost del morabatí, segons es feia ja des del segle XIII. A més, l’abat deixa en mans de la senyoria l’escrivania del lloc i, per tant, la capacitat de maniobrar a l’escrivà local i de rebre les quantitats estipulades per la redacció de tot tipus de documents. Per últim, el senyor es reserva la propietat de forns, molins, banys, carnisseries i almàsseres existents al lloc, de manera que els nous habitants de Quart estan obligats a acudir a lo forn per coure llur pasta, et en lo molí, moldre llur blat, et en la almàcera fer lo llur oli, i pagar els censos corresponents per la utilització dels dits establiments, concretament, la vigèsima part del gra dut al molí i una de cada vint fogasses cuites al forn.

Fet açò, l’abat de Poblet també estipula a la carta pobla el sistema de govern que regirà la nova comunitat, segons que en la ciutat de València és acostumat et segons fur de aquella. Així, doncs, a Quart s’implanta ex novo una estructura de poder local que la resta de comunitats rurals havien madurat des del mateix moment de la conquesta i que havia cristal·litzat en la creació d’un concepte jurídic propi, la universitas. La nova estructura de govern està integrada per un Consell, un justícia –elegit pels representants del senyor entre una terna proposada pels consellers–, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors, cas de l’algutzir i el messeguer. Res diferent, doncs, a l’organigrama de poder de la resta de comunitats cristianes del regne.


acta de reunió del Consell de Quart celebrada el 1482

Amb tot, després del repartiment de les terres i les cases, l’establiment del règim impositiu i la regulació dels òrgans de govern local, la nova comunitat cristiana de Quart comença la seua singladura amb l’assentament d’una cinquantena de famílies de camperols, artesans i mercaders. La consolidació del poblament travessa, tanmateix, una sèrie de dificultats durant els aquests primers anys. A la pressió que exerceixen els musulmans expulsats per recuperar les seues possessions cal afegir la successió d’una sèrie de males collites a partir de 1333 –conegut com lo mal any primer–, el primer brot de pesta el 1348, les dificultats generades per la guerra de la Unió aquest mateix any i el conflicte armat que manté la Corona d’Aragó amb Castella a partir de 1356, amb l’ocupació de la zona central del regne de València per tropes castellanes entre 1364-1366. La conseqüència de tot açò és que el 1349, el justícia, els jurats i els consellers del lloc sol·liciten a l’abat de Poblet i al majoral de Quart la reducció a la meitat dels censos imposats sobre les terres i les cases, a causa de la mortaldat generada per la pesta, petició que el senyor aprova el 20 de novembre d’aquest mateix any.

Aquestes dificultats no impedeixen, tanmateix, que la nova comunitat cristiana faça les passes necessàries per a la seua definitiva consolidació. Bona prova d’això és el privilegi que el 1382 concedeix Pere el Cerimoniós per a fundar dues confraries al lloc, la de Sant Miquel i la de Santa Maria, amb la intenció de satisfer les necessitats espirituals i assistencials dels veïns de Quart front a les dificultats pròpies de la segona meitat del segle XIV. Aquesta concessió testimonia que s’han assentat de manera definitiva un bon nombre de famílies capaces de posar en marxa determinats ressorts de solidaritat i ajuda mútua.


l'ermita de Sant Onofre, als afores del poble junt al partidor de la séquia de Quart-Benàger, construïda al segle XIV i reformada al XVII

De fet, el 1397, és a dir, seixanta anys després de la concessió de la carta pobla, el nombre de cases habitades ronda el centenar, de manera que la població s’ha duplicat en aquest interval de temps. I això a pesar de la forta mobilitat registrada a través de les actes del Consell, ja que entre 1334 i 1397 només vuit llinatges han aconseguit arrelar a Quart, mentre que la resta han abandonat el lloc o han desaparegut a causa de la pesta i les guerres. Es tracta d’una xifra, la del centenar de cases habitades, que es mantindrà més o menys estable durant bona part del segle XV, gràcies sobretot a la població que arriba de les comarques del nord del regne als llocs i les alqueries de l’Horta. És cert que se succeeixen els brots de pesta i les males collites al llarg del Quatre-cents, però la zona central del regne, amb la ciutat de València al capdavant, es converteix en un pol d’atracció de població i açò es tradueix en un augment del nombre de focs tant al cap i casal com a la resta de comunitats de l’Horta, que en el cas de Quart assoleix les 130-140 cases entre 1482 i 1510. Però açò ja és una altra història, ben diferent d’aquella que protagonitzen els primers cristians del lloc allà per l’any 1334.

Heus ací un exemple d’assentament de població després de l’expulsió dels antics habitants, amb tot el que això implica: el repartiment de les terres i les cases, la definició del nou règim senyorial i la posada en marxa dels ressorts necessaris per al funcionament de la nova comunitat, tot recollit en la preceptiva carta pobla. Tot plegat, el mateix procediment que es degué seguir a la resta del regne de València un centenar d’anys abans. S’han de fer, però, una sèrie de precisions, perquè som al davant de dos moments històrics distints i això genera una sèrie diferències entre un procés i altre. Malgrat que disposaven dels llunyans exemples de Lleida, Tortosa i el sud de Terol, els feudals del segle XIII es trobaren al davant d’una situació nova per a ells. Havien arribat a un territori quasi desconegut, on bona part de la població indígena havia fugit o calia sotmetre-la, mentre que al seu darrere hi anaven contingents de població nombrosos, però insuficients per omplir el bast territori que tenien al davant i que calia fixar en el nou sistema de poblament, encara en construcció, per consolidar progressivament el domini de la nova societat. El resultat: un procés de colonització i de definició del nou regne que s’allargà durant dècades, fins ben entrat al segle XIV. De fet, sent atrevit, es pot dir que aquest exemple de repoblació de Quart, juntament amb altres que es produeixen a alguns llocs de la Marina i el Maestrat, tanquen el dit procés de colonització del regne de València, cent anys després de la conquesta.


una carta pobla del segle XIII en pergamí

En canvi, en el moment de procedir a la repoblació de Quart, l’abat de Poblet i els seus ajudants disposen d’una experiència adquirida i transmesa pels seus antecessors que els ajuda a posar en marxa ràpidament tot el procés. La carta pobla que emet l’abat el 1334 és una escrupolosa compilació de les condicions de vida de la nova comunitat, ben diferent d’aquells documents generats al segle XIII, més bé caracteritzats per la seua indefinició que no per la seua precisió. Era, podem dir, lògic: les cartes pobla del Dos-cents defineixen una mínima estructura que s’anirà perfilant amb el pas dels anys, d’acord a les necessitats de senyors i vassalls. En el cas de Quart, en canvi, el senyor sabia perfectament els rendiments que podia oferir el lloc, la forma en què havia d’imposar les seues exigències i les concessions que havia de fer a la nova comunitat. I, a més, segurament tot açò havia estat prèviament pactat amb les famílies que anaven a instal·lar-s’hi. És per aquesta raó que el procés d’assentament és relativament ràpid i la consolidació de la nova comunitat no triga molts anys a produir-se, tot i nàixer a l’inici d’un període de dificultats. Fetes aquestes precisions, només cal repetir que, sempre prenent les precaucions pertinents, l’anàlisi d’aquest cas, com també els dels pobles del Maestrat i la Marina, poden servir per conéixer millor les actuacions que es dugueren a terme tot just després de la conquesta del segle XIII pels feudals amb la intenció de posar en marxa el nou sistema social, econòmic i polític.

Tornem amb la monarquia: l'ADN dels reis privatius d'Aragó

Ferran Esquilache
A hores d'ara tots coneguem l'estudi de les restes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou, del qual al blog d'Harca n'hem parlat profusament, i l'hem criticat també. De fet, la premsa n'ha fet molta difusió a tot l'Estat en els moments puntuals que els responsables del projecte han donat a conéixer noves dades. El que no pareix que sàpiga molta gent és que paral·lelament a l'estudi de les tombes reials de Santes Creus -abans fins i tot-, a l'Aragó també s'estava fent un estudi semblant sobre els seus reis privatius: Ramir I, Sanxo I, Pere I, Alfons I el Bataller i Ramir II el Monjo. Ara fa tot just un mes els responsables del projecte lliuraven l'informe final de la investigació, i les restes dels dos darrers reis esmentats van retornar als seus respectius sarcòfags de l'església de San Pedro el Viejo d'Osca, enmig d'una cerimònia amb representants institucionals que intentava compensar les crítiques rebudes per la forma com van eixir d'Osca.

En efecte, segons informa la premsa, al juny de 2008 els arqueòlegs van extraure dels seus sarcòfags les caixes de metacrilat en les quals es van guardar les despulles reials fa 26 anys, en una actuació anterior, i van viatjar cap a Saragossa al maleter d'un cotxe. Allí, antropòlegs i forenses de la Universitat han estudiat les seues despulles, junt a les de la resta de reis exhumades del panteó reial del monestir de Sant Joan de la Penya, i el conjunt d'ossos barrejats de diverses persones trobats al sarcòfag de la comtessa Sanxa al monestir de les Benedictines de Jaca. Mentrestant, en aquest anys s'ha restaurat l'església d'Osca esmentada, inclosa la capella on estan els sarcòfags, que ha matisat la restauració de 1985, tot plegat a iniciativa del Gobierno de Aragón i cofinançat per Ibercaja. En el següent vídeo del govern podem veure un resum de presentació del projecte:


I, ¿quins resultats s'han obtingut de l'examen forense, la “virtòpsia”, l'anàlisi de l'ADN, les probes de Carboni 14 i la resta de proves científiques? En primer lloc es confirma, diuen, la identitat de Ramir II, soterrat sol al seu sarcòfag. L'ADN sembla suggerir la identificació de Ramir I, barrejat amb les restes de 40 persones més al panteó reial de Sant Joan de la Penya, dels quals la majoria tenen relació familiar i alguns eren molt alts (1'80 m.). I pareix ser que Alfons el Bataller també estava al seu lloc, junt a dos individus més, tot i que hi ha dubtes sobre quin és el rei d'entre tots tres cosos. El conjunt d'ossos del sarcòfag de la comtessa Sanxa pertanyen a 9 persones, entre les quals estan les filles de Ramir I (és a dir, la mateixa Sanxa i les seues germanes Urraca i Teressa), i també la seua avia i mare del rei, Sanxa d'Aibar, de la qual es desconeixia el lloc d'inhumació.

De fet, afirmen que l'estudi portarà a replantejar-se el paper de la dona en l'organització de la monarquia, però no expliquen com, i conclouen que la dieta dels reis incloïa un alt consum de carn, que s'incrementà amb els segles. D'altra banda, també ens informen que Alfons el Bataller tenia una musculatura molt desenvolupada, de guerrer, perquè feia molt d'exercici físic; mentre que Ramir II el Monjo era tot el contrari, tenia reuma, i una desviació de la columna, cosa que confirma l'apel·latiu que li donaven els seus contemporanis: “el curvo”. Encara que cal dir que aquesta informació sobre la musculatura dels dos reis ja se sabia de l'anàlisi de 1985. Finalment, per acabar, com no podia ser menys, la presentació va acompanyada de la corresponent reconstrucció facial d'un dels reis, Ramir II.


Reconstrucció facial de Ramir II. Cal dir que encara no té un acabat visual tan espectacular com la de Pere el Gran en el cas de l'estudi català.

Necessàriament aquest resum de les conclusions no fa justícia a la complexitat de les anàlisis realitzades a les restes mil·lenàries, i ens demostra que les tècniques d'ADN han avançat molt des dels anys 80 quan es van estudiar també les restes. Igualment, també és cert que les minses dades aportades a la premsa i presentades ací no són tots els resultats obtinguts, i només el temps i les publicacions científiques ens permetran albirar la qualitat i la importància dels mateixos. Ara bé, la pregunta que es desprèn ràpidament és la de sempre: calia? Paga la pena els diners invertits? No cal posar en dubte la cientificitat del projecte i dels seus responsables, ni molts menys. Tampoc es tracta de menysprear l'aportació d'una informació històrica nova que sempre enriquirà d'alguna manera el coneixement científic de la societat medieval. Però és evident que els resultats, almenys pel que sabem de moment, són d'una qualitat i quantitat molt més inferior als que podrien aportar totes les prospeccions i excavacions arqueològiques al llarg i ample d'Aragó que es podrien finançar amb els diners gastats en aquest projecte. És a dir, allò mateix que vam dir ací al blog en el seu moment sobre els estudis de Pere el Gran i Blanca d'Anjou.

Que Alfons el Bataller tenia una musculatura desenvolupada i Ramir II tot el contrari es una informació evident, i a més ja la sabíem des de 1985. Que els reis estan soterrats al lloc on se suposava que estaven soterrats tampoc és cap novetat. I que els reis menjaven molta carn o que Ramir II tenia reuma no sembla que vaja a aportar massa a la història de l'alimentació o a la de la salut. Al remat, doncs, què ha portat al govern aragonés a promoure de nou l'exhumació de les restes reials i a cofinançar, junt a una caixa d'estalvis, les anàlisis científiques a les despulles reials? Fixem-nos en aquest vídeo proporcionat pel mateix govern, amb imatges de la inhumació oficial el passat mes de juny:


Acte oficial amb discursos a l'església, processó pel claustre amb les autoritats (de segona fila, això sí), i la senyera cobrint les restes reials. Fixem-nos que no solament no és el senyal d'aquells reis del segle XI, tot i l'encabotament d'alguns historiadors aragonesos per interessos polítics, sinó que tampoc és la bandera oficial de la comunitat autònoma d'Aragó, perquè no porta l'escut. Ara veiem aquest altre vídeo, on els màxim responsables de Cultura de l'anterior govern socialista d'Aragó expliquen les raons del projecte:


El gobierno de Aragón ha sido el impulsor de este proyecto, porqué para nosotros es muy importante tanto des del punto de vista histórico como desde el punto de vista social y político”. “Es muy importante para Aragón y su gobierno conocer con precisión los restos de su monarquía propia”. És a dir, el poder actual (govern autonòmic) autopromocionant-se a través de l'exposició del poder del passat (monarquia). Però sobretot es tracta d'un joc de política, regionalisme i, per què no dir-ho, autoafirmació dins de l'eterna relació d'admiració/enveja o amor/odi dels aragonesos amb Catalunya (erem un regne abans que ells, les quatre barres són nostres, etc.). Més o menys com ací a València, vaja. En definitiva, també, raons paregudes a les que van impulsar el govern català a convertir la simple restauració de les tombes de Santes Creus en un espectacle a major glòria de la Nació catalana a costa del pressupost del Departament de Cultura. Només cal recordar que durant el retorn de Pere el Gran a la seua banyera hi va haver la mateixa parafernàlia institucional que ara veiem en el cas aragonés. També els 750.000 euros de diners públics gastats, en total, al projecte de restauració de les tombes reials, i el desplegament informatiu que es va fer (amb continues referències a “Pere II” i als “reis catalans”, com si foren només d'ells), d'entre el qual destaca el documental Anatomia d'un rei. Total perquè, al remat, la gent només es quede amb la reconstrucció facial i que es tenyien els cabells; és a dir, amb l'ham llançat a la premsa per a assegurar-se la divulgació del projecte.

Esperem que, en el futur, les dades extretes per ambdues recerques ens aporten un avanç tan important en el coneixement històric de la societat medieval que ens tapen la boca als que critiquem que, des del punt de vista historiogràfic, no val la pena les despeses generades. El temps ho dirà.

IMC Leeds

Frederic Aparisi Romero
A l’estiu tothom viu, sentencia un acudit valencià. En efecte, la canalla corre i revola al camp i a la ciutat, vora mar i a l’ombra del pinar, mentre els avis fan les voltes de curadors i assistents domèstics i alguns encara es poden permetre el luxe –perquè això hui en dia és un luxe– de seure a poqueta nit, o ja tot just després de sopar, a la porta de casa, fent rogle amb els veïns. L’estiu, però, també és el temps dels congressos, o digueu-li com vulgueu, que reuneixen investigadors i amics, i amigues, medievalistes d’arreu d’Europa i encara de l’altra banda de l’Atlàntic i, fins i tot, de l’Orient Llunyà. Una concatenació de grans esdeveniments que, malgrat tot, semblen tenir el seu espai i el seu públic ben delimitats. El millor símil que em ve al cap és el de les fires medievals. Sí que és veritat que la ingerència dels polítics, i les disputes més personals que professionals, que també, han produït alguna situació una mica exagerada, però res que el mercat i la historiografia medieval no hagen pogut regular. I és que aquestes trobades són també això, un negoci –no sé si rendible o no–, una oportunitat de promoció turística i una excusa per a dinamitzar l’economia local.

D’entre totes les reunions científiques que escalonen l’estiu l’International Medieval Congress of Leeds (endavant, IMC) ocupa un lloc central per la seua durada, cinc dies, però sobretot la seua envergadura, enguany comptava amb vora les 1.600 comunicacions. No paga la pena insistir en el fet que el contingut científic de les intervencions era, ja sobre el paper, força desigual, però aquesta, lluny de ser una limitació, és presentada allí mateix com un gran virtut. I, en efecte, aquesta potser siga una de les lliçons més interessants que ofereix la historiografia anglesa a la resta d’Europa, la proximitat, quan no la barreja, entre l’erudició i la divulgació, entre els grans temes clàssics (renda feudal, senyoria, camperolat) i altres més heterodoxos (vestimenta, nutrició, videojocs). De manera que ara et trobes amb tota una eminència científica, i ara amb un tipus vestit d’arquer reial del segle XV, amb qui, per cert, ja havia coincidit en un altre congrés (i havia vingut a València a la recreació de la cavalcada d’Alfons el Magnànim de 1458 realitzada el 2008). D’altra banda, el congrés es presenta com un punt de trobada de professionals del medievalisme d’arreu del món, de manera que resulta més o menys fàcil establir contactes professionals –d’un altre tipus és cosa de cadascú– amb els/les col·legues.

Com sabeu els més fidels, Harca hi participava amb una sessió pròpia que podeu consultar ací i encara ací. Donada la situació personal de cadascú, al remat només hem pogut assistir-hi Vicent Royo i un servidor, per bé que Vicent Baydal ens féu arribar la seua comunicació per a ser llegida durant la sessió. Així les coses, amb puntualitat anglesa, començàrem la sessió acompanyats d’un públic reduït, entre els quals figuraven els col·legues Pere Benito i María Ángeles Romera. Del contingut de les exposicions en podeu prendre bona nota al web. Pel que fa al torn de preguntes, bona part dels assistents quedaren sorpresos davant l’exhibició de recursos del camperolat benestant valencià, enfront d'uns sectors mitjans i sobretot modestos que amb prou feines arribaven a final d’any. Una demostració de capacitat econòmica que es canalitzava també a través dels hospitals o cases d’acollida existents en tota la trama urbana del regne de València i encara de la Corona d’Aragó. Un dels assistents preguntava si en el període analitzat, la segona meitat del segle XIV i durant el segle XV, s’havia pogut documentar la presència d’almogàvers entre el camperolat valencià, per si algú en pot saber alguna cosa. Nosaltres, per la nostra banda, no en teníem cap constància.

Del bon treball dut a terme, malgrat no ser-hi tots, en dóna mostra el fet que durant la presentació de la conferència central que anava a càrrec del professor Christopher Dyer es féu menció de la nostra sessió. I és que entre el públic amb el qual havíem comptat s’hi trobava un membre del comitè organitzador que havia quedat realment impressionat amb les possibilitats que ofereix la documentació medieval i moderna valenciana.

Del congrés cal destacar la conferència central donada, com ja ha estat dit, pel professor Christopher Dyer, que versava sobre el col·lectiu dels pobres com a objecte historiogràfic, per a després fer una anàlisi de les possibilitats que ofereixen les fonts al respecte. Finalment, presentava alguns casos concrets als quals ha pogut seguir el rastre, un treball que veurà la llum en els propers mesos.

Aquest format de sessions amb tres-quatre papers sembla que serà modificat en els propers anys, concretament d’ençà el 2013. La raó del canvi no és altra que la mercantilització del sistema universitari que està tenint lloc arreu d’Europa. Segons ens digueren, ja sabeu, diuen que diuen, la universitat de Leeds ha venut els terrenys on es celebrava l’IMC –en realitat, la major part dels actes de l’IMC tenen lloc en una zona residencial per a estudiants de la universitat amb petites sales i a un hotel de luxe llogat per a l’ocasió. Per això, el 2013 l’IMC es farà al campus central de la universitat, el qual sembla no adaptar-se massa bé al model de congrés que estaven presentant ara mateix. A fi de preparar els habituals i d’orientar els estranys, mostra de la seua bona organització, ja disposen de tota la informació en el seu web. Des d’Harca no podem sinó animar-vos a participar en aquesta trobada, enriquidora en tots els vessants.

Jaume I, rei

Grup Harca
Ja estem en ple estiu i l'activitat acadèmica està pràcticament parada, excepte en l'àmbit dels congressos i cursos d'estiu. La setmana vinent parlarem al blog del congrés de Leeds d'enguany, en el qual, com ja sabeu, Harca ha organitzat una sessió. Però mentre preparem els darrers posts de juliol, abans de tancar a l'agost per vacances, volem oferir-vos dos llargs documentals perquè aprofiteu el temps de descans (qui tinga vacances). Això és, dos produccions sobre la figura del rei Jaume I, per a recordar que ara a finals d'aquest mes s'acompliran 735 anys de la seua mort, a Alzira el 1276.


El primer, realitzat per la Televisió Valenciana, es va estrenar a Canal 9 el dos de febrer de 2008 per a commemorar el 800 aniversari del naixement del rei, el 1208. Dirigit per Josep Vicent Montesinos, com la majoria dels documentals històrics d'aquesta televisió en els darrers anys, i amb guió de Joan Llobell i Ramón de Soto, aquesta producció ens presenta una visió de la figura del rei al llarg de la seua vida, centrant-se sobretot en la conquesta de València, de la mà d'un presentador i de diversos historiadors i experts, visitant a més els escenaris claus per al monarca. Cal destacar la presència d'Antoni Furió, José Luis Villacañas, Jesús Huget, Enric Guinot, Eduard Mira, i Ruiz Domenec, entre d'altres; i pel que fa als llocs visitats, apareixen Montpeller, Muret, el castell de Montzó, el MNAC de Barcelona, el castell d'Alcanyís, Morella, la torre d'Espioca, la Seu de València, el museu de l'Ajuntament de València, Xàtiva, Biar, l'església de Sant Joan de l'Hospital a València, el Palau de la Generalitat, Alzira, i el monestir de Poblet, tot i que alguns llocs estan desaprofitats.

En general podem veure un documental de qualitat i entretingut des del punt de vista divulgatiu. Però des del punt de vista historiogràfic és un poc fluix de contingut, amb una visió massa mítica del rei, i un tractament molt clàssic dels processos de conquesta feudal d'Alandalús. És l'etern problema de la cessió de la divulgació històrica als periodistes. A més, hi ha algunes errades mínimes, com ara el mapa de la ciutat de València al segle XIII, o el fet de confondre l'illa de Sardenya amb la Cerdanya en el testament de Jaume I. Finalment, per acabar amb les crítiques, cal destacar alguna frase de les entrevistes, com ara que parlant de Jaume I s'afirme que el fet de nàixer de l'encontre “de un matrimonio fracasado marca mucho la vida de las personas. Los niños que nacen de esos fenómenos son muy particulares, están señalados por el destino.” És al que ens porta la “història de les mentalitats”. En qualsevol cas, paga la pena veure'l, així que fruïu-lo:


El segon documental, produït per la Televisió de Catalunya, es va estrenar a TV3 l'onze de setembre del mateix any, per la diada nacional del país veí. En aquest cas, al contrari del que sol ser habitual en els documentals d'història, el conductor no és un periodista ni un historiador, sinó un polític: l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Amb això s'ha volgut donar una visió més política i actual, com es veu especialment al principi i al final, o en l'entrevista a la llavors presidenta del Consell Insular de Mallorca, Francina Armengol. Tot i que no es deixa de banda en cap moment l'anàlisi històrica de la figura del monarca, de la mà d'historiadors de prestigi com Mª Teresa Ferrer, Antoni Riera, Ernest Belenguer, Stefano Cingolani i, sobretot, Antoni Furió, entre d'altres, a més de visitar també llocs emblemàtics de la vida del rei com ara el castell de Montsó, el Consell de Cent de Barcelona, la platja de Cambrils i el castell de Tamarit des d'on va partir l'estol a la conquesta de Mallorca, el Puig, o el monestir de Poblet. De fet, cal destacar que es tracta la figura del rei des d'un punt de vista actual, sense amagar els punts negatius de les conquestes i massacres, i sense enaltir tampoc massa els fets èpics. En definitiva, un documental menys visual, sense tant d'efecte especial com l'altre, però prou bo des del punt de vista historiogràfic, i curiós pel que fa a la visió que li dóna la presència de Maragall. Fruïu-lo igualment:

Un harquià es doctora

Vicent Baydal
Quan fa tres anys i quatre mesos Frederic Aparisi, Ferran Esquilache, Ivan Martínez, Vicent Royo i jo mateix vam començar la trepidant aventura del blog d'Harca, només vam posar tres requisits per participar-hi: ser medievalista, treballar sobre història valenciana i tindre menys de 35 anys. Llavors érem cinc doctorands en diferents fases d'elaboració de la tesi doctoral i, de fet, jo era l'únic que havia finalitzat el treball de recerca per a l'obtenció de la Suficiència Investigadora, puix no debades era, sóc i espere ser-ho durant molt de temps, el major de tots. En conseqüència, no resulta estrany que ara també siga el primer a obtenir el títol de doctor, amb l'esperança que, com va passar llavors, la resta d'harquians seguisquen el mateix camí en breu. Sense ells tot hauria estat més difícil, ja que, com vaig tractar de palesar en els agraïments de la tesi, m'han brindat l'excepcional possibilitat de compartir compromisos, diversions, interessos historiogràfics i una mateixa estima pel País Valencià. Em sent, per això, un vertader privilegiat.

Com també ha estat un privilegi treballar sota la supervisió del professor d'investigació de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona Manuel Sánchez Martínez. Ell va ser qui em va obrir les portes de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i em va saber guiar per tal d'aportar un considerable conjunt de dades útils per a la historiografia política, fiscal i identitària valenciana. Així mateix, també vull donar les gràcies al professor Josep Maria Salrach pel seu suport constant i per haver estat el meu contacte permanent amb l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra, on, a l'inici de la meua carrera investigadora, vaig poder participar en uns cursos de doctorat del més alt nivell d'exigència i preparació. Ells dos, de fet, van ser qui van tancar les intervencions públiques de la lectura de la meua tesi doctoral, Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365), que va tenir lloc a l'esmentada universitat el passat 22 de juny de 2011.

Així ho podeu comprovar en els vídeos que vam enregistrar al llarg de l'extens procés de la lectura, que va durar vora tres hores i al qual van assistir una quarantena llarga de persones, a les quals també vull agrair públicament la seua presència. En primer lloc, hi trobareu la meua exposició, d'uns 25 minuts, que va ser acompanyada d'una presentació que no es pot contemplar al vídeo, però que podeu consultar ací. A continuació, s'hi poden veure les intervencions dels tres membres del tribunal de la tesi: la del secretari Pere Ortí, professor de la Universitat de Girona, que va parlar durant uns 15 minuts; la del vocal Denis Menjot, catedràtic de la Université Lyon 2, que es va estendre durant vora mitja hora; i la del president Antoni Furió, catedràtic de la Universitat de València, que es va allargar durant més d'una hora, bo i oferint-nos una veritable conferència a tall dels afers plantejats en la tesi. Tot seguit, jo mateix vaig respondre breument a algunes de les qüestions criticades o suggerides pels membres del tribunal i, en darrer lloc, van demanar la paraula els esmentats doctors Manuel Sánchez i Josep Maria Salrach. Finalment, es va procedir a l'avalució de la tesi doctoral, que, afortunadament, va rebre la màxima qualificació d'excel·lent cum laude.

Com deia, doncs, aprofite aquest post del blog d'Harca per agrair a tots els esmentats el seu suport i espere que, poc a poc, tots els harquians i tots els estudiants i doctorands que ens segueixen puguen arribar, com a mínim, a ser doctors en història. Això voldrà dir que han fet una petita-gran aportació al coneixement de les societats pretèrites i que potser, amb el temps, podran continuar en aquesta tasca, de vegades tan inclement i de vegades tan satisfactòria, que és la recerca en història medieval. És dur, però realment paga la pena.







«Cobejants créixer e augmentar la fe cathòlica»: L’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet el 1331

Vicent Royo
Molt s’ha escrit sobre l’expulsió dels moriscos el 1609, i més després del centenari “commemorat” ara fa dos anys. Les causes religioses i defensives, les conseqüències demogràfiques i econòmiques, les resistències de senyors i vassalls, les negociacions amb els agents d’una monarquia llunyana i distant als interessos dels seus súbdits, el mateix procés de foragitament, tot ha estat ben analitzat pels diferents estudis que des de fa moltes dècades s’han dut a terme sobre el tema. L’impacte de dita expulsió fou realment colpidor per a una societat, com la valenciana, acostumada a la convivència des de feia quatre segles. Amb el foragitament de 1609 es posava fi a una història, la dels andalusins valencians i peninsulars, que s’allargava des del llunyà segle VIII.


Embarcament dels moriscos al port de Dénia. Vicent Mestre, 1613

Som al davant d’un procés llarg de submissió i de foragitament, que comença amb la conquesta del segle XIII i que no s’atura fins 1609. En efecte, treballs com els del pare Burns, Pierre Guichard, Enric Guinot i Josep Torró han analitzat l’arribada dels colons cristians al Xarq Alandalús, la seua implantació al territori, les transformacions produïdes en les estructures socials, polítiques i econòmiques i, sobretot, la traumàtica substitució de la població musulmana per contingents arribats del nord, a més del seu desplaçament i la seua redistribució dins les fronteres del regne de València. Aquests dos moments, el cada vegada millor conegut segle XIII i la data simbòlica de 1609, han concentrat els esforços de molts historiadors durant dècades. Al bell mig d’ambdues dates hi ha, en canvi, altres episodis d’expulsió no menys traumàtics que, a causa de la seua menor incidència, han passat quasi desapercebuts entre els historiadors i també entre el públic no especialitzat. I un d’aquests episodis és l’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet el 1331. Fem una ullada al segle de pervivència de la població andalusina a Quart per comprendre millor el seu foragitament de l’alqueria de l’Horta.


Imatge de la conquesta de Mallorca

El 7 de gener de 1244, al setge de Xàtiva estant, Jaume I fa donació als monjos del convent-hospital de Sant Vicent de la Roqueta de València del castrum et villam de Quart et alqueriam que vocatur Ladea –l’actual Aldaia–, situm iuxta Valentiam. En realitat, Quart de Poblet i Aldaia havien estat incorporades al recent nascut regne de València durant l’estiu de 1238 juntament amb les altres alqueries que envolten Madinat Balansiyyah, però no és fins sis anys després que el monarca decideix fer lliurament al convent de Sant Vicent d’ambdues alqueries, la vila de Castelló de la Plana i la percepció del delme de la sal i el peix recollits a l’Albufera, tot amb la intenció de dotar amb les bases econòmiques adients el convent consagrat al sant que ha guiat els croats durant la conquesta de la madina musulmana: Sant Vicent Màrtir.


L'entrada de Jaume I a València

S’inicia, així, la singladura dels andalusins de Quart de Poblet sota domini cristià, una trajectòria que no va més enllà d’un centenar d’anys. Molts dels seus veïns de les alqueries de l’Horta han estat foragitats just després de l’ocupació cristiana o bé després de l’ordre d’expulsió decretada el dia de l’Epifania de 1248 per Jaume I. Els de Quart, Manises, Paterna i Alaquàs, en canvi, aconsegueixen romandre als seus llocs d’origen gràcies a la pressió exercida pels seus senyors davant del monarca, però ara ho fan sota el jou dels conqueridors i la permanent sospita de col·laboració amb els musulmans rebels del sud, encapçalats per al-Azraq.

Suporten, a més, unes noves condicions de submissió força feixugues, concretades en les cartes de gràcia atorgades pel rei, que en el cas de Quart estableixen el lliurament de la tercera part de les collites per part de cada cap de família, el pagament d’un diner per la possessió de cada cap de ramat o zakat, l’obligatorietat de treballar les vinyes que el convent posseeix dins del terme de l’alqueria i el lliurament de vint-i-cinc càrregues de llenya mensuals. A canvi, la comunitat es pot regir pel sistema legal propi de les societats islàmiques mitjançant l’aplicació de la Sunna i la Xara, secundum legem sarracenorum, i les causes judicials són resoltes per un alcadí i un consell de vells o shuyukh. Aquestes últimes disposicions, comunes a totes les aljames del regne, no minimitzen l’impacte de les noves càrregues, que fan més difícil l’adaptació als nous temps i que provoquen que molts dels antics pobladors marxen cap al regne nazarí de Granada o al nord del Marroc a la recerca de noves oportunitats.


Imatge de Quart de Poblet

Tot i les dificultats, l’aljama de Quart pren cos a poc a poc i s’adapta al nou règim social, polític i econòmic imposat pels conqueridors. No es tracta, tanmateix, d’un procés gens fàcil. La incertesa generada després de la conquesta, la redistribució de la població andalusina promoguda per la monarquia i la imposició de dures condicions de vida fan que el tràfec de camperols, artesans i mercaders que van d’unes alqueries a altres siga especialment intens durant les dècades posteriors a la conquesta. El malestar generat entre els que han decidit romandre augmenta cada dia més a causa de l’incompliment dels pactes de rendició i, en conseqüència, els musulmans del regne s’alcen en armes novament el 1276, fins que són vençuts el 1279. En aquesta data, Pere el Gran, conscient de les dificultats que travessa el regne, encara en ple procés de colonització, cerca una sortida pacífica al conflicte i permet que els andalusins rebels puguen romandre als seus llocs d’origen després de ser desarmats de manera pacífica.

El 16 de juliol de 1279 Pere el Gran emet un document en el qual perdona els musulmans de Quart tots els delictes comesos durant la passada guerra i els permet seguir habitant al lloc. Mitjançant aquest privilegi, el rei manté les condicions imposades anteriorment als veïns de Quart, incorporant una única novetat: que les explotacions agràries no poden superar les tres hectàrees d’extensió. La comunitat, per la seua banda, mantindrà el seu sistema legal, els òrgans de govern i el culte religiós. Es renoven, per tant, les condicions de vida de l’aljama de Quart, però no és el rei ni els seus oficials els que han de fer valdre aquestes premisses, sinó que aquesta tasca correspon als monjos de Sant Vicent, senyors del lloc.


El monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet

Sota la titularitat del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet des de 1287, el convent-hospital de Sant Vicent gaudeix de la simpatia dels distints monarques de la Corona d’Aragó, aspecte que es concreta en la consecució d’importants privilegis jurisdiccionals i econòmics, com ara la transmissió del dret de percebre el morabatí, l’exercici de la baixa jurisdicció criminal sobre els seus vassalls de Quart i la percepció de les dues terceres parts del delme en les seues possessions. Per exercir el seu domini sobre l’alqueria, els monjos de Sant Vicent posen en marxa una administració eficient, que conviu amb els ressorts organitzatius de l’aljama. D’una banda, l’equip burocràtic que s’encarrega de l’administració del senyoriu el conformen el majoral de Quart i de la Casa de Sant Vicent, elegit per l’abat de Poblet, un batle, d’origen cristià, i un alamí, que és elegit entre els veïns de Quart i que fa d’intermediari entre els representants del senyor i els habitants de l’alqueria. De l’altra, l’aljama disposa del càrrec d’alcadí, expert en la llei islàmica. Les qüestions del govern quotidià queden en mans de quatre vells ... sofficients a regir lo offici de la juraderia, assessorats en les seues tasques per un consell de vells, òrgan on es reuneixen els principals caps de família de l’aljama per tractar assumptes d’interès comunitari.

Ara bé, les relacions entre els representants del senyor i els dirigents andalusins són especialment tenses. El zel del majoral i el batle en la recaptació de les rendes i l’aplicació dels drets pertanyents a la senyoria xoca amb la resistència dels habitants de Quart, que no dubten en acudir al rei i als seus oficials per obtenir la seua protecció. Fins i tot recorren a l’arbitratge d’experts en jurisprudència per solucionar els conflictes. Bona prova d’aquestes difícils relacions que, al remat, són al darrere de l’expulsió, la trobem en la sentència que el setembre de 1330 emeten els quatre àrbitres designats pels majoral de Quart i els dirigents de l’aljama, document que pretén posar fi als enfrontaments suscitats a causa dels abusos comesos pel majoral en la imposició de les sofres.

La sentència serveix per definir de manera escrupolosa totes i cadascuna de les obligacions a les que estan sotmesos els habitants de Quart. S’estableix, en primer lloc, que els sarrahins o moros de Quart ... no sien tenguts donar a fer a la senyoria del loch de Quart alcuna çofra ... de obrar en obres de castell, de murs, de valls, de céquies ni de açuts. A canvi, l’aljama ha de lliurar anualment 150 sous al majoral en substitució dels treballs relacionats amb la recollida de fusta i cada cap de família deu pagar certes quantitats de diners –diferents segons el nombre d’animals de treball que posseeixen– com a redempció. A açò cal afegir el pagament de certa quantitat de gra que cada habitant que produeix blat, civada, panís i dacsa (sorgo) deu realitzar a l’alcadí, a més del lliurament de vint-i-set cafissos d’ordi que la comunitat està obligada a satisfer per l’ús de la séquia i altres 200 sous per dret de fusteria, dret de jutglaria, dret de almaxena, dret de tarquena e dret de les pintes, és a dir, per l’aprofitament dels serveis del fuster local, per la presència de joglars en les festes i per la confecció i l'ús de determinats vestits, propis dels musulmans. Per últim, la resolució dels àrbitres també estipula els salaris que els habitants de Quart rebran si el majoral requereix els seus serveis per alcunes obres a fer, sempre que siguen, això sí, fora del temps de venemes, ni de sembra ni de batre.


Rebel·lió dels moriscos en la Mola de Cortes. Vicent Mestre, 1613

La sentència, que finalment absol al majoral de l’acusació d’haver promulgat paraules, ferides e altres excessos ... en menyspreu de la senyoria real e en injúria e perjudici dels moros del dit loch, agreuja encara més les condicions de vida dels musulmans de Quart. Els nous censos s’uneixen als que ja existien i ara el majoral pot exigir la prestació de treballs obligatoris durant bona part de l’any, amb l’excepció d’uns pocs mesos. A més, els salaris establerts per treballar en les possessions senyorials estan molt per sota dels preus de mercat i, com que han estat establerts de manera permanent, es devaluaran amb els pas del temps.

L’emissió del document contribueix, doncs, a augmentar la crispació existent a l’aljama. La situació deu fer-se insostenible i, en conseqüència, el gener de 1331 Pons de Copons, abat de Poblet, sol·licita a Alfons el Benigne la llicència pertinent per expulsar els musulmans de Quart i posar en marxa el procés d’assentament de famílies cristianes. L’abat, que posteriorment reconeix la gran pèrdua de rendes que açò ha suposat per al senyoriu, al·lega raons religioses per procedir a l’expulsió, encara que segurament hi ha altres causes al darrere de la seua petició. La resolució arbitral no ha aconseguit reduir el clima d’enfrontament existent entre el majoral i els habitants de Quart, ni tampoc no ha estat suficient per resoldre les tensions internes suscitades entre els membres de les famílies més poderoses de l’aljama, que s’arrosseguen des de fa dècades. A tot açò cal afegir la pressió que, per la seua banda, deu exercir Felip Boïl, senyor de Manises, atiant les lluites internes amb la intenció de forçar la migració dels veïns de Quart cap a les seues possessions, també poblades per musulmans. Fóra com fóra, allò cert és que a partir del 26 de gener de 1331 les famílies musulmanes de Quart deuen abandonar progressivament l’alqueria, enduent-se els seus béns mobles, deixant enrere totes les seues possessions territorials i abandonant el lloc on han nascut i on han viscut els seus avantpassats.


Embarcament dels moriscos al Grau de València. Pere Oromig, 1612

I els musulmans marxen, però no sense oposar resistència. La ruptura no és tan radical com suggereixen els documents, sinó que, més bé, es tracta d’un procés lent i costós. Els antics habitants de Quart no s’alcen en armes com faran alguns dels seus successors el 1609, però sí comencen tota una sèrie de plets en els distints tribunals de justícia del regne, especialment a la cort de la Batlia General, amb la intenció de recuperar les seues possessions o, almenys, aconseguir una compensació econòmica. Els plets s’allarguen durant quasi dues dècades i, finalment, cristal·litzen en el privilegi concedit per Pere el Cerimoniós el 1346 a l’abat de Poblet a través del qual els musulmans poden recuperar les propietats que encara no han estat repartides entre els cristians.

Fet i fet, les disputes legals no aconsegueixen aturar el procés de substitució de població engegat per l’abat de Poblet, que pren cos el 1334 amb la redacció d’una nova carta pobla, el repartiment pertinent de terres i cases entre els nous colons cristians i l’establiment de totes i cadascuna de les condicions de vida de la nova comunitat, d’on són exclosos els musulmans. Es tanca, ara sí, una etapa de diversos segles d’existència de l’aljama de Quart per a donar pas a la creació d’una nova comunitat cristiana que ha romàs fins els nostres dies. No ha calgut esperar, doncs, fins 1609 per veure com els andalusins de Quart de Poblet han estat foragitats de les seues terres i les seues cases, sinó que la seua expulsió s’ha produït poc abans de complir-se el primer segle de submissió al nou poder cristià. Un bon precedent del que succeiria menys de tres-cents anys després.