No acostume a parlar en el blog d'Harca de treballs propis, però vull fer una excepció amb un estudi que vaig fer fa uns pocs anys sobre la séquia d'Alèdua, aportant també algunes dades històriques sobre l'antiga alqueria que rebia aquest nom. Des del seu origen andalusí, fins al seu despoblament ocasionat amb l'expulsió dels moriscos en 1609.
Alèdua és actualment el nom amb el que es coneix una antiga torre situada en terme municipal de Llombai (Ribera Alta). Cèlebre per ser un dels pocs vestigis històrics que queden per aquella zona, o almenys un dels més visibles, és de visita obligada per a totes les colles ciclistes que circulen els diumenges pels camins rurals de la foia de Llombai. Però Alèdua també és ben coneguda entre historiadors i aficionats de la zona per ser l'emplaçament d'una antiga alqueria andalusina que, com deia, quedà abandonada amb l'expulsió de 1609. Era, de fet, una de les quatre poblacions medievals del marquesat de Llombai, junt al mateix Llombai, Alfarb, i Catadau, que són pobles igualment de població mudèjar i morisca que encara existeixen actualment perquè es va instal·lar població cristiana després del 1609. No fou així en el cas d'Alèdua, que mai pogué ser repoblada malgrat els intents del senyor. Tot i que va restar inicialment amb terme propi, amb la clara intenció d'aconseguir portar gent a viure en algun moment, finalment al segle XIX es va integrar al terme municipal de Llombai.
 |
Torre d'Alèdua, a la foia de Llombai, visitada i fotografiada per un ciclista
|
El topònim Alèdua, que en la documentació històrica apareix de vegades escrit com Eleydua, és una corrupció en valencià del topònim original àrab al-'Idwa (pronunciant la w com u). Miguel Asín, que fou el primer arabista en estudiar el topònim, ho va traduir per “la ribera” o “la vora del riu”, i des de llavors ha estat l'opció més estesa entre la major part dels autors. Amb tot, tal com explicava Joan Coromines, prové de l'arrel àrab 'dw, que té un significat vague de “més enllà”, per la qual cosa proposava traduir-ho per “més enllà del riu”. En realitat, combinant ambdues propostes l'opció més adient per a traduir el mot al-'Idwa seria “l'altra vora del riu”. Tot plegat ens indica que el nom d'Alèdua significa "a l'altra vora del riu Magre", i per tant ha estat posat des de la vora on encara actualment estan Llombai i Alfarb, la qual cosa vol dir que el poblament àrab de la vora de Llombai és més antic que el de la vora d'Alèdua. Cal dir que a Novelda també n'hi ha una partida agrícola anomenada Lèdua, i precisament està emplaçada just en front de la ciutat però a l'altra vora del riu Vinalopó, acomplint l'etimologia del topònim. I encara cal assenyalar que, curiosament, al-'Idwa és com els andalusins anomenaven en època medieval al Magrib, al Nord d'Àfrica, justament l'altra vora de l'estret de Gibraltar.
 |
Indicador junt al riu Magre indicant el camí d'Alèdua
|
Molt a prop de la torre, entre el riu i la muntanya, n'hi ha encara hui una zona d'horta, regada per la séquia d'Alèdua a la que dóna nom l'antiga alqueria. Es tracta de l'horta pròpia de l'antiga qarya al-'Idwa, la zona irrigada de la que vivien els seus habitants. Després del seu estudi morfològic podem arribar a la conclusió que es tracta d'un espai hidràulic típicament andalusí de 25 hectàrees. La forma arborescent com es distribueixen els braços de reg interiors, i la forma estreta o fusiforme del seu perímetre, encaixat entre el riu i la muntanya, no permeten dubtar de la seua identificació. Lamentablement la metodologia de l'Arqueologia hidràulica no ens proporciona cronologia, més enllà de la identificació del seu origen andalusí, i la possibilitat d'especular amb un origen relativament tardà per la seua mida gran respecte a altres casos identificats. Només l'excavació arqueològica d'alguna terrassa o séquia, o fins i tot del nucli d'habitatge, ens proporcionaria una cronologia inicial de l'horta i de tota l'alqueria d'Alèdua.
 |
Plànol de l'horta de la qarya al'Idwa
|
La imatge de la torre que trobareu a continuació, presa des de l'horta, encara ens permet veure com estava organitzat el territori de l'antiga alqueria, seguint el mateix model tradicional de les alqueries musulmanes i que encara podem trobar actualment a les poblacions del Magrib. En primer terme els tarongers, que és el cultiu actual que en aquella època no existia, però que ens permet identificar la zona d'horta amb la poca perspectiva que tenim a la foto. La terra irrigada era considerada mamluka, és a dir, de propietat privada, ja que cada parcel·la pertanyia a una família diferent, i es podia vendre o transmetre en herència, etc. Per damunt de la zona d'horta el nucli d'habitatge, encara hui identificat per la presència de la torre de defensa, emplaçada sobre un turó de mitjana alçada, per sobre de la zona irrigada i per baix de la zona de muntanya. Entre mig podem trobar la necròpolis, identificada per algunes tombes orientades cap a la Meca que existeixen al llarg del camí paral·lel a la séquia principal. Al voltant de la població, per sobre de la línia de rigidesa del sistema hidràulic representada per la séquia mare, estan els secans, considerats terra mawat, terra de ningú, que es pot apropiar per bonificació. És a dir, qualsevol pot agafar una zona erma, llaurar-la i cultivar-hi el que vulga, i mentre la cultive serà seua, tenint el dret de transmetre-la en herència. Però no es pot vendre, i en el moment que es deixa de cultivar es perd la propietat. Finalment, per sobre de la població la serra, el bosc, terres harïm o d'aprofitament comunal per tots els habitants de l'alqueria, que pot servir com a pastura del ramat, per a aprovisionar-se de llenya i fusta, caçar, etc.
 |
La torre d'Alèdua vista des de l'horta
|
 |
Alqueria berber actual en l'Atles marroquí. La disposició del nucli d'habitatge respecte a la zona irrigada, la serra i les pastures és la mateixa que podem trobar a Alèdua
|
Sobre l'urbanisme de l'alqueria no en sabem massa. Amb tot, la informació que ens proporciona un capbreu senyorial de 1581, pocs anys abans de l'expulsió, ens permet saber que Alèdua tenia en aquell moment una església (l'antiga mesquita, transformada oficialment en església cristiana encara que de ben segur es continuava pregant a Al·là des d'allà en secret), un forn, una almàssera, i unes 30 cases. De les quals no sabem ni la mida ni la distribució perquè només tenim el nom del seu propietari i les afrontacions. Sembla que només hi havia algun carrer, i altres cases disperses. Si encara es conserven restes suficients, una excavació permetria, segurament, combinant la informació arqueològica amb la del capbreu, identificar cada casa amb el seu propietari de 1581. I això ens permetria saber quines diferències econòmiques i socials n'hi havia en l'interior de l'aljama gràcies a la mida i la senzillesa o sumptuositat de les cases, que la documentació escrita no ens permet identificar. Igualment, l'estructura de les cases també aportaria informació sobre l'estructura familiar, aportant arguments nous al debat sobre la conservació o desaparició de les estructures socials gentilícies entre els moriscos valencians.
Tornant a la séquia d'Alèdua, després de l'horta de l'antiga alqueria trobem el molí. El pas de l'aigua pel molí provoca la pèrdua de tota la cota que havia guanyat fins ara la séquia separant-se del riu, a causa del salt que permet moure les moles. Per això, si observeu el plànol següent veureu que la séquia es dirigeix ara en línia recta cap al riu. Aparentment va a desaiguar al riu, i segurament en el disseny inicial ho feia, però ara la séquia gira abans d'arribar a la vora i comença a guanyar cota de nou, separant-se del riu. Això és el que permet crear una nova zona irrigada d'horta, que encara actualment es coneix com a partida de l'Escondella. Aquest topònim correspon a una segona alqueria andalusina, posterior, de la que no tenim cap notícia de la seua existència a través de les fonts històriques, perquè segurament va desaparéixer amb la conquesta cristiana del segle XIII, o fins i tot abans. De fet, les calamitats climàtiques o les malalties que a sovint cal suportar ens permet suposat que, de vegades, algunes alqueries quedarien despoblades, tot i que allò més normal és que amb posterioritat siguen reocupades per altres grups de gent.
 |
Plànol general de la séquia d'Alèdua, amb les hortes andalusines d'Alèdua i l'Escondella
|
Amb tot, en aquest cas no n'hi ha massa dubte de la seua existència, malgrat no tindre cap notícia escrita ni haver-se trobat cap nucli d'habitatge ni restes ceràmiques. I no es pot dubtar perquè ha estat localitzada la seua horta, l'existència de la qual no té sentit sense estar associada a una alqueria. Al contrari que Alèdua, l'horta andalusina d'Escondella és més menuda, i només té 6 hectàrees. A més, està recolzada directament sobre un antic braç del riu Magre, que va quedar sec fa mil·lennis i que actualment està aterrassat i cultivat.
El topònim de l'Escondella també és molt interessant. Algú ha proposat que podria vindre del topònim àrab Iskandariyya, que en efecte és el nom àrab de la ciutat d'Alexandria. Però això, a banda de ser una explicació etimològica molt fluixa, a més a més és un complet absurd històric. No existeix cap relació entre la població andalusina i l'egípcia, i en qualsevol cas difícilment el nom d'una gran madina podria donar lloc al nom d'una menuda alqueria rural perduda en una vall de l'interior valencià. La proposta de Joan Coromines és etimològicament molt més adient, i a més a més encaixa perfectament en la història del lloc. Per a aquest filòleg es tracta d'un topònim dels anomenats mossàrabs, que en realitat significa que el topònim (no l'alqueria) és d'origen llatí i ja existia abans de l'arribada dels musulmans. Però no té cap altra implicació ètnica o religiosa sobre l'origen dels seus habitants. Així, vindria del verb abscondere, que com ja haureu endevinat pel seu paregut amb el verb castellà esconder, significa amagatall; i el sufix -ella és un diminutiu. Per tant, doncs, l'Escondella significa alguna cosa així com “l'amagatall menut” o, si preferiu, “l'amagatallet”. L'etimologia encaixa, de fet, amb la topografia del terreny, ja que entre l'antic caixer del riu dessecat del que ja he parlat n'hi ha també dos elevacions del terreny (en blanc al plànol) que permeten perfectament amagar-se, tot i que no podem estar segurs que tot plegat estiga relacionat.
 |
molí andalusí d'Alèdua, amb casal reconstruït en el segle XVII
|
Aquests dos casos d'alqueries desaparegudes són un bon exemple de com es pot fer història general a través de la història local. I de com l'estudi de les àrees de treball camperol, en aquest cas les hortes a través de l'arqueologia hidràulica, aporta una informació que altres metodologies no proporcionen. Sense l'estudi morfològic de l'horta difícilment hauríem pogut estar segurs de l'existència d'una alqueria andalusina de l'Escondella, ja que no apareix esmentada enlloc, no s'ha localitzat fins ara cap resta que permeta sospitar-ho, i el seu topònim no és concloent. Però ara no hi pot haver cap dubte, i serà faena d'altres investigadors, a través d'altres metodologies, localitzar l'emplaçament del nucli d'habitatge de l'alqueria, a més de datar-lo. Entre tots ho haurem de fer.
