La xarxa de poblament al nord valencià després de la conquesta

Fa uns dies parlava ací mateix de la conquesta de les comarques septentrionals valencianes i del paper que jugà Blasco d’Alagó en el procés de colonització immediatament posterior. Focalitzava l’atenció en el repartiment de les senyories, l’atorgament de cartes pobles com a instrument colonitzador i les condicions d’assentament de les noves comunitats rurals. Avui vull abordar un altre tema ben interessant, però molt més difícil d’estudiar, les transformacions produïdes en la xarxa de poblament arran de la conquesta. Anàlisis d’aquesta mena s’han dut a terme per a altres zones del país amb una certa solvència per la major abundància de fonts directes de l’època i, sobretot, pels incipients treballs arqueològics. Tanmateix, el nord del país roman orfe tant d’uns com dels altres, així que cal recórrer a altres informacions indirectes que permeten intuir els canvis ocasionats amb l’arribada dels cristians.

Per tots és ben sabut que, amb la instal·lació dels feudals, el territori canvia la seua fesomia i s’organitza a partir de criteris força diferents als que havien regit l’estructuració de la xarxa de poblament en temps andalusins. La societat musulmana genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

Culla i el seu castell

Després de la conquesta, els castells es converteixen en la residència dels nous senyors i en la seu del seu poder, al mateix temps que esdevenen els focus principals d’aglutinament de la població i els centres de referència en l’organització dels senyorius, com ocorre amb el castell de Morella, el de Culla, el de les Coves, el de Cervera i el de Xivert, per exemple. Per sota, s’articula una densa malla de comunitats rurals de petita i mitjana entitat que, en bona mesura, aprofiten les infraestructures andalusines existents per situar els nous centres d’hàbitat dels colons cristians. Ara bé, a pesar d’ocupar les mateixes alqueries, el pes que ocupa cadascuna d’elles en la nova xarxa de poblament sofreix profundes transformacions. És aquest últim punt el que vull analitzar ací amb més deteniment i ho faré a partir d’alguns casos particulars que poden oferir certes clarícies sobre aquest procés poc conegut.

El terme de Culla

El primer exemple el constitueixen Culla i el llogaret del Molinell. Abans de la conquesta, l’extens terme de Culla estava composat per un conjunt de petits assentaments repartits per les zones de millor aprofitament agrícola que han deixat vestigis toponímics i arqueològics de la seua existència. Així, doncs, perviu encara avui dia en la toponímia local un mas de la Mesquita, certament allunyat del Molinell i també del lloc de Culla, testimoni encara viu de la possible existència d’una explotació agrària pertanyent al temple local. Altre testimoni és l’aparició d’una làpida funerària de principis del segle XI al mas del Pou d’en Boix, situat darrere del tossal d’Esparreguera, en la partida de la Mel, troballa que confirma la ubicació en aquest lloc o altre proper d’una antiga alqueria andalusina. Al capdavant de tots aquests centres se situava el Molinell, segurament l’alqueria més important, situada a la vora del barranc que dóna nom i ben a prop de dos petits sistemes hidràulics, l’horta de la Solana i l’horta de l’Àrab, que constituirien els espais de reg associats a l’alqueria.

El Molinell amb les dues hortes

La situació canvia després de la conquesta. Els cristians atorguen una major preponderància a la petita alqueria situada als peus de la torre, ara convertida en castell, que esdevé el lloc de Culla. Els contingents de població cristiana s’instal·len de manera preferent ací, com testimonia la carta pobla concedida per Guillem d’Anglesola el 1244, i també se situa al lloc la capitalitat del conjunt de comunitats rurals que composen el castell de Culla. Per la seua banda, el Molinell roman com un dels pocs reductes amb població musulmana al nord valencià, juntament amb Morella, Cervera i Xivert. Hi viuen una trentena de famílies que aconsegueixen una carta pobla pròpia a la fi del segle XIII, un govern local i un terme propis, encara que el llogaret està integrat al terme general del lloc de Culla. Açò no evita, tanmateix, que la situació de segregació i separació respecte als seus correligionaris i els efectes de la crisi de la segona meitat del segle XIV acaben per foragitar els musulmans del llogaret, habitat ja per cristians a l’última dècada d’aquesta centúria.

Vilafranca

Aquest canvi, encara que en menor mesura, és ben perceptible també a Vilafranca, als Ports. El 7 de febrer de 1239, Blasco d’Alagó lliura a Marc de Villarluengo i Garcia Navarro la carta pobla de l’antiga alqueria andalusina anomenada Rivus de las Truytas. En el document s’estableixen els límits del terme de la nova comunitat cristiana, no sense certa estranyesa per al medievalista actual. És poc o gens habitual que el centre de residència fundat després de la conquesta se situe a un dels extrems del terme concedit a la comunitat, en aquest cas a l’extrem nord, a la línea divisòria entre Vilafranca i l’Esglesiola, més encara, a la línea divisòria entre el regne de València i el d’Aragó. El més probable és que en els anys anteriors a la conquesta l’alqueria del riu de les Truites fóra la més important i per això es pren com a referència a l’hora d’atorgar la carta pobla.

El terme de Vilafranca

Tanmateix, entre 1239 i 1261 es produí el trasllat del centre de poder i de residència des de l’antiga alqueria andalusina a l’actual emplaçament de Vilafranca. El topònim Vilafranca apareix per primera vegada en un document de 1253, però es tracta d’una còpia feta al segle XVII i, per tant, cal anar amb cura. No obstant això, amb tota seguretat la fundació és anterior a 1264, quan apareix ja de manera constant en altres documents emanats de la Cancelleria reial, com, per exemple, en una sentència emesa per Jaume I contra Blasco d’Alagó, nét del que fou conqueridor de Morella, pels seus atacs a Vilafranca, Culla i Vistabella aquest mateix any.

L’ermita de Sant Miquel, a la Pobla

Els colons cercaren un lloc més accessible i més ben comunicat, elegint l’anomenada Vilavella, segurament un altre assentament andalusí situat a la Vega, a la vora del barranc de les Teixeres i a la banda dreta del camí que puja del poble al Bovalar. A pesar de la nova fundació, el poblament al llogaret del riu de les Truites es mantingué durant tota l’època medieval i, fins i tot, ha arribat fins els nostres dies, encara que amb el nom de la Pobla de Sant Miquel –des dels anys vint del segle XV, ja que anteriorment es deia la Pobla de Ballestar– i convertit des de llavors en una de les nombroses masades que omplen el terme de Vilafranca.

L’ermitori de Sant Pere de la Barcella

Un últim exemple, Xert i la Barcella. Ja en vaig parlar ací fa un temps, així que només donaré les notes precises per mostrar les transformacions produïdes en l’estructura de poblament arran de la conquesta. En les dècades anteriors a l’ocupació cristiana, la preponderància corresponia a la Barcella, alqueria situada a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Es tracta d’un indret escarpat, al bell mig d’una cadena muntanyenca, des d’on els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets. Prova de la seua existència i la seua importància per sobre de la futura comunitat rural de Xert és el document de donació que el 1192 expedeix Alfons el Cast en favor del mestre de l’orde de l’Hospital del locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam, deshabitat en aquest moment, segons diu el mateix rei qua sarraceni inhabitant.

La Barcella

En canvi, no hi ha referències de Xert abans de la segona meitat del segle XIII, on segurament hi hauria un petit assentament on viurien algunes poques famílies. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta. En efecte, sabem per un registre senyorial de 1320 que, en el moment de l’ocupació cristiana, mentre a la Barcella s’instal·len 18 famílies –testimoni també de la magnitud de l’antiga alqueria andalusina–, a Xert n’arriben 26, de manera que deixa de ser un nucli d’assentament secundari per convertir-se en un lloc amb una grandària semblant a la resta de les antigues alqueries andalusines. A més, com ocorre a Culla i el Molinell, el llogaret de la Barcella manté un terme i unes autoritats propis, però integrat al terme general de Xert i amb una dependència jurisdiccional respecte al lloc.

El “poble vell” de Xert

Tot plegat, aquests exemples testimonien els canvis produïts en la xarxa de poblament del nord valencià en els anys posteriors a la conquesta. L’hàbitat dispers propi dels temps anteriors no desapareix i bona mostra és la pervivència dels masos, explotacions agrícoles integrades que han estat ocupades fins avui dia i que segurament algunes d’ells tenen el seu origen en assentaments andalusins. Tanmateix, allò que sí canvia és la preponderància d’uns centres respecte a altres. Les alqueries situades en zones muntanyenques o de més difícil accés cedeixen la seua preeminència a llocs situats en millor indrets, on s’aplega bona part de la població i també on se situa la seu dels poders senyorials. Es pot intuir, per tant, un procés de concentració de la població en nuclis més grans que, en bona mesura, canvia la fesomia de la xarxa de poblament andalusina. Caldran, però, més estudis de cas per poder conéixer amb més detall tot aquest procés a les comarques septentrionals valencianes i comparar-lo amb altres zones del país.

Els antecedents andalusins de Xert i la Barcella

Als anys trenta del segle XIII, segurament Xert i la Barcella són dues de les nombroses peces que componen la densa xarxa de petits centres rurals que omple el terme de l’antic hisn musulmà de Jarbayra, és a dir, el territori que més endavant els cristians batejaran com «castell de Cervera». Des del segle VIII, bona part de la península Ibèrica s’incorpora als engranatges d’un nou model de societat, l’andalusí, una situació que al territori valencià, allò que els musulmans coneixen com el Xarq al-Àndalus, s’allarga almenys fins les dècades centrals del segle XIII, quan conclou el procés de conquesta militar que encapçala Jaume I i naix el nou regne de València. Durant tot aquest període de temps, això és, al llarg de sis segles d’existència, Xert i la Barcella estarien habitades per unes poques famílies que estarien unides per mitjà de lligams tribals i clànics, i que treballarien comunalment un conjunt de terres distribuïdes pels distints espais de secà i, sobretot, de regadiu, a més d’aprofitar els prats, les pastures i els altres recursos forestals també de manera conjunta.

Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Malauradament, a banda d’aquestes idees generals que han estat posades de manifest per a altres zones del país, ben poca cosa podem dir més del passat musulmà de Xert i la Barcella a causa de la inexistència de referències documentals concretes i, especialment, d’unes excavacions arqueològiques que oferirien informació molt valuosa de l’antiga mesquita i la seua ubicació exacta, el perímetre de les primitives alqueries i el nombre d’habitants que podien recollir al seu interior. Sembla, a més, que el llegat de la societat andalusina desapareix per sempre més de Xert, la Barcella i de bona part del Maestrat amb la derrota infringida per les hosts feudals i amb la consegüent fugida dels vençuts cap al sud, però la situació no és ben bé així. La seua presència s’ha allargat durant sis segles i, en conseqüència, les petjades que ha deixat són difícils d’esborrar, sobretot en la fesomia i l’organització del territori.

El "poble vell" de Xert

Des del mateix segle VIII, la societat andalusina genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

L'ermitori de Sant Pere de la Barcella

En el nostre cas, tot fa pensar que la Barcella seria una d’aquestes alqueries que dependrien de l’alcaid del hisn de Jarbayra fins als moments anteriors a la conquesta del segle XIII, juntament amb les altres comunitats rurals que després formaran el castell de Cervera, és a dir, la mateixa Cervera, Sant Mateu, Traiguera, Xert, Canet lo Roig, Rossell, Càlig i el Carrascal (petita comunitat situada dins el terme de la Jana). Almenys aquesta és la impressió que ofereix l’únic document que s’ha conservat del lloc abans de la seua incorporació al recent nascut regne de València, ja que el 1192 el rei Alfons el Cast lliura al mestre de l’orde de Sant Joan de l’Hospital locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam. Amb aquestes indicacions, ben poca cosa més podem saber del seu emplaçament originari, però segurament l’alqueria se situaria a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Des d’ací, els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets.

La Barcella

En el cas de Xert, sembla que el primitiu assentament musulmà no assoliria la importància demogràfica de la Barcella, sinó que, més bé, ací únicament residirien un reduït grup de famílies que explotarien els espais agraris i naturals més propers. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta cristiana. D’una banda, la petita alqueria es trobaria a un dels marges de la rambla Cervera i des d’ací es dominaria visualment el camí tradicional que discorre de manera més o menys paral•lela al curs de la rambla i que uneix les terres baixes del Maestrat amb els Ports i el Baix Aragó. De l’altra, l’emplaçament del lloc oferia un accés immediat a les terres de cultiu, tant de secà com de regadiu, i també a les zones de pastura. En efecte, des de l’alqueria es podia arribar fàcilment als camps de cereals i oliveres plantats a les Clotes, als horts construïts al llarg del barranc de la Font –disseminats en diversos espais, des dels Prats fins al Pla de la Font, on hi havia la font que abastia d’aigua els xertolins– i també a les pastures de la Curolla per als ramats d’ovelles i cabres i de la Dula per al bestiar domèstic dels veïns. Així, doncs, s’articularia un conjunt força coherent en l’organització del territori i l’aprofitament dels recursos naturals que, fins i tot, podia estar dominat per la presència d’una petita mesquita a la part més alta del turó i un grup de cases disperses situades al seu voltant, que esdevenen l’origen del poble que ha perdurat fins avui dia.

Xert i els seus voltants

Amb tot, les dues zones de residència testimonien l’existència d’una hàbitat dispers al voltant de les millors zones agrícoles. Així, doncs, a banda de la comunitat agrària més gran, situada a la Barcella, a ben segur que al terme de Xert hi hauria altres assentaments més petits, malgrat que no ha arribat cap vestigi fins als nostres dies, almenys en aparença. Tot fa pensar que en determinades zones, les més aptes per al cultiu, es podien instal·lar una o dues famílies que treballarien els bancals construïts als vessants de les muntanyes, s’abastirien de l’aigua procedent d’alguna font propera i aprofitarien els boscos per fer pasturar alguns pocs caps de ramat, de manera que es formarien unitats d’explotació força semblants als masos que tradicionalment han caracteritzat el paisatge del Maestrat i els Ports i que han estat habitats fins fa molt poc de temps. D’aquesta manera, el poblament de Xert, la Barcella i alguns masos té un origen andalusí i, malgrat les modificacions introduïdes després de la conquesta del segle XIII, ha sofert ben poques transformacions fins a l’actualitat. Els musulmans no deixaren cap testimoni escrit de la seua presència al nord valencià, però les petjades que hi ha al territori no fan més que transmetre una herència que el pas dels segles no ha aconseguit esborrar.

L'eclosió de les elits rurals: els Ferreres de Xert

Si hi ha un fenomen que caracteritza el món rural als segles baixmedievals arreu de tota l’Europa Occidental és precisament l’eclosió de les elits rurals. A ben segur que abans ja hi havia un substrat de veïns superiors en riquesa a la resta de llauradors, però els seus perfils apareixen més nítidament a la documentació els últims anys del segle XIV i les primeres dècades del XV. Les transformacions econòmiques i socials que es produeixen al camp europeu i també valencià a la tardor de l’edat mitjana, amb etapes de creixement, crisi i reconstrucció, generen profundes divisions i desigualtats internes en les comunitats rurals i també el sorgiment d’un nou substrat de notables locals, superiors en riquesa i prestigi a la massa camperola i amb un conjunt de característiques comunes arreu d’Europa, des de les illes Britàniques fins el nord d’Itàlia i des de les conques dels principals rius alemanys fins la Corona d’Aragó i Castella.

Vista aèria de Xert

Aquesta elit rural, cada vegada amb un contacte més estret amb el mercat, es troba més prop dels mercaders i els petits cavallers que resideixen a la vila que no dels seus veïns, simples camperols de poble. Els notables locals conformen un grup social amb uns límits poc precisos i esdevenen el millor testimoni de la mobilitat social, ja que els seus membres passen amb freqüència d’un estatus social a un altre, en funció d’aspectes imprevists –com la mort del cap de família– o bé d’altres llargament elaborats –per exemple, les estratègies matrimonials i les inversions especulatives en el mercat. Més que membres estables d’un ordre social, les elits participen d’un procés de canvi continuat.

I no hi ha millor escenari per copsar aquesta intensa mobilitat i els continus processos d’ascens i promoció social que l’àmbit local. Les bases econòmiques, la preeminència social, el poder polític, els nivells de vida, les inversions productives i les estratègies familiars que defineixen les elits rurals s’aprecien amb més nitidesa a través de l’observació microhistòrica i l’aplicació de tot un conjunt de fenòmens més amples i complexos a un determinat espai concret. Només així es poden establir les característiques pròpies d’un grup social intermedi amb uns límits força laxos i mòbils i analitzar en profunditat els seus perfils socials i el seu comportament en un espai i un temps determinats, per després poder establir les diferències i les semblances d’una regió a altra i elaborar una interpretació molt més rica en matisos i amb una major consistència.

En aquest cas, el camp d’observació elegit per il·lustrar el comportament de les famílies benestants ha estat la comunitat rural de Xert. A principis del segle XV, Xert és un lloc del Maestrat pertanyent al senyoriu de l’orde de Santa Maria de Montesa, integrat per un conjunt de famílies camperoles que tenen en la ramaderia ovina el seu principal mitjà de vida. Al capdavant de la comunitat se situa un reduït grup de grans propietaris de ramat que troben en la ramaderia una font d’inversió de capital enormement rendible en una zona amb una forta demanda de llana. Això a banda, aquests prohoms són titulars d’extensos patrimonis agraris i, a més, inverteixen en tots els sectors econòmics que estan al seu abast, com la comercialització del blat, els préstecs als altres veïns i l’arrendament dels molins i les rendes senyorials.

Porta moderna de l'Església Vella de Xert

Un exemple il·lustra a la perfecció el comportament de les elits rurals. Si a Xert hi ha una família que al llarg del segle XV sobresurt de la resta és la dels Ferreres o, més ben dit, les distintes famílies que componen el llinatge dels Ferreres. A les seus mans hi ha el mas del Molinar, les terres annexes i, almenys, dos dels tres molins situats al terme de Xert. Un dels molins, segurament el que hi havia al costat mateix del mas, ja estava en mans d’un membre de la família Ferreres des de 1345, quan Bernat Ferreres declara davant dels representants senyorials que deté el domini d’un casal «en los molins del Molinar, terme de Chert». Ja el 1417 Berenguer i Ramon detenen el domini útil del molí «ab sa bassa ... construït en lo mas del Molinar», que afronta amb la casa de Domingo Ferreres i el «corral, forn e entrada del alberch de na Peyrona, muller quondam d’en Ramon Ferreres» i mare del dit Ramon, mentre que Guillem Ferreres posseeix el domini útil d’altre enginy situat al llarg del curs del barranc del Molinar.

Pont medieval sobre el barranc del Molinar

De la mateixa manera, el 1419 Antoni Ferreres adquireix per 120 sous el domini útil de la carnisseria del lloc, és a dir, que a partir d’aquest moment s’encarregarà de proveir de carn la comunitat. Amb aquest negoci, Antoni esdevé un dels personatges principals del poble i testimonia la dedicació ramadera de la família, ja que, d’una banda, els carnissers gaudeixen d’un gran prestigi entre els veïns i, de l’altra, han de posseir grans ramats d’ovelles i cabres per tenir abastida la taula de la carnisseria.

Les inversions dels Ferreres, tanmateix, no s’aturen ací, sinó que s’estenen a altres sectors econòmics i sovint van més enllà de l’àmbit estrictament local. En aquest sentit, Guillem Ferreres ofereix el millor exemple de la diversificació econòmica que posen en pràctica les elits rurals i l’ascens social que protagonitzen. No som al davant d’un llaurador o un ramader ric, sinó que, lluny del treball de la terra i de la cura dels ramats, el seu pare ha pogut costejar els seus estudis a la ciutat de València i, finalment, Guillem pot instal·lar-se a Xert com a notari, una de les figures més importants al món rural valencià, juntament amb els sacerdots. L’ofici notarial, a més, li atorga una bona base econòmica i una capacitat tècnica i comptable que li permeten accedir a negocis força especulatius i beneficiosos.

El mas del Molinar

El 1419 Guillem arrenda amb un veí de Sant Mateu les rendes que recull l’orde de Montesa al lloc de Xert per 3.300 sous anuals, el mateix preu que paga entre 1430 i 1433, quan accedeix al dit arrendament tot sol. Així mateix, a banda de l’enginy situat al Molinar, entre 1428-1430 també gestiona els molins situats als rius de la Sènia i el Cérvol a canvi del pagament anual de 1.066 sous, 8 diners. Ja entre 1431-1433 s’associa amb dos veïns de Sant Mateu per dur a terme aquest mateix negoci, associació que segurament es deu a la recaptació de les rendes de Xert. En la mateixa línia es pot situar l’esmentat Ramon Ferreres, ja que, a banda del domini útil d’un dels molins del Molinar, entre 1430 i 1433 s’associa amb un veí de la Jana per recollir les rendes que pertanyen a Montesa en aquest lloc a canvi del pagament de 3.300 sous cada any.

Totes aquestes inversions converteixen Guillem Ferreres en el prohom més important de Xert i, perquè no, en una de les principals fortunes de tota la comarca, capaç d’assolir un volum de negoci semblant al dels mercaders i els burgesos de Sant Mateu. Tot plegat, la seua preeminència és el resultat d’una calculada estratègia econòmica, política i social que durant dècades els seus avantpassats amb preparat amb molta cura, testimoniant, així, l’èxit assolit pel llinatge les primeres dècades del segle XV.

Un dels molins del Molinar

Amb tot, els distints membres de la família Ferreres controlen els negocis més suculents a nivell local i comarcal i, malgrat que no és possible establir el grau de parentiu que els uneix, el seguit de notícies recollit permet copsar una de les principals estratègies de les famílies riques, com és la diversificació laboral dels integrants del grup domèstic. D’aquesta manera, Guillem és notari, explota un dels molins del Molinar i, a més, accedeix a l’arrendament de les rendes de Xert i dels enginys dels rius de la Sènia i el Cérvol. Per la seua banda, Antoni s’immisceix en el negoci ramader i es fa càrrec de la carnisseria del lloc, mentre que Berenguer i Ramon comparteixen la gestió del molí més pròxim al mas i a ben segur que duen endavant l’explotació i el treball de les terres de la família, centralitzades al voltant del mas del Molinar. Perquè, altre dels trets que caracteritza els notables locals és la possessió tradicional d’un mas, que passa de generació en generació i esdevé el nucli del patrimoni familiar. Els Ferreres segurament posseeixen diverses parcel·les a altres indrets del terme i resideixen a una de les cases que tenen al poble, però la base de la seua riquesa i del seu prestigi social es troba al mas del Molinar, amb el qual deuen establir uns vincles simbòlics que converteixen l’heretat en un dels referents que identifiquen el llinatge. Un bon testimoni d’aquesta identificació del llinatge amb el mas i també de la preeminència assolida pels Ferreres és que als anys setanta del segle XV, és a dir, quaranta anys després, els tres molins situats al barranc del Molinar continuen en mans de tres membre de la família, concretament Antoni, Gabriel i Pere Ferreres.

Un altre dels molins del Molinar

Així, doncs, mentre moltes famílies de Xert sofreixen les sacsejades de les epidèmies, les caresties i les guerres i, en última instància, han d’emigrar cap al sud a la recerca de noves oportunitats, els membres de la família Ferreres s’assenten amb força a l’entramat econòmic, social i polític de la comunitat. A principis del segle XV, fins i tot, han estat capaços de sufragar les despeses originades en la construcció d’un dels peirons que marquen l’entrada al poble, precisament aquell que està situat al camí que du al Molinar i on han fet esculpir l’escut de la família. Es tracta, per tant, d’altre dels símbols que testimonien la seua preeminència, ara ben visible per a veïns i forasters. Tot plegat, aquesta família xertolina esdevé un bon exemple del comportament de les elits rurals, unes elits rurals incorporen una sèrie de símbols i de signes que els atorguen una gran distinció social, els allunyen cada vegada més de la resta de llauradors del lloc i els situen més a prop dels nobles i els burgesos de les ciutats.