Corrupció en l'aljama. Les lluites pel poder en la moreria d'Elx al segle XV

Corrupció hi ha hagut sempre, en major o menor mesura, a tots els llocs i a totes les èpoques, i en qualsevol comunitat política són habituals les lluites de bàndols. En l'actualitat els diaris van plens dia sí i dia també de casos de corrupció, i les lluites de bàndols pels interessos propis de cada grup es podrien assimilar, amb tots els ets i els uts que vulgueu, amb la farsa bipartidista de les democràcies occidentals. Per descomptat a l'edat mitjana també s'hi donaven casos. Vicent Royo ens feu un bon tast fa 4 setmanes amb l'exemple de la vila de Culla al nord del país, i sembla que ens seguirà il·lustrant pròximament. Jo el que faré hui serà referir-me a un altre cas de corrupció i de lluita de bàndols, per no anar-nos-en massa del tema, però aquesta vegada entre musulmans, i al sud del país. Més concretament, em referiré al cas que es va produir a la moreria de la vila d'Elx a mitjans del segle XV.

Elx en l'actualitat, amb el seu conegut palmeral

Exemples com aquest en degueren haver molts, però com és habitual no s'ha conservat a penes documentació d'aquesta mena de problemes interns de les aljames musulmanes. En aquest cas, per contra, la documentació és abundantíssima, i encara que d'entrada puga semblar curiós, la major part es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L'explicació és ben senzilla, el 1391 aquesta ciutat va prestar 50.000 florins a l'infant Martí, futur Martí l'Humà, per a la campanya de conquesta de Sicília que portaria a terme a l'any següent el seu fill Martí el Jove. La corona va cedir en penyora Elx i Crevillent fins que el préstec fos retornat, i així fou com Barcelona es va convertir, de facto, en la senyoria feudal d'aquestes viles fins a 1473. Els consellers de Barcelona reberen durant aquests anys centenars de cartes i informes sobre els més diversos temes i assumptes de govern per part dels seus representants al senyoriu d'Elx, però també rebien i responien cartes dels jurats i altres càrrecs de la vila, dels vells i altres càrrecs de la moreria, i lògicament mantenien correspondència amb els oficials reials de la governació d'Oriola i els nobles d'altres senyorius veïns. Tota aquesta documentació, doncs, permet fer un seguiment prou complet de tots els assumptes importants que afectaren a la vila d'Elx i a la seua moreria en tots aquells anys. Fins i tot resulta repetitiva, perquè el canvi anual de consellers a Barcelona els obligava a ocupar-se des de zero d'assumptes que s'allargaven durant molt de temps. Així doncs, per l'abundància de documentació i la seua localització, han estat diversos autors, la majoria catalans, els que l'han emprada en alguns treballs publicats, com ara Roser Salicrú, Josep-David Garrido Valls o José Hinojosa. I de forma especialment extensa, sobre el cas de corrupció que ens ocupa, Mª Teresa Ferrer i Mallol, qui hi va dedicar un article al darrer número de la Revista d'Història Medieval que va publicar el departament de la Universitat de València ja fa 10 anys.

Entrant ja en el tema, segons aquests autors l'aljama de la moreria d'Elx es trobava dividida en dos bàndols a mitjans del segle XV, les figures més importants dels quals eren, d'una banda l'alfaquí Muhammad al-Hājj (Mohamed Alhaig), i de l'altra el cadí Alī ibn Sa‘ūd (Ali Abençaot). No m'agrada massa emprar el mot “bàndol” per a referir-me a aquest cas entre musulmans, perquè automàticament la nostra ment ho assimila a les lluites de bàndols entre cristians que es van produir als segles XIV i XV en les principals ciutats de la Corona. Uns bàndols interclassistes, aquests, que estaven encapçalats per famílies nobiliàries i en els quals estaven involucrats tota la ciutat a través de les xarxes clientelars. El relat dels fets sobre el cas de la moreria d'Elx oferit per Mª Teresa Ferrer a l'article adés esmentat, permet veure que no tota l'aljama estava dividida entre partidaris d'un i altre personatge de forma continuada, i sembla que només era l'oligarquia dirigent la que estava enfrontada, mentre que la resta de l'aljama donava suport a uns o a altres depenent del cas o del moment.

Elx representada a les Cántigas de Santa Maria, del segle XIII, amb una séquia i una palmera

Cal tindre present, també, no està de més recordar-ho, que les moreries al regne medieval de València són barris habitats exclusivament per musulmans, emplaçats junt a les principals ciutats i viles del país, fora de la muralla on habiten els cristians. Es formaren majoritàriament després de la conquesta del segle XIII amb musulmans desallotjats de llurs cases i terres perquè aquestes foren ocupades per colons cristians. Però la major part dels seus habitants al segle XV no descendien d'aquells primers andalusins deportats, perquè la mobilitat era molt alta. Contínuament arriben nous pobladors provinents de les aljames dels voltants, fugint de les fortes rendes exigides pels senyors laics, mentre que molts altres se n'anaven a buscar altres llocs per a viure i abandonaven la moreria, cosa que va passar especialment arran d'aquests fets. Molts dels que hi viuen no tenen terres, són eixarics i treballen la terra dels terratinents cristians. Però també n'hi ha musulmans amb terres pròpies (en el cas d'Elx tenen reservada la partida del Magram, que rep el seu nom de l'impost pagat pels musulmans sobre les terres irrigades), i alguns fins i tot es poden considerar rics.

La comunitat que habita la moreria se'n diu aljama (de l'àrab al-jama'a), però aquestes aljames de les moreries no funcionen igual que les aljames de les alqueries que provenen d'abans de la conquesta (“aljames autònomes”, segons la coneguda proposta de Josep Torró). Tenen uns vells, és cert, que representen a la comunitat i que prenen el nom dels antics xeics clànics que governaven les aljames, tot i que en la pràctica funcionen com uns jurats cristians. I un alfaquí que s'ocupa de dirigir les pregàries dels divendres i d'altres assumptes més espirituals. Però qui governa realment l'aljama, deixant de banda els representants cristians de la senyoria, és el cadí (en altres moreries és l'alamí), inicialment un càrrec que s'ocupa de la justícia (segons la sunna i la xari'a, la tradició i la llei islàmica), però que també té altres atribucions de govern com ara les reparticions de les rendes entre els membres de l'aljama, i era el contacte amb la senyoria, per la qual cosa era elegit directament per aquest i comptava amb el seu suport. Això ens permetrà entendre, ara, per què actua cadascú com actua en aquesta història.

Un grup de persones consulten un alfaquí, en una imatge siriana del segle XIV

Sembla obvi que no qualsevol podia ser cadí o alfaquí, perquè es requerien uns coneixements tècnics de la llei per a poder exercir el càrrec, per això era habitual que provingueren de fora de l'aljama. De fet, la formació per a exercir aquests càrrecs començava de menut, per la qual cosa era molt normal que existiren vertaders llinatges de cadís, ja que els fills seguien la tradició dels seus pares. Així, pareix que el cadí Alī ibn Sa‘ūd pertanyia a una família de cadís ben arrelada a la zona des de feia anys. Cap a 1371 un Sa'd ibn Sa‘ūd (Çahat Abençot), originari de la vall d'Elda, era cadí de la moreria d'Elx i de la mateixa vall. Posteriorment, en 1387, era cadí de Montfort un Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençot), necessàriament família de l'anterior, tot i que no sabem amb quina relació. En 1392 aquest mateix personatge ja està documentat com a cadí d'Elx, i més tard en 1398 ho era també d'Alacant. Finalment, en 1428 fou nomenat cadí d'Elx un tal Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençaot), després de la destitució del totpoderós cadí general de la Corona d'Aragó Alí de Bellvís, que segons Mª Teresa Ferrer segurament ja és el protagonista d'aquesta història desenvolupada 20 anys després del seu nomenament, cap a 1449. Tot i que la transliteració Abençot i Abençaot no coincideix, en realitat és el mateix nom, encara que Hinojosa els considera famílies diferents. Ferrer opina que els dos Alī ibn Sa‘ūd deuen ser pare i fill, però jo ho trobe força improbable perquè entre els musulmans mai es posa al fill el mateix nom que al pare. Tampoc no poden ser la mateixa persona per la diferència d'edat, però potser són oncle i nebot. Amb tot, cal dir que encara que l'Alī ibn Sa‘ūd nomenat en 1428 apareix normalment a la documentació com Alí Abençaot, també apareix fugaçment alguna vegada com Ali Abençat Abençahot, la qual cosa vol dir que el seu vertader nom era Alī ibn Sa'd ibn Sa‘ūd, és a dir, Alī fill de Sa'd i net de Sa‘ūd, de manera que em pareix més probable que siga fill d'aquell Sa'd ibn Sa‘ūd que era cadí d'Elda i Elx en 1371. En qualsevol cas, no deixen de ser tot especulacions.

Pel que fa a Muhammad al-Hājj, o Muhammad ibn al-Hājj, era originari de l'alqueria de l'Almudaina, a prop de Cocentaina, i va anar a viure a Elx el 1432 per a exercir el càrrec d'alfaquí, quatre anys després del nomenament del nou cadí. Com ha pogut veure Hinojosa, en els anys següents el seguirien familiars seus des de l'Almudaina fins a Elx, inclosos sogres i cunyats, fins a un total de 20 persones. Podríem dir, doncs, que quasi tot el seu clan es va traslladar amb el cap de família, i sembla que en algun lloc s'arriba a dir, en un to jocós, que per culpa seua es va despoblar l'Almudaina. Amb tot, Muhammad al-Hājj no es dedicava només a exercir les funcions típiques del nou càrrec, ja que tenia negocis comercials i era home de diners, amb els quals va saber teixir una vertadera xarxa clientelar d'adeptes als seus interessos. Probablement fou cap a 1448 quan va casar a la seua filla Zuhayra amb un dels, aparentment, més rics de la moreria, Mūsà al-Muqaddam. Però va resultar que en realitat estava arruïnat i ple de deutes, per la qual cosa va trencar el compromís, ja que encara no s'havia celebrat la boda en si. De seguida la va casar de nou amb un altre personatge, 'Axir ibn Zakariyyā’ (en alguns documents 'Ayyād ibn Zakariyyā’), que acabaria esdevenint lloctinent de cadí, i finalment cadí anys més tard. És obvi, doncs, que l'alfaquí va emprar el matrimoni de la filla per a augmentar el teixit de la seua xarxa de poder.

La torre de l'Almudaina, alqueria del Comtat, d'on era originari l'alfaquí Muhammad al-Hājj

Cap a eixe mateix any de 1448 els interessos del cadí i l'alfaquí començaren a xocar, tot i que no sabem exactament quins eren, i això desenvolupà un conflicte a l'aljama que potser venia d'abans. Certament és estrany que no hagués passat res en els 20 anys anteriors des que van ser nomenats ambdós, i possiblement es tracta d'un problema de conservació documental. Però, en qualsevol cas, fou en aquest any quan tenim notícia que els dos protagonistes s'acusaren mútuament davant els consellers de Barcelona de clavar-se en els afers propis del càrrec de l'altre, i buscaren el suport de la senyoria. Tot un símptoma d'on emanava vertaderament el seu poder en l'aljama. Inicialment els consellers es decantaren pel cadí, com és lògic, i amonestaren l'alfaquí, però poc després li alçaren el castic i sembla que tot quedà en un no res. Com que la senyoria estava clarament de part del cadí, l'alfaquí i els seues partidaris decidiren atacar-lo pel seu punt més fluix, que era la comptabilitat de l'aljama. Fou acusat de corrupció.

Els vells de l'aljama, que li eren contraris, l'acusaren d'haver-se quedat amb els diners de la venda de la pansa i de la sosa. Ja se sap que era ben normal, des d'abans de la conquesta probablement, i amb seguretat des del segle XIII, que les aljames musulmanes vengueren la collita de pansa de forma conjunta als mercaders, i normalment era el cadí l'encarregat de gestionar la venda i posteriorment repartir els diners. De la mateixa manera, la sosa, extreta de les marjals d'Elx, era un producte molt típic de la zona, que lògicament no es podia vendre als mercaders en petites quantitats i també requeria negociar amb grans càrregues. El cadí es negava a retre els comptes davant de l'aljama, i viatjà fins a 4 vegades a Barcelona a convèncer els consellers que tot era mentida. Aquests li donaven sempre suport, però el conflicte no s'apaivagava i finalment s'acordà que una comissió revisaria els compte en tres mesos. Els encarregats foren un cristià veí d'Elx, Andreu Granyana, amb l'ajuda d'altres dos cadís, que foren els d'Elda i Novelda. 24 dies després la comissió cridà els vells i el cadí per comunicar-los la sentencia en privat abans de fer-la pública, però Alī ibn Sa‘ūd no es presentà i fugí a Oriola. Òbviament ja sabia que la sentència no li era favorable.

El molí de Ressemblanc, sobre la séquia Major d'Elx encara amb caixer de terra en 1870. Al fons la torre de Ressemblanc, construïda al segle XV. Fotografia de Jean Laurent

Com a curiositat, el mateix lloc en l'actualitat segons fotografia de Google Street View. El molí fou enderrocat el 1988 per a ampliar el camí que condueix a una nova urbanització

La sentència condemnava el cadí a pagar 8.824 sous i mealla, que segons els jutges s'havia quedat dels diners de l'aljama. Però més tard ens assabentem per una carta dels vells a Barcelona que en realitat només li han demanat comptes des de 1432 (recordem que el van nomenar en 1428), i a més a més la comissió li havia perdonat uns altres 8.000 sous. El cadí es va aveïnar a Oriola, però els jurats d'aquesta ciutat no li va garantir que el defensarien, per la qual cosa se'n va anar a Barcelona a defensar-se ell directament davant els consellers. Amb tot, sembla que aquesta vegada, amb una sentència ferma condemnatòria, aquests ja no el van creure, i el van destituir. L'alfaquí, per la seua banda, que fins ara s'havia mantingut al marge oficialment (no sabem si estava darrere dels vells), va aconseguir una victòria rotunda, ja que no solament es va desfer del seu enemic, sinó que damunt van nomenar provisionalment el seu gendre 'Axir ibn Zakariyyā’ com a lloctinent de cadí en substitució d'Alī ibn Sa‘ūd. Però per a l'aljama en general fou un desastre econòmic, perquè no solament el cadí no va pagar el deute, sinó que les despeses ocasionades en advocats i missatgers a Barcelona es van valorar en 10.000 sous, que es van carregar sobre el conjunt de l'aljama mitjançant una alfarda extraordinària. No podia haver-se fet en pitjor moment, perquè n'hi havia molta sequera (el Vinalopó, ja sabeu) i duien dos anys de molt males collites, de manera que un bon grapat de famílies van abandonar el Raval d'Elx i se'n van anar a l'horta d'Oriola.

Dos mesos després de l'afer de la sentència l'antic cadí Alī ibn Sa‘ūd va tornar a Elx, i es va trobar que l'aljama havia venut els seues bens per a recuperar una part del deute, i les seues protestes no van servir de res. El nomenament uns mesos després d'un nou procurador de la senyoria, és a dir el representant de Barcelona, provocà que es revisara de nou el cas amb un tribunal format per altres tres cadís. Aquests van confirmar la sentència perquè una vegada més l'ex-cadí no va aconseguir provar la seua innocència, però li rebaixaren la quantitat que devia retornar a l'aljama. Ibn Sa‘ūd ja es preparava per a fugir de nou a Oriola quan fou arrestat, i els seues bens van ser embargats. Com que no arrivaven ni a una tercera part dels deutes, aleshores van anar a per els seues fiadors, que fugiren, aquests sí, fins a Asp. Amb aquest acte, però, feren entrar en joc un nou actor en el conflicte, el senyor d'Asp, que era el comte de Cocentaina i un dels feudals més poderosos del regne en aquell moment, que va defensar aferrissadament els seues nous vassalls. Ja arribats a 1450 l'ex-cadí continuava a la presó, però finalment aconseguí fugir també a Asp.

Durant els dos anys següents foren continus els conflictes entre Barcelona i el comte de Cocentaina. En realitat amb la seua dona i el seu fill, ja que ell hi era a Nàpols amb el rei i sembla que no en sabia res del tema. De tot plegat sembla deduir-se que la família del comte volia desestabilitzar la senyoria de Barcelona perquè el seu vertader objectiu era aconseguir fer-se amb Elx i Crevillent. I ben bé que ho van aconseguir, per la força, fent contínues cavalcades per l'horta d'Elx furtant ramat i segrestant musulmans. Mentrimentres, els representants de Barcelona s'ho veien tot impotents per la impossibilitat de defensar els seues vassalls, ja que la totpoderosa ciutat catalana estava massa lluny d'Elx com per a enviar tropes per un assumpte així. A poc a poc, però, com es natural, l'excusa que havia servit els senyors per iniciar els conflictes fou oblidada, i ja no se sap pràcticament res de l'antic cadí d'Elx Alī ibn Sa‘ūd. L'alfaquí Muhammad al-Hājj aconseguí guanyar la batalla interior pel poder de l'aljama, i durant un temps fou qui manava. Però l'alegria no li durà molt de temps. A poc a poc l'aljama es va anar posant també en la seua contra, i finalment acabaria també ell per fugir a terres del comte de Cocentaina buscant la seua protecció. Però això ja és una altra història.

Les lluites polítiques als pobles medievals valencians

Per tots és ben coneguda la situació que estem vivint en els últims anys. Més enllà dels desastres purament econòmics, les notícies de la televisió i els titulars dels periòdics ens parlen tots els dies de corrupció, fraus i evasions fiscals, enfrontaments verbals entre membres de partits polítics amb ideologies i postures distintes... Les noves es destapen als mitjans de comunicació amb una efervescència pròpia de la societat en què vivim, la societat de la informació, on tot és notícia, més encara els escàndols que s’estan traient a la llum en els darrers mesos per la crisi econòmica que ofega les famílies i fa força difícil resistir el dia a dia (per a molts ja queda molt lluny allò d’arribar a la fi del mes i, per desgràcia, pensen en el dia a dia). Altres pocs, en canvi, disposen de comptes bancaris a paradisos fiscals on amunteguen milions de bitllets i semblen tenir una aurèola, construïda i mantinguda per diversos agents socials, que els protegeix de la justícia i els allibera de les responsabilitats que haurien d’assumir, per molt gran que siga el clamor popular. Quina és la diferència, aleshores, entre els nobles medievals i els polítics actuals, si escapen a la justícia i l’emmotllen al seu parer?

Sé que aquesta última pregunta, quasi feta en un to afirmatiu, és atrevida i, fins i tot, no té cap tipus de fonament. Només volia llançar una idea, potser exagerada, per anar introduint els temes d’aquest post i el següent: les lluites polítiques, els fraus fiscals i la corrupció als pobles medievals. Perquè, com avui dia, açò també ocorria entre els nostres avantpassats i allò més curiós és que les formes d’enfrontament i evasió de capitals tampoc no han canviat tant i tant. Així mateix, he preferit fugir d’escenaris on la política i els seus protagonistes és més coneguda, com són les ciutats i viles valencianes (només cal fer una ullada al capítol que li dedica Pau Viciano als prohoms de Castelló i la seua actuació al capdavant del govern municipal en Regir la cosa pública), i, de nou, la mirada s’ha dirigit al món rural. En concret, Vilafranca, aquella comunitat rural que coneixeu bé pels posts que li he dedicat des de fa temps (per exemple, ací, ací i ací). Pensareu que només estudio Vilafranca, cosa que no és certa, però la veritat és que forneix una documentació formidable per copsar qualsevol tipus de comportament del camperolat medieval, fins i tot les lluites polítiques entre els membres de l’elit rural.

Vista del lloc de Vilafranca

Per als menys experts, Vilafranca és una de les nou aldees que conforma el terme general de la vila de Morella, al nord del regne de València. En el tombant dels segles XIV i XV, té al voltant de 130 focs, és a dir, entre 450-650 habitants que tenen en la ramaderia ovina la seua principal font de riquesa. Pel que fa als assumptes polítics, com la resta de comunitats rurals del país, des de la segona meitat del segle XIII, Vilafranca compta amb organismes de govern municipal que es concreten, en primera instància, en l’existència d’un consell, un òrgan deliberatiu on es reuneixen els caps de família del lloc, casats, majors de vint-i-cinc anys i amb responsabilitats fiscals per la titularitat de propietats agràries. A banda, hi ha el càrrec de justícia, que s’encarrega de dirimir les disputes que se susciten entre veïns i forasters, i també dos jurats, que dirigeixen les tasques executives de govern, recolzats en les decisions preses en el consell. Hi ha, a més, altres magistratures menors, com la de mostassaf (encarregat de les qüestions del mercat i la urbanística), el messeguer i els saigs. Tots els càrrecs tenen una durada anual i els que els desenvolupen són elegits entre els veïns que participen en el consell. En principi, el joc polític està obert a qualsevol veí del lloc, però, res més lluny de la realitat, esdevé un escenari on els prohoms exerceixen el seu domini. Així, malgrat que també participen pagesos del sector mitjà i humil de la comunitat, entre 1393 i 1411 només 40 veïns accedeixen als càrrecs de justícia, jurats i mostassaf, de manera que únicament el 30% dels caps de família del lloc s’immisceixen en la direcció dels afers comunitaris de manera directa.

Emplaçament de Vilafranca en l’actual País Valencià (Imatge de la Viquipèdia)

Els integrants de l’elit rural saben que des dels càrrecs de govern municipal es gestiona el pressupost anual, es decideix el repartiment de les càrregues fiscals, s’afronten les necessitats del col·lectiu, s’esculla prestamistes i venedors de gra per abastir a la comunitat i se sanciona la utilització dels recursos naturals. Els prohoms accedeixen als oficis conscients de la seua responsabilitat, però també són sabedors de l’ample marge de maniobra de què disposen per traure el màxim profit en benefici propi i açò suscita enfrontaments entre els membres de la “classe política”, perquè no tots comparteixen els mateixos interessos.

En la sessió del Consell de Vilafranca celebrada el 13 de gener de 1398, Bartomeu Bonfill sol·licita a l’escrivà redactar una lletra que conté certs atacs contra la persona del notari Sanxo Sanç. Absent de la sessió, Sanç coneix l’existència d’aquest document el dia següent i immediatament demana al justícia que empare la carta i no la mostre a ningú abans de conéixer el seu contingut. L’oficial, després d’escoltar el consell d’altres prohoms, ordena a l’escrivà guardar la lletra en el seu poder fins nova ordre, retenint-se la potestat d’emetre una sentència per resoldre el cas. En cap moment es desvela el contingut del document acusatori, ni tampoc no s’ha conservat la resolució del litigi, així que no se’n pot dir res més. Deurien existir picabaralles entre Bonfill i Sanç que el primer trau a la llum en la sessió del consell, celebrada en un lloc públic, el perxe de l’església, per donar major publicitat al descrèdit. L’atac troba la ràpida resposta de l’agreujat, que recorre a la justícia ordinària per salvaguardar la seua reputació. L’un i l’altre saben que els òrgans de direcció de la comunitat són plataformes de projecció política des d’on vetllar pels seus interessos.

Plaça de l’església de Vilafranca, el lloc on tenia lloc el Consell del lloc, tot i els canvis que n’hi ha hagut des de llavors

El ric mercader Berenguer Centelles també és ben conscient d’això. A pesar de ser la major fortuna de Vilafranca, Centelles no participa en cap de les magistratures del govern local. Tanmateix, no es desentén en absolut de les qüestions polítiques locals. Ans al contrari, la seua influència des de l’ombra està ben present a través dels mandats exercits pel seu germà i el seu fill, a més d’altres parents i amics. Entre la nòmina d’aliats es troben Garcia Ortí, Pere Miralles, Pasqual Colom, Pere Salvador, Pasqual Manxo, Antoni Mir, Andreu Serra i Joan Peris, tots ells assistents habituals a les sessions del Consell i participants en les distintes magistratures. Pertanyen, a més, a diferents sectors de la comunitat, des les famílies més riques (cas dels Colom i els Ortí) a les més modestes (com Manxo, Mir i Serra), testimoni de la formació de bàndols verticals que es mobilitzen en defensa dels interessos del grup.

Açò és el que succeeix el 1401. Reunit el Consell el 20 de maig d’aquest any, Berenguer Centelles interposa una protesta davant del justícia contra els jurats Miquel Escala i Antoni Centelles, germà seu, perquè volen elegir als nous magistrats aquest mateix dia. El mercader al·lega que l’elecció deu fer-se in vigilia Pentecostes et non in [dicta] die i també han d’estar presents tots els membres del Consell, iuxta formam privilegium. L’endemà, es reuneix de nou l’òrgan deliberatiu pro eligendo iuratos, ara amb els 28 integrants pertinents, i Centelles persevera en la seua demanda, sol·licitant que es pronuncien també la resta de consellers. Mentre aliquii dictorum dicerent quod fierent electiu iuxta forum et privilegium odierna die, els altres s’oposen, de manera que els jurats decideixen posposar l’elecció fins que hi haja unanimitat entre tots ells.

L’escut reial en pedra, símbol que es pot trobar a la casa del Consell de qualsevol ciutat, vila o lloc del regne de València

El Consell es reuneix novament el 5 de juny, vespre de Pentecosta. Durant aquests dies, els jurats havien demanat assessorament a un jurisperit de Morella, perquè desconeixen el privilegi argüit per Centelles, i l’expert en lleis els havia informat que no hi havia cap impossibilitat per elegir als nous jurats abans del dia de Pentecosta i tampoc no devien ser presents tots els consellers. Açò només es complia en la ciutat de València i en altres viles on el consell només es podia reunir al complet els dies festius, però no en llocs menuts, com era el cas. Amb aquest argument, els jurats rebutgen la protesta de Centelles, encara que decideixen esperar al dia següent per a procedir a l’elecció dels nous magistrats, ja que només havien acudit uns pocs consellers a la reunió (la resta havien estat avisats, però no havien tingut de temps d’acudir al lloc una vegada feta la crida dels jurats) i, de fer-ho, causaria un gran malestar en la població.

Gràcies a la seua protesta des de fora del Consell i a la pressió exercida pels seus aliats des de dins de l’organisme, Berenguer Centelles ha aconseguit distorsionar l’elecció dels jurats, que finalment es realitza el dia marcat per la llei. Però no era el manteniment del costum allò que en realitat preocupava a Centelles, sinó el nomenament dels futurs magistrats i, de fet, tota la seua ofensiva no obté els resultats desitjats. En la sessió del dia de Pentecosta, són elegits Domingo Miquel i Pere Montfort, jurats que, juntament amb el justícia de 1402, Pere Gavaldà, posen en marxa tot un conjunt de mesures certament agressives destinades a extremar el control sobre la contribució fiscal de les principals fortunes del lloc i a frenar els especulatius negocis del propi Berenguer Centelles i dels altres prohoms, que segurament recolzarien al mercader en les seues protestes. L’enfrontament entre els notables locals està servit i l’any 1402 serà vertaderament agitat en la vida política del lloc. Només caldrà esperar fins el proper post per conéixer què hi ha al darrere dels problemes entre els prohoms vilafranquins.

Vicent Ferrer i el Compromís de Casp

Anunci de la sentència del Compromís de Casp, segons una recreació del pintor castellà Dióscoro Puebla (1867)

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando.

Era la fi a més de dos anys, vint-i-cinc mesos, de Corona sense rei. Una incertesa que havia subsumit els regnes d’Aragó i de València en una guerra civil entre els partidaris d’uns o altres pretendents. Arribava finalment un desenllaç, en el qual el papa Benet XIII i el dominic Vicent Ferrer tingueren un paper destacat. Tot partia de la mort, tres anys abans, del fill i hereu de Martí l’Humà. El 30 de juny de 1409 Martí el Jove havia vençut els contraris a l’ocupació aragonesa de Sardenya a la important batalla de Sanluri. Tanmateix, acabà morint unes setmanes després als 35 anys d’edat, atacat per la malària ‒accentuada, segons conta la llegenda, pels embats sexuals d’una bella dona sarda. Els consellers de Barcelona i el mateix Vicent Ferrer, que llavors s’hi trobava predicant a les multituds, foren els encarregats de portar la tràgica notícia al monarca en agost d’aquell any. La nova situació donava pas a un estat d’emergència. Tots els seus fills havien mort i no tenia descendència directa, així que el rei, als 53 anys, casà ràpidament en segones núpcies, el setembre de 1409. Mestre Vicent, sempre proper a la casa reial, n’oficià la missa de velacions, pregant pels fills de la nova parella.

Però els mesos passaren i el desitjat embaràs no arribà. En conseqüència, el rei Martí, sense modificar el seu antic testament, que únicament nomenava successor el ja difunt Martí el Jove, decidí legitimar un fill bastard d’aquest, Frederic, fruit d’una relació amb una amant siciliana. Benet XIII, que aspirava a ser regent durant la minoria d’aquest xiquet, hi donà el suport necessari i convocà l’acte de legitimació per al primer de juny de 1410. Tanmateix, tres dies abans de la cerimònia el monarca es trobà indispost i morí de seguida, el 31 de maig, sense haver resolt la qüestió successòria. Així, el millor posicionat per accedir al tron era Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne i l’únic pretendent que, amb Alfons el Vell de Gandia, complia amb la tradició aragonesa, que prioritzava la successió per línia masculina. Però tenia enemics poderosos, fruit de les guerres de bàndols que assolaven des de feia temps Aragó i València, que no va saber apaivagar, ans al contrari. A l’Aragó, el seu suport als Luna implicava automàticament l’enemistat amb la facció nobiliària dels Urrea i l’arquebisbe de Saragossa. I al regne de València, les accions del governador Arnau Guillem de Bellera, declarat urgellista, en favor dels Vilaragut comportà l’antiurgellisme dels Centelles. Per tant, aquell estat de coses, marcat per les bandositats aragoneses i valencianes, augmentà les possibilitats d’altres pretendents amb drets successoris per via femenina, com ara Lluís de Calàbria, fill del duc d’Anjou, o Ferran d’Antequera, infant de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En qualsevol cas, la manca de successor declarat en testament deixava la decisió en mans dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València, com a representants dels territoris que tradicionalment s’havien reunit en Parlament General per a debatre sobre els afers de tota la Corona. No obstant, si bé el Parlament català es reuní amb normalitat ‒tot i que amb l’habitual lentitud‒, els bàndols aragonesos i valencians dificultaren les reunions respectives. Així, un any després de la mort de Martí l’Humà, a l’alçada de juny de 1411, encara no s’havia arribat a una decisió sobre la composició del Parlament General, mentre les escaramusses se succeïen entre urgellistes i antiurgellistes, que llavors donaven suport a Lluís de Calàbria. Aleshores va succeir l’incident fatal que possibilità la intervenció directa de Ferran d’Antequera: el cap dels Luna, urgellista, va assassinar el seu principal oponent, l’arquebisbe de Saragossa. Els antiurgellistes, alarmats, demanaren suport als Anjou, però aquests no comptaven amb recursos militars, així que s’hagué de recórrer a un altre dels pretendents, l’infant de Castella, que ràpidament hi envià tropes. Al mateix temps, Benet XIII excomunicà l’assassí i els seus partidaris, tot aïllant la causa urgellista al regne d’Aragó. En aquells moments el papa residia a Benifassà i, precisament llavors, els Vilaragut ‒urgellistes‒ i els Centelles ‒antiurgellistes‒ es disputaven militarment el control de Morella, davant la qual cosa els jurats morellans, partidaris dels segons, també requeriren l’auxili castellà. Així, si bé en un principi Ferran d’Antequera a penes havia prestat atenció a les seues possibilitats d’entronització, ara, aprofitant l’oposició interna contra Jaume d’Urgell, adoptà una decidida posició de força.

Mentrestant, Vicent Ferrer, que havia estat tot aquell temps predicant al regne de València i a terres de Castella, aliè encara al debat successori, passà l’estiu a la cort castellana dels Trastàmara. La seua opinió acabaria sent decisiva, juntament amb la de Benet XIII, a qui sempre havia fet costat i que probablement preferia l’elecció de Ferran d’Antequera, atès que aquest li era fidel, mentre que Jaume d’Urgell havia establert contactes amb un dels antipapes de l’època. Altrament, a partir de setembre de 1411, a banda de la continuació del Parlament català a Tortosa, es reuniren els d’Aragó i de València a Alcanyís i Vinaròs respectivament, el primer antiurgellista i el segon de majoria urgellista; en resposta, es reuniren dos Parlaments de signe contrari, en minoria, a Mequinensa i Traiguera. En qualsevol cas, les negociacions per dur a terme el Parlament General no arribaren a bon port i, finalment, Benet XIII prengué la iniciativa: el 23 de gener de 1412, obviant els valencians ‒en plena guerra civil‒, suggerí als aragonesos i als catalans que, en compte de congregar una assemblea general, solucionaren l’afer mitjançant la decisió d’uns pocs prohoms. Els Parlaments de Tortosa i Alcanyís acceptaren i perfeccionaren la proposta: el nou rei seria escollit a Casp per nou compromissaris ‒tres d’Aragó, tres de Catalunya i tres de València‒, per a la qual cosa hauria d’obtenir el favor de sis d’ells, comptant amb vots en cadascun dels tres territoris.

Però, sorprenentment, els aragonesos, sense esperar la decisió de catalans i valencians, presentaren una proposta no només amb els seus tres compromissaris, sinó també amb els altres sis, amenaçant de triar rei en solitari si aquesta llista no era acceptada. I simultàniament, tot just aquell mateix dia, el 27 de febrer de 1412, els urgellistes i els trastamaristes s’enfrontaren a Morvedre, a la batalla d’El Codolar, amb una estrepitosa derrota dels primers, que fins llavors havien estat majoritaris al regne de València. Aquesta situació provocà, a més, que els valencians no pogueren enviar representants per a votar la llista presentada per Aragó fins a molt tard, de manera que es limitaren a acceptar-la, el 14 de març, puix els catalans ja ho havien fet, tot i les reticències dels principals urgellistes, que temien una majoria trastamarista. Aquesta, amb tot, no era inevitable, ja que si bé els tres compromissaris aragonesos i un de català suportaven clarament l’infant castellà, probablement el vot de la resta no era tan previsible. Els compromissaris valencians, doncs, eren decisius i, de fet, entre ells es trobaven dos persones proposades per l’antic Parlament urgellista, Bonifaci Ferrer i Gener Rabassa. Però la novetat introduïda pels aragonesos era la del germà del primer, Vicent Ferrer, que fou el primer a decantar-se per la persona de Ferran d’Antequera com a nou rei. I el mateix féu el seu germà Bonifaci, així que, sumant els tres aragonesos i el català, conformaren la majoria necessària de sis vots, mentre que els altres dos catalans optaren per Jaume d’Urgell i l’altre valencià s’abstingué.

Així les coses, la intervenció de mestre Vicent fou essencial en la sentència de Casp, tot i que possiblement mai sabrem fins on van influir en la seua decisió l’estada prèvia a la cort dels Trastàmara i els interessos polítics del papa Luna. En qualsevol cas, segurament la determinació fou la més raonable en aquells moments, atesa la feblesa de les posicions urgellistes als regnes d’Aragó i de València. De fet, les oligarquies de tota la Corona acataren majoritàriament la decisió i s’afanyaren a acceptar el nou rei. Tanmateix, durant els anys immediats a l’entronització de Ferran I, davant el seu origen estranger, es mantingué un fort sentiment urgellista entre les classes populars. No debades, el mateix Vicent tractà d’assimilar-lo als autòctons en els seus sermons: De part de pare e de mare aquest rey tot és aragonés e valencià... Ítem més, que aquest rey no ha condició de castellà, mas de cathalà o aragonés: no té amigues, tot verge vench al matrimoni... Ítem més, los castellans són molt parlers: ‘Ferrà Ferràndeç de los Arcos de los Mayores’... mas lo nostre rey a tart parle, sinó que desempache los feyts. Però no convencé a tothom i potser aquella fou la raó per la qual marxà disgustat de València, després de predicar-hi durant la Quaresma de 1413. No hi tornà mai més i, segons conta la tradició, s’espolsà les espardenyes per no emportar-se amb ell ni la pols de la ciutat i pronuncià la frase Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! I morí sis anys després, en 1419, a la Bretanya.

"Las humanidades deben existir". Entrevista a Ana Rodríguez

Així de contundent es mostrà la Investigadora Científica de l'Instituto de Historia del CSIC, Ana Rodríguez López, quan li formulàrem la tradicional pregunta sobre la funció social dels historiadors: Por primera vez, de una forma abierta y clara, hay que defender el hecho de que las humanidades deben existir; es realmente la primera vez que, a mi modo de ver, hay una ofensiva extraordinariamente fuerte contra los saberes aparentemente no útiles. Fou el moment culminant de l'entrevista que mantinguérem el passat octubre, en ocasió del col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, organitzat pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de València. Però, com també és habitual en les entrevistes d'Harca, no només parlàrem d'això, de la important funció que acompleix la història com a formadora de consciències amb potents criteris analítics, sinó també d'algunes de les principals preocupacions historiogràfiques del convidat en qüestió.

Així, la conversa va transcórrer parlant de tres dels temes en què més ha incidit Ana Rodríguez. D'una banda, la història política en general i del poder reial en concret, que, com ella mateixa ens va explicar, ha experimentat una important renovació en les dues darreres dècades, especialment de la mà de l'antropologia històrica, encara que no exclusivament, segons han explicat alguns altres autors que també han reflexionat sobre la qüestió, com ara Carme Batlle i Joan Busqueta, José Manuel Nieto o Miguel-Ángel Ladero. D'una altra banda, també vam parlar de les cròniques règies o, millor, com ens va precisar l'entrevistada, de la historiografia de l'entorn de la cúria reial, així com de les precaucions metodològiques i hermenèutiques que hem de tenir en compte a l'hora d'analitzar aquests textos. I, finalment, també hi hagué una part destinada a la història de les dones entesa com a història del gènere, que, al seu torn, a ulls de la pròpia Ana Rodríguez, és totalment indestriable de la història social en el seu conjunt, una perspectiva que de vegades s'oblida. Sense més preàmbul, doncs, ací teniu l'entrevista: 

El rei Pere ix de la banyera

La gran majoria d'historiadors treballem amb morts, això ja ho sabem. Però pràcticament mai, almenys els que no som arqueòlegs, tenim la possibilitat de conviure, ni que siga uns minuts, amb aquells que conformen el nostre objecte d'estudi. Qui més qui menys haurà somniat alguna vegada amb conéixer la gent que investiga, ja siguen camperols, nobles, eclesiàstics, ciutadans, banquers, recaptadors d'impostos, manobres, escrivans, pintors o teòlegs. En el cas del rei Pere el Gran (1240-1285) hi ha una persona que ha pogut conjugar ambdós anhels: la investigació en profunditat de la seua figura i el contacte físic amb les seues restes mortals, pràcticament intactes. M'estic referint a Stefano Cingolani, qui dijous passat 16 de desembre presentà al Museu d'Història de Catalunya la biografia Pere el Gran. Vida, actes i paraula, publicada per l'Editorial Base. En aquest sentit, com ja hem explicat al blog d'Harca [ací, ací, ací i ací], al llarg del darrer any s'ha procedit, d'una banda, a l'obertura de les tombes reials de Pere el Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou, i, d'una altra banda, a l'inici d'un estudi global dels seus cossos, de les causes de les seues respectives morts i del procés de confecció dels monuments funeraris. A això, a més a més, s'ha sumat l'estudi de Cingolani, que representa la primera renovació de les biografies preparades per Ferran Soldevila sobre la seua etapa com a infant i els primers anys del seu regnat, fa ja més de mig segle.

Cos de Pere el Gran, estudiat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya

De fet, la presentació era plena de persones relacionades amb aquest projecte, bé del mateix Museu d'Història, bé del grup de documentalistes que ha estat treballant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, o bé de l'equip de producció del documental sobre la figura del rei emés fa poc per TV3. A més a més, també acudiren professors, investigadors i altra gent apassionada per la història que s'hi aproparen fins a conformar un auditori de vora 100 persones. L'expectació, doncs, era gran. Com també deu ser gran l'obra de Cingolani, atenent a les paraules del prologuista Agustí Alcoberro i de qui va fer-ne un balanç en l'acte de presentació, Josep Maria Salrach. Com en el cas de l'altra biografia preparada pel mateix autor, Jaume I. Història i mite d'un rei, sembla que la reconstrucció psicològica del monarca és cabdal en el fil de l'exposició. Però si bé llavors Cingolani actuà mitjançant la confrontació dels positius i els negatius oferits pel Llibre dels fets (una crònica redactada pel mateix rei) i les dades arxivístiques estudiades fins el moment, sembla que en aquest cas la recerca de documents inèdits en constitueix una part molt més important, combinada amb un coneixement detallat de la cronística de l'època i un estil literari igualment trepidant.

Nova biografia de Pere el Gran, 54 anys després

No debades Cingolani és l'autor d'un exhaustiu estudi sobre el procés d'elaboració del Llibre del rei en Pere, la crònica escrita per Bernat Desclot, que aquest mateix any ha culminat amb una reedició crítica. Ultra això, actualment es troba transcrivint els pergamins de l'arxiu reial relatius al regnat de Pere el Gran, que seran publicats per la Fundació Noguera, i té entre mans un projecte col·lectiu de transcripció i estudi de tots els registres de la Cancelleria del monarca. Fet i fet, si aquest darrer projecte -ara per ara a la recerca de finançament- fos endegat, l'avanç en el coneixement d'aquella època a la Corona d'Aragó seria descomunal, no només en allò relatiu als fets polítics, sinó també als econòmics, els socials o els culturals. Valga la pena recordar que, com a primer fruit d'aquesta recerca arxivística, el mateix Cingolani i Ramon Sarobe estan duent a terme una investigació en profunditat sobre la revolta urbana de Barcelona liderada per Berenguer Oller entre 1284 i 1285. A penes si se'n coneixia res més que les dades aportades per les cròniques i ara, a banda del procés judicial -incomplet- dirigit contra els seus cabdills, en tindrem més d'una cinquantena de documents, entre els quals hi ha alguns que donen idea de la magnitud de l'avalot, en parlar de més de VI mille homines en les reunions populars que van tindre lloc al peu del palau reial de la capital catalana per tal de demanar franqueses i el respecte a les llibertats.

L'ampliació dels coneixements, com dic, seria d'un abast espectacular a tots els nivells (en els 30 registres de Cancelleria es conserven uns 20.000 documents). Segurament, els historiadors de la Corona d'Aragó ens vam cansar massa prompte, o, millor dit, de forma massa radical, de la gran història política, d'una banda, i de l'edició documental sistemàtica, d'una altra. Sense haver de renunciar a la història social, econòmica i cultural, sembla que poc a poc va recuperant-se aquell espai, que, sens dubte, és fonamental per a fer avançar la historiografia. Si en el món actual són cabdals aquests afers, com no ho hauran de ser en l'estudi de la història? Ens ho recordava recentment el poeta Josep Pedrals, amb un sonet que va eixir publicat al diari Ara (on també van traure un article amb algunes dades sucoses sobre el llibre) el mateix dia de la presentació de la biografia de Pere el Gran al Museu d'Història de Catalunya. Prenguem-ne bona nota:

Diplo = doble

Comentàvem, uns amics,
què en quedarà d'aquí uns anys
de tot això de l'Assange
i el merder de Wikileaks.
Abans, tots els embolics
diplomàtics feien pes
en la brega entre poders,
però en el cas que ens ocupa
no hi ha poder .... La disputa,
per tant, és contra el no-res?

D'un afer antic semblant,
deixeu-me que us recomani
el nou llibre "Pere el Gran"

de Stefano Cingolani.