Un curs de Yale sobre l'alta edat mitjana

Grup Harca
L'any passat la Universitat nord-americana de Yale va emprendre una iniciativa per a oferir en la xarxa, de forma gratuïta, difusió del coneixement i materials didàctics. I ho va fer en forma de cursos d'iniciació impartits per professors de reconegut prestigi que van ser enregistrats en vídeo i pujats a Internet a través de Youtube i altres mitjans, sota una llicència estàndard de Creative Commons. La diversitat temàtica és molt amplia, i nosaltres us recomanem especialment els oferts pel departament d'Història que abasteixen un àmbit geogràfic i cronològic ample des de l'edat mitjana a l'actualitat en tots els continents.

Si sou un curiós de la història podeu iniciar-vos perfectament en qualsevol dels temes tractats. Si sou un estudiant d'història podeu fer-los servir per a ampliar els vostres coneixements. I si sou un professor podeu fer-ne servir algun a classe, o enviar els enllaços als vostre alumnes perquè els vegen a casa i emprar-los com a material didàctic. A més, existeix la possibilitat de posar-hi subtítols en anglés, si teniu dificultat per a entendre bé aquesta llengua de forma oral. Youtube ofereix, fins i tot, la possibilitat de traduir-los de forma automàtica al valencià, al castellà o a qualsevol altra llengua que vulgueu, i encara que la traducció no és perfecta, és suficient per a entendre el significat general del curs.

Nosaltres, per la nostra banda, us oferim ara directament els vídeos del curs que més s'aproxima a la temàtica del nostre blog: L'alta edat mitjana, 284-1000, impartit pel professor Paul Freedman, de l'esmentada universitat.

Abstract: En aquest curs es tracten els principals esdeveniments de la història política, social i religiosa d'Europa occidental a partir de l'adhesió de Dioclecià fins a la transformació feudal. Entre els temes tractats s'inclouen la conversió d'Europa al cristianisme, la caiguda de l'Imperi Romà, el sorgiment de l'Islam i els àrabs, l'edat Obscura, Carlemany i el renaixement carolingi, i les invasions vikingues i hongareses.

Classe 1 – Presentació del curs: La grandesa de Roma i la primera crisi



Classe 2 – La crisi del segle III i la reforma de Dioclecià



Classe 3 – Constantí i l'Església primitiva



Classe 4 – L'Imperi Romà Cristià



Classe 5 – Confessions de Sant Agustí



Classe 6 – La transformació de l'Imperi Romà



Classe 7 – Els regnes bàrbars



Classe 8 – Supervivència a l'Orient



Classe 9 – El regnat de Justinià



Classe 10 – Clodoveu i els Francs



Classe 11 – La societat franca



Classe 12 – Britània i Irlanda



Classe 13 – Monacat



Classe 14 – Mahoma i les conquestes àrabs



Classe 15 – Conquestes islàmiques i guerra civil



Classe 16 – L'esplendor de l'època abasí



Classe 17 – El segle VII crucial



Classe 18 – L'esplendor de Bizanci



Classe 19 – Carlemany



Classe 20 – Els intel·lectuals i la cort de Carlemany



Classe 21 – La crisi dels carolingis



Classe 22 – Víkings i la perspectiva europea de l'any 1000


Alfons el Vell, I duc de Gandia. Un centenari més?

Frederic Aparisi Romero
Que la cultura i la investigació avancen -o simplement es mouen- a cops d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. I així, com ja fa temps que el món és món, ara i adés tenim aniversaris que són l’excusa per a reunir científics i fotografiar polítics. El 2012 ha estat, i encara és, l’excusa per recordar dues efemèrides ben relacionades entre sí i transcendentals per a la història de la corona d’Aragó: el Compromís de Casp i la mort d’Alfons el Vell, esdevingudes, com sabeu, el 1412.

Del primer fet, s’han dut a terme un ampli elenc d’activitats científiques arreu dels territoris de la Corona d’Aragó, d’entre els quals cal destacar, sens dubte, la celebració del XIX Congrés d’Història de la Corona de Aragó. Com que jo no hi vaig ser, tampoc vos puc donar massa detalls. No paga la pena dir que òbviament la temàtica no era altra que el Compromís de Casp, tot i que a fi d’integrar els col·legues d’història moderna la temàtica incloïa els canvis dinàstics posteriors fins a la seua eliminació per la força de les armes -no ho oblideu- el 1707. Allò bo i millor d’açò, també és veritat que no podia fer-se d’una altra manera, és que el congrés va celebrar algunes sessions a la mateixa ciutat de Casp, amb el modest impacte dinamitzador que això té sobre el món local. A València també s’ha fet alguna cosa. La institució Alfons el Magnànim, sempre amb recursos que esmerçar, organitzà un «Congreso internacional» per a tractar la participació dels valencians en l’esmentat compromís de Casp i el Cisma d’Occident, vigent el 1412. En realitat, i com podreu concloure del títol, la trobada no era més que una excusa per parlar, de nou, sobre la persona de sant Vicent Ferrer.

Escut d'Alfons d'Aragó
La segona efemèride de la que volia parlar-vos és la mort d’Alfons el Vell. Ací podreu saber més d’aquest personatge encara que trobareu la seua biografia quasi al final del post. No us sorprendrà que aquesta data haja passat desapercebuda per a la major part de les institucions valencianes, de dalt a baix: a l’ajuntament del cap i casal li fa nosa aquesta classe de personatges de moralitat dubtosa i de catalanitat òbvia. La Institució Alfons el Magnànim, controlada per Ricardo Bellveser, com ja hem vist, consagra els diners de tots a consagrar el record i la memòria únicament d’uns personatges històrics. Clar està que si el bo i savi sant Vicent Ferrer no recolzà el duc Alfons en la seua pretensió al tro seria per la moral d’aquest home. De la Generalitat Valenciana, millor no parlem, que prou tenen amb pagar les factures de la F-1. A l’Arxiu del regne de València, desprès del comiat d’un fum de bona gent, els que queden es limiten a complir amb l’expedient. Cap modesta exposició ni sobre la mort d’Alfons el Vell ni tampoc sobre el seu arxiu que ells custodien, encara que també és veritat que no han fet res per recordar el compromís de Casp.

Alqueria de Cotalba, comprada per Alfons el Vell a l'aljama per aixecar el monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Foto de Ramon Belenguer
Així, doncs, davant la desídia de les gran institucions nacionals ha estat el món local qui ha salvat una mica els mobles. El principal problema que enfronten és la dispersió de recursos. Sembla que les terres valencianes que integraven el gruix de l’estat senyorial d’Alfons d’Aragó no han estat capaços de bastir un conjunt d’actes que es complementaren entre sí. En altres paraules, crear sinergies a fi d’estalviar recursos i donar a la ciutadania un producte cultural de qualitat. Diguem-ne que Gandia, Dénia, Xàbia, Villena i Aiora han anat cadascuna a la seua. Que conste que no mire d’assenyalar culpables sinó més aviat assenyalar el problema. Xàbia, Villena i Aiora sembla que no han fet res -res vol dir res- en relació amb aquesta data. En canvi, Dénia ha dedicat el seu premi d’investigacions locals a la figura que ens ocupa. Prompte veurà la llum el treball del col·lega Bernardo Tomàs Botella El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo: rentas y poder señorial. Sense deixar la vila comtal, el polifacètic amic Josep Gisbert va organitzar entre el 8 i l'11 de maig un cicle historio-gastronòmic anomenat “la Taula del Comte”. La proposta, en col·laboració amb el restaurant La Seu, a Dénia, consistia en reproduir alguns dels menús que el propi Alfons el Vell va degustar a la seua taula. Si la iniciativa ja era força interessant només amb aquesta recreació a mans de la coc del restaurant, Diana Cervera, Gisbert hi va afegir la participació d’experts en ceràmica medieval, iconogràfica culinària medieval i en l’instrumental de la cuina. Així, doncs, hi prengueren part Vicent Lerma, arqueòleg del Servei d'Investigació Arqueològica Municipal de València; Jordi Rovira i Port, i Àngels Casanovas i Romeu del Museu Nacional d'Arqueologia de Catalunya, a més del propi Gisbert.

Diana Cervera, Josep Gisbert, amb Pepa Font, regidora de Cultura de l'aj. de Dénia.
A Gandia, la capital de l’estat senyorial d’Alfons el Vell, els actes han estat diversos, uns de caire lúdics i altres amb un vessant més científic, però sempre amb una voluntat divulgadora. Entre els primers destaca la fira i festes de 2012 que es va dedicar a la memòria d’Alfons el Vell. Per això es van engalanar els principals carrers del centre històric de la ciutat amb decoració, suposadament, medieval. A les principals entrades de la vila foren col·locades unes portes de material de falla que imitaven una muralla de l’edat mitjana. Despeses curioses, si més no, en temps de crisi. En el vessant científic, la institució responsable no ha estat l’Ajuntament sinó, més aviat, el CEIC Alfons el Vell. Per a començar es va presentar el llibre LLetra a sa filla Joana, de càstig e de bons nodriments, l'edició i estudi de la qual ha estat a cura de Rosanna Cantavella.




També ha estat reeditat el llibre biogràfic de Jaume Castillo Alfons el Vell. Duc Reial de Gandia (1332-1412). La reedició s’ha fet en format pdf i d’accés lliure ací. En passar l’estiu s’han reprès les activitats. Així, en el marc de la Fira i festes’12 va tindre lloc una exposició amb el títol Alfons el Vell, duc reial de Gandia (1332-1412) coordinada pel propi Jaume Castillo i amb la col·laboració entre d'altres de Juan Vicente Garcia Marsilla i Josep Gisbert, sobre la vida i el temps d’Alfons d’Aragó. Finalment, hui mateix comença un cicle que repassa i aprofundeix en la figura del primer duc de Gandia. Hi participem diversos investigadors que hem dedicat part de les nostres recerques a aquest període. La conferència que obri el cicle corre a càrrec dels col·legues Vicent Olaso i Carles Miret que analitzen les obres que Alfons el Vell va dur a terme a la ciutat i que, encara hui, marquen la fisonomia del casc antic de Gandia. Ací teniu el programa.

Estaria bé que totes aquestes activitats científiques feren corregir el greuge històric que encara hui els governants de Gandia continuen dedicant a qui va ser el primer duc de la ciutat, del qual ja vaig parlar ací. Resulta sorprenent per què diuen "duc reial" en lloc de "primer duc", perquè crec que no hi ha lloc al dubte. De les conferències, en parlaré un altre dia. No vull tancar sense fer un esment d’allò que s’ha fet i està fent-se a altres dominis d’Alfons d’Aragó com a Ribagorça. Allà, el Carles Barrull, també del gremi dels historiadors, denunciava fa una mesos la desmemoria que corre per aquelles terres a propòsit del personatge que ens ocupa. Sembla que els actes s’han reduït a alguna xarrada i visita guiada al castell de Benavarri. Mals temps per a tots, sembla.

Escut d'Alfons el Vell

Glòria i fracàs. Les dues cares de la conquesta valenciana

Vicent Royo
El 9 d’octubre de 1238, Jaume I entra triomfant a l’antiga madinat Balansiyya, tot seguit reconvertida en la cristiana ciutat de València. Al llarg de l’any següent, es recopila el Costum de València, el codi legislatiu de la ciutat, i el mateix Jaume I inclou en el seu pròleg dos projectes que donaran forma a la nova societat sorgida de la guerra: la creació d’un nou regne i l’extensió a tot el territori del codi jurídic i legal propi de la ciutat. Les bases estan posades. Les passes, tanmateix, es faran molt a poc a poc. D’una banda, no sense grans dificultats, perquè han de fer front a les revoltes dels musulmans que es resistien a abandonar les seues terres, el monarca i els senyors estenen el domini cristià fins la línia Biar-Busot, és a dir, fins als límits del regne. De l’altra, el 1261 Jaume I sanciona els Furs de València i els completa el 1271, conformant el text primitiu del codi legislatiu que havia de regir la vida de tot els valencians (vegeu un post dedicat anteriorment als Furs de València ací).

Al mateix temps que l’ordenament polític, territorial i legislatiu del nou regne es consolida, també ho fa la nova societat. El repartiment de les senyories (un exemple del nord valencià ací) i, sobretot, el llarg procés de colonització (vegeu un cas de l’Horta ací) garanteixen l’èxit de les accions bèl·liques i l’assentament del nou entramat social, polític i econòmic. En efecte, la història de la conquesta del regne de València ha estat una història de victòries, d’èxits, de glòria, una història d’herois que conquereixen terres i de valents que deixen els seus llocs d’origen i marxen a la frontera a la recerca de noves oportunitats. És cert que aquest era el discurs de la historiografia triomfalista i positivista, que només atenia les grans consecucions i cercava en aquella època el naixement i les particularitats del poble valencià. Però també és cert que és un discurs que les generacions posteriors no han descartat del tot. Només alguns historiadors han posat de manifest que, malgrat que la conquesta fou finalment un èxit, també hi hagué fracassos, molts fracassos, d’ahí la llarga durada tant de les accions bèl·liques com de l’arribada de població. Menys encara han estat els que han dirigit la mirada als altres, als derrotats, als expulsats, als autèntics valencians de les dècades centrals del segle XIII. En aquest sentit, la manca de fonts pot determinar en última instància les recerques i deixar en l’oblit els primers andalusins foragitats, però s’ha fet exactament el mateix amb els cristians que havien de substituir-los.

Imatge típica de la conquesta del regne de València, en la que s'han idealitzat les victòries militars i al mateix rei sobre el vertader procés històric. Jaume I i Sant Jordi a la batalla del Puig, taula de Marçal de Sax (segle XV), pertanyent al retaule del Centenar de la Ploma, i actualment al Victoria and Albert Museum de Londres.

Com sabem, el Dos-cents és un segle d’anades i vingudes, de moviments de població, de famílies que van d’un lloc a un altre buscant les millors condicions per poder assentar-se. Hi arribaren milers i milers, però no tots aconseguiren romandre. I al bell mig d’aquest enrenou ha emergit una figura que, potser per ser certament desconeguda, ha creat una determinada atracció i que, fins i tot, ha servit per explicar l’estructura social d’algunes regions valencianes més properes a la frontera amb els musulmans. Es tracta del camperol-guerrer, aquell pagés que, com explicava Josep Torró per al cas d’Alcoi, arribava amb el seu precari equipament militar personal i rebia un lot de terres com a recompensa per la seua participació en la guerra, però decidia deixar-lo enrere i marxar més cap al sud a la recerca de botí i riqueses. Veritablement, aquells que feren fortuna en els primers anys de la conquesta no foren els que anaren a la guerra santa, sinó els que la practicaven entre els seus correligionaris a través del pillatge i els saquejos. Uns obtingueren la glòria i la possibilitat de romandre al nou regne, els altres, el fracàs, la mort al camp de batalla o la tornada a casa despullats absolutament de tot, avocats a la delinqüència i el vagabundeig.

No és d’aquests camperols-guerrers dels que vull parlar, ni molt menys, tampoc de Jaume I, dels Furs o de la colonització. Només he fet aquesta llarga introducció per contraposar les dues cares de la conquesta valenciana, la de la glòria i la del fracàs. Força nombrosa la segona, però més reeixida en els llibres d’història la primera. I ho faré a través d’una figura que, malgrat que m’atreia des de que vaig fer les primeres passes en el món de la recerca, ha despertat un gran interés en mi en els últims dies, Blasco d’Alagó (ja li vaig dedicar unes línies fa uns dies ací). Potser em direu que com pot un noble conéixer el fracàs, però la seua és la història de molts altres nobles que emprengueren el repte valencià al costat de Jaume I i acabaren en la més absoluta ruïna o, si més no, retornats als seus senyorius originaris amb més pena que glòria.

Reconstrucció de l'escut de Blasco d'Alagó (Imatge extreta de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tampoc no em detindré a fer un recorregut per la seua biografia, que podeu trobar ben raonada a l’article que li dedicà Vicent Garcia Edo fa ja uns anys. Només ho faré en dos aspectes, la consecució de la glòria arran de la seua participació en la conquesta del nord valencià i l’obtenció del fracàs en els últims anys de la seua vida.

Nascut en el darrer quart del segle XII i pertanyent a una de les famílies més poderoses d’Aragó, reuní progressivament un conjunt de possessions que consolidaren la seua posició al capdavant de la noblesa aragonesa. Era senyor d’Alagó, Alcaine, Torre de Galindo, Mora la Vieja i els castells de Favara i Calanda, a més d’algunes heretats a Alcanyís i Pina. Gràcies a tot açò, Blasco entrà ben prompte al servei de Pere el Catòlic i, de fet, l’acompanyà en la batalla de Muret el 1213. Més endavant, formà part de la cort de Jaume I en les estades del monarca al regne d’Aragó i, fins i tot, fou majordom reial entre 1220 i 1221. No només això, sinó que s’implicà de manera directa en les campanyes militars de la conquesta del regne de València. Participà en el setge a Peníscola de 1225 i també ho féu en la reunió d’Alcanyís, cap a l’octubre de 1231, on Jaume I, el mestre de l’Hospital i ell mateix decidiren dur endavant l’empresa militar per incorporar el regne de València i les condicions en què s’havia de fer.

Batalla entre cristians i musulmans, en la que es pot identificar, pels seus senyals heràldics, als cavallers de l'Ordre de Calatrava, al rei, i al seu costat al mateix Blasco d'Alagó. Pintures murals del castell d'Alcanyís (segle XIV)

Vet ací el primer enfrontament entre el monarca i el noble. A l’encontre, els tres personatges havien acordat que corresponia a Jaume I ocupar les principals places i que la campanya s’havia d’iniciar amb la presa de Borriana, mentre que els nobles podien anar sotmetent les places menors. Dit i fet, entre novembre i desembre de 1231 Jaume I rep la notícia que els peons de Terol han pres Ares, però també l’informen que Blasco d’Alagó ha ocupat Morella, la principal madina del nord valencià, desobeint allò pactat. Sabut açò, el monarca posa rumb a Morella, on arriba els primers dies de 1232.

Tots dos mantenen una reunió certament tensa, si atenem al que diu la crònica. Jaume I no està disposat a perdre Morella i, finalment, tots dos arriben a un acord pel qual la vila i el seu terme romanen en mans d’Alagó fins la seua mort, encara que només en qualitat d’administrador, ja que la titularitat pertany al rei. El noble accepta i l’acord es fa públic davant la cort que acompanya al monarca, amb el preceptiu homenatge de mans i de boca prestat per Alagó com a fidel servidor. Ara bé, cap document recull res de tot açò, de moment.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època de Blasco

En compensació pel servei prestat, Jaume I lliura al noble aragonés el febrer de 1232 les viles de Sástago i María, i ja l’any següent Blasco participa a la presa de Borriana. Sembla que les relacions entre ambdós s’havien normalitzat i el fill de Blasco, Artal, serveix en els exèrcits reials que prenen el sud valencià, fins que mor a Sax el 1239 a causa de la pedrada llançada per un musulmà. Per aquesta data, tanmateix, la sort del seu pare ja havia canviat. Després de dur a terme un actiu procés de colonització al terme de Morella, l’11 de maig de 1235, a Montalbà, tots dos signen una concòrdia que reprodueix les condicions pactades després de la presa de Morella. L’acord que fins ara havia romàs en l’oralitat i s’assentava sobre la confiança mútua, ara es posava per escrit, establint que la vila de Morella i el seu terme passarien a la corona després de la mort de Blasco. Potser hi hagué alguna mena de disputa entre el rei i el noble, però tot fa pensar que es tractava d’un enclau massa important com per a deixar-lo en mans d’un noble. Calia, per tant, garantir el seu traspàs a la corona i el millor mitjà per evitar possibles suspicàcies era deixar constància escrita. Com a recompensa per la pèrdua futura, el rei li lliurava els castells de Culla i les Coves, que sí podien romandre en mans dels seus successors.

S’acaben ací les notícies de Blasco d’Alagó. És cert que continua atorgant cartes de poblament als seus senyorius fins 1239, però no s’ha conservat cap altra informació sobre la seua persona, excepte el seu testament, redactat molt possiblement aquest últim any. Vell i malalt, ja no hi és al servei del rei. Sense un successor directe per la mort del seu fill i angoixat pels deutes, no té més remei que deixar en mans del seu cunyat, Pedro Sesé, totes les seues possessions. Feia anys que Sesé costejava les seues despeses, primer en la guerra i després en la colonització, perquè degué esmerçar grans quantitats de diners per poder posar en marxa l’economia dels territoris concedits per Jaume I, a través de reparacions, remodelacions i construccions d’infraestructures que havien de proporcionar-li uns ingressos que mai obtindria. De fet, la impossibilitat de mantenir l’empresa colonitzadora el força a vendre el castell de les Coves a l’orde de Calatrava abans de redactar el seu testament, ja que no apareix entre les seues possessions en el moment de la redacció.

Carta pobla de Benassal, signada per Blasco d'Alagó el 3 de gener de 1239. Observeu que encara porta el segell de lacre amb l'escut dels Alagón (clickant es fa més gran)

Tampoc no és un testament com a tal, no es tracta de la confecció de les últimes voluntats del noble aragonés. És un document sobri, pur formulisme, on no hi ha obres pietoses, ni donacions votives, ni records a la família. Només l’inventari dels seus béns territorials i la cessió al seu cunyat, dient: lexo en poder e en mano de don Pedro Sesse, mi cuniado, todo quanto yo e en el mundo movient e sedient ... para emendar los tuertos que tengo. Mort el noble aragonés, Sesé hagué de fer diverses vendes més fins resoldre tots els deutes contrets amb Blasco i només el 1246, és a dir, sis o set anys després de la seua mort, es procedeix a dividir els béns entre la seua filla, Constança, i el seu nét Blas, fill del difunt Artal. Tot allò que segueix, les disputes i les controvèrsies entre els distints membres de la família per les possessions valencianes, ho deixo per a un altre moment, perquè ben bé paga la pena.

Vet ací la història d’un home que tingué la glòria d’acompanyar al rei Jaume I en la conquesta del regne de València i de ser recordat com el conquistador de Morella. La seua figura no ha caigut en l’oblit, però sí ho ha fet la seua fi, marcada per un estrepitós fracàs. Tot allò que li proporcionà la fama, el condemnà a la ruïna. La seua singladura no és única, sinó que foren milers els colons que, després d’assaborir l’emoció proporcionada per la conquesta, veieren que l’empresa que els havia dut allí no arribava a bon port, i ells sí han caigut en l’oblit per sempre més.

La Vega Baja de Toledo: un jaciment de l'alta edat mitjana

Ferran Esquilache
L'alta edat mitjana és tot un misteri en molts llocs d'Europa, i més encara en la península ibèrica. Un exemple podria ser la ciutat de Toledo que, tot i ser la capital del regne visigot i aparèixer contínuament en la documentació escrita del període, fins a 2001 era encara un misteri arqueològic, perquè no apareixien a penes restes ceràmiques del període en l'estratigrafia de la ciutat històrica. Hi havia, doncs, un cert buit entre els segles VI i IX, és a dir, un segle abans i dos després de l'arribada dels musulmans a la península. En aquell període la ciutat no havia estat abandonada del tot, però pràcticament no apareixien restes arqueològiques, amb l'única excepció d'algunes pedres decorades d'època visigòtica aprofitades en la construcció d'edificis posteriors. Se sabia, però, per la documentació escrita, que a Toledo existia un suburbium, és a dir, un barri exempt fora de les muralles, com indica el seu nom en llatí a sota de la ciutat, al que no hem d'atribuir el caràcter negatiu actual de la paraula suburbi. Doncs bé, ara se sap segur que aquest barri estava situat en la zona denominada Vega Baja, que com el seu nom indica era, des d'època medieval, una zona agrícola, una planura a sota mateixa de turó envoltat pel riu Tajo sobre el que s'assenta Toledo; que actualment és la zona d'expansió urbanística de la ciutat moderna.

Emplaçament del jaciment de la Vega Baja (perímetre oficial declarat BIC en 2008), envoltat de l'actual ciutat de Toledo, junt a la ciutat històrica emplaçada sobre el turó que envolta el Tajo

Fa temps que se sabia que en la zona agrícola de la Vega Baja hi havia restes arqueològiques, perquè n'hi havia edificis històrics reaprofitats, i les troballes fortuïtes eren contínues. De fet, ja al segle XVI un canonge de la catedral va realitzar una excavació al voltant d'una ermita, que els arquitectes de l'època van atribuir als romans, però que més probablement pertanyien a època visigoda. Amb tot, uns sondejos en l'any 2001, previs a la construcció d'un hospital i a l'organització de la urbanització de la zona, van confirmar el que ja se sabia: que aquella zona era plena de restes arqueològiques. Des de llavors s'ha dissenyat tot un projecte d'excavació en extens, que a hores d'ara ja s'ha desenvolupat en diverses campanyes des de 2004 fins a l'actualitat. Així, el jaciment de la Vega Baja de Toledo, amb les seues 40 hectàrees de superfície, porta camí d'esdevenir essencial per a conèixer molts aspectes de les ciutats en època visigòtica, i més encara de l'exercici del poder en aquest període; com també aportarà informació sobre els dos primers segles de la presència dels musulmans en època emiral.

L'expansió de la ciutat romana republicana de Toletum en la zona de Vega Baja començà en època imperial, amb la construcció del circ, el teatre, i algunes viles de gran riquesa. Amb tot, el moment de major esplendor del suburbium de Toledo va arribar en època visigòtica, perquè la monarquia no sols va decidir nomenar Toledo capital del regne, i per això en un moment determinat va decidir construir-hi els edificis del poder. De fet, és típic de moltes ciutats visigòtiques l'emplaçament en el pla d'aquesta mena de construccions, fins i tot fora de les muralles i encara que la ciutat estiga en altura. És per això que el palau reial dels reis visigots, aquests de les llargues llistes que memoritzaven els nostres pares i avis a l'escola, estava al suburbium i no a l'antiga ciutat. Com també ho estava la catedral i la zona episcopal, és a dir, el lloc en el qual es celebraren els nombrosos concilis eclesiàstics dels que parlen els documents escrits, i no en l'actual Toledo.

III Concili de Toledo (1862). Llenç de José Martí Monsó (1839-1912)

Segons han demostrat les excavacions fins ara, l'activitat constructiva principal, urbanística, impulsada per la monarquia, comença a la segona meitat del segle VI, en paral·lel a diverses actuacions urbanístiques en altres ciutats del regne visigot. En aquell moment s'intentava seguir la moda de Bizanci, l'imperi romà d'Orient, per la qual cosa cada ciutat devia comptar amb una Catedral, una església reial, i una basílica dedicada als màrtirs. Es pensa que la construcció del palau reial degué ser impulsada per Leovigild, tot i que de moment, o almenys pel que sabem a nivell de divulgació, les proves no són concloents, i potser actualment ja se sap alguna cosa més. Pel que fa a la basílica de Santa Leocàdia, sabem per la documentació escrita que la major part dels concilis es van celebrar en aquest temple del suburbium de Toledo, és a dir, a la Vega Baja. De fet, en 1956 i 1972 ja s'havien localitzat troballes que apuntaven a aquesta localització.

Deixant de banda els edificis del poder, el ben cert és que a hores d'ara allò més conegut per les excavacions són els habitatges, i més encara el disseny de la trama urbanística, profundament ortogonal, i jerarquitzat respecte a les construccions públiques. Sembla que en època visigòtica el suburbium toledà ocupa una superfície major de la que havia ocupat en època romana, i a més amb una major densitat demogràfica, cosa que indica que el suburbium tenia en aquell moment més importància que la pròpia ciutat. Les cases s'agrupen en mançanes, i els edificis giren al voltant d'un pati o espai obert central, alguns dels quals arriben a tindre una superfície de 400 m2. També és cert que en les proximitats dels edificis del poder l'espai dels carrers és més ample, i recentment s'ha excavat una gran plaça amb un sòl de còdols.

Moneda d'or del rei Ervigi, de finals del segle VII

Sobre el moment immediatament posterior a la conquesta musulmana de la península encara no se sap res. Almenys, una vegada més, a nivell de divulgació. Amb tot, sembla que els habitatges visigòtics del suburbium van estar ocupats per població musulmana fins al segle X, com testimonien les nombroses troballes numismàtiques d'època emiral. En aquell moment la zona fou definitivament abandonada perquè la ciutat emmurallada havia adquirit de nou rellevància amb el Califat, l'antic suburbium no era ja més que un raval, i els grans edificis estaven semi-destruïts des del segle IX. La recerca donarà més dades, malgrat que és evident que en tractar-se de la capital oficial dels visigots l'exercit invasor de Tariq degué assentar-se un temps al voltant de Toledo, i que la planura de la Vaga Baja és el lloc idoni. Veurem si en el futur tot apunta cap ací.

Comptat i debatut, podeu veure un resum de tot plegat amb bones imatges i entrevistes amb els arqueòlegs en els següent reportatge d'Arqueomanía, el programa que Televisió Espanyola va emetre l'any passat dedicat a l'arqueologia.


Si esteu més interessats en el tema podeu veure la pàgina web del projecte, i també aquest llibre de divulgació sobre el jaciment publicat fa pocs anys, que es pot descarregar de la mateixa pàgina. Si hi esteu interessats a nivell científic n'hi ha a la mateixa pàgina web i a la xarxa diversos articles disponibles que es poden trobar fàcilment.

Quan "harca" és (probablement) "arca"

Vicent Baydal
Quan fa vora 5 anys vam decidir fundar el nostre grup d'investigació i començar aquest blog, ens van passar moltes opcions pel cap a l'hora de triar un nom per a presentar-nos en societat: Balansiyya, Almogàvers, Morabatí, etc. Però, finalment, vam triar Harca, una paraula que identificàvem -com s'explica en la columna de la dreta- amb un crit de guerra documentat històricament en avalots valencians, el qual, amb el temps, acabaria adquirint un sentit molt concret lligat a l'expressió típicament valenciana fer harca, és a dir, tirar-se pedres entre bàndols de joves. Així ho pensàvem llavors, atés que diverses fonts filològiques de prestigi ho indicaven, però recentment hem sabut que el més probable és que el mot no s'escriga d'aquesta manera, harca, sinó sense h, arca. En conseqüència, per evitar confusions, cal que hi donem una explicació sobre la qüestió, la qual serà l'objecte central d'aquest post.

En primer lloc, cal apuntar que hem hagut de reconstruir la història de la grafia, entre harca i arca, en els diccionaris valencians i de llengua catalana dels segles XIX i XX. En aquest sentit, la primera vegada que el mot apareix en un diccionari és en 1839, en l'Ensayo de un diccionario valenciano-castellano del polític Lluís Lamarca, que recull nombroses expressions particulars de la llengua viva. Hi deia (p. 6): arca (combate de muchachos a pedradas) = pedrea, una grafia que es reproduïa en el següent diccionari de valencià, el de l'advocat Josep Escrig, de 1851, i en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano del capellà Joaquim Martí Gadea, de 1891. Per tant, en tots els diccionaris valencians del segle XIX la paraula apareixia sense h, arca, tot i que sense indicar cap mena de documentació històrica. D'una altra banda, el darrer autor esmentat féu una altra consideració sobre el mot en 1908 en la seua obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge, segons la qual fer arca seria un costum heretat pels valencians dels moros, que, sent guerrers perquè sí, quan no tenen amb qui combatre combaten ells entre ells, fent-se tot el mal que poden.

Així les coses, uns anys després, potser aprofundint en aquesta darrera línia, en el primer volum del monumental Diccionari Català-Valencià-Balear, que es publicà en 1930 coordinat pel també capellà Antoni Maria Alcover, la grafia d'arca passà a aparéixer com a harca, ja que s'hi opinava que procedia de la paraula àrab harka. En concret, l'entrada corresponent deia: Lluita a pedrades entre nois o fadrins (val.); cast. pedrea. Exemples: "Els chics del Cabanyal i els de l'orta, enguerrats sempre, feen arca", Bernat Morales San Martín, "Idilis llevantins. Noveletes de l'orta valenciana", Barcelona, 1910, p.12. Etimologia: de l'àrab marroquí harka, "moviment de tropes, pas de càrrega". Tot i que no ho sabem del cert, és probable que en aquesta decisió també hi tingués a veure la introducció coetània del mot harca en castellà, procedent, en efecte, de l'àrab harka, que significa campanya militar i que fou introduïda en aquesta llengua com a conseqüència de les guerres entre espanyols i marroquins de començaments del segle XX. En aquest cas, el sentit clar d'harca, com recull el Diccionario de la Real Academia Española, és el d'expedición militar de tropas indígenas o partida de rebeldes marroquíes, és a dir, un significat ben allunyat del tradicional valencià -limitat al crit de guerra i al fet de llançar-se pedres.

En qualsevol cas, el canvi operat pel Diccionari Català-Valencià-Balear, d'arca a harca, fou recollit per un dels lingüistes amb més prestigi de les lletres catalanes, Joan Coromines, que al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de 1980, féu la següent observació en la paraula arca: fer arca en el sentit de "anar a cops de roc els xics o la gent baixa dels pobles" és només valencià (des de l'Horta per Alcoi fins a la Marina almenys): Lamarca. [...] Sembla que no té relació etimològica amb el nostre mot [el d'arca sense h], sinó manllevat de l'àrab marroquí 'harka', milícia de moros [...] pròpiament amb el sentit d'expedició militar. I, atesa aquesta doble opinió dels diccionaris d'Alcover i Coromines, a partir de llavors també els diccionaris pròpiament valencians seguiren aquest corrent. Per exemple, el Diccionari de la rima de 1980 i el Diccionari general de 1985 del també lingüista Francesc Ferrer Pastor, així com el Diccionari valencià de 1995 de Josep Lacreu, recolliren harca com l'acció d'apedregar-se els xiquets. Igualment, també el filòleg Manuel Sanchis Guarner decidí escriure-la amb h en 1972, en explicar en La ciutat de València. Síntesi d'història i de geografia urbana que aquella paraula havia estat emprada durant un avalot contra els francesos esdevingut en la ciutat de València en 1691, per tal d'encoratjar la revolta al crit d'harca, harca, harca.  

En conseqüència, en funció de tots aquests exemples del segle XX -no coneixíem els del XIX-, així la vam decidir agafar nosaltres, amb h, harca. Sabíem que alguns altres filòlegs havien proposat darrerament, dels anys 1990 ençà, la grafia sense h, però els seus arguments no semblaven en absolut concloents. Primerament, Francesc Ferrer Pastor canvià d'opinió i en el seu Diccionari valencià escolar de 1992 la introduí com a arca, ja que, segons pensava, l'expressió fer arca provenia de les baralles que es produïen entre els clavaris dels municipis o les confraries quan obrien les arques i mancaven els diners que s'hi preveien. Més tard, en l'any 2000, Emili Casanova aportà noves dades i advocà per l'ús sense h. D'un costat, documentà el mot arca com a valencianisme en el Diccionario de la Real Academia Española almenys des de 1832, amb el significat de: en Valencia, pedrea que tenían los estudiantes los unos con otros; d'un altre costat, considerà que l'expressió fer arca procediria del fet que aquells estudiants utilitzaven arques per a transportar les pedres llancívoles. Tanmateix, ni Ferrer Pastor ni Casanova aporten cap prova de les seues hipòtesis relacionades amb les arques municipals o les arques plenes de pedres. Són simples suposicions sense fonament documental i que no semblen massa lògiques (l'obertura de les arques dels diners no es caracteritzava pel que comenta el primer, ni cal transportar les pedres en arques per a llançar-les, com apunta el segon).

No obstant això, un darrer lingüista, Jordi Colomina, ha oferit fa molt poc de temps una explicació molt més versemblant per a l'etimologia de la paraula i que reforça la grafia arca, tal i com apareix als diccionaris del segle XIX. En concret, segons explica en un article d'aquest mateix any 2012, s’ha de descartar, en primer lloc, l’etimologia àrab proposada pel Diccionari Català-Valencià-Balear per motius fonètics, ja que el fonema h s'hauria adaptat en valencià com a f (com en el cas d'alfàbega, tafulla o matalaf), de manera que l'evolució lingüística hauria estat farca. A més, hi explica que, com hem vist, els diccionaris del segle XIX, tant en valencià com en castellà, recullen exclusivament arca i que el mot harca no arribà a Espanya fins al segle XX, com ho confirma el fet que fou introduït als diccionaris de castellà en 1914, de manera paral·lela a les guerres del Marroc. Finalment, proposa relacionar la paraula amb una de les accepcions d'arca que apareix en el Diccionario de la Real Academia Española de 1783 i 1791: parte de la bastida, máquina antigua de guerra. I, alhora, el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna una definició i uns exemples medievals de bastida -i de castell, remesos l'un a l'altre- que presenten una explicació raonable per a l'ús de l'expressió fer arca. En concret, es diu que la bastida o castell de fust era la torre construïda de barres i posts i muntada damunt de rodes, plena de guerrers armats, que servia per acostar-se als murs i batre'ls de prop. És a dir, sembla que això:


Recreació d'una bastida o castell de fust en un setge a Jerusalem durant les Croades

I, com apunta Colomina, hi ha dos fonts medievals que expliciten el fet que un dels objectius principals d'aquests enginys de setge era llançar pedres als enemics de forma continuada. En primer lloc, Jaume I explica en el Llibre dels fets del segle XIII que en l’alt [del castell de fust] seran ballesters la meytat e hòmens qui apedregaran a aquels sarraïns qui pujaran al mur, e puys los crestians pujaran per aquella torre derrocada, e ells no ho poran deffendre, per les ballestes e per les pedres que seran en lo castell. Més tard, en el capítol 294 del Dotzé del crestià de Francesc Eiximenis, del segle XIV, es recomana que lo príncep qui assetja, faça fer torres e castells pus altes que los murs ne les torres del loch que assetja e sien cuberts de cuirs de bou cruus per tal que no s’hi puxa metre foch, e acosten aytals torres fins al mur o almenys prop, e haja ponts levadissos de las torres fins al mur e d’aquí poden los combatens trametre tanta còpia de pedres e de lances a aquells qui els estan dejús en lo mur que per força aquells del mur hajen a fer loch [...]; aquells qui estan en la part pus alta de la bastida deuen continuament gitar pedres e sagetes contra aquells del mur qui estan endret e al costat de la bastida, en guisa que facen loch a aquells qui estan al pont per entrar dins lo loch per lo mur.

Per tant, tot i que no en tenim constància documental per a la llengua catalana, seguint el que apareix al Diccionario de la Real Academia Española a finals del segle XVIII, és possible que l'arca fos la part d'aquestes màquines de guerra en què els soldats es posaven per tal de llançar pedres i sagetes. De fet, l'origen etimològic del mot arca està clarament relacionat amb els conceptes de bastiment, baluard i fortalesa o de la part més elevada d'un lloc fortificat. Aquests eren els significats de les paraules llatines arca, arcae i arx, arcis (per exemple l'arx ratis era el castell de popa d'un vaixell), alhora que el verb arceo, arcere volia dir repel·lir o allunyar l'enemic. Podríem imaginar, fins i tot, que l'acte de llançar pedres des de l'arca de la bastida contra els enemics es feia al crit d'arca, arca, arca, d'on hauria passat als avalots populars. En tot cas, tampoc tenim proves documentals d'això, però pels arguments filològics presentats per Jordi Colomina i aquestes relacions etimològiques que acabem d'exposar sembla clar que el crit d'arca no prové de l'àrab harka, sinó que és molt més probable que ho faça del llatí arca.

De fet, els dos únics esments que hem trobat referents a l'època foral valenciana s'escriuen sense h. Primerament en una carta escrita pels jurats de la ciutat de València en 1380, en què, com apunta Agustín Rubio, s'empra la paraula en el sentit de facció: havem sabut que ella [la vila d'Alzira], o pus verament alcuns d'ells que són d'aquella arca, han instigat e fet... Així, encara que l'ús és confús per a nosaltres, podria estar relacionat amb el fet de mantenir enfrontaments entre diversos bàndols. D'una altra banda, sembla que Manuel Sanchis Guarner es confongué en explicar que el crit harca havia estat emprat en un avalot a València en 1691, ja que aquesta expressió no apareix en absolut en els documents en els quals es basa, publicats per Sebastià Garcia en la seua obra Valencia bajo Carlos II (docs. 136-140). Per contra, sí que apareix en el mateix llibre, però no en 1691, sinó en 1693, quan una carta del virrei del regne de València, el marqués de Castel Rodrigo, relata en castellà els fets de la Segona Germania (doc. 197) i diu que els revoltats marxaven al crit d'arca, arca, arca

Tot plegat, doncs, ara sabem que hi ha moltes més raons per a considerar que tant el crit de guerra arca, com l'expressió fer arca, s'escriuen així, sense h, com apareixen històricament i als diccionaris del segle XIX, i com sembla indicar la seua etimologia, i no com apuntaren Antoni Maria Alcover i Joan Coromines en les seues obres del segle XX. Ara, però, després de vora 5 anys amb ell, ja no anem a canviar el nom del nostre grup de joves medievalistes valencians. Ens limitarem a assenyalar aquesta confusió en la grafia en la columna de la dreta, "Harca, això què vol dir?", tot enllaçant aquest post. La pronúncia és la mateixa i l'esperit del grup continua sent el mateix: fer, tots plegats, una mica d'aldarull, com també el feien, en lluita contra els opressors, les harques marroquines -aquestes amb h- del segle XX. Esperem que l'explicació haja quedat clara!

Tramuntana: colonitzant nous territoris

Frederic Aparisi Romero
A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.


A la conquesta de nous territoris. Els Ports i el Maestrat al segle XIII

Vicent Royo
Amb la rendició d’Ares front a les tropes formades pels peons de Terol, el 1232, i la presa de Morella per Blasco d’Alagó, el 1233, comença el procés de conquesta i colonització de les terres valencianes. La campanya militar al territori septentrional valencià finalitza l’any 1237 i en aquest interval de temps, és a dir, entre 1232 i 1237, els cristians ocupen tots els pobles i castells situats entre Borriana al sud i Morella i Peníscola al nord. Però, com sabem, no tot finalitza amb la derrota o amb la rendició dels musulmans, ja que de manera paral·lela a la conquesta militar s’inicia també el procés de colonització i ocupació del territori, que en aquestes contrades del nord està fortament caracteritzat per la importància de la noblesa laica i eclesiàstica. La seua presència configura un mapa polític molt complex en els moments inicials de la conquesta, amb un important procés de repartiment de senyories i compensacions territorials als ordes militars i als membres més destacats de la noblesa per la seua participació en la guerra.

La vila d'Ares del Maestrat, envoltant la mola, amb un aspecte molt medieval encara avui dia

Nobles i eclesiàstics accedeixen a la titularitat dels senyorius a través de les donacions concedides pels monarques catalanoaragonesos, en un joc de trames polítiques que afecta les personalitats més destacades de cada moment històric. El 1233 Jaume I funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, filial del de Poblet, que ocupa el castell i la Tinença de Benifassà. Al mateix temps l’orde de Sant Joan de l’Hospital aconsegueix el castell de Cervera, l’orde del Temple el de Xivert i l’orde de Calatrava el de Polpís, deixant per a la monarquia l’enclau d’Ares, els castells d’Onda i Vilafamés i la vila de Peníscola, que inclou els llocs de Vinaròs i Benicarló.

Entre els feudals emergeix la figura de Blasco d’Alagó, noble aragonés que aconsegueix reunir el senyoriu més important al nord valencià. Després de l’ocupació d’Ares i Morella, Blasco es converteix en senyor de l’antiga ciutat musulmana i de totes les aldees que formen el seu castell. La importància estratègica d’aquest senyoriu –principal via d’accés al nord del país des de Terol– fa que Jaume I no veja amb bons ulls que els successors del noble continuen gaudint de la seua titularitat. Per aquesta raó i després de diverses negociacions, l’any 1235 ambdós personatges arriben a un acord pel qual Blasco conserva Morella i tot el seu terme general fins a la seua mort, quan la titularitat passarà a la Corona, i a canvi rep els castells de Culla i de les Coves juntament amb els seus termes. Tot plegat, Blasco reuneix un domini territorial compacte i molt ample, que el converteix en el principal senyor del nord del país.

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en el que es representa al noble Blasco d'Alagó i al mestre de l'Orde de l'Hospitral Hug de Follalquer amb el rei Jaume I al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta de Borriana (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tanmateix, som al davant d’un escenari que canvia frenèticament durant tot el segle XIII a causa de les transformacions esdevingudes en el joc de forces entre la monarquia, els ordes militars i els nobles. Un bon exemple, el desmembrament successiu del senyoriu de Blasco d’Alagó i l’ascensió de l’orde del Temple a la fi del segle XIII. Després del mort del noble aragonés, datada entre 1242 i 1243, els seus dominis territorials es dispersen i queden en mans de diversos titulars. Així, la vila de Morella i les aldees del seu terme general passen a mans de la Corona, convertint-se en el principal bastió del reialenc al nord del regne. Per la seua banda, el castell de Culla queda en mans de Constança, filla de Blasco, i del seu espòs Guillem d’Anglesola. Després de la mort de Constança, s’inicien tot un seguit de disputes entre el seu vidu, el seu germà Blasco d’Alagó i el seu fill Artal, continuades pels seus successors, que s’allarguen fins el canvi de titularitat a favor del Temple, a la dècada dels anys noranta del segle XIII. Per últim, després de la mort d’Alagó, el castell de les Coves apareix ràpidament en mans de l’orde de Calatrava i ja el 1275 la seua titularitat recau en Artal d’Alagó, nét de Blasco, casat amb Teresa Péreç, filla del rei Pere el Gran. A causa de les desavinences entre Artal i Jaume II, el 1293 el castell de les Coves retorna a mans reials i el 1294 el monarca el lliura al Temple, que ha incorporat també Ares i els castells de Culla, Peníscola i Xivert. L’orde reuneix, així, un important domini territorial que servirà de base a la futura orde de Santa Maria de Montesa, creada entre 1317-1319 a partir de les bases territorials de l’Hospital i el Temple arreu del regne de València. Només amb la fundació de Montesa s’assoleix l’estabilitat política al nord valencià, dividit en dos grans entitats, el Maestrat de Montesa i la batlia de Morella.


El Maestrat històric, amb els termes del castells medievals sobre un mapa dels termes municipals actuals (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons. Es pot fer més gran clicant al damunt)

Ara bé, l’enrenou propi dels anys posteriors a la conquesta no afecta únicament els senyors i les seues possessions. Una vegada repartit el territori, cada senyor emprén la tasca d’assentar els nous pobladors, amb un doble objectiu: crear una xarxa de comunitats rurals capaç de substituir l’antiga trama d’alqueries que omplien els termes dels castells musulmans i aconseguir una consolidació progressiva del poblament cristià. L’eina que permet dur endavant aquest procés és tot just la carta pobla, document que regula l’establiment dels colons i les condicions en què s’hi produeix. S’inicia, en conseqüència, un procés de concessió de cartes de poblament que abasta tot el nord del país a partir de l’any 1233 amb l’atorgament de les primeres escriptures de Morella per part de Blasco d’Alagó i de Borriana per part de Jaume I. Les segueixen, entre moltes altres, les cartes pobla del castell de Cervera (1235) i Sant Mateu (1237), concedides per Hug de Follalquer, castellà d’Amposta i mestre de l’Hospital; la d’Albocàsser (1239), pel mateix Blasco; Culla (1244), per Guillem d’Anglesola; les Coves de Vinromà (1281), per Artal d’Alagó; juntament amb les de Vilar de Canes (1316), pels Montpalau, i la Torre d’en Besora (1321), per Ramon de Besora, que tanquen el procés a la zona septentrional valenciana.

Carta pobla de Catí, signada el 25 de gener de 1239 per Blasc d'Alagó

No es tractà, en efecte, d’un procés d’assentament realitzat ràpidament, sinó que més bé estigué caracteritzat per la lentitud en l’arribada dels colons i per les dificultats que trobaren els senyors per atraure famílies camperoles disposades a abandonar els seus llocs d’origen i instal·lar-se en territoris fronterers dominats per la incertesa. Per aquest motiu, fou habitual la presència de certs personatges que feien alhora d’assentadors i agrimensors, partidors de la terra o intermediaris entre el poder feudal i els colons encarregats de cercar els membres de la nova població i dur a terme la direcció del procés de mesura de les heretats, de la seua donació als emigrants i del repartiment de cases o solars. Per exemple, el desembre de 1238 Blasco d’Alagó atorgà tot el terme de la Salzadella a Pere d’Olzina i Miquel d’Ascó per engegar l’assentament de la nova comunitat, i el 1239 encomanà a Ramon de Bocona dirigir el poblament de Catí i a Joan de Brusca el d’Albocàsser, a qui, a més, concedí la població de Tírig com a feu i franc alou. Eren petits cavallers que estaven al servei d’un noble de major categoria i que s’encarregaven de vehicular l’atracció i l’arribada de les famílies que havien de constituir la nova comunitat.

I aquesta no fou una tasca gens senzilla, perquè abans de la conquesta molts musulmans fugiren davant dels atacs dels guerrers cristians que, al recer de la frontera, vivien del saqueig i del pillatge de les alqueries andalusines. Amb açò, els senyors es troben amb la necessitat de poblar el més ràpidament possible el territori recentment conquerit i és aquesta urgència per atraure població i posar en explotació les terres el motiu que els impulsa a concedir cartes de poblament amb unes condicions certament favorables als nous colons, especialment aquelles atorgades per Blasco als seus senyorius. No ho són tant les concedides pels ordes militars als seus dominis, molt més escrupolosos a l’hora de fixar les condicions de vida de les noves comunitats. Aquest major rigor dels ordes militars no implica, tanmateix, la confecció d’uns marcs legals força estrictes a nivell local, així com tampoc l’establiment d’unes condicions d’extracció de renda feixugues per al camperolat. Ans al contrari, potser per aquesta necessitat primerenca de poblar el territori, el nord valencià esdevé una de les zones on el dogal del feudalisme és més lleuger, en comparació amb la resta.

La vila de Morella en l'actualitat, amb les seues muralles medievals, envoltant la mola amb el castell, el aspecte actual del qual és producte del segle XIX

Fetes aquestes primeres passes, els nous pobladors no deixen d’arribar als pobles dels Ports i el Maestrat, en un degoteig continu de gent, propi dels territoris de frontera, que trasllueix la imatge d’una societat rural mòbil i molt bigarrada, que trenca amb la foscor que tradicionalment s’havia projectat sobre el segle XIII valencià. Molts pagesos que encara no han deixat les armes, enlluernats per les possibilitats d’enriquiment que ofereix la guerra amb els musulmans, decideixen marxar més al sud. Altres, en cavi, opten per romandre, posar en explotació les parcel·les concedides al repartiment i aprofitar l’actiu mercat de la terra per consolidar la seua posició al capdavant de les comunitats. Unes comunitats que, al recer de l’arribada dels colons i la progressiva concessió de privilegis per part dels senyors, prenen forma i assoleixen una maduresa institucional i política que cristal·litza en les primeres dècades del segle XIV. Aquesta és, però, una altra història, la història de la consolidació de les universitats i l’emergència de les elits rurals.

El Llibre del Repartiment de València i el cas de Benet Oller

Ferran Esquilache
Ara que s'acosta el 9 d'Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d'una documentació que a hores d'ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l'acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d'una campanya de conquesta, d'una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.

Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s'iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l'Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s'esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l'alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s'ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.


Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)

El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l'anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d'Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l'impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d'al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d'almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d'una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.

Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)

Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l'inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239

Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d'Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l'emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s'han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d'una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s'havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s'esmenta els llibres (libri) d'Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n'hi havia més d'un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se'n deriva és evident: què se n'ha fet d'aquests altres llibres de repartiment? D'entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d'uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s'hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d'evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.


El llibre del Repartiment d'Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l'Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.

Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se'n deriva també és evident: què són els registres que s'han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d'un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l'ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l'horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n'hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s'han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l'escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d'ara l'explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d'un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d'informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s'ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d'una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.

Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d'un recull de donacions semblant al descrit en l'anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s'ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l'Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s'apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l'expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n'hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s'ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d'algunes donacions si en l'alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.

Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979

Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s'ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l'origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d'un treball absurd, perquè la majoria d'aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).

Un volum del llibre del Repartiment durant l'exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I

Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d'Aragó. Un d'ells, entre molts d'altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l'esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d'una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s'havia pogut fer mai encara a l'horta de València. Esmente breument com s'ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l'alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s'havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d'abril de 1239 una part d'aquells tortosins va rebre noves terres en l'alqueria de Benifaraig, també a l'horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.

En els anys posterior a la conquesta, la major part d'aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d'aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d'Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d'aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d'Arenós va arribar a un acord amb l'Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d'Albentosa, a l'Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l'antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s'ha pogut comprovar. Amb tot, si d'alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d'aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l'existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s'esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d'altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l'article citat més avall, on s'explica tot açò amb més detall.


Mapa de l'heretat de Benet Oller
 
NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d'Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d'Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l'article inèdit d'Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.