Seminari d’Estudis Medievals de València (III). Un balanç de la primavera de 2013

Ha finalitzat el curs acadèmic 2012-2013 i, amb ell, s’acaba també la primera etapa del Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València. Per això, ara toca fer un balanç final, el tercer ja, a l’espera que les intervencions es reprenguen el curs vinent. Des del Grup Harca pensem que, lògicament, n’hi ha coses millorables com en qualsevol iniciativa humana, però el balanç de tot plegat és molt positiu. Positiva fou, d’entrada, la iniciativa de posar-lo en marxa, com ja assenyalàvem al primer balanç de desembre, i positiu ha estat, en definitiva, el desenvolupament al llarg del curs, malgrat les crítiques constructives que hi fèiem al segon balanç del mes d’abril. No insistirem de nou en el tema del debat entre els medievalistes valencians, perquè cal reconèixer que en algunes sessions ha estat molt animat i ens ha servit a tots per a enriquir-nos. Creiem, doncs, que aquest és l’esperit que cal destacar: la possibilitat que se’ns ha ofert a tots els medievalistes valencians de donar a conèixer els nostres treballs als companys i sotmetre’ns a la seua crítica, mentre aprenem què estan fent els altres.

Tot seguit, doncs, us oferirem un resum de les intervencions que s’han fet des de mitjans del mes d’abril, quan es va reprendre el seminari després de les vacances de Pasqua, fins a la darrera de les intervencions, a principis de juny, moment en el qual es va tancar el seminari fins l’octubre per les vacances d’estiu.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Germán Navarro Espinach: Comercio internacional en la Zaragoza del siglo XV

El 22 d’abril, Germán Navarro, professor titular de la Universidad de Zaragoza, va parlar davant d’una desena de persones sobre el comerç internacional a la ciutat de Saragossa a la fi dels temps medievals. El seu argument central rau en la importància de la capital aragonesa com una àrea de convergència de capitals i mercaders estrangers, amb un relleu semblant a Barcelona, València i Mallorca, que contradiu la imatge generalitzada d’Aragó com un país rural i pretén oferir una visió dinàmica i comercial del regne, en general, i de la seua capital, en particular. Després d’un exhaustiu recorregut per la historiografia aragonesa des dels anys noranta del segle XX ençà, l’autor va passar a esbossar les línies que sustenten el seu treball de recerca, que són fonamentalment dues: l’existència a Saragossa d’una classe mercantil autòctona potent, i l’aprofitament que en fan els mercaders estrangers d’aquesta dinàmica (no són, per tant, el motor de l’economia aragonesa, com s’ha defensat tradicionalment), sobretot després de la caiguda de Barcelona com a centre econòmic principal de la Corona d’Aragó. A través de l’anàlisi de fonts judicials, fiscals i notarials, Germán Navarro ha documentat a Saragossa al voltant de quaranta comerciants italians, una trentena d’alemanys i un centenar de francesos entre 1470 i 1496. Es tracta de mercaders vinculats als sectors capdavanters (la indústria del paper i del llibre, els teixits, el comerç de safrà, llana i blat), que s’instal·len a la ciutat i garanteixen les connexions amb Itàlia, el sud de França, València i Barcelona. Ara bé, el propi Germán Navarro va assenyalar alguns dels problemes de la recerca. Va explicar l’animadversió existent cap a l’estudi de les colònies de mercaders navarresos i catalans, per qüestions ideològiques. Lamentava també la mancança de certes informacions als protocols notarials (com la constitució de companyies mercantils i els llibres de comptes) i, sobretot, la inexistència de treballs d’història econòmica a partir de les fonts notarials de Saragossa, que podrien donar una visió més acurada de la importància del comerç estranger i de la projecció mediterrània d’Aragó a la fi dels temps medievals. (VR)

Germán Navarro

Enric Guinot: Les transformacions del paisatge rural arran de la conquista del segle XIII

El 29 d’abril, al davant d’un públic nombrós, el catedràtic de la Universitat de València, Enric Guinot, féu un balanç dels estudis duts a terme amb altres companys del Departament d’Història Medieval, com Josep Torró i Ferran Esquilache, sobre les operacions de parcel•lació realitzades després de la conquesta cristiana del regne de València. Primer, però, partí de les aportacions pioneres de l’arqueologia francesa encapçalada per Gérard Chouquer, segons les quals hi hauria tres grans moments històrics de modificació parcel·lària fins a l’edat mitjana: les centuriacions quadrangulars romanes, les rompudes altmedievals, i les xarxes ortogonals lligades a bastides o pobles noves occitanes d’època baixmedieval. En el cas valencià, però, el segon moment seria un altre: el de les hortes irrigades andalusines, de parcel·les irregulars, que foren les que trobaren els conqueridors cristians en el segle XIII. Les menudes, generalment de font o de barranc, sembla que foren mantingudes sense ruptures significatives al llarg del temps, tot i que encara cal realitzar estudis de cas per a demostrar-ho. En canvi, les més grans de planures fluvials sí que foren objecte de reparcel·lació mitjançant l’ampliació de l’espai cultivat a les àrees no irrigades que quedaven entre els principals límits estables del paisatge circumdant, com ara camins, sèquies o paleocanals. Per tant, els nous espais ampliats en època cristiana es poden conèixer pel seu parcel·lari regular (com el de les bastides occitanes coetànies) en mesures forals valencianes i, per eliminació, això permet identificar les hortes originals andalusines. Finalment, Guinot féu un repàs a les principals operacions cristianes de parcel·lació analitzades fins el moment, com les de Pego, la Pobla de Vallbona, Vila-real i la més recent de Puçol, totes elles d’irrigació, o la de Vilafamés, el primer cas de secà, que està sent objecte d’estudi en aquests moments. (VB)

Enric Guinot

Josep Torró: Les condicions de les emissions monetàries medievals: el cas de València i la Corona d’Aragó

El 6 de maig, Josep Torró féu una exposició sobre les condicions de la producció monetària a la Corona d’Aragó, en general, i al regne de València, en particular. Davant d’una quinzena de persones va explicar, en primer lloc, el procés de producció de les monedes i totes les qüestions tècniques que s’han de tenir en compte per a la seua elaboració (pes, talla, llei, cost de producció, etc.). Insistí, en tot moment, en el paper que jugava l’entitat emissora de la moneda, la monarquia, que es reservava en exclusiva el privilegi per obtenir el màxim benefici possible, satisfer les demandes socials i garantir una certa estabilitat. En aquest sentit, contradigué la idea que la moneda és una mercaderia com a tal, i va defensar que té una dimensió política que afecta les relacions humanes i socials. Dit això, va passar a analitzar la tradició monetària de la Corona d’Aragó entre els segles XIII i XV, explicant les característiques i el context en què es van emetre les diverses monedes: els diners de tern, els croats, els florins, els reials de plata o divuitens, els reials de València o timbres, i els ducats. Va parlar de la unificació monetària existent a la Corona d’Aragó, especialment entre Catalunya i el regne de València, gràcies a l’emissió al segle XIII del diner de tern, moneda que mantingué una certa estabilitat fins a la fi del segle XV. Per últim, va explicar els problemes que va comportar el manteniment d’aquesta moneda durant quasi dos-cents anys, i també la reestructuració que hagué de portar a terme Ferran el Catòlic per a adaptar el sistema monetari als nous temps. (VR)

Josep Torró

Antoni Aura: Mercaderes catalanes en la Valencia del siglo XV

El 13 de maig, Antoni Aura parlà de la presència dels mercaders catalans a la València del segle XV. Davant d’una desena de persones, féu un recorregut molt pràctic i sintètic pel treball que està duent a terme des de fa uns anys i també mostrà els primers resultats que ha obtingut a partir d’aquesta recerca, tot en el marc de confecció de la seua tesi doctoral. Després de molts estudis consagrats als mercaders italians, i també als valencians, alguns d’ells per professors de la casa, Antoni Aura reivindicà la necessitat de conèixer els mecanismes d’assentament i de circulació de capitals i mercaderies que posaren en pràctica els comerciants d’origen català a la ciutat de València. En conseqüència, ha analitzat més de 300 protocols notarials que li han permès documentar al voltant de 540 mercaders catalans. Procedents, en bona mesura, de la franja litoral (a penes n’hi hagué comerciants procedents de les comarques interiors de Catalunya), la gran majoria d’aquests mercaders protagonitzaven estades curtes a la ciutat de València. Només entre 30 i 40 s’hi instal•laren definitivament, mentre que la gran majoria només residia a la capital mentre duraven els negocis que duien a terme. Fins i tot, molts d’ells actuaven a través de procuradors, i tants altres residien en hostals quan obtenien la ciutadania. Per últim, tampoc no s’implicaven en la política municipal i en l’arrendament d’impostos, un altre testimoni de la seua presència efímera. Amb tot plegat, Aura definí el comportament d’una comunitat mercantil molt present a la València baixmedieval, incidint en dues idees fonamentals: la intensa mobilitat de capitals i persones entre València i Catalunya, d’una banda, i la importància relativa dels mercaders catalans en el rellançament marítim de la ciutat de València en la segona meitat del segle XV, ja que existia a la capital un sector mercantil autòcton amb una certa potència, capaç de protagonitzar l’embranzida envers el Mediterrani. (VR)

Antoni Aura

Rafael Narbona: Cultura política y comunidad urbana en Valencia (siglo XV)

La intervenció de Rafael Narbona el 20 de maig versava sobre la cultura política i el govern de la ciutat a la València de inicis del segle XV. Així, doncs, el tema i el conferenciant van congregar més d’una vintena de persones. Narbona pretenia posar de manifest les connexions entre els sectors dirigents de la ciutat de València i els gestors econòmics. També va insistir en l’elevat grau de participació democràtica en aquests afers, sempre al si de la classe dirigent. L’anàlisi de les dades dels Manuals de Consells i de la Taula de Canvis posa de manifest l’existència d’un patriciat que simultaniejava la gestió política i econòmica del municipi. La presència a l’assemblea municipal resultava gairebé imprescindible per a implicar-se en la gestió econòmica de la ciutat i a l’inrevés. Hi ha una clara coincidència entre els que van exercir els càrrecs de govern, els arrendadors d’impostos i els compradors de deute públic. En altres paraules, la classe política i l’econòmica estaven constituïdes per les mateixes famílies. D’altra banda, aquest col·lectiu que monopolitzava els poders locals es trobava clarament jerarquitzat entre una elit (la base) i l’oligarquia (realment el cim del poder). Ras i curt, l’oligarquia es nodria de l’elit. Els fluxos entre ambdues esferes de poder eren constants entre elit i oligarquia, no només de forma política i econòmica, sinó també personalment mitjançant enllaços matrimonials i vincles de parentiu. (FA)

Rafael Narbona

Noelia Rangel: Las estrategias de organización familiar del campesinado valenciano bajomedieval: el caso de la Horta de Valencia en el siglo XV

El 27 de maig fou el torn de Noelia Rangel, que al davant d’una desena de persones va fer un resum de la primera part de la seua tesi doctoral en preparació. L’objectiu d’aquesta recerca és la formació del matrimoni com a clau de l’èxit familiar en l’Horta de València al segle XV. A través de protocols notarials i, de forma més innovadora, a través de fonts judicials, la investigadora ha establert que en ¾ parts dels matrimonis documentats a l’Horta en el període d’estudi van preferir la modalitat de separació de bens, recollida en els Furs, contra la modalitat més antiga de la germania; mentre que en altres comarques encara es preferia aquesta darrera modalitat. Un primer símptoma, doncs, que el camperolat periurbà presenta diferències respecte al plenament rural. A major riquesa, major preferència per la separació de bens, cosa que indica que les filles eren desheretades, com a tota la Mediterrània, i només rebien la seua part mitjançant el dot en moneda. En la germania, per contra, hi havia una major tendència a la formació del patrimoni familiar mitjançant donacions inter vivos per part dels pares d’ambdós contraents. A través dels contractes d’afermament ha pogut establir també que l’edat d’accés al matrimoni per part de les dones era als 18 o 19 anys en un 65%, mentre que la dels homes està en 25 anys segons altres estudis. Finalment, pel que fa al dot, Rangel va explicar que amb l’ús de les fonts judicials la mitjana dels dots camperols puja extraordinàriament, ja que la xifra que s’havia vingut indicant el situa entre els 600 i els 800 sous, mentre que en l’Horta se situaria en els 1.321 sous. Les famílies amb més recursos, doncs, preferien acudir al justícia que al notari, per això puja tant la mitjana. En qualsevol cas, més de la meitat dels matrimonis entre camperols amb dots majors de 1.000 sous, i pràcticament tots amb un patrimoni inicial superior a 2.000 sous, són del terme de la ciutat de València, cosa que confirma, una vegada més, l’abundant presència d’elits camperoles en l’anell d’horta que envoltava la ciutat. (FE)

Noelia Rangel

Jorge Sáiz Serrano: Clientela feudal y corte real desde el ejemplo de la Corona de Aragón bajomedieval

El 3 de juny Jorge Sáiz va explicar al davant de 18 persones una de les vies de recerca en història medieval en la qual ha treballat en els darrers anys, mentre elabora una nova tesi doctoral en Didàctica de la Història. Certament fou una xerrada densa en contingut, dades i teories, que l’autor dividí en dues parts: primer feu una aproximació social global a l’entorn nobiliari del rei i, després, exposà l’exemple de la cort d’Alfons el Magnànim sobre la que més ha treballat. Sáiz acotà la recerca entre la història política i una història social del poder (cóm s’exerceix el poder). Es va plantejar el problema de la denominació de la noblesa vinculada a la cort reial, degut a la seua multifuncionalitat, i posteriorment va criticar la tendència a estudiar la cort com un embrió del poder estatal públic, cosa que al seu parer margina la comprensió global de la cort i del servei al rei, el qual disposa d’un grup clientelar molt ampli. L’autor també va parlar de les diverses fonts que es poden emprar, les quals són molt fragmentàries, i va explicar les vies d’aproximació al tema: la identificació d’individus i llinatges, formes d’ingrés en la clientela del rei, les formes de vincular-se al rei (oficis de cort, territorials, sense ofici definit...), i finalment las formes de retribució. Pel que fa al cas concret de la cort del Magnànim, Sáiz ha pogut detectar-hi una sèrie de personatges pensionats (a través de donatius, dietes, pagues avançades de soldada), els quals no sempre fan coses però esperen servir el rei en qualsevol moment. La clientela nobiliària del rei està formada per domèstics (oficis per a les coses materials del rei), oficials (amb competències administratives i polítiques estatals), els cortesans nobles, i els cavallers pensionats. Existeix una gran diferència entre els càrrecs de la cort que estan estipulats per les normes internes i la llarga llista de pensionats esperant servir el rei, ja que en són molts més. Es tracta, doncs, d’una forma d’ascensió social de la noblesa no territorial, com ara els llinatges ciutadans ennoblits. (FE)

Jorge Sáiz

Antoni Llibrer: Anàlisi comprada de dos sectors manufacturers vilatans: la llana i la ceràmica a la segona meitat del segle XV. Cap a una organització protoindustrial?

El títol que presentava Josep Antoni Llibrer el 10 de juny al davant d’una desena de persones resultava ben suggeridor, i la seua intervenció no va defraudar. La seua proposta consistia en una anàlisi comparada de dos sectors de la industria rural en dos àmbits diferents i allunyats entre si, amb una cronologia similar. En primer lloc, analitzava el desenvolupament tèxtil del Comtat i l’Alcoià, prestant atenció bàsicament al cas de Cocentaina. Aquesta ontogènesi era possible gràcies a les pròpies condicions de la comunitat: (1) creixement demogràfic de la zona i, per tant, major demanda, (2) recursos naturals per a l’augment de la cabanya llanera que abasteix de matèria primera i, gràcies a això, (3) la consolidació d’una infraestructura industrial imprescindible per a la confecció de draps, acompanyat de (4) un nivell de capitalització exigit mínim. Sobre aquestes bases es va aixecar la indústria drapera de Cocentaina. Amb els anys, però, es pot evidenciar com un reduït sector de drapers acabaren controlant tot el procés productiu de draps de llana. En qualsevol cas, la ciutat, això és, València, restà absent. L’altre observatori és la indústria de la terrisseriaels en els llocs de Manises i Paterna. Tot i que aquest darrer cas està encara en fase d’estudi, a grans trets ja poden establir-se algunes característiques comunes entre ambdues indústries. El primer tret seria l’alta capacitat d’adaptació a la demanda, gràcies, en bona mesura, a l’absència del mecanismes de control urbans. En segon lloc, la progressiva concentració del procés productiu en una reduïda minoria, que controlava des de la matèria primera fins a la comercialització del producte acabat. Finalment, aquesta concentració va comportar la provocar una jerarquització que va accentuar les diferències internes al si de la comunitat. (FA)

Antoni Llibrer

La darrera de les sessions, que segons el programa oficial havia d’impartir Leonardo Soler, de la Universitat d’Alacant, es va haver d’anul·lar per malaltia, de manera que va quedar pendent per al curs vinent. Tot això, doncs, que no és poc, és el que ha donat de si el Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València en el curs que l’ha vist nàixer. El curs que ve, a partir d’octubre, es reprendran les intervencions i, si no passa res, allí estarem nosaltres per alçar-ne acta (i tastar el berenar que el director del Departament ha promès als assistents). En tornarem a parlar per Nadal, doncs, amb un quart balanç de les sessions desenvolupades en aquest nou període.

Miquel Llagària i l'edició de fonts històriques

El discurs històric és fonamenta, no cal dir-ho, en les fonts, ara escrites ara arqueològiques, que el professional de la història fa servir. No són aquestes éssers vius amb vida pròpia i, per tant, ni ens parlen ni ens conten les seues penes i alegries. Les fonts, simplement, responen a les preguntes de l’historiador. Per això mateix resulta sobrer una excessiva categorització de la documentació, perquè els documents, en funció de la perícia de l’historiador, poden servir més enllà del tema per al qual originàriament van ser concebuts. El millor exemple d’això són les fonts fiscals: en principi corresponen a simples enumeracions de veïns, d’una ciutat o d’un país, registrades per controlar la seua contribució econòmica a la comunitat, però els historiadors de la població de l’Antic Règim els fan servir per estudiar els moviments demogràfics, i les alçades i baixades de la població en l’època pre-estadística. Per tant, tota reflexió naix, deu nàixer, d’una bona conversa amb les fonts. I per parlar amb algú primer cal conèixer-lo. Ja ens ho ensenyàven de menuts: no parles amb estranys. Llavors, què parlareu amb unes fonts l’idioma de les quals vos resulta desconegut? No res. És amb el temps que es coneixen les particularitats de cada registre històric.

Una bona manera d’aproximar-se a les fonts escrites dels segles medievals és l’edició de textos. Els que l’han practicada massa bé saben de què estic parlant. És una tasca feixuga, esgotadora físicament, però sobretot mental, que requereix no pocs coneixements complementaris: la lectura paleogràfica se pressuposa, però, a més a més, un domini mínim de la llengua dels documents, bé llatí bé una altra, per a una correcta puntuació, i, el més difícil, les particularitats de cada tipus de font documental. Fet i fet, l’edició de textos no es limita a la simple transcripció, fins al punt que, en la meua opinió, saber transcriure documents no implica, ni de lluny, saber editar-los. Recorde que sobre aquest procés de l’edició el professor Gimeno em va dir una vegada que editar textos històrics era la tasca més seriosa que l’historiador podia dur a terme, fins i tot més seriosa que la mateixa redacció d’un discurs històric.

Així les coses, i per recapitular, l’edició de fonts escrites resulta ser una tasca complicada, poc agraïda, destinada per a un públic reduït, d’entrada, que exigeix d’una formació ben qualificada. Potser per això, perquè editar documents demana esforç i dedicació, amen d’amplis coneixements, està tan poc reconeguda pels criteris d’avaluació de la recerca actual. Un bon exemple, un més, de la insensatesa que ens governa. És incomprensible, i deuria resultar inadmissible, que l’edició d’un registre de cancelleria de l’ACA tinga menys valoració que una publicació de deu planes en la revista de no sé quin centre d’estudis de no sé quina comarca. Sospite que els que estableixen aquests criteris no en fan massa, d’edicions.

I a propòsit de criteris, deuríem parlar dels criteris d’edició. D’entrada us diran que poden variar, que no són exactes i que no hi ha una norma clara, fixada i acceptada per tots, i que, per tant, no es pot dir que això o allò no està bé. És veritat que d’acord amb el tipus d’edició que es pretenga fer, les formes de l’edició varien, però això no vol dir que qualsevol cosa val i tot per l’aire. Insistisc, hi ha una clara diferència entre la simple transcripció i una bona edició. El resultat final pot variar en funció de si es tracta d’una edició per a filòlegs d’una d’altra per a historiadors. Fins i tot açò mateix és qüestionat per alguns professionals, encara que entenc que a fi de facilitar la tasca d’uns i d’altres, s’opte per adaptar l’edició. Siga com vulga, hi ha una sèrie de pautes que, de no seguir-les, el que es manifesta és desconeixement, per molt que aquest es dissimule amb excuses. És veritat que aquest treball té molt d’erudició i, per tant, aquesta on ens porta, però també és cert que ens cal una mica més de comprensió de les societats de l’Antic Règim i dels seus rastres documentals.

En els darrers anys he tingut la sort de participar en diversos projectes d’edició de textos. El més destacable de tots ells ha estat la col·lecció documental sobre el noble valencià Hug de Cardona. Per descomptat, no recull tots els documents relatius a aquest membre de la petita noblesa però sí tots els que en el seu moment vam trobar. Una tasca així no podia ser realitzada únicament per una persona. L’equip el formàvem Vicent Royo, Noelia Rangel i jo mateix sota la direcció del professor Ferran Garcia-Oliver, qui també va participar de les transcripcions. Ací trobareu una gran varietat de tipus documentals, cadascun amb les seus pròpies característiques: protocols notarials, pergamins que contenen presses de possessió o censals, processos de Governació, manuals de Consell, sessions de Corts, llibres de comptabilitat senyorial, arrendaments de delmes, entre d’altres. Les més estranyes abreviatures, dels ritmes i les formes de la llengua, les particularitats de cadascuna de les institucions de les quals emanen aquests documents són algunes de les lliçons que vam poder aprendre gràcies al mestratge i la supervisió de Ferran Garcia-Oliver.

Al mateix temps tenia en marxa un altre projecte editorial amb el meu col·lega i amic Daniel Muñoz, l’edició dels registres notarials de Miquel Llagària, un notari de Sueca de la segona meitat del segle XVI. Les diferències amb el projecte anterior, que gairebé ha estat coetanis durant molt de temps, eren nombroses i significatives, però es poden resumir en una clara idea: ací no hi havia ningú que supervisara el treball. Totalment sols, amb els nostres coneixements i les nostres mancances. I aquesta sensació, què us diré, dóna una mica de desassossec. Més encara quan tota una sèrie de problemes externs fan més difícil la tasca i la dilaten durant anys, a més de les pròpies circumstàncies. És veritat que el producte final se n’ha beneficiat de l’experiència i els coneixement adquirits amb el pas del temps però sens dubte, els anys passats han jugat en la nostra contra, fent i refent, preguntant a uns i a d’altres. Deixe les anècdotes que el malaurat Miquel Llagària ens ha provocat, però em quede amb el que hem aprés. De vegades hi passàvem una hora o més a fi de trobar la millor opció, d’altres la solució era fruit d’una conversa amb algú abans de pujar a l’autobús. La conclusió final està clara: 1), només sé que no sé res. I 2), si més no als protocols notarials, tota ratlla té la seua explicació, el seu significat. Finalment, gràcies a la faena ben feta, crec, i a l'ajut de Vicent Olmos i Antoni Carrasquer, el projecte ha vist la llum.

A la Universitat de València, el seu servei editorial, PUV, va encetar fa uns deu anys, em sembla, una col·lecció de publicacions de textos històrics sota el títol Fonts històriques valencianes. Cal apuntar que els documents editats no es limiten als segles medievals sinó que també abasteixen l’època moderna i alguna cosa d'antiga. Els llibres són de format més bé gran, amb paper de bona qualitat i, només durant els primers anys, amb coberta amb solapa. Aquests llibres són més aviat una eina per als historiad@rs que no lectures per a vora mar. Malgrat tot, molts volums de la col·lecció han pogut comptar amb el suport financer d’ajuntaments i d’altres institucions més o menys vinculades amb el document en qüestió, a fi de fer el llibre mínimament viable atès que es tracta d’un producte car i de difícil circulació. Així, gràcies al compromís de PUV i als diners d’ací i d’allà, s’ha aconseguit consolidar una col·lecció que ja supera la cinquantena de volums. En efecte, es tracta de llibres força reconeguts no només a l’àmbit valencià sinó encara a tot l’estat espanyol i fora de les seues fronteres.

Ara bé, l’edició de textos comptava ja amb una llarga tradició dins la historiografia medieval valenciana. En temps enrere cal destacar-hi el treball que Manuel Dualde Serrano va dur a terme d’ençà la guerra fins la seua mort, a finals dels anys 50. És cert que no va editar cap text en vida però les seues edicions foren publicades pels seus deixebles anys després del seu òbit. Més important que això fou l’impuls i la formació que va donar als que hi vindrien darrere, entre d’altres Josep Camarena i Amparo Pérez. En efecte, fins i tot en un àmbit local, allunyat de qualsevol erudició i producció científica Camarena va primar l’edició de textos relatius a la història de la comarca de la Safor que no la publicació de monografies. En aquesta tradició, l’arribada d’Antonio Ubieto no va suposar un trencament clar i rotund perquè ell va mantindre aquesta política d’edició de textos, llevat del fet que els materials per publicar en lloc de referir-se a València o el seu regne versaven sobre altres territoris. Anys més tard arribarien els treballs de Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot que foren, també en aquest camp, precursors. A ells caldria afegir les publicacions de José Hinojosa, tot i el vessant provincialista d’algunes d’elles. Els mancava, però, a tots una visió de conjunt, un element aglutinador que homogeneïtzara les publicacions tant en el contingut com en el contenidor. Fonts històriques valencianes ha salvat aquest obstacle posant a la mà dels investigadors un nombre ben ample de documents de diversa naturalesa i procedència. Cal continuar, però.

Paulino Iradiel i Enric Guinot a Girona en 1985

Aquell fred gener de 1985, a Girona, el feudalisme valencià irrompia per fi en el panorama historiogràfic. Feia dècades i dècades que eclesiàstics, lletraferits, burgesos republicans i professors universitaris parlaven i parlaven de la València hanseàtica, d’aquella València burgesa oposada al seu rerepaís rural i “feudal”. I era en aquesta contraposició on excusaven la manca d’industrialització del país, la tardana i mal aconseguida introducció al capitalisme més innovador i la inexistència d’una classe política autòctona que, com a Catalunya, fóra capaç de regir el destí del poble valencià, entre moltes altres coses. Des de la fi del segle XIX fins passada la transició democràtica, era tot allò “feudal” el que explicava l’endarreriment històric de la societat valenciana, foren qui foren els que en parlaren del seu passat. Un concepte, un terme historiogràfic necessari per donar compte del funcionament de la societat durant almenys vuit segles, romania més enllà dels afores del medievalisme valencià. Era una entelèquia, quasi no es podia ni remorejar, però existí, i tant que existí! Parlo del “feudalisme”.

Quan les historiografies més avantguardistes de l’Europa Occidental, és a dir, l’escola dels Annales i, sobretot, els distints historiadors que seguien els postulats del materialisme històric, discutien la formació i les característiques del feudalisme, fonamentalment allà pels anys setanta del segle XX –només cal recordar l’efervescència de l’anomenat “debat Brenner”–, els historiadors peninsulars tenien les portes tancades a qualsevol influència externa. El teló d’acer del franquisme era una llosa, és cert, i fins i tot intel·lectuals com Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz havien negat l’existència del feudalisme a la península Ibèrica, amb l’excepció de Catalunya. Només alguns historiadors castellans, certament atrevits, com Abilio Barbero i Marcelo Vigil –La formación del Feudalismo en la Península Ibérica, (Barcelona 1978)–, José Ángel García de Cortázar –El dominio del monasterio de San Millán de la Cogolla, siglos X al XIII. Introducción a la Historia rural de Castilla altomedieval, (Salamanca 1969)–, Julio Valdeón –Los conflictos sociales en el reino de Castilla en los siglos XIV y XV, (Madrid 1975)– i Salustiano Moreta –El monasterio de San Pedro de Cardeña: Historia de un monasterio castellano (902-1338), (Salamanca 1971)–, trencaven el tel boirós de la intel·lectualitat de la dictadura i, agosarats ells, introduïen els preceptes propis del marxisme per parlar del feudalisme castellà i lleonés.

A les terres veïnes del Principat foren els rigorosos estudis de Josep Maria Font i Rius els que definiren el feudalisme català. La seua visió, això no obstant, era un xic institucionalista, ja que les empremtes de la seua formació acadèmica com a jurista eren força notables en les seues anàlisis, dedicades a les cartes pobla i el dret local, i deixaven de banda en certa mesura els aspectes socials. La seua tasca, tanmateix, obria un camí que prompte completaria Pierre Bonnassie, sobre el que no em detindré més ací, perquè ja ens hem ocupat en dies anteriors. Què hi havia a casa nostra? Un desert, un buit historiogràfic impregnat de mediocritat. L’aleshores catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, Antonio Ubieto, seguit per María de los Desemperados Cabanes, oferia una visió antiquada i desfasada del passat medieval valencià, ancorat en la recerca dels orígens del regne, els repobladors i la llengua, en el seu Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, (València 1976). La seua producció, impregnada d’una palesa mediocritat historiogràfica i presentada amb una penosa prosa literària, servia per revifar les essències valencianes i l’integrisme polític, propis d’altres temps, i un sentiment d’anticatalanisme recolzat per altres intel·lectuals atrinxerats a l’Acadèmica de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i les pàgines del diari Las Provincias.

Emergien, no obstant això, petits estels que aportaven una llum innovadora i atrevida a la fraudulosa interpretació i a la manipulació documental del passat medieval valencià duta a terme des de la universitat. D’una banda, els breus i periòdics articles publicats al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura per algun que altre erudit local, preocupats per l’edició i l’estudi de les cartes pobla del nord valencià. De l’altra, l’obra d’Honori Garcia sobre la governació de Castelló -Estado económico-social de los vasallos de la gobernación foral de Castellón, (Vic 1942)- on l’estudiós castellonenc, des del seu exili català, analitzava l’oposició entre feudalisme i emfiteusi des de l’àmbit del dret, amb un llenguatge més depurat i amb termes innovadors per a l’època. Sorgiren més endavant tres figures, tres espurnes en la penombra que anaven a realitzar una interpretació del país rural silenciada en aquells anys i rebatuda amb posterioritat. Joan Fuster -Nosaltres els valencians, (Barcelona 1962)- articula un discurs viu i dinàmic que explica les contradiccions valencianes en base a una “dualitat insoluble”, en paraules de Ferran Garcia-Oliver -Terra de feudals, (València 1991, p. 31)-, remuntant-se a l’acta de naixement del regne, l’actuació de Jaume I, les modalitats de repoblació i l’organització del territori. L’intel·lectual suecà obrí una via d’interpretació del passat valencià vertebrat per l’oposició entre el camp i la ciutat, l’interior i la costa, la població cristiana i la musulmana, els feudals i els burgesos, que recolliren Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà («El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi, XVII, 1967, p. 51-69), i on el feudalisme apareixia filtrat a través del sedàs jurídic.

De fet, el feudalisme valencià era una eina de treball i d’interpretació quasi exclusiva de modernistes i contemporaneistes, com ara Manuel Ardit, Isabel Morant, Carmen García Monerris i Pedro Ruiz («Estructura i crisi del règim senyorial al País Valencià», L’Espill 3, p. 59-87). Tanmateix, el dualisme fusterià serví per lligar les tesis d’època moderna i contemporània amb el passat medieval i, així, començar a donar una visió de conjunt de la societat valenciana al llarg dels segles. I hereu de tota aquesta corrent de renovació és l’estudi de Luís García-Guijarro Ramos -Datos para el estudio de la renta feudal maestral de la orden de Montesa en el siglo XV, (València, 1978). L’obra és tota una novetat en el panorama historiogràfic valència i un impuls a la introducció dels conceptes propis del materialisme històric, davallant el camp d’observació a unitats més menudes, ben situades en un àmbit cronològic i espacial (l’orde de Montesa, al Maestrat), per observar el funcionament pràctic de realitats més generals i, de vegades, distorsionades per esquemes rígids (el feudalisme). Heus ací els postulats de Witold Kula i Rodney Hilton, però ara introduïts sense haver de donar cap justificació per utilitzar-los. Heus ací també la definició de Montesa com una “empresa feudal”, tota una declaració d’intencions rupturista que situava el medievalisme valencià en els corrents d’investigació més actuals.

Les bases, doncs, estaven ja ben fonamentades. Només calia l’espenta definitiva perquè el medievalisme valencià començara a caminar tot sol. I açò succeí gràcies a una generació de medievalistes que, formats al recer dels canvis de la transició democràtica i de la recepció ja oberta dels postulats del materialisme històric, anaven a revolucionar el panorama historiogràfic local. Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. El primer abordant de ple la caracterització del feudalisme valencià, del que ara m’ocuparé; el segon i el tercer estudiant la societat rural en tot el seu conjunt. Les seues tesis doctorals, de principis dels anys vuitanta, suposen el punt de partida. A ells s’afegeix la figura de Paulino Iradiel, que desembarca a València precisament quan els tres joves comencen a irrompre en el món del medievalisme. Format uns anys abans a la Universidad de Salamanca, Iradiel introdueix a la historiografia valenciana la renovació que els historiadors italians estan duent a terme en relació als conceptes del marxisme més ortodox. Una renovació conceptual i metodològica que, amb el pas dels anys, ha aplicat sobretot al món urbà, el seu focus d’atenció preferent, però que, en primer instància, dirigí a les estructures feudals valencianes. Bona mostra és la seua participació al col·loqui de Roma de 1978, ja esmentat ací, on recull la idea de la periferització en el context de la Mediterrània occidental i l’aplica directament al cas valencià per donar compte de les seues estructures socials, polítiques i econòmiques. A ell es deu la concepció d’una societat medieval valenciana caracteritzada per un desenvolupament desigual a l’interior d’un sistema econòmic integrat i, producte d’aquesta reflexió, és el replantejament de la noció de crisi baixmedieval, tant en el seu abast com en la seua cronologia.

Es tracta de temes, en especial l’estructura feudal i el desenvolupament dels territoris perifèrics, que Paulino Iradiel reprengué a Girona el 1985. Ací parlà de l’assentament de les famílies nobiliàries al nou regne de València a la darreria del segle XIII i la primera meitat del XIV, fent especial incidència en el procés de territorialització de l’aristocràcia i la seua consolidació en llinatges adscrits a un senyoriu o a un càrrec polític. Estructures familiars i poder polític, els dos eixos que vertebraran el seu itinerari investigador fins l’actualitat, però en aquell 1985 aplicats als “feudals” i més endavant a l’artesanat i els patricis urbans. No em detindré ací a resumir la seua intervenció i tampoc no podeu llegir-la a l’edició de les actes, perquè no es publicà, així que vos convido a escoltar la seua comunicació. Paga la pena perquè, com sempre, la seua intervenció està articulada per un pulcre aparell teòric que, en aquells moments iniciatius del marxisme a casa nostra, esdevé tot un goig intel·lectual i un motiu de reflexió ben suggeridor.

No obstant, em detindré en una reflexió que Paulino Iradiel llança al final de la seua intervenció. Ho diu ell mateix. No tenia previst concloure així la seua comunicació, però els debats dels dies anteriors a Girona l’empenyen a fer-ho. I el que fa no és altra cosa que prevenir, cridar l’atenció sobre els excessos conceptuals i metodològics que, en aquells moments iniciàtics, podien cometre els medievalistes en el seu afany de trobar feudalisme per tot arreu. I el que diu és que la societat valenciana és una societat incompleta, prenent com a referència els postulats del feudalisme perifèric que he esmentat abans. Creu necessària l’aplicació de termes com “feudal” i “senyorial” per ajudar a entendre la complexitat de les relacions socials, però, segons ell, no poden utilitzar-se per definir el mode de producció en la societat valenciana. No pot aplicar-se una fórmula legitimadora, ni utilitzar un únic comú denominador sense una aplicació pràctica i concreta, tenint en compte també el vessant institucional i jurídic del feudalisme. Cal lligar, diu, la realitat social i els conceptes institucionals per parlar de feudalisme i senyoriu al País Valencià. Si no es fa, el perill de caure en fal·làcies i en construccions ideològiques més que reals, que no expliquen el funcionament del sistema, és més que evident.

Encertada prevenció conceptual i metodològica, que serà assumida pels medievalistes valencians en el anys següents. El mateix Enric Guinot se n’adona a la seua comunicació i diu literalment que la intervenció del professor Iradiel –immediatament anterior a la seua– l’ha deixat en fora de joc. No és ben bé així, sinó que cal entendre el paper d’un i d’altre aquell 1985. Iradiel feia una reflexió que pretenia evitar excessos, mentre Guinot exposava els resultats de la seua investigació, la implantació del feudalisme al País Valencià. Per primera vegada s’utilitzen termes del materialisme històric més ortodox per definir l’estructura social, econòmica i política valenciana als segles medievals. Per primer cop es parla de “mode de producció”, “renda feudal”, “mecanismes d’extracció de renda”, “expansió i crisi del sistema”, “procés de senyorialització”, ... I tot aplicat al Maestrat, a l’orde de Santa Maria de Montesa, als segles XIII i XIV. Començava ací l’inici d’una nova etapa de comprensió i anàlisi del feudalisme valencià, en general, i de les terres del nord, en particular. Quant de temps havia hagut d’esperar el medievalisme valencià!

Les cartes pobla, el procés de repartiment i fixació dels senyorius, l’exercici de la jurisdicció, la concreció dels mecanismes d’extracció de renda, la seua composició i el seu pes en l’economia senyorial, aquestes són les eines que utilitza Enric Guinot per analitzar la implantació del feudalisme al territori valencià després de la conquesta del segle XIII, veure el seu progrés en el procés de creixement ininterromput que s’allarga fins mitjan segle XIV i esbrinar les disfuncions que expliquen la posterior crisi del sistema, que perdura fins ben entrat el segle XV. Tot plegat, ofereix una primera explicació global del feudalisme valencià, aplicat a un territori concret, per donar compte de les seues característiques i la seua evolució en la llarga durada. I producte de tot aquest treball és la seua tesi doctoral, publicada el 1986 amb el títol Feudalismo en expansión en el norte valenciano. Antecedentes y desarrollo del señorío de la Orden de Montesa, siglos XIII y XIV, (Castelló 1986).

Enric Guinot continuarà amb la seua tasca d’estudi i anàlisi del feudalisme valencià en els anys posteriors a la confecció de la seua tesi doctoral. I ho fa amb un llenguatge i uns conceptes renovats. En efecte, com bé puntualitza en la comunicació de Girona de 1985, se n’adona que la utilització d’esquemes rígids i poc flexibles dificulten l’explicació de fenòmens particulars. En altres paraules, l’aplicació dels conceptes del feudalisme clàssic sovint no són vàlids al País Valencià, perquè som al davant d’un territori amb uns trets específics, nascut de la conquesta i la colonització, que presenta una evolució distinta a altres regions europees per la seua incorporació tardana al sistema feudal. I és sobre aquesta renovació conceptual i metodològica que Enric Guinot realitza els seus estudis sobre les cartes pobla i els colons del segle XIII, sobre la demografia i la renda (que podeu veure ací), sobre els senyorius i els ordes militars, treballs que situen el medievalisme valencià en l’avantguarda de la historiografia europea de primer nivell.

Un regne fundat fa 10 anys

Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia el diari El País al dia següent. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins al moment sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per bona part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys.

Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors

Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999

Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta (altra cosa és que s'aconseguisca) rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món viscós i esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.

El rei Jaume I, la Universitat i la investigació històrica

Tornem a l'any Jaume I

Passades ja les celebracions del huité centenari del naixement de Jaume I, tan prolixament celebrades a terres valencianes al llarg de 2008, potser paga la pena recuperar algunes reflexions que va realitzar el catedràtic d'història medieval de la Universitat de València Enric Guinot, a mode d'impressió general en finalitzar l'any, a la revista Frontissa, la publicació semestral de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. En primer lloc, i de forma un tant sarcàstica, tot imitant la llengua medieval, Guinot constata la utilitat real d'aquest tipus de commemoracions, ja que comporten una injecció monetària a les sempre malparades iniciatives historiogràfiques i museogràfiques:

És cert que als del gremi, sovint, ens cal aprofitar centenaris i mil·lenaris per rebre una mínima atenció de les Administracions per a què donen suport a congressos o publicacions (de vegades en compte de pagar un castell de focs, la qual cosa, sens dubte, és més popular i profitosa cosa per a dita Administració, tot siga dit).

A continuació l'historiador castellonenc, una vegada comprovades bona part de les aportacions realitzades pels investigadors en la llarga corrua de congressos, seminaris i trobades celebrades, apunta dues reflexions sobre l'estat del medievalisme dels antics territoris de la Corona d'Aragó. D'una banda, critica la simple ordenació cronològica de fets aïllada de tot context o reflexió, observable en la producció d'alguns autors:

La deriva banal de part dels medievalistes emmarcables en una escola positivista i conservadora que ni tan sols es reconeix a si mateixa [...] En els darrers anys, ha tornat a estendre's una historiografia -que no mai havia desaparegut-, dedicada al pur relat dels esdeveniments i de l'acumulació de fets aïllats del seu context, quan no dedica la seua atenció a qüestions merament superficials i anecdòtiques. En part, això és producte de la reculada d'una historiografia compromesa socialment davant la pressió del pensament postmodern el qual, justament, ha negat algunes de les bases fonamentals del mètode històric, però també té a veure amb la falta de rigor en la formació i selecció del professorat universitari, atenent el domini de sectors de catedràtics procedents del franquisme.

Cal dir, en tot cas, que de vegades el positivisme factual és plenament necessari, sobretot en el cas valencià en què la història política medieval sembla haver estat menysvalorada i arraconada pels grans projectes d'investigació. D'una altra banda, Guinot torna a insistir en la denúncia de les posicions historiogràfiques que es recolzen en els conceptes de "reconquesta" i "repoblació" com a termes que simbolitzen un procés de suposada recuperació legítima de les terres perdudes pels cristians a mans dels musulmans. Tot i que com ell mateix explica, actualment sabem que allò va ser un veritable procés de colonització que responia a la dinàmica de l’expansió feudal europea:

Encara avui en dia és considerable el predicament de les idees sobre la “recuperació” d'allò perdut, Espanya en bona part de les universitats de la Meseta, però que no ha d'amagar l'existència de plantejaments semblants (“recuperacionistes”) en l'àmbit català amb un marcat tret d'història en blanc i negre, de bons i dolents, que palesa el tancament mental de certs sectors acadèmics.

En el camp contrari, tanmateix, podem trobar la mateixa acusació de maniqueisme ideològic contra les postures historiogràfiques que defensa el mateix Guinot. Així es pot constatar, per exemple, en aquest fragment de la ressenya publicada per Maria Teresa Ferrer i Mallol a la pàgina 505 de l'Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005) sobre l'obra d'Antoni Virgili Ad detrimendum Yspanie. La conquesta de Turtusha i la formació de la societat feudal (1148-1200):

Hi ha gent que pensa que "fa progressista" denunciar "tòpics historiogràfics" com la reconquesta i el dret dels cristians a la recuperació de l'espai perdut, o la tendència, influïts per les nostres fonts, a comprendre més el punt de vista dels cristians que no pas dels musulmans en la llarga lluita entre tots dos mons. Però cauen en tòpics molt més absurds: com el de demonitzar l'avanç cristià sobre l'Islam a la Península perquè era cosa de "feudals" pèrfids que agredien els pobres sarraïns (andalusins) amb l'únic objecte de portar a terme l'expansió de feudal i d'aconseguir botí i rendes. Sembla una visió molt simplista.

Afortunadament, les diverses concepcions sobre la qüestió es limiten a l'exposició raonada de les postures pròpies i no han impedit el treball conjunt a l'hora d'organitzar molts dels actes científics relatius al centenari jaumí, en els quals la tasca duta a terme per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per la mateixa Ferrer i Mallol ha estat fonamental. Així les coses, en la línia del que diu Enric Guinot en finalitzar les seues reflexions sobre la qüestió, depèn de la voluntat de cada investigador que la seua tasca tinga, a banda d'una utilitat historiogràfica, una finalitat social crítica:

Potser commemorar centenaris de monarques i reis com ara Jaume I tinga un risc considerable de convertir-se en uns “jocs florals”, però al mateix temps està en les nostres mans, les dels historiadors, ajudar a entendre a la societat com es va construir Europa, el que significà un model de societat feudal i, en darrera instància, d'on ve el nostre món actual amb una mirada suficientment crítica. Aquesta hauria de ser la tasca del món universitari.

Ací queda dit també.

El Llibre de la Cort del Justícia de València

Quan els membres d'Harca vam decidir crear un blog, no era la nostra intenció fer de cronistes dels actes relacionats amb la història medieval als quals assistim. I no és que siguem massa aficionats a la cultura del canapé, però la presentació dimarts a l'Aula Magna de la Universitat dels tres volums que recullen la transcripció dels llibres de la Cort del justícia de València conservats del segle XIII valia la pena, pel que suposa aquesta font. Ja feia molt de temps que aquesta documentació havia d'haver estat editada, perquè el seu estat de conservació és deficient i la importància de la informació que aporten cabdal per als historiadors que treballen el segle XIII al País Valencià. La justícia i les institucions en sí poden ser analitzades amb aquesta font, però també el paisatge, l'alimentació, la vida quotidiana, i naturalment història de la llengua, topònims i antropònims, insults... per a qualsevol cosa el llibre del justícia pot ser una font adequada i aporta informació.

Ara per fi, la col·laboració de la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés transcriure'l i publicar-lo, de la mà d'un grup d'historiadors i filòlegs dirigits pel catedràtic d'història medieval Enric Guinot. De la mateixa manera que es va fer a la taula en la presentació de l'obra, crec que és just esmentar expressament els transcriptors M. Àngels Diéguez, Carmel Ferragud, Rosa M. Gregori, Juan V. Garcia Marsilla, Ramon J. Pujades i Aureli Silvestre per la gran faena que han fet, com també recordar la tasca realitzada pel personal del servei de publicacions de la UV. A l'acte, el qual va servir també per a presentar altres publicacions de l'Acadèmia relacionades amb l'Any Jaume I, van participar la presidenta de l'AVL Ascensió Figueres, l'acadèmic Albert Hauf, i el mateix Guinot, qui va fer una repassada al que significa aquesta publicació, va explicar el context en el qual va sorgir la institució del justícia, i finalment va comentar alguns detalls de la documentació, com ara les llengües emprades al text.

Albert Hauf escolta atentament les paraules de la presidenta de l'AVLmentre Enric Guinot s'amaga un as a la mànega esperant el seu moment

D'altra banda, l'acte de presentació també va servir per a fer pública la pròxima aparició de la resta de volums que recolliran tota la documentació valenciana del segle XIII, fruit de la mateixa col·laboració institucional, entre la qual s'inclouen els altres llibres del justícia coetanis que s'han conservat junt als de la ciutat de València: els de les viles d'Alcoi i Cocentaina. Així, tota aquesta documentació s'afegirà a la ja magnífica col·lecció de fonts històriques valencianes de Publicacions de la Universitat de València, i quedarà al servei de qualsevol investigador. Tots els que alguna vegada hem fet recerca sabem quant de temps estalvien les fonts publicades i els catàlegs de regestos, i si ens centrem en el mateix segle XIII, no cal dir el paper que han fet fins ara el recull de documentació d'A. Huici sobre Jaume I, les transcripcions de cancelleria del Diplomatarium de R. Burns, o la col·lecció de cartes pobles d'E. Guinot. És més, l'estat de conservació de la major part d'aquesta documentació del Dos-cents fa encara més alentidora la seua transcripció i publicació, que la salva per al futur de qualsevol accident que ens poguera fer perdre-la. I ja hem perdut prou documentació al llarg de la història com per a perdre'n més.

Modestia aparte, and friends

El passat dimecres tingué lloc a la Casa del Llibre de València la presentació del llibre d'Ernest Berenguer, Jaume I i el seu temps, i de la versió espanyola d'aquet, jaime I y su tiempo.

Intervengueren l'autor Ernest/o, segons uns o altres, Enric Guinot i Paulino Iradiel.

Poca cosa es digué amb un mínim de trellat.

Millor comentar les absències, vergonyoses per part dels medievalistes. Pense que en aquests temps cal un poquet més de companyerisme, encara que sigui per fer la foto. Els de Moderna, com sempre, ens guanyen en les formes, si més no.

Afortunadament, però, alguns membres del departament són conscients de quant té aquesta professió de joc, de relacions, i mogueren els seus peons de forma escaient.

M'agradaria estendre'm més però no tinc temps. Ahí estan les fotos.