Ramon Muntaner i els almogàvers: antigues i noves visions de la història

Fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya va declarar oficialment el 2015 com Any Ramon Muntaner, ja que enguany s’acompleix el 750 aniversari del naixement a Peralada d’aquest cronista medieval. Un dels autors de les tradicionalment anomenades com a Quatre Grans Cròniques (les de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Pere el Cerimoniós). Com és habitual en aquests casos, l’any anirà ben ple d’actes, col·loquis i conferències sobre Muntaner al país veí, i possiblement també es faça alguna cosa per València, Mallorca i fins i tot Aragó. Nosaltres, de moment, volem fer-ne referència mostrant-vos dos vídeos, que són molt diferents entre ells, i precisament és aquest contrast el que volem remarcar.

La imatge clàssica de Ramon Muntaner, una caplletra en miniatura que el representa escrivint la seua Crònica

En primer lloc podeu veure un capítol que pertany a una sèrie documental que va emetre la Delegació de RTVE a Catalunya el 1981, que s’anomenava “Desperta Ferro”, i que ara es pot veure des de la secció “A la carta” de la web de la televisió pública espanyola. La sèrie consistia en un recorregut que seguia la mateixa ruta que feren els almogàvers entre finals del segle XIII i principis del XIV per terres de Grècia i Turquia, que en aquell moment pertanyien a l’Imperi Bizantí. I aquest capítol concret, el tercer, està dedicat a “la venjança catalana”, que és el nom amb el que es coneix tradicionalment l’episodi de violència, saqueig i extermini que van engegar els almogàvers el 1305 contra la població grega, després de l’assassinat del capità almogàver Roger de Flor per ordre de l’emperador bizantí. Fou des de Gal·lípoli, que era la base d’hivern dels almogàvers, i que precisament estava administrada en aquells anys pel mateix Ramon Muntaner, que el gruix de l’exercit de catalans i aragonesos va partir per engegar una guerra que els grecs tardarien segles en oblidar.

Arxiu TVE Catalunya - Desperta Ferro - La Ruta dels Almogàvers. La venjança catalana

Evidentment, és quasi una relíquia de documental, i no el posem ací perquè el vegeu com una font d’aprenentatge i divulgació sobre els almogàvers, sinó perquè us fixeu més bé en com es presentaven els fets el 1981 i com es tractava la història en aquells anys. De fet, el guió del documental beu directament de la historiografia que s’havia fet al llarg del segle XX a Espanya (i també a Catalunya), molt positivista i amb certs tics de romanticisme en el cas de la història política, que encara estava en vigor perquè no s’havia investigat més i a penes començava a penetrar a les universitats la Nouvelle Histoire francesa i el Marxisme. No es tracta de criticar-ho ni jutjar-ho, simplement de constatar-ho i fer història de la historiografia, i podríem dir que el documental és, si ens permeteu el paral·lelisme, un document històric de la divulgació de la Història.

El contrast l’oferim amb un vídeo recent, que de fet és un dels primers productes que ens proporciona l’Any Ramon Muntaner. Es tracta de la conferència que va pronunciar l’historiador Stefano Maria Cingolani a l’Ateneu de Barcelona fa unes poques setmanes, en la qual ens avança alguna de les coses que sabem vertaderament sobre la figura de Ramon Muntaner, a l’espera de l’aparició del seu pròxim llibre sobre el personatge. I ens dóna també algunes de les claus que ens han de servir per entendre i saber llegir la seua obra amb la cautela necessària. Perquè Muntaner era un escriptor medieval que, en definitiva, tenia poc de cronista i bastant de novel·lista. Aprenguem, doncs, d’aquest magnífic historiador catalano-italià, que en els darrers anys està revolucionant molt del que sabem de la història política de la Corona d’Aragó entre els segles XII i XIV.

La pesta negra a Londres (1349)

Hui us portem un documental d'un canal privat de la televisió britànica sobre la pesta negra a Londres, que va assolar el 60% de la seua població durant l'any 1349. Com comprovareu, s'insereix en la línia dels grans i bons documentals històrics fets al Regne Unit, amb una factura notable i una bona combinació dels elements històrics amb els fílmics. El documental comença amb el descobriment arqueològic d'una fossa comuna trobada arran de les obres del metro londinenc sota una plaça en la qual se sabia que s'havia instal·lat un cementeri d'emergència per a soterrar cadàvers durant l'epidèmia. Són fins a 25 cossos dipositats en dues capes separades per calç, l'estudi forense dels quals ha confirmat el que els historiadors ja havien hipotetitzat: que la salut de la societat afectada per la plaga havia estat fortament malmesa per les grans fams que havien tingut lloc durant la primera meitat del segle XIV. Ací és on el relat del documental és segurament més feble, ja que l'historiador que en parla insisteix únicament en el canvi climàtic coetani com a causa de la catàstrofe, obviant totes les vulnerabilitats que l'estructura socioeconòmica de l'època causava. En tot cas, a banda d'això, mereix molt la pena la seua visualització, que és molt entretinguda, puix enganxa a llecs i profans, per exemple relacionant la plaga amb el risc actual d'epidèmies (encara a Madagascar la pesta bubònica és una malaltia bastant activa) o acudint al cas de persones particulars, com un sabater i una família de cerers, per tal de reviure més intensament el drama de 1349. Finalment, des del punt de vista historiogràfic, expliquen un mètode enginyós per tal de calcular el ritme de morts durant l'epidèmia: estudiar les dates de publicació dels testaments fets amb anterioritat, que en aquest cas indiquen que la plaga començà a Londres en desembre de 1348, arribà al seu punt àlgid en maig de 1349 i comença a remetre en setembre del mateix any. Tot plegat, una nova mostra de producció britànica relacionada amb la història que des de terres ibèriques -no tenim problema a admetre-ho- ens causa admiració i enveja.

Time Team a Dénia

En un altre post ja vam parlar del programa sobre arqueologia anomenat Time Team, del Channel 4 britànic, com una magnífica forma de fer divulgació històrica i científica a través dels mitjans audiovisuals. No debades, almenys al Regne Unit, n'hi ha demanda: el programa es fa en un canal privat i duu ja 20 anys seguits d'emissió, amb vora 300 capítols. No tornarem a parlar sobre la importància de la vinculació entre el món acadèmic i el dels productors de continguts mediàtics. Simplement, volíem aprofitar per a oferir-vos un dels pocs programes en què el Time Team va eixir de la Gran Bretanya, i ho va fer, precisament, a les nostres terres: a Dénia (que, evidentment, ubiquen un poc al nord de Benidorm, la gran coneguda dels anglesos). Hi ajudaren en els treballs d'excavació d'un raval d'artesans situat prop del port d'època andalusina, entorn del segle XI, al peu de l'imponent castell de la mâdina. Com hi podreu comprovar, el cap de les excavacions és Josep Gisbert, l'arqueòleg municipal i persona realment activa dins del món de l'arqueologia i la museologia de la comarca de la Marina i tot el territori valencià. En conjunt, resulta un document ben interessant.

L'aspirant a guionista, el rei deposat i la ciència

Anava a titular el post "La freak que trobà el cos de Ricard III" perquè d'això, entre d'altres coses, parlaré. Si veieu el primer dels dos documentals que vos oferim en exclusiva fora del Regne Unit entendreu el perquè de la meua intenció inicial. En general, supose que estareu assabentats del tema, ja que ha estat la principal notícia sobre història medieval reproduïda als mitjans anglòfons durant els darrers mesos: les restes de Ricard III, rei d'Anglaterra entre 1483 i 1485, van ser trobades baix d'un aparcament municipal en la ciutat de Leicester. La notícia en si ja és de primera magnitud, però cal contextualitzar la vida, la significació i la llegenda d'aquell monarca anglés per a entendre que la troballa haja suscitat un interés molt més gran del que seria habitual amb qualsevol altre personatge. Ricard III va ser, en primer lloc, el darrer rei de la dinastia Plantagenet, amb la mort del qual finalitzà la Guerra de les Dues Roses que havia enfrontat dues famílies d'aquella mateixa dinastia: els York (com Ricard) i els Lancaster. Aquests darrers acabaren per donar suport als Tudor, que finalment, amb la mort de Ricard III en la batalla de Bosworth Field en 1485, es feren amb la Corona mitjançant l'entronització d'Enric VII. Per tant, Ricard és també el darrer monarca anglés en haver mort en un camp de batalla.

Però la cosa no acaba ací, ja que Ricard III és probablement el rei més infamat de la història d'Anglaterra, entre d'altres coses per les circumstàncies de la seua accessió al tron. Ell era germà d'Eduard IV i quan aquest morí deixant dos fills en minoria d'edat, Ricard els retingué en la Torre de Londres, alhora que el Parlament els declarà il·legítims en considerar que sa mare s'havia casat il·legalment amb el monarca, ja que aquest tenia un contracte prematrimonial previ amb una altra noble. Els xiquets, de 9 i 12 anys, desaparegueren i no tornaren a ser vistos mai més, encetant la llegenda dels Princes in tower, que ha generat nombrosa literatura al llarg de la història d'Anglaterra pressuposant que foren assassinats per ordre de Ricard. Però, si parlem de literatura, està clar que qui més ha fet per llegar una visió malèfica del rei en qüestió ha estat la tragèdia teatral Richard III, escrita per William Shakespeare un segle després dels esdeveniments (c. 1592). Seguint la tradició relatada per les fonts dels seus enemics, el monarca hi apareix com un ser maquiavèl·lic, ansiós de poder i sense cap mena d'escrúpols. Retorçut fins i tot físicament, ja que tindria una mena gepa i coixera que el feia encara més repulsiu, com el va representar Laurence Olivier en una pel·lícula de 1955, on era brutalment assassinat per una turba de soldats tudorians, tot seguint la narració de les fonts.

Per totes aquestes raons, doncs, la figura de Ricard III ha exercit sempre una atracció poderosíssima i ha estat ben present en l'imaginari col·lectiu anglés. És per això també que en 1924 es va fundar The Richard III Society, patrocinada entre d'altres pel duc de Gloucester (el mateix títol que tenia Ricard) i destinada principalment a rescabalar el seu malmés honor. Com ells mateixos diuen: a society dedicated to reclaiming the reputation of a king of England who died over 500 years ago. Fins i tot han adoptat el nom de "ricardians", com si d'un moviment polític o religiós es tractés. I en aquest marc és on comença la història de la troballa arqueològica del seu benvolgut monarca. Philippa Langley, aspirant a guionista i encarregada de la societat a Escòcia, estava documentant-se per a una possible obra sobre la figura de Ricard III. Segons deien les cròniques de l'època, havia estat soterrat en l'església del monestir franciscà de Greyfriars, a Leicester, la ciutat més propera a Bosworth Field, on havia tingut lloc la batalla en què havia estat mort. És més, els documents de la cancelleria reial indicaven que el seu successor en el tron, Enric VII, li havia construït una tomba de marbre; no descansaria en cap panteó, però almenys se li mostraria cert honor. Tanmateix, el següent rei, el conegut Enric VIII, suprimí en 1536 tots els ordes religiosos de la Corona anglesa i, en conseqüència, el monestir fou expropiat i venut a dos homes de negocis, que l'enderrocaren per a vendre el seu material de construcció. Per tant, tota indicació física del soterrament de Ricard III desaparegué fa vora 500 anys. 

No obstant això, seguint les traces d'un mapa del segle XVIII de Leicester es podia ubicar amb bastant exactitud el lloc que ocupava l'antic monestir. De fet, la pròpia toponímia urbana ho continua indicant: entorn de Grey Friars Street i Friars Lane. I Philippa Langley, en la seua obsessió ricardiana, estava disposada a demostrar que el cos del monarca continuava allà: Richard had made good laws and earned respect as a ruler. His death had been lamented. There was no reason why he should not have been left to rest in peace at the site of the old friary known as The Greyfriars. Així, a partir de 2009 començà a remoure terra i cel per a vendre la idea i recaptar fons que permetessen la recerca i l'excavació pertinents. Per fortuna, hi hagué poders locals disposats a sentir la seua història i a admetre que certament tenia una base històrica. L'Ajuntament de Leicester li mostrà suport i el Departament d'Arqueologia de la Universitat de Leicester arribà a la conclusió que si bé trobar el cos del rei seria pràcticament impossible, potser seria una bona idea excavar part del monestir. Així, fonamentalment a través de la Richard III Society i de contribucions particulars d'arreu del món, Philippa s'encarregà d'anar aplegant diners que serviren, en primer lloc, per a afinar el màxim possible la ubicació del monestir, una part del qual estaria sobre un actual pàrquing municipal, i, en segon lloc, ja en 2011, per a aplicar un georadar que podia trobar les estructures principals de l'edifici sense excavar. 

Així les coses, estaven prou segurs que el monestir requeia en aquella zona i tractaren de reunir més diners per a començar l'excavació pròpiament dita. Un espònsor oferí cert finançament, així com també l'Ajuntament i la Universitat de Leicester. A tres setmanes d'iniciar-la, però, els mancaven 10.000 lliures. Les cridades als "ricardians" de tot el món feren efecte: aplegaren la quantitat i fins i tot hi hagué una dona que es desplaçà des del Brasil per a treballar com a voluntària en l'excavació. Finalment, a finals d'agost de 2012 s'iniciaren els treballs, amb tot un equip audiovisual preparat per a filmar el que podia ser un gran descobriment. Abans que tot comencés, però, Philippa havia tingut un pressentiment. En terra, davant d'una de les places del pàrquing, hi havia pintada una R (de Reserved). Se li eriçaren els cabells i una suor freda li recorregué l'esquena. Allà havia d'estar soterrat el seu Richard, i li féu un altaret. Entre els arqueòlegs, evidentment, hi hagué bromes. En tot cas, quedava dins de l'àrea on havien de fer una de les rases projectades i començaren per allà mateix, llevant asfalt i excavant fins a intentar trobar la cota del segle XV. Tanmateix, no trobaren murs ni rajoles ni res per l'estil. Directament, el primer dia, donaren amb els ossos d'unes cames, l'esquelet d'una persona soterrada. Llavors el cel es tapà i començà a caure una pluja intensa: it was like a shakespearean scene, diu Philippa, he was ready to be found, he wanted to be found...

 

La R del pàrquing sota la qual estava l'esquelet de Ricard III i l'equip de recerca -amb Philippa Langley al mig, al costat d'un descendent del rei- sostenint el seu penó heràldic

Com podeu comprovar, doncs, i com es veu en aquestes fotos, la màxima promotora de la investigació i la troballa és una freak de categoria internacional. També ho podeu veure en el primer dels documentals que us oferim baix, que va ser el primer que es va emetre al Regne Unit, en prime time, amb més de 3,7 milions d'espectadors de mitjana i un share del 16%. Va estar centrat en la seua figura, en les seues reaccions al llarg de tot el procés de recerca, com a conseqüència que ella mateixa ha estat la productora i la guionista del mateix. Ha aprofitat l'èxit de tot plegat per a llançar-se a la fama i tractar d'acomplir les seues aspiracions narratives. Així, sembla que en els propers anys podrà plasmar en una pel·lícula la seua versió ricardiana dels fets... Però, llevat d'açò, d'aquest embolcall de misteri i pseudociència que ha aportat Philippa Langley, no hem d'oblidar que res de tot açò hauria estat possible sense la seua tenaç voluntat. I la veritat és que al capdavall hi ha hagut aportacions interessants a la ciència sense un cost públic excessiu, atés que la major part del finançament ha vingut del sector privat i que les dues principals institucions que han invertit diners, l'Ajuntament i la Universitat, han contribuït a posar Leicester en el mapa i crear un nou focus d'atracció turística, puix no debades els ossos de Ricard III seran soterrats en breu en la catedral de la pròpia ciutat, amb gran expectació.  

En general, podeu observar una part dels processos científics que s'han hagut de realitzar per a la identificació i l'estudi de l'esquelet trobat al segon dels documentals que teniu baix. Anàlisis forenses i d'ADN (que encara estan per publicar), osteologia, datació per Carboni 14, reconstrucció facial, etc. Però, a més a més, també ho podeu llegir en la pàgina del projecte The search for Richard III que la Universitat de Leicester va endegar per a donar difusió a la recerca. Com veureu, no només inclogué la part de l'estudi físic de l'esquelet, sinó també una contextualització històrica i literària de la relació entre el monarca i Leicester, així com del moment de la mort d'aquell. Igualment, també s'hi han inclòs els resultats arqueològics per a una millor comprensió del Leicester medieval i tota una sèrie de vídeos explicatius de diferents parts del procés d'investigació i reflexió. Finalment, s'ha pogut comprovar un fet que en ocasions sembla que no els càpiga en el cap a certs investigadors: la fiabilitat de la investigació basada en cròniques i documents. S'havia arribat a dir, per exemple, que la gepa de Ricard III era un invent literari dels seus enemics, però ara s'ha pogut comprovar que patia d'una fortíssima escoliosi que sens dubte marcava la seua figura. Així mateix, les cròniques, a banda del lloc de soterrament -confirmat per altres documents-, relataven l'extrema humiliació que patí el seu cos vençut. I, en efecte, l'anàlisi de la forense i dels experts en armes ha pogut certificar l'acarnissament que patí, fins i tot amb una ganivetada de connotació sexual allà on acaba l'esquena. Una recerca exclusivament documental és, per tant, de gran vàlua. I quan, com ara, podem afegir-hi cultura material, els resultats són irrefutables.

Tot plegat, si encara teniu més interés en el tema, a continuació podeu veure els dos documentals televisius que s'han emés fins el moment. En anglés i amb subtítols en anglés, això sí. Com deia, el primer està molt centrat en la figura de Philippa Langley, mentre que el segon tracta quasi exclusivament els aspectes científics de la recerca. Gaudiu-los!

 

L'edat mitjana contada per italians

Ja tenim ací les vacances de Pasqua, que per a uns és temps de viatjar, descansar o menjar-se la mona, mentre que per a d'altres és un bon moment per romandre a casa i avançar treball endarrerit. Per aprofitar el temps lliure que tingueu, vull aprofitar aquest post per a recomanar als interessats en l'edat mitjana una sèrie de documentals centrats en aquest període, que una vegada més podreu trobar a la gran plataforma de vídeos que és Youtube.

Es tracta d'una sèrie italiana produïda per Venicefilm, que ací podreu veure en castellà perquè es va emetre pel Canal de Historia. Hi ha molts documentals a Youtube sobre l'edat mitjana, de diversa qualitat, però aquesta sèrie la recomane especialment perquè fuig dels tòpics sobre personatges, historietes i croades als que ens tenen acostumats la major part dels documentals anglosaxons, i d'una manera divulgativa es centra sobretot en la història econòmica i social. Així, es demostra que un bon treball en fotografia i un bon pressupost per a recreacions històriques no estan renyits amb la qualitat historiogràfica de la informació aportada, presentada a més d'una manera didàctica i entretinguda.

Crec que alguns dels capítols, fins i tot, poden ser emprats com a material acadèmic d'ensenyament als instituts o als primers cursos del Grau, ja que inclou entrevistes a historiadors que podríem qualificar de primera fila, almenys a nivell italià. El capítol número 5, per exemple, dedicat als castells, tot i que pel títol puga semblar un recull d'històries d'assalts a castells, en realitat dedica els primers 20 minuts a explicar els orígens del feudalisme i del fenomen que coneguem com a incastellamento, i posteriorment l'estructura dels castells, a vida al seu interior, etc. Mentre que el capítol 3, per la seua banda, també molt recomanable, és quasi una classe d'història agrària italiana, i per extensió de l'Europa Occidental, tant de l'Alta com de la Baixa Edat Mitjana.

En definitiva, doncs, i sense més dilació, a continuació els teniu a la vostra disposició, acompanyats del breu resum dels capítols aportat per la productora.

1. Fe, ciència i màgia

La fe i la religió institucional, la màgia i la ciència, la creació de les universitats i el desenvolupament de nous coneixements són algunes de les qüestions més importants de l'Edat Mitjana. En aquella època, els aspectes de la vida estaven inextricablement units a la religió. Alhora, mentre l'Església es consolidava com l'entitat institucional i civil de l'època, en les àrees rurals encara es portaven a terme rituals pagans i es practicava la màgia, que es considerava una font vàlida de coneixement intel·lectual. A partir del segle XII es creen les universitats, com la de Bolonya i Pàdua, que es converteixen en una nova forma de desenvolupar i estendre el coneixement.

2. Ciutats, mercaders i artesans

Durant els segles de les invasions bàrbares es va produir la destrucció de les ciutats romanes i va començar un període de declivi. Cal esperar fins als segles IX i XI perquè la ciutat torne a contar amb un sistema econòmic i administratiu central. Els diners comencen a circular en la ciutat i és en ella on emergeix la figura del mercader. La ciutat, plena de places, carrers bulliciosos, artesans, ordres fraternals i tavernes, és un lloc caòtic i alegre. La muralla és el símbol de la ciutat: un element indispensable per al seu defensa, així com un símbol físic de la seua identitat col·lectiva. En els segles següents, la ciutat és essencial per al desenvolupament de la cultura, ja que és ací on floreixen les universitats.

3. Pobles, rites i tradicions

La família camperola es caracteritza pel seu particular mode de vida. La presència de monestirs ajuda a l'establiment de la religió cristiana en les zones rurals, encara que persisteixen les pràctiques paganes. La vida diària és molt dura: es produeixen fams amb freqüència, així com terribles epidèmies. És molt difícil controlar l'entorn només amb les mans i uns pocs habitants. No obstant això, a partir del segle XI, grans extensions de terres pantanoses són transformades en terra cultivable, el que ajuda a l'augment de la població.

4. Amor cortesà, cavallers i tornejos

La societat medieval és fragmentada i violenta, està dominada per la figura del cavaller, el qual dedica gran part del seu temps a l'entrenament militar i a la guerra. Es tracta també d'una figura simbòlica, un punt de referència ètic per a tota la societat. Al costat d'aquesta figura, que encarna la fortalesa, el valor i la lleialtat masculina, es desenvolupa altra, la de la dona sublim, noble i etèria, quasi inassolible, objecte de veneració. És la figura d'una dona pura, per la qual el cavaller està disposat a enfrontar-se a tot tipus de perills i desafiaments. Al costat d'aquest ideal cavalleresc, Europa desenvolupa la seua pròpia idea de cavalleria religiosa, organitzada en ordres militars, els membres dels quals són, al mateix temps, soldats i homes de fe.

5. Castells, setges i conflictes

Amb la caiguda gradual de la dinastia carolíngia, comencen a aparéixer milers de castells. Són la prova d'un nou ordre, que s'articula entorn de menuts centres de poder, que dins d'una xarxa impenetrable controlen tota la terra. Ràpidament, els castells no només desenvolupen una funció militar, sinó també una funció simbòlica de la vida pràctica. En qualitat de representacions permanents de poder, els castells constitueixen els centres en els quals es desenvolupa una vida intensa i organitzada. Són autèntics microcosmos humans, poblats per tot tipus de gents nobles, soldats, serfs, o artesans, el treball dels quals reflecteix la vida tant civil com militar.

6. L'home medieval: pensament, cultura i temor

L'època medieval està dominada pel paper central que ocupa la religió cristiana. L'estructura eclesiàstica organitza també les vides en la societat, vigilant la vida civil i el treball. L'Església legitima l'organització secular del poder carolingi, gràcies al fet que és l'única representant de Déu en la Terra. No obstant això, a pesar d'aquest ferri control, l'època medieval no és un període d'immobilitat social i política, sinó una era on es forgen les idees i innovacions que més tard maduraran en l'edat moderna. En l'últim segle de l'edat mitjana, es produeix un canvi de perspectiva que col·loca a l'home en el centre de la creació, al mateix temps que afirma la seua independència i, d'aquesta manera, l'allibera cada vegada més del control que exerceix l'Església.

El temps de les Catedrals

Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.

Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)

Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)

Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)

Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)

Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)

Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)

Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)

Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)

Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)

Els Aït Bouguemez i la gestió agraria d'una vall de l'Atles

Molt a sovint és més fàcil entendre un sistema d'organització social històric veient-lo en directe, si aquest encara existeix en l'actualitat, que no a través de la lectura de llargs treballs de difícil redacció i de més difícil interpretació. Fa uns mesos, per exemple, feia un altre post al voltant d'un documental de només 15 minuts en el que es podien veure les formes i la gestió dels sistemes de reg d'Oman, a la península aràbiga. Així, podíem veure un menut sistema hidràulic de muntanya, rural, amb totes les característiques físiques i socials que els historiadors de casa nostra han descrit per als sistemes hidràulics de Mallorca, el País Valencià o Granada, per exemple, que són les zones millor estudiades. I així mateix, podíem veure un altre sistema hidràulic més gran, construït molt a prop de la ciutat que va ser la capital històrica d'Oman, que recorda molt a les grans hortes de la península ibèrica. Però que en el cas omanita funcionen i són gestionats de manera semblant als sistemes rurals, malgrat que la seua extensió els fa una mica més complexos.

De la mateixa manera, en el post de hui podrem veure l'organització social i territorial d'una vall muntanyosa de l'Atles, al Marroc, habitada per població berber. Es tracta d'un documental de 45 minuts, en francès, emès per la cadena franco-alemanya Arte, dedicat a la vall dels Aït Bouguemez (llegiu Bu Gmez). Cal parar atenció perquè no es tracta d'un documental d'història, òbviament, sinó d'antropologia. A més, l'interès dels experts no és tan l'organització social camperola o pagesa, que és el que ens pot interessar més a nosaltres com a historiadors, sinó la gestió del medi ambient i el desenvolupament del món rural des d'un punt de vista mediambiental, i fins i tot turístic. Amb tot, les descripcions que es fan de l'organització del territori, de l'organització social comunitària, de la gestió de la terra i les pastures, etc., ens pot servir per entendre millor l'organització de la societat rural andalusina que va viure en territori valencià i en tota la península en l'edat mitjana.

La vall dels Aït Bouguemez

En primer lloc, com deia, l'organització del territori, com està organitzada la vall. D'una banda n'hi ha una amplia zona de pastura, molt degradada per l'ús continu, i a l'ample fons de la vall, travessat per un torrent, els espais irrigats. Tota una sèrie de sistemes hidràulics, amb diferents punts de captació, construïts tots seguits. Per damunt els espais d'habitatge, i encara per damunt d'aquests els espais de secà, l'al-bur, que en aquest cas és basicament cereal d'hivern, però que en altres llocs pot incloure oliveres i fruita seca. Finalment el bosc, d'aprofitament comunitari, i d'altra banda, a dalt de tot, està el territori de pastura, que és compartit amb les comunitats veïnes i al que acudeixen les famílies de ramaders nòmades i seminòmades. Els Aït Atta, per exemple, que apareixen al vídeo, són una gran i important tribu ramadera nòmada de l'Atles que ja fou estudiada pels antropòlegs francesos als anys 30.

Un altre aspecte interessant del vídeo és la gestió d'aquestes darreres pastures esmentades, comunitàries, i la institució de l'agdal. L'agdal és com s'anomena l'acord entre les diverses comunitats que comparteixen les pastures d'alta muntanya amb la intenció de preservar-les. Una reunió de l'aljama decideix quines zones estaran obertes a l'ús de qualsevol grup ramader, i durant quant de temps, i quines zones estaran vedades o tancades a la pastura. La intenció és que les plantes tanquen el seu cicle biològic, que florisquen i es reproduïsquen, perquè quan la zona quede oberta a la pastura la vegetació s'haja renovat. De no fer-se això, el ramat es menjaria tota la vegetació, especialment les plantes més joves, i en poc de temps la zona quedaria degrada i no seria aprofitable per ningú. Mitjançant aquest acord, que tots respecten, no solament es manté la pau entre els diversos grups segmentats, sinó que es garanteixen les pastures i la supervivència de tothom.

Finalment, altres elements de l'organització social que reflecteixen perfectament la societat andalusina medieval són coses com ara la reunió de l'aljama, en la que es decideixen assumptes com l'esmentat de l'agdal o els torns de reg. La celebració d'un mercat rural. I, finalment, un aspecte molt interessant malgrat les diferències entre l'edat mitjana i l'actualitat, que és la presència de l'estat i el pagament d'impostos. Tradicionalment, les tribus de l'Atles han estat enfrontades i al marge del control de l'estat, però gràcies a la colonització francesa, que les va sotmetre, l'estat marroquí actual continua exercint un cert control que es tradueix en el cobrament d'impostos. Però aquests són comunitaris, és l'aljama qui acorda amb l'estat les quantitats que pagaran per cada concepte, i com explica el funcionari de l'estat les quantitats canvien d'acord amb les característiques de cada comunitat.

En qualsevol cas, tot açò ho podeu veure vosaltres mateixos al vídeo, així com els magnífics paisatges que es mostren.

Cal parar atenció, però, perquè no vull dir que tot el que es pot veure al documental, i que encara passa actualment al Marroc, passara igual al Xarq Alandalús dels segles VIII al XII. N'hi ha massa distància cronològica i geogràfica com per a creure que tot era exactament igual. Però sí n'hi ha la suficient proximitat cultural com per a pensar que l'organització social, i la gestió del territori, eren molt semblants. Per tant, el que ens diuen els antropòlegs als llibres, i el que ens ensenya breument aquest documental, pot servir per entendre millor la història de les societats que han habitat en el passat el nostre territori. Sempre amb la deguda prudència.

En el mateix sentit, com a historiadors seria un greu error veure la gestió del territori que fa una comunitat camperola amb els ulls d'una societat urbanitzada del segle XXI com la nostra. Per exemple, no podem pensar que la gestió comunitària de les pastures que hem vist, l'agdal, que tenen la intenció de preservar la vegetació, és una forma de gestió ecologista. És cert que la nostra societat actual pot aprendre molt d'això, que és al cap i a la fi el que pretén el documental. Però els berbers de l'Atles no ho fan per preservar la natura ni la diversitat mediambiental, sinó que estan garantit la reproducció de les plantes amb una finalitat interessada: que les pastures no s'esgoten, el ramat puga menjar l'any següent, i quede garantida la supervivència humana.

De la mateixa manera, la reunió dels caps de família de la comunitat que hem vist en el vídeo, a la porta de la mesquita, el divendres en acabar l'oració (les aljames dels nostres documents històrics), que s'encarrega de discutir el repartiment dels torns de reg, o la gestió de les pastures decidint quines zones queden vedades i quines queden obertes, no poden ser enteses de cap de les maneres com una organització igualitària. Perquè gestió comunitària no implica igualitarisme, com moltes vegades han volgut fer creure alguns autors amb la intenció de caricaturitzar l'organització social segmentària tal com la va definir Pierre Guichard. Aquella reunió del vídeo, on aparentment tots són iguals, en la que s'han format grupets que estan negociant, amaga una complexa xarxa de poder i d'interessos. N'hi ha famílies més riques, amb més terres i més ramats, i n'hi ha de més pobres. I també n'hi ha famílies que tenen un poder major gràcies a la tradició, basat en els pactes fundacionals de les aljames, que no sempre representen l'evolució econòmica d'aquestes famílies amb els segles, però que han aconseguit mantindre el seu poder polític basant-se en l'estructura tribal i en altres aspectes de l'organització social. És a dir, que no ens podem quedar en l'aparença, i ha de quedar clar que el problema de la falta de fonts escrites i les mancances de l'arqueologia en aquest sentit no poden amagar l'existència de tota una complexa organització social, de relacions de poder, de xarxes clientelars, que s'amaguen darrere d'una gestió comunitària de la terra. I no podem caricaturitzar-ho amb un suposat i inexistent igualitarisme comunitari en l'interior de les aljames, que mai ningú no ha defensat.

Els sistemes de reg d'Oman

En la península Ibèrica parlar actualment de regadius històrics és cosa quasi exclusiva dels medievalistes. Primer perquè van ser els grups tribals musulmans que envaïren i colonitzaren Hispània a partir del segle VIII els que van portar la irrigació a casa nostra, com a forma principal de producció d'aliments. I segon perquè la societat feudal que posteriorment va conquerir i colonitzar Alandalús va heretar la irrigació de la societat que va destruir, i la va integrar com una forma d'augmentar la producció de renda; per això els sistemes hidràulics continuaren emprant-se, s'ampliaren, i se'n construïren de nous. Per tant, l'ús de l'aigua ha estat molt important en el funcionament d'ambdues societats medievals al nostre país, i encara que la irrigació ha continuat emprant-se fins a la actualitat, certament modernistes i contemporanistes no li han parat massa atenció. Els geògrafs, per contra, que sí se n'han dedicat, no han aconseguit de moment produir cap coneixement històric rellevant sobre l'organització de les societats del passat, més que res perquè no és el seu propòsit.

Però és evident que la irrigació, l'agricultura irrigada, no es va inventar a l'edat mitjana, ja que s'ha vingut emprant des del Neolític en diverses zones del món, i té un paper especialment rellevant en tota la franja que va des de l'Índia fins al Nord d'Àfrica, passant sobretot per l'Orient Mitjà. És precisament en la zona de Mesopotàmia on van nàixer els primers estats, i la interpretació tradicional diu que va ser la introducció de la irrigació com a forma principal de produir aliments allò que va fer més complexa l'organització social de les comunitats camperoles primitives, i va propiciar l'aparició dels estats. En qualsevol cas, el tema de l'aparició de poders forts que controlen la societat, com va plantejar Karl Wittfogel, és suficientment complex i encara debatut com per a no entrar en ell ací ara. Però cal dir que, en realitat, allò que caracteritza la major part de les comunitats que basen la seua economia i organització social en la irrigació no és precisament un poder estatal fort.

el Creixent Fèrtil

L'organització social tribal, que tan exòtica ens sembla a nosaltres, no és més que la conseqüència de l'anomenada revolució neolítica, el moment en què els grups humans de caçadors-recolectors es convertiren en agricultors sedentaris o en ramaders nòmades; i aquesta innovació tecnològica i social es va estendre molt ràpidament. El que no està tan clar és si la irrigació va aparéixer com a resultat d'una necessitat, per la falta de pluja en les zones desèrtiques del Pròxim Orient, o com una elecció, ja que amb la irrigació no es depén tant de l'oratge, i a més permet cultivar plantes aclimatades a altres llocs del planeta que sense l'aportació d'aigua artificial a l'estiu no podrien viure en la Mediterrània i el Pròxim Orient. Però, en qualsevol cas, és evident que aquelles comunitats primitives que es decantaren per l'agricultura irrigada van canviar la seua organització social, la seua cultura es va fer més complexa, i a partir d'aquell moment tot el seu cosmos va començar a girar al voltant de l'aigua i del seu aprofitament.

Eixa mena d'organització social, en definitiva, després de segles d'evolució, és la que van introduir a la península Ibèrica durant l'alta edat mitjana les tribus àrabs i berbers, transformant alhora també la societat nativa hispanoromana. Però això és molt difícil d'historiar, perquè es tracta de societats molt conservadores, molt estàtiques, en les quals aparentment res no canvia al llarg dels segles, generació rere generació. A vegades s'ha dit que són societats sense història, i no perquè no tinguen escriptura, sinó perquè aparentment mai passa res; a banda de les contínues guerres tribals que, en realitat, mai canvien gran cosa. Per això, els paral·lels antropològics amb societats que encara hui conserven aquella organització social tribal, i giren al voltant de la irrigació, són tan importants per a entendre el passat dels humans que van viure al nostre territori. Tot seguit veurem un exemple de societat que encara utilitza sistemes hidràulics històrics tal com van ser dissenyats: els aflaj d'Oman.

mapa d'Oman

Oman és un país de l'Orient Mitjà, situat en la costa índica de la península Aràbiga, just al nord del Iemen. De fet, la seua població és principalment d'origen iemenita des del Primer Mil·lenni abans de Crist, tot i que històricament va estar controlat per dinasties perses fins a l'arribada de l'Islam en el segle VII d.C. Segons els arqueòlegs, l'agricultura irrigada es va introduir a la zona aproximadament en el segle VI a.C, fa uns 4.500 anys, i des de llavors ben poca cosa ha canviat en aquest aspecte. Allà als sistemes hidràulics els diun aflaj, o falaj en singular, que en àrab significa literalment aqüeducte subterrani (o això diuen), i que és en realitat el nom local del que a Pèrsia diuen qanat i al Nord d'Àfrica foggara; és a dir, una mina d'aigua que punxa la capa freàtica horitzontalment a través de túnels subterranis. Una vegada en l'exterior, el sistema hidràulic comença a dividir-se i a portar l'aigua a tots els horts, creant el que normalment es coneix com un oasi.

mina, qanat, falaj o foggara

Malgrat això, en realitat el nom s'empra per a qualsevol tipus de sistema hidràulic, inclosos també els que prenen l'aigua superficial d'un wadi o riu menut mitjançant un assut (el 55% dels que n'hi ha a Oman). Segons el Ministeri de Recursos Hídrics del país, actualment hi ha comptabilitzats 11.000 aflaj a tot Oman, dels quals uns 400 tenen un flux d'aigua constat. Actualment, de fet, encara n'hi ha un bon grapat en funcionament, tot i que òbviament no es tracta dels primers construïts, ja que el més antic tindria només 500 anys, segons les dades disponibles. En 2006, a més, van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i en conseqüència tenen una especial protecció, malgrat que els grups que els empren són encara suficientment forts i consolidats com perquè de moment no perille el seu futur en aquest sentit. En realitat, el perill de desaparició els ve per la disminució de la capa freàtica que els pot deixar sense aigua, per la sobreexplotació i pel canvi climàtic, igual que en el cas de les foggares d'Algèria.

A continuació podeu veure un vídeo breu, de 15 minuts, en valencià (si sabeu alemany podeu veure ací la versió original), que pertany a una sèrie sobre els bens declarats Patrimoni de la Humanitat. En ell es mostren dos exemples d'aflaj omanites: un de rural, a les muntanyes d'Hajjar (literalment muntanyes de pedra), i un altre d'urbà, o més bé periurbà, el falaj Daris, que és el més gran i que envolta la ciutat de Nizwa, la antiga capital del país. Després de veure'l comentaré algunes de les coses que es mostren i que es diuen, i faré algunes comparacions amb els sistemes hidràulics valencians.

El primer falaj que heu vist, el de l'oasi menut en vessant, és pràcticament igual a alguns dels que podem veure al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica. L'aigua de la font s'acumula en una basa i després es distribueix per les séquies a cadascun dels horts de l'oasi, baixant pel vessant de forma escalonada. N'hi ha molts amb aquesta morfologia, per exemple a les Illes Balears, però a mi m'ha recordat alguns dels que he vist personalment com el d'Ayna o el de Letur, al sud de l'actual província d'Albacete, en la part que va pertànyer al regne de Múrcia. També l'aqüeducte que es pot veure al vídeo és especialment significatiu, d'una arquitectura molt irregular, de factura camperola, i recorda molt a altres que s'han conservat per ací.

aqüeducte camperol en un oasi de la muntanya omanita d'Hajjar

L'aigua, segons ens diu la veu en off, es divideix entre persones, animals i plantes, d'acord amb les necessitats i el nombre de membres de cada família. Per això, la quantitat d'aigua que correspon a cadascuna marca el prestigi i el poder que aquesta família, o clan, exerceix dins del conjunt del grup. El consell dels vells, format per un representant de cada família que sol ser el membre més vell, el primogènit, és el responsable del repartiment de l'aigua i del manteniment del sistema, una institució que heretaran després els cristians a casa nostra a través de les comunitats de regants.

Però aquest sistema hidràulic només pot alimentar unes 60 persones, és limitat, i fa segles que és així, segons la veu en off. No s'amplia, res no canvia. Açò ja fa temps que ha estat detectat pels estudis d'Arqueologia hidràulica a casa nostra, tant la rigidesa del sistema, que dificulta l'ampliació, com l'opció social de no fer-ho. Quan el grup creix demogràficament, i l'àrea irrigada és incapaç de produir aliments suficients per a alimentar a tot el grup, aquest senzillament es divideix, i una part marxa a un altre lloc a la recerca d'una nova font o punt de captació per a construir un nou sistema. Açò és diu reproducció per segmentació en llenguatge científic. Ampliar el sistema original suposaria sobreexplotar l'aqüífer, que tard o d'hora acabaria per assecar-se posant en perill la supervivència de tot el grup. D'altra banda, la segmentació tribal no és en realitat sinó la continuació de l'estratègia d'expansió dels grups primitius de caça-recol·lectors, que contínuament es dividien quan el grup creixia per a no sobreexplotar els recursos del seu nínxol ecològic, i una part marxava en busca d'un altre territori. Només amb l'aparició de les ciutats desapareixeria aquesta organització social, quan els humans començaren a agrupar-se en un sol punt, diversificant la seua economia i per tant la seua societat.

L'altre sistema hidràulic que hem pogut veure al vídeo és el falaj Daris, construït al voltant de Nizwa. Encara que el punt de captació també és una gran font, l'aigua és tan abundant que la seua morfologia i extensió recorda extraordinàriament els sistemes hidràulics fluvials de casa nostra, les grans hortes, amb séquies molt més grans i profundes, que recorren molts kilòmetres i reguen diversos espais hidràulics. En aquest cas es tracta de mines subterrànies que recorren fins a 8 km fins a la ciutat. A més, els canals travessen la ciutat, i l'aigua és aprofitada per a les industries, els banys i la mesquita, la neteja, els horts urbans, etc. Recorda molt a ciutats com Elx, per exemple. També podeu veure els partidors proporcionals, iguals que els d'ací, des d'on l'aigua es divideix pels canals amb la finalitat d'arribar als diversos espais hidràulics, cadascun pertanyent a un grup camperol diferent.

partidor proporcional en falaj Daris

D'altra banda, segons ens diuen, en aquests aflaj més grans l'aigua es pot vendre i se subhasta. A casa nostra això és així en la major part d'hortes del sud valencià i de Múrcia, cosa que tradicionalment s'ha explicat per ser la zona de major aridesa i sequera. També n'hi ha un encarregat de l'aigua, que posseeix tota l'autoritat, com una mena d'alcaid, que controla el repartiments i els torns a través d'un rellotge de sol per a controlar els torns. Cada 6 hores canvien la distribució de l'aigua. Aquesta mena de supervisor dels grans sistemes és el que els documents baixmedievals d'ací anomenen çavacequia (de l'àrab sahib al-saquiya). És lògica l'existència d'aquest càrrec puix, en els sistemes més grans en els quals l'aigua ha d'arribar a molts grups diferents, el repartiment seria massa complicat i conflictiu de gestionar conjuntament. Per això es delega en una autoritat, amb un prestigi d'equanimitat, en la que tots confien. És el mateix principi que regeix el Tribunal de les Aigües de València. A més, cal recordar que els primers que van controlar el poder de la nova taifa de València, després de la caiguda del Califat, els coneguts Mubarak i Muzzafar, eren en realitat “sequiers”, o alguna mena de càrrec semblant de supervisió. Els únics que en un moment de desconcert i buit de poder van tindre la suficient autoritat popular entre les tribus berbers valencianes per a fer-se amb el poder, malgrat ser esclavons blancs.

A les portes de la ciutat es desenvolupa el mercat, el suq. No el mercat de les manufactures dels artesans o els productes del comerç a més llarg abast, eixe està dins de la ciutat, i n'és l'essència de la mateixa. Aquests és el mercat dels camperols, on es compren i venen els productes agraris i els ramats, que només es fa una vegada a la setmana. Aquests mercats rurals estan en l'origen de poblacions valencianes com Sueca, o la desapareguda alqueria de Suc, a Gandia, i en alguns casos poden haver estat l'origen d'algunes ciutats. Allà on es concentraven els camperols per a comerciar, acaben per assentar-se els comerciants i els artesans. I de seguida arriba el poder, l'Estat, a controlar el procés i a cobrar impostos. Tot plegat és això que molts anomenen la cultura de l'aigua, i que no tothom pareix entendre com funciona en realitat.

Recull d'audiovisuals

Hui és festa a tot l'Estat, i alguns estem de congrés, així que no n'hi haurà post inèdit. Tanmateix, aprofitant aquest llarg pont que s'ha agafat la major part del món acadèmic, els que us heu quedat a casa treballant o sense fer res podeu aprofitar un poc de temps lliure per a veure alguns dels vídeos i documentals que hem anat recomanant i posant a la vostra disposició darrerament, que potser per manca de temps no vau poder visionar en el seu moment.

En el post dedicat a l'historiador català Jaume Vicens Vives trobareu el documental «Jaume Vicens Vives: renovar la Història, construir un país», emés per Televisió de Catalunya. A més a més, trobareu també una versió en castellà del mateix documental que va emetre Televisió Espanyola.

En el post dedicat a l'escriptor valencià del segle XV, Joanot Martorell, i a la seua obra el Tirant lo Blanch, trobareu dos documentals més. El primer, «Joanot Martorell, lletres i batalles», està produït per Televisió Valenciana dins dels actes de l'Any Joanot Martorell, al 2010. Mentre que el segon, de Televisió Espanyola, és també un documental o reportatge sobre el mateix tema, emés per les mateixes dates dins del programa «Reportero de la Historia».

En el post dedicat a Jaume I trobareu uns altres dos documentals sobre la figura del rei. El primer, novament produït per Televisió Valenciana, i titulat «Jaume I, el rei dels valencians» va ser emés el 2008 per l'any Jaume I. El segon, emés a Televisió de Catalunya en el mateix any i per la mateixa raó, es diu «Jaume I, memòria d'un rei», i està presentat per Pasqual Maragall.

Potser us pot interessar també veure el reportatge sobre els greniers de falaise (graners de single) i la societat rural marroquina, que vam incloure al post sobre les coves-finestra valencianes d'època andalusina.

Per descomptat, podeu veure algunes de les darreres entrevistes d'Harca a historiadors medievalistes, com ara les que hem fet a Pascual Martínez Sopena, de la Universidad de Valladolid, i a Francisco García Fitz, de la Universidad de Extremadura. I tota la resta d'entrevistes des del principi també. És cert que en els darrers mesos hem deixat un poc de banda aquesta activitat, però últimament n'hem pogut enregistrar unes quantes més, que en els pròxims mesos us anirem oferint, una vegada estiguen editades.

Finalment, cal recordar que també podeu veure les 4 intervencions dels participants en el III Seminari (Internacional) de Joves Medievalistes, que va tenir lloc a la Universitat de València al maig de l'any passat, quan tinguérem ocasió d'escoltar els nostres 5 convidats de les universitats flamenques d'Anvers i Gant. (Primera part i segona part). Ara mateixa alguns dels membres d'Harca estem a Flandes tornant-los la visita, i nosaltres, amics lectors, ens veurem tots plegats dilluns reprenent l'activitat normal del blog. Fruïu els vídeos i bon cap de setmana.

Jaume Vicens Vives

Al juny de 2010 l'historiador català Jaume Vicens Vives hauria acomplit 100 anys i, per a commemorar-ho, la Societat Estatal de Commemoracions Culturals i TV3 van fer un documental titulat Jaume Vicens Vives: Renovar la Història, construir un país.

Es tracta d'un historiador que, des del punt de vista actual, podríem considerar polèmic pel contingut de la seua obra, que està ja molt desfasada; i per la seua adhesió al règim franquista durant un període de temps. Però també cal tindre present que, des del punt de vista historiogràfic, va suposar una certa renovació del trist panorama que hi havia en aquell moment a Espanya, i va crear tota una escola de deixebles que encara està en actiu. Cal conéixer bé els orígens de la historiografia, i en aquest sentit Vicens Vives té encara una gran influencia en molts historiadors catalans.

L'autor de “Noticia de Catalunya” (en la que s'inspiraria Joan Fuster a l'hora d'escriure “Nosaltres, els Valencians”) no era medievalista, ni molt menys, i el documental es va fer sobretot pel seu vessant polític, però són tan poques les ocasions que es dedica una obra audiovisual a un historiador que, en la nostra tasca de divulgació, volem recomanar la seua visió. Potser es tracta d'un documental amb un cert aire de justificació, o de rehabilitació del personatge, però veiem-lo i jutgeu vosaltres mateixa, tant el personatge com el documental en si.

El podeu veure ací

Per més dades cal dir que el director i productor executiu és Ferran Mascarell, actual conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que ja ho havia estat uns mesos al 2006, en el govern de Pasqual Maragall.

Per als nostres lectors no valencianoparlants recomanem la versió en castellà que va emetre La 2 de Televisió Espanyola dins del programa “Imprescindibles”, amb la veu en off doblada i les entrevistes subtitulades a aquesta llengua.

Joanot i Tirant, tants anys fa...

Ahir diumenge va ser 20 de novembre i, deixant de banda la voràgine electoral que acabem de viure, es tracta d'una data especial que cal commemorar, però molt poc coneguda per part dels valencians. I és que, en efecte, fa uns anys la Generalitat valenciana va declarar aquesta jornada com a Dia del Llibre Valencià, tot i que no en faça massa promoció –per no dir que cap–, ja que tal dia com eixe de 1490 es va publicar per primera vegada el Tirant lo Blanch. Per a posar el nostre granet d'arena a la commemoració anual, des del blog d'Harca anem a fer aquest especial sobre Joanot Martorell i el seu alter ego Tirant el Blanc.

Primera pàgina de la primera edició del Tirant lo Blanch, que va eixir de la premsa de Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 20 de novembre de 1490

De fet, l'any passat va ser declarat per les Corts valencianes com a Any Joanot Martorell pel (suposat) 600 aniversari del seu naixement (entre 1410 i 1411), i al seu voltant es van fer diversos actes, col·loquis i, com és habitual, documentals. Per exemple, els dos que hui, més d'un any després de les commemoracions oficials, us oferim.

Cartell oficial de l'Any Joanot Martorell 2010 de la Generalitat valenciana

El primer, titulat Joanot i Tirant, lletres i batalles, està produït per Televisió Valenciana expressament per la commemoració de l'Any Martorell, i va ser emés per primera vegada el 24 d'abril de 2010 dins del programa Dossiers. En la línia habitual dels documentals històrics d'aquesta cadena, relacionats amb les commemoracions històriques (les que interessen al poder, és clar, altres s'ignoren), hi ha un ampli desplegament de recursos amb viatges a Istambul i Anglaterra, per a mostrar el que queda dels escenaris de la novel·la. Potser peca d'una manca d'ordre cronològic, perquè no sé si és el més correcte començar per Constantinoble i deixar Anglaterra per després. Segurament està mancat també d'un major aprofundiment en la vida de de l'autor i una contextualització de la societat de la València del segle XV, que no per molt coneguda deixa de ser important per a entendre millor la vida i la personalitat de Joanot Martorell i el resultat final de la seua obra. Tanmateix, no s'ha d'amagar una gran qualitat tècnica i, sens dubte, paga la pena veure'l.

El segon no és un documental tan a l'ús com l'anterior, sinó un programa-documental basat en 4 entrevistes: a Albert Hauf sobre la novel·la en si i a Jaume Chiner sobre la biografia de Martorell; a Antoni Furió sobre la València del segle XV i, finalment, a Manuel Boix, el gran il·lustrador valencià, al voltant de la seua magnífica obra basada en el Tirant lo Blanch. Segurament aquest ve a cobrir les mancances de l'anterior, sense tantes recreacions ni floritures tècniques però amb un millor contingut d'informació des del punt de vista de la divulgació d'un període històric. En qualsevol cas, també és força interessant i entretingut de veure, tenint en compte que no està enfocat per a un public valencià com el documental de TVV, ja que es tracta d'una producció de Televisió Espanyola. Forma part del programa “Reportero de la Historia”, presentat pel periodista Jacinto Antón, i es va emetre el 28 de juliol de 2010 per La 2.

Abans d'acabar, però, no vull deixar d'esmentar el breu debat que existeix actualment entre els investigadors sobre la vida de l'autor valencià. Hi van existir dos Joanot Martorell al segle XV? I si és així, quin dels dos va escriure el Tirant lo Blanch? El mateix Albert Hauf esmenta de passada, al segon documental, que una de les darreres coses que s'han sabut de Joanot Martorell és que va ser escrivà de ració a la cort del príncep de Viana, a Barcelona. Però això ara no està tan clar. Aquesta dada la va aportar fa uns anys Jaume Turró, de la Universitat de Girona, ja que, en efecte, apareix a la documentació un Joan Martorell, valencià, ocupant aquest càrrec en el moment que Carles de Viana estava enfrontat al seu pare Joan II. Aquesta informació, doncs, aportava llum sobre el cavaller en un període d'anys dels quals res no se'n sabia, tot i que el situara en una possició contrària als Trastàmara. Però recentment l'historiador Agustín Rubio Vela ha localitzat un Joan o Joanot Martorell al servei del comte de Dénia, vivint en aquesta localitat en els mateixos anys que suposadament vivia a Barcelona, de manera que, irremeiablement, es tracta de dues persones diferents, coetànies, amb el mateix nom. De fet no és tan estrany, puix Joanot és un nom força comú (encara que sol fer referència a persones joves, que amb el temps passen a ser Joan, i en efecte apareix de vegades esmentat com a Joan o Johanes), i Martorell és un llinatge toponímic relativament estés per Catalunya i tota la Corona d'Aragó.

Quin dels dos va ser, però, l'autor del Tirant? El que vivia a Barcelona o el que vivia a Dénia? Cal dir que ara mateixa hi ha partidaris d'una opció i de l'altra. Tanmateix, de moment és el Joanot Martorell de Dénia qui té més possibilitats de ser l'escriptor, ja que com ha mostrat Rubio Vela la documentació l'anomena cavaller (milites) i mossén, mentre que el Joan Martorell de Barcelona és qualificat de ciutadà o simplement habitant de València, cosa que no quadra amb l'autor del Tirant lo Blanch. El temps i la recerca potser afinaran la resolució del misteri, tot i que estiga ja prou clar. En qualsevol cas, nasquera quan nasquera Martorell, i visqués on visqués durant un breu període de la seua vida, de moment ens conformarem amb recordar ara el nostre escriptor, i també la seua gran obra, que ahir 20 de novembre va acomplir 521 anys de la seua publicació. Encara que, cal dir-ho, es conserva força jove, comparada amb altres novel·les que tenen molts menys anys.

Jaume I, rei

Ja estem en ple estiu i l'activitat acadèmica està pràcticament parada, excepte en l'àmbit dels congressos i cursos d'estiu. La setmana vinent parlarem al blog del congrés de Leeds d'enguany, en el qual, com ja sabeu, Harca ha organitzat una sessió. Però mentre preparem els darrers posts de juliol, abans de tancar a l'agost per vacances, volem oferir-vos dos llargs documentals perquè aprofiteu el temps de descans (qui tinga vacances). Això és, dos produccions sobre la figura del rei Jaume I, per a recordar que ara a finals d'aquest mes s'acompliran 735 anys de la seua mort, a Alzira el 1276.

El primer, realitzat per la Televisió Valenciana, es va estrenar a Canal 9 el dos de febrer de 2008 per a commemorar el 800 aniversari del naixement del rei, el 1208. Dirigit per Josep Vicent Montesinos, com la majoria dels documentals històrics d'aquesta televisió en els darrers anys, i amb guió de Joan Llobell i Ramón de Soto, aquesta producció ens presenta una visió de la figura del rei al llarg de la seua vida, centrant-se sobretot en la conquesta de València, de la mà d'un presentador i de diversos historiadors i experts, visitant a més els escenaris claus per al monarca. Cal destacar la presència d'Antoni Furió, José Luis Villacañas, Jesús Huget, Enric Guinot, Eduard Mira, i Ruiz Domenec, entre d'altres; i pel que fa als llocs visitats, apareixen Montpeller, Muret, el castell de Montzó, el MNAC de Barcelona, el castell d'Alcanyís, Morella, la torre d'Espioca, la Seu de València, el museu de l'Ajuntament de València, Xàtiva, Biar, l'església de Sant Joan de l'Hospital a València, el Palau de la Generalitat, Alzira, i el monestir de Poblet, tot i que alguns llocs estan desaprofitats.

En general podem veure un documental de qualitat i entretingut des del punt de vista divulgatiu. Però des del punt de vista historiogràfic és un poc fluix de contingut, amb una visió massa mítica del rei, i un tractament molt clàssic dels processos de conquesta feudal d'Alandalús. És l'etern problema de la cessió de la divulgació històrica als periodistes. A més, hi ha algunes errades mínimes, com ara el mapa de la ciutat de València al segle XIII, o el fet de confondre l'illa de Sardenya amb la Cerdanya en el testament de Jaume I. Finalment, per acabar amb les crítiques, cal destacar alguna frase de les entrevistes, com ara que parlant de Jaume I s'afirme que el fet de nàixer de l'encontre “de un matrimonio fracasado marca mucho la vida de las personas. Los niños que nacen de esos fenómenos son muy particulares, están señalados por el destino.” És al que ens porta la “història de les mentalitats”. En qualsevol cas, paga la pena veure'l, així que fruïu-lo:

El segon documental, produït per la Televisió de Catalunya, es va estrenar a TV3 l'onze de setembre del mateix any, per la diada nacional del país veí. En aquest cas, al contrari del que sol ser habitual en els documentals d'història, el conductor no és un periodista ni un historiador, sinó un polític: l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Amb això s'ha volgut donar una visió més política i actual, com es veu especialment al principi i al final, o en l'entrevista a la llavors presidenta del Consell Insular de Mallorca, Francina Armengol. Tot i que no es deixa de banda en cap moment l'anàlisi històrica de la figura del monarca, de la mà d'historiadors de prestigi com Mª Teresa Ferrer, Antoni Riera, Ernest Belenguer, Stefano Cingolani i, sobretot, Antoni Furió, entre d'altres, a més de visitar també llocs emblemàtics de la vida del rei com ara el castell de Montsó, el Consell de Cent de Barcelona, la platja de Cambrils i el castell de Tamarit des d'on va partir l'estol a la conquesta de Mallorca, el Puig, o el monestir de Poblet. De fet, cal destacar que es tracta la figura del rei des d'un punt de vista actual, sense amagar els punts negatius de les conquestes i massacres, i sense enaltir tampoc massa els fets èpics. En definitiva, un documental menys visual, sense tant d'efecte especial com l'altre, però prou bo des del punt de vista historiogràfic, i curiós pel que fa a la visió que li dóna la presència de Maragall. Fruïu-lo igualment:

Anatomia d'un rei

Com que ja s'acosta el 9 d'octubre i farem pont al blog, us deixarem ara amb un vídeo d'una hora de duració, per si algú té una miqueta de temps lliure aquests dies per veure'l. Es tracta d'Anatomia d'un rei, el documental que el passat 12 de setembre va oferir Televisió de Catalunya sobre el procés d'obertura de la tomba de Pere el Gran, soterrat al monestir de Santes Creus, i el procés de recerca sobre les despulles del rei.

Ja parlàrem de tot açò al blog d'Harca quan es va fer l'endoscòpia de la tomba i es va poder veure que no havia estat profanada com apuntaven les fonts. Després, l'obertura de la banyera de pòrfir també va causar molt de rebombori a la premsa, i finalment parlàrem de l'obertura de la tomba de Jaume II i Blanca d'Anjou, també a Santes Creus, quan es va poder comprovar que les despulles del rei havien desaparegut en la profanació del segle XIX, i les restes de la reina també van ser estudiades. Ara, al documental podrem veure com es va desenvolupar tot el procés, des del principi fins que les despulles reials van tornar a la tomba, i una part dels resultats de la recerca.

Per comentar-lo un poc abans, cal dir en primer lloc que des del punt de vista tècnic té una gran qualitat, i es pot enquadrar al mateix nivell que altres grans produccions europees i americanes de temàtica semblant. També la recerca que mostra dóna la imatge de professionalitat que s'ha volgut donar, ja que resulta obvi que la presència de les càmeres durant tot el procés ha condicionat en molts casos una escenificació de la ciència. Monos blancs i màscares protectores ens allunyen visualment de les espoliacions “arqueològiques” d'altres temps, mentre que anàlisis del pol·len i els estudis forenses ens apropen al rigor científic. I res de tot açò no és d'estranyar, si tenim en compte que el conjunt del projecte de restauració de les tombes tenia un pressupost de 700.000 euros, i que l'objectiu del Departament de Cultura de la Generalitat del país veí tenia molt clar l'objectiu divulgatiu de tot plegat, i el mateix documental n'és una prova.

En certa manera és comprensible, ja que sí aquesta mena d'espectacles amb pàtina científica es fan actualment a Europa, per a ser un país normal cal fer-los també; fins i tot si es tracta de vincular el passat amb els projectes polítics. Altra cosa és que, tot plegat, tinga un vertader interés científic. I és que no es pot negar que la recerca tindrà resultats interessants, i que obre el camí per a futures recerques (per exemple l'estudi de les restes dels reis a Poblet, gràcies a l'ADN); però tampoc no es pot negar que la necessitat real, científica, d'obrir una tomba que no corria cap perill de pèrdua d'informació, tampoc no existia. Ni la necessitat de gastar un pressupost tan alt, mentre una gran quantitat de projectes historiogràfics i jaciments arqueològics –amb un perill de desaparició molt més greu, i amb un interés científic molt més import– romanen esperant el finançament públic. Però és evident que la repercussió mediàtica de l'obertura de la tomba intacta d'un “rei català” medieval no té res a veure amb qualsevol excavació, on només apareixen quatre pedres però que, al contrari, aporta infinitament molta més informació de períodes i societats que documentalment són desconeguts. De fet, la reconstrucció facial del monarca és la prova més evident de tot plegat, puix si bé és cert que resulta curiós veure quina cara tenia un rei medieval, no sé fins a quin punt la visió paga la pena per les despeses. Aquest és el rostre que tenia, presumptament, Pere III d'Aragó:

En qualsevol cas, també cal reconéixer que el documental només aporta una primera selecció dels resultats de la recerca. El mateix director de la producció audiovisual declara en l'entrevista posterior que es va sol·licitar els responsables del projecte que s'acceleraren aquells resultats que es podien explicar millor visualment, com ara l'estudi de les teles (riques, però austeres), el ritus funerari, o la reconstrucció facial. Un dels resultats apuntats que sembla més important és el de la possible identificació de la causa de la mort de Pere el Gran, que fins ara no restava massa clara pels documents. Encara que al documental no s'esmenta directament, la Crònica de Ramon Muntaner diu:

E con fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e ab aquell refredament venc-li cremoreta de febre [...]. E trameteren missatges a Barcelona a maestre Arnau de Vilanova, qui hi era, e d’altres metges; així aquella nit foren a ell, a Sent Climent. E maestre Arnau e los altres faeren-li fer l’aigua, al matí, e guardaren-la; e tuit dixeren que comoviment era de fredor, e que no tenia res. E aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca de Penedès; e con fo lla, lo mal li fo entuixegat, així que hac de la febre assats.

Després de descartar la mort per una ferida de guerra, doncs, l'aparició a l'escanner d'unes calcificacions a l'alçada dels pulmons ha permés els forenses determinar que, molt possiblement, el rei tenia tuberculosi, o alguna altra malaltia pulmonar semblant, la qual li va causar la mort prematurament als 45 anys. També sabem per les restes microscòpiques analitzades que Pere tenia paràsits intestinals, segurament pel consum de carn en mal estat, cosa no molt comuna per a un rei, però en certa manera comprensible si estàs en campanya contínua. Fins i tot, sabem que en una de les últimes ocasions que el rei va menjar degué consumir grans de pebre i raïm, la qual cosa no sembla una gran aportació a la història de l'alimentació.

Segurament en el futur coneixerem més resultats de la recerca, que per no ser espectacularment atractius, o perquè no han finalitzat encara, no apareixen al documental. En qualsevol cas, com a entreteniment és força interessant de veure:

Un amfiteatre per al rei Artús

Fa temps que em va cridar l'atenció la forma en què les societats medievals veien els grans edificis romans que, en major o menor mesura, es conservaven. Per exemple el teatre romà de Sagunt, un dels pocs casos en que l'edifici ha estat a la vista de tots des de la seua construcció fins a l'actualitat. No és raonable pensar en una continuïtat de l'ús per al qual havien estat pensats teatres i circs, perquè les diferències entre ambdues societats eren massa grans, però no pareix descartable el reaprofitament per a altres usos puntuals. A València, per exemple, en època visigòtica hi havia una església i algunes cases a l'interior del circ romà, un edifici que, alhora, va servir de muralla fins a ben entrada l'època andalusina.

A Chester, una ciutat del nord-oest d'Anglaterra, els arqueòlegs han descobert que cap al segle V, durant les lluites entre els romano-britans cristians i els invasors saxons, l'amfiteatre romà havia estat transformat en una fortalesa. Una de les excavacions arqueològiques més costoses del Regne Unit ha revelat que l'alçada de la façana, de 12 metres, hi servia de muralla; hi havia grans torres de fusta a les grades per a defensa i vigilància, i cabanyes a l'arena que servien d'habitatge. Era, en definitiva, un centre de comandament polític de la societat post-romana; segons els historiadors, la fortalesa d'un senyor de la guerra de gran abast. Posteriorment es convertiria en un centre de peregrinació cristiana, al lloc on els màrtirs cristians havien mort en època romana. Però allò que més crida l'atenció de les seues conclusions per a la fortalesa és que aquest amfiteatre podria ser el mític Camelot, i l'origen de la llegenda de la taula redona del rei Artús.

Reconstrucció de l'amfiteatre romà de Chester al segle V

The History Channel estrenarà hui dilluns al Regne Unit el documental King Arthur's Round Table Revealed, en el qual es reconstrueixen les estructures localitzades pels arqueòlegs i es presenten les conclusions que han fet arribar a aquesta hipòtesi cridanera. Fa temps que sembla haver-hi un consens entre molts dels historiadors britànics sobre l'origen real d'un o diversos personatges històrics que van actuar en les batalles entre cristians i saxons, els quals acabarien per confluir en el llegendari rei Artús. Ara, sembla que una nova revisió dels antics manuscrits de Dark Age, junt als nous descobriments arqueològics esmentats, revelen pistes sobre el que realment va passar a la Gran Bretanya en les dècades posteriors a la caiguda de Roma.

Els historiadors plantegen que les primeres versions de la llegenda indicarien que la famosa taula no era un moble com tots hem pensat sempre, sinó un gran edifici que podria allotjar fins a 1.000 persones, emplaçat en un lloc conegut com a Ciutat de les Legions. Només dues localitats britàniques rebien aquest nom, Saint Albans i una altra desconeguda, que pels descobriments actuals a Chester podria ser aquesta. En definitiva, han plantejat que Chester era Camelot. Serien els cronistes posteriors qui van fer evolucionar el gran edifici heretat del poder romà en el fictici lloc de trobada de guerrers llegendaris. De fet, a la “taula” no seurien només els principals cavallers junt al rei o cap militar, sinó que les grades de l'amfiteatre acollirien grans quantitats de gent a alguna mena d'acte militar.

La Taula redona del rei Artús en les representacions medievals

La primera menció del rei Artús està en la Historia Brittonum, escrita cap a 830 i atribuïda a un autor anomenat Nennius. Una història més elaborada es va produir al segle XI, quan Geoffrey de Monmouth va publicar el seu llibre Historia Regum Britanniae. Després començaria a florir a França la llegenda, prenent tons romàntics i espirituals, i va ser en aquest context que el misteriós Sant Grial apareix per primera vegada en el Perceval, l'obra de l'escriptor francés Chrétien de Troyes al segle XII. Hi ha, per cert, un antropòleg alemany que afirma que el Perceval està basat en Alfons el Bataller, rei d'Aragó, el qual l'hauria encomanat personalment al trobador per fer-se propaganda a Europa, i aquest l'hauria barrejat amb la llegenda artúrica anglesa.

Tràiler del documental: