La vida a l'edat mitjana a través dels objectes

Una de les escenes més colpidores de la pel·lícula Nàufrag és aquella que Chuck Noland [el personatge de Tom Hankws] es deté una estona en la cuina de sa casa encenent i apagant la mistera una vegada darrere l’altra, però amb moviments calmats, com si es tractara d’una càmera lenta. El foc, o millor dit l’obtenció del foc, havia estat un dels grans maldecaps durant la seua “estada” a una illa deserta durant gairebé cinc anys. Així tractava el director, Robert Zemeckis, de fer-nos conscients de les comoditats entre les que vivim, les quals sovint, potser massa, no valorem com toca.

Sense tant de glamur propi de Hollywood, els inventaris de béns de l’edat mitjana evidencien les mancances que afligien aquella societat i deurien fer-nos conscients de les facilitats tecnològiques què gaudim (o, segons els mire, sofrim). Potser expressar-ho en termes de mancança potser siga massa perniciós, amb un sentit clarament negatiu i des d’una perspectiva actual, que jutja més que compren, que compara el que no és comparable. Diguem-ho, doncs, amb altres paraules. Aquests documents ens informen, des d’un determinat angle, de les condicions materials de les gents d’aquell temps. L’obertura de l’angle depèn d’un llarg espectre de condicions i variants: moment de la confecció de l’inventari, finalitat del mateix, i cura del notari que el redacta, entre d’altres.

Recreació d'un notari medieval

En aquest sentit resulta curiós veure com un mateix notari pot redactar inventaris força diferents segons les necessitats. Per exemple, els inventaris de béns confeccionats en el marc de processos judicials solen ser parcials, enregistren els béns suficients per satisfer la quantitat deguda pel deutor. Per tant, s’exigeix del notari ull crític i coneixença per saber el valor de les coses en el mercat de segona. Per dir-ho d’alguna manera, aquest professional de l’escriptura ha de saber alfarrassar, no camps, però sí objectes. Per contra, la finalitat d’un inventari, en aquest cas, és guardar memòria dels béns que s’hi troben en la sala, aportant el màxim d’informació possible. Clar està, que aquest “màxim”, òbviament, queda establert pel notari. Molts d’ells s’acontentaven en donar una breu nota respecte al seu estat de conservació i la seua aparença. Només puntualment incloïen algun tret clarament definitiu, distintiu de l’objecte.

L’estudi del passat medieval a través de l’òptica dels inventaris de béns ens apropa a la cultura material d’aquella gent. No es tracta de redactar quadres costumistes, tant del gust d’altres temps historiogràfics, sinó de respondre a plantejaments de més llarg abast. En aquest sentit, des de fa uns anys la historiografia medieval del món rural passa per aprofundir en els desequilibris interns de la societat camperola. És cert que l’accent s’ha posat, i potser s’ha posat massa, en els sectors benestants de la comunitat. Això que hom ha vingut en denominar, no sense polèmica historiogràfica, elits rurals. Certament, això és el més fàcil, obvi i immediat, perquè, en efecte, són les famílies acomodades les que més testimonis escrits ens han deixat. Però ni de lluny són els benestants la major part de la comunitat. Per sota queda una ampla majoria. I encara els desvalguts, els que no tenen res, pobres, reconeguts com a tals per la comunitat, que els sosté a través de les seues institucions assistencials, l’hospital i l’almoina de la parròquia.

La casa camperola medieval farcida d'objectes

Des d’aquestes premisses, entrem ja a una casa de llauradors. Ahir com hui, la casa parla, i molt, del qui la habita. Fabulosa devia ser la de Joan Garcia als ulls dels seus contemporanis de les darreries del segle XV. La ubicació de l’immoble ja ens situa en el nivell econòmic de la família. Els Garcia viuen al bell mig del poble, Xirivella, un lloc de l’Horta de València, exactament al carrer Major. Com deia, pocs tenen una casa com la de Joan. Fins a set dependències són enregistrades pel notari que ens descriu la seua distribució: entrant a ma dreta està la cuina, a ma esquerra, el celler, que compta amb un altell. Passada la cuina, una cambra per a les eines agrícoles, enfront de la qual s’hi troba la cambra matrimonial, i al final el corral i l’estable. Òbviament, caldrà condicionar l’habitacle d’acord amb les dimensions de la casa. Dit i fet, l’inventari de béns que deixa el llaurador Joan Garcia es recullen els atifells domèstics, ferramentes per al camp que farceixen l’espai. D’entrada podríem pensar que, com som al davant d’una família benestant, segons suggereix el nombre de dependències i la ubicació de la casa, els objectes que l’omplin seran de qualitat i en bon estat de conservació. Res més lluny de la realitat. La casa del ric es diferencia de la del pobre més aviat per la quantitat que no per la qualitat de béns que s’hi troben. Bona part dels estris que poblen la casa d’en Garcia són «vells», «sotils», «de molt pocha valor», «molt usat» o directament «trencat». A la casa del pagès, ric o pobre, tot serveix, res es tira. Això no obstant, és aquesta híper-abundància de coses gairebé inútils un signe de riquesa. Els pobres tenen cases més modestes i més buides, reflex d’una economia més limitada a les tasques agrícoles. Els llauradors grassos, en canvi, van més enllà de la terra a l’hora de fer diners. I això és reflecteix en els béns que trobem a les seues cases. A ca Joan, a més de totes les eines del camp indispensables, s’hi troben quatre debanadores, cànem, lli, seda, cucs i encara unes tenalles amb un escarpre. Una quantitat d’eines pròpies del treball del tèxtil i la diversitat de la matèria primera animen a pensar que allà s’hi posen amb alguna cosa més que el cordell els dies que els núvols fan capell.

Pagesos baten el cereal

Tot i amb això, aquestes activitats no deixen de ser un complement per a aquesta empresa domèstica. El gruix dels ingressos venen, sens dubte, de la terra. De les 101 fanecades i mitja (quasi 8,5 ha) enregistrades a l’inventari, només 18 són destinades al conreu de la vinya, juntament amb cereals. De parcel·les específicament dedicades no en consta cap. Heus ací les limitacions de la font. Que no hi siga inventariada vol dir que no comptava amb cap parcel·la d’aquest conreu? Deuríem dubtar-ho. En qualsevol cas, el celler de Garcia no s’abasteix únicament de la collita pròpia. A ben segur, Joan permet que d’altres porten la verema al seu celler, a canvi, òbviament, d’un benefici. Siga com siga, la major part de la terra del nostre protagonista està dedicada al cereal. I això té el seu reflex en els objectes que trobem per tota la casa: gerres formenteres, forques de ventar, un jou per a batre, taleques. Contenidors que, com ja he dit, es troben en un estat força deficient de conservació però que continuen sent utilitzats. Vells són també els animals que s’hi troben a l’estable. Resulta difícil d’admetre que una explotació tan extensa siga treballada únicament amb dues bèsties, i a més tan velles: el rossí és «de temps de pus de dotze anys» i l’ase és «molt vell». D’altra banda, per a garantir la productivitat de la terra cal enriquir-la amb els nutrients necessaris. A l’edat mitjana, que no comptaven encara amb el guano de Xile, feien servir el fem dels animals. Al corral d’en Joan, el notari dóna testimoni de 30 càrregues de fem que, en bona part, són el resultat de la mescla dels excrements de les cavalleries i del porc amb la gallinassa que expulsen les vint-i-dos gallines. Tot això era menat amb una «exàvega per girar fems».

Tot plegat, i per mirar d’acabar, aquest cas particular il·lustra les complexitat de la societat camperola. La cultura material, examinada a través dels inventaris de béns, ens ajuda a perfilar les diferències internes que recorrien el camperolat. Tanmateix, no podem establir relacions directes ni judicis apriorístics. Cal complementar la font. Una gran explotació no té per què comportar necessàriament l’adquisició d’objectes de luxe, per exemple. A l’inventari dels béns de Joan Garcia no se’n registra cap [amb tot, les pròpies limitacions del tipus de documents ens conviden a ser cautelosos també en aquest punt]. Tampoc una explotació reduïda impedeix a la família comptar amb una mena de segur en forma de joies, per suggerir un exemple. Cautela, per tant. No confonguem reflexos amb miratges.

HC III, el comiat del cavaller

Ahir mateix el company Vicent Royo deixava al Servei de Publicacions de la Universitat de València les proves d’impremta i els índexs del tercer volum i últim de la col·lecció diplomàtica relativa a Hug de Cardona. Per als que ens seguiu més de prop supose que no caldran massa presentacions, però no m’estalviaré unes paraules introductòries. Hug de Cardona era el segon brot producte de la unió matrimonial entre Joan Ramon Folc, comte de Cardona, i de Joana, filla d’Alfons el Vell, duc de Gandia. Quan encara era un xiquet, abandonà la casa pairal per a ser educat pel seu avi matern a la vila ducal a canvi de rebre com a senyoriu la major part de petites alqueries que envolten Gandia. Dat i rebatut, Hug de Cardona havia aconseguit l’objectiu de qualsevol noble, més encara en el cas dels fadristerns, un terra i uns vassalls sobre els que senyorejar. L’accés al senyoriu, però, no seria fàcil, gens ni mica. D’entrada, l’avi morí massa prompte per a ell, quan Hug encara era un adolescent. Després, Alfons el Jove posà totes les dificultats possibles a l’esmicolament del que havia de ser el seu ducat. Malgrat tot fou la mort d’aquest, la reincorporació del ducat al patrimoni reial i sobretot l’arribada dels Trastàmara al tro de la Corona d’Aragó el que féu de la presa de possessió un miratge fins que el 1425, finalment, pogué accedir al senyoriu, no sense veure abans retallada la seua jurisdicció. Per a consolidar el senyoriu, Hug de Cardona recorre al crèdit, un recurs ràpid i fàcil però que prompte és convertirà en la principal llosa que llastrarà la seua economia i la seua trajectòria. Fins a ací la introducció del personatge, per a saber més compreu-vos el llibre (no féu cas del que diu la Wikipèdia que és del tot incorrecte, com també el web dels Grandes de España).

Amb aquest tercer volum es tanca l’empresa que ens ha unit a quatre persones en els darrers anys. Ha estat un camí llarg, esquerp i sinuós, especialment en les últimes setmanes, quan hem hagut de realitzar els índexs no sense certa urgència. Fins i tot hem hagut d’afegir una addenda per a incorporar els documents localitzats arran de reflexions personals i comentaris de col·legues. Ha estat també un recorregut formatiu i d’aprenentatge dels rudiments del nostre ofici. En aquest sentit, hem visitat físicament o virtual un ampli ventall d’arxius: Archivo General de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’arxiu de protocols notarials del Corpus Christi de València, l’Arxiu del regne de València, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, la secció Nobleza del Archivo Histórico Nacional, l’Arxiu Municipal de València i, finalment, l’Arxiu de la Catedral de València. Al remat, 1221 planes de documentació en la seua pràctica totalitat inèdita. A més a més, per a un servidor el projecte tenia un afegit: Benipeixcar, Beniopa, l’assut d’En Carròs o les forques de Santa Anna formen part de l’espai viscut, dels llocs en els quals he crescut.

Assut d'en Carròs

Potser el lector trobarà errors de lectura i algun que altre descuit, i fins i tot hi haurà qui es demane a propòsit del sentit i la utilitat d’una col·lecció documental tan ampla i alhora aparentment oberta. Sí, en efecte, ni ara ni mai podrem afirmar alguna cosa semblant a «ací teniu tots els documents d’Hug de Cardona i que fan referència a ell», però, ben mirat, aquest no era el nostre objectiu inicial ni tampoc ara que el treball està finit. Més encara, hem d’admetre que els mateixos autors estem una mica sorpresos pel volum de documentació que un senyor valencià de segon ordre, cal dir-ho, pogué generar al segle XV. Potser, l’egregi cavaller ens estarà força agraït per aquest treball que ha recuperat el seu nom i, almenys en certs cercles, li ha donat més popularitat que a David Bustamante, perquè li estem donant una fama i una repercussió major de la que tingué en vida. O potser no, potser els investigadors no han prestat la suficient atenció als sectors mitjans i inferiors de la noblesa valenciana. Potser encara resta molta feina per fer en aquest camp de recerca, anar més enllà de categories i adjectivacions que no acaben de palesar la realitat de la noblesa medieval, una realitat sempre canviant, en constant transformació. Per tant, peguem-li la volta a l'argument. Si un noble, aparentment, secundari, ha generat tot aquest treball, què en farem d'altres com els ducs reials de Gandia, els Xèrica o els Roís de Corella. Potser Hug no ha generat tanta documentació com sembla, potser simplement encara calen nous estudis sobre la noblesa valenciana, cal anar més enllà dels Borja. Tornant sobre el sentit del nostre treball, òbviament no hem aconseguit localitzar tots els documents sobre Hug de Cardona, ni tan sols els més importants. Un servidor resta amb l’espineta del testament, sí és que en va redactar, que podria ser que no. Tota la documentació publicada aporta, però, un seguit de particularitats i, sobretot, de trets generals a propòsit de la petita noblesa valenciana davant l’emergència progressiva d’un Estat, des de l’espiral del deute fins a la recerca de noves formes d’ingressos com la introducció de la canyamel, sense oblidar les actituds davant les guerres del rei o l’agressivitat urbana.

Qui sap, possiblement d’ací uns anys tornem junts de nou per primer cop per a oferir-vos un darrer volum amb nova documentació inèdita. Independentment d’això, la portentosa envergadura d’aquesta mena de projectes deixa una profunda petjada en els coneixements de l’investigador, però també, per si no ho havíeu apreciat us ho dic jo, en els seus sentiments. I això no vol dir que faça llàstima l’Hug de Cardona, ni de lluny! Llàstima, en tot cas, per als pobres desgraciats dels seus vassalls que se l’hagueren de patir i de mirar. No obstant això, sí que és veritat que amb el temps, i ens ho perdonareu els companys de professió, acabem sentint una mena de simpatia pel personatge.

Fins d’ací un temps, egregi cavaller, i gràcies.

Una cronaca aretina

És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo

En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici

Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo

Sobre plets, dots i oficis

De forma paradoxal, fins fa no molt, les fonts de la justícia civil a penes han merescut un ús exhaustiu per part de la historiografia valenciana. Sobretot, han estat rescatades pels historiadors del crèdit i allà on han destacat per ser bastant primerenques (a Alcoi o Cocentaina) o han sobreeixit pel seu volum i la inexistència d'altres fonts per estudiar les activitats econòmiques (Castelló).

Quant a la justícia criminal a València, a banda dels estudis més marcadament institucionals, es conten amb els treballs de R. Narbona o P. Pérez pel que fa als mecanismes de repressió del poder o de la violència present en la societat medieval. Però, les fonts del justícia civil o del justícia civil dels tres-cents sous (l'oficial encarregat de les qüestions que no ultrapassaven aquest valor) pràcticament han romàs encara en una certa foscor. Recentment, sota la direcció de diferents autors, s'han transcrit els primers documents pertanyents al justícia, quan encara no havia desllindat les seues funcions, en les darreres dècades del segle XIII.

Les raons que ho puguen explicar han estat diverses. Per un costat, per què la utilització més intensiva de les fonts, en acotar grups socials d'estudi (prosopografia), es va desenvolupar des dels anys 1980 i van tindre com a protagonistes progressivament les fonts municipals (la relació de consellers i personatges que estigueren vinculats al govern municipal), fiscals (talls del drap, altres tributs en què els artesans o mercaders manifestaven els seus productes) o les fonts notarials (fetes servir sistemàticament en un primer moment per historiadors francesos al nostre país).

D'un altre, per la dificultat per treballar-les, en requerir una certa base jurídica per comprendre els mecanismes judicials medievals. I, en fi, per què es tracta sovint d'una documentació àrida, que només pren sentit per a estudis socials i econòmics amb la compilació acurada de fitxes i dades, que necessàriament han de complementar-se amb totes aquelles tipologies documentals esmentades. Així i tot, és ben difícil trobar-nos amb uns altres documents que abasten aspectes com els que podem trobar en les fonts del justícia civil.

L'abril del 1418 Jaume Vinader, procurador o representant legal de Sibília, muller de Pere Gassó, va posar una demanda contra el seu marit davant el justícia civil. Es tractava d'una petició de restitució de dot, és a dir, que tenia l'objectiu que el seu home li retornara la part que aportà al casament, un total de 75 lliures (1.500 sous). Malauradament, i com sol ser habitual, no es conserven les primeres mans del llibre de demandes d'aquell any, però es pot seguir el procés a partir del seu desenvolupament posterior.

Una volta s'havia posat la demanda, la part denunciant, si procedia, havia d'aportar un seguit de testimonis dignes de fe, coneguts de la família o presents en les actes notarials que s'adjuntaven -i que tenien valor com a prova-. En aquest cas, s'havia de constatar que la dita Sibília en el matrimoni havia aportat aquella quantitat i que el seu marit no estava en condicions de poder retornar la suma (en béns mobles o immobles, no sols en numerari). Òbviament, cal prendre amb molta prudència les dades ofertes: en tindre la dona el dret de percebre en el moment en què ho sol·licite el dot, per davant d'altres creedors, aquest mecanisme actuava com una mena de garantia de salvaguardar el béns familiars.

Així i tot, més que el fet en si, el més interessant són precisament els testimonis que s'hi aporten, en el sentit de què tractaven de ser verídics, raonables, i sol restar anotada una transcripció ben bé literal de les seues relacions, si bé mediatitzada pels escrivans. El que no lleva que s'hi produïren incoherències: mentre que l'obrer Francesc de la Nava deia que feia uns 25 anys que havia vist casar Sibília i Pere, per a un altre testimoni, el mariner Pere Montserrat, n'eren 20.

Un dels aspectes que permet desenvolupar és que se'ns descriuen molts dels vincles, de les xarxes socials dels individus. El segon testimoni citat, un altre conegut, relatava que els havia vist criar dos fills, un fill i una filla, mentre que un tercer infant va morir. Pere Sastre, barber, coneixia aquells perquè vivien en el mateix carrer i, alhora, confirmava la decadència del matrimoni. El testimoni Pere Amorós declarava que els cònjuges havia hagut de vendre, fins i tot, el seu alberg.

Com també ens informen dels vincles econòmics, dels préstecs, de la realització de tasques informals -però necessàries en l'economia familiar-, de l'ajuda mútua, o de l'organització del treball en diversos sectors econòmics. El citat Francesc de la Nava, creedor de Gassó, deia que li devia certes quantitats, com ara 30 sous de cert censal anual. I relatava sobre aquest que:

[E]l dit en Pere Gaçó era teixidor e lexà aquell offici e és-se fet corredor. E tant com ell, dit testimoni, pot conéxer e entendre, lo dit en Pere Gaçó és hom mal feyner e bon dormidor en la sesta. E ell, dit testimoni, amprà al dit en Pere Gaçó, com lexà l'offici de texidor, que fes feyna ab ell a fer obra de vila. E·l dit en Pere Gaçó féu feyna ab ell, dit testimoni, II jorns, e puys no volgué fer pus feyna.

Dins els esquemes mentals dels artesans, doncs, canviar de professió era motiu de sanció moral, d'abandonar allò aprés per l'experiència, la perícia i el bon quefer adquirits durant anys, o també hi ha implícit el rebuig per la recerca del guany immediat, que s'associava a quelcom deshonest. Tanmateix, això venia contradit en la pràctica i en la realitat del moment. Els canvis d'ofici, no sols amb el pas del recanvi generacional, sinó també durant la vida d'una persona, eren freqüents i recorrents; i, d'igual mode, esdevenia en la realització de diverses tasques sumultànies i complementàries. Fins i tot, entre aquells menestrals que ocupaven una posició mitjana o alta al si de l'artesanat, especialment els de més volada, això és, aquells que perpetuaren l'ofici i transmeteren els seus recursos al llarg de diverses generacions, bo i mantindre una sola qualificació professional, exercien altres negocis, com a comerciants o eminents propietaris, àdhuc introduïren novetats tècniques en els seus tallers. I això malgrat la condemna moral a tota innovació.

Construint el país de l'Ebre

Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa

Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.