Fraus fiscals, corrupció i política al món rural valencià

Parlava en l’última ocasió de les lluites polítiques esdevingudes en els pobles valencians als segles medievals, testimoni de què els temps no han canviat tant i tant. Avui, per acabar de donar una visió de conjunt del tema i també per complementar l’últim post de Ferran, que tractava la corrupció duta a terme pels membres més poderosos de les aljames musulmanes, cal abordar la qüestió dels fraus fiscals. De nou, l’escenari no és la ciutat ni tampoc les viles mitjanes del país, allà on, per lògica, haurien d’ocórrer aquesta mena d’assumptes. Com l’altra vegada, la mirada es dirigeix a Vilafranca, l’aldea de Morella, en el tombant dels segles XIV i XV, i el protagonista és el veí més influent del lloc, el ric mercader Berenguer Centelles.

Emplaçament de Vilafranca

En l’última dècada del segle XIV, la universitat de Vilafranca travessa un període certament crític, ja que, a les caresties i les epidèmies de pesta que se succeeixen des dels anys setanta d’aquesta centúria, s’afegeix un creixent endeutament que s’arrossega des de la guerra amb Castella (1356-1374) i que ofega les finances municipals. És necessari, doncs, prendre polítiques d’ajust molt estrictes per reflotar l’economia local i açò passa per posar fi a la situació de privilegi que gaudeixen les principals fortunes del lloc.

El 15 de febrer de 1394, dos àrbitres resolen el contenciós que Berenguer Centelles mantenia amb el Consell de Vilafranca arran del desaveïnament del mercader i l’impagament dels impostos dels dos últims anys. Entre 1387 i 1388, Berenguer «se apactà ab lo Consell» de Vilafranca per residir al lloc almenys per vuit anys i satisfer durant aquest temps les peites corresponents per «XXV lliures de moble». A pesar del pacte, el mercader no respectà el termini, ja que «se’n partí e·s desveïnà del dit loch una e dues vegades, la una al loch de Mirambell e l’altra a la vila de Morella, per stoldre e stalviar sos béns dels grans càrrechs e peytes que eren en lo dit loch», segons diu Centelles, «o per ço qui a ell plagué», com al·leguen els jurats. Berenguer deixà també de pagar la contribució dels dos últims anys, al·legant que la universitat li devia «alqunes quantitats per rahó de diverses jornals per ell fets, ... axí en missatgeries com en procurar lo dit loch». Finalment, els àrbitres commuten la quantitat deguda per Berenguer en concepte de peita pels salaris corresponents als treballs fets pel mercader en servei de la comunitat i, amb açò, dilueixen la tensió.

Vista de Vilafranca

L’estratègia de Berenguer ha estat plenament efectiva. Immediatament després de conèixer la sentència, el mercader s’aveïna de nou a Vilafranca pe altres per vuit anys, però ara s’estableix que només haurà de pagar «per XX lliures de moble». És a dir, ha aconseguit reduir la base imponible sobre la que haurà de contribuir en les càrregues veïnals i, a més, queda també exempt de participar en la col·lecta més onerosa del lloc, concretament aquella destinada a manllevar els deutes municipals

La consecució d’aquesta situació de privilegi i els negocis que manté al lloc empenyen a Berenguer a romandre a Vilafranca fins 1402 i sembla que les disputes amb les autoritats locals s’aturen almenys fins 1401. Durant l’estiu d’aquest any i davant la greu carestia que assota tot el regne, els nous jurats –a l’elecció dels quals s’havia oposat Berenguer– prohibeixen al prohom vendre cereals al lloc per posar a les especulatives operacions que estava protagonitzant. Privat d’un dels principals negocis –el comerç de cereals– i finalitzat el termini estipulat al contracte de 1394, Berenguer canvia novament la seua residència i s’aveïna a Portell el maig de 1402. Uns dies després, presenta el preceptiu document a les autoritats locals i es mostra disposat a resoldre els deutes pendents amb el Consell, encara que exigeix als jurats que no el facen contribuir en les càrregues comunals perquè ella ja no és veí del lloc.

Mercaders comptant

Els jurats accepten la partida, però el justícia Pere Gavaldà està decidit a posar fi a l’actitud irreverent del prohom i ordena obrir el saig de Centelles per segrestar certa quantitat de forment. Fet açò, Berenguer posa una demanda contra la universitat en la cort de la Governació de València, el tribunal superior de justícia del regne, al·legant que l’execució és injusta i que havia deixat de pagar l’impost perquè anava destinat a quitar els deutes del Consell –contribució de la qual estava exempt, segons diu– i la mateixa universitat li devia altres 60 florins per un préstec que li féu el 1397.

Malgrat la demanda interposada davant el tribunal reial, la disputa se resol per via d’amigable composició a través de la intervenció d’Antoni Mir i Antoni Centelles com a àrbitres. Mir i el germà de Berenguer finalment es pronuncien a favor del mercader i estableixen que Pere Gavaldà ha de tornar-li el blat segrestat, a més de commutar les quantitats de diners que el mercader i el Consell es devien mútuament.

Pont sobre el riu de les Truites

Davant la crisi frumentària i financera dels últims anys del segle XIV, el justícia, els jurats i els consellers extremen el control sobre les contribucions dels prohoms, tant locals com forasters, els quals inicien demandes semblants a les efectuades per Berenguer Centelles. Pere Brusca, de Morella, Guillem Salvador, de Mirambell, Antoni Florenç, Pere i Pasqual Colom esdevenen l’objectiu del zel dels peiters i els fan contribuir en despeses comunals de les quals, en principi, estan exempts. L’agost de 1401 Bartomeu Bonfill i el notari Sanxo Sanç, àrbitres elets per resoldre la causa suscitada entre aquests prohoms i el Consell de Vilafranca, condemnen la universitat a tornar a Pere Brusca i Guillem Salvador una part de les peites pagades des de 1398, donant validesa a l’exempció aconseguida anys enrere per no contribuir en els deutes del lloc, mentre que deixen en mans d’un savi en dret de Forcall la resolució dels casos de Florenç i els germans Colom. Els mediadors posen fi al conflicte amb els prohoms foraster, però prefereixen no entremetre’s en els litigis dels notables locals, bé per no augmentar el clima de tensió existent en la comunitat o bé perquè no volen perjudicar els interessos dels seus col·legues i, amb això, prendre una decisió contrària als interessos del col·lectiu.

Camperols pagant el delme

L’emissió d’aquesta sentència no evita, tanmateix, que Pere Gavaldà, justícia el 1402, continue amb la política agressiva dels anys anteriors i açò suscita la protesta de Pasqual Colom davant el seu lloctinent, Francesc Torres, «com lo dit en Pere se’n hagués aportats del seu mas tres cafissos triticum sens alguna causa justa, que ell non sab». Torres li respon «que son principal ho sabie, que ell no, e que·n demanàs a ell», i aleshores Pasqual persevera en la seua demanda, «com moltes vegades fos vengut a cort per demanar les dites coses e lo dit en Pere Gavaldà, justícia, ex causa no vulgué aturar en cort ni en vila, ans lexe lochtinent per dilatar al dit en Pasqual e fer-lo messionegar e vexar aquell de [...] e treballs». Significativament, un dels testimonis de la queixa feta per Pasqual Colom és Berenguer Centelles qui, el novembre d’aquest mateix any, protesta també contra Pere Gavaldà per les mateixes raons, sent ara els testimonis Pasqual Colom, Pasqual Manxo i Jaume Centelles. Els prohoms agreujats fan causa comú per defensar les seues posicions.

L’agressivitat dels dirigents comunitaris està també al darrere de la partida d’Antoni Florenç. El febrer de 1402, Florenç presenta al justícia i als jurats de Vilafranca la carta d’aveïnament a la vila d’Onda i, amb açò, pretén evitar bona part dels problemes plantejats per les autoritats locals. immediatament després, com fa Centelles, Florenç inicia un plet en la cort de la Governació i, el juny de 1402, el lloctinent del governador es dirigeix als jurats de Vilafranca per a obligar-los a pagar a Florenç les messions judicials ocasionades.

Aquest últim fet indica que la resolució del litigi ha estat favorable a Florenç, com també ho han estat la resta de sentències judicials o arbitrals relatives als altres prohoms. Així, doncs, es posen en evidència els “excessos” comesos per les autoritats locals en el seu zel per fer contribuir als veïns més rics en les càrregues veïnals i, sobretot, ix a la llum la trama de relacions que els prohoms són capaços d’ordir per escapar airosos dels contenciosos.

La calma sembla restaurar-se un parell d’anys després. Passat el moment més greu de la crisi frumentària, la normalitat torna a la vida política de Vilafranca. Recolzats pels tribunals de justícia i per altres notables locals a través de les seues sentències arbitrals, els prohoms afectats han eixit reforçats de l’enfrontament amb les autoritats del lloc i mantenen el volum de negocis anterior a l’inici del conflicte. Fins i tot Florenç, que havia partit a Onda, s’aveïna de nou a Vilafranca el 1404 i, des d’aleshores, ocupa distintes magistratures.

Només Berenguer Centelles declina la tornada. Segurament ha aconseguit unes bones condicions per establir la seua residència a Portell, des d’on pot gestionar els seus negocis crediticis i de compravenda de llana i productes agraris, mentre que del patrimoni agropecuari de Vilafranca se n’ocupa el seu fill Antoni, que pren les regnes de l’explotació domèstica a poc a poc. Al cap i a la fi, el seu exemple és el millor testimoni de les estratègies que posen en pràctica les elits rurals per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de pagesos, encara que això perjudique clarament els interessos del col·lectiu.

La carestia de 1521-1522 a Barcelona

Fa uns mesos, a tall d'un llarg debat internacional al voltant de "Les crisis alimentàries medievals, parlàvem al blog d'Harca sobre les crisis de subsistència produïdes a les societats premodernes de forma recurrent. En condicions normals no hi havia pràcticament cap dècada de la vida dels nostres avantpassats que experimentara una manca d'abastiment de cereals, de major o menor intensitat, a causa de l'inestable equilibri entre la producció, la demanda, la demografia, el clima, el mercat, etc. És per això que la principal missió dels regidors municipals de les ciutats i viles europees, més enllà de les tradicionals atribucions de govern ressaltades per la historiografia, era garantir la provisió de cereal als seus habitants. Així ho expressaven, per exemple, els consellers de la ciutat de Barcelona a mitjan segle XV: lo principal càrrech que als regidors de les coses públicas s’esguarde és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries. 

Els mecanismes posats en marca pels magistrats locals per tal d'assegurar l’avituallament cerealístic eren diversos. En el mateix cas de Barcelona, l’estratègia habitual era la d’afavorir l’arribada del gra a la ciutat i garantir-ne la suficiència de l’oferta mitjançant l’adquisició directa a mercaders de l’interior i el sud de Catalunya, que el trametien des dels ports de Tortosa i Tarragona. Ultra això, en temps d’especial fretura els consellers optaven per una via múltiple: tractaven d’obtenir del rei o el lloctinent la inhibició de la treta de forments del Principat, vigilaven les mars amb galeres pròpies per tal d'interceptar els vaixells en trànsit fent ús d'un privilegi reial que els en permetia la incautació, enviaven comissionats especials per comprar forments on n’hi hagués i, alhora, feien servir les prerrogatives de la ciutat que garantien el guiatge i l’assegurament de totes les vitualles destinades a la capital, bo i tractant d’escapar així de les prohibicions de venda locals que es declaraven en moments de carestia. Finalment, la possessió directa de la baronia de Flix com a senyoriu del Consell de Barcelona era també clau a l’hora de detenir les naus carregades de cereal que baixaven pel riu Ebre amb la intenció d’obligar-los a dur la càrrega a la ciutat, una tàctica que es compaginava amb la cerca de blats a les illes de Sicília i Sardenya. 

Tanmateix, hi havia ocasions en què tots aquests mètodes no eren suficients per salvar la manca de blats en els cellers i en els mercats, de manera que el malestar popular, per pura inanició, s'incrementava fins a límits que fregaven la revolta social. El cas de la crisis frumentària de 1521-1522, general a bona part de l'Europa occidental, pot exemplificar alguns dels processos que acabem d'esmentar des de l'òptica municipal barcelonina. Ja a finals de 1520 es començaren a donar els primers problemes d'avituallament, de forma que els consellers de la ciutat hagueren de mobilitzar els seus contac tes a la zona de l'Urgell i Tarragona, els primers perquè comprassen blats i els segons per tal que els carregassen en naus via cap a Barcelona. Igualment, també s’hagueren d'enviar cartes als algutzirs reials i altres oficials municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a la capital catalana. No debades la situació començava a ser perillosa, com demostra el fet que els propis regidors municipals de Tarragona havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins per traure’n el gra i distribuir-lo en el mercat tarragoní. La situació de stretura de forments a finals d'any degué d’extremar-se fins al punt que en tenim con stància de l’empenyorament d’una xiqueta d’onze anys a canvi de 4 quarteres de forment per part de la seua mare Joana Solà, una vídua d'una parròquia propera a Barcelona.

Reproducció d'una fogassa de pa medieval

Amb tot, la conjuntura millorà circumstancialment durant la primera meitat de 1521 fins que en estiu, atesa la nova mala anyada, els problemes d’aprovisionament frumentari esdevingueren apressants. Pel setembre, en demanar al virrei de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors barcelonins mostraren la seua preocupació per un possible esclat popular: Que no sie dada causa als mals hòmens, dels quals sempre se troben alguns en les comunitats, de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot moure los pobles. De fet, la necessitat s’agreujà tant que pel novembre de 1521 els consellers que acabaven de ser triats per a regir la ciutat durant la següent anualitat confessaven que aquella "sort" no ho era tal, sinó més bé una desgràcia: nos hauria molt plagut [que la sort] fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e principat mas encara en tots los regnes occíduus.

Consegüentment, les missives trameses a mercaders, oficials reials, governs locals i autoritats estrangeres es repetiren desesperadament, cercant fins i tot l’auxili del papa Adrià VI, al qual se li demanà la intercessió per importar blats de la terra de Romanya, on, segons deien els informants, hi havia molta abundància. Tanmateix, aquelles provisions no pogueren evitar l’esclat popular a finals de març de 1522, quan les reserves de l'anyada havien deixat de fornir els mercats locals, tant per l'escassesa productiva com per l'especulació mercantil lligada a aquells moments de fretura. Així les coses, el divendres 26 de març lo poble trencà les portes dels magatzems municipals de cereal de forma que, com relataven els consellers, ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells... y comensar de pendre forsívolment del dit forment, fins que els propis magistrats i el governador reial aconseguiren controlar la situació. El dissabte 27, en canvi, foren exclusivament les dones les que encapçalaren la protesta popular: les dones en gran nombre vingueren a casa del dit governador y de allí en casa de la Ciutat y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment.

Davant l'emergència de la situació, el Consell municipal s’aplegà d’urgència el sendemà, diumenge, per tal de trobar alguna solució que garantís l'arribada de gra a tots els veïns. La mesura aplicada fou que a partir de llavors les escasses reserves de cereal comprat directament per la ciutat es repartiren entre els flequers per tal que aquests les redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que vendrien les fogasses per les places acostumades. Per tant, s'atorgà a l'enquadrament social estructurat per l'organització gremial un paper primordial, el que, de fet, aconseguí reposar momentàniament els ànims. Això no evità, però, que encara durant les següents setmanes apareguessen cartells per places y cantons, dirigits a criticar els magistrats municipals.

Flequer i el seu aprenent coent pa al forn

Finalment, sembla que l’adquisició de blats d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses frumentàries des dels ports de Tarragona i Tortosa permeté superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril de 1522 fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny, que en aquest cas abastí els mercats amb regularitat. Tot plegat, la carestia de 1521-1522 és un bon exemple de les típiques "crisis de subsistència" produïdes periòdicament a l'Europa de l'Antic Règim. Com dèiem, a més a més, mostra uns governants contínuament preocupats perquè no·s seguescha gran moviment, scàndol y dan força irreperable, davant el malestar social creixent que provocava la manca d'alimentació. Aquestes situacions foren superades al món occidental amb la revolució agrotecnològica de l'època contemporània: els mercats sempre estan ben abastits i per a l'home occidental la memòria de la fam, ben present en les generacions pretèrites, ha desaparegut per complet. Tanmateix, ni de lluny, la fam ha desaparegut del món, ja que, com constata la FAO, vora 1.000 milions de persones -el 16% de la població mundial-, pateix de malnutrició i molts països corren el risc de patir crisis alimentàries de forma recurrent. Fet i fet, com ens recordava Richard Hoyle recentment, la seguretat alimentària serà un dels principals reptes que haurà d'abordar la Humanitat en aquest segle XXI, davant el creixement demogràfic constant. La història pot tornar a repetir-se -com sempre amb noves característiques- i tal vegada es repetisca. Però la qüestió no ens pareixerà cap problema greu fins que no ens afecte directament a nosaltres. Això també sembla una llei universal...

Creixement de la població mundial al llarg de la història

"Veus los jurats com desfan les nostres franqueses?"

Seguint el fil de la iniciativa encetada la setmana passada tot aportant una cita referent als regidors tardomedievals de la cosa pública, n'exhumarem una altra de collita pròpia i de casa nostra. Posem-nos en situació:

Juny de 1355. Fa un any que Pere el Cerimoniós, el rei en persona, ha passat a Sardenya, dellà mar, per aixafar la revolta dels sards i els genovesos, però la resistència oferida pel castell de l'Alguer ha desbaratat els seus plans de fer una incursió ràpida i letal. Malgrat la presa final de la ciutat, un setge de sis mesos obliga a signar una pau precària i fer front a les ingents despeses que ha comportat el manteniment d'un dels exèrcits més grans que mai haja armat el del Punyalet. Per a organitzar l'expedició, a finals de 1353, requerí subsidis molt importants; també durant el setge, a mitjan 1354; i ara, a l'estiu de 1355, torna a sol·licitar-ne d'unes quantitats desorbitades per a rearmar l'estol de tornada.

S'augmenten les imposicions, s'obliga a la gent a fer préstecs forçosos, s'afigen talles i s'hi recluten hòmens pujats a la força a les galeres sots pena del cap a perdre. La lleva de molts e diverses hòmens, qui no han mullers ne infants ne són capmasers ni senyors d'alberchs, és general, ja que, no sens gran càrrech e vergonya lur, se retraen de servir e seguir-nos en lo dit viatge, jassia que lur condició lus ho do, com sien hòmens qui no han molt a fer, ans sien vaguerosos o malendrins. En eixe context Arnau Serra, un oficial reial, negocia amb els jurats de Mallorca la concessió d'un donatiu de 20.000 lliures que ve a sumar-se als 15.000 reals d'or atorgats uns pocs mesos abans. És la gota que fa vessar la indignació de l'illa...

Esclaten lluites entre els Aderrons i els Roigs. De nits e de dies contínuament es fan aplechs e ajusts a l'alberg de Jacme de Vedrenyans. I des d'allí conciten el poble contra els jurats i prohòmens de la capital mallorquina, estampan contra ells diverses verses, ço és, que·ls dits jurats e prohòmens qui ara són e aquest estament desfan la terra e que mentre lo regiment sia en mà de cavallers e de ciutadans que·ls dits jurats e prohòmens no faran sinó ço que mane la monarquia. Tant és així que amb aquells papers estampats que reparteixen per tota la ciutat han subvertides totes les gents e subvertexen tot dia fins al punt que els jurats viuen ab affany e ab temor. D'aquesta forma arribem a la nostra cita, la d'un d'aquells versos que agiten el poble mallorquí:

Ara l'havets lo regiment dels cavallers e dels ciutadans, han-vos treta de les caxes tota quanta moneda havíets e la roba de les cases. E ara us partien vostres fills e vostres germans e trameten-los-nos morir en Cerdenya, e no morran en fet d'armes mas que·ls lexaran morir de fam. No roman àls huymés sinó que·us hi trameten nós e nostres mullers, veus los jurats com desfan les nostres franqueses? Perquè valdria més que no·ns hi donassen consell cor ells no desigen àls sinó despoblar tota la terra.

Consellers de Barcelona amb el rei (1448)

Paraules incisives, complexes i descarnades (I)

Fa uns anys ja me'l vaig topetar. I l'he retrobat novament en diversos reculls de textos medievals. El passatge que reproduïm a continuació forma part d'una compil·lació del dret consuetudinari del país del Beauvaisis elaborat per Philippe de Beaumanoir, que va exercir com a batlle i administrador del comte de Clermont, en el segle XIII. Si bé el text és més ampli i matisa el sentit d'aquestes paraules, no ha de passar desapercebuda aquesta descripció incisiva dels governs municipals, i els paral·lelismes amb unes altres realitats coetànies és realment sorprenent:

Vegem en moltes bones ciutats que els pobres i els de la mà mitjana no tenen part al davant de les magistratures de la ciutat, i que els rics les tenen totes perquè són temuts comunament a causa dels seus havers i del seu llinatge. I ocorre que uns són alcalde, jurat o recaptador, i a l’any vinent cedeixen l’ofici als seus germans o als seus nebots o als seus parents pròxims, de tal manera que als deu o dotze anys els rics han ocupat totes les magistratures de la ciutat i, després, quan el poble demana que els comptes siguen revisats, es desentenen dient que ja s’han retut comptes els uns als altres.

Ph. de Beaumanoir, Coutumes de Beauvaisis, vol. 2.

Imatge: catedral de Sant Pere del Beauvaisis