El món a través dels ulls medievals

Grup Harca
Robert Bartlett, de la Universitat St Andrews, és força conegut a casa nostra per la traducció que va fer Publicacions de la Universitat de València el 2003 de la seua obra The Making of Europe, Conquest, Colonization and Cultural Changue, 950-1350, publicada en anglés 10 anys abans. Aquest llibre va suposar una fita important en la comprensió de l'expansió europea i els canvis socials i culturals esdevinguts en aquest període. Però poc després els interessos historiogràfics de Bartlett van evolucionar, i va canviar el tema de la seua recerca cap a la mentalitat medieval, la manera com la gent percebia el seu entorn i tot el món a l'edat mitjana.

Hui us oferim el vídeo d'una conferència que aquest historiador va impartir fa uns mesos en un college d'Escòcia al voltant d'aquest tema, que ens arriba a nosaltres a través de Youtube (podeu fer servir la seua eina de subtítols, baix de la imatge, a la dreta). Com percep el món la gent de l'edat mitjana, com veien la resta d'animals i la terra, com concebien el sistema solar i l'astrologia... En definitiva, el que Bartlett pretén és mostrar, d'una manera senzilla i de vegades divertida, que la visió distorsionada del món que tenia la gent medieval no era producte de la seua estupidesa, com ens podria semblar avui, sinó de la seua falta d'informació que havien de suplir com podien. De fet, això ens podria servir a nosaltres de lliçó ètica, i recordar-nos que per moltes coses que sapiguem en l'actualitat, són moltes més les que ens queden per aprendre.




Romeu de Corbera i la bandera de Vilafamés i Onda

Vicent Royo
El 17 de juny de 1412, seyt devant lo altar major de l’església de Vilafamés i tenint al davant a tots els consellers de la vila, Romeu de Corbera, mestre de Montesa, estableix quina havia d’ésser l’heràldica de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés. Uns mesos abans havia fet exactament el mateix a la vila d’Onda. El fet, anecdòtic a simple vista, no ho és tant si s’atén el context en què es produeix. Al bell mig d’una disputa judicial i jurisdiccional que s’allarga gaire bé dues dècades entre les universitats i l’orde, hi ha, finalment, la victòria del recentment nomenat mestre de Montesa, l’afamat Romeu de Corbera. Gràcies al triomf aconseguit en les negociacions, el senyor imposarà un conjunt de prerrogatives clarament afavoridores als interessos de l’orde i en detriment d’ambdues viles. L’anàlisi d’aquest conflicte, tanmateix, preferisc deixar-lo per a una altra ocasió i abordar-lo amb més deteniment, perquè ben bé paga la pena. Ara només vull oferir-vos unes notes introductòries a l’enfrontament que hi ha al fons, prenent com a pretext un dels canvis introduïts en la relació entre el senyor i els seus vassalls a partir de la concòrdia signada el 1412, aquell relatiu a la bandera de Vilafamés i Onda.


Panoràmica de Vilafamés

Home d’una gran retòrica, com tindrem ocasió de comprovar més endavant en un altre post, però també amb una forta personalitat, l’actuació de Romeu de Corbera es deixa sentir a tot el Maestrat des del mateix moment del seu nomenament com a mestre de Montesa. Després de la mort de Berenguer Marc el 1409, s’obri un període convulsiu al Maestrat que només finalitza amb l’arribada de Corbera. D’una banda, com havia estat la tradició, els frares de Montesa havien elegit un nou mestre, però l’elecció és qüestionada per Benet XIII, instal·lat a Peníscola des de 1409, quan havia estat excomunicat pel concili de Pisa. La dissensió provoca una cisma a Montesa, semblant al del papat, amb dos mestres que pretenen obtenir el control el senyoriu. El problema l’ha de resoldre Martí l’Humà, deposant els dos mestres “cismàtics” i nomenant nou mestre a Romeu de Corbera, com a recompensa pel seu servei en la campanya per recuperar Sicília, el mateix 1409. D’ara endavant, el nou mestre es convertirà en fidel servidor de la Corona i esdevindrà un dels promotors dels projectes de la monarquia, tant a nivell nacional com, sobretot, internacional. De fet, Romeu de Corbera és un dels personatges més actius en la promoció de les guerres italianes del Magnànim, com tinguérem ocasió de veure.


Panoràmica d'Onda

El seu recolzament a la Corona i l’èxit aconseguit en les campanyes italianes tingué, tanmateix, uns efectes ben negatius a casa. Calien molts diners per finançar les expedicions de conquesta i bona part dels que aportà Corbera sortiren de les viles i els llocs del Maestrat. Des de la segona dècada del segle XV, el mestre sol·licita de manera periòdica més i més donatius extraordinaris per obtenir les sumes promeses al rei i açò es tradueix en la imposició d’una forta pressió fiscal als seus vassalls que, finalment, ofega les economies municipals i també domèstiques. La crisi al Maestrat no es produeix únicament per la successió de caresties i brots de pesta, amb els consegüents desequilibris demogràfics, sinó que la política fiscal, rotunda i, perquè no, excessiva, del mestre hi contribueix de manera decisiva.


Castell de Vilafamés

El fiscal és només uns dels vessants de la tasca de Romeu de Corbera al capdavant del seu senyoriu. L’altre, el polític i jurisdiccional. Conscient de la necessitat de crear un “estat senyorial” potent, capaç de suportar els esforços econòmics que exigeix el finançament dels projectes reials i també els propis, Corbera du a terme una rigorosa tasca de concentració de prerrogatives polítiques i jurisdiccionals en mans de l’orde des del mateix moment del seu nomenament. En aquest sentit, la seua atenció se centra en dues viles, Onda i Vilafamés, que havien estat “rebels” en els últims anys.


Muralles de Vilafamés

El 1343, Pere el Cerimoniós, urgit per les mancances monetàries de les finances reials, com quasi sempre, ven a Pere de Tous, mestre de Montesa, la jurisdicció criminal d’Onda, Vilafamés, Montroi i Perputxent a canvi de 80.000 sous. La venda es fa a carta de gràcia, és a dir, que la corona es reserva el dret de comprar de nou la jurisdicció lliurant el mateix import que ha pagat per ella, i açò serà el que succeirà als anys noranta del segle XIV. En un intent de recuperar el patrimoni reial, el 1393 Joan I no només adquireix de nou la jurisdicció criminal d’Onda i Vilafamés, sinó que negocia amb les dues viles la seua incorporació a la corona, a canvi, això sí, de què costegen elles totes les despeses. Perquè, en efecte, l’intent anava a suposar una dura batalla judicial amb el mestre de Montesa.


Castell d'Onda

L’esforç econòmic és esbalaïdor, quasi tant com els escassos èxits que proporciona. Onda lliura 100.000 sous al rei i, malgrat no saber amb exactitud la despesa feta per Vilafamés, la vila també deu reunir una quantitat exorbitant, al límit de les seues possibilitats, tot per ser incorporades al patrimoni reial. Fins i tot intercedeix la ciutat de València, que s’erigeix en defensora de les dues viles i declara que si Joan I no compleix la seua paraula, ella mateix assumirà les regnes de l’assumpte i incorporarà les dues viles al seu terme general. Vanes paraules, vanes declaracions i vanes il·lusions. Abans de finalitzar l’any, el rei ha pactat amb el mestre de Montesa la continuïtat d’Onda i Vilafamés al seu senyoriu, encara que amb la jurisdicció criminal en mans de la corona. Per la seua banda, la ciutat de València ha retirat les seues promeses. El resultat per a les dues viles, una llarga cursa judicial que provoca una sagnia econòmica i, sobretot, la pèrdua de bona part de les prerrogatives que havien aconseguit al llarg de tot el segle XIV.

El 1403, Martí l’Humà aprova una acta de cort on ratifica l’acord establert el 1393 entre Joan I i Berenguer Marc. Onda i Vilafamés, conscients del desafiament llançat al seu senyor i despullats de tota protecció reial, continuen pledejant per convertir-se en viles de reialenc. L’esforç és inútil i, quan les universitats esgoten totes les seues possibilitats econòmiques, no tenen altre remei que pactar amb el mestre de Montesa les noves condicions que regiran la relació entre senyor i vassalls. És l’any 1412 i el nou mestre és Romeu de Corbera, que sap aprofitar l’ocasió per reforçar el poder de l’orde sobre les dues viles. En ambdós casos, el mestre, condescendent amb els seus vassalls, els perdona tots els greuges comesos a canvi de la imposició d’una sèrie de condicions que, en realitat, els castiguen de manera severa.

Entre les noves condicions hi ha, fins i tot, la transformació de l’heràldica, on deu constar de manera ben visible la pertinença de les viles a Montesa, qui comparteix la jurisdicció amb la Corona. Per aquesta raó, en els capítols que signen les dues viles amb Corbera, s’especifica que la bandera de la dita vila e penons de aquella, e lo sagell o sagells de la cort de justícia e consell d’Onda sien feyts i pintats sots aquesta forma: que en la una part sia lo senyal real e en l’altra lo senyal o creu de Montesa, en camp blanch, e al peu dels dits bandera, penons e sagell sia senyal de ondes de la dita vila d’Onda, mentre que en el cas de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés sien fets e pintats sots aquesta forma: que ne la una part sia la senyal reyal et en l’altra sia lo senyal o creu de Montesa en camp blanch, et al peu dels dits bandera, penons e sagells sia fet lo senyal del dit loch. Et semblant sia fet en e per los altres lochs públichs del dit loch on són acostumats estar e fer los dits senyals.


Bandera d'Onda (imatge de la Viquipèdia)

A través de la concòrdia s’imposen unes noves condicions per regir les relacions entre el mestre i els seus vassalls, com veurem en una altra ocasió, però també es modifiquen els símbols i els signes que escenifiquen aquesta relació. Tothom ha de saber que les dues viles estan sota la jurisdicció criminal de la Corona, però, en última instància, pertanyen a Montesa. I açò s’ha de fer públic en tot allò emanat del poder local, especialment en els documents judicials i, sobretot, en la bandera i els penons que les dues viles mostraran quan siguen cridades a l’exèrcit, on hauran d’acudir en nom de Montesa i no de la Corona. Un fet anecdòtic, possiblement, però també un símbol del poder que mereix ser analitzat per aportar un altre element d’estudi a les relacions establertes entre senyors i vassalls.

Alèdua: alqueria andalusina, senyoriu morisc i despoblat

Ferran Esquilache
No acostume a parlar en el blog d'Harca de treballs propis, però vull fer una excepció amb un estudi que vaig fer fa uns pocs anys sobre la séquia d'Alèdua, aportant també algunes dades històriques sobre l'antiga alqueria que rebia aquest nom. Des del seu origen andalusí, fins al seu despoblament ocasionat amb l'expulsió dels moriscos en 1609.

Alèdua és actualment el nom amb el que es coneix una antiga torre situada en terme municipal de Llombai (Ribera Alta). Cèlebre per ser un dels pocs vestigis històrics que queden per aquella zona, o almenys un dels més visibles, és de visita obligada per a totes les colles ciclistes que circulen els diumenges pels camins rurals de la foia de Llombai. Però Alèdua també és ben coneguda entre historiadors i aficionats de la zona per ser l'emplaçament d'una antiga alqueria andalusina que, com deia, quedà abandonada amb l'expulsió de 1609. Era, de fet, una de les quatre poblacions medievals del marquesat de Llombai, junt al mateix Llombai, Alfarb, i Catadau, que són pobles igualment de població mudèjar i morisca que encara existeixen actualment perquè es va instal·lar població cristiana després del 1609. No fou així en el cas d'Alèdua, que mai pogué ser repoblada malgrat els intents del senyor. Tot i que va restar inicialment amb terme propi, amb la clara intenció d'aconseguir portar gent a viure en algun moment, finalment al segle XIX es va integrar al terme municipal de Llombai.


Torre d'Alèdua, a la foia de Llombai, visitada i fotografiada per un ciclista

El topònim Alèdua, que en la documentació històrica apareix de vegades escrit com Eleydua, és una corrupció en valencià del topònim original àrab al-'Idwa (pronunciant la w com u). Miguel Asín, que fou el primer arabista en estudiar el topònim, ho va traduir per “la ribera” o “la vora del riu”, i des de llavors ha estat l'opció més estesa entre la major part dels autors. Amb tot, tal com explicava Joan Coromines, prové de l'arrel àrab 'dw, que té un significat vague de “més enllà”, per la qual cosa proposava traduir-ho per “més enllà del riu”. En realitat, combinant ambdues propostes l'opció més adient per a traduir el mot al-'Idwa seria “l'altra vora del riu”. Tot plegat ens indica que el nom d'Alèdua significa "a l'altra vora del riu Magre", i per tant ha estat posat des de la vora on encara actualment estan Llombai i Alfarb, la qual cosa vol dir que el poblament àrab de la vora de Llombai és més antic que el de la vora d'Alèdua. Cal dir que a Novelda també n'hi ha una partida agrícola anomenada Lèdua, i precisament està emplaçada just en front de la ciutat però a l'altra vora del riu Vinalopó, acomplint l'etimologia del topònim. I encara cal assenyalar que, curiosament, al-'Idwa és com els andalusins anomenaven en època medieval al Magrib, al Nord d'Àfrica, justament l'altra vora de l'estret de Gibraltar.

Indicador junt al riu Magre indicant el camí d'Alèdua

Molt a prop de la torre, entre el riu i la muntanya, n'hi ha encara hui una zona d'horta, regada per la séquia d'Alèdua a la que dóna nom l'antiga alqueria. Es tracta de l'horta pròpia de l'antiga qarya al-'Idwa, la zona irrigada de la que vivien els seus habitants. Després del seu estudi morfològic podem arribar a la conclusió que es tracta d'un espai hidràulic típicament andalusí de 25 hectàrees. La forma arborescent com es distribueixen els braços de reg interiors, i la forma estreta o fusiforme del seu perímetre, encaixat entre el riu i la muntanya, no permeten dubtar de la seua identificació. Lamentablement la metodologia de l'Arqueologia hidràulica no ens proporciona cronologia, més enllà de la identificació del seu origen andalusí, i la possibilitat d'especular amb un origen relativament tardà per la seua mida gran respecte a altres casos identificats. Només l'excavació arqueològica d'alguna terrassa o séquia, o fins i tot del nucli d'habitatge, ens proporcionaria una cronologia inicial de l'horta i de tota l'alqueria d'Alèdua.


Plànol de l'horta de la qarya al'Idwa

La imatge de la torre que trobareu a continuació, presa des de l'horta, encara ens permet veure com estava organitzat el territori de l'antiga alqueria, seguint el mateix model tradicional de les alqueries musulmanes i que encara podem trobar actualment a les poblacions del Magrib. En primer terme els tarongers, que és el cultiu actual que en aquella època no existia, però que ens permet identificar la zona d'horta amb la poca perspectiva que tenim a la foto. La terra irrigada era considerada mamluka, és a dir, de propietat privada, ja que cada parcel·la pertanyia a una família diferent, i es podia vendre o transmetre en herència, etc. Per damunt de la zona d'horta el nucli d'habitatge, encara hui identificat per la presència de la torre de defensa, emplaçada sobre un turó de mitjana alçada, per sobre de la zona irrigada i per baix de la zona de muntanya. Entre mig podem trobar la necròpolis, identificada per algunes tombes orientades cap a la Meca que existeixen al llarg del camí paral·lel a la séquia principal. Al voltant de la població, per sobre de la línia de rigidesa del sistema hidràulic representada per la séquia mare, estan els secans, considerats terra mawat, terra de ningú, que es pot apropiar per bonificació. És a dir, qualsevol pot agafar una zona erma, llaurar-la i cultivar-hi el que vulga, i mentre la cultive serà seua, tenint el dret de transmetre-la en herència. Però no es pot vendre, i en el moment que es deixa de cultivar es perd la propietat. Finalment, per sobre de la població la serra, el bosc, terres harïm o d'aprofitament comunal per tots els habitants de l'alqueria, que pot servir com a pastura del ramat, per a aprovisionar-se de llenya i fusta, caçar, etc.


La torre d'Alèdua vista des de l'horta

Alqueria berber actual en l'Atles marroquí. La disposició del nucli d'habitatge respecte a la zona irrigada, la serra i les pastures és la mateixa que podem trobar a Alèdua

Sobre l'urbanisme de l'alqueria no en sabem massa. Amb tot, la informació que ens proporciona un capbreu senyorial de 1581, pocs anys abans de l'expulsió, ens permet saber que Alèdua tenia en aquell moment una església (l'antiga mesquita, transformada oficialment en església cristiana encara que de ben segur es continuava pregant a Al·là des d'allà en secret), un forn, una almàssera, i unes 30 cases. De les quals no sabem ni la mida ni la distribució perquè només tenim el nom del seu propietari i les afrontacions. Sembla que només hi havia algun carrer, i altres cases disperses. Si encara es conserven restes suficients, una excavació permetria, segurament, combinant la informació arqueològica amb la del capbreu, identificar cada casa amb el seu propietari de 1581. I això ens permetria saber quines diferències econòmiques i socials n'hi havia en l'interior de l'aljama gràcies a la mida i la senzillesa o sumptuositat de les cases, que la documentació escrita no ens permet identificar. Igualment, l'estructura de les cases també aportaria informació sobre l'estructura familiar, aportant arguments nous al debat sobre la conservació o desaparició de les estructures socials gentilícies entre els moriscos valencians.

Tornant a la séquia d'Alèdua, després de l'horta de l'antiga alqueria trobem el molí. El pas de l'aigua pel molí provoca la pèrdua de tota la cota que havia guanyat fins ara la séquia separant-se del riu, a causa del salt que permet moure les moles. Per això, si observeu el plànol següent veureu que la séquia es dirigeix ara en línia recta cap al riu. Aparentment va a desaiguar al riu, i segurament en el disseny inicial ho feia, però ara la séquia gira abans d'arribar a la vora i comença a guanyar cota de nou, separant-se del riu. Això és el que permet crear una nova zona irrigada d'horta, que encara actualment es coneix com a partida de l'Escondella. Aquest topònim correspon a una segona alqueria andalusina, posterior, de la que no tenim cap notícia de la seua existència a través de les fonts històriques, perquè segurament va desaparéixer amb la conquesta cristiana del segle XIII, o fins i tot abans. De fet, les calamitats climàtiques o les malalties que a sovint cal suportar ens permet suposat que, de vegades, algunes alqueries quedarien despoblades, tot i que allò més normal és que amb posterioritat siguen reocupades per altres grups de gent.


Plànol general de la séquia d'Alèdua, amb les hortes andalusines d'Alèdua i l'Escondella

Amb tot, en aquest cas no n'hi ha massa dubte de la seua existència, malgrat no tindre cap notícia escrita ni haver-se trobat cap nucli d'habitatge ni restes ceràmiques. I no es pot dubtar perquè ha estat localitzada la seua horta, l'existència de la qual no té sentit sense estar associada a una alqueria. Al contrari que Alèdua, l'horta andalusina d'Escondella és més menuda, i només té 6 hectàrees. A més, està recolzada directament sobre un antic braç del riu Magre, que va quedar sec fa mil·lennis i que actualment està aterrassat i cultivat.

El topònim de l'Escondella també és molt interessant. Algú ha proposat que podria vindre del topònim àrab Iskandariyya, que en efecte és el nom àrab de la ciutat d'Alexandria. Però això, a banda de ser una explicació etimològica molt fluixa, a més a més és un complet absurd històric. No existeix cap relació entre la població andalusina i l'egípcia, i en qualsevol cas difícilment el nom d'una gran madina podria donar lloc al nom d'una menuda alqueria rural perduda en una vall de l'interior valencià. La proposta de Joan Coromines és etimològicament molt més adient, i a més a més encaixa perfectament en la història del lloc. Per a aquest filòleg es tracta d'un topònim dels anomenats mossàrabs, que en realitat significa que el topònim (no l'alqueria) és d'origen llatí i ja existia abans de l'arribada dels musulmans. Però no té cap altra implicació ètnica o religiosa sobre l'origen dels seus habitants. Així, vindria del verb abscondere, que com ja haureu endevinat pel seu paregut amb el verb castellà esconder, significa amagatall; i el sufix -ella és un diminutiu. Per tant, doncs, l'Escondella significa alguna cosa així com “l'amagatall menut” o, si preferiu, “l'amagatallet”. L'etimologia encaixa, de fet, amb la topografia del terreny, ja que entre l'antic caixer del riu dessecat del que ja he parlat n'hi ha també dos elevacions del terreny (en blanc al plànol) que permeten perfectament amagar-se, tot i que no podem estar segurs que tot plegat estiga relacionat.


molí andalusí d'Alèdua, amb casal reconstruït en el segle XVII

Aquests dos casos d'alqueries desaparegudes són un bon exemple de com es pot fer història general a través de la història local. I de com l'estudi de les àrees de treball camperol, en aquest cas les hortes a través de l'arqueologia hidràulica, aporta una informació que altres metodologies no proporcionen. Sense l'estudi morfològic de l'horta difícilment hauríem pogut estar segurs de l'existència d'una alqueria andalusina de l'Escondella, ja que no apareix esmentada enlloc, no s'ha localitzat fins ara cap resta que permeta sospitar-ho, i el seu topònim no és concloent. Però ara no hi pot haver cap dubte, i serà faena d'altres investigadors, a través d'altres metodologies, localitzar l'emplaçament del nucli d'habitatge de l'alqueria, a més de datar-lo. Entre tots ho haurem de fer.

Francesc de Vinatea: de fugitiu a líder popular

Vicent Baydal
El text copiat a continuació és una recreació literària dels fets històrics protagonitzats per Francesc de Vinatea que vam explicar ací, la qual fou publicada en el primer número de la revista cultural valenciana Lletraferit.


 Vista posterior de l'estàtua a Francesc de Vinatea instal·lada a la plaça de l'Ajuntament de la ciutat de València (Foto: Diana Baidal)

A galop tirat per l’abrupta geografia dels Ports, poc podia imaginar-se Francesc de Vinatea que els valencians, algun dia, li alçarien un monument a la capital del regne. Corrien mesos de 1313 i el prohom morellà fugia tan ràpid com podia, deixant arrere tot el que tenia, que no era poc. Dos molins sobre el riu Sénia, la casa pairal de Morella i la casa senyorial de la Todolella, on abundaven les riquees: les xarpelleres de llana amb les que comerciava, les taleques de blat que portaven els seus vassalls, les cubes de vi de les seues pròpies vinyes, els cofres amb xamellots, flassades i tota mena de robes, les arcasses que guardaven els seus llibres de lleis... I les xiquetes, dos belles donzelles casi en edat de maridar, que quedaven òrfenes en la pràctica. A elles també les deixava arrere. Ara que potser arribava el desitjat baró, ho havia llançat tot a perdre. Arribà a casa a una hora inusual i sentí sorolls a la cambra. Pujà sigil·losament i confirmà les sospites que l’ameraven des de feia temps. Na Carbona, la dona amb qui s’havia casat vint anys arrere, jeia carnalment amb un jovenel·lo, l’escuder que havia contractat recentment per ajudar-lo en la senyoria. S’abresquillà, perdé la raó, i tirà mà de l’espasa. L’escuder s’alçà nuu, l’acorralà contra un cantó i descarregà tota la seua força contra ell, mentre Carboneta plorava i xillava aterrada sobre la màrfega de cànem. De bades li digué entre singlots que s’enrecordara del fill que duia al ventre. Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor. No recordava res més. No sabia com havia eixit de la casa, però ara es trobava, al ple del migdia, cavalcant cap a terres castellanes on potser trobaria l’empara d’algun vell amic...

No ho podia creure. L’havien advertida que el seu futur espòs, l’infant Jaume d’Aragó, havia perdut l’oremus. Potser l’havien emmetzinat. Ningú no ho sabia, però deien que estava dispost a renunciar als seus drets successoris com a primogènit de Jaume II. Ella no ho volia creure. A penes era una xiqueta de dotze anys, però des de menuda, com a infanta de Castella, l’havien educada per a ser reina, la futura reina Elionor. Havia passat llargues temporades de solitud i estranyesa a terra forastera, al palau del Real de València, on només havia tingut el consol dels servidors castellans que la criaven, com la seua estimada ama, Sancha de Velasco. I tots aquells anys d’espera s’havien convertit ara en anys d’infàmia i de rancor. Les núpcies s’havien celebrat finalment en octubre de 1319, a la vila catalana de Gandesa, però aquell forassenyat infant havia fugit de l’església en acabar l’ofici. Havia deixat plantat els convidats i havia mostrat a les clares que mai no podria regnar. Hauria de renunciar al tron, el matrimoni s’anul·laria i Elionor seria retornada a la cort de Castella, com una penyora trencada i inútil. Però ella no havia comés cap falta. Els culpables eren els aragonesos: eixe rei incapaç de fer entrar en raó el seu fill i eixe fill apocat, ablanit, temorós d’assumir les seues responsabilitats de govern. Encara no sabia com, però es venjaria d’alguna manera. Aquella afronta no quedaria impune de cap de les maneres...

La vespra del dia de Sant Miquel de l’any 1328 plogué tan i tan fort, i durant tant i tant de temps, que el Guadalaviar es desbordà. El diluvi negà la capital del regne i la seua horta, causant unes destrosses de les quals no hi havia memòria de cristians ni de sarraïns. El sendemà Francesc de Vinatea no donava l’abast. Com a justícia criminal de la ciutat recorria tots els carrers vigilant, amb els seus saigs, que ningú no aprofitara el caos per furtar els béns aliens. Sentia, però, una íntima satisfacció, que tractava de dissimular davant els altres. Enmig d’aquell desordre, els veïns confiaven en la seua autoritat i se sentien protegits. Era un home diligent, decidit i valent, que havia sabut fer-se respectar. I allò feia que, amb el pas del temps, cada volta quedara més lluny el record de la seua fugida i de la seua condemna a mort mentre estava a l’exili. Després d’uns quants anys, guanyant el favor d’uns i altres, havia aconseguit la commutació de la pena i havia refet la seua vida. Amb el suport dels rics familiars que tenia a Morella, s’havia instal·lat a València, on excel·lia entre l’elit de juristes del municipi. D’ací que haguera arribat a casar-se en segones núpcies amb la filla d’un cavaller i que haguera adquirit el lloc de Benimaclet, retornant a la seua avantatjada posició de senyor, en esta ocasió a tocar del cap i casal. El seu prestigi era tal que el nou monarca, Alfons el Benigne, el reclamà com a conseller reial. I com més poder exercia, més satisfet se sentia.

Mig any després d’aquella enorme riuada, el seguici reial entrà a la ciutat. I, amb ell, la nova reina, Elionor de Castella. Aquella xiqueta palplantada a Gandesa s’havia fet gran i havia esperat la seua oportunitat en quedar vidu Alfons el Benigne, poc abans de ser coronat. Així, després d’unes intenses negociacions, el matrimoni se celebrà a Tarassona en febrer de 1329. Havia arribat el seu moment. Per fi era reina d’Aragó i podia netejar l’afronta del passat. Però no s’acontentava només amb això. Havia tingut una primera falta. Se sentia embarassada i estava convençuda que seria un mascle. El seu fill heretaria la Corona malgrat que ja existia un hereu, l’infant Pere, nascut de la primera dona del rei. Elionor ja havia fet el primer pas per a acomplir el seu pla: havia rebut grans dominis a Aragó, Catalunya i València, com a dot pel seu casament. Però les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, les més importants del regne de València, es resistien a acceptar aquella donació. Al·legaven que els seus furs i privilegis prohibien separar-les de la jurisdicció reial. Ella, en canvi, ho tenia ben clar: no hi havia més lleis en la terra que la voluntat del monarca i els que la contradeien mereixien ser penjats de la forca. Així aconseguí que el seu marit es mostrara inflexible als precs de les viles i arribara a atacar-les enfuridament. Fins que finalment, davant els assalts i les amenaces del monarca en persona, que sembrà el terror en la pròpia capital, la reina aconseguí que els vilatans doblegaren els genolls i acudiren a València per a jurar-la com a nova senyora. I tot just en acabar la cerimònia, tingué el gust de dir-los el que realment pensava d’aquella donació: “Esto no vale nada”. Les seues aspiracions eren molt superiors...

Francesc de Vinatea assistí impotent a tots aquells fets. Ell, Vidal de Vilanova i alguns altres consellers reials tractaren de calmar al monarca, sense resultats. Podia sembla normal que, com havien fet tots els seus predecessors, donara liberalment part del seu patrimoni. Però allò era massa: havia cedit fins a nou de les ciutats i viles més importants de la Corona. I, per si fóra poc, en desembre de 1329, en nàixer el seu primer fill amb la reina Elionor, n’havia donat sis més al nounat, Ferran, incloent-hi Oriola, Alacant, Elda i Novelda. Com a bon jurista, Francesc sabia que allò era completament il·legal i les notícies que li arribaven de Morella l’aborronaven: els batles de la reina maltractaven la població, menyspreant els privilegis que s’havien aconseguit, a força de sang i subsidis, des de temps de Jaume I. La follia, però, no havia acabat ací. La reina s’havia dedicat a perseguir als protectors de l’infant Pere, l’hereu legítim, que protestaven per l’escàs patrimoni reial que li quedaria quan accedira al tron. Un d’ells, Lope de Concud, fou arrossegat i penjat a València, acusat de fer fetilleries per a evitar que la reina tinguera fills. Fins i tot el primogènit, davant la passivitat de son pare, hagué de fugir a l’Alt Aragó, disposat a creuar la frontera amb França si les coses empitjoraven. I en aquell context, en juliol de 1331, el Benigne decidí ampliar les competències que havia atorgat a la reina sobre les viles valencianes: ara li les donava en total propietat, com a senyora absoluta.

Elionor se sentia satisfeta. Com li recordava la seua ama, Sancha de Velasco, entre ella i el seu fill posseïen mig regne de València i una part molt important de Catalunya i Aragó. La posició de l’infant Pere era, a més, molt feble. Potser l’acabarien portant a la cort reial, on, tal vegada, algun dia, menjara alguna cosa que li provara malament, emmalaltira i finira els seus dies com a primogènit. Llavors l’hereu seria Ferran, la mateixa sang que Elionor, a la qual hauria pertangut la Corona des d’un principi si aquell covard de Jaume no haguera fugit de la seua pròpia boda dotze anys abans. Però els obstinats habitants de les viles valencianes tornaven a posar-li pals a les rodes: es negaven, torna i volta, a jurar l’ampliació de les seues competències com a senyora. De bades esperà a València junt al seu marit la presència dels procuradors que havien de consentir la nova donació. No només no hi anaren, sinó que, a més a més, els emissaris reials foren rebuts a cantalades, en desembre de 1331, quan anaren a les viles per a recriminar la seua desobediència. Aquells insolents vilatans estaven en peu de guerra, però, com dos anys abans, haurien d’afluixar la corda. Elionor n’estava convençuda. Ningú no gosaria contravindre la voluntat del rei.

Les veus que eixien de les cases de la confraria de Sant Jaume, però, no deien precisament això. Drapers, notaris, argenters, canviadors, paraires, blanquers, corredors o barbers, tots ells clamaven per l’opressió que patien els seus companyons de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, amb els quals havien lluitat contra els cavallers aragonesos durant tants anys, frec a frec, en defensa dels furs valencians. Encara més, amb aquelles viles totalment apartades del patrimoni reial, València no seria res. Un cap sense cos. Una mare sense fills. La capital d’un regne en mans alienes. I Francesc de Vinatea, des del seu nou càrrec com a jurat en cap de la ciutat, aprovava per complet aquella opinió majoritària. S’havia arribat massa lluny. No es podia tolerar l’actuació del rei en favor dels interessos exclusius d’Elionor de Castella i el seu fill.  Ell sabia, de primera mà, que el Benigne no faria cas de les paraules temoroses dels consellers reials. Calia posar-hi fre per uns altres mitjans. I així ho exposà, decidit, al Consell municipal: “Hem d’acabar amb la influència nefanda de la reina Elionor sobre nostre senyor rei Alfons. Si no és per raó i justícia, que siga per la força”. La paraula de Vinatea era una paraula respectada i la gernació que aquell dia omplia la sala l’acatà unànimement. El mateix Francesc seria l’encarregat de comandar la comitiva que parlaria amb el monarca.

Els hòmens armats de la ciutat s’organitzaren, com era habitual, en grups de deu. El que no era gens habitual, però, era que s’aparellaren contra el seu propi rei. El delicte de traïció, castigat amb la mort, planejava sobre tots ells. Vinatea ho sabia i s’havia preparat per a tot. Ja havia escapat una vegada d’aquell destí i, encara que esta vegada no podria fugir del palau reial a lloms del seu cavall, no li importava. Estava a punt d’arribar a la seixantena d’anys i la vida ja li havia donat una inopinada segona oportunitat. Faria el que s’esperava d’ell: servar l’honor de la ciutat de València com a mare i cap del regne. Encara que ell morira, la determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca. Si era víctima de la ira règia, les milícies assaltarien d’immediat el seguici reial i entrarien a degolla en el palau del Real, occint tothom que trobaren. Així li ho comunicà al Benigne, sense que li tremolara la veu en cap moment. Era una decisió ferma. El poder de València o el poder del rei. I, davant la indignació de la reina Elionor, vencé el primer. Ella els haguera mort a tots. A aquell arrogant Vinatea que s’atrevia a desafiar-la. Als jurats i els consellers que l’acompanyaven en representació de la ciutat i les viles. Als hòmens armats que aguaitaven a l’altra banda del riu. Com gosaven a fer allò? Però el seu marit, aquell home timorat, no li féu cas en esta ocasió. S’acovardí i cedí. Expulsà els consellers que actuaven en favor de la reina, revocà la darrera donació que li havia fet i ‒de nou la infàmia‒ desterrà a la seua ama, Sancha de Velasco, acusada d’intrigar en contra de la Corona.

A partir de llavors el poder d’Elionor dins de la cort reial s’anà esvaint i en morir Alfons el Benigne, en 1336, hagué de fugir, cames ajudeu-me, a Castella. Francesc de Vinatea, però, ja no ho voria. Morí a mitjan de 1333, un any i mig després dels fets ací narrats. La seua memòria, no obstant, perdurà diverses generacions en la memòria col·lectiva del poble valencià. La confluència dels carrers Corretgeria, Cadirers i Calatrava, on ell vivia, fou anomenada durant molt de temps “la plaça d’en Vinatea” i els relats de Pere el Cerimoniós i Francesc Eiximenis, redactats a finals del segle XIV, elevaren la seua gesta a la categoria de mite.

Maratons a la València medieval?

Frederic Aparisi Romero
Òbviament, no hi ha constància documental, ni tampoc arqueològica, que a la ciutat de València s’organitzara cap tipus de cursa, i menys encara una marató, durant els segles medievals. Això de córrer és un fet que s’ha posat de moda en els darrers anys, en bona mesura, crec, degut a la crisi. Curses hi ha de moltes categories, però convindreu amb mi que la prova reina, per la seua història i significació, és la marató. No és la més llarga, ni tampoc la més dura (Espartatlon, per exemple, i entre les modernes les Ironman i de skyrunners són molt més exigents) però això no vol dir que no siga llarga i dura. El proper diumenge, 18 de novembre, a València se’n celebra l’edició 32ª i per això aquest post.

Com deia al principi, córrer no era una pràctica esportiva per a les gents de l’edat mitjana. I això perquè l’esport ha estat sempre considerat com un simulacre lúdic de la guerra, de manera que la pràctica militar ha condicionat, si no determinat, la forma de fer esport. Aquesta és una idea que clarament podem observar al món grec. Heus ací que la celebració dels Jocs Olímpics exigia la paralització de qualsevol conflicte armat. Per una altra banda, si pensem en les proves, totes elles tenen un vessant o utilitat clarament militar: el llançament de javelina i de disc, la lluita cos a cos, córrer, i finalment curses de carros de cavalls –quadrigues i bigues.

Cursa de quadrigues (Ben-Hur, 1959)

D’aquest ventall d’esports s’escau el paper que tenia la infanteria en la guerra durant aquest període. De fet, hi havia una prova, la hoplitodromia, que, com el seu nom indica, consistia a córrer completament armat un miler de metres. Finalment, per a concloure amb el món grec, cal recordar l’anècdota de Fílipides, el soldat atenenc que, en guanyar Atenes als perses a la batalla de Marató, va recórrer els 42.195 metres que separaven el camp de batalla de l’Acròpolis. També en la seua memòria es va instaurar fa vint anys la prova de l’Espartatló.

Estatua de Filípides a Marató

La fi d’una societat comporta canvis en el paisatge, en la llengua, en la religió, en l’agricultura i, també, en la forma de fer la guerra i, per consegüent, de fer l’esport. Aquesta és la raó de fons que explica per què els Jocs Olímpics deixaren de celebrar-se el 380, i no simplement perquè l’emperador hispanoromà Teodosi I prohibira la celebració.

Siga com siga, l’esport a l’època medieval va adquirir un rostre diferent, perquè diferent era la forma de fer guerra, i perquè, al capdavall, diferent era la societat que el practicava. Amb això vull dir que si bé l’esport al segles medievals no es va celebrar a l’Olimp, ni de la mateixa manera que al món clàssic, tampoc això implica que les gents de l‘edat mitjana no tingueren passatemps. A època medieval la unitat militar per excel·lència era la cavalleria. Les pràctiques esportives, per tant, havien de recrear un combat on l’element clau no fos el soldat a peu, sinó més aviat el genet. I és per això que sorgeixen les justes.

Combat entre cavallers

A l’edat mitjana, com a la clàssica, l’esport no era altra cosa que un simulacre de la guerra. Les justes permetien l’aprenentatge i l’entrenament dels qui havien de combatre en el camp de batalla. Uns combats que no es reduïen a les grans conteses internacionals (Crecy, Nàjera, Agincourt....), sinó que més freqüents devien ser les escomeses entre senyors i les guerres privades. De vegades, el simulacre era més aviat el preàmbul de l’enfrontament que vindria desprès, com podeu veure en aquest document d’Hug de Cardona:
«en los lochs del Real, situat en terme de la vila de Gandia, Ondara, situat en lo comdat de Dénia, los quals lochs són del noble don Hugo de Cardona, e de Benimazmut, situat en los térmens del dit comdat, lo qual loch és de la noble dona Johana, muller del dit don Hugo, e en altres lochs del dit don Hugo se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen.
(...)
Los quals ajusts se diu públicament que·s fan en los dits lochs dels dits nobles don Hugo e dona Johana per los nobles en Johan de Cardona, fill de aquella, e en Jacme de Cardona, cosin germà de aquell, e per molts altres valedors e còmplices de aquells, los quals per causa dels dits ajusts e mals empreniments e per altres crims, delictes e excessos són denant vostra magnificència e en vostra cort denunciats.
(...)
E com ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre sí.»


Una altra idea que no se sosté és pensar que els esports en època clàssica els practicava tothom, mentre que a la societat medieval només alguns sectors de la població, especialment els privilegiats, en practicaven. D’entrada, això de que qualsevol podia participar en els jocs olímpics sembla més bé una exageració. Per a prendre-hi part calia ser home, grec, i lliure –la qual cosa excloïa, ja d’entrada, a la major part de la població– i ser ciutadà d’alguna polis grega, és a dir, disposar d’un nivell de riquesa mínim, que variava segon les ciutats. Tot plegat, els Jocs Olímpics clàssics tenien, contràriament al que es pensa, poc o molt poc de democràtics. A l’època medieval, les justes estaven reservades a aquells que anaven ser nomenats, o eren ja, cavallers. Adquirir «l’equipatge» estava reservat a les economies acomodades, aquelles que podien permetre’s el luxe de perdre el cavall –que tampoc servia qualsevol bèstia– o fer malbé l’armadura. Per descomptat, no podem obviar el component social, només la noblesa podia engrossir les rengles de la cavalleria, puix no era simplement una qüestió de diners.

A més de les justes, l’altre entreteniment de la noblesa era la pràctica de la caça. De fet, encara al segle XIX la caça de la rabosa era un signe de classe a l’Anglaterra victoriana. A època medieval, la caça era practicada amb gossos, però els nobles més acomodats i les monarquies feien servir els falcons. Com bé sabeu, Ausias Marc fou falconer d’Alfons el Magnànim. Els falcons del rei eren ensinistrats a l’Albufera sota la direcció de Marc, qui ha deixat constància del seu bon fer als seus versos:

«Tots los delits del cors he ja perduts,
e no atench als propis d'espirit;
en los mijans ha ésser mon delit,
e si no l'he, yo romanch decebuts.
E sol d'aquests me resta lo caçar,
per què us soplich, mon car e bon senyor,
que del falcó me siau donador,
un pelegrí lo qual té nom Suar.»
(Poema CXXIIa)


I la resta de la població? Doncs practicava altres esports que podien o no tenir la seua extrapolació militar. De tots ells, el més generalitzat era el tir amb arc o amb ballesta. Des de l’Antiguitat aquestes armes estaven vinculades amb la covardia i la mancança de coratge, atès que no es lluita cos a cos sinó des de lluny. Recordeu que a la Ilíada, mentre Hèctor i Aquil·les lluiten en combat individual, representant la valentia, Paris matarà Aquil·les amb un arc. La vinculació d’aquestes armes amb la misèria, no moral però sí econòmica, continua a l’edat mitjana. Així, l’arquer per excel·lència de l’imaginari medieval, Robin Hood, és estret dels sectors modestos de la població.



Sense abandonar les Illes Britàniques, els famosos arquers que foren determinants en diversos enfrontament armats de la guerra dels Cent Anys, com ara Agincourt, procedien, habitualment, de Gal·les, un dels territoris més propis sota el domini del rei anglès. L’ocupació, per tant, d’arquer, tenia clarament una condició pejorativa, davant de la noblesa que lluitava cos a cos, amb espasa de dues mans i a cavall.

Arquers representats com a soldats no professionals

Ballester
Ací, a casa nostra, més que el tir amb arc el que practicaven les classes populars era el tir amb ballesta. Els inventaris post-mortem confirmen la seua amplia difusió, fins i tot entre el camperolat. Així, per exemple, en agost de 1454 el llaurador d’Alcoi Martí Botella s’obligava davant el justícia de la vila a pagar a Nicolau Satorre 26 sous pel preu d’una ballesta de azer.

De vegades era el propi Consell qui ajudava en l’adquisició de les armes, perquè juguen la dita balesta que dur tot lo any e comence demà que és dia de madona sancta Maria de Setembre com diu un establiment d’Alcoi de 1427. Resultaria interessant esbrinar si en aquests tipus de competicions hi participaven els musulmans i, en cas de fer-ho, en quines condicions, atesa la seua fama d'experts tiradors. Per una altra banda, en altres ocasions els mateixos Consells en prohibien l’ús, especialment en dies de festa religiosa: en los quals tots jochs no puxen jugar en neguna manera mentre los oficis divinals se faràn e se celebraràn en la dita pena sots pena de 10 sous. Aquestes prohibicions incloïen, també, la pilota. Tampoc són estranyes les travesses, i els deutes que se’n deriven: en febrer de 1498 Andreu Borratxina s'obliga en pagar a en Pere Blanquer, present, 17 sous de joc de pilota davant el justícia.

Partida de pilota valenciana

Ben garbellat, hi havia esport a l'edat mitjana, també competicions, i encara travesses. I és que el període medieval no és tan diferent dels segles que vindran després. La pretesa obscuritat d'aquests temps és, tan sols, la necessitat d'alguns de justificar-se, de trobar un significat a l'esmicolament de la història en miquetes per tenir un nínxol historiogràfic. Una millor comprensió de la història passa per tornar de debò a allò que deia Marc Bloch de la història total. Almenys, pense, deuríem mirar de mantenir els conjunts que són més coherents, com els tipus de societat, en aquest cas la societat feudal.

La xarxa de poblament al nord valencià després de la conquesta

Vicent Royo
Fa uns dies parlava ací mateix de la conquesta de les comarques septentrionals valencianes i del paper que jugà Blasco d’Alagó en el procés de colonització immediatament posterior. Focalitzava l’atenció en el repartiment de les senyories, l’atorgament de cartes pobles com a instrument colonitzador i les condicions d’assentament de les noves comunitats rurals. Avui vull abordar un altre tema ben interessant, però molt més difícil d’estudiar, les transformacions produïdes en la xarxa de poblament arran de la conquesta. Anàlisis d’aquesta mena s’han dut a terme per a altres zones del país amb una certa solvència per la major abundància de fonts directes de l’època i, sobretot, pels incipients treballs arqueològics. Tanmateix, el nord del país roman orfe tant d’uns com dels altres, així que cal recórrer a altres informacions indirectes que permeten intuir els canvis ocasionats amb l’arribada dels cristians.

Per tots és ben sabut que, amb la instal·lació dels feudals, el territori canvia la seua fesomia i s’organitza a partir de criteris força diferents als que havien regit l’estructuració de la xarxa de poblament en temps andalusins. La societat musulmana genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

Culla i el seu castell

Després de la conquesta, els castells es converteixen en la residència dels nous senyors i en la seu del seu poder, al mateix temps que esdevenen els focus principals d’aglutinament de la població i els centres de referència en l’organització dels senyorius, com ocorre amb el castell de Morella, el de Culla, el de les Coves, el de Cervera i el de Xivert, per exemple. Per sota, s’articula una densa malla de comunitats rurals de petita i mitjana entitat que, en bona mesura, aprofiten les infraestructures andalusines existents per situar els nous centres d’hàbitat dels colons cristians. Ara bé, a pesar d’ocupar les mateixes alqueries, el pes que ocupa cadascuna d’elles en la nova xarxa de poblament sofreix profundes transformacions. És aquest últim punt el que vull analitzar ací amb més deteniment i ho faré a partir d’alguns casos particulars que poden oferir certes clarícies sobre aquest procés poc conegut.

El terme de Culla

El primer exemple el constitueixen Culla i el llogaret del Molinell. Abans de la conquesta, l’extens terme de Culla estava composat per un conjunt de petits assentaments repartits per les zones de millor aprofitament agrícola que han deixat vestigis toponímics i arqueològics de la seua existència. Així, doncs, perviu encara avui dia en la toponímia local un mas de la Mesquita, certament allunyat del Molinell i també del lloc de Culla, testimoni encara viu de la possible existència d’una explotació agrària pertanyent al temple local. Altre testimoni és l’aparició d’una làpida funerària de principis del segle XI al mas del Pou d’en Boix, situat darrere del tossal d’Esparreguera, en la partida de la Mel, troballa que confirma la ubicació en aquest lloc o altre proper d’una antiga alqueria andalusina. Al capdavant de tots aquests centres se situava el Molinell, segurament l’alqueria més important, situada a la vora del barranc que dóna nom i ben a prop de dos petits sistemes hidràulics, l’horta de la Solana i l’horta de l’Àrab, que constituirien els espais de reg associats a l’alqueria.

El Molinell amb les dues hortes

La situació canvia després de la conquesta. Els cristians atorguen una major preponderància a la petita alqueria situada als peus de la torre, ara convertida en castell, que esdevé el lloc de Culla. Els contingents de població cristiana s’instal·len de manera preferent ací, com testimonia la carta pobla concedida per Guillem d’Anglesola el 1244, i també se situa al lloc la capitalitat del conjunt de comunitats rurals que composen el castell de Culla. Per la seua banda, el Molinell roman com un dels pocs reductes amb població musulmana al nord valencià, juntament amb Morella, Cervera i Xivert. Hi viuen una trentena de famílies que aconsegueixen una carta pobla pròpia a la fi del segle XIII, un govern local i un terme propis, encara que el llogaret està integrat al terme general del lloc de Culla. Açò no evita, tanmateix, que la situació de segregació i separació respecte als seus correligionaris i els efectes de la crisi de la segona meitat del segle XIV acaben per foragitar els musulmans del llogaret, habitat ja per cristians a l’última dècada d’aquesta centúria.

Vilafranca

Aquest canvi, encara que en menor mesura, és ben perceptible també a Vilafranca, als Ports. El 7 de febrer de 1239, Blasco d’Alagó lliura a Marc de Villarluengo i Garcia Navarro la carta pobla de l’antiga alqueria andalusina anomenada Rivus de las Truytas. En el document s’estableixen els límits del terme de la nova comunitat cristiana, no sense certa estranyesa per al medievalista actual. És poc o gens habitual que el centre de residència fundat després de la conquesta se situe a un dels extrems del terme concedit a la comunitat, en aquest cas a l’extrem nord, a la línea divisòria entre Vilafranca i l’Esglesiola, més encara, a la línea divisòria entre el regne de València i el d’Aragó. El més probable és que en els anys anteriors a la conquesta l’alqueria del riu de les Truites fóra la més important i per això es pren com a referència a l’hora d’atorgar la carta pobla.

El terme de Vilafranca
Tanmateix, entre 1239 i 1261 es produí el trasllat del centre de poder i de residència des de l’antiga alqueria andalusina a l’actual emplaçament de Vilafranca. El topònim Vilafranca apareix per primera vegada en un document de 1253, però es tracta d’una còpia feta al segle XVII i, per tant, cal anar amb cura. No obstant això, amb tota seguretat la fundació és anterior a 1264, quan apareix ja de manera constant en altres documents emanats de la Cancelleria reial, com, per exemple, en una sentència emesa per Jaume I contra Blasco d’Alagó, nét del que fou conqueridor de Morella, pels seus atacs a Vilafranca, Culla i Vistabella aquest mateix any.

L’ermita de Sant Miquel, a la Pobla

Els colons cercaren un lloc més accessible i més ben comunicat, elegint l’anomenada Vilavella, segurament un altre assentament andalusí situat a la Vega, a la vora del barranc de les Teixeres i a la banda dreta del camí que puja del poble al Bovalar. A pesar de la nova fundació, el poblament al llogaret del riu de les Truites es mantingué durant tota l’època medieval i, fins i tot, ha arribat fins els nostres dies, encara que amb el nom de la Pobla de Sant Miquel –des dels anys vint del segle XV, ja que anteriorment es deia la Pobla de Ballestar– i convertit des de llavors en una de les nombroses masades que omplen el terme de Vilafranca.

L’ermitori de Sant Pere de la Barcella

Un últim exemple, Xert i la Barcella. Ja en vaig parlar ací fa un temps, així que només donaré les notes precises per mostrar les transformacions produïdes en l’estructura de poblament arran de la conquesta. En les dècades anteriors a l’ocupació cristiana, la preponderància corresponia a la Barcella, alqueria situada a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Es tracta d’un indret escarpat, al bell mig d’una cadena muntanyenca, des d’on els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets. Prova de la seua existència i la seua importància per sobre de la futura comunitat rural de Xert és el document de donació que el 1192 expedeix Alfons el Cast en favor del mestre de l’orde de l’Hospital del locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam, deshabitat en aquest moment, segons diu el mateix rei qua sarraceni inhabitant.

La Barcella

En canvi, no hi ha referències de Xert abans de la segona meitat del segle XIII, on segurament hi hauria un petit assentament on viurien algunes poques famílies. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta. En efecte, sabem per un registre senyorial de 1320 que, en el moment de l’ocupació cristiana, mentre a la Barcella s’instal·len 18 famílies –testimoni també de la magnitud de l’antiga alqueria andalusina–, a Xert n’arriben 26, de manera que deixa de ser un nucli d’assentament secundari per convertir-se en un lloc amb una grandària semblant a la resta de les antigues alqueries andalusines. A més, com ocorre a Culla i el Molinell, el llogaret de la Barcella manté un terme i unes autoritats propis, però integrat al terme general de Xert i amb una dependència jurisdiccional respecte al lloc.

El “poble vell” de Xert
Tot plegat, aquests exemples testimonien els canvis produïts en la xarxa de poblament del nord valencià en els anys posteriors a la conquesta. L’hàbitat dispers propi dels temps anteriors no desapareix i bona mostra és la pervivència dels masos, explotacions agrícoles integrades que han estat ocupades fins avui dia i que segurament algunes d’ells tenen el seu origen en assentaments andalusins. Tanmateix, allò que sí canvia és la preponderància d’uns centres respecte a altres. Les alqueries situades en zones muntanyenques o de més difícil accés cedeixen la seua preeminència a llocs situats en millor indrets, on s’aplega bona part de la població i també on se situa la seu dels poders senyorials. Es pot intuir, per tant, un procés de concentració de la població en nuclis més grans que, en bona mesura, canvia la fesomia de la xarxa de poblament andalusina. Caldran, però, més estudis de cas per poder conéixer amb més detall tot aquest procés a les comarques septentrionals valencianes i comparar-lo amb altres zones del país.

Els Aït Bouguemez i la gestió agraria d'una vall de l'Atles

Ferran Esquilache
Molt a sovint és més fàcil entendre un sistema d'organització social històric veient-lo en directe, si aquest encara existeix en l'actualitat, que no a través de la lectura de llargs treballs de difícil redacció i de més difícil interpretació. Fa uns mesos, per exemple, feia un altre post al voltant d'un documental de només 15 minuts en el que es podien veure les formes i la gestió dels sistemes de reg d'Oman, a la península aràbiga. Així, podíem veure un menut sistema hidràulic de muntanya, rural, amb totes les característiques físiques i socials que els historiadors de casa nostra han descrit per als sistemes hidràulics de Mallorca, el País Valencià o Granada, per exemple, que són les zones millor estudiades. I així mateix, podíem veure un altre sistema hidràulic més gran, construït molt a prop de la ciutat que va ser la capital històrica d'Oman, que recorda molt a les grans hortes de la península ibèrica. Però que en el cas omanita funcionen i són gestionats de manera semblant als sistemes rurals, malgrat que la seua extensió els fa una mica més complexos.

De la mateixa manera, en el post de hui podrem veure l'organització social i territorial d'una vall muntanyosa de l'Atles, al Marroc, habitada per població berber. Es tracta d'un documental de 45 minuts, en francès, emès per la cadena franco-alemanya Arte, dedicat a la vall dels Aït Bouguemez (llegiu Bu Gmez). Cal parar atenció perquè no es tracta d'un documental d'història, òbviament, sinó d'antropologia. A més, l'interès dels experts no és tan l'organització social camperola o pagesa, que és el que ens pot interessar més a nosaltres com a historiadors, sinó la gestió del medi ambient i el desenvolupament del món rural des d'un punt de vista mediambiental, i fins i tot turístic. Amb tot, les descripcions que es fan de l'organització del territori, de l'organització social comunitària, de la gestió de la terra i les pastures, etc., ens pot servir per entendre millor l'organització de la societat rural andalusina que va viure en territori valencià i en tota la península en l'edat mitjana.

La vall dels Aït Bouguemez

En primer lloc, com deia, l'organització del territori, com està organitzada la vall. D'una banda n'hi ha una amplia zona de pastura, molt degradada per l'ús continu, i a l'ample fons de la vall, travessat per un torrent, els espais irrigats. Tota una sèrie de sistemes hidràulics, amb diferents punts de captació, construïts tots seguits. Per damunt els espais d'habitatge, i encara per damunt d'aquests els espais de secà, l'al-bur, que en aquest cas és basicament cereal d'hivern, però que en altres llocs pot incloure oliveres i fruita seca. Finalment el bosc, d'aprofitament comunitari, i d'altra banda, a dalt de tot, està el territori de pastura, que és compartit amb les comunitats veïnes i al que acudeixen les famílies de ramaders nòmades i seminòmades. Els Aït Atta, per exemple, que apareixen al vídeo, són una gran i important tribu ramadera nòmada de l'Atles que ja fou estudiada pels antropòlegs francesos als anys 30.

Un altre aspecte interessant del vídeo és la gestió d'aquestes darreres pastures esmentades, comunitàries, i la institució de l'agdal. L'agdal és com s'anomena l'acord entre les diverses comunitats que comparteixen les pastures d'alta muntanya amb la intenció de preservar-les. Una reunió de l'aljama decideix quines zones estaran obertes a l'ús de qualsevol grup ramader, i durant quant de temps, i quines zones estaran vedades o tancades a la pastura. La intenció és que les plantes tanquen el seu cicle biològic, que florisquen i es reproduïsquen, perquè quan la zona quede oberta a la pastura la vegetació s'haja renovat. De no fer-se això, el ramat es menjaria tota la vegetació, especialment les plantes més joves, i en poc de temps la zona quedaria degrada i no seria aprofitable per ningú. Mitjançant aquest acord, que tots respecten, no solament es manté la pau entre els diversos grups segmentats, sinó que es garanteixen les pastures i la supervivència de tothom.

Finalment, altres elements de l'organització social que reflecteixen perfectament la societat andalusina medieval són coses com ara la reunió de l'aljama, en la que es decideixen assumptes com l'esmentat de l'agdal o els torns de reg. La celebració d'un mercat rural. I, finalment, un aspecte molt interessant malgrat les diferències entre l'edat mitjana i l'actualitat, que és la presència de l'estat i el pagament d'impostos. Tradicionalment, les tribus de l'Atles han estat enfrontades i al marge del control de l'estat, però gràcies a la colonització francesa, que les va sotmetre, l'estat marroquí actual continua exercint un cert control que es tradueix en el cobrament d'impostos. Però aquests són comunitaris, és l'aljama qui acorda amb l'estat les quantitats que pagaran per cada concepte, i com explica el funcionari de l'estat les quantitats canvien d'acord amb les característiques de cada comunitat.

En qualsevol cas, tot açò ho podeu veure vosaltres mateixos al vídeo, així com els magnífics paisatges que es mostren.



Cal parar atenció, però, perquè no vull dir que tot el que es pot veure al documental, i que encara passa actualment al Marroc, passara igual al Xarq Alandalús dels segles VIII al XII. N'hi ha massa distància cronològica i geogràfica com per a creure que tot era exactament igual. Però sí n'hi ha la suficient proximitat cultural com per a pensar que l'organització social, i la gestió del territori, eren molt semblants. Per tant, el que ens diuen els antropòlegs als llibres, i el que ens ensenya breument aquest documental, pot servir per entendre millor la història de les societats que han habitat en el passat el nostre territori. Sempre amb la deguda prudència.

En el mateix sentit, com a historiadors seria un greu error veure la gestió del territori que fa una comunitat camperola amb els ulls d'una societat urbanitzada del segle XXI com la nostra. Per exemple, no podem pensar que la gestió comunitària de les pastures que hem vist, l'agdal, que tenen la intenció de preservar la vegetació, és una forma de gestió ecologista. És cert que la nostra societat actual pot aprendre molt d'això, que és al cap i a la fi el que pretén el documental. Però els berbers de l'Atles no ho fan per preservar la natura ni la diversitat mediambiental, sinó que estan garantit la reproducció de les plantes amb una finalitat interessada: que les pastures no s'esgoten, el ramat puga menjar l'any següent, i quede garantida la supervivència humana.

De la mateixa manera, la reunió dels caps de família de la comunitat que hem vist en el vídeo, a la porta de la mesquita, el divendres en acabar l'oració (les aljames dels nostres documents històrics), que s'encarrega de discutir el repartiment dels torns de reg, o la gestió de les pastures decidint quines zones queden vedades i quines queden obertes, no poden ser enteses de cap de les maneres com una organització igualitària. Perquè gestió comunitària no implica igualitarisme, com moltes vegades han volgut fer creure alguns autors amb la intenció de caricaturitzar l'organització social segmentària tal com la va definir Pierre Guichard. Aquella reunió del vídeo, on aparentment tots són iguals, en la que s'han format grupets que estan negociant, amaga una complexa xarxa de poder i d'interessos. N'hi ha famílies més riques, amb més terres i més ramats, i n'hi ha de més pobres. I també n'hi ha famílies que tenen un poder major gràcies a la tradició, basat en els pactes fundacionals de les aljames, que no sempre representen l'evolució econòmica d'aquestes famílies amb els segles, però que han aconseguit mantindre el seu poder polític basant-se en l'estructura tribal i en altres aspectes de l'organització social. És a dir, que no ens podem quedar en l'aparença, i ha de quedar clar que el problema de la falta de fonts escrites i les mancances de l'arqueologia en aquest sentit no poden amagar l'existència de tota una complexa organització social, de relacions de poder, de xarxes clientelars, que s'amaguen darrere d'una gestió comunitària de la terra. I no podem caricaturitzar-ho amb un suposat i inexistent igualitarisme comunitari en l'interior de les aljames, que mai ningú no ha defensat.

Els hospitals de pobres i malalts a Barcelona i València (segles XII-XVI)

Vicent Baydal
Imatge d'un hospital medieval. S'hi representa el repòs, l'alimentació, el diagnòstic i la cura dels malalts

Les institucions que millor simbolitzen la labor benèfica i assistencial de la societat baixmedieval són els hospitals, creats per a acollir a tot tipus de persones necessitades, ja foren pobres i malalts naturals de la terra o estrangers en peregrinació. Pobres i malalts. Els documents de l'època utilitzen sistemàticament ambdós vocables per a al·ludir als hospitalitzats i és que, de fet, no eren dues realitats diferenciades, sinó una sola, expressada amb dos termes distints. Això és perfectament lògic, ja que en la societat medieval la malaltia era una de les formes en què es manifestava la pobresa. La malaltia implicava la pobresa perquè arrossegava al que la contreia a una situació d'inactivitat o incapacitat per al treball que proporcionava els ingressos i possibilitava la sustentació. D'ací, precisament, la importància que tenien els hospitals per a les classes populars, ja que els rics, en emmalaltir, podien rebre assistència mèdica a domicili, però els pobres havien d'acollir-se als hospitals per a recuperar la salut. 

En aquest sentit, si observem conjuntament els exemples de Barcelona i de València s'observa un triple procés pel que fa a l'assistència hospitalària durant els segles medievals: els hospitals van aparèixer en els moments de bonança econòmica, especialment de la mà de l'Església en un inici; progressivament es secularitzaren i s'incrementaren les fundacions de caire ciutadà; i, finalment, al llarg del segle XV van ser controlats i centralitzats pels governs municipals. Per exemple, els 6 hospitals que funcionaven en la Barcelona de començaments del segle XIV havien estat fundats durant el període de creixement anterior. En primer lloc, la Casa dels Malalts es documenta cap a l'any 1150, creada pel bisbe de Barcelona. En segon lloc, l'Hospital d’en Marcús, destinat a allotjar peregrins i recollir malalts pobres i expòsits, va ser creat en 1166 pel ciutadà Bernat Marcús, tot i que, per exprés desig seu, també era administrat pel bisbat. En tercer lloc, l'Hospital del monestir de Santa Eulàlia existia ja a principis del segle XIII, donant menjar a 15 persones. En quart lloc, l'Hospital d’en Colom, també per a pobres malalts i expòsits, va ser fundat pel canonge de la seu de Barcelona Joan Colom entorn de 1219 i uns anys després, en 1236, es va unir administrativament amb la Casa del Malalts de la catedral. En cinquè lloc, l'Hospital d’en Desvilar va ser projectat en 1256 per un altre canonge, Pere Desvilar. Però cal no confondre aquest hospital amb l'Hospital de Pere Desvilar o Santa Marta, fundat per a donar de menjar a 12 pobres a la fi del segle XIII per una persona del mateix nom, en aquest cas un ciutadà. 

En conjunt, doncs, fins a 5 hospitals de Barcelona eren administrats per institucions eclesiàstiques i únicament un pertanyia a l'administració civil, el més tardà, del burgès Pere Desvilar, que va oferir la seua gestió al Consell municipal de Barcelona. Aquest procés, a més, es va donar en altres institucions hospitalàries, com l'Hospital d’en Marcús i el d’en Colom, que van passar a mans seculars i públiques. Així, dels 6 hospitals que existien a Barcelona en la segona meitat del segle XIV, 3 estaven administrats pel municipi i 3 pel capítol catedralici. Aquesta evolució, a més, va culminar amb la fusió de tots ells en 1401 en un únic hospital, l'Hospital de la Santa Creu, sota el control directe del Consell municipal. Així doncs, durant les dècades centrals del segle XIV, quan la crisi fou més dura a la Corona d'Aragó, no es va produir cap nova fundació i, de fet, molts dels hospitals van experimentar greus problemes, com el de Santa Eulalia, que va estar a punt de desaparèixer, en aquest cas per causa de la mala administració del prevere Bartomeu Descoll, acusat d'hipotecar-lo i vendre molts dels seus béns per a gastar els diners obtinguts en en el joc. En canvi, a principis del segle XV, quan la recuperació econòmica es feia palesa, els governants municipals van prendre la iniciativa de fundar un nou i gran hospital, que multiplicava considerablement la capacitat dels existents fins aleshores, sobrepassant en total les 450 places per a pobres i malalts. 

Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment adequat com a Biblioteca de Catalunya

Des de la perspectiva dels burgesos locals, senyors del poder municipal tant a Barcelona com a València, la pobresa constituïa una amenaça constant per a la societat urbana. En aquest sentit, en paraules d'Yves Barel, l'hospital no era una altra cosa que la peça clau del control social de tot un seguit de marginats que vivien en la ciutat i la marginació dels quals era originada pel propi sistema urbà. Segons explicaven els predicadors i teòlegs de l'època, vetlar pel correcte funcionament dels hospitals era també una obligació moral dels governants. Una obligació que es traduïa en una política hospitalària de la qual queden interessants testimonis en la documentació municipal valenciana, segons ha estudiat amb detall Agustín Rubio. Per exemple, en 1341, davant la notícia que alguns hospitals no admetien malalts ni els donaven una provisió adequada de menjar, ni roba de llit, ni tenien personal suficient, el Consell de València organitzà una inspecció pels establiments de la ciutat en col·laboració amb el bisbat per tal de posar fi a aquella situació de precarietat. I des de llavors, les visites es repetiren periòdicament, en 1346, 1375, 1396, etc.

D'una altra banda, també en la ciutat de València s'observa el mateix procés que a Barcelona, és a dir, un primer moment de predomini de les fundacions eclesiàstiques i posteriorment de les ciutadanes; una segona etapa, coincidint amb la crisi de les dècades centrals del segle XIV, en què no es van fundar nous hospitals; i una tercera en què la intervenció del poder públic es féu cada vegada més important fins a la concentració de tots els hospitals en un de controlat pel govern municipal. En aquest cas, la xarxa hospitalària constava de 12 establiments: l'Hospital de Sant Vicent, creat per Jaume I en 1238 sota el control de monjos cistercencs; l'Hospital de Sant Llàtzer per a malalts contagiosos, documentat en 1251 i mantingut per religiosos; l'Hospital de Sant Guillem, instituït en 1252 pel ciutadà Guillem Escrivà; l'Hospital de Santa Llúcia, fundat a la fi del segle XIII per la reina Constança i encomanat als franciscans; l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'Hospital de Santa Maria de Roncesvalles, especialitzats en peregrins i documentats a les darreries del mateix segle XIII; l'Hospital d'en Clapers, creat en 1311 pel ciutadà Bernat Desclapers; l'Hospital dels Beguins, fundat pel també ciutadà Ramon Guillem Català en la dècada de 1330; i l'Hospital de Sant Antoni, establert llavors per a malalts d'ergotisme. En total, fins a 1330 es van fundar 9 hospitals a València, però durant el següent mig segle, coincidint amb els moments més durs de crisi econòmica, no es va instituir cap altre centre hospitalari. En 1379, en canvi, el bisbe va fundar l'Hospital de Santa Maria, destinat als sacerdots pobres, mentre que en la dècada de 1390 s'establiren altres dues institucions burgeses, l'Hospital d’en Conill, fundat per l'apotecari Francesc Conill, i l'Hospital d’en Bou, per a pescadors pobres, creat pel ciutadà Pere Bou. 

En conjunt, es pot observar el mateix canvi que es produí a Barcelona: si bé en el segle XIII es fundaren 5 hospitals de gestió eclesiàstica per només un de burgesa, durant el XIV hi hagueren, en canvi, fins a 4 fundacions burgeses per només dues eclesiàstiques. Resulta obvi, doncs, el procés de secularització de les institucions hospitalàries. I, en relació amb això, resulta perfectament congruent la fundació en 1409 de l'Hospital d’Ignoscents, folls i orats, el principal hospital valencià del segle XV, creat per iniciativa de 10 ciutadans, que van excloure expressament de l'administració als clergues i els cavallers. D'una altra banda, també de forma paral·lela al que passava a Barcelona, la intervenció del poder municipal sobre els hospitals fou cada vegada més intensa. Així, el Consell de València passà a controlar progressivament els hospitals de Sant Llàtzer, d'en Clapers, de Sant Vicent, de Santa Llúcia, dels Beguins, d'en Conill i d'en Bou. I aquesta administració conjunta també es traduí en una vinculació de la seua gestió econòmica amb la del propi Consell, transvasant capitals de la hisenda dels hospitals a la del municipi i racionalitzant-ne la gestió. Per això no és estrany que aquest procés, com a Barcelona, acabara per produir en l'any 1512 la fusió de tots els hospitals en un d'únic, anomenat Hospital General.


Vista aèria de l'Hospital General de València, actualment adequat com a Biblioteca Provincial 

En definitiva, a través dels exemples de València i Barcelona es poden copsar els principals trets de l'evolució de la política assistencial vers els pobres i malalts en la societat urbana baixmedieval de la Corona d'Aragó. En primer lloc, al llarg dels segles XII i XIII les institucions hospitalàries van pertànyer bàsicament a l'Església, fins que a partir de finals del mateix segle XIII començaren a ser molt més habituals les fundacions laiques. Tanmateix, durant els moments de crisi de les dècades centrals del segle XIV no s'establiren nous hospitals i quan es van reprendre les fundacions, a la fi del Tres-cents, destacà el creixent intervencionisme del poder municipal en la xarxa hospitalària. Així els governants locals, per les seues obligacions públiques i amb la finalitat d'augmentar el control de la societat urbana, anaren concentrant el seu poder sobre els hospitals de la ciutat fins a unir-los tots en un únic centre al llarg del segle XV o començaments del XVI. És així com la qüestió dels pobres malalts va passar a ser un afer d'ordre públic.