ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

Tot just fa 699 anys...

Fins ara pensàvem que el 2010 seria el set-cents aniversari de l'establiment de la fira de Gandia. Tanmateix, si mirem el programa de festes, res suggereix la celebració de l’efemèride, més enllà de les paraules introductòries de l’alcalde. Tot el protagonisme, això és, tot el pressupost, l’acaparen els Borja, i fins i tot el mercat han volgut anomenar-lo mercat dels Borja. I no penseu que la resta de l’any s’ha fet alguna cosa. Ni s’ha fet ni es pensa fer, almenys fins on un escrivent pot conéixer abans de tancar aquesta redacció. Els Borja, vull dir sant Francesc de Borja –que pese a qui pese no és el IV duc de Gandia– sí compta amb el seu congrés, en aquest cas un simposi, i ens hem de felicitar d’això, i tant que sí. El que no podem acceptar és que els recursos, que ja en són pocs, es concentren en una única línia d’actuació.

Tampoc s’ha d’acceptar la ingerència professional, menys encara quan no se sap exactament el que s’està dient. Jo no sóc metge i per això no em passa pel cap fer una operació, a més que això és delicte; llàstima que l’ofici d’historiador no tinga aquest paraigua de la llei. Que quede clar, Gandia es funda el 1249, i la construcció de les muralles comença abans de 1255. L’església de santa Maria –la Col·legiata–, que no s’alça sobre cap mesquita, ofereix serveis religiosos almenys des de 1262, i el palau no és més que una torre d’herència islàmica. A poc a poc, però, els primers colons, entre ells Sanxo Llop (sí, el mateix que dóna nom a la partida on s’alça el nou hospital), van domesticant un territori inhòspit i desconegut per a ells. Els reis del Casal de Barcelona empenyen aquest creixement amb els seus privilegis i exempcions fiscals, com en aquest cas, el privilegi de celebrar una fira. De manera que, tot just fa 699 anys, Gandia s’havia convertit en una de les viles més importants dels territoris centrals del regne de València, que com tot ésser viu està en constant transformació.

Afortunadament, però, l’equip de govern està encara a temps de celebrar els VII centenari de la fira de Gandia com es mereix la ciutat i, perquè no, el rei Jaume II, qui atorgà el privilegi. I és que el set-cents aniversari de l'establiment de la fira no és el 2010 sinó el 2011. En efecte, sempre s'havia afirmat que tenia el seu origen en un privilegi concedit a la vila pel rei Jaume II en febrer de 1310. Una nova mirada sobre els documents, però, ens obliga a revisar la història i a retardar un any la celebració. L'origen de la confusió sembla que rau en una lectura errònia d’una còpia registral del privilegi per part de l'investigador Roc Chabàs a finals del segle XIX, ja que en un manuscrit per a una història de Gandia, l’aleshores arxiver de la catedral de València oblidà transportar al calendari actual la data del document. Tanmateix, en descàrrec de l’erudit, cal tenir en compte que el manuscrit de Chabàs era un esborrany, no un llibre imprés, i des de llavors cap investigador que s'ha referit al privilegi de la fira ha consultat directament el document original que es troba a Barcelona, en l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En el full 198 del registre 207 de la Cancelleria reial es troba la còpia del privilegi concedit per Jaume II a la vila de Gandia per tal de celebrar una fira durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel, el 29 de setembre. El document està datat a València l'onzé de les calendes de març de l'any del Senyor de 1310, però aquesta data no pot ser presa de forma literal perquè conté dues referències cronològiques que requereixen ser transportades al nostre calendari actual. En primer lloc, l'onzé de les calendes de març fa referència al sistema de datació romà, i correspon al 19 de febrer. En segon lloc, l’any està datat, com era usual en la Cancelleria reial fins a mitjans del segle XIV, pel sistema de l’Encarnació del Senyor, segons el qual el primer dia de l'any correspon al 25 de març. Per tant, existeix un desfasament de vuitanta-quatre dies entre el nostre calendari, que comença l'1 de gener, i l'inici del l'any a partir de l'Encarnació del Senyor (nou mesos abans de Nadal). Per aquesta raó, tots els documents datats en aquest període entre l'1 de gener i el 24 de març, han de ser retardats un any. Comptat i debatut, com vam copsar Vicent Baydal i jo mateix en treballar el document, l'11 de les calendes de març de l'any [de l'Encarnació] del Senyor de 1310 correspon en realitat al nostre 19 de febrer de 1311.

No hi ha lloc al dubte. En conseqüència, encara estem a temps de celebrar de manera especial el set-cents aniversari de la fira durant l’any vinent, el 2011. Però tranquils, que els centenaris no s’esgoten mai, perquè hi ha més dies que llonganisses. El 2012 toca celebrar el VI centenari de la mort d’Alfons el Vell, el primer duc de Gandia. I és que, per estrany que a alguns puga semblar, Gandia no és sant Francesc de Borja. No és, ni tan sols, els Borja. Gandia és molt més que això.

Una cronaca aretina

És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo

En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici

Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo

I (i, confiem, no les últimes) Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes

Els passats 25 i 26 de febrer van tindre lloc les I Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes en la Universitat de València, en què van participar els doctorands d'Història Medieval, d'Història de l'Art i Filologia Catalana i Hispànica. Com el seu propi nom indica, van tractar de servir de trobada entre distintes disciplines i recerques que s'estan duent a terme al voltant de la societat medieval per part dels joves investigadors valencians.
En aquest encontre, el punt en comú va ser les anàlisis de fonts i les reflexions sobre diverses metodologies d'estudi, sovint no tant diferents entre els diferents especialistes, que a un mateix temps poden permetre albirar noves possibilitats d'acarament dels temes que estan desenvolupant. Òbviament, Harca no va restar alié.

Des d'un punt de vista organitzatiu, llevat d'alguns contratemps, les jornades van reeixir, fins i tot van ser convalidables per crèdits de lliure elecció per a l'alumnat, a més de comptar amb el suport de tots aquells departaments, senyaladament del d'Història de l'Art i del deganat de la Facultat de Geografia i Història. No van decebre moltes de les intervencions, atés que bona part d'aquestes versaven sobre els treballs d'investigació dels programes de doctorat, ni tampoc alguns dels col·loquis, de vegades dinàmics, que van seguir a les sessions. De la mateixa manera, es va incloure un apartat per a l'exposició i discussions de pòsters, i, a més a més, s'ha mantingut en format blog un seguiment de les jornades, també des de les xarxes socials, o es troba tramitant-se la publicació dels treballs presentats.

Ara bé, caldria una reflexió global amb la finalitat d'aprofundir amb els objectius d'aquesta trobada, en especial envers el seu vessant científic. Potser, un format que s'aproxime als tallers d'història o de taula redona, que permetera donar major protagonisme a l'intercanvi d'opinions, hauria de ser assajat. Igualment, seria interessant que en un futur es tractaren problemes semblants, tractats des de diversos àmbits, que dotara de major coherència i d'un intercanvi més fructífer a les jornades. En última instància, fóra interessant eixamplar els contactes amb la investigació que s'està donant en l'àmbit català, que parteixen de problemàtiques semblants.
El més punyent, això no obstant, va més enllà d'aquestes qüestions: si només seran unes jornades més o tindran una continuat. No hauria de recaure quasi tot el pes mercé a esforços merament voluntaristes i voluntariosos dels participants. Si hi ha hagut una generació de doctorands i becaris interessats en la societat medieval en els últims anys, és degut, entre molts altres factors, a què els plans d'estudis anteriors, malgrat les seues deficiències, propiciaven una certa especialització. Però, darrerament, les tendències no caminen cap ací, no sols pel retall de crèdits i plans mal consensuats; els màsters d'especialització han de competir amb d'altres com els de secundària. Això i, sobretot, una carrera investigadora que més enllà del títol de doctor es veu tèrbola no dibuixen un panorama desitjable.
Necessàriament, trobades com aquestes, que permeten eixamplar la investigació, haurien d'estar en l'agenda prioritària del personal docent i investigador, ja que aquesta primera tasca s'enfronta a nous canvis i el futur passa per la potenciació de la recerca, la qual pot sustentar grups d'investigació de major entitat.

Debat historiogràfic i noves tecnologies: una adaptació necessària

Les noves tecnologies de la comunicació van introduint-se a poc a poc en la nostra vida, en el nostre treball, i a penes ni ens n'adonem. A través del correu electrònic podem entrar en contacte amb qualsevol historiador del món, i fa pocs anys no podíem ni imaginar que consultaríem documents des de casa sense anar a l'arxiu, amb una resolució excel·lent, gràcies al PARES, per exemple. Contínuament consultem els reculls bibliogràfics especialitzats, com ara Dialnet o el Repertorio del CSIC, on trobem els títols dels llibres i articles que necessitem, i els cerquem al fons on-line d'una biblioteca, a la qual només anem si l'obra no està penjada a GoogleBooks o a qualsevol hemeroteca especialitzada, com per exemple la de Biblioarqueología. Fins i tot es poden llegir tesis doctorals en línia, les quals, en no publicar-se, eren fins ara el paradigma de la dificultat per a accedir als resultats de la recerca historiogràfica.

La xarxa ofereix ja actualment noves possibilitats de comunicació que han estat pensades per a altres àmbits, però que es poden adaptar perfectament a la investigació. No solament Harca té un usuari al Facebook, també el té l'excavació arqueològica de Madinat Ilbira. A més, aquesta xarxa social ofereix altres possibilitats, com ara la d'afegir-se als grups de les excavacions arqueològiques de la pobla d'Ifach o de Miranduolo perquè et donen informació; o la pàgina del Grup de recerca d'estudis medievals “Espai, Poder i Cultura" de la Universitat de Lleida, de la qual et pots fer admirador amb la mateixa finalitat. Són només alguns exemples del que es pot fer amb una xarxa social pensada originàriament per a altres coses. En realitat, encara que això no aporte res directament a la investigació, sí que aporta relacions socials entre investigadors i ajuda a crear comunitat científica més enllà de les grans reunions tradicionals que ja valen per a ben poc. De fet, a banda del facebook hi ha altres eines d'internet que ens podrien fer avançar en la recerca i el debat historiogràfic, però que encara no s'utilitzen, i probablement mai s'empraran, pels vicis que arrossega la historiografia.

Quan Alain Guerreau va publicar L'avenir d'un passé incertain, ben conegut entre els membres de la nostra professió, segur que a molts no els van agradar gens ni miqueta les crítiques a la finalitat actual dels congressos d'història. Poques coses han canviat en aquest aspecte. Resulta una obvietat, i a ningú se li escapa ja a hores d'ara, que un congrés clàssic amb ponents d'encàrrec i comunicacions descontextualitzades en uns pocs minuts sense cap debat posterior val de ben poc des del punt de vista científic. Ni tal sols la publicació de les actes aporta ja res especial des del punt de vista purament acadèmic, puix als que han de fer currículum ni tan sols els donen ja punts per això. Ara estan de moda els col·loquis, en els quals els organitzadors conviden els participants a tractar un tema molt concret i, normalment, hi ha debat posteriorment. No hi ha dubte que des del punt de vista de la recerca i l'avanç del coneixement històric, és a dir, el debat entre historiadors, la comunicació és molt més efectiva, perquè centra l'intercanvi d'idees en un tema concret entre especialistes amb un nivell de coneixement similar; però alhora també té alguns inconvenients, i és que en desaparéixer el públic assistent als congressos es priva de l'accés a la informació a altres investigadors interessats en el tema, i la recerca es tanca sobre si mateixa.

Això però, ja té fàcil solució: hi ha prou amb enregistrar les intervencions i els debats amb una càmera, i penjar-ho a qualsevol web de vídeos de la xarxa. Això és exactament el que fan sempre, per exemple, al Dipartimento di Archeologia de la Università degli Studi di Siena: enregistrar els congressos, col·loquis i seminaris que organitzen i penjar-los al seu arxiu multimèdia, que no és en realitat sinó una pàgina web amb una serie d'enllaços a vídeos pujats en Youtube. I així, entre els diversos congressos, col·loquis, i taules redones organitzades per aquest grup de recerca, com a mostra podem veure si volem, ara i ací, la intervenció de Chris Wickham el 4 de desembre de 2009 al IV Seminari Internacional Italia, 888-962: una svolta? que va tindre lloc a Poggibonsi, prop de Florència. Com si volem veure, de fet, totes les intervencions i, el que és més important, els debats de cada sessió, i això des de qualsevol lloc del món, a qualsevol hora, igualment ara com d'ací 20 anys. El debat entre historiadors a disposició de tot investigador o estudiant per sempre més.

Tota aquesta organització es fa des dels webs que tenen alguns grups de recerca o projectes historiogràfics; com també hi ha d'altres de caire més divulgatiu, però per a professionals, com ara Medievalismo.org o Arqueología Medieval. L'arqueologia, de fet, que en el cas medieval tants anys ha estat als afores del medievalisme, porta la davantera en l'aspecte tecnològic. Hi ha diversos projectes arqueològics que informen diàriament a través de la xarxa de les troballes i avanços, pràcticament a peu d'excavació; i això, òbviament, no es tracta de gran divulgació, sinó que té l'objectiu d'informar altres professionals que no tenen res a veure amb el projecte, però els pot interessar estar informats dels avanços. Ho fan a Madinat Ilbira, com ja vam informar des d'Harca, ho fan a la gran excavació de Miranduolo, a Itàlia, i a casa nostra ho fan a l'excavació de la pobla d'Ifach. En el darrer cas no han necessitat ni tan sols d'una costosa pàgina web per acomplir la mateixa funció, i han tingut prou amb un simple i gratuït, però acurat, blog.

Els blogs són, de fet, un altre dels nous serveis que ofereix internet, els quals no havien estat pensats originàriament per a un ús professional, i que s'hi poden adaptar perfectament. Ara mateixa ningú estaria llegint el meu text sense l'obertura informativa que ha suposat la xarxa, i cal tindre en compte que no es tracta només de cosa de jóvens. Es poden destacar els 8 blogs que manté, amb una major o menor assiduïtat, el professor Jordi Bolós de la Universitat de Lleida, sobre diversos temes. La major part dels posts són en realitat microressenyes de la bibliografia més recent que va apareixent sobre la història del paisatge, o l'alta Edat Mitjana per exemple. Hi ha també altres usos que s'allunyen encara més de la idea inicial d'un blog. Actualment ja no hi ha congrés que no tinga el seu web, i ja hi ha hagut casos en que s'ha emprat aquesta eina per a donar a conéixer tota la informació referent, tant l'organitzativa com la científica. Cal tindre present que un web tradicional fet expressament suposa una inversió econòmica i de treball que no compensa el temps que el web dóna servei, mentre que un blog és debades, fàcil d'emprar, i es pot tancar en qualsevol moment.

Finalment, caldria referir-se a les publicacions científiques virtuals. De moment únicament algunes revistes de les més importants tenen una versió digital, com ara l' Anuario de Estudios Medievales o Hispania; però són complements a la versió oficial en paper, que només apareixen amb posterioritat i que només són de lliure lectura quan apareix el següent número en paper mesos després. Tot plegat és una mostra que els professionals encara no se'n refien de l'edició virtual, i que el pas a la versió digital única resulta psicològicament molt difícil. El paper té un cost econòmic i ecològic que a hores d'ara resulta superflu amb les noves eines informàtiques de què disposem, les quals són, a més a més, molt més còmodes pel que fa a l'accés a la informació. L'edició sempre és limitada i aplega a una quantitat reduida de persones, i al final sol ser necessari el desplaçament a una hemeroteca (que no sempre són de lliure accés), una acció que en molt casos acaba per suposar una nova despesa de paper en fotocòpies. Per contra, és evident que una versió en línia permet el lliure accés de qualsevol investigador, una vegada més des de qualsevol lloc del món. Tampoc la digitalització de les publicacions en paper amb un escanner és cap solució, ja que si bé els avantatges virtuals són els mateixos, en molts casos els cercadors d'internet no funcionen, i la despesa en paper continua sent la mateixa. Però almenys és un primer pas, és clar.

XI Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona

Barcelona, 1705

Iniciats en 1982 i amb una periodicitat estrictament biennal des de 1993, el dimarts 2 de desembre arriba una nova edició, l'onzena, del Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, que aquesta vegada orbitarà entorn d'una matèria recurrent en la historiografia actual: les xarxes, i en aquest cas concret "la ciutat en xarxa".

De forma general podríem dir que al món de la història econòmica el tema es va posar "de moda" a partir dels recents treballs sobre regional business networks de Mark Casson, amb aplicacions diverses com l'estudi de les diàspores mercantils, de les quals parlarem un altre dia. Pel que fa a les "xarxes urbanes", en canvi, aquest és un concepte nascut al segle XIX de la mà d'economistes alemanys, bo i donant peu, per exemple, a entendre la ciutat premoderna no de forma excepcional sinó plenament integrada dins la seua societat a través de trames reticulars de domini econòmic i social. De fet, aquesta visió desembocà en la teoria dels llocs centrals de Walter Christaller, que ajuda a comprendre els processos històrics de jerarquització urbana i territorial.

En tot cas, com sol passar, el leitmotiv de la convocatòria no és més que un motiu genèric entorn del qual s'aplegaran ponències i comunicacions ben variades. No és poca cosa, però, que el Congrés, organitzat per l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, continue celebrant-se puntualment i reunint els especialistes interessats a investigar sobre la capital catalana. Ja ens agradaria que altres capitals mostraren la meitat d'interès per la seua pròpia història...

Compartim recursos metodològics

No hi ha cap mena de dubte, es tracta d'una obvietat per començar aquesta modesta entrada, que les possibilitats de les noves tecnologies de la informació per a eixamplar els nostres coneixements històrics en l'àmbit de la investigació són infinites. Una altra cosa, però, són les terribles limitacions i mancances que, com confessa un servidor, tenim els historiadors dins aquest vast univers, que són inversament proporcionals a l'avanç de tots aquells recursos; l'autodidactisme forçós i forçat hauria de substituir-se progressivament amb uns rudiments bàsics també en les carreres universitàries i cursos de metodologies de la historiografia medieval. Tanmateix, això donaria per a un blog sencer.

Per a l'àmbit de les tècniques utilitàries, més concretament en l'ofimàtica, les bases de dades han anat substituint aquella tasca pròpia d'artesans que eren les fitxes de documents. I permeten, alhora, una recerca fàcil, còmoda i ràpida, a més de l'estalvi de recursos i de temps. Això no obstant, no sempre traem el profit que poden donar. Una de les fases inicials, la preparació de formularis complets, és la clau per obtindre uns rendiments òptims, tot i que no sempre la dominem degudament.

Al mateix temps, aquestes bases podem fer-les servir per a molts altres afers: per anar introduint bibliografia, actualitzar les dades de les biblioteques personals, prioritzar la recerca de títols, etc., etc.
Per als qui anem una mica justets, o deseperats, en aquestes batalles proposem el següent tutorial que va donant algunes pases rudimentàries per eixamplar aquest recurs de la base de dades del programari lliure OpenOffice.
I a fer hores abans de començar la investigació...