La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

Dona i sexualitat a la Barcelona baixmedieval segons els registres eclesiàstics

Lucía Conte

Professora associada del Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra

“De la dona va venir el primer pecat i tots hem de morir per culpa d’ella”. Amb aquesta sentència contundent del Llibre del Siràcida, que la Cristiandat llatina medieval va considerar un compendi de saviesa pràctica, es resumeix una concepció de la dona com a causa del pecat que, molts segles després, hauria d’adoptar i redibuixar l’església catòlica. Gairebé deu anys de recerca i d’anàlisi de visites pastorals i processos episcopals de l’Arxiu Diocesà de Barcelona semblen confirmar el que he volgut demostrar amb la meva tesi doctoral: que l’Església va esmerçar grans esforços per controlar la moral sexual dels seus feligresos i dels seus ministres, en particular als segles XIV i XV. I que, en fer-ho, l’església catòlica, que bevia de les fonts d’alguns pares de l’Església, profundament preocupats per les conductes sexuals (així com de la tradició legal romana i mosaica) va anar perfilant, a poc a poc, una actitud poc tolerant amb el comportament sexual dels catòlics. Aquesta actitud va tendir a identificar la dona amb la causa de la concupiscència. Val la pena recordar que el relat del pecat original al Gènesi recull –sempre sota la interpretació de l’Església– la idea de la dona pecadora i origen del pecat, que porta el gènere humà a la perdició. Aquest relat, interpretat des d’un angle estret, devia ser inquietant i podia exercir una profunda influència entre els seus ministres i feligresos, ja que semblava indicar que, en crear la dona, Déu havia creat un company perillós per a l’home, una parella dotada d’un poder que podia arribar a dominar-lo i fins i tot allunyar-lo de la salvació. 

Això no vol dir, però, que la societat medieval fos misògina en el seu conjunt, ni tampoc que tota fos intolerant amb les conductes íntimes dels seus membres, fossin clergues o laics. De fet, la recerca que he dut a terme parteix de l’anàlisi d’unes fonts que documenten tot el que a ulls d’una part de la jerarquia eclesiàstica no funciona: les visites pastorals i els processos episcopals, els més antics que es conserven a Europa. Els bisbes visitaven regularment la seva diòcesi i recollien als registres de visita pastoral les denúncies que els testimonis presentaven sobre les conductes íntimes dels seus veïns. De vegades, aquestes denúncies –per greus o reiterades– acabaven desembocant en un procés judicial. Es tracta, doncs, d’unes fonts en negatiu que documenten allò que es desviava de la norma i, per tant, cal mirar-les amb certa prevenció. No convé, doncs, caure en el risc de generalitzar i considerar que tot el que hi trobem era la forma de vida normal del comú de la gent i de tot el clergat. Tanmateix, sembla innegable que aquestes fonts ens diuen que una gran part de la població era certament permissiva amb la moral sexual dels seus veïns i amb les seves pròpies conductes i recullen innombrables casos d’adulteri, concubinat sacerdotal, promiscuïtat, danses i balls dits “deshonestos”, pràctiques contraceptives, pràctiques homoeròtiques, incestos, etc. Altres fonts de l’època, com els fabliaux, les cançons populars, els contes, etc., semblen reforçar la idea que la societat medieval era més tolerant en matèria sexual del que la doctrina de l’Església sembla indicar. 

En tot cas, hi hauria, penso, un divorci clar entre la realitat i la pràctica de la vida quotidiana de clergues i feligresos de la diòcesi barcelonina i la teoria que la jerarquia de l’Església pretenia imposar. És difícil no deixar-se endur per la temptació d’identificar el conjunt de la societat medieval amb allò que visites i processos ens expliquen d’ella. Els registres ens mostren la resposta dels parroquians o dels clergues, els donen veu, i així ens permeten intuir quines raons podien portar a algunes persones a esbombar els pecats dels seus veïns, mentre que d’altres discretament els amaguen. També permeten aventurar les relacions d’amistat o d’animadversió entre uns i altres en constatar com canvien les seves denúncies sobre determinades persones a mesura que passava el temps. Els escrivans del Bisbat de Barcelona ens regalen deposicions en estil directe, on la radiografia de les relacions veïnals a la parròquia és vívida i permet imaginar els sentiments d’alguns clergues envers els seus fills, d’alguns marits envers les esposes adúlteres, d’algunes dones envers les amants dels seus enamorats..., interpretant el que semblava amagat rere les simples paraules. Podem conèixer filiacions, oficis i altres circumstàncies personals que s’anoten sistemàticament, donant a les notícies una dimensió plenament humana. Però, com és aquest model que l’Església vol imposar? En el seu centre hi havia una moral sexual que trencava amb antigues tradicions (per això va topar amb dures resistències), i que, bé o malament, es va imposar, i va donar forma a la societat occidental gairebé fins als nostres dies. Vejam què ens diuen les fonts, doncs, del comportament sexual de clergues i laics a la Diòcesi de Barcelona i com es va perfilant una imatge negativa de la dona que és sexualment activa fora dels paràmetres marcats per la doctrina de la reforma catòlica.

 

Les conductes sexuals dels clergues medievals 

El model de comportament que l’Església volia generalitzar pretenia allunyar els fidels de les temptacions de la carn i exigia un plus d’exemplaritat per part dels clergues: el celibat, perquè així ho havia entès una part de la jerarquia eclesiàstica i de la seva tradició doctrinària. Les conductes morals del clergat que testimonien les fonts comprenen molts registres: monges de vida alegre, clergues alcavots, violents, que participen en complots d’assassinats o que són amics de la festa, el ball i les cançons lleugeres. Homes i dones d’Església no deixaven de ser, primer que res, persones, amb les mateixes inquietuds, debilitats i ganes de divertir-se que els seus feligresos. Però el que predominava eren els clergues que avui diríem que volien fer una vida normal de parella, amb una dona estable i fills, i que no podien, i segurament no volien, acceptar el celibat forçós. La tradició de l’Església, la més antiga, preveia amb tolerància el concubinat clerical. Ara bé, l’ofensiva eclesiàstica que maldava per imposar el celibat com una condició necessària i volguda per Déu anava guanyant posicions. Com que el missatge penetrava a poc a poc en la ment i la jerarquia inspirava temor (amb multes i altres càstigs), els concubinaris se n’amagaven, tenien sentiments de culpa i els seus companys de ministeri, o els seus feligresos, cedien a la pressió dels visitadors i els denunciaven.

Hi havia una profunda divisió d’opinions sobre la qüestió del celibat sacerdotal, més pràctica que doctrinal, i que consistia en el fet que una gran part dels clergues del segle XIV s’oposava al celibat. I s’hi oposava bé de fet, mantenint relacions estables amb dones (prop d’un 25%), bé ideològicament. Aquells que acceptessin el celibat intel·lectualment o doctrinària, però que fossin incapaços de dur-lo a la pràctica, no caurien també en una profunda contradicció interna i de consciència? Amb o sense oposició, un sector políticament i intel·lectualment dominant dins l’Església va imposar el celibat a partir de la baixa edat mitjana. Ho va fer amb la mateixa força que va imposar la indissolubilitat del matrimoni i la submissió de la dona a l’home, com sembla demostrar el tracte de menyspreu i fins i tot la crueltat que es dóna a les companyes dels capellans i als seus fills, i que s’evidencien en episodis com aquell en què una dona anomenada Na Serradela es presenta, amb un nadó en braços, davant el bisbe de Barcelona per reclamar-li què ha de fer amb la criatura, fruit de la relació amb un clergue que l’ha abandonada per l’obligació que el bisbe li ha imposat: mantenir-se cèlibe.

De casuístiques del concubinat n’hi ha de tots colors: capellans que tenien diverses amants, sovint totes vídues o parentes entre si, o que mostraven preferència per les monges d’algun convent veí. N’hi havia molts que, per contra, buscaven les seves parelles entre les dones casades de la seva vila, de vegades amb l’aquiescència –i fins i tot la complicitat– dels seus marits. Des del Concili d’Elvira (300-306) al IV  de Laterà (1215), i ben especialment a partir del segle XIII, l’Església havia mostrat una posició contrària al concubinat, però segurament molts segles de pràctica van pesar tant o més que les disposicions conciliars a favor i en contra del celibat. El concubinat era un problema d’arrels antigues i profundes. Alguns parroquians es mostraven escandalitzats per les relacions dels seus rectors i capellans, però normalment això passava quan es trobaven amb clergues que anomenen “immorals”: aquells que no només mantenien concubines sinó que eren agressius, violents, polígams, violadors del secret de confessió o tenien altres tipus de conducta que consideraven deshonesta. Els clergues que formaven famílies “convencionals”, amb una dona i fills, no semblaven gaire censurables per part dels seus feligresos. La imposició antinatural del celibat desencadenava en alguns clergues baixmedievals una sensació de mancança, de malaltia, que els fa mal i que no tots ells podien o volien acceptar. Per això, alguns queien en la temptació de la concupiscència, com un capellà de Santa Maria del Mar de Barcelona que confessà haver-ho fet “per soplir la fragilitat e dolència de la carn”. 

La vida d’alcova dels feligresos  

No només els clergues i el concubinat apareixen en les denúncies fetes als bisbes visitadors. Com ja s’ha apuntat, l’edat mitjana barcelonina ens presenta una varietat de pràctiques tan plural com pugui ser-ho en la societat actual. La naturalesa humana, al capdavall, no deixa de ser la mateixa i els nostres registres donen molts detalls de la vida privada dels feligresos. Per exemple, es poden rastrejar encara moltes empremtes de creences i de tradicions paganes en la celebració del matrimoni que provoquen la sensació que la majoria de les persones creien que la unió matrimonial es fonamentava en el compromís de la parella i no en el fet que hi hagués un ritual canònic aprovat, o la presència d’un clergue presidint la cerimònia. No són poques les parelles que vivien plegades sense casar-se, sovint en relacions molt llargues i estables, i que sense tenir cap impediment per celebrar canònicament la seva unió, mantenien la convivència i l’afecte mutu com a únic lligam: simplement preferien viure com el que avui anomenaríem parelles de fet. Segons que mostren les fonts que he estudiat, les relacions sexuals entre solters, siguin puntuals o siguin relacions de concubinat estable, eren ben comunes. Evidentment, aquestes pràctiques van continuar al llarg dels segles i no semblaven trasbalsar gaire les consciències de ningú, no més enllà de col·locar les dones implicades en el punt de mira de les xafarderies dels seus veïns, fent-les cada cop més qüestionables.  Contribuïren, això sí, a perfilar una imatge negativa de la dona sexualment activa. També es poden documentar alguns casos de relacions entre parents naturals o espirituals. 

L’incest, un tabú des de sempre, va quedar reforçat com a tal per la reforma catòlica, i la tasca dels bisbes barcelonins es va centrar a ensenyar als feligresos com identificar les conductes incestuoses i computar els graus de parentiu i d’afinitat. Els processos d’anul·lació de matrimoni per consanguinitat en són testimoni. L’adulteri era considerat, però, el pitjor dels pecats sexuals. Potser perquè impactava en l’estructura social, potser perquè qüestionava la virilitat del marit enganyat, l’adulteri sempre es va veure com una conducta greu a ulls de l’Església, tot i que, analitzat en la llarga durada, va perdre importància en les fonts i els registres d’època moderna. Però, tot i que la dona adúltera, com la dona soltera que practicava lliurement el sexe, centrà menys l’atenció de l’Església en els segles moderns, en contrapartida, també va ser cada cop més mal vista i denotada en el si de la seva comunitat, abans més laxa. Si les connotacions associades a l’adúltera contribueixen a perfilar una imatge misògina de la dona sexualment activa, no es pot oblidar la contribució de la prostituta a la deformació d’aquesta imatge. L’Església va mostrar un parer ambigu envers la prostitució: d’una banda, la prostitució, que des d’antic estava criminalitzada socialment, queda acceptada, i fins i tot justificada, per alguns sectors de l’Església medieval. Però, si bé la jurisdicció sobre la prostitució requeia en els tribunals civils, les activitats de prostitutes, alcavots i alcavotes també deixaren la seva empremta en els registres del tribunal episcopal. Són nombrosos els testimonis que parlen d’alcavots i alcavotes, prostíbuls i proxenetes, especialment en visites urbanes, en parròquies de ciutats grans.

No deixa de resultar sorprenent que la mateixa Església, que regulava fins a graus gairebé ridículs com havien de ser les relacions sexuals en el si del matrimoni legítim, únicament orientades a la procreació, no només comprenia, sinó fins i tot justificava, el paper de la prostitució en la societat. Així, les fonts que he treballat parlen del comerç carnal com a vàlvula d’escapament per a les pulsions sexuals “desordenades” dels homes, amb l’objectiu que no fessin pecar les seves dones legítimes. Aquesta postura tan incoherent als nostres ulls, no està assenyalant també que cal protegir la dona casta dins del matrimoni del seu revers en negatiu: la dona pecadora, que cal arraconar? Potser no és que la societat medieval fos misògina en termes absoluts, sinó que el que va fer va ser polaritzar allò femení al voltant de la idea de la sexualitat. Una mirada ràpida a les visites pastorals i als processos d’època moderna sembla indicar que aquests temes de moral sexual deixaren de preocupar els visitadors. Els registres sobre adulteri, concubinat, prostitució, etc., es tornaren escassos, mentre que els processos inquisitorials començaren a perseguir només un tipus de dona: la bruixa. Les bruixes que, entre altres crims, com l’heretgia, controlaven la sexualitat de la seva comunitat (pel seu poder de seducció, pel control de la natalitat, per les pràctiques desenfrenades que realitzaven en conventícoles). Val la pena preguntar-se el perquè d’aquest transvasament.

En tot cas, els processos d’època moderna semblen assenyalar la fi del camí de la misogínia social i eclesiàstica que es va anar articulant al voltant de la dona sexual. Un camí que, gradualment, va definir la dona seductora (encarnació d’allò sexual) versus la dona casta (encarnada en aquella que s’absté de la sexualitat o que només la practica segons els paràmetres que marca l’Església). Aquest camí comportava apartar la font del pecat del conjunt de la societat, bé mitjançant la foguera (les bruixes), bé amb el tancament del bordell a les ciutats (les prostitutes). Les conductes de moral sexual dels laics de la baixa edat mitjana que aquí hem esmentat van ser objecte de la reforma eclesiàstica que les va encarar amb diversa intensitat i amb èxit divers. Però, en general, es pot afirmar que les doctrines reformistes van reeixir en les mentalitats dels seus feligresos i l’Església de la reforma va poder generalitzar –tot i que no imposar– un model de conducta sexual que progressivament va filtrar-se en la mentalitat de la societat cristiana. Semblaria que d’un qüestionament moral i de consciència (el de l’Església de la reforma) s’evolucionà progressivament cap a un qüestionament social de la dona que exercia la seva vida sexual fora dels paràmetres comunament acceptats. Amb això, s’apuntaria cap a la idea de fons que la pretesa reforma de les conductes va acabar tenint altres conseqüències, tal vegada inopinades: la definitiva conformació de la imatge d’una dona pecadora i, per què no dir-ho, perillosa.

Nota del Grup Harca: Aquest post és obra d’un autora convidada, a qui públicament agraïm la seua col·laboració.

El papado aviñonés y la Corona de Aragón en la época anterior al Gran Cisma: aspectos de una fiscalidad en auge

Esther Tello Hernández

Institució Milà i Fontanals - CSIC Barcelona

Ya en el transcurso del siglo XIII, Roma se había convertido en una ciudad poco segura y nada cómoda para los papas. Las interminables luchas entre familias nobles como los Colonna, Orsini, Caetani…, y la cada vez más evidente influencia francesa, hicieron que los pontífices y su corte residiesen fuera de esta urbe durante largos periodos de tiempo. Así, fundamentalmente Viterbo u Orvieto habían sido lugar de descanso y trabajo de la curia papal.

Palacio de los Papas (Aviñón)

Aproximadamente, entre 1309 y 1377 Aviñón fue la sede del papa. A esta etapa se le conoce como la época del papado aviñonense y ha sido objeto durante mucho tiempo de numerosos mitos y leyendas, tal y como muestra el hecho de que durante mucho tiempo se acuñó para este periodo el calificativo de cautividad de Babilonia. Con todo, la historiografía ha demostrado que si bien el centro de la cristiandad se trasladó a esta ciudad francesa, ello no ralentizó el desarrollo de la curia romana. Todo lo contrario, en este periodo encontramos un momento decisivo en el proceso de centralización administrativa de la curia en general y de su aparato financiero en particular (THEIS, 2010).

Lista de los papas de Aviñón. Capilla de san Marcial. Palacio de los papas. Aviñón

Bertrand de Got, arzobispo de Burdeos, fue elegido papa en 1305, adoptando el nombre de Clemente V. Fue coronado en Vienne de camino a Roma, pero tras errar unos años, en 1309 se asentó en Aviñón, donde permaneció la sede oficial de los siete papas de origen francés hasta 1378. Enclave geográfico fundamental en el valle del Ródano, Aviñón fue considerado por muchos como verdadero centro geográfico de la cristiandad. Por lo que aquí interesa, desde un primer momento, el periodo aviñonés supuso la multiplicación de beneficios eclesiásticos y el surgimiento de nuevos impuestos, germen de una maquinaria fiscal que ya estaba en marcha. Con el pontificado de Juan XXII (1316-1334) se consolidó la tendencia centralizadora de la Curia romana, reforzándose asimismo el sistema fiscal pontificio (MORELLÓ, 2009).

La Cámara Apostólica, definida como la superintendencia financiera de la Iglesia, centralizaba los ingresos de los diferentes territorios de la cristiandad, divididos en colectorías. Tal y como nos muestra la obra clásica de N. del Re, la Cámara estaba regida por el Camarero, de quien dependía el tesorero y demás oficiales de un complejo aparto administrativo (del RE, 1952). Desde el punto de vista fiscal, conviene destacar aquellos impuestos o tasas que se percibían a través de los funcionarios que operaban en los distintos territorios, y proporcionaban unos ingresos más o menos fijos y previsibles para las arcas del papa; aunque variaron notablemente según lugares y épocas. Así podemos encontrar las anatas, rentas del primer año de un nuevo beneficio otorgado por el papa; la reserva de procuraciones o visitaciones, en concepto de hospitalidad y hospedaje; los derechos de expolios o las sedes vacantes de beneficios, cuando un titular abandonaba su cargo hasta el nombramiento de uno nuevo, etc. (LEVILLAIN, 1994). Según los cálculos de autores como Y. Renouard, los ingresos del papado se situaban por detrás de lo recaudado por la monarquía francesa o inglesa, pese a lo cual se encontraban entre una de las rentas más altas de los soberanos europeos (RENOUARD, 1941).

Organización administrativa de la Curia Pontificia (s. XIV): La Cámara Apostólica (según BUSQUETA I RIU, J.J.; MARTÍNEZ I RODRÍGUEZ, C., "L'acció dels recaptadors pontificis a Sant Andreu de Palomar (1348): Aplicació de mètodes gràfics per al seu estudi", en Finestrelles, nº4 (1992), pp. 19-46, p. 20.)

Por el hecho de ser uno de los impuestos que mayores posibilidades de estudio tienen, así como por mostrarnos la relación entre papado y monarquía, nos referiremos a continuación a la décima pontificia y a su percepción en la Corona de Aragón durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336- 1387).

Este impuesto extraordinario se gravaba teóricamente con el 10% de las rentas anuales de los beneficios eclesiásticos. Se generalizó en 1274 en el II Concilio de Lyon con el fin de financiar las cruzadas a Tierra Santa, aunque nos podríamos incluso retrotraer al siglo XII con la promulgación del llamado diezmo Saladino (MARDIERE; CHEVREAU, 2012). Con todo, según numerosos autores, la décima fue una de las imposiciones más gravosas de la clerecía bajomedieval en el occidente europeo en general y en la Corona de Aragón en particular. A lo largo del siglo XIV y sobre todo desde la segunda mitad del mismo, observamos cómo este impuesto pasó a ser recaudado de forma regular y con un destino final que distaba de su función primigenia, al servicio de la monarquía. Normalmente los beneficios de la décima se repartían entre el papado y la Corona, siguiendo el esquema general de 1/3 para la Cámara Apostólica y 2/3 para el monarca, aunque esto dependía de lo establecido en la bula de promulgación de cada una de ellas. En el caso de la Corona de Aragón, durante la segunda mitad del siglo XIV, se destinaron a una empresa bélica fundamental: Cerdeña.

Conviene recordar que los reinos de Cerdeña y Córcega habían sido entregados en feudo al rey Jaime II por el papa Bonifacio VIII, con el fin de solucionar los conflictos existentes entre la dinastía de los Anjou y la Corona en el reino de Sicilia. La isla estaba dividida en juzgados y en ella tenían gran influencia los ducados de Pisa y Génova. Entre 1323 y 1326 finalizó la ocupación pisana de la isla y se incorporó oficialmente Cerdeña a los dominios del Ceremonioso.

Mapa de la Corona de Aragón a mediados del siglo XIV (MONSALVO ANTÓN, J.M., Atlas Histórico de la España Medieval, Barcelona, 2010.p. 243)

Con todo, las revueltas sardas y las tensiones territoriales hicieron que la isla fuese una preocupación fundamental para la corte aragonesa durante más de 30 años. Desde la segunda mitad del siglo XIV y con las rebeliones del juez Mariano IV de Arborea, el enorme gasto causado por Cerdeña exigió también la rápida recaudación de grandes cantidades de dinero (SÁNCHEZ, 2005). A la situación de la isla, además había que sumar el difícil momento por el que se pasaba en relación al reino de Mallorca. A lo largo de la segunda mitad del siglo XIV, Pedro el Ceremonioso buscó reincorporar dicho reino a la Corona. Así lo hizo en 1343, pero las tropas del infante Jaime de Mallorca se rebelaron y asediaron numerosos lugares del norte del principado, siendo especialmente virulentos los ataques de los años 1373 y 1374, coincidiendo con un periodo de pestes y carestías que afectaron a todo el occidente mediterráneo. Todo ello sin olvidar que la guerra de los Dos Pedros con Castilla (1356-1369) había finalizado hacía poco tiempo, dejando la Corona en una situación bastante delicada.

Ante este panorama, huelga decir que las arcas regias estaban exhaustas y necesitadas de dinero, y con unos ingresos insuficientes y un gasto cada vez más elevado, resulta comprensible que se acelerara la petición de ayudas extraordinarias por parte de la monarquía a los territorios de la Corona, solapándose unas con otras desde mediados del siglo XIV (SÁNCHEZ, 2009).

Estas demandas continuas y la elevada presión fiscal ponen de manifiesto, por tanto, que los recursos financieros y materiales de los que disponía el rey eran insuficientes. Paralelamente se observa que los canales de recaudación eran lentos y que la monarquía necesitaba obtener el dinero de un modo más rápido. Por ello se recurrió al préstamo de financieros privados que demostraron ser capaces de movilizar rápidamente grandes sumas a cuenta de la posterior recaudación de los donativos.

Imagen de Gregorio XI. Basílica de san Pablo extramuros. Roma

En este contexto se produce por tanto la concesión de las décimas al rey Pedro el Ceremonioso del periodo aquí expuesto. Recordemos, que cuando el papa Gregorio XI llegó al pontificado en 1370, la situación financiera de la curia era también muy delicada. Los ingresos ordinarios se mostraban insuficientes para financiar las políticas de envergadura europea, tras los gastos de la guerra del cardenal Albornoz en Italia, los embistes las monarquías francesas e inglesas y la guerra de los Cien Años. Pese a todo, como decíamos, conviene recordar que Cerdeña era feudo de la Santa Sede y, por tanto, asunto de importancia en Aviñón y un punto de encuentro entre la monarquía aragonesa y el papado.



Lista de las décimas pontificias concedidas al Ceremonioso durante el pontificado de Gregorio XI (1370-1378)

En consecuencia, el estudio de las décimas nos permite conocer las transferencias a las arcas reales de este impuesto de origen pontificio, que se situó al servicio de la monarquía. Además, desde el momento de concesión de una décima, se ponía en marcha un aparato administrativo donde intervenían miembros del clero así como funcionarios de la corte; como porteros y comisarios reales, que participaban en la recaudación e incluso en la propia gestión del impuesto.

Así, el papa nombraba a un colector general para toda la Corona de Aragón, que en la época anterior al Cisma, estaba formada por los siguientes Obispados: por un lado, la provincia Tarraconense compuesta por Tarragona, Girona, Barcelona, Vic, Urgell, Tortosa, Lleida y Valencia; por otro lado, la de Zaragoza, formada por Huesca, Zaragoza, Tarazona y Segorbe-Albarracín. Por último, encontramos el obispado de Elna que pertenecía a la provincia de Narbona, y el de Mallorca que era feudatario directo de la Santa Sede. En suma, este personaje se puede definir como un oficial local que mantenía una parte de la administración pontificia en los reinos cristianos (LE ROUX, 2000), aunque sus funciones aún están por definir de un modo más esclarecedor.

Obispados de la Corona de Aragón a mediados del siglo XIV

A lo anteriormente señalado, en cada obispado el colector general designaba a uno o varios subcolectores. Estos cargos, si bien no pueden ser considerados como elites de la jerarquía eclesiástica, llevaban pareja una responsabilidad destacada. La mayoría eran canónigos diocesanos y su labor consistía en cobrar las cantidades recaudadas de los beneficios gravados por la décima.

Una vez percibida la colecta, resulta de enorme interés observar la gestión de los ingresos y analizar cómo la mayor parte de lo recaudado se destinó a pagar a financieros barceloneses- así como a otras instituciones-, que prestaron dinero a la monarquía para la empresa sarda en el contexto arriba descrito.

Para concluir, conviene señalar, que cuando los ejercicios contables finalizaban se debía rendir cuentas al Maestre Racional, al menos de la parte referida a la monarquía. Como se ha indicado anteriormente, el resto de la décima se derivaba directamente a Aviñón, como ya se ha puesto de manifiesto para comienzos del siglo XV (MORELLÓ, 2009).

Todo esto sucede hasta 1377, momento en el cual Gregorio XI decidió retornar a Roma. Así, dejando en Aviñón siete cardenales, el pontífice se embarcó en Marsella rumbo a Roma. La llegada a la ciudad eterna se produjo el 17 de enero de 1377. El papa moría el 23 de marzo del año siguiente. Comenzaba así el Cisma de occidente y el llamado periodo de indiferencia de la Corona de Aragón que duró hasta la muerte del Ceremonioso, pero esto ya es otra historia.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.

La fundació de Gandia, 1253: una intrahistòria

Els avatars del temps solen ser poc compassius amb la documentació medieval, més aviat es mostren impassibles amb la nostra “matèria primera”. Guerres, revoltes i revolucions (ací tant se val el cassus belli), fan dels arxius vertaders polvorins. En un instant una petita i minúscula flama muda tota la paperassa en cendres que suren en l’aire. Un fil de fum negre marca el lloc del crim. I el paper no és com la fusta, de la què broten espurnes. Entre el blanc o groc de la cel·lulosa, i el negre de la cendra, només transcorren uns nanosegons. És un treball a destall, violent. El foc incommensurable devora la memòria escrita de les societats pretèrites i presents en un tres i no res. Però, vet ací que, de vegades, la voluntat dels deus, o l’alineació dels astres, com vulgueu, burlen la violència del conqueridor, la ignorància de l’escamot, la covardia del traïdor.

Uns dels darrers capítols més sagnants, convindreu amb mi, va estar la darrera Guerra Civil. Com en altres indrets del país, a Gandia les institucions religioses van estar al punt de mira dels revolucionaris. I amb elles, els seus arxius. Pel que fa als convents i ordes religiosos podem estar un mica tranquils, feliços en la nostra ignorància, donat que poc se sabia del que n’hi havia en les seues prestatgeries. La tragèdia es concentrà a l’arxiu parroquial que, com a combustible per a falles, es va esvair un mal dia. I amb ell se n’anava el que devia constituir un dels fons eclesiàstics més rics i valuosos del país. El drama era encara major si tenim en compte que, sembla ser, a les dependències de l’arxiu s’hi trobaven alguns dels volums més importants de l’arxiu municipal, que, per cert, també va sofrir malmeses.

I això per què, us preguntareu? Doncs perquè el llavors canonge i arxiver de la Seu de Gandia, Andrés Martí, compaginava el seu càrrec eclesiàstic amb el d’arxiver municipal, o almenys tenia accés lliure al que ell anomenava polvillo de antaño. Ja sabeu com són aquestes coses. L’home de Déu, des de l’admiració vers Roc Chabàs, va tindre a bé fer còpia i glossa d’alguns documents i registres de l’esmentat arxiu municipal. Tot un seguit d’apunts i altres materials de treball que el canonge va realitzar just abans de la Guerra Civil. En total es conserven tres quaderns A4 (Llegat Andrés Martí, mns. I, II i III) de 100, 30 i 480 pàgines respectivament.

Entre els documents s’hi trobava una transcripció, realment meritòria, d’un privilegi concedit pel rei Jaume I a la vila de Gandia el 1253. Tot i que abans de la transcripció hi ha una breu introducció, Martí no específica la signatura del document i es limita assegurar que “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. El bo i millor de tot això és que el document al seu temps era ja una còpia de l’original que es va fer el 1362, tot just abans de la guerra de Castella, durant la qual la vila va ser arrasada per les tropes de Pere I el Cruel. Els quaderns d’Andres Martí van romandre inèdits fins que als anys 70 se’n va fer una petita selecció i els van publicar. Curiosament, o no, aquest va romandre inèdit. De la seua existència en va tindre constància l’arxiver municipal, Jesús Alonso. Com? No ho sé, però ací ni deus ni astres sinó treball ben fet. Després de les negatives inicials i de les pertinents peticions oficials, Alonso va aconseguir que el capítol abacial li fera una fotocòpia del document per a l'arxiu municipal i això gràcies a aquella expressió abans esmentada que deia “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. Va ser el mateix Alonso qui em va posar en coneixement de l’existència d’aquest document, allà pel 2008, i em va acompanyar en la primera consulta, perquè volia veure la meua reacció. El document, d’allò més prosaic, és un privilegi d’exempció fiscal força habitual. Prou, però, per donar-ne notícia i situar-lo en el seu context històric.

Tot just en aquells dies es parlava al departament d’Història Medieval de la Universitat de València sobre el col·loqui al voltant de Jaume I (recordeu que estàvem al 2008) que l’IEC i el CEIC Alfons el Vell organitzaven a Gandia. Vaig pensar que seria una bona ocasió per dur a terme la recerca pertinent i fer-ne la presentació en societat. Després de comentar-ho amb Ferran Garcia-Oliver i l’organitzador del congrés, Enric Guinot, que van acceptar la proposta. I llavors vaig començar a treballar, contrarellotge, a fi de tindre l’exposició preparada i redactar almenys les traces principals del què després seria l’escrit. I això passava per consultar el document original, vull dir la còpia manuscrita d’Andrés Martí. No era gens fàcil, però me les vaig apanyar per seure davant dels tres volums que el canonge arxiver va confeccionar setanta anys enrere. Pel camí vaig haver de fer marrada per les fòbies vers la Tramuntana de qui aleshores exercia d’arxiver. En fullejar els escrits de Martí, la primera impressió va ser de respecte. Vaig quedar enlluernat per la qualitat del treball, que la posterior edició havia negligit de forma increïble. Gràcies a aquesta visita, la transcripció amb què anava a treballar estava perfectament contextualitzada des del punt de vista paleogràfic i arxivístic. Així, l’anàlisi historiogràfica seria molt més complexa. El privilegi em donava oportunitat d’analitzar el procés de constitució de Gandia, això que més mercantívolament parlant diríem la “fundació de la vila”. Ací en teniu un resum del treball que, finalment, ha estat publicat enguany.

Bairén des de la marjal dels Borrons, per on va accedir Jaume I

Després de l’ocupació efectiva del castell de Bairén per part de les tropes cristianes el 1239, Jaume I va repartir les primeres terres entre els que l’acompanyaven, amb la finalitat de garantir el control sobre el territori al temps que s’iniciava l’explotació de les parcel·les. Les reduïdes dimensions de la fortificació, així com el seu accés difícil, feien poc adient el castell com a centre colonitzador. Per això, el 1249 el rei decidí fundar en el pla una nova vila: Gandia. De mica en mica anaven arribant els nous colons, per bé que instal·lar-s’hi era només el principi. Davant la procedència diversa, calia crear nous referents materials i espirituals comuns a tots i, potser per això, l’església fou dels primers elements enllestits. Per tal d’organitzar la nova comunitat, un petit cos administratiu amb els jurats i el justícia al capdavant ordenava les relacions entre els seus membres. Sens dubte, una de les preocupacions principals de la seua tasca degué ser la regulació dels intercanvis, ja foren en la seua celebració diària, setmanal (mercat dels dissabtes), o anual (la fira de sant Miquel). Tant en el mercat com en l’administració local l’escriptura tingué una importància cabdal, com testimonia el nombre de notaris documentats a la vila en la segona meitat del segle XIII.

D’altra banda, la fundació de Gandia va comportar la desaparició de diverses alqueries i la redistribució de la població musulmana, la qual experimentà un procés de diferenciació entre uns pocs grans propietaris enfront de la majoria despresa de les seues possessions que minava a poc a poc la seua cohesió interna. Només l’aljama de Beniopa, hereva de la de Bairén, mantingué durant tota la centúria del Tres-cents el seu caràcter autònom, en tant que els seus membres pogueren transmetre els patrimonis i organitzar el treball d’acord amb les pròpies pautes reproductives. Finalment, el 6 de juny de 1323 Jaume II concedia a l’infant Pere, entre d’altres possessions, la vila de Gandia i les alqueries de Benipeixcar, Beniopa i el Real. Aleshores Gandia disposava, a una escala més reduïda, de tots els elements que defineixen un centre urbà de l’Occident medieval, especialment com a nucli d’intercanvis local i comarcal. Aquestes funcions de mercat són el que defineixen les viles valencianes que, com ara Gandia, vertebraven el territori a mig camí entre el camp i la ciutat.

Gravat de Gandia realitzat per E. Bofí c.1500

El país de l’olivera

El passat dijous ens desdejunàvem a València amb la notícia que el grup de música Obrint Pas decidia fer una aturada en el camí, sense data per a la represa. Aquest post pretén ser un modest homenatge al seu treball. No debades, algunes de les seues cançons han estat la banda sonora que ha acompanyat les hores de carretera que els d'Harca portem a l'esquena, que no són poques. En el text que segueix, les lletres cursives fan referència a documents medievals, mentre que les cometes baixes es refereixen a la cançó d’Obrint Pas «Al país de l’olivera».

El cultiu de l’olivera a casa nostra és perd en la memòria. Com tantes altres coses, sembla ser que la seua introducció la devem als fenicis, per bé que foren les gents locals, els ibers, els qui la difongueren per tot arreu. El cultiu, diguem-ne, extensiu, fou possible gràcies a l’arribada dels romans. I això perquè al darrere hi havia una forta demanda del producte arreu del territori que tenien sota control. La caiguda de l’imperi romà i l’arribada de les societats germàniques hagué de significar per força una reculada del cultiu, en el sentit que molts camps serien abandonats atès els canvis en les pautes de poblament i el clima bèl·lic que s’entengué per la façana mediterrània. El període alt medieval ens resulta encara hui prou desconegut. Hi ha un buit que la documentació no pot omplir i, ara per ara, sembla que l’arqueologia tampoc no ho ha fet. L’arribada de la societat musulmana comportà a la llarga una nova embranzida del cultiu de l’olivera però, de nou, treballem amb raonaments i disquisicions, amb escasses evidències documentals o arqueològiques. La conquesta del Xarq Alandalús per les tropes feudals de Jaume I no suposa un trencament radical amb la dinàmica que venia del període anterior, com sí succeeix en altres cultius, cas del cereal. És al segle XV quan els documents suggereixen un creixement desorbitat del conreu, almenys pel que fa a les comarques centrals del país. Amb tot, cal recordar que l’olivera s’estén més enllà de la riba del Mediterrani, fins on les condicions climàtiques ho permeten, a les faldes del Penyagolosa.

Així les coses, no sembla arriscat pensar que puguen existir oliveres mil·lenàries i, més encara, de centenàries. Amb tot, òbviament, no són la majoria. El transit de cultures, amb les pertinents relectures del paisatge i usos agrícoles, ha estat massa intens com per a permetre l’existència d’un nombre significatiu. Més encara si tenim en compte les transformacions produïdes al llarg del segle XX.

La terra demana no poques atencions: cavar, regar, magencar, passar la rella, femar, podar, sembrar o collir són algunes de les tasques perquè, ben mirat, sempre hi ha alguna cosa a fer al camp. De tots els cultius, sembla que el de l’olivera és el que menys compte requereix. A l’època medieval sabem que passaven la rella dues vegades a l’any, si més no, tot abocant fems a fi d’augmentar la productivitat. Justament per això es plantava també a les terres de regadiu, per assegurar una major producció. Ara bé, l’olivera, a diferència de la vinya i el cereal (això que anomenen la «trilogia mediterrània»), però també com la figuera o el garrofer, si estan presents arreu de la geografia valenciana no és tant per l’existència de parcel·les senceres dedicades de forma específica, sinó perquè molt sovint les trobem al marge dels camps. Al país de l’olivera, però, hi ha d’altres conreus que dominen el paisatge en aquests temps medievals. En efecte, la vinya i el cereal ocupen la major part de les terres, també en el regadiu. I és que en un territori sempre deficitari en la producció de l’aliment bàsic, el pa, els esforços, vull dir les millors terres, les irrigades, es concentraven en el conreu de blats; molt especialment el forment, que és el més preuat de tots els grans. El que es busca de tots aquests conreus, la vinya, el cereal i l’olivera, no és, com podríem pensar, els seus fruits immediats: el raïm, el gra i l’oliva. Òbviament ningú renuncia a un bon xinglot de raïm o a un aperitiu d’olives, però per a això ja hi està la parra i l’olivera de casa. El que es produeix al camp té una destinació més aviat comercial. I per què arribe al mercat cal primer transformar la matèria primera a fi que siga més fàcilment transportable però, sobretot, perquè es conserve durant més temps. És per això que el raïm és transformat en vi (en algunes comarques també en pansa), el gra en farina, i les olives en oli.

L’Antiguitat havia fixat ja bona part dels usos possibles de l’oli: en la cuina, com a greix i com a conservant; en els esports, a fi d’evitar ser pres pel contrari en la lluita clàssica; en els perfums; i com a combustible per a les llànties i cresols. El cristianisme li atorga el vessant sagrat, tot i que sembla que l’oli formava part dels ritus pagans preexistents. Si el pa i el vi són el cos i la sang de Crist, l’oli es converteix en el líquid màgic que atorga alguna mena de poder. De fet, Crist en grec vol dir justament això, l’Ungit. Recordeu que els reis d’Israel, primer, i els de l’edat mitjana, desprès, eren també ungits amb oli sagrat. Un ús religiós que s’universalitzarà amb l’extremunció que es dona als moribunds.

Unció de Ricard Cor de Lleó

Com a tot arreu, també «al país de l'olivera», els llauradors es lleven prompte, si fa no fa, amb l’eixida del sol. Elles, valentes, tampoc romanen molt més entre els llençols de lli o d’estopa: cal atendre la casa, la família i, encara, tirar una mà en les tasques del camp. Els menuts, a poc a poc, també van assumint responsabilitats, d’acord amb la seua edat, en les batalles quotidianes. Ben mirat, «la infantesa» és un concepte vuitcentista propi de la burgesia benestant del què poca cosa en saben als llars camperols de l’edat mitjana. Abans d’adreçar-se directament cap a la parcel·la que hui toca treballar, ara l’horta, ara el secà, convé pegar una mirada a les terres, ni que siga a les més properes. És cert que la comunitat nomena un guarda perquè tinga cura dels camps, però mai no se sap a qui empara la nit. No es tracta només dels lladres, diguem-ho així, professionals, les trastades dels joves sovint fan més mal que una pedregada: al fill d’en Pere Moyà, induït del sperit maligne sens causa ni rahó alguna, no se li passa una altra pel cap que obrir les tanques del corral que la vídua de Vilaplana té al costat del portal d’en Riquer, a Alcoi, tot deixant anar les bèsties que hi havia. I així, com si es tractara d’una mena de bous al carrer, aquests campen d’ací cap allà en l’obscuritat de la nit, fins que los dits bous se’n sien anats a la hera de sent Augustí, en la qual se són fartats de forment. Òbviament si algú «dorm a l’era» ja l’han despertat. Que la pague qui la faça. A l’endemà la vídua s’afanya a presentar el pertinent clam o denúncia davant el justícia local (perquè, al capdavall, són seus els bous que han fet la destrossa), contra el dit fadrí o de aquell qui deja perquè done comptes dels desperfectes i del blat. Ara bé, més que aquestes maldats, el que entreté la jovenalla és muntar les tàpies que tanquen els horts a fi de rampinyar «fruites belles» i, òbviament, alienes. Així no resulta estrany que acaben amb «arrapades a les cames». Miquel Gironés, un veí d’Alcoi, és denunciat pel guarda de la vila per ço com son fill collia cireres en lo cirer de Ponç Selva. El mateix guarda sorprèn un altre cadell, Peret, «a l’ombra d’un taronger» de Guillem Guerau mentre collia taronges. Ametles, préssecs, prunes, peres, figues i raïms es troben també entre les fruites més cobejades. I què us diré de la canyamel: el 1432, en el plet entre el bisbat i alguns nobles sobre el delme d’aquest cultiu, un dels testimonis, ja vell, encara recordava com de xiquet s’enfilà per la paret d’un hort per veure meravellat la plantació de les canyes de sucre.

Aquest és un país ple de «tresors secrets», ocultats pels musulmans foragitats de llur terra. Almenys això és el que pensen els cristians, una idea que s’estendrà amb força l’endemà de l’expulsió dels altres valencians, els moriscos, el 1609. Com dic, el mite ja s’ha forjat als segles medievals: a inicis del segle XV na Guillamona (muller de Garcia Morant) i Martí Sanxes es llancen a les muntanyes d’Alcoi per, suposadament, cercar tresors. Per si de cas troben alguna cosa, els acompanya un oficial del rei, a qui correspon la meitat del que pogueren trobar. No són els únics, els registres de Batlia de l’arxiu del regne abunden les autoritzacions reials per dur a terme aquestes iniciatives. Potser el tresor secret que aquests altres valencians amagaven no era cap altre que un «lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd» per la terra que els havia vist nàixer i créixer. Segles després de l’expulsió de 1609 «encara enyoren el seu país» tot construint noves «cases blanques» allà on els ha tocat viure.

Abans que aquest moment arribe, «la veu de les rondalles» que s’escolta parla valencià, però també en àrab. Els contactes degueren anar més enllà del que les autoritats permetien i les fonts escrites ho testimonien. Poc li importa a la terra la religió dels peus que la calciguen. A la taverna també hi comparteixen espai, converses, blasfèmies i tràngols de vi, tot i les amonestacions de Mahoma. Elles també fan algun barret al forn i a la font. I per descomptat, el desig i la passió trenquen els grillons de qualsevol precepte religiós i condemna secular. És el que comporta la convivència. Amb tot, no ens posem romàntics: conviure no implica necessàriament una relació recíproca equitativa. No és el mateix ser cristià que musulmà. Un musulmà és un infidel, un vençut, i en darrera instància un sotmès, al marge de la societat. En aquest sentit, un dels insults més habituals que eixia de la boca calfada dels cristians era fill de moro, marrano o retallat.

El camp valencià de l’edat mitjana és un món força complex, amb multitud de matisos. Per descomptat, hi havia pobresa i caresties, però també és cert que a més d’això hi havia «somriures i rialles». Els dia de festa, gairebé un terç de l’any, amb les places i els carrers plens, les dones lluïen les millors teles, algunes de seda, amb «arracades d’argent» i cadenes d’or amb coralets. Comptat i debatut, són elles les que mostren la riquesa de la família. Els homes tampoc es queden arrere, puix també gasten dels millors teixits, tant com poden, i s’adrecen amb guaspes i coltells amb les empunyadures d’argent. «Sota els estels» dansen i ballen al ritme de la dolçaina i el tabal, i el cant de les albades, un cant que no es pot acallar.

El temps de les Catedrals

Per a acabar amb la setmana dedicada a l’escola dels Annales us volem oferir una vella sèrie de documentals de la televisió francesa sobre l’art religiós medieval, basada en el llibre “Le temps des Cathédrales. L’Art et la société, 980-1420” (1976), de Georges Duby. La sèrie, de 9 capítols, emesa en 1980, està dirigida i produïda per Roger Staphane i Roland Darbois, i presentada pel mateix Duby. De fet, es ben coneguda la faceta divulgativa d’aquesta historiador, relacionada amb la televisió, que el va portar a ser un dels principals responsables de la cadena francoalemanya La Sept, precursora d’Arte.

Es tracta d’una producció que actualment pot semblar antiga, especialment en la producció, però precisament això és el que li dóna un cert encant, i en qualsevol cas és interessant de veure pel contingut. Sembla que existeix una versió doblada al castellà, però a internet només es pot trobar la versió original en francés que tot seguit us oferim (també podeu fer servir, si s interessa molt, l’eina de subtítols i traducció automàtica de Youtube per a ajudar-vos a entendre més o menys el que es diu). Fruïu-la.

Capítol 1. L’Europe de l’an Mil (L’Europa de l’any Mil)

Capítol 2. La quête de Dieu (La recerca de Déu)

Capítol 3. Dieu est lumière (Déu és llum)

Capítol 4. La Cathédrale, la ville, l’école (La Catedral, la ciutat, l’escola)

Capítol 5. Louis IX, chevalier-roi et sant (Lluis IX, cavaller-rei i sant)

Capítol 6. Les nations s’affirment (Les nacions es refermen)

Capítol 7. Le tournant du XIVe siècle (El cavi del segle XIV)

Capítol 8. Le bonheur et la mort (La felicitat i la mort)

Capítol 9. Vers les temps nouveaux (Cap als nous temps)