Presentació de "Fer Harca" a Algemesí i bones festes!

Grup Harca
Targetó d'invitació a la presentació de #ferharca a Algemesí

El passat divendres vam tindre oportunitat de presentar novament Fer Harca. Històries medievals valencianes, en aquest cas en la llibreria Samaruc d’Algemesí. Potser el calendari no resultava el més adient per a fer una presentació, ja que era, en la pràctica, el darrer dia de classes en la universitat i el tir d’eixida de les compres nadalenques. Malgrat tot, ens vam trobar la llibreria de gom a gom. Hi era, a més, la premsa local, de manera que l’inici de l’acte encara hagué d’esperar una mica mentre ateníem els requeriments dels periodistes. Fets els agraïments inicials, la llibretera Enri Polo donà pas a Vicent Baydal, que exposà la trajectòria i els objectius de l’editorial que ha publicat l'obra, Llibres de la Drassana. Es tracta, com sabeu, d’un col·lectiu jove que només compta amb mig any de vida, però que ja ha tret a la llum un bon grapat de llibres de temàtica diversa: futbol, novel·la, sexe o cuina, entre d’altres. A més a més, també explicà l'origen del Grup Harca i del nostre blog, així com el procés de selecció de textos per al llibre, com si d'un menú degustació es tractara.

Seguidament va prendre la paraula Josep Enric Estrela, investigador en la història de la literatura i tècnic de cultura de l’Ajuntament d’Algemesí. I no hi hagué dubte que es tracta d’un expert en això de connectar amb el públic perquè des de les seues primeres paraules es posà els assistents en la butxaca. Com fan els bons presentadors, parlà de certs aspectes del llibre donant lleugeres pinzellades com si d'un quadre impressionista es tractara, de manera que aconseguí despertar l’interés dels potencials lectors sense desvetlar-los en absolut les resolucions finals. En acabat, continuà l’acte Frederic Aparisi que parlà del procés creatiu i de redacció dels posts, així com de manera més detallada d’alguns dels capítols del llibre que, per la seua temàtica, podien resultar més interessants per al públic, com, per exemple, el referit als despoblats medievals. Finalment es va obrir un torn de preguntes que va servir per a comprovar de primera mà quins aspectes del nostre passat preocupen més, o resulten més interessants, per al gran públic. Fou ací on intervingué també Ferran Esquilache a propòsit de les xarxes de poblament d'època andalusina.

Frederic Aparisi, Josep Enric Estrela, Vicent Baydal, Enri Polo i la primera filera d'assistents a l'acte
Acabada la presentació, tocà l'hora de la signatura continuada de llibres i la xarreta distesa amb la moltíssima gent que per unes coses o altres teníem punts de vista, opinions i comentaris a compartir. Tot açò fou encara més gustós amb la bona companyia dels gotets de mistela i els dolços que la llibretera va tindre la gentilesa de preparar per a tots. Com fa poc a Gandia, va ser tot un plaer i això ens anima a anar pensant ja en noves presentacions o, fins i tot, en un possible segon llibre. Tant de bo. De vosaltres, que també feu Harca, depèn! Vos donem les gràcies per acompanyar-nos i també aprofitem la data per a desitjar-vos un bon Nadal i una bona eixida i entrada d'any. Esperem que el 2014 vos haja sigut positiu i que el 2015 vos siga encara més propici. Bones festes!    

Actualització 30-12-2014:
Després de la publicació d'aquest post la televisió municiapl d'Algemesí BercaTv ha fet al seu noticiari un reportatge sobre la presentació del nostre llibre, que us oferim a continuació. Moltes gràcies al responsables per l'interés.



Per Nadal, torrons!

Frederic Aparisi Romero
Un dels productes típics, potser el que més, d’aquestes dates són els torrons. Com tants altres temes, també aquestes postres estan farcides de tòpics i idees prefixades. I això afecta d’especial manera a la qüestió de quin és l’origen del torró. Per a uns, cal relacionar-lo amb la cuina cristiana mentre que per a altres pertany a la tradició gastronòmica musulmana. Arguments en favor de cadascun dels bàndols hi ha, tot i que sembla una mica difícil que un producte més aviat propi d’una taula de benestants del segle XIII acabe a la dels llauradors musulmans en el segle XV. Pocs són els que han plantejat l’opció d’un sostrat comú anterior a l’any mil, una tesi versemblant entre d’altres raons perquè la recepta no és d’allò més complicada i perquè les matèries primeres les trobem arreu de la Mediterrània. De fet, productes similars al torró existeixen a Grècia i Turquia (halva), a la França mediterrània (nougat) i al sud d’Itàlia (torrone) -encara que ací la influència valenciana-catalana podria ser possible.

Nogat de Montelaimar

En qualsevol cas, la paraula “torró” és clarament catalana. És a dir, que no deriva de l’àrab i, per tant, ens remet a un passat més aviat cristià. A les fonts del segle XIII apareix com a “terró” i “terrons”, la qual cosa –segons alguns investigadors– faria referència al seu aspecte com un terròs de terra. No sé si seria més bé per la seua duresa perquè, normalment, els terrossos es formen quan la terra està seca i dura. En qualsevol cas, aquesta forma evolucionaria cap a l’actual “torró” degut a la presència en la seua composició de fruits secs torrats abans de la barreja final.

Però què és el torró, exactament? El procediment medieval consistia en coure la mel al punt, és a dir, com diu el Llibre de totes maneres de confits: «E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y auràs messa se deu trencar com a vidre; e axí matex n’i à alguns que la masteguen ab les dens e, si·s pegua ab les dents, no és cuyta, car com sia cuyta no s’i peguerà, ans se trencarà com a vidre». Llavors, se li afegien ametles que prèviament havien estat torrades. Un cop tot estava ben barrejat, es treia de la cassola, es disposava de forma plana i es deixava assecar. Fins ara la referència més antiga sobre el consum de torrons és el Costumari del monestir de sant Cugat del Vallès, originalment en llatí, Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis, redactat als anys 20 del segle XIII, tot i que es parla de “ciceribus terrones”, és a dir, torrons de cigrons, sense especificar que es tracte d’unes postres. És clar que actualment trobareu torrons ben rars també. Amb tot, cal esperar al segle XIV per a trobar els torrons tal i com els entenem als nostres dies. Al famós Llibre de Sent Soví s’hi fa esment d’uns “torrons a malalts” mentre que el Llibre d’aparellar de menjar parla de “torrons melats”, això és, fets amb mel. És, però, al Llibre de totes maneres de confits on trobem la primera recepta del torró, en aquest cas, d’avellanes, típics de la Catalunya Nord:

«[P]er fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu prendràs les avallanes e torrar-les-as. E, com sien torrades, tu les faràs ben netes ab un tros de vidre, e que sien ben netes. E pux pendràs la mell, tanta com ne auràs manester, so és, una lliura de mell per liura de vallanes, e metràs-la al foch ab patit foch e menar l’as bé; e puxs levar-l’as del foch. E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los-hi-has com la mell sia tebea. E lavons menau-ho una gran estona fort, e aprés tornar-ho-as tentost al foch; e cogua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch. E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada. E cuyta la mell, levar-l’as del foch e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar-les-as ben ab la dita mell. E, fet asò, lensar-ho-as sobre una taula que sia ben neta ab aygua, e aprés estendràs-ho tot e fer-n’as tauletes de calt en calt, tals com volràs.»

També els receptaris musulmans en donen la recepta. Hi destaca el Fudalat al-Khiwan, d’Ibn Razin al-Tugibi, confegit als anys 30 del segle XIII, és a dir, només deu anys després del Costumari de sant Cugat, però molt abans que els llibres de cuina cristians del segles XIV i XV. En aquest receptari d’Ibn Razin trobem la recepta del halwā’ baydā’ rātba, una mena de dolç blanc tou. La seua recepta és: «Es posa mel de qualitat en una cassola, i quan crema es posa al foc tot agitant-la constantment i sense deixar de remenar-la a foc lent. Es remou amb una canya o s’hi refrega en la superfície un cilindre de coure fins que es torna blanca i apareix la seva espessor. Després s’hi aboca la clara de quatre ous per cada [4 lliures] de mel i es remouen la mel i l’ou fins que constitueixen un sol cos. Llavors es posa a foc lent i no es deixa de remenar fins que es torna blanc i apareix la seva espessor. I qui vulgui ficar-hi alhora nous i ametlles pelades que ho faci».

Halwa de pistatxo

Ara bé, cal tenir en compte que els receptaris, tant musulmans, com sobretot els cristians, són productes culturals i, per tant, reflecteixen qui els ha creat. Aquesta mena de llibres es creen en cercles aristocràtics i burgesos, destinats a aquest tipus de famílies, i no per al camperolat, ni tampoc per a l’artesanat comú. Per això, perquè la cuina és també un reflex de la riquesa familiar, els ingredients ens parlen del nivell socioeconòmic dels comensals. En aquest sentit, convé recordar que la mel és l’edulcorant més primitiu que existeix, l’obtenció del qual es limita a la "simple" recol·lecció. Res a veure amb el complex i exigent, en termes econòmics, procés d’obtenció del sucre. El torró era, per tant, unes postres de pobres. De fet, les primeres referències documentals provenen de receptaris monàstics on, almenys en teoria, la cuina, com la resta de vida quotidiana, havia de caracteritzar-se per la pobresa. El torró, malgrat la simplicitat d’elaboració i d’ingredients, resultava altament nutritiu en aquell temps de penúries i privadeses alimentàries. Tot plegat, els mateixos ingredients del torró palesen el seu origen popular.

Torró de Xixona

Ara la disputa consisteix a discernir si aquest origen és musulmà o cristià. Qualsevol opció hauria d’explicar com els monjos de qualsevol monestir de Catalunya entraren en contacte amb els moros de Valldigna, per esmentar algun indret de població musulmana més al sud. Més versemblant resulta l’opció que ja he avançat abans, un origen tardo romà més o menys comú a la Mediterrània, a partir d’una recepta matriu que s’adaptà a les especificitats locals de cada territori: al nord de Catalunya les avellanes, al sud del País Valencià i d’Itàlia les ametles, al nord d’Àfrica el sèsam, i a Grècia i Turquia els pistatxos.

El que reflecteix la documentació valenciana és aquesta idea d’una producció i consum local. Com que la fruita ja havia estat assecada en el moment de la collita i, per tant, podia suportar més o menys bé el pas dels mesos, la preparació dels torrons es feia en els dies previs al seu consum. Al País Valencià, ja ho he avançat, eren els musulmans els que més en menjaven. La degustació sempre tenia a veure amb els moments de festa en els que es reunia la família –en el sentit extens del terme– al voltant de la taula, com eren les bodes, la celebració de la fi del Ramadà (la festa del Id al-Fitr), i encara alguna celebració menor. Per bé que puguen semblar poques les ocasions per a la seua degustació, al remat aquestes no devia ser menyspreables, ja que només així s'entén que els senyors no deixaren córrer l'oportunitat de taxar fiscalment el seu consum. De fet, bona part de les referències que disposem les trobem en fonts de caire fiscal, en les quals consten sota la forma genèrica de “melcutxa”, forma antiga de mel-cuita. Per contra, no sembla que entre els cristians del camp i de la ciutat el seu consum fóra habitual, i només les famílies benestants en menjarien de forma esporàdica. De fet, a Catalunya, eren igualment els sectors acomodats –aquells als quals anaven destinats els receptaris, recordem-ho– i els monestirs els que en menjaven.

Torró dur o d'Alacant

Ja he dit adés que la documentació medieval valenciana reflecteix totes aquestes idees. Pel que fa als protocols notarials, no trobem compravendes del producte. Sí d’ametles o de mel a l’engròs, però no al detall, de manera que podem pensar que realment no va existir una comercialització del producte sinó que més bé la seua confecció tenia lloc en l'àmbit domèstic local. En aquest sentit, és la documentació senyorial la que millor pot reflectir aquest consum. D’entrada, l’existència d’una renda específica per a gravar el producte anima a pensar el consum no devia ser gens menyspreable. Així, per exemple, als dominis d’Hug de Cardona “el dret de melcucha” generava a l’any 30 sous, molt per damunt d’altres rendes com la de “barberia”, de només 10 sous, i similar al carnatge, amb 34 sous.

Per concloure, no podem afirmar que els torrons de Xixona i d’Alacant, el tou i el dur, siguen estrictament d’origen medieval, ni tampoc hereus d’un passat islàmic, com se sol dir gratuïtament. Tal i com els coneixem ara potser siguen més recents, tot i que, això sí, la recepta originària és anterior al segle XIII. En qualsevol cas, l’antiguitat de la recepta tampoc els farà millors ni més coneguts, això és una tasca que no pertoca als avantpassats, sinó a nosaltres. I per acabar, resulta si més no curiós la connexió entre els torrons i la riquesa. Així, diem “Tu menjaràs torrons" quan fem un encàrrec a algú i li avancem els diners per a la compra. També "amb diners, torrons" per finançar una compra o "acabar-se els torrons" quan hem acabat amb les reserves d’alguna cosa, bé siguen diners, bé el patrimoni familiar en general. Però tranquils, ací encara tenim torró per a una bona estona.

Per Nadal, torrons!!!

Nota: Les cites dels textos i algunes idees que discutisc provenen d’ací. Si voleu saber més podeu llegiu també P. Balañà i J. Garcia (1995), «Probable origen àrab del torró d’Alacant», en I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, vol. II, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 971-988.

Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Grup Harca

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.



Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.



Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.


Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

Entrevista a Frederic Aparisi i presentació de "Fer Harca. Històries medievals valencianes" a Gandia

Grup Harca
Estem extremadament contents amb el funcionament del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes. Ja s'han venut una primera edició i una reimpressió i acaba d'eixir una segona edició, amb la qual es passen amplament els 1.000 exemplars venuts, una xifra ben considerable dins del panorama literari en la nostra llengua. Si l'objectiu de la publicació en paper era donar una nova dimensió a la tasca de difusió de la història medieval que tractem de fer des del blog, pensem que ja s'ha aconseguit. Gràcies a vosaltres, evidentment, que heu demostrat que hi ha un interés molt viu pel nostre passat. I ens ho demostreu també en persona, en les presentacions físiques que fem del llibre, com la que va tindre lloc a la llibreria Ambra de Gandia el passat 20 de novembre, en la qual es va produir un excel·lent maridatge, mai millor dit, amb la gent del Celler de la Muntanya. El seu director, Juan Cascant, ens va mostrar i fer un tast del seu vi monovarietal de malvasia, Naturalment Dolç, una delicada i deliciosa raresa que enllaçava amb un dels articles del llibre, Dels mals no n'hi ha cap de bo. Només la malvasia, de Frederic Aparisi. Uns dies després el mateix Frederic, precisament, va ser entrevistat per la periodista Puri Naya en el magazín de TeleSafor 7 días, amb el resultat que podeu veure a continuació. Us deixem també algunes imatges de la presentació en Ambra i aprofitem per donar les gràcies a tots els que ens han acollit tan càlidament a la ciutat ducal, un ducat fundat precisament en 1399, durant la nostra edat mitjana. Ah, i us recordem que el pròxim divendres 19 de desembre a les 19:30 h. també farem una presentació a la llibreria Samaruc d'Algemesí, amb la presència de Josep Enric Estrela. Us esperem!


Vicent Baydal explica què és el Grup Harca i què ens va ajuntar, davant la severa mirada de Frederic Aparisi i l'editor Toni Sabater

Frederic Aparisi insisteix en la manca d'atenció que han rebut els ducs de Gandia que no pertanyen a la família Borja. L'editor continua amb la mirada severa


Una trentena de persones, assegudes i dretes, s'aplegaren en la llibreria Ambra de Gandia

Juan Cascant explica l'activitat del Celler de la Muntanya, inspirada en l'Economia del Bé Comú

El públic assistent disfruta del tast del vi de malvasia Naturalment Dolç, dirigit per Juan Cascant

El Grup Harca brinda amb el Celler de la Muntanya i Llibres de la Drassana en finalitzar la presentació. L'editor s'alegra un poquet

Signatura de Fer Harca per als verkamistes de Llibres de la Drassana i lectura de la revista Lletraferit en el sopar posterior en Casa Sanchis - La Tulipa