La fundació de Gandia, 1253: una intrahistòria

Els avatars del temps solen ser poc compassius amb la documentació medieval, més aviat es mostren impassibles amb la nostra “matèria primera”. Guerres, revoltes i revolucions (ací tant se val el cassus belli), fan dels arxius vertaders polvorins. En un instant una petita i minúscula flama muda tota la paperassa en cendres que suren en l’aire. Un fil de fum negre marca el lloc del crim. I el paper no és com la fusta, de la què broten espurnes. Entre el blanc o groc de la cel·lulosa, i el negre de la cendra, només transcorren uns nanosegons. És un treball a destall, violent. El foc incommensurable devora la memòria escrita de les societats pretèrites i presents en un tres i no res. Però, vet ací que, de vegades, la voluntat dels deus, o l’alineació dels astres, com vulgueu, burlen la violència del conqueridor, la ignorància de l’escamot, la covardia del traïdor.

Uns dels darrers capítols més sagnants, convindreu amb mi, va estar la darrera Guerra Civil. Com en altres indrets del país, a Gandia les institucions religioses van estar al punt de mira dels revolucionaris. I amb elles, els seus arxius. Pel que fa als convents i ordes religiosos podem estar un mica tranquils, feliços en la nostra ignorància, donat que poc se sabia del que n’hi havia en les seues prestatgeries. La tragèdia es concentrà a l’arxiu parroquial que, com a combustible per a falles, es va esvair un mal dia. I amb ell se n’anava el que devia constituir un dels fons eclesiàstics més rics i valuosos del país. El drama era encara major si tenim en compte que, sembla ser, a les dependències de l’arxiu s’hi trobaven alguns dels volums més importants de l’arxiu municipal, que, per cert, també va sofrir malmeses.

I això per què, us preguntareu? Doncs perquè el llavors canonge i arxiver de la Seu de Gandia, Andrés Martí, compaginava el seu càrrec eclesiàstic amb el d’arxiver municipal, o almenys tenia accés lliure al que ell anomenava polvillo de antaño. Ja sabeu com són aquestes coses. L’home de Déu, des de l’admiració vers Roc Chabàs, va tindre a bé fer còpia i glossa d’alguns documents i registres de l’esmentat arxiu municipal. Tot un seguit d’apunts i altres materials de treball que el canonge va realitzar just abans de la Guerra Civil. En total es conserven tres quaderns A4 (Llegat Andrés Martí, mns. I, II i III) de 100, 30 i 480 pàgines respectivament.

Entre els documents s’hi trobava una transcripció, realment meritòria, d’un privilegi concedit pel rei Jaume I a la vila de Gandia el 1253. Tot i que abans de la transcripció hi ha una breu introducció, Martí no específica la signatura del document i es limita assegurar que “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. El bo i millor de tot això és que el document al seu temps era ja una còpia de l’original que es va fer el 1362, tot just abans de la guerra de Castella, durant la qual la vila va ser arrasada per les tropes de Pere I el Cruel. Els quaderns d’Andres Martí van romandre inèdits fins que als anys 70 se’n va fer una petita selecció i els van publicar. Curiosament, o no, aquest va romandre inèdit. De la seua existència en va tindre constància l’arxiver municipal, Jesús Alonso. Com? No ho sé, però ací ni deus ni astres sinó treball ben fet. Després de les negatives inicials i de les pertinents peticions oficials, Alonso va aconseguir que el capítol abacial li fera una fotocòpia del document per a l'arxiu municipal i això gràcies a aquella expressió abans esmentada que deia “hay una copia fehaciente en el archivo municipal de Gandia”. Va ser el mateix Alonso qui em va posar en coneixement de l’existència d’aquest document, allà pel 2008, i em va acompanyar en la primera consulta, perquè volia veure la meua reacció. El document, d’allò més prosaic, és un privilegi d’exempció fiscal força habitual. Prou, però, per donar-ne notícia i situar-lo en el seu context històric.

Tot just en aquells dies es parlava al departament d’Història Medieval de la Universitat de València sobre el col·loqui al voltant de Jaume I (recordeu que estàvem al 2008) que l’IEC i el CEIC Alfons el Vell organitzaven a Gandia. Vaig pensar que seria una bona ocasió per dur a terme la recerca pertinent i fer-ne la presentació en societat. Després de comentar-ho amb Ferran Garcia-Oliver i l’organitzador del congrés, Enric Guinot, que van acceptar la proposta. I llavors vaig començar a treballar, contrarellotge, a fi de tindre l’exposició preparada i redactar almenys les traces principals del què després seria l’escrit. I això passava per consultar el document original, vull dir la còpia manuscrita d’Andrés Martí. No era gens fàcil, però me les vaig apanyar per seure davant dels tres volums que el canonge arxiver va confeccionar setanta anys enrere. Pel camí vaig haver de fer marrada per les fòbies vers la Tramuntana de qui aleshores exercia d’arxiver. En fullejar els escrits de Martí, la primera impressió va ser de respecte. Vaig quedar enlluernat per la qualitat del treball, que la posterior edició havia negligit de forma increïble. Gràcies a aquesta visita, la transcripció amb què anava a treballar estava perfectament contextualitzada des del punt de vista paleogràfic i arxivístic. Així, l’anàlisi historiogràfica seria molt més complexa. El privilegi em donava oportunitat d’analitzar el procés de constitució de Gandia, això que més mercantívolament parlant diríem la “fundació de la vila”. Ací en teniu un resum del treball que, finalment, ha estat publicat enguany.

Bairén des de la marjal dels Borrons, per on va accedir Jaume I

Després de l’ocupació efectiva del castell de Bairén per part de les tropes cristianes el 1239, Jaume I va repartir les primeres terres entre els que l’acompanyaven, amb la finalitat de garantir el control sobre el territori al temps que s’iniciava l’explotació de les parcel·les. Les reduïdes dimensions de la fortificació, així com el seu accés difícil, feien poc adient el castell com a centre colonitzador. Per això, el 1249 el rei decidí fundar en el pla una nova vila: Gandia. De mica en mica anaven arribant els nous colons, per bé que instal·lar-s’hi era només el principi. Davant la procedència diversa, calia crear nous referents materials i espirituals comuns a tots i, potser per això, l’església fou dels primers elements enllestits. Per tal d’organitzar la nova comunitat, un petit cos administratiu amb els jurats i el justícia al capdavant ordenava les relacions entre els seus membres. Sens dubte, una de les preocupacions principals de la seua tasca degué ser la regulació dels intercanvis, ja foren en la seua celebració diària, setmanal (mercat dels dissabtes), o anual (la fira de sant Miquel). Tant en el mercat com en l’administració local l’escriptura tingué una importància cabdal, com testimonia el nombre de notaris documentats a la vila en la segona meitat del segle XIII.

D’altra banda, la fundació de Gandia va comportar la desaparició de diverses alqueries i la redistribució de la població musulmana, la qual experimentà un procés de diferenciació entre uns pocs grans propietaris enfront de la majoria despresa de les seues possessions que minava a poc a poc la seua cohesió interna. Només l’aljama de Beniopa, hereva de la de Bairén, mantingué durant tota la centúria del Tres-cents el seu caràcter autònom, en tant que els seus membres pogueren transmetre els patrimonis i organitzar el treball d’acord amb les pròpies pautes reproductives. Finalment, el 6 de juny de 1323 Jaume II concedia a l’infant Pere, entre d’altres possessions, la vila de Gandia i les alqueries de Benipeixcar, Beniopa i el Real. Aleshores Gandia disposava, a una escala més reduïda, de tots els elements que defineixen un centre urbà de l’Occident medieval, especialment com a nucli d’intercanvis local i comarcal. Aquestes funcions de mercat són el que defineixen les viles valencianes que, com ara Gandia, vertebraven el territori a mig camí entre el camp i la ciutat.

Gravat de Gandia realitzat per E. Bofí c.1500

Miquel Llagària i l'edició de fonts històriques

El discurs històric és fonamenta, no cal dir-ho, en les fonts, ara escrites ara arqueològiques, que el professional de la història fa servir. No són aquestes éssers vius amb vida pròpia i, per tant, ni ens parlen ni ens conten les seues penes i alegries. Les fonts, simplement, responen a les preguntes de l’historiador. Per això mateix resulta sobrer una excessiva categorització de la documentació, perquè els documents, en funció de la perícia de l’historiador, poden servir més enllà del tema per al qual originàriament van ser concebuts. El millor exemple d’això són les fonts fiscals: en principi corresponen a simples enumeracions de veïns, d’una ciutat o d’un país, registrades per controlar la seua contribució econòmica a la comunitat, però els historiadors de la població de l’Antic Règim els fan servir per estudiar els moviments demogràfics, i les alçades i baixades de la població en l’època pre-estadística. Per tant, tota reflexió naix, deu nàixer, d’una bona conversa amb les fonts. I per parlar amb algú primer cal conèixer-lo. Ja ens ho ensenyàven de menuts: no parles amb estranys. Llavors, què parlareu amb unes fonts l’idioma de les quals vos resulta desconegut? No res. És amb el temps que es coneixen les particularitats de cada registre històric.

Una bona manera d’aproximar-se a les fonts escrites dels segles medievals és l’edició de textos. Els que l’han practicada massa bé saben de què estic parlant. És una tasca feixuga, esgotadora físicament, però sobretot mental, que requereix no pocs coneixements complementaris: la lectura paleogràfica se pressuposa, però, a més a més, un domini mínim de la llengua dels documents, bé llatí bé una altra, per a una correcta puntuació, i, el més difícil, les particularitats de cada tipus de font documental. Fet i fet, l’edició de textos no es limita a la simple transcripció, fins al punt que, en la meua opinió, saber transcriure documents no implica, ni de lluny, saber editar-los. Recorde que sobre aquest procés de l’edició el professor Gimeno em va dir una vegada que editar textos històrics era la tasca més seriosa que l’historiador podia dur a terme, fins i tot més seriosa que la mateixa redacció d’un discurs històric.

Així les coses, i per recapitular, l’edició de fonts escrites resulta ser una tasca complicada, poc agraïda, destinada per a un públic reduït, d’entrada, que exigeix d’una formació ben qualificada. Potser per això, perquè editar documents demana esforç i dedicació, amen d’amplis coneixements, està tan poc reconeguda pels criteris d’avaluació de la recerca actual. Un bon exemple, un més, de la insensatesa que ens governa. És incomprensible, i deuria resultar inadmissible, que l’edició d’un registre de cancelleria de l’ACA tinga menys valoració que una publicació de deu planes en la revista de no sé quin centre d’estudis de no sé quina comarca. Sospite que els que estableixen aquests criteris no en fan massa, d’edicions.

I a propòsit de criteris, deuríem parlar dels criteris d’edició. D’entrada us diran que poden variar, que no són exactes i que no hi ha una norma clara, fixada i acceptada per tots, i que, per tant, no es pot dir que això o allò no està bé. És veritat que d’acord amb el tipus d’edició que es pretenga fer, les formes de l’edició varien, però això no vol dir que qualsevol cosa val i tot per l’aire. Insistisc, hi ha una clara diferència entre la simple transcripció i una bona edició. El resultat final pot variar en funció de si es tracta d’una edició per a filòlegs d’una d’altra per a historiadors. Fins i tot açò mateix és qüestionat per alguns professionals, encara que entenc que a fi de facilitar la tasca d’uns i d’altres, s’opte per adaptar l’edició. Siga com vulga, hi ha una sèrie de pautes que, de no seguir-les, el que es manifesta és desconeixement, per molt que aquest es dissimule amb excuses. És veritat que aquest treball té molt d’erudició i, per tant, aquesta on ens porta, però també és cert que ens cal una mica més de comprensió de les societats de l’Antic Règim i dels seus rastres documentals.

En els darrers anys he tingut la sort de participar en diversos projectes d’edició de textos. El més destacable de tots ells ha estat la col·lecció documental sobre el noble valencià Hug de Cardona. Per descomptat, no recull tots els documents relatius a aquest membre de la petita noblesa però sí tots els que en el seu moment vam trobar. Una tasca així no podia ser realitzada únicament per una persona. L’equip el formàvem Vicent Royo, Noelia Rangel i jo mateix sota la direcció del professor Ferran Garcia-Oliver, qui també va participar de les transcripcions. Ací trobareu una gran varietat de tipus documentals, cadascun amb les seus pròpies característiques: protocols notarials, pergamins que contenen presses de possessió o censals, processos de Governació, manuals de Consell, sessions de Corts, llibres de comptabilitat senyorial, arrendaments de delmes, entre d’altres. Les més estranyes abreviatures, dels ritmes i les formes de la llengua, les particularitats de cadascuna de les institucions de les quals emanen aquests documents són algunes de les lliçons que vam poder aprendre gràcies al mestratge i la supervisió de Ferran Garcia-Oliver.

Al mateix temps tenia en marxa un altre projecte editorial amb el meu col·lega i amic Daniel Muñoz, l’edició dels registres notarials de Miquel Llagària, un notari de Sueca de la segona meitat del segle XVI. Les diferències amb el projecte anterior, que gairebé ha estat coetanis durant molt de temps, eren nombroses i significatives, però es poden resumir en una clara idea: ací no hi havia ningú que supervisara el treball. Totalment sols, amb els nostres coneixements i les nostres mancances. I aquesta sensació, què us diré, dóna una mica de desassossec. Més encara quan tota una sèrie de problemes externs fan més difícil la tasca i la dilaten durant anys, a més de les pròpies circumstàncies. És veritat que el producte final se n’ha beneficiat de l’experiència i els coneixement adquirits amb el pas del temps però sens dubte, els anys passats han jugat en la nostra contra, fent i refent, preguntant a uns i a d’altres. Deixe les anècdotes que el malaurat Miquel Llagària ens ha provocat, però em quede amb el que hem aprés. De vegades hi passàvem una hora o més a fi de trobar la millor opció, d’altres la solució era fruit d’una conversa amb algú abans de pujar a l’autobús. La conclusió final està clara: 1), només sé que no sé res. I 2), si més no als protocols notarials, tota ratlla té la seua explicació, el seu significat. Finalment, gràcies a la faena ben feta, crec, i a l'ajut de Vicent Olmos i Antoni Carrasquer, el projecte ha vist la llum.

A la Universitat de València, el seu servei editorial, PUV, va encetar fa uns deu anys, em sembla, una col·lecció de publicacions de textos històrics sota el títol Fonts històriques valencianes. Cal apuntar que els documents editats no es limiten als segles medievals sinó que també abasteixen l’època moderna i alguna cosa d'antiga. Els llibres són de format més bé gran, amb paper de bona qualitat i, només durant els primers anys, amb coberta amb solapa. Aquests llibres són més aviat una eina per als historiad@rs que no lectures per a vora mar. Malgrat tot, molts volums de la col·lecció han pogut comptar amb el suport financer d’ajuntaments i d’altres institucions més o menys vinculades amb el document en qüestió, a fi de fer el llibre mínimament viable atès que es tracta d’un producte car i de difícil circulació. Així, gràcies al compromís de PUV i als diners d’ací i d’allà, s’ha aconseguit consolidar una col·lecció que ja supera la cinquantena de volums. En efecte, es tracta de llibres força reconeguts no només a l’àmbit valencià sinó encara a tot l’estat espanyol i fora de les seues fronteres.

Ara bé, l’edició de textos comptava ja amb una llarga tradició dins la historiografia medieval valenciana. En temps enrere cal destacar-hi el treball que Manuel Dualde Serrano va dur a terme d’ençà la guerra fins la seua mort, a finals dels anys 50. És cert que no va editar cap text en vida però les seues edicions foren publicades pels seus deixebles anys després del seu òbit. Més important que això fou l’impuls i la formació que va donar als que hi vindrien darrere, entre d’altres Josep Camarena i Amparo Pérez. En efecte, fins i tot en un àmbit local, allunyat de qualsevol erudició i producció científica Camarena va primar l’edició de textos relatius a la història de la comarca de la Safor que no la publicació de monografies. En aquesta tradició, l’arribada d’Antonio Ubieto no va suposar un trencament clar i rotund perquè ell va mantindre aquesta política d’edició de textos, llevat del fet que els materials per publicar en lloc de referir-se a València o el seu regne versaven sobre altres territoris. Anys més tard arribarien els treballs de Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot que foren, també en aquest camp, precursors. A ells caldria afegir les publicacions de José Hinojosa, tot i el vessant provincialista d’algunes d’elles. Els mancava, però, a tots una visió de conjunt, un element aglutinador que homogeneïtzara les publicacions tant en el contingut com en el contenidor. Fonts històriques valencianes ha salvat aquest obstacle posant a la mà dels investigadors un nombre ben ample de documents de diversa naturalesa i procedència. Cal continuar, però.

Rèquiem

La relació entre el món acadèmic i la història, diguem-ne, amateur no és fàcil, gens fàcil, menys encara a casa nostra. Si bé es mira, l'Assemblea d'Història de la Ribera sembla ser l'únic espai de trobada entre ambdós vessants de la pràctica historiogràfica. Amb tot, també aquest exemple deuríem prendre'l amb cautela. Però si hi ha un punt de trobada entre els professionals de la història i els que es creuen ser-ho, aquest és l'arxiu. A l'estiu i a la tardor, com les fulles perennes del taronger, els aficionats a la història passen les seues hores a l'ombra de papers antics i pergamins més vells encara, guarits de les inclemències del temps, ara el fred, ara la calda. Trobareu que són gent diversa: retirats professors d'açò i d'allò, de l'altre, antics cuiners, administratius o advocats... però, tots plegats, jubilats que generen una demanda als arxius que no cal menysprear. D'entre tota aquesta gent, m'agradaria rescatar el record d'un en particular.

Ell era home ja major, malaltís i trist, desenganyat de la vida, però amb l’elegància que donen els diners i la cultura pròpia de la burgesia valenciana de preguerra. Us diré que havia treballat a l’ambaixada espanyola de Nova York durant molts anys. Jubilat, amb una perenne depressió i una malaltia que l’atordia ara sí ara també, sense cap obligació social ni familiar, va trobar un quefer a l’arxiu. Certament, la seua perxa juntament amb les ulleres redones a l’estil francès li conferien una aureola, diguem-ne, singular, diferent a tota la fauna arxivística que defuig de les obligacions domèstiques i es refugia a les sales dels arxius de València. A diferencia de la resta, ell no hi va destacar mai per ser un lector agut, tindre ull crític o per haver estat una autoritat cultural en cap institució local i menys encara del món universitari.

La veritat és que no recorde quin dia ni com el vaig conéixer. Supose que, fruit de compartir hores d’arxiu, un bon dia parlàrem i avant. Com bona part de la gent que va a l’arxiu a donar feina (la qual cosa està molt bé perquè ajuden a mantenir les sales més o menys plenes), s’inicià en açò de la història amb l’excusa de l’arbre familiar. No sé exactament fins a quin grau d’avantpassats va arribar, però el ben cert és que un dia decidí fixar-se en les famílies camperoles. No em pregunteu ni per què, ni d’a on, ni de quin període exacte. Com que la lletra gòtica se li feia massa difícil optà per dedicar-se als segles moderns. Freqüentava només dos arxius a València, almenys fins on jo sé i he coincidit amb ell, de matí a l’Arxiu del Regne, i de vesprada a l’arxiu de protocols del col·legi seminari del Corpus Christi de València. Fou en aquest darrer on vaig tindre oportunitat de conèixer-lo millor. I és que el Patriarca, com és coneix comunament aquest arxiu, es presta a això, a una relació més personal entre els qui comparteixen la sala. El barret durant els minuts abans d’entrar esperant que el porter òbriga la porta, el cafenet a l’entremig o, per als que fumen, una cigarreta al claustre eren, són, moments per a la conversa i la familiarització amb els altres. A diferència de la resta de gent gran, ell et parlava d’igual a igual o, fins i tot, col·locant-se per sota de tu, demanant-te per açò i per allò, com si ja foses tota una autoritat en la matèria, mentre damunt et pagava un cafè o t’oferia un cigarret. I tot això amb una modèstia que contrastava amb la més rància i agosarada supèrbia dels altres.

Un dia, sense saber com ni per què, començaren els problemes. Primer les equivocacions de signatura, que portaven boig l’arxiver qui havia de pujar i baixar de nou a la sala a pels volums notarials. Desprès, més seriós, els desmais. Recorde la primera vegada que ho vaig presenciar com el cor em bategava que se me n’eixia, no només perquè es va ensorrar damunt la cadira davant de mi, sinó perquè els que estaven al costat van romandre impassibles: tranquilo, tranquilo, ya le ha pasado otras veces, ahora enseguida vuelve. Es desploma una persona al teu costat i no ets per alçar-te de la cadira? Només els joves ens vam apropar per veure com s’hi trobava i de seguida “va tornar”. Això no obstant, vam romandre nerviosos, algunes se’n eixiren a fumar la resta de la vesprada. Aquest “espectacle” el vaig haver de contemplar un parell de vegades més encara. Al principi, com que li venia de nou tot això, el desmai el trobava d’imprevist, però amb el temps aprengué a anticipar-se i seure en la cadira. Jo vaig deixar d’acudir assíduament al Patriarca, però sempre que el veia aprofitava per fer un barret i prendre un cafè junts conscient que aquell bon home tenia anècdotes per contar i de les que aprendre, tot i que no foren d’història.

Darrerament havia rebutjat bona part dels que havien estat els seus valors al llarg de la seua vida i com a exemple mirava de parlar valencià, la qual cosa per a una persona com ell era tot un signe. Això, sumat a les seues equivocacions amb les signatures arxivístiques i els problemes de salut, cada vegada més greus, provocava la mofa i els comentaris jocosos dels qui, en teoria eren, els seus col·legues, més aviat falsaris. L’última vegada que el vaig veure amb vida, curiosament, no fou a l’Arxiu del Regne ni tampoc al del Patriarca, sinó a l’Arxiu Municipal de València. Llavors ja estava molt flac, amb tremolors i alguna botija per parlar. Ja veus com són les coses. Al poc de temps l’arxiver del Patriarca em va comunicar que havia mort, sembla que tot sol a sa casa. Tot i que era un toc anunciat, em vaig entristir, tot plegat em resultava un home simpàtic. No sé si realment sabia el que feia quan anava a l’arxiu perquè prenia notes dispars i demanava protocols notarials sense un ordre o una lògica aparent, però el que contava de la seua trajectòria vital sí que em resultava força interessant.

El més fort, però, estava per vindre. De nou de la mà d’aquesta gent que es deien sus amigos del archivo. Resulta que en les darreres setmanes han fet gestions pels arxius de València per veure si cap arxiver té contacte amb la família del difunt perquè els entreguen les fitxes que va confeccionar al llarg de cinc o sis anys de treball. Primer es burlaven de la seua persona i del seu treball, més encara, a les esquenes, i ara demanen per les seus fitxes. No és el lloc ni el moment per glossar les vergonyes de la fauna que sovinteja els arxius de València, però aneu alerta amb los abuelitos.
 

Dades personals d’aquest home només sé que havia treballat a l’ambaixada espanyola a Nova York, segons ell, i que li deien Santiago. No crec que s’esperara que ningú parlara d’ell quan haguera mort, però desprès d’assabentar-me d’això de les fitxes tenia ganes de fer-ho. Un modest homenatge.