Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.

 

Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.

 

Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

El país de l’olivera

El passat dijous ens desdejunàvem a València amb la notícia que el grup de música Obrint Pas decidia fer una aturada en el camí, sense data per a la represa. Aquest post pretén ser un modest homenatge al seu treball. No debades, algunes de les seues cançons han estat la banda sonora que ha acompanyat les hores de carretera que els d'Harca portem a l'esquena, que no són poques. En el text que segueix, les lletres cursives fan referència a documents medievals, mentre que les cometes baixes es refereixen a la cançó d’Obrint Pas «Al país de l’olivera».

El cultiu de l’olivera a casa nostra és perd en la memòria. Com tantes altres coses, sembla ser que la seua introducció la devem als fenicis, per bé que foren les gents locals, els ibers, els qui la difongueren per tot arreu. El cultiu, diguem-ne, extensiu, fou possible gràcies a l’arribada dels romans. I això perquè al darrere hi havia una forta demanda del producte arreu del territori que tenien sota control. La caiguda de l’imperi romà i l’arribada de les societats germàniques hagué de significar per força una reculada del cultiu, en el sentit que molts camps serien abandonats atès els canvis en les pautes de poblament i el clima bèl·lic que s’entengué per la façana mediterrània. El període alt medieval ens resulta encara hui prou desconegut. Hi ha un buit que la documentació no pot omplir i, ara per ara, sembla que l’arqueologia tampoc no ho ha fet. L’arribada de la societat musulmana comportà a la llarga una nova embranzida del cultiu de l’olivera però, de nou, treballem amb raonaments i disquisicions, amb escasses evidències documentals o arqueològiques. La conquesta del Xarq Alandalús per les tropes feudals de Jaume I no suposa un trencament radical amb la dinàmica que venia del període anterior, com sí succeeix en altres cultius, cas del cereal. És al segle XV quan els documents suggereixen un creixement desorbitat del conreu, almenys pel que fa a les comarques centrals del país. Amb tot, cal recordar que l’olivera s’estén més enllà de la riba del Mediterrani, fins on les condicions climàtiques ho permeten, a les faldes del Penyagolosa.

Així les coses, no sembla arriscat pensar que puguen existir oliveres mil·lenàries i, més encara, de centenàries. Amb tot, òbviament, no són la majoria. El transit de cultures, amb les pertinents relectures del paisatge i usos agrícoles, ha estat massa intens com per a permetre l’existència d’un nombre significatiu. Més encara si tenim en compte les transformacions produïdes al llarg del segle XX.

La terra demana no poques atencions: cavar, regar, magencar, passar la rella, femar, podar, sembrar o collir són algunes de les tasques perquè, ben mirat, sempre hi ha alguna cosa a fer al camp. De tots els cultius, sembla que el de l’olivera és el que menys compte requereix. A l’època medieval sabem que passaven la rella dues vegades a l’any, si més no, tot abocant fems a fi d’augmentar la productivitat. Justament per això es plantava també a les terres de regadiu, per assegurar una major producció. Ara bé, l’olivera, a diferència de la vinya i el cereal (això que anomenen la «trilogia mediterrània»), però també com la figuera o el garrofer, si estan presents arreu de la geografia valenciana no és tant per l’existència de parcel·les senceres dedicades de forma específica, sinó perquè molt sovint les trobem al marge dels camps. Al país de l’olivera, però, hi ha d’altres conreus que dominen el paisatge en aquests temps medievals. En efecte, la vinya i el cereal ocupen la major part de les terres, també en el regadiu. I és que en un territori sempre deficitari en la producció de l’aliment bàsic, el pa, els esforços, vull dir les millors terres, les irrigades, es concentraven en el conreu de blats; molt especialment el forment, que és el més preuat de tots els grans. El que es busca de tots aquests conreus, la vinya, el cereal i l’olivera, no és, com podríem pensar, els seus fruits immediats: el raïm, el gra i l’oliva. Òbviament ningú renuncia a un bon xinglot de raïm o a un aperitiu d’olives, però per a això ja hi està la parra i l’olivera de casa. El que es produeix al camp té una destinació més aviat comercial. I per què arribe al mercat cal primer transformar la matèria primera a fi que siga més fàcilment transportable però, sobretot, perquè es conserve durant més temps. És per això que el raïm és transformat en vi (en algunes comarques també en pansa), el gra en farina, i les olives en oli.

L’Antiguitat havia fixat ja bona part dels usos possibles de l’oli: en la cuina, com a greix i com a conservant; en els esports, a fi d’evitar ser pres pel contrari en la lluita clàssica; en els perfums; i com a combustible per a les llànties i cresols. El cristianisme li atorga el vessant sagrat, tot i que sembla que l’oli formava part dels ritus pagans preexistents. Si el pa i el vi són el cos i la sang de Crist, l’oli es converteix en el líquid màgic que atorga alguna mena de poder. De fet, Crist en grec vol dir justament això, l’Ungit. Recordeu que els reis d’Israel, primer, i els de l’edat mitjana, desprès, eren també ungits amb oli sagrat. Un ús religiós que s’universalitzarà amb l’extremunció que es dona als moribunds.

Unció de Ricard Cor de Lleó

Com a tot arreu, també «al país de l'olivera», els llauradors es lleven prompte, si fa no fa, amb l’eixida del sol. Elles, valentes, tampoc romanen molt més entre els llençols de lli o d’estopa: cal atendre la casa, la família i, encara, tirar una mà en les tasques del camp. Els menuts, a poc a poc, també van assumint responsabilitats, d’acord amb la seua edat, en les batalles quotidianes. Ben mirat, «la infantesa» és un concepte vuitcentista propi de la burgesia benestant del què poca cosa en saben als llars camperols de l’edat mitjana. Abans d’adreçar-se directament cap a la parcel·la que hui toca treballar, ara l’horta, ara el secà, convé pegar una mirada a les terres, ni que siga a les més properes. És cert que la comunitat nomena un guarda perquè tinga cura dels camps, però mai no se sap a qui empara la nit. No es tracta només dels lladres, diguem-ho així, professionals, les trastades dels joves sovint fan més mal que una pedregada: al fill d’en Pere Moyà, induït del sperit maligne sens causa ni rahó alguna, no se li passa una altra pel cap que obrir les tanques del corral que la vídua de Vilaplana té al costat del portal d’en Riquer, a Alcoi, tot deixant anar les bèsties que hi havia. I així, com si es tractara d’una mena de bous al carrer, aquests campen d’ací cap allà en l’obscuritat de la nit, fins que los dits bous se’n sien anats a la hera de sent Augustí, en la qual se són fartats de forment. Òbviament si algú «dorm a l’era» ja l’han despertat. Que la pague qui la faça. A l’endemà la vídua s’afanya a presentar el pertinent clam o denúncia davant el justícia local (perquè, al capdavall, són seus els bous que han fet la destrossa), contra el dit fadrí o de aquell qui deja perquè done comptes dels desperfectes i del blat. Ara bé, més que aquestes maldats, el que entreté la jovenalla és muntar les tàpies que tanquen els horts a fi de rampinyar «fruites belles» i, òbviament, alienes. Així no resulta estrany que acaben amb «arrapades a les cames». Miquel Gironés, un veí d’Alcoi, és denunciat pel guarda de la vila per ço com son fill collia cireres en lo cirer de Ponç Selva. El mateix guarda sorprèn un altre cadell, Peret, «a l’ombra d’un taronger» de Guillem Guerau mentre collia taronges. Ametles, préssecs, prunes, peres, figues i raïms es troben també entre les fruites més cobejades. I què us diré de la canyamel: el 1432, en el plet entre el bisbat i alguns nobles sobre el delme d’aquest cultiu, un dels testimonis, ja vell, encara recordava com de xiquet s’enfilà per la paret d’un hort per veure meravellat la plantació de les canyes de sucre.

Aquest és un país ple de «tresors secrets», ocultats pels musulmans foragitats de llur terra. Almenys això és el que pensen els cristians, una idea que s’estendrà amb força l’endemà de l’expulsió dels altres valencians, els moriscos, el 1609. Com dic, el mite ja s’ha forjat als segles medievals: a inicis del segle XV na Guillamona (muller de Garcia Morant) i Martí Sanxes es llancen a les muntanyes d’Alcoi per, suposadament, cercar tresors. Per si de cas troben alguna cosa, els acompanya un oficial del rei, a qui correspon la meitat del que pogueren trobar. No són els únics, els registres de Batlia de l’arxiu del regne abunden les autoritzacions reials per dur a terme aquestes iniciatives. Potser el tresor secret que aquests altres valencians amagaven no era cap altre que un «lligam que mai no es trenca, un amor que mai no es perd» per la terra que els havia vist nàixer i créixer. Segles després de l’expulsió de 1609 «encara enyoren el seu país» tot construint noves «cases blanques» allà on els ha tocat viure.

Abans que aquest moment arribe, «la veu de les rondalles» que s’escolta parla valencià, però també en àrab. Els contactes degueren anar més enllà del que les autoritats permetien i les fonts escrites ho testimonien. Poc li importa a la terra la religió dels peus que la calciguen. A la taverna també hi comparteixen espai, converses, blasfèmies i tràngols de vi, tot i les amonestacions de Mahoma. Elles també fan algun barret al forn i a la font. I per descomptat, el desig i la passió trenquen els grillons de qualsevol precepte religiós i condemna secular. És el que comporta la convivència. Amb tot, no ens posem romàntics: conviure no implica necessàriament una relació recíproca equitativa. No és el mateix ser cristià que musulmà. Un musulmà és un infidel, un vençut, i en darrera instància un sotmès, al marge de la societat. En aquest sentit, un dels insults més habituals que eixia de la boca calfada dels cristians era fill de moro, marrano o retallat.

El camp valencià de l’edat mitjana és un món força complex, amb multitud de matisos. Per descomptat, hi havia pobresa i caresties, però també és cert que a més d’això hi havia «somriures i rialles». Els dia de festa, gairebé un terç de l’any, amb les places i els carrers plens, les dones lluïen les millors teles, algunes de seda, amb «arracades d’argent» i cadenes d’or amb coralets. Comptat i debatut, són elles les que mostren la riquesa de la família. Els homes tampoc es queden arrere, puix també gasten dels millors teixits, tant com poden, i s’adrecen amb guaspes i coltells amb les empunyadures d’argent. «Sota els estels» dansen i ballen al ritme de la dolçaina i el tabal, i el cant de les albades, un cant que no es pot acallar.