IV Atélier d’Études Médiévales Ibériques

Al llarg de tota la setmana passada se celebrà el IV Atélier d'Études Médiévales Ibériques, organitzat per la Casa de Velázquez de Madrid i la Universitat de València, amb la col·laboració de la Universidad Autónoma de Madrid, la Universidad de Valladolid, la Université de Paris I, la Université de Toulouse II-Le Mirail, la Université de Poitiers i la Universidade Nova de Lisboa. El taller nasqué ara fa quatre anys amb la voluntat de posar en contacte investigadors ja consagrats de les entitats organitzadores i doctorands que estan elaborant les seues tesis, amb l’objectiu últim de crear un punt de trobada on poder intercanviar idees, experiències i coneixements. En aquest sentit, les reunions s’organitzen en base a tres aspectes que contribueixen a donar-los sentit i a convertir-les en un punt de referència per a professors i doctorands.

D’una banda, no hi ha una seu fixa, sinó que cadascuna de les universitats que estan implicades en l’organització han estat o estaran, seu d’una trobada, amb la finalitat de crear una xarxa de circulació de persones i coneixements que enriqueix tots els participants i, així mateix, contribueix a diversificar les despeses relatives a l’organització. De l’altra, no hi ha tampoc una temàtica fixa. Ben al contrari, el centre que acull l’encontre proposa un tema de recerca distint al de la trobada anterior, tot amb l’objectiu d’aportar noves visions i incorporar noves idees a temes més o menys consagrats en el panorama historiogràfic.

Els assistents escoltant una comunicació, en aquest cas la de Noelia Rangel

En aquesta ocasió, la seu de l’encontre ha estat València i el tema central ha sigut “La paysannerie et le monde rural au Moyen Age”. El taller comptà amb la participació de vuit especialistes en el món rural, procedents de les universitats esmentades més amunt, i també amb un bon nombre de doctorands –divuit en total– que estan duent a terme investigacions relacionades de manera més o menys directa amb el camperolat medieval. Perquè, en efecte, aquest és el tercer aspecte que atorga un caràcter distint a la trobada, pensada no com un congrés, un seminari o un col·loqui a la manera tradicional, on els grans investigadors monopolitzen el protagonisme, sinó com un taller de treball dels doctorands. Són ells els vertaders protagonistes, els que prenen la batuta i els que marquen el ritme del taller amb les seues intervencions, els debats i les posades en comú.

L'altre sector de la sala. El director de la Casa de Velázquez, Daniel Baloup, en primer terme

Hi contribueix encara més el fet de plantejar diverses sessions de treball en grup dels assistents, on poden intercanviar coneixements bibliogràfics, compartir les seues dificultats i les seues eines de treball en relació a la seua investigació i, sobretot, aportar les seues experiències a altres companys que estan duent a terme recerques més o menys semblants. És així com vertaderament el taller esdevé un lloc de trobada i de posada en comú que ofereix resultats ben profitosos de manera força ràpida, en només un dies de coneixença i convivència. I ací juga un paper molt important també la supervisió dels professors assistents, ben disposats a col·laborar amb els doctorands i a dirigir les sessions de treball per aportar una visió des de la maduresa que serveix per equilibrar la balança. Experiència i joventut, bona fórmula.

Dos dels ponents discuteixen sobre una imatge

A més a més, com podeu imaginar, la trobada estigué caracteritzada per la diversitat d’aportacions que es realitzaren al llarg de les intervencions. Divuit doctorands en són molts i cadascú venia d’un lloc diferent, amb tot el que això implica. Aleshores, durant els dies del taller es reuniren joves investigadors formats en tradicions historiogràfiques distintes, que parlaren dels aspectes socials i econòmics de la societat rural –des de les elits fins als esclaus i els serfs–, de conflictivitat, de l’organització del territori, d’arqueologia, d’iconografia i d’art, entre d'altres moltes coses. La diversitat d’aportacions féu ben fructuosos els debats, moments d’autèntic intercanvi d’idees i de punts de vista sobre la microhistòria i la macrohistòria, l’estructura de la família pagesa, les relacions polítiques, econòmiques i socials en les societats cristianes i musulmanes, els plans d’actuació arqueològica i la necessitat d’incorporar les anàlisis procedents de l’història de l’art, entre moltes altres coses.

Harca també hi va ser present, donant-nos a conéixer entre els assistents

I totes aquestes reflexions estigueren ben presents a les conclusions de les sessions de treball del taller, elaborades pels mateixos doctorands. Al meu parer, i crec que també al de la resta de participants, les conclusions principals foren dues. D’una banda, la necessitat de “repensar” el món rural i el camperolat, especialment els conceptes i les eines amb què ens aproximem a ell. De l’altra, la necessitat d’establir vincles entre totes les disciplines per oferir una visió el més completa possible de la societat rural medieval. Tot plegat, esperem que el consens establert entre tots els assistents done els seus fruits i, com he dit, en els pròxims anys siguem capaços de reflexionar, i molt, sobre el món rural, i de teixir els lligams necessaris per incorporar de manera progressiva tots els punts de vista possibles a l’estudi de les societats passades.

III Seminari de Joves Medievalistes (Part II)

La segona sessió de treball s’iniciava el divendres a les 10 amb una puntualitat britànica. La primera en saltar a la palestra fou Eline van Onacker, procedent de la Universiteit Antwerpen, amb una intervenció titulada «Rural elites in a changing world. The Campine area (Souhtern Nehterlands) in the 15th and 16th centuries». De nou, l’àrea d’estudi era la zona de la Campine, prop d’Anvers. Onacker destacà el paper i la importància de les famílies dirigents locals a l’hora d’integrar la regió en els circuits de comerç internacionals. Com en el cas valencià, sens dubte la presència de comerciants i mercaders forans –anglesos a Flandes, italians a València– facilità aquesta integració, però foren els elements autòctons els que feren possible aquesta inserció. De no ser així, ambdues perifèries s’haurien convertit en simples colònies com ho eren Wana al mar Negre en mà dels venecians o Amèrica en mans castellanes.

En el cas particular de Flandes fou el seu grau d’urbanització, el desenvolupament de la ramaderia (i de la comercialització de la llana) i la fixació d’un sistema de fires i mercats (altra vegada, el mercat) qui possibilità i accelerà la integració. Unes similituds que arriben també a la possessió de la terra, ja que gairebé un 75 % del camperolat posseeix unes explotacions d’entre una i cinc hectàrees. Sens dubte, donada la exigüitat de les explotacions i els problemes de productivitat del sòl, la família mitjana pagesa es veié obligada a buscar nous ingressos bàsicament a través del putting out system i com a jornalers de les famílies benestants. Són aquestes elits les que concentren les explotacions més grans i, a més, són encara capaces d’arrendar entre 25 i 30 ha, si no més, dividides en diverses parcel·les disseminades per la zona. Tot plegat, en funció del cicle vital, fàcilment superen les 70 ha. Aquestes famílies posseeixen, a més a més, grans ramats, cas per exemple d’un large tenant farmer de Kalmthout que posseïa 850 ovelles i 250 corders. L’estudi d’Onacker no s’atura amb la perspectiva merament econòmica d’aquestes elits rurals, sinó que analitza també la seua vessant institucional. L’exercici de càrrecs públics, la participació en les formes d’organització d’una societat civil que està prenent cos (gremis i confraries), la violència exercida dins el mateix grup i contra altres, la caritat i las participació en les festes de la comunitat. Resulta curiós, o no, com són els joves d’aquestes famílies benestants les que desfilen en les festivitats amb els gegants, deixant els cabuts per altres de menys nivell econòmic. Una molt suggerent intervenció la d’Onacker, especialment per a aquells que també ens dediquem a l’estudi de les elits rurals.

No menys interessant resultà la intervenció de Kristof Dombrecht, de la Universiteit Gent, a propòsit de la diferenciació social estudiada mitjançant els finançament dels funerals amb els llibres de comptes de les esglésies. Així existeixen, segons les comunitats, quatre tipus de funerals d’acord amb les despeses que suposen: Leenart, el més car; Pieter, el mitjà i Jacob, el més barat de tots els que fan sonar la campana (death bell) i el funeral, que no fa sonar la campana. Aquestes despeses funeràries inclouen també el pagament d’una quantitat en funció del lloc en el que es vol ser soterrat. El resultat, doncs, és que les exèquies funeràries es converteixen en un perfecte indicador de l’estratificació social. En aquest sentit, resulta si més no curiós veure que entre els més benestants no hi ha una estratègia que podríem dir “humiliació”, és a dir, que caps dels rics vol aparentar ser pobre. Tots els acomodats volen i són soterrats com el que són, benestants. Res d’un soterrament tipus funeral i res de soterrar-se en l’entrada o menys encara en el fossar, tots volen estar a prop de l’altar, i paguen per a això. I és que la diferència entre els costos d’un tipus i un altre varien del cel a la terra. Pensem, per exemple, que el leenart exigeix per a un treballador format 72 dies de treball mentre que el funeral només 5. El salt és abismal, com grans són les diferències internes de la pagesia arreu d’Europa.

Paulino Iradiel clogué la sessió amb unes paraules a propòsit dels conceptes de mobilitat social i d’estratificació econòmica. Una reflexió historiogràfica que sempre està bé, especialment ara, que cada dia manquen més aquestes tipus d’intervencions. La vicedegana de cultura també ens acompanyà en la cloenda destacant el vessant internacional i l’estudi de llarga durada que havien caracteritzat les intervencions. De vesprada, mossèn Vicent Pons acompanyà els nostres convidats a una visita per la catedral, amb Noelia Rangel fent les tasques de traducció. El dissabte, per a completar la visita, el dedicarem també a fer turisme i se n'anàrem al Palmar on gaudirem d’una bona paella, per fi, i d’un bon all-i-pebre. I després, com està manat, volteta en barqueta per l’Albufera. Un bon comiat per a un bon seminari.

Valldigna 2011 i ja en van sis!

Com alguns ja sabreu i a la resta us informem ara, aquest any el Curso de especialización en historia medieval de la Valldigna ha estat avançat a dates més primaverals, defugint les ardors de l’estiu (d’altres no n’escapem mai...) concretament la passada setmana de sant Vicent o segona setmana de Pasqua, que al País Valencià és festa però a la major part de la resta de l’Estat espanyol no. Així, mentre a uns els cou i trenquen l’ou, altres ens hem hagut de menjar la mona entre frares. Ves per on, però, que ha pagat la pena, i tant. Què us sorprèn, lectors d’harca? En boca de tothom encara resta el bon tast d’aquesta edició. I és que el canvi de dates sembla haver estat tot un encert. Valldigna’11 ha tingut el seu vessant lúdic i festiu, però sense el desfasament d’altres anys, almenys com a tret general; i pel que fa a la feina, hem de dir que s’ha treballat. Un servidor no va poder estar present en l’anterior edició però pel que m’han contat i pel que sabem d’edicions precedents aquesta parcel·la havia estat desacurada. Enguany ens hem trobat amb debats vius i interessants que han dotat de dinamisme les sessions en les que, d’altra banda, s’ha respectat, dins d’uns límits raonables, el timetable. Encara no ho he dit però la present edició tractava sobre Nobleza, caballería y hombres de armas en la sociedad medieval (siglos XIII-XV).

El curs arrancava, com està manat, amb un sopar de benvinguda a l’hotel Bayren de la platja de Gandia. Per a ser justs, hem de dir que el menú fou correcte, sense ampul·lositats, que tampoc estan per a massa festes a casa del Jaume II. La gent sembla una mica cansada pel viatge, car, alguns són arribats de ben lluny, i altres exposaran llurs treballs l’endemà, així que són quatre els gats que van a fer-se una cervesa. En un tres i no res, pleguen veles. Potser arran de l’alba seran diferents les coses, i ho són. El dimarts amaneix lluent i llustrós. Les primeres intervencions es succeeixen fins arribar al primer tema de debat: a la corona d’Aragó i a l’Europa medieval podem parlar d’una noblesa transnacional? Hi ha famílies nobiliàries amb possessions arreu dels territoris de la corona? És clar que sí, però això implica una consciència que faça referència a una identitat política superior? Jo crec que no. Quins vincles hi ha entre els Cardona del Principat i Hug de Cardona, una vegada l’han lliurat al seu avi? Pocs, per no dir caps. Quan la branca catalana dels Marc se’n recordà dels seus parents valencians? A l’hora de replegar l’herència. I crec que casos similars podem trobar entre València i Sardenya. Tot plegat, la noblesa de la corona d’Aragó crec que mai va tenir una consciència que anara més enllà del seu propi territori pairal, que les noves branques arrelaren prompte en els nous territoris de conquesta, tot mantenint uns lligams febles amb les terres d’origen. Podem parlar-ne.

Conten les gents que el dimecres fou també interessant, especialment la nit. En eixir el sol, alguns pujaren directament a l’autobús, altres només es canviaren les sabates. Tots, però, una mica amb ulls mandrosos i budells rebolcats. Siga com siga, el dijous era la última sessió completa i es presentava llarga, més encara quan s’ha de parlar. Conjuntament amb Noelia Rangel i Vicent Royo presentem el treball d’Hug de Cardona. A diferència de la resta, la comunicació no respon a cap treball de tesi doctoral però sembla l’espai més adient per a presentar a la comunitat científica l’àrdua tasca que amb el mestre Garcia-Oliver hem dut endavant, més encara quan un dels documents més interessants té lloc allí mateix 567 anys enrere. Els procuradors d’Hug de Cardona requereixen de l’abat del monestir de santa Maria de Valldigna (que no santa Maria de LA Valldigna) que permeta el desavassallatge de dos moros que te presos a Simat. La gent ens felicita per un treball fet i ben fet.

Per la nit, quedem amb els professors per prendre qualsevol cosa. Ens trobem tots plegats a la terrassa del Bayren. Gaudim de la música que ens ofereix una banda de vells coneguts. Xarrada distesa entre cerveses i whiskys. D’ací la canalla marxa cap a la zona de pubs. És dijous nit i això s’olora en la frescor de la nit, tampoc massa freda per a ser abril. Així les coses, comença la darrera sessió del curs, després d’haver carregat maletes i noves coneixences a l’autobús. Els rostres llueixen ja el tint de l’esgotament en un dia molt clar. Intervencions realment suggestives les d’aquest matí al voltant del concepte de reconquesta (ja en parlarem amb motiu de l’entrevista que poguerem fer al professor Francisco García Fitz). Acabem amb els clàssics diplomes per als xavals i medalletes per als professors. Un brindis i marxem, és l’hora dels comiats. Només resta el monestir, lluminós com sempre, tustat com mai, cada cop més ferit per les urpes de la desídia i la ignorància que tanta ma solta té per aquestes terres.

Des dels afores del medievalisme, reflexos del passat en l’actualitat

La setmana passada va arrancar a la Universitat de Sevilla un cicle de conferències que sota el títol La recreación de la Edad Media en la actualidad pretén introduir els estudiants novells en el període medieval. La particularitat d’aquest cicle, però, rau en la seua temàtica. En efecte, no es tracten temàtiques més bé clàssiques com la producció agrícola, el comerç internacional o les bandositats urbanes, sinó que els temes escollits sovint no tenen cabuda en els programes acadèmics en els que el calendari mana. Resulta curiós, tanmateix, el fet que són aquests temes com ara la mort, la bruixeria, les heretgies o els viatges el que més crida i atrau el gran públic. Per contra, per a la major part de professionals de la història tot això no forma part de la recerca o, a tot estirar, s’hi troba en els afores del medievalisme. Com es pot observar, la temàtica de l’edició d’enguany era les recreacions que en l’actualitat es fan sobre l’edat mitjana en general o d’alguns dels seus aspectes. Vegeu el programa ací. Al llarg de quatre sessions són analitzats quatre tipus diferents de reflexes del període medieval en la nostra societat.

Sens dubte, el cine, els videojocs, i les recreacions històriques, a despit de la literatura, són els nous canals de familiarització amb la història i molt especialment amb la història medieval . En aquest sentit, només cal parar una mica d’atenció a qualsevol fira o mercat medieval per adonar-se que la major part del públic assistent el conformen famílies amb xiquets. No és aquest el lloc per a fer una anàlisi d’aquest tipus de recreacions però sí per a fer un toc d’atenció. Són pocs els companys de professió que reflexionen al voltant d’aquests temes, tan escassament professionals per a uns altres, mentre que economistes, sociòlegs, gestors culturals (=?) i especialistes en turisme dediquen workshops i congressos a analitzar la incidència econòmica d’aquestes «històries». Sóc de l’opinió que els historiadors no devem absentar-nos d’aquests encontres, tot el contrari. No es tracta de vigilar la veracitat i l’exactitud científica d’una recreació o d’una pel·lícula. Algú va al cine a estudiar? No. Es tracta d’aprofitar l’avinentesa per a divulgar el treball dels historiadors, si més no. El cas de la batalla de Bosworth i el Bosworth Battelfield Heritage Centre n'és el millor exemple. Ací la recreació ha permès crear grups de treball que investiguen la batalla i la societat anglesa del segle XV, però sobretot ha creat la infraestructura fins a convertir-se en un canal de difusió de la tasca dels medievalistes anglesos especialistes en el període. Per a acabar, parlem de cacaus, que al remat, és el que interessa.

"Conflits armés et violence guerrière au Moyen Âge". Péninsule Ibérique et Maghreb

Entre els dies 8 i 12 de novembre de 2010 tingué lloc a Lisboa l’Atelier d’Études Médiévales Ibériques, organitzat per la Casa de Velázquez de Madrid i la Universidade Nova de Lisboa, que en aquesta ocasió versà sobre Conflits armés et violence guerrière au Moyen Âge. Péninsule Ibérique et Maghreb. El dit taller s’insereix dins de l’ample programa de seminaris, col·loquis i altres trobades científiques que des de fa alguns anys organitza la Casa de Velázquez de Madrid, sota la direcció de Daniel Baloup. En ell participaren set professors de la Universidade de Coimbra, la Université de Poitiers, la Université de Toulouse II, la Universidad de Valladolid, la Universitat de València i la Université de Paris I, i un total de tretze doctors i doctorands del CSIC de Madrid i de les universitats de Toulouse II, Paris I, Poitiers, Rio de Janeiro, Valladolid, Extremadura, Lisboa i València.

La diversa procedència dels participants aportà múltiples punts de vista d’un tema, el de la guerra i els conflictes armats, que, malgrat ser un objecte de recerca amb una llarga tradició historiogràfica, està en constant revisió i gaudeix d’una renovació periòdica, com posaren de manifest les distintes intervencions. En aquest sentit, l’anàlisi de les cròniques reials, dels registres de les cancelleries, dels protocols notarials, dels textos literaris i dels vestigis arqueològics permet l’historiador, l’arqueòleg i el filòleg aproximar-se a un tema, el de la guerra a l’Edat Mitjana, des de diversos punts de vista i proporcionar una nova visió al recer dels nous preceptes historiogràfics. De nou, aquest taller ha donat bona mostra de la necessitat de treballar i estudiar un tema des de diversos àmbits per comprendre millor el funcionament de la societat medieval. I la desitjada multidisciplinarietat que hem evocat en altres ocasions es féu ben patent als treballs en grup que proposà l’organització. Perquè aquest és un dels principals avantatges que ofereix a l’investigador aquest tipus d’activitats.

En efecte, a banda de les conferències i de les comunicacions tradicionals, al llarg del taller hi hagué sessions de treball en grup on professors, doctors i doctorands discutiren sobre un tema determinat –en aquest cas, la guerra–, les distintes concepcions teòriques, les múltiples aproximacions metodològiques i les dificultats que existeixen en relació a les fonts. Es creen, així, espais de diàleg i d’intercanvi d’idees i d’informació que contribueixen a millorar la formació no solament dels joves doctorands, sinó també dels més veterans i experts, disposats a aprendre de les noves generacions i a ajudar-los en la seua investigació.

Calen, per tant, més iniciatives d’aquesta mena, que fomenten la interacció entre els investigadors i ajuden a establir lligams entre les distintes disciplines. Si no és així, i no em cansaré de reivindicar-ho, l’historiador, el filòleg i l’arqueòleg corren el perill de tancar-se en el seu propi món i no veure res més enllà dels documents, les obres literàries, les pedres i els vestigis de ceràmica. I així és ben difícil arribar a entendre les societats del passat.

Rural History 2010 (II): entrevista a Richard Hoyle

Després d’un primer post sobre el congrés de Sussex, en el qual fèiem balanç de la intervenció d’Harca, ara presentem l’entrevista a Richard Hoyle, representant de la British Agricultural History Society, que havia estat l'entitat organitzadora de la trobada científica. Abans que res caldria demanar disculpes per la qualitat del so, però, ací va l’anècdota, per a accedir a una sala més petita havíem de llogar-la. No recorde ben bé quina quantitat calia pagar, però una bestiesa. I és que el sistema universitari anglés no és perfecte, tot i que millor que l’espanyol sí, crec jo.

En les últimes setmanes ha aparegut en el web del congrés la resposta detallada a una de les preguntes que li fem a Hoyle, concretament la tercera sobre la procedència dels participants. Ací teniu les dades que he afegit al final, per si caduca el web. Sens dubte, la història rural a Espanya gaudeix d’un èxit notable, especialment en comparació amb la resta d’estats europeus. Finalment, recordeu que ens podeu trobar al facebook, on descobrireu tot un ampli ventall de fotografies divertides del congrés. Us esperem.

Nearly 250 delegates from 28 countries in all parts of the globe attended: Argentina (1), Austria (4), Belgium (14), Canada (4), China (1), Denmark (5), Finland (2), France (9), Germany (12), Greece (4), Hungary (2), India (1), Ireland (1), Italy (3), Japan (13), Korea (1), Netherlands (14), New Zealand (2), Norway (1), Poland (1), Portugal (5), Slovenia (1), Spain (36), Sweden (16), Switzerland (2), Turkey (2), United Kingdom (76), and United States (14).

Entre la integració i la segregació

El proper 22 d’octubre tindrà lloc a Alacant el seminari “Entre la integració i la segregació: mecanismes d’exclusió, negociació i promoció en les societats baixmedievals” que reuneix els principals investigadors sobre el tema procedents del País Valencià, Andalusia, Múrcia i Castella la Manxa. Malgrat que no s’indica en el títol, l’encontre es caracteritza pel seu escenari urbà i una perspectiva comercial. El format resulta força interessant, ja que el fet de concentrar l’activitat científica en un sol dia permet l’assistència de públic forà, sense que això supose un sangria important, al temps que afavoreix els debats i la discussió entre els assistents. Malauradament, els sistemes de comunicacions, especialment el ferrocarril, al País Valencià i encara a la resta de l’Estat, dificulten la periodicitat d’aquests encontres en els quals es reuneixen experts de diferents indrets en unes poques hores. Cal, però, no resignar-se i fomentar i esperonar seminaris com aquest, més encara quan la seua organització i coordinació està a càrrec de joves col·legues, com ara en aquest cas els companys del Departament d'Història medieval, Història moderna i Ciències i tècniques historiogràfiques de la Universitat d'Alacant.

Una cronaca aretina

És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo

En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici

Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo

De la nit al dia de sant Joan

Com molts dels nostres seguidors i seguidores sabran, un dels fruits més interessants de l’últim Seminari de Joves Investigadors, organitzat pels becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València [i ja en van dos!], aquesta vegada en col·laboració amb els col·legues de la Universidad de Sevilla i de la Universidad Complutense de Madrid, ha estat la discussió al voltant de la història de les emocions. Hem de reconéixer que la proposta que arriba des dels Estats Units –crec que això tampoc sorprén– i concretament des de la University of Chicago amb Barbara Rosenwein, no ha trobat en la historiografia peninsular una bona acollida.

El cert és que ahir mateix parlàvem sobre els significats simbòlics i reals de la nit i el dia de sant Joan, per les emocions de la societat medieval –i en general de les societats d’Antic Règim– en dos moments força importants en el calendari anual. Durant la nit, la més curta de tot l’any, la festa i la diversió ocupaven els carreres i les places per a celebrar amb la resta de la comunitat antics costums al voltant del foc al ritme de la cornamusa. En eixir el sol, però, l’alegria o el maldecap per la nit anterior, en cas d’haver existit, deixaven lloc a l’angoixa i la desesperació davant un pagament que no podria ser satisfet. En efecte, bona part dels reconeixements de deute, així com les pensions dels censals que s’havien contractat al llarg de l’any, havien de ser pagats el dia de sant Joan de Juny. Tanmateix, la morositat i el retard en el desemborsament estaven força estesos. De nit, deutor i creditor es trobaven en la festa diluïts en la col·lectivitat, enmig de la música, les danses i les fogueres. Al sendemà es tornaven a trobar, aquesta vegada, però, cara a cara, i només l’ajut de parents e amics –i ací ens podríem estendre amb això de les xarxes socials– podia salvar la situació, abans que la maquinària judicial fóra posada en marxa.

Així les coses, quines eren les emocions d’aquelles gents sabedores dels desequilibris que la eixida del sol portaria sobre la seua malmesa economia? aquells que se sentien atrapats en la teranyina del deute, tindrien el cos per a moltes festes? Certament, aquella nit, es faria curta, massa curta.

Aquesta nit, poc o molt, bona part de nosaltres realitzarà alguna pràctica d’herència pagana que Trento no va aconseguir silenciar, o més possiblement algun gest de nova creació amb tint d’hàbit antic. De la nit de sant Joan i la seua festa tenim poques evidències documentals, però què us diré, en canvi, de la tragèdia del dia següent. En qualsevol cas, tant se val el treball dels historiadors i historiadores, els informatius de demà afirmaran que es tracta de costums ben antics descrits amb alegria jovial, com si les societats preindustrials hagueren viscut en un món de felicitat i innocència, alguna mena de paradís terrenal amb nimfes, fades bones i nanets. A sant Joan, però, no era tot una festa.

Per cert, enhorabona a qui, aquesta nit, trobe l’estrella.

II Seminari de Joves Investigadors

Recollint la força que en els últims temps han assolit les trobades de joves medievalistes, enguany els becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València posen en marxa el II Seminari de Joves Investigadors (la primera sessió és el dia 19 d’abril de 2010, a les 16:30 h.). Compten ja amb l’experiència més que positiva de la primera edició organitzada l’any anterior, en la qual participaren un total de nou investigadors procedents de les universitats de Girona i Alacant, així com també del CSIC-Institució Milà i Fontanals, de Barcelona.

En aquesta ocasió, la finalitat ha estat la mateixa que en l’edició anterior, és a dir, convertir la Universitat de València en un punt de trobada d’un grup de joves medievalistes que comencen a oferir uns primerencs resultats força interessants per a les tendències historiogràfiques actuals. Així mateix, la dinàmica també ha estat la mateixa que la del I Seminari, ja que els medievalistes de les universitats convidades han organitzat seminaris semblants als seus centre d’origen on participaran els joves investigadors valencians. Ara bé, ací hi ha una diferència ben significativa entre ambdues edicions. Mentre en el I Seminari l’àmbit de procedència i també d’estudi de tots els participants fou el de la Corona d’Aragó, ara el marc d’anàlisi s’ha ampliat a Castella, ja que els assistents provenen de la Universidad Complutense de Madrid i de la Universidad de Sevilla. S’intenten establir, doncs, una sèrie de vincles entre ambdues escoles historiogràfiques que permetran conéixer millor quines són les característiques de les dues corrents i quina és la seua influència en l’explicació de les societats medievals. Una millora en la comprensió de Castella i la Corona d’Aragó que només serà possible amb la connexió entre els investigadors d’ambdós territoris i la seua participació en els circuits científics internacionals.

Cal, però, anar a poc a poc i no hi ha altre remei que donar suport a iniciatives d’aquest tipus si volem que siga així. En aquest sentit, la finalitat última d’aquesta trobada és la de convertir el Departament d’Història Medieval de la Universitat de València en un punt de referència per a tots els joves medievalistes d’àmbit peninsular, amb l’esperança que es puga consolidar com ho han fet altres trobades d’aquesta mena, per exemple, el Seminari d’Estudis Doctorals organitzat pel CSIC-Institució Milà i Fontanals de Barcelona i el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca (Múrcia).

Aquesta setmana s'inicia el V Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas

Aquesta setmana tindrà lloc una nova edició, i ja en van cinc, del Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, en la qual, com en l’edició anterior, participaran dos membres d’Harca. Sens dubte, som al davant d’unes de les activitats que més han sacsejat el panorama historiogràfic espanyol, no només per la reunió científica en sí, sinó sobretot per la influència que ha tingut sobre altres seminaris. A més de concedir tot el protagonisme als joves investigadors, aquest simposi té la virtut de traure’ls de les aules universitàries i d’una ciutat gran, com Múrcia, ja que es celebra a Lorca, amb el pertinent impacte econòmic sobre aquest nucli. Tot plegat, és per això que durant el XII Congrés Anual d'Estudis Mediterranis aprofitàrem per a entrevistar el seu organitzador, Juan Francisco Jiménez Alcázar, professor de la Universitat de Múrcia. Gràcies a aquesta entrevista podreu conéixer els orígens d’aquest simposi i les transformacions de cara el futur. Altre dels projectes de Jiménez ha estat el Centro de Estudios Medievales de la Universidad de Murcia, una de les primeres accions del qual ha estat la compra del drets sobre el web medievalismo.org. Tingueu en compte, però, que és la segona entrevista que va enregistrar Harca, per això els problemes d’imatge i de so. Com en aquest cas, esperem el moment més adient per a oferir-vos les diferents entrevistes que tenim al rebost.
Sense més, us deixem amb l’estil directe i planer de Jiménez Alcázar.

"La fam al món. Passat i present". Entrevista a Josep Maria Salrach

El passat dia 6 de novembre de 2009, arran de la visita de Josep Maria Salrach al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València per impartir unes classes en un dels cursos del Màster d’Història Medieval organitzat pel dit Departament, aprofitàrem l’ocasió per seure amb ell una bona estona i parlar de diversos temes, com podreu veure en l’entrevista que segueix (demanem disculpes per la baixa qualitat de la imatge, compensada, això sí, per la bona qualitat del so).

Josep Maria Salrach, catedràtic d’Història Medieval en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, vingué a València per parlar sobre el tema que l’ha preocupat en els últims temps, com és de la fam i la seua incidència en la societat al llarg de tota la història. Així mateix, aprofità el marc del Seminari i dels cursos de Màster per presentar-nos el producte de la seua recerca al voltant d’aquesta qüestió, el llibre La fam al món. Passat i present, on estableix les diferències entre les fams i les caresties i també ofereix una visió diacrònica de les diverses fams que ha patit la humanitat i la seua diferent incidència en relació a cada període històric.

Amb aquest pretext, les nostres preguntes s’adreçaren vers el tema de la fam al món medieval, però també cap a altres temes que el professor Salrach coneix força bé, com ara el paper del mercat en la societat rural d’època baixmedieval. Per últim, no poguérem evitar preguntar-li per la magna tasca de coordinació que dugué a terme en el volum corresponent a l’Edat Mitjana de la Història Agrària dels Països Catalans. Però ja no avance més coses i us convide a veure l’entrevista sencera perquè, malgrat que és un poc llarga, resultà força interessant.

'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

El director de l'ACA a València

Així és, el pròxim divendres 23 d'OctubRe a les 16:00, de bon dia per la vesprada, Carlos López Rodríguez, director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) oferirà una xerrada-conferència en el saló d'actes del departament de història medieval de la Universitat de València dins el marc del màster interuniversitari que l'esmentat departament i l'homònim de la Universidad de Zaragoza organitzen.

Carlos López és autor de diversos llibres sobre l'arxivísticai sobre la història de la noblesa. EL PUV ha publicat Nobleza y poder político en el Reino de Valencia. En aquest cas, es tracta de la primera de tot un seguit de visites de professors d'àmbit nacional i internacional que tindran lloc al llarg de l'any. Sens dubte és una bona oportunitat per a apropar-se i debatre amb investigadors de fora del nostre àmbit més immediat.

Aprofiteu!

Us esperem

* les 4 de la vesprada i divendres, sens dubte, és un mal horari, però, no hi ha altra. Qui sap, igual hi ha entrepans amb nutella i sucs per a tots. [Puc assegurar que a Anglaterra els hi hauria, i ben bons!]

El dit, fins el divendres!

Élisabeth Crouzet-Pavan a la Universitat de València

Despús-demà divendres 8 de maig el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València (setena planta de la Facultat de Geografia i Història) comptarà amb la presència d'Élisabeth Crouzet-Pavan, professora de la Universitat de París IV de La Sorbona, que impartirà un seminari a les 11 del matí. El tema sobre el qual farà algunes reflexions crítiques (en italià) serà el de l'estat i els horitzons de l'actual historiografia tardomedieval francesa, de forma similar al que plantejà fa unes setmanes Nikolas Jaspert al CSIC de Barcelona al voltant de la historiografia medieval alemanya. Crouzet-Pavan és especialista en la història urbana de les comunes baixmedievals italianes, especialment la de Venècia, i podeu llegir alguns dels seus textos ací. Esteu tots convidats.