ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

De congressos: Valldigna i ESSHC Glasgow 2012

Les passades vacances de Pasqua les vaig passar de congressos. Les tasques docents limiten, i molt, la possibilitat d’assistir a les conferències científiques que cada vegada s’organitzen en un major nombre arreu d’Occident. És per això que calia aprofitar l’ocasió que es presentava, ja que el curs de Valldigna i l’ESSHC tenien lloc durant la segona setmana de Pasqua, que com alguns sabeu al País Valencià és període de vacances.

Des de fa un parell d’anys el Curso de especialización en Historia medieval Santa Maria de Valldigna va traslladar la data de celebració del mes de juliol, als dies posteriors a la Setmana Santa. I la veritat és que el canvi ha estat del tot un encert, ja que sembla existir un major grau de concentració dels participants en la pròpia activitat i una mica de relaxació en general: no s’està pensant en eixir i prendre-li foc a tot, en anar a comprar, en allò d’«estic rebentat». Com sempre, el curs arrancava amb un sopar de benvinguda el dilluns a l’hotel Bayren, amb un menú ben gustós però sense excessos. Enguany, l’edició de Valldigna era la que feia VII, ja en tenim més que Rockies. La temàtica de la trobada era Saberes, prácticas y experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval, una anàlisi del coneixement teòric i pràctic dels temps medievals des de diverses perspectives. Sens dubte, una de les més interessants aportacions fou la Juan Vicente Marsilla, que portava per títol «El universo de las cosas. Cultur amaterial y pautas de consumo en la baja edad media». També força il·lustrativa i suggestiva resultà la intervenció de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa, sobre «La lactancia en la baja edad media. Teoría y práctica». I el grup de recerca Harca va estar representat amb la presència de Vicent Royo i un servidor, que presentàrem una comunicació que sota el títol «El valor de l’experiència. Sabers pràctics al món rural valencià» pretenia oferir una visió de la societat camperola ben allunyada de la paràlisi cultural i tecnològica que alguns pressuposaven i, encara hui, continuen pressuposant.

Participants del VII CEHM

Sense temps per a més, vaig marxar cap a Alacant, des d’on eixia el vol cap a Glasgow. La terra de William Wallace em rebia amb la típica fina pluja d’allà. Després d’una mitja hora en tren sobre la línia de costa, amb la caterva de corderets que et donen la benvinguda, finalment arribava a la ciutat. Glasgow havia estat la segona ciutat de Gran Bretanya gràcies al desenvolupament industrial, però des d’Anglaterra sempre han tractat d’enfonsar el seu creixement, i sembla que ho han aconseguit. Personalment no tenia la sensació d’estar en una gran ciutat industrial, sinó en una altra cosa. I no dic que no m’agradara, però està clar que les polítiques dels governs donen els seus fruits, i Glasgow n’és un bon exemple.

Universitat de Glasgow

L’ESSHC potser siga el congrés més gran al qual he assistit mai, més que el Rural History de Brighton o el WEHC d’Utrecht, que ja és dir. La seua immensitat encara resultat més abismal quan tot just el dia anterior t’hi trobes en un congrés, curs o trobada de característiques completament oposades, com era el de Valldigna. Davant del caràcter monogràfic d’aquest, la diversitat temàtica de l’altre, mentre a un hi ha completa llibertat horària, amb tot allò bo i dolent que això implica, les grans trobades internacionals són força estrictes amb això del temps; però en aquests congressos resulta molt fàcil entrar en contacte amb la gent, i les jerarquies, en general, s’esvaeixen. Això, per als que comencem, és d’agrair. Ara bé, amb tanta oferta un acaba saturat, no saps realment on acudir llevat de casos molt concrets, de manera que no són pocs els que opten per refugiar-se en la sala del càtering i mantenir xarrades al voltant de la feina.

Sopar de benvinguda a l'ESHCC

El dijous era el dia que tenía la meua sessió, juntament amb els col·legues de Bèlgica, sota el títol Peasant and the Market: Between Accumulation, Distress and Life Cycle-strategies. Malgrat l’ampli ventall d’oferta que n'hi havia, la nostra era l'única sessió sobre món rural a l’edat mitjana. N'hi havia més d’història rural, i n'hi havia més d’època medieval, però res tan específic. Supose que per això mateix, i per la presència d’alguns investigadors consolidats com Tim Soens o Erik Thoen en el cartell, l’assistència de públic fou significativa. De fet, algú es quedà despagat en saber que Erik Thoen no havia pogut assistir, i agafa els trastos i se n’anà. Al remat, els temes de la sessió foren la cria i comerç del bestiar, més enllà de la llana i dels tòpics que l’acompanyen, i per un altre costat el mercat de la terra, a través de diversos observatoris: Bèlgica, Polònia i el País Valencià. Possiblement aquest fou un dels grans avantatges de la trobada, la diversitat d’observatoris sobre els quals fer les mateixes preguntes. De fet, com que els participants ens havíem distribuït prèviament el text, poguérem fer productiu això que es diu torn de preguntes, al qual es va afegir el públic.

Miriam Müller fent la presentació de la sessió

L’ESSHC és una de les grans trobades del circuit acadèmic anual i bianual. Com tots els congressos de gran format, tenen al seu favor la diversitat de temàtiques, de cronologies i d’àrees, però si no coneixes ningú resulten altament impersonals, freds i avorrits. Estan fets per a l’intercanvi de coneixement i d’experiències, no per a romandre aïllat. No es tracta d’anar-hi pel simple fet de fer-ho, cal anar-hi i participar-hi; prendre'n part.