Les ferramentes de l'investigador

La idea de fer un post dedicat a les noves tecnologies i a les aplicacions informàtiques feia temps que venia rumiant-la però va ser la sessió de Rosana Cantavella en el marc del Seminari d'Estudis Medievals fa unes setmanes que em va donar l'empenta definitiva per m'emprendre el tema. Em fa la impressió, i la intervenció de Cantavella no féu més que confirmar-m'ho, que per a la major part dels investigadors aquesta és una qüestió que, si més no, rellisca. Això de parlar de programetes, toquerejar el mòbil a l'arxiu i treballar amb qualsevol altre programa que no siga un processador de text és, per a bona part de l'acadèmia, i també per alguns d'entre els més joves, perdre el temps, estar enjogassat. No es tracta de fer una conversió i una adscripció furibunda a tot allò que sorgeix nou però si hi ha alguna aplicació que es consolida entre el públic, per alguna raó serà. En aquest sentit, moltes de les aplicacions que ací esmentaré no són exclusives de la recerca historiogràfica i del món investigador. De fet, en el major dels casos no van estar pensades per ajudar els investigador@s, però alguns hem trobat la forma d'integrar-los en el nostre treball. No espereu miracles. Aquestes aplicacions faciliten la tasca, però no la fan per vosaltres. Bé, en realitat, algunes sí: sembla ser que a la Universitat Politècnica de València hi ha un equip informàtics capficats en dissenyar un lector de documents manuscrits que, segons sembla, ja és capaç de llegir textos escrits a mà del segle XX i XIX (ells compten cap enrere). En qualsevol cas, insistisc, primer els hàbits i desprès el software. Fetes aquestes asseveracions, entrem en matèria.

El primer punt de debat passa pels gestors bibliogràfic. La Universitat de València té conveni, vull dir, paga els serveis de Refworks. Hi ha encara un altre força conegut, Endnote, també podeu trobar el Mendeley i alguns lliures com el Zotero. Parlaré només del primer, que conec millor. Refworks el que fa és importar una referència bibliogràfica -o la pots introduir tu mateix- que guarda com un fitxer. Pots generar bibliografies específiques amb aquestes referències o no. Després, quan ho apliques al Word, li pots dir quin format bibliogràfic vols que tinga tant la nota com la bibliografia final. Aquesta és la teoria. La meua experiència, i la d'algun company més, és que es tracta d'aplicacions que generen -com diuen els especialistes- molt de soroll. De fet, la mateixa Cantavella va apuntar que no sempre les importacions són bones i requereixen d'una correcció, primer problema. Segon, per poder introduir les referències cal tenir instal·lada i oberta juntament amb el Word una altra aplicació, write-n-cite, que quan no es penja ralentitza tot el sistema. I òbviament està la qüestió del soroll: des de que pareu d'escriure el vostre article per introduir la nota fins que acabeu poden haver passat més de cinc minuts, una eternitat quan es tracta d'escriure. Potser pensareu que no m'agraden aquestes aplicacions -també he toquerejat el Zotero i el Mendeley - perquè en el fons no les conec bé i si les dominara parlaria glòries. Podria ser, però no. M'he ficat i fet servir el Refworks diverses vegades i ara per ara no veig que siga més profitós que el meu sistema tradicional. Poc o molt, tots acabem treballant amb els mateixos fonaments historiogràfics. Sempre hi ha de nous, però sempre hi ha de referències obligades. Bé, el que fa molta gent, entre la que em trobe, és mirar de no parar l'escriptura i per això, quan he de fer una nota l'apunte el més ràpid possible i torne al text. Aneu amb compte de no fer notes taquigràfiques incomprensibles per a vosaltres mateixa! Un cop he acabat la redacció llavors revise i complete aquestes notes, bé introduint les referències de bell nou, o bé, si sé que les tinc en un treball anterior copiant-les d'aquest. Per a mi, en resum, no compensen els gestors bibliogràfics, almenys ara per ara. 

El que realment importa ací és l'escriptura. I ací també s'obri un món que va més enllà del Word. Hi ha un fum de processadors de textos que permeten fer decoracions, però per escriure un post no cal Indesign. Bé, en realitat aquest és més aviat per a maquetar que no per al mateix procés d'escriptura, però, en qualsevol cas, de nou, en aquest punt insistiré en la senzillesa. Anem per parts. Darrerament, i arribat des de el món anglosaxó ha guanyat pes Scrivener. En Estats Units és tan habitual com el Word. L'avantatge que té, en teoria, és que permet tindre diversos documents en un únic arxiu. Per entendre-ho penseu en una base de dades d'Acces, ací teniu varies taules, formularis, informes, però l'arxiu és únic. Amb l'Scrivener és el mateix: podeu tenir de forma separada, en documents individuals les parts del vostre llibre: pròleg, capítol primer... Després el llibre el munta el mateix programa amb simplement prémer el botó. Contràriament a tot això hi ha un altre corrent, diguem-ne minimalista, que es limita a oferir un fons que ocupa la pantalla sobre el que escriure. Ni colorets, ni tabulacions, ni barres flotants, ni pops, res de tot això. Senzillament un full virtual sobre el que escriure. Hi ha diverses: Byword, Q10, Storybook -més per a novelistes- o Focuswriter en són algunes. Com deia abans, no cal fer-ho difícil ni carregar l'ordinador d'aplicacions. L'Scrivener crec que ara per ara no resulta interessant perquè, fins on jo sé, només té corrector en anglés. Per tant, o domineu la llengua amb la qual escriviu perfectament o necessiteu una acurada revisió. Però ací l'interessant és que el Word també vos pot dividir el vostre document en diverses parts. És una ferramenta que ningú gairebé utilitza i que en treballs llargs pot resultar molt útil. Simplement es tracta de donar format a cada part del text, a cada títol, d'acord amb un esquema previ, que vosaltres mateixa podeu modificar. En l'edició de Beyond lords and peasants (a punt d'eixir publicat) ho he fet servir i això m'ha permès anar directament a la part del text que volia anar, sense haver de rodar el ratolí. Amb dos clicks passe més de 100 fulls. Un altre avantatge del Word, almenys del 2010 per Mac, és que té una opció per esdevenir minimalista. El problema ací és que utilitza un fons negre sobre un full blanc que cansa prompte la vista. Per això faig servir una d’aquests processadors de texts minimalistes, Writeroom, sí, com els de Nova York, perquè tot el fons és negre amb les lletres de color os, de manera que això no força la vista ni permet les desconcentracions. (És així com escric aquest post) Després, com faré tot seguit, només he de copiar el text final al Word i fer la maquetació final. Per cert, també amb el Word es pot fer una maquetació força digna per a bona cosa de treballs. Per descomptat, qüestions més serioses reclamen programes específics però per a un fullet informatiu prou que avançareu més amb Word que no amb Indesign. Per cert, no he fet cap comentari del Pages, el processador de texts de Mac. Bé, em sembla una opció a mig camí entre el Word, amb tota la seua complexitat, i les opcions minimalistes. D'entrada sembla que és això, un simple però molt digne processador de text, però a mesura que explores trobes tantes ferramentes com en el Word. No debades els d'Apple van portar això dels processadors a un altre nivell. En la meua opinió, el Pages resulta més útil per una raó, genera moltes menys distraccions que el Word i el funcionament, els comandaments, són gairebé idèntics i per tant la migració no us resultaria difícil, si teniu un Mac. Amb tot, el faig servir poc perquè no té l'opció del fons en negre.

Captura de pantalla d'un text editat amb Writeroom

Ara parlem de les bases de dades. Sempre havia treballat amb Access i la cosa anava molt bé fins que vaig conèixer Filemaker. Em resulta una aplicació més senzilla però que permet un munt més d'opcions que no Access. Insistisc que es pot funcionar molt bé amb Access però si voleu cerques complexes i gestió ràpida, passeu-se a Filemaker. I això sense entrar a les opcions de presentació, una finestra per la que llançar el vostre temps més entretinguda que veure el Facebook de les vostres ex. Com dic, tot aquest soroll que genera és voluntari. Ara, el bo i el millor és que sempre, a diferència de Access, la versió més recent de Filemaker obri tots els documents de les versions anteriors. Gràcies a això que vaig poder recuperar una base de dades de 1990 perquè havia estat fet en Filemaker i no en Access. I finalment, per no allargar-me massa, parlaré de l'Evernote. Bàsic, essencial i imprescindible, bé, si voleu acabar amb els paperets que vaguen pel vostre despatx-estudi. Jo ho gestione tot a través de tres aplicacions: un gestor de tasques, Pocket i Evernote.

Quan tinc una fitxa que cal revisar a l'arxiu no he més que capturar pantalla i enviar a Evernote. Un cop a l'arxiu obric Evernote i vaig revisant. El llistat de compra, de regals per a nadal... totes aquestes llistes les tinc en Evernote. Però també el faig servir com bloc de notes sovint fotografiades. Em féu gràcia que Cantavella donara aquest exemple perquè és real: vas per la llibreria i veus un llibre que t'interessa, li fas una foto amb el mòbil i la guardes en el llistat de bibliografies i en arribar a casa ja cercaràs més informació sobre el llibre. I això serveix per a llibres o per a qualsevol producte. Les mateixes notes que vaig prendre durant la intervenció de Cantavella, les vaig fotografiar i les tinc guardades a Evernote. Això sí, com que faig servir la versió gratuïta no tinc massa espai, així que bé quan heu acabat la tasca o ordenat els materials o bé cada cert temps convé fer neteja. Finalment, ara sí, havia esmentat el Pocket. És una aplicació molt útil quan estàs escrivint i has d'anar a la xarxa. Entrar a internet és com anar al metge, saps quan entres però no quan ixes. Per això mai m’ature a llegir les informacions que em poden resultar interessants, simplement les guarde en Pocket, també les podria guardar en Evernote però he decidit que no perquè amb Pocket llisc quan en va bé, per exemple al tren, i elimine (mentre que Evernote és per a informació que vull retenir més temps). Per fer desar el web òbviament sí que requereix d'internet però per a la lectura no, així que podeu tornar-hi quan vos convinga. Podríeu provar-ho amb aquest post.

El calentet que no falte en la redacció

La història medieval com mai l'has vista (I)

Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.

Compartim recursos metodològics

No hi ha cap mena de dubte, es tracta d'una obvietat per començar aquesta modesta entrada, que les possibilitats de les noves tecnologies de la informació per a eixamplar els nostres coneixements històrics en l'àmbit de la investigació són infinites. Una altra cosa, però, són les terribles limitacions i mancances que, com confessa un servidor, tenim els historiadors dins aquest vast univers, que són inversament proporcionals a l'avanç de tots aquells recursos; l'autodidactisme forçós i forçat hauria de substituir-se progressivament amb uns rudiments bàsics també en les carreres universitàries i cursos de metodologies de la historiografia medieval. Tanmateix, això donaria per a un blog sencer.

Per a l'àmbit de les tècniques utilitàries, més concretament en l'ofimàtica, les bases de dades han anat substituint aquella tasca pròpia d'artesans que eren les fitxes de documents. I permeten, alhora, una recerca fàcil, còmoda i ràpida, a més de l'estalvi de recursos i de temps. Això no obstant, no sempre traem el profit que poden donar. Una de les fases inicials, la preparació de formularis complets, és la clau per obtindre uns rendiments òptims, tot i que no sempre la dominem degudament.

Al mateix temps, aquestes bases podem fer-les servir per a molts altres afers: per anar introduint bibliografia, actualitzar les dades de les biblioteques personals, prioritzar la recerca de títols, etc., etc.
Per als qui anem una mica justets, o deseperats, en aquestes batalles proposem el següent tutorial que va donant algunes pases rudimentàries per eixamplar aquest recurs de la base de dades del programari lliure OpenOffice.
I a fer hores abans de començar la investigació...

Mort o glòria: tota una «lliçó d'història»

El debat sobre la utilització de la història en la literatura i el cinema, i la imatge que d’ella es dóna, és molt vell; i encara actualment cal afegir els jocs d’ordinador. En el cas de l’edat mitjana, és una època ideal per als jocs d’estratègia, per la qual cosa ja n’hi ha un bon nombre de jocs inspirats en el període. I ara, després del famós joc Age of Empires II: Age of Kings, fa pocs dies que acaba d’eixir a la venda en Espanya Siglo XIII: Muerte o Gloria. Vegeu la següent anàlisi en vídeo feta per una pàgina web especialitzada:

Ara ja podeu jutjar que qualsevol paregut entre el joc i la realitat històrica és pura coincidència, tot i que ens el presenten com una vertadera “lliçó d’història”. Però no es tracta d’una simple crítica. El que hem de fer els especialistes és preguntar-nos què podem fer per a millorar la divulgació social de la història i evitar coses com aquesta. O almenys que no siga tan grotesc.

I a qui li agrade, a jugar.