Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280

 La publicació de fonts, cabdal per a la historiografia

Segons vam anunciar al blog d'Harca en el seu moment, fa tres anys que la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua van publicar els llibres que es conserven del segle XIII de la Cort del Justícia de València, en concret diversos volums entre 1280 i 1288 i un altre de 1298. De fet, en alguna ocasió ja hem emprat aquesta font per tal d'il·lustrar algun passatge històric concret que ens ajudés a endinsar-nos i a imaginar millor el món d'aquella època. No debades, la vivesa dels testimonis recollits per les fonts judicials és tal que de vegades ens fa la sensació d'estar allà mateix, traslladats al moment en què transcorregueren els fets, com si hagueren tingut lloc davant de nosaltres. I, en aquest sentit, són especialment interessants els dos volums més antics, els de 1280, que contenen declaracions realitzades sobre diferents plets de caire criminal, com ara baralles, agressions, injúries, robatoris, enverinaments o homicidis. No hi ha res més, ni les denúncies realitzades ni les sentències judicials, així que només podem reconstruir part d'aquells litigis a través de les deposicions testificals de les persones que foren cridades per les parts o pel mateix oficial de justícia. Tanmateix, això és suficient perquè ens fem una idea del tipus de conflictes que es produïen i d'una altra cosa a la qual és molt difícil accedir per altres vies: com parlava la gent, què deien en la seua llengua quotidiana.

Això queda ben patent en les causes que es dirimeixen per baralles, on els insults ocupen una part essencial. Per exemple, per raons que desconeixem, sabem que Alda, llogatera d'una casa de mestre Lama, tractà d'impedir que aquest entrés al domicili ab grans enpentes, dient-li bacalar, fals, heretye i amenaçant amb agredir-lo si hi passava: tal li daria ab I bastó que tenia, que·l serveyl li gitaria del cap per les oreles. O encara més gros i variat fou el creuament d'insults entre una tendera, Ermessén, i un tender, Pere Salamó: ella li digué pix curt, renegat, barba merdosa i batejat -indicant el seu origen convers-, mentre que ell no es quedà curt qualificant-la de putanaça, bagassa, òrrea, putana, merdosa, cul de minyons. Ací, a més a més, es veu molt clarament la diferència d'injúries segons el sexe, com també ho indiquen les paraules proferides per Guillem Cerdà contra un sabater de Roteros i la seua dona: a ell  bacalar, renegat, fals, traydor, però a ella puta, corrediça, bagassa i òrrea. I això també era així en cas d'enfrontaments entre persones del mateix gènere, com ara entre Jaume de Lleida i Pericó Pasqual, que, al grau de València, a la riba de la mar, es digueren respectivament futut barba merdosa i bacalar, fals, traydor, o quan Maria Domingo agafà na Joana ab abdues les mans als cabels e gità aquela en terra, e donà e ferí a aquela de molts colps ab los puynns e·l cors e arrapà-li ab les mans la cara, axí que li féu molts senyals, alhora que li deia alcavota, bagassa, òrrea.

No en va, també els intents d'invalidar els testimoniatges eren diferents en funció del sexe de la persona, ja que si bé dels homes es tractava de demostrar que eren borratxos, jugadors i blasfems, a les dones bastava amb acusar-les de prostitutes o fembres públiques. Per exemple, per a tractar d'aconseguir que la declaració d'uns quants en un juí no fos presa en consideració, s'aportà el testimoni d'un tender convers, Guillem Arnau, que indicà que, des de feia quatre anys, havia vist en el veïnat que aquells bevien e an acostumat de beure per tavernes e que cascun d’aquels s’enbriague sovén en taverna, e que són jugadors e juguen per tafureries, e, jugan, an dit mal de Déu e de Santa Maria, e que són vils persones e que són alcavots, so és, que tenen putes per amigues qui so fan per diners en la raval, e van ab aqueles e ab vils hòmens per reals e per tavernes usan ab aqueles com alcavotz, e són pobres e de vil vida. De forma similar, sobre un altre testimoni s'apuntà que era bevedor, dehia mal de Déu i apostava fins a la roba en penyora per joch, però, al mateix temps, una altra persona el considerava hom bon e simple e de bona vida e que viu bonament de son mester de cardador. Qui tindria raó? Era això el que el justícia havia de dirimir per tal de donar validesa o no als testimonis dels plets. El mateix passava en els casos de Narbona, Maria o Alamanda, de les quals s'intentà aconseguir la nul·litat de les declaracions acusant-les de ser vils persones e pobres, e aültres e bagasses, e que, avén marit viu, que so fayien de moltz per diners. En concret, es deia que les dues primeres havien fugit dels seus marits i s'havien ajuntat amb altres homes, Blasco de Penaflor i Juan Bollo de Calataiud, dedicant-se alhora a la prostitució, mentre que de la darrera fins i tot s'aportaren testimonis de diversos clients que havien jagut carnalment amb ella: és fembra pública e so fa de molts.  

Finalment, molt més greu que aquestes baralles físiques o verbals i aquestes lluites judicials per validar els testimonis, eren els casos d'homicidis, que també queden reflectits a la mateixa font. Hi ha, per exemple, l'assassinat de Joan Martínez, que es produí un diumenge d'agost, entre hora de nona i vespres, a la taverna d'una vídua per una simple picabaralla. Davant la presència de Guillamó, Dominguelo, un batiat negre i d'altres persones, arribà Pere Saguàrdia ab II tafurs, portant Iª butifarra en la mà i volent beure vi, però com l'embut de la taverna el tenia Joan Martínez, començà una disputa per ell, fins que eixiren del lloc i Saguàrdia el ferí de mort amb un coltell: jahia en mig de la plassa nafrat de VII nafres, ço és saber, de dues e·l ventre e d’altra e·l pintinil, e d’altra endret del cor e altra en lo coyl, prop la gargamella, e les dues e·l cap. Un altre cas diferent, en canvi, fou el de Castelet, saig reial, que morí en un forcejament amb Ramon Sanç, un perpunter al qual havia de penyorar-li certes robes per un deute que aquest mantenia amb la cort. Segons hi denuncià la viuda, Sanç l'espentà de manera que aquell per la dita enpenta donà I crebant en terra e ferí del costat, que·s féu Iª blavura i se’n sentí cascat, per la qual cosa s’i posà I pegat e aprés, pocs dies passats, agità’s e·l lit, fins que finalment morí. Diversos testimonis donaren els detalls, com ara que en caure, en el moment de la baralla, es donà en lo cantó d’un banch, e sobre açò gità’s a bocadens sobre lo banch e estech Iª estona que no parlà, e enaprés gità’s en terra e dix que no·l tocàs hom. Ja a casa, una altra persona el sentí parlar com a horat, dient coses sense trellat, alhora que li veié Iª gran blavura ben de longària d’un palm en la I costat. I un darrer testimoni aportà que, mentre jahia e·l lit malalt, e tenia I pegat, Castelet li digué que el bacalar retaylat de Ramon Sanç li havia fet allò e que per aquel colp morria. Efectivament, així fou, tot i que no sabem si el justícia de València decidí condemnar al perpunter per aquell homicidi involuntari. Això, no obstant, no disminueix l'interès d'aquella font judicial, que és de primera magnitud.

Els registres de la cort del batlle i les seves aplicacions en la Història econòmica i social. Breus reflexions introductòries

Lluís Sales i Favà

Universitat de Girona

Aquells que ens interessem per la Història econòmica i social a l'Edat Mitjana valorem les actes notarials com un testimoni únic de les operacions que es produïen al mercat de les vitualles, de la terra o del serveis. La majoria d’aquests negocis depenien del crèdit –del préstec o del finançament– uns mecanismes, que encara en més mesura, havien de descansar en testimonis escrits per tal de garantir-ne el retorn. És per això que en els darrers decennis gran part de l’edifici de la història econòmica i social de la baixa Edat Mitjana s’ha edificat gràcies a les informacions sistemàticament buidades dels llibres dels notaris. Sabem també, però, que en cas de produir-se alguna desavinença sobre els contractes registrats, la primera instància jurisdiccional que servia per a resoldre el conflicte era la cort local competent en afers civils. A més, els documents assentats en ambdues escrivanies, la del notari o la de la cort, estaven garantits amb la fides publica i per tant constituïen proves vàlides per defensar els propis interessos en un litigi [Vegeu “Usatge: De la fe que han les cartes” (Constitucions de Catalunya de 1495), Barcelona, Generalitat de Catalunya (Textos Jurídics Catalans. Lleis i costums, 4/1), 1988, pàg. 288-289]. Amb l’oferta de més seguretat jurídica, podem dir que corts del batlle i notaris van garantir la fluïdesa dels intercanvis comercials en els darrers segles medievals i van contribuir a rebaixar-ne els costos de transacció.

Amb tot, podem intuir que el registre notarial compta amb una font germana, però que és avui força més desconeguda: els llibres de la cort del batlle. Aquests volums són les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats” [Segons la definició de Rafel Ginebra Molins: “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya” dins Josep Maria Sans Travé (coord.): Actes del segon Congrés d’Història del notariat català, Fundació Noguera, Barcelona, 2000, pàg. 110]. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic. Les corts –responsables de l’emissió d’aquesta font– delimitaven un espai polític i unificaven moltes de les necessitats i funcions de la societat. Aquestes institucions van ser instal·lades pels senyors jurisdiccionals, amb l’objectiu de facilitar les transaccions econòmiques, resoldre conflictes entre veïns o disciplinar als habitants del districte.

Cal apuntar que a l’interior d’una demarcació jurisdiccional a la Catalunya del nord-est és comú que hi convisquessin nombroses senyories alodials amb els seus propis batlles, que es limitaven a exercir, essencialment, la percepció de rendes i una mínima jurisdicció sobre els seus homes propis. En general, però, aquestes senyories territorials no oposaven majors resistències a l’exercici d’una jurisdicció districtual, que era vàlida per a tots els habitants d’una baronia o d’un espai de reialenc. Aquests diferents batlles que interactuaven alhora tenien funcions recaptatòries, mentre que els oficials del senyor jurisdiccional podien regular la pau i treva, l’aplicació del dret comú i l’ordenació de les activitats econòmiques i politiques de la comunitat. De fet, molts dels contenciosos que les senyories territorials tenien entre elles o amb els particulars podien acabar despatxant-se en les institucions de la senyoria jurisdiccional, aquella que ostentava el mer o el mixt imperi (o bé ambdós alhora). Aquesta, era capaç d’impel·lir als habitants dels termes a complir els seus pagaments o bé a acatar sentències relacionades amb reclamacions emeses pels diferents batlles de sac.

Podem dir que, en general, les corts tractaven tres espais “administratius” i de treball significativament diferents: L’exercici de la jurisdicció criminal, la civil i el govern i l’administració de la comunitat. Pels estudiosos de fenòmens com el crèdit, a més, és d’interès reparar en el fet que a l’intern de la jurisdicció civil s’hi solien contenir dues accions diferents: Una jurisdicció contenciosa, encaminada a perseguir els morosos, però també una jurisdicció graciosa, que oferia un marc d’assentament alternatiu al protocol notarial. Si bé penso que en l'estudi del crèdit ens haurem de centrar en la jurisdicció contenciosa, també esmentarem, de passada, que en el marc de l’exercici graciós de la jurisdicció sol citar-se el registre d’obligacions, és a dir, els instruments públics semblants als debitoris notarials que quedaven directament vinculats a l’acció punitiva de la cort. Tant aquestes obligacions com la resta d’instruments que emanaven de qualsevol exercici jurisdiccional es troben recollits en llibres específics. Aquests llibres sovint estan dividits en diferents sèries, depenent en cada cas de la complexitat institucional del territori o del volum de documentació que calgués registrar i consultar. A més, les escrivanies comptaven amb procediments específics que responien als costums particulars del territori; fenòmens que fan variar també les tipologies documental que hom hi pugui trobar. Així, mentre les diferents sales del Justícia de la ciutat de València elaboraven una àmplia gamma de llibres atenent als procediments judicials, a l’altre extrem de la balança s’hi ubicaven institucions com la cort del batlle de la vila de Sant Feliu de Guíxols, on durant el segle XIV es confeccionà una única sèrie documental que reunia tota la documentació.

Manorial records d'Anglaterra

Tal i com hem dit, penso que cal centrar-nos en analitzar l’exercici contenciós i els mecanismes –els procediments– que regien les disputes per deutes a les corts. Per estudiar-los, s’haurà de suplir l’oblit historiogràfic que ha patit aquesta temàtica. La historiografia institucional a l’àmbit de la Corona d’Aragó no s’ha inclinat vers l’estudi sistemàtic de les jurisdiccions local i en conseqüència, encara hi ha molts aspectes que ni tan sols han estat descrits. En aquest sentit, encara no comprenem del tot els contenciosos detallats en els llibres, ja que cal clarificar les tipologies documentals que hi apareixen i proposar una filiació jurídica per a cadascuna d’elles [En la línia del què s’ha fet a Anglaterra. Vegeu, per exemple, un estudi diplomàtic de les fonts que emetien aquest mateix tipus de institucions a Denis Stuart, : Manorial records: An introduction to their transcription and translation, Phillimore, Chichester, 1992]. Cal reconèixer, tanmateix, que en els darrers anys s’han fet bones edicions d'alguns dels registres de corts locals (o d’altres fonts on també es reflecteix l’exercici de la jurisdicció). Atents, però, al salt important que es produeix entre els principis substantius del dret comú i les multiplicitat de tradicions locals –especialment quan es tracta de corts pertanyents als estat senyorials– creiem que també es requereixen estudis de caràcter local fent ús de les fonts disseminades pel territori, a més d’una major atenció als costums territorials.

Per altra banda, tot i que ens manqui una monografia sobre les corts jurisdiccionals, podem desbrossar el camp de la historiografia institucional per tal de trobar-hi allò que ens ajudi a entendre els mecanismes processals en el dret civil. Amb tot, la deficient catalogació dels llibres de la cort del batlle afegeix una altra dificultat a la recerca històrica. Com que era habitual que els barons tinguessin en destret tant les escrivanies curials com les notaries, almenys a les comarques gironines ambdues institucions solien ser establertes al mateix individu o regentades per un mateix escrivà. Aquesta casuística ha dut a confusió als responsables de catalogar i descriure els arxius, que han obviat les diferències entre tipologies documentals, tot indexant llibres de cort com si es tractés dels notarials. Encara avui estem mancats d’una perspectiva àmplia de la disponibilitat d’aquesta font en la majoria de partits judicials. Tot i així, podem dir que la font conforma sèries cronològiques menys contínues que les dels notaris, ja que la seva conservació ha estat més irregular, a més del fet que alguns dels procediments que a vegades es recollien per escrit, en d’altres moments o espais quedaven relegats a l’oralitat.

Tenint en compte els entrebancs que hem comentat, d’altres escoles o tradicions historiogràfiques poden ajudar-nos a orientar els estudis de les fonts jurisdiccionals. En aquest sentit cal tenir en compte els treballs dels medievalistes britànics, que han estat pioners en la recerca sobre el crèdit i l’endeutament valent-se de fonts jurisdiccionals: Indiquen les potencialitats dels nostres propis registres, a la vegada que permetrien dur a terme estudis comparats. No és sobrer esmentar que l’avenç britànic és fruit de la pròpia disponibilitat de les fonts a l’illa. Mentre que a l’àmbit de difusió notarial, a l’Europa meridional, el crèdit pot ser fàcilment documentat en els protocols, el crèdit privat a Anglaterra i Gal·les gairebé només dóna indicis d’existència a través de les fonts jurisdiccionals. Així, els treballs dels historiadors britànics han tendit a centrar-se en l’estudi dels registres emesos per la senyoria jurisdiccional d’abast local, els manorial court rolls. En aquest àmbit, en els darrers quinze anys, una nova història institucional s’ha fixat en les qüestions legals que hi operaven, amb la perspectiva posada en entendre les interaccions econòmiques i la seva relació amb el crèdit [Responsables d’aquest gir historiogràfic són per una banda els historiadors del dret com Lloyd Bonfield i John S. Beckerman i per l’altre, els projectes de recerca integrats pels professors de les universitats de Cambridge, Southampton i Aberystwyth, Richard Smith, Chris Briggs i Phillipp Schofield respectivament: English Peasants and the Provision of Civil Justice 1275-1400 i Private Law and Medieval Village Society: Personal Actions in Manor Courts, c.1250- c.1350]. D’aquesta manera, ha treballat aspectes fins ara inèdits.

En primer terme s’han abordat les peculiaritats legals d’uns àmbits, les corts senyorials locals, en contínua tensió entre les normes provinents de les corts reials i el costum local. En aquest sentit, s’ha parat atenció a la pròpia habilitat dels individus i dels seus advocats per interactuar amb les institucions legals i obtenir-ne el màxim profit. Una altra línia de recerca, en canvi, posa èmfasi en la influència de les institucions i procediments en la fluïdesa dels mercats financers. La recerca amb aquesta font, així mateix, és d’utilitat per a relacionar l’extensió del crèdit amb l’estructura socioeconòmica d’una comunitat i també per analitzar les respostes a les conjuntures econòmiques crítiques. També han estat introduïts aspectes de la història cultural i del gènere, com ara l’actuació de la dona en els contenciosos per deutes. Arran de la meva investigació he pogut comprovar com els registres de les corts jurisdiccionals catalanes, tot i estar poc estudiats fins el moment, també presenten enormes possibilitats pel que fa a l’estudi del crèdit privat a l’àmbit rural i les petites ciutats durant la baixa Edat Mitjana. Prenent l’exemple del medievalisme britànic, aquesta font pot desvelar-nos aspectes fins ara inèdits de la vida dels individus i de les comunitats.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Lluís Sales, amb notes i abundant bibliografia.

«E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir»

El juliol del 1511 va acudir davant el justícia civil de València el síndic de l’ofici d’armers i espasers, com a representant legal de la corporació, per denunciar Joana Esteve, vídua de Joan de Toledo. Aquesta, després d’haver passat més d’un any des de la mort del seu espòs, encara mantenia el seu taller d’espases i la botiga d’armes oberts. I això en contra de l’ordenança aprovada pel conjunt del capítol del ofici, de l’assemblea dels hòmens i mestres armers, la qual només facultava a les vídues sense descendència de continuar amb el negoci de l’home fins liquidar les existències i saldar comptes, i fixava el termini màxim d’un any per tancar-lo.

Joana, en efecte, era acusada de continuar adquirint cuiros per a les baines, de comprar, obrar o guarnir espases i que n’encarregava de noves a diversos forjadors. A més a més, en la demanda es deia que “la dita viuda és dona opulent e que té bé què viure, y té cabal en seda y encara, ultra de açò, té renda, la qual ha leixat son marit”. És a dir, que tampoc no ho necessitava per a mantindre’s i podria dedicar-se a les seues coses pròpies.

Manual alemany per a brandar l'espasa

L’endemà, la dona és citada per a declarar. Afirmava que no havia comprat ni tenia fiats materials, que tot era del que restava en la botiga abans de l’òbit del seu marit. Ara bé, “ab lo que té e ab lo offici de son marit” és com podia viure suficientment. De fet, admetia que no havia tingut fills, que havia deixat com a hereu al convent de les clarisses de la cuitat, i que no aspirava a llegar l’obrador a cap descendent. En aquest sentit, tan solament “no y té sinó la vida”.

Però, el més interessant es mostra en la part final de la seua declaració, tot un al·legat a la seua dignitat en front a aquells que volien despatxar-la:

E és veritat que ella, responent, té cabal en seda, emperò, si·n té o no·n té, no u ha dar compte a ningú. E nega ella, responent, que vulla tenir la dita botiga per fer dan ningú als altres spasers, ans volria que tots vixquessen. E la voluntat sua és tenir la dita botiga perquè ab lo que té e ab la botiga puga viure a sa honra. E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir.

No ha de passar desapercebut que normalment en la documentació, escrita per professionals de l’escriptura, ben bé mai s’al·ludeix a l’ofici de la muller sinó del marit, però en aquest testimoni transcrit de la seua viva veu s’identifica i es reclama com a artesana.

En la indústria de l'alimentació és on més freqüentment trobem a dones dirigint un negoci. En la imatge, una formatgera del segle XIV

Al mes següent, una vegada s’havia encetat el procés, comparegué un notari, un home acostumat a bregar amb la legislació i que havia estat nomenat procurador per la mateixa Joana. El sentit de l’anterior declaració, però, va canviar totalment, en haver d’acceptar alguns dels pressupòsits legals de l’ofici d’armers i espasers. Ací, el notari sol·licita més temps,"a coneguda dels prohòmens deputats del dit offici”, per a què la dona poguera liquidar els materials i béns del traspàs del taller, ja que per “eixaguar” tot això es necessitaria un parell d’anys o tres. I que es tinga en compte que “ha tengut lo obrer que feya fahena en la dita botiga malalt, per pus de sis mesos”, el que havia paralitzat bona part de les operacions.

Tanmateix, aquestos extrems fins i tot són rebutjats per un dels veedors de l’ofici, els encarregats d’inspeccionar els tallers i que s’acompliren les disposicions tècniques. Bartomeu Alfonso, citat com a testimoni, deia que amb els materials sobrants “que la més sotil botiga en hun any” podria desfer-se’n d’ells. Al mateix temps, sostenia que no sap si ha buidat o no, però el fet és que Joana havia tingut oberta i en ple funcionament la seua botiga. I que tenia amb què viure suficientment. Això no obstant, no s’ha conservat el veredicte final dels jutges dependents del justícia civil en aquest procés, bo i que sens dubte seria del tot favorable als dirigents de l’ofici d’armers i espasers (es va conservar en el fons documental de la corporació, en la mesura que també sentaria jurisprudència).

Les dones van ser llogades en la construcció com a peons. En aquesta miniatura, dues cortesanes davant una muralla.

I és que, a les acaballes del segle XV en la ciutat de València, les corporacions d’oficis havien assolit un grau elevat de maduresa, amb molts matisos dintre el complex món corporatiu. D’associacions professionals a finals del Dos-cents i en el segle XIV, que agrupaven els mestres i les seues famílies per a l’ajut i socors mutu –per a soterrars, ajudes a aquells que més dificultats patien entre els qui tenien un negoci, etc.–, a grans trets van esdevindre en les darreres dècades medievals el que entenem com a corporacions: van tindre delegades funcions econòmiques, això és, competències tècniques i d’organització de l’ofici, que abans exercien completament el consell municipal.

En aquest procés, els mestres van tractar de vetllar i protegir els seus interessos, tot i que no sempre foren coincidents entre els seus membres o amb els altres oficis urbans. I un d’ells era restringir la competència, regular-la, i evitar situacions dramàtiques de desocupació (“ans volria que tots vixquessen” de l’ofici, diu Joana). En aquest vessant, una de les seues manifestacions va ser evitar que les vídues prolongaren en excés el negoci que abans encapçalava el marit. Cal dir que aquestes dones, usufructuàries sovint de tots els béns del darrer matrimoni, ostentaven els majors drets, quasi equiparables als dels hòmens; no en va la documentació valenciana les denomina "dones poderoses".

Unes tendències de fons que no sols es donaren en la capital valenciana. Com han posat de manifest historiadors com D. Herlihy en diverses ciutats angleses o al París dels segles XIII-XVI o N. Z. Davis dins els oficis del tèxtil a Lió en el Cinc-cents, van ser generals i van fixar com a un dels seus objectius restringir cada vegada més el paper de la dona com a agent econòmic en els processos productius més qualificats del sector secundari. Unes operacions que resultaren eminentment polítiques, que buscaren i van tindre el suport de les elits dirigents urbanes, i, per tant, amb forts fonaments ideològics.

Però, com veiem en aquest exemple, es va fer amb costos i també amb resistències per part de les afectades. I és que, mentre la major part de les fonts escrites solen fer invisible o distorsionen el treball de les dones, quan tenim testimonis de la vida quotidiana, la realitat se’ns presenta molt més complexa. Les dones participaren en l’activitat productiva en l’artesanat, mà a mà amb el seu marit, i dirigien els negocis o tenien treballadors al seu càrrec. I això malgrat que no fóra valorat el seu treball, encara que també portaren a terme una altra munió de tasques indispensables per a la viabilitat de la unitat domèstica, sense les quals no es podria mantindre l’empresa familiar, un dels pilars amb què se sostenia la societat feudal.

Problemes d’ahir, problemes d’avui. La violència contra les dones a l’època medieval

Segur que recordeu la història de dos esclaus que fa un temps relatàrem en aquest mateix indret. Es tractava de dos fugitius de Castelló d’Empúries que pretenien començar una nova vida i que buscaven la seua llibertat lluny de la vila i de les cases que havien esdevingut la seua “presó” quotidiana. El seu somni, a pesar de la distància temporal que els separa, és el mateix que encara avui en dia comparteixen molts immigrants africans, asiàtics i sud-americans que escapen dels seus llocs d’origen a la recerca de noves oportunitats a un nou món. I és que els mals de la humanitat s’hereten d’uns temps a als altres, d’uns segles envers els següents, i molts dels problemes de la societat actual troben, amb freqüència, el seu reflex en els temps pretèrits. El tema sobre el que avui volem reflexionar, la violència de gènere o, millor dit, la violència contra les dones, n’és una bona mostra.

Per desgràcia, les notícies de maltractaments, morts i assassinats de dones a mans de les seues parelles ocupen sovint un lloc destacat a les portades dels diaris i omplen la secció de successos dels telediaris. Les iniciatives per posar-hi fi són nombroses, però, tot i això, no aconsegueixen acabar amb una pràctica ben arrelada a “l’avançada” societat occidental des de fa molts segles. No pretenem ací fer una anàlisi exhaustiva de les xifres, les causes i les possibles solucions al problema, tampoc no és el lloc per fer-ho. Intentarem, així mateix, tractar el tema amb la màxima cura possible, perquè som conscients de les dificultats que genera aproximar-se a un problema tan complex i tan delicat com el de la violència contra les dones. Simplement volem fer veure que, com dèiem abans, molts dels mals de la nostra societat tenen unes arrels ben profundes i, al mateix temps, la nostra intenció és la de conscienciar els nostres lectors, encara més si s’escau, de la gravetat del problema. Tot plegat, no és aquesta la funció de l’historiador?

Tres exemples ens serviran per ordir el fil argumental del relat i per il·lustrar la realitat d’aquest problema als temps medievals. I es tracta de tres casos ben distints, de tres dones maltractades pertanyents a tres grups socials diferents, testimoni de l’extensió de les pràctiques violentes a tots els estrats de la societat. Pau Viciano, en un dels seus articles («Violencia y sociedad en una villa medieval: Castellón de la Plana en el siglo XV», Hispania, 2006, vol. LXVI, núm. 224, p. 851-882), ens proporciona el primer cas. L’agost de 1467, Jaume Cerdà, un agricultor benestant de la vila de Castelló, colpejà a una criada que tenia al seu servei mentre la jove «plegava palla per a la era» en un indret proper a la vila, de manera que «donà una gran punyada a la dita fadrina entre cap e coll e lançà-la en terra, e aprés amb la punta del peu li dava, e la dita fadrina cridava e per tota la partida la podien hoyr». El relat fet davant del justícia local és ben explícit. Poca cosa cal afegir per imaginar-nos un succés que sovint es repetia a ciutats, viles i llocs d’arreu d’Occident.

A l’època medieval, la violència esdevé el llenguatge que codifica les relacions quotidianes i l’instrument que utilitzen els distints actors socials per resoldre els enfrontaments que se susciten entre ells. I, en aquest sentit, les criades, els mossos i els esclaus eren l’objecte de les ires d’uns amos i uns patrons que descarregaven la seua fúria contra els més desvalguts, aquells que ocupaven els esglaons més baixos de l’escala social i que a dures penes podien oferir resistència als atacs. Només tenien dues opcions: aguantar les pallisses i els maltractes o pegar a fugir, eixida aquesta segona que no sempre garantia la millora en les condicions de vida. Ans al contrari, moltes joves criades fugien de les vexacions infringides pels seus amos empentades per les promeses d’uns futurs marits que prompte oblidaven les seues paraules i les sotmetien a un nou jou molt més difícil d’eludir, perquè l’home tenia reconegut el dret a corregir amb violència les faltes de l’esposa i les insubordinacions de les criades, això sí, sempre que el càstig no fóra excessivament cruel. De fet, com assenyala Pau Viciano, allò que una veïna de Castelló recrimina a Jaume Cerdà no és que la seua criada fóra castigada quan ho “mereixia”, sinó que «lo batre de la fadrina lo devia fer sa muller, e que ell no li devia dar tant desmoderament».

Objecte de pallisses i maltractes, les fadrines són també el desig de molts joves ansiosos per mostrar la seua virilitat i per conéixer els plaers del sexe. El bordell queda lluny dels fadrins dels pobles i els que viuen a les ciutats sovint no disposen dels diners necessaris per pagar les prostitutes, de manera que els ardors de la carn provoquen atacs i violacions que no sempre queden impunes, especialment a les aldees més menudes, on tot se sap. El 1334 el camperol de Vilafranca Arnau Sala emet una carta de perdó en favor de Llorenç Vicent, un jove del mateix lloc que ha comès aliqua crimen ratione fornicationis in personam Matheue, la seua filla. Llorenç ha tacat l’honor de la jove i el seu pare surt en la seua defensa per netejar el nom de la família. Cal mantenir el prestigi en la comunitat i una afronta d’aquestes característiques no és qualsevol cosa. Qui voldria contractar un matrimoni amb la filla del ric Sala sabent que ha mantingut relacions sexuals amb un jove provinent d’una de les famílies més pobres del lloc? Per descomptat que Sala no vol que la seua filla es case amb Llorenç, perquè el seu destí és emparentar amb un membre d’altra de les famílies benestants del poble.

En aquest sentit, la dona esdevé una peça clau a l’hora d’ordir les xarxes de sociabilitat i de solidaritat, ja que a través dels matrimonis es converteix en la clau de volta que permet cercar vies d’ascens i promoció social per als seus parents més pròxims, pares, oncles, germans i cosins que trauran molt de profit a un bon matrimoni arran de l’establiment de nous lligams socials, polítics i econòmics. És per aquesta raó que tots els homes de la família s’impliquen en la defensa de les dones de la casa i no dubten en acudir a la violència si qualsevol jove ha ofès el seu cognom, el seu prestigi. Així, doncs, el pobre Llorenç Vicent segurament veuria com Arnau Sala, acompanyat dels seus «parents, amichs e valedors», voldrien fer-li pagar per l’ofensa comesa fins que, gràcies a la intermediació d’altres prohoms, el ric camperol s’abstindria de dur a terme qualsevol represàlia contra el jove i emetria una carta de perdó que posaria fi al succés, testimoniant, al mateix temps, la seua benevolència a la resta de la comunitat.

Criades, filles de camperols i, finalment, dones de la noblesa. Cap d’elles escapa a les vexacions i els maltractes infringits pels homes. Ara bé, el tracte que reben les unes i les altres, com hem pogut veure fins ara, no és el mateix, i encara ho és menys per a un membre de l’aristocràcia. Cert és que estan sotmeses al jou de la violència, però les dones disposen de distints graus de protecció atenent a la seua condició social. El 1447 Joan de Navarra, germà d’Alfons el Magnànim i lloctinent general del regne de València, emet una carta dirigida al batle general del regne perquè prenga sota la seua protecció Caterina de Villena, filla de Jaume d’Aragó, i reba les informacions pertinents en el cas del seu divorci amb el cavaller Joan de Corella. Després de les súpliques dels seus pares, cosins germans del monarca, i atenent el perill que corria la vida de Caterina si romania al costat del seu marit, Joan de Navarra decideix intervenir per posar fi a dictam opressionem et custodiam violenter sibi factam per dictum virum eius, raó per la qual la dita Caterina totaliter est destituta preter et contra voluntatem suam. Quantes dones haurien volgut que el mateix lloctinent general del regne intercedira per traure-les de l’infern que vivien al costat dels seus homes! Era, però, una possibilitat que només estava en mans d’unes poques famílies de la noblesa valenciana.

Com en el cas de les filles dels camperols, dels artesans, dels burgesos i dels mercaders, les dones de la noblesa són la peça que permet els barons teixir els vincles necessaris per a l’eixamplament i la perpetuació del llinatge. Els matrimonis esdevenen calculades operacions contractuals entre els caps de les famílies aristocràtiques, ja que, amb l’eixida de les dones, surt de la casa una part important de la riquesa familiar a través del dot, cada vegada més composat per sumes monetàries exorbitants, però també en forma de terres i senyorius. I ací rau un dels principals cavalls de batalla de la noblesa valenciana, especialment al llarg del segle XV, a causa de la migradesa de les seues possessions patrimonials. Desconeixem les causes del divorci entre Caterina de Villena i Joan de Corella, però, a banda dels maltractes i de les vexacions que al·lega la família, que a ben segur degueren existir, potser cal buscar altres raons més prosaiques. El matrimoni amb Corella segurament no havia eixit com esperaven els progenitors i, amb la separació, el dot, en diners o en terres, havia de tornar íntegre a la família d’origen de la jove, el que es tradueix en una bona injecció econòmica i en una nova possibilitat per contractar un nou matrimoni. Així, doncs, la violència deu estar entre les causes principals del divorci i, en última instància, de la intervenció de Joan de Navarra, però cal atendre també a altres motius que no són menys importants.

Fóra com fóra, aquest últim cas de Caterina de Villena és ben il·lustratiu per copsar, d’una banda, que la violència contra les dones arriba a tots els estrats de la societat i, de l’altra, que la condició social de les víctimes determina també les diferents respostes que poden oferir als maltractes. En aquest sentit, no tots els estaments socials estan en disposició d’iniciar un procés de divorci i, en cas de fer-ho, no totes les dones que ho aconsegueixen disposen del mateix grau de protecció per assolir amb èxit el seu propòsit. Ans al contrari, les dones, especialment les més pobres, sovint es veuen desprotegides davant els atacs de pares, marits, germans, amos i patrons que actuen al recer d’uns paràmetres socials que aproven la submissió de la dona. Per entendre aquesta violència es pot apel·lar, com s’ha fet, a valors antropològics com la virilitat, l’honor i el culte a la guerra i la cultura cavalleresca, valors que permeten analitzar una dimensió clau dels enfrontaments violents. Però, si ho fem així, l’explicació tendeix a aïllar el fenomen de la violència de la resta de manifestacions de la conflictivitat que articula la societat medieval. Com hem vist, els distints estrats socials adopten diversos comportaments en relació a la violència, en aquest cas en relació a la violència contra les dones, però tots ells comparteixen dues característiques. D’un costat, les víctimes i de l’altre, la direcció de les agressions, sempre en sentit descendent, és a dir, cap als elements més dèbils, més vulnerables, entre ells les dones. És ací on rau la clau de volta de l’explicació de la violència cap a les dones en època medieval.

Som, per tant, al davant d’un fenomen força complex, que té el seu reflex en la societat actual. Els exemples han servit per veure els protagonistes, els escenaris, els atacs i també les respostes, a banda d’unes causes que, lluny de transformar-se amb el pas del temps, són ben presents encara avui en dia en cadascun dels successos de violència contra les dones que els mitjans de comunicació ens fan arribar de manera habitual. Caldrà, doncs, atendre a tots aquests elements i conéixer-los bé si volem entendre un problema que es reprodueix segle rere segle i que, per desgràcia, sembla lluny d’arribar a la seua fi.

"Tot o veya monsényer Sen Vicent"

Al blog d'Harca ja hem parlat amb anterioritat de les fonts judicials i, en alguna d'aquestes ocasions, ens hem fet ressò d'històries com la que tot seguit explicaré. Per descomptat hi ha milers que es poden donar a conéixer, i qui ha treballat aquesta font bé que ho sap. Però jo vaig a contar una que ja fa alguns anys vaig emprar en un estudi sobre paisatge de l'horta per alguns detalls que dóna el relat, demostrant-se així la gran versatilitat d'aquestes fonts pel que fa a la informació que proporcionen. Ara es pot llegir la transcripció completa en l'edició dels Llibres del Justícia de València que van fer la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la qual ja en vam parlar també en el seu moment. Però si l'explique ara ací serà, més bé, per una altra característica d'aquest cas concret, i és el de les particularitats de la justícia medieval pel que fa a la resolució dels casos criminals.

Era una nit tancada de mitjans de setembre de 1285, i segurament encara feia calor, quan els germans Ferrer i Joan de Calataiud guaitaven la collita en l'era del seu camp armats amb llances. Quan ja s'havia fet fosc, després de tocar el seny del lladre, Joan es va apartar del grup i se'n va anar a sota d'una figuera, en la riba d'una séquia, a menjar figues. Òbviament tothom sap, al segle XIII i al XXI, que les figues es mengen de nit, i a fosques. I en això estava, degustant tranquil·lament la fruita a la fresca de la séquia, quan, de sobte, li va vindre un esternut (un ahuir). Sembla que aquesta parcel·la afrontava directament amb el camí de València a Quart i, gràcies al so que produí, delatà la seua presència a un grup de gent armada que passava pel camí reial –diuen que moros conversos–, els quals van començar a cridar “fotuts barbamerdosos, muiren los traïdors”, i intentaren atacar-lo amb llances i coltells. Com que a l'edat mitjana els canals de terra eren prou més amples que els d'ara, la séquia que separava el camp del camí el va protegir per un moment, però de seguida els tres perseguidors van aconseguir creuar-la al crit de “per assí passem”, i van anar darrere de Joan, que ja fugia cap a l'era en busca del seu germà. Arribats allí, els dos germans es van retirar cap a la vinya del veí, però els seus perseguidors els van caçar i van continuar atacant-los amb les llances i a pedrades; i així, mentre Ferrer, que era el major, responia amb la seua llança, Joan es limitava a parar les ganivetades com podia, mentre rebia les pedrades i repetia una i altra vegada “Santa Maria, val-me”. En qualsevol cas, en la brega van nafrar Ferrer, i sembla que va morir algun dels atacants.

Una figuera vora séquia

Davant d'aquesta situació, els germans de Calataiud van fugir de l'escena, refugiant-se en una altra vinya propera, on es van adonar de la nafra de Ferrer, que aparentment era greu. Sembla que Joan li va llavar un poc la ferida amb aigua de la séquia i li'n va donar a beure, amb la qual cosa es demostra -valga'm l'incís- que a l'edat mitjana l'aigua de les séquies de l'horta de València no era com la d'ara. Joan va intentar tornar cap a casa, deixant sol el seu germà Ferrer, qui va fugir cap a l'església de Sant Vicent de la Roqueta pel camí que va “ora la séquia de Favara”. Per a qui no ho sàpiga, la casa i hospital de Sant Vicent és un complex monàstic extramurs, situat en el camí de Xàtiva sobre una antiga església mossàrab on, segons la tradició, va ser soterrat Sant Vicent Màrtir. Per tant, mentre la baralla es produïa a l'oest de la ciutat de València, l'acció es traslladava ara al sud. Mentrestant, Joan, que havia arribat a la ciutat, ja va escoltar rumors sobre la mort d'algú en estranyes circumstàncies, per la qual cosa va decidir fer marxa enrere i anar a buscar el seu germà travessant per mig dels camps. Per aquesta raó, i perquè Ferrer anava ferit, l'aconseguí a meitat camí gitat sobre un arrossar; ja que al segle XIII l'arròs, que encara no estava massa estés com a cultiu a València, es plantava en l'horta i no en la marjal, amb els consegüents problemes que això suposava. En qualsevol cas, una vegada junts, ambdós germans van arribar a Sant Vicent travessant per les vinyes quan ja clarejava i, en arribar, Ferrer es va deixar caure sobre un matalàs de l'hospital i es va adormir. Unes hores després, de bon matí, Ramon de Riu-sec i Berenguer Dalmau es van presentar, armats i a cavall, amb un grup d'hòmens a la porta de l'església, i van traure tots dos germans, portant-los al davant del justícia de València. I a partir d'ací començà el procés, amb el clam i el primer interrogatori als denunciats: Ramon de Riu-sec acusava els germans de Calataiud d'haver matat el seu oncle, Francesc de Maçó.

En realitat no sabrem si el difunt Francesc es trobava entre els hòmens de la brega, ni qui el va matar en veritat. De fet, al justícia això poc l'importa en eixe moment, i el llarg procés que es va iniciar aquell matí no es centraria en els fets en qüestió, sinó únicament en saber si Ferrer i Joan de Calataiud havien eixit de Sant Vicent per la força o per voluntat pròpia. És ben coneguda l'existència en el dret canònic del dret d'asil eclesiàstic, pel qual la justícia civil no pot apressar ni actuar sobre ningú que s'haja refugiat en sagrat; això és, en una església, un monestir, un hospital o un cementeri, i el complex de Sant Vicent ho tenia tot. Així, els refugiats en sagrat estan sota la protecció de l'Església, que s'haurà d'encarregar del seu penediment i penitència, i l'acusat només serà lliurat a la justícia civil si ho autoritza el rector de l'església en concret. A més, en aquest cas, s'afegeix l'especial privilegi atorgat per Jaume I a Sant Vicent en 1261, amb la intenció inicial de convertir-lo en el més gran complex religiós de la ciutat, pel qual no es podia exercir la violència en cap de les seues possessions. Així, doncs, dos dies després del clam els germans de Calataiud es presenten de nou davant del justícia i acusen Ramon de Riu-sec d'haver-los tret de l'església per la força, ja que, de fet, en el primer interrogatori això no ho havien deixat massa clar. En conseqüència, Tomàs Fabre es veu obligat a obrir un procés paral·lel sobre l'assumpte, per la qual cosa a mitjans d'octubre ha de dirigir una carta a Pere del Rei, prior de Sant Vicent –en aquell moment en mans dels mercedaris fins a 1289– i sagristà de Lleida –ciutat en la que residia– en la qual se l'informava de la situació i es demanava el seu permís per interrogar els clergues. Aquest va delegar l'assumpte en un jurisperit, donant també llibertat a tots els clergues per donar testimoni del que va passar aquell matí del 15 de setembre de 1285 a l'església de Sant Vicent de València.

El monestir de Sant Vicent de la Roqueta en l'actualitat, en un mal estat de conservació. L'aspecte neogòtic de la façana és fruit de les remodelacions del segle XIX

No va ser fins a mitjans de març de l'any següent que s'iniciaren les compareixences. I així, segons els testimonis cridats pels germans de Calataiud, l'esmentat Berenguer Dalmau va entrar a l'església i va traure Ferrer a punta de llança al pati o corral que hi havia davant de la porta. Això, segurament, devia ser l'espai que encara actualment ocupa el claustre del monestir, que aleshores encara no s'havia construït. Molt probablement, però, la porta lateral tardoromànica que actualment es conserva ja devia ser la mateixa per la qual van entrar i eixir els nostres protagonistes, construïda a partir de 1240. Una vegada fora, al pati, tot el grup armat va envoltar Ferrer i, mentre l'apuntaven amb les llances, aquest va començar a balbucejar “A, barons, ho·m lexats estar o·m donats aigua”. Cal recordar que estava nafrat i ja devia haver perdut molta sang, per la qual cosa estava assedegat. El seu germà Joan, mentrimentres, en la mateixa situació, cridava amb més força “Barons, gran tort a nós fan, que per força m'an pres e·m trahen de l'esgleia; tota res o veya monsényer Sen Vicent!!”. Ramon de Riu-sec, per contra, va aportar testimonis majoritàriament relacionats amb el seu nivell social, els quals van negar que Ferrer i Joan hagueren eixit de l'església per la força, i declararen que els acusats van acompanyar el grup armat de bona voluntat. Cal recordar que els Riu-sec, la major part dels quals s'anomenaven Ramon o Ramonet, era un dels llinatges de cavallers més actius que residia en aquells moments a la ciutat de València.

La porta en qüestió

En definitiva, els testimonis es contradeien, com era ben habitual. Davant d'aquesta situació –afegint també que del crim en qüestió només s'havia presentat el testimoni d'un criat en casa del pare de Riu-sec, per la qual cosa no havia estat acceptat– el justícia Tomàs Fabre va tirar pel camí del mig, i després de consultar amb experts en dret i altres membres del consell de la ciutat, va dictar sentència a mitjans de maig. D'una banda donava la raó a Ramon de Riu-sec i no considerava provat que els acusats hagueren estat extrets per la força de Sant Vicent, per la qual cosa els negava el dret a ser-hi retornats. Per una altra banda, considerava que no hi havia proves per condemnar Ferrer i Joan d'assassinat, per la qual cosa els deixava en llibertat. Tot i això, cap de les dues parts va acceptar la sentència, de manera que a mitjans de junt van recórrer-la, i es va iniciar un nou procés que ja no s'ha conservat. Comptat i debatut, més enllà de l'anècdota de la història, que ja de per si és una curiositat, tot plegat ens dóna molta informació històrica sobre el període. Del relat dels fets d'aquella nit durant l'interrogatori es poden aprofitar moltes coses, i així un acte tan usual, i alhora tan poc conegut a través de les fonts, com devia ser el fet de vigilar la collita en l'era per la nit, se'ns presenta en ple segle XIII. També se'ns informa sobre com era el monestir de Sant Vicent en aquell moment, pràcticament en els inicis de la seua construcció, i altres coses més. Però tot i això, com que som humans, després de llegir la història la pregunta que queda en l'aire, i que a tots ens mou la curiositat com en una novel·la qualsevol, és saber què va passar vertaderament. Tanmateix, sembla que mai ho sabrem.

Sobre plets, dots i oficis

De forma paradoxal, fins fa no molt, les fonts de la justícia civil a penes han merescut un ús exhaustiu per part de la historiografia valenciana. Sobretot, han estat rescatades pels historiadors del crèdit i allà on han destacat per ser bastant primerenques (a Alcoi o Cocentaina) o han sobreeixit pel seu volum i la inexistència d'altres fonts per estudiar les activitats econòmiques (Castelló).

Quant a la justícia criminal a València, a banda dels estudis més marcadament institucionals, es conten amb els treballs de R. Narbona o P. Pérez pel que fa als mecanismes de repressió del poder o de la violència present en la societat medieval. Però, les fonts del justícia civil o del justícia civil dels tres-cents sous (l'oficial encarregat de les qüestions que no ultrapassaven aquest valor) pràcticament han romàs encara en una certa foscor. Recentment, sota la direcció de diferents autors, s'han transcrit els primers documents pertanyents al justícia, quan encara no havia desllindat les seues funcions, en les darreres dècades del segle XIII.

Les raons que ho puguen explicar han estat diverses. Per un costat, per què la utilització més intensiva de les fonts, en acotar grups socials d'estudi (prosopografia), es va desenvolupar des dels anys 1980 i van tindre com a protagonistes progressivament les fonts municipals (la relació de consellers i personatges que estigueren vinculats al govern municipal), fiscals (talls del drap, altres tributs en què els artesans o mercaders manifestaven els seus productes) o les fonts notarials (fetes servir sistemàticament en un primer moment per historiadors francesos al nostre país).

D'un altre, per la dificultat per treballar-les, en requerir una certa base jurídica per comprendre els mecanismes judicials medievals. I, en fi, per què es tracta sovint d'una documentació àrida, que només pren sentit per a estudis socials i econòmics amb la compilació acurada de fitxes i dades, que necessàriament han de complementar-se amb totes aquelles tipologies documentals esmentades. Així i tot, és ben difícil trobar-nos amb uns altres documents que abasten aspectes com els que podem trobar en les fonts del justícia civil.

L'abril del 1418 Jaume Vinader, procurador o representant legal de Sibília, muller de Pere Gassó, va posar una demanda contra el seu marit davant el justícia civil. Es tractava d'una petició de restitució de dot, és a dir, que tenia l'objectiu que el seu home li retornara la part que aportà al casament, un total de 75 lliures (1.500 sous). Malauradament, i com sol ser habitual, no es conserven les primeres mans del llibre de demandes d'aquell any, però es pot seguir el procés a partir del seu desenvolupament posterior.

Una volta s'havia posat la demanda, la part denunciant, si procedia, havia d'aportar un seguit de testimonis dignes de fe, coneguts de la família o presents en les actes notarials que s'adjuntaven -i que tenien valor com a prova-. En aquest cas, s'havia de constatar que la dita Sibília en el matrimoni havia aportat aquella quantitat i que el seu marit no estava en condicions de poder retornar la suma (en béns mobles o immobles, no sols en numerari). Òbviament, cal prendre amb molta prudència les dades ofertes: en tindre la dona el dret de percebre en el moment en què ho sol·licite el dot, per davant d'altres creedors, aquest mecanisme actuava com una mena de garantia de salvaguardar el béns familiars.

Així i tot, més que el fet en si, el més interessant són precisament els testimonis que s'hi aporten, en el sentit de què tractaven de ser verídics, raonables, i sol restar anotada una transcripció ben bé literal de les seues relacions, si bé mediatitzada pels escrivans. El que no lleva que s'hi produïren incoherències: mentre que l'obrer Francesc de la Nava deia que feia uns 25 anys que havia vist casar Sibília i Pere, per a un altre testimoni, el mariner Pere Montserrat, n'eren 20.

Un dels aspectes que permet desenvolupar és que se'ns descriuen molts dels vincles, de les xarxes socials dels individus. El segon testimoni citat, un altre conegut, relatava que els havia vist criar dos fills, un fill i una filla, mentre que un tercer infant va morir. Pere Sastre, barber, coneixia aquells perquè vivien en el mateix carrer i, alhora, confirmava la decadència del matrimoni. El testimoni Pere Amorós declarava que els cònjuges havia hagut de vendre, fins i tot, el seu alberg.

Com també ens informen dels vincles econòmics, dels préstecs, de la realització de tasques informals -però necessàries en l'economia familiar-, de l'ajuda mútua, o de l'organització del treball en diversos sectors econòmics. El citat Francesc de la Nava, creedor de Gassó, deia que li devia certes quantitats, com ara 30 sous de cert censal anual. I relatava sobre aquest que:

[E]l dit en Pere Gaçó era teixidor e lexà aquell offici e és-se fet corredor. E tant com ell, dit testimoni, pot conéxer e entendre, lo dit en Pere Gaçó és hom mal feyner e bon dormidor en la sesta. E ell, dit testimoni, amprà al dit en Pere Gaçó, com lexà l'offici de texidor, que fes feyna ab ell a fer obra de vila. E·l dit en Pere Gaçó féu feyna ab ell, dit testimoni, II jorns, e puys no volgué fer pus feyna.

Dins els esquemes mentals dels artesans, doncs, canviar de professió era motiu de sanció moral, d'abandonar allò aprés per l'experiència, la perícia i el bon quefer adquirits durant anys, o també hi ha implícit el rebuig per la recerca del guany immediat, que s'associava a quelcom deshonest. Tanmateix, això venia contradit en la pràctica i en la realitat del moment. Els canvis d'ofici, no sols amb el pas del recanvi generacional, sinó també durant la vida d'una persona, eren freqüents i recorrents; i, d'igual mode, esdevenia en la realització de diverses tasques sumultànies i complementàries. Fins i tot, entre aquells menestrals que ocupaven una posició mitjana o alta al si de l'artesanat, especialment els de més volada, això és, aquells que perpetuaren l'ofici i transmeteren els seus recursos al llarg de diverses generacions, bo i mantindre una sola qualificació professional, exercien altres negocis, com a comerciants o eminents propietaris, àdhuc introduïren novetats tècniques en els seus tallers. I això malgrat la condemna moral a tota innovació.