Llàgrimes en la pluja: Pobles Valencians abandonats a l’edat mitjana

El despoblament dels nuclis del rerepaís valencià és un fenomen històric que s'ha produït en els darrers quaranta anys i que, lluny d'acabar, continuarà en els anys a venir. És cert que entre el 1967 i 1972 es van produir el gruix dels abandonaments, un èxode rural que anà a farcir els extraradis de les ciutats, València i Barcelona fonamentalment. El degoteig, però, sembla que no s'ha aturat. Ni les polítiques en favor del turisme d'interior, ni les subvencions agrícoles, com tampoc les construccions de noves vies de comunicació han aconseguit aturar aquest procés. En contrapartida, ens trobem una plana costanera que concentra la major part de la població, tot i pagant el preu de la destrucció dels paisatges d'horta i una sobreexplotació dels recursos. Dues consideracions més encara: l'èxode rural i el conseqüent abandonament agrícola han portat parell l'ampliació de la massa forestal i de la vida animal en aquests territoris. De fet, gràcies a tot plegat, espècies com el llop estan ampliant amb certa facilitat la seua presència al llarg de la façana mediterrània. Aquesta recuperació de la salvatgina seria positiva de no ser per la manca de cura que pateixen per part de l'administració, fent d'ells una font de plaer per a més d'un trastornat adorador d'Hefest i de Vulcà. Al llibre Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci, d'Agustí Hernàndez, podeu trobar una nòmina extensa però incompleta -tampoc l'autor pretenia confegir una enciclopèdia- de poblacions que han patit aquest procés històric. El treball d'Hernàndez esdevé una eina ben útil per arribar amb cotxe o a peu, segons els casos, fins a aquests paratges. Sens dubte, l’abandonament dels pobles d’interior és un fenomen històric recent, que exigeix de l'estudi científic d'un especialista (sense desmerèixer la tasca impagable que ha dut a terme Hernàndez i la seua família, ans al contrari). Això no obstant, la lectura del llibre d’ Hernàndez m'ha portat a demanar-me pels pobles valencians abandonats al llarg de l'edat mitjana.

En aquest sentit, la qüestió dels despoblaments medievals ha rebut una atenció diversa segons els territoris europeus: mentre que a Anglaterra és una línia de recerca consolidada entre els medievalistes, particularment els arqueòlegs, a Castella amb prou feines se'n parla. A casa nostra, únicament els despoblats moriscos del 1609 han rebut una atenció acurada. Però, per les mateixes característiques del fet històric en qüestió -l'expulsió dels moriscos-, es tracta d'estudis molt focalitzats en el territori i en la cronologia. Siga com vulga, els medievalistes valencians ens hem preocupat poc, o no res, pel procés de concentració de la població que de forma sorda però constant es produí al llarg dels segles medievals. Per descomptat, al sendemà de la conquesta ja es van produir els primers abandonaments de nuclis andalusins a causa de la pressió colonitzadora. Aquest fenomen ha estat estudiat per Pierre Guichard juntament amb Antoni Furió i Josefa Cortés per al cas de la Ribera, però calen també altres treballs per a la resta del país. De fet, bona part dels treballs provenen de la mà d’investigadors estrangers, com veurem després. Ha estat, però, Josep Torró qui ha reflexionat amb major deteniment al voltant de la matèria que ens ocupa, en Poblament i espai rural. Transformacions històriques (València, 1990). Ja aleshores, l’autor es lamentava del panorama certament escanyolit de les excavacions als assentaments rurals medievals valencians.

Excavació de la pobla d'Ifac

Davant d'aquest escenari, qualsevol iniciativa i projecte d’excavació sembla ben interessant, almenys d’entrada. I és cert que l’estudi d’un moment de transició que suposà una intensa transformació del poblament, com és el pas de la societat andalusí a la feudal, resultà cabdal. Tanmateix, i sense renunciar o menystenir l’abans esmentat, quan pense en despoblats valencians de l'edat mitjana em referisc sobretot a aquells nuclis que foren abandonats paulatinament al llarg dels segles baix-medievals per causes diverses. Aquesta nòmina resta encara per confeccionar (amb el benentès que tampoc pretenc fer-la jo ací ara). Alguns són notablement coneguts, com ara el cas de la vila d'Ifac (la Marina), el poblament de la qual fracassà en dues ocasions, primer al segle XIII i després a inicis del segle XV, quan Alfons el Jove, comte de Dénia, mirà d'assentar nous colons. I també el Ràfol (Tavernes de la Valldigna), que comptava fins i tot amb església pròpia per no haver de desplaçar-se fins al mateix monestir de santa Maria de Valldigna, però que abans del segle XVII restava ja pràcticament abandonat. En ambdós casos era la seua ubicació el que dificultà l'assentament de població, donats els perills que hi havia especialment en temps bèl·lics.

Tampoc resulta massa atraient viure a dalt d'un castell, menys encara en temps de pau, i potser per això Jaume II fracassà en els seus intents d'assentar un grup de famílies a Bairén, tot donant-los noves terres de marjal dessecades el 1311. Més continuïtat tingué el poblament del castell del Rebollet (Font d'En Carròs), almenys fins a mitjan segle XV, quan hem pogut documentar la presència de famílies residint-hi. Al seu favor tenia un accés més fàcil i una major proximitat a les terres agrícoles i la resta de nuclis. En el cas de l'Alcudiola de Rafelcofer no es tracta tant d'un abandonament, com de l'absorció per part d'aquest darrer nucli, però fa la impressió que, en efecte, hi hagué d'existir una fase en la qual l'Alcudiola restà com a simples cases per a les eines agrícoles. A la Vall del Vernissa sabem que existí una alqueria de la qual el riu i el territori prengueren el nom. En temps d'Ausias Marc, però, sembla que ja estava pràcticament deshabitada o només amb alguna família. Dins encara de la mateixa vall, fa la impressió que pogué existir un nucli d’assentament de colons anomenat Navesa, el topònim del qual ha quedat fossilitzat en el nom d’un barranc, però en qualsevol cas la població l’hauria abandonat abans del segle XIV.

Castell del Rebollet

Pel que fa als nuclis musulmans, el gruix dels despoblats es va produir en dos moments precisos: la conquesta del segle XIII, i l’expulsió dels moriscos el 1609. Possiblement, tot i que només podem intuir-ho, l’abandonament de nuclis degué ser molt més acusat amb l’arribada de les tropes feudals, però fou el decret de Felip IV el que ha tingut una major incidència sobre el poblament del territori valencià. En efecte, els despoblats de les muntanyes de l’Espadà i de Dénia són, sens dubte, els més coneguts, però hi ha molts d’altres dels quals no han quedat restes. Pensem, per exemple, en el cas de Llaurí, al terme municipal del qual hi havia, a més del poble que ha arribat a l’actualitat, altres tres alqueries: Matada, Benihomer i Beniboquer. Fins ara només teníem constància del molí i assut del primer nucli esmentat, però en els darrers anys han aparegut diverses restes materials i humanes a les partides que, significativament, s’anomenen els Llogarets i els Corralots. Els pobladors d’Alèdua, a la foia de Llombai, també foren forçats a deixar les seues cases per a sempre, encara que, com en el cas de Bofilla, resta encara dempeus la seua torre d’herència andalusina. D’altres, cas de les alqueries de l’horta de Gandia, només en queda el topònim -Benieto Sobirà i Benieto Jussà- o ni tan sols això.

Ara bé, al llarg del segles medievals també s’abandonaren diversos nuclis de població musulmana. És el cas de l’alqueria de Cotalba, les cases i terres de la qual foren adquirides per Alfons el Vell als seus pobladors per a la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hagueren d’instal·lar-se en altres alqueries. Sotaia, a l’horta de Gandia, també fou abandonada en algun moment del segle XIV, possiblement arran de la guerra de Castella. Per acabar, el nucli d’Espioca estava integrat en l’encomanda de Torrent (ara pertany al terme de Picassent) i encara al segle XV hi residien algunes famílies, però fou abandonat a inicis d’època moderna. Ara mateix l’únic testimoni, visible des de l’autopista, és la seua torre, la majestuositat de la qual cada dia està en retrocés per l’abandonament que sofreix.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, amb el poblat mudèjar a la dreta inferior

Alguns dels despoblats identificats han pogut ser excavats. Sens dubte, el projecte més consolidat és el d’Ifac, del qual ací ja hem parlat (ací i ací). Fa alguns anys, ja sota la direcció d’A. Bazzana i P. Guichard, foren estudiats els assentaments de Sufera (Cabanes) abandonat abans de 1233; la Magdalena, nucli originari de Castelló de la Plana, el mont Mollet (Vilafamés), o l’alqueria Elca (el Rebollet). També van ser ells els que van començar els treballs a l’alqueria de Bofilla (Horta de València), que després continuaria P. López Elum. D'altra banda, Josep Gisbert ha estudiat la vila medieval de Dénia, abandonada arran de la Guerra de Successió. El Museu d’Alcoi va realitzar algunes prospeccions a les alqueries del Sompo (Cocentaina) i de Benimarsoc (la Vall de Gallinera). I, per concloure, K. W. Butzer dirigí les excavacions a Benalí (Aín, Serra d’Espadà).

Aquest són només alguns dels llocs que no sobrevisqueren a la llarga nit feudal i que, a mercè de les circumstàncies històriques, però també a la desídia de l’administració, el seu testimoni s’ha diluït en el paisatge i el temps com llàgrimes en la pluja.

Banys públics a la València medieval

N’hi ha un tòpic molt estès socialment, que la literatura i el cinema s’encarreguen de difondre a sovint, que diu que els cristians en l’edat mitjana no es banyaven mai. Per contra, els musulmans haurien estat més nets, com demostraria el fet que tenien banys públics. Evidentment, la gent no es banyava diàriament, però sembla que el costum del bany setmanal (probablement els dissabtes) estava tan generalitzat com ho va estar fins a temps ben recents, i tampoc no devia haver-hi massa diferències amb els musulmans en aquest tema. De fet, els cristians també tenien banys públics, no sols a les ciutats andalusines conquerides, com València, sinó també als seues llocs d’origen, com ara els desapareguts Banys Nous de Barcelona o els banys “àrabs” de Girona, ambdues instal·lacions construïdes al segle XII. Per tant, sembla que va ser ben entrada l’edat moderna quan els banys públics van començar a perdre importància, segurament més per la moral que es va anar imposant amb la Contrareforma (que condemnava la nuesa en públic per pudor) que no per una manca d’higiene generalitzada.

Escena d’un banyista agafant aigua de la caldera en una miniatura

Els banys àrabs, o hammam, són una herència de les termes romanes, i foren adoptades a través de Bizanci i dels territoris conquerits pels àrabs durant la seua expansió alt-medieval. Funcionen exactament igual, amb una caldera exterior que escalfa l’aigua i l’interior de l‘edifici a través d’un sistema d’aire subterrani, murs gruixuts per a retindré el calor a l’interior, i finestra més que unes obertures en el sostre per a deixar entrar la llum, normalment amb forma d’estrela i tapats amb vidre. En ambdós casos, a més, tenen una estructura tripartida dividida en una sala freda (el frigidarium romà, o bayt al-barid àrab), una tèbia (el tepidarium o bayt al-watani) i una sala calenta (caldarium o bayt al-sakhun). A banda, en l’entrada solia haver-hi un vestíbul o rebedor que servia també de vestuari  (apodyterium o bayt al-maslakh), i a una vora les latrines. L’estructura, doncs, és bàsica i constant. El que es va anar modificant amb el temps va ser la grandària de les sales. En els dissenys més antics de banys públics la sala tèbia era la més gran, ja que era el lloc on més temps es passava i per tant on més gent es concentrava, per això era l’espai més destacat de sociabilitat. Per la seua estructura solia tindre una volta com a sostre.

reconstrucció idealitzada d’una banys en Granada

Més endavant la sala temperada va anar perdent importància, i a partir del segle XII es va anar imposant una estructura molt més simplificada i tècnicament més senzilla, en la que les tres sales eren quasi iguals, estretes i paral·leles, totes amb una volta de canó. És la que més es va extendre i la que van agafar majoritàriament els cristians. Un dels exemples millors conservats al País Valencià de banys amb aquesta estructura són els banys de Torres-Torres (Camp de Morvedre), en els que la sala tèbia només és lleugerament més gran que les altres dues.

Banys de Torres-Torres. Sala freda

Banys de Torres-Torres. Sala tèbia

Banys de Torres-Torres. Sala calenta

(aquestes fotos estan agafades de Flickr i el seu autor és l’usuari Abariltur)

Es calcula que a la ciutat de València n’hi hauria al voltant de 20 o 25 banys públics en el moment de la conquesta de Jaume I, segons es desprén de les donacions del Llibre del Repartiment. Fa uns anys, per exemple, es va poder excavar un hammam al carrer poeta Querol, davant mateixa de l’església de Sant Joan de la Creu (al costat del Palau del Marqués de Dos Aigües, per més senyes), tot i que no va ser possible datar-lo. La seua estructura, però, segons l’arqueòloga que se’n va ocupar, apunta a una cronologia antiga per la presència d’un gran vestíbul, lleugerament inferior al que es pot trobar als banys del Bañuelo de Granada o als de Ronda. Amb tot, cal tindre en compte que es tracta d’una simple hipòtesi i que no se'n sap molt més.

Sala tèbia dels banys de Bañuelo, a Granada

Banys de Ronda

Dels que no n’hi havia dubte és que a principis del segle XIV aquest hammam andalusí va ser arrasat, i al damunt es va formar un fossar, el de la parròquia de Sant Andreu. No va ser l’únic. Molts dels banys públics que n’hi havia a València en el segle XIII havien desaparegut pocs anys després de la conquesta. Uns directament arrasats per a construir al seu damunt, i altres van seguir en ús durant un temps fins que van quedar abandonats, mig enrunats, i finalment enderrocats. Però atenció, perquè això no vol dir que no n’hi haguera banys públics en la València baix-medieval. És que se’n van construir de nous en altres emplaçaments. Llavors, per què es van abandonar i enderrocar els banys àrabs que estaven en funcionament per a construir-se de nous en altres llocs amb una estructura, una tècnica de construcció i un funcionament idèntics? Aquesta aparent incongruència també se la van plantejar Josep Torró i Concha Camps quan van estudiar els coneguts com a banys de l’Almirall, i van donar una doble resposta.

Museïtzació dels Banys de Carreró, més coneguts posteriorment com a Banys de l’Almirall

En primer lloc una de caràcter tècnic, ja que la humitat i el calor a la que estan sotmeses aquesta mena d’instal·lacions les feien malbé molt fàcilment i els nous posseïdors no els reparaven com calia si no eren rendibles, de manera que acabaven enderrocant-se. I una de caràcter social. La ciutat andalusina estava dividida en barris amb uns paràmetres de funcionament molt independents (propis d'una societat d'origen tribal), cadascun amb la seua mesquita, el seu forn i per descomptat el seu bany, mentre que en la ciutat cristiana aquesta estructura no existeix. En la societat feudal totes les instal·lacions d’ús públic estan sotmeses a la extracció de renda, i els banys no eren menys, ja que els seues propietaris havien de pagar al rei pel dret d'explotació. En compensació, aquest decretava zones d’exclusió, en les quals no es podien construir nous banys per a no crear-hi competència. Com que a València els banys funcionaven amb aigua subterrània de la capa freàtica, estreta amb una sènia, i no n’hi havia cap impediment per a obrir uns banys en qualsevol lloc, tampoc no n'hi havia cap raó per a construir els banys nous al mateix lloc que els anteriors. De manera que tot plegat explica la ràpida desaparició de la xarxa de banys públics de la Balansiyya andalusina, i la seua substitució per una altra xarxa semblant en mida i estructura.

Sens dubte, el millor bany conservat dels construïts després de la conquesta és el Bany del Carreró, o de l’Almirall en època més recent, que tradicionalment havia estat qualificat com a bany d'origen andalusí però que va ser construït a principis del segle XIV. Va estar en funcionament fins a finals del segle XIX, tot i que en la darrera etapa el propietari va instal·lar banyeres individuals d'acord amb la moda europea.

Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 1895

Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 2008

Pel que fa al funcionament dels banys, era molt senzill. L’ordre de les sales (freda, tèbia i calenta) no és el del bany, sinó que és conseqüència de la necessitat de concentrar el calor al fons de l’edifici, on se situa la caldera. De la zona de vestuari, on es despullava la gent, es passava a la sala freda, on n’hi havia una basa amb aigua que es podia agafar amb poals, i es podia fer un primer rentat (almenys a l'estiu). A la sala tèbia es produïa el bany pròpiament dit, amb aigua calenta i freda barrejada al gust. No n’hi havia piscines, ni banyeres, ni tines per a immersió, per la qual cosa no era un bany pròpiament dit. L’acte de neteja es produïa segut en un banc, abocant l’aigua per damunt amb poals i galledes. Posteriorment es passava a la sala calenta, un lloc per a relaxar-se en un ambient càlid i humit pel vapor de l'aigua calenta (sense arribar a ser una sauna, per descomptat). I, finalment, es retornava a la sala freda, on els homes podien afaitar-se (també ho podien fer al principi del procés) i les dones es perfumaven, s’untaven de diverses substàncies, i es podien maquillar. De fet, en les dones aquesta darrera fase del bany era fonamental.

Podeu veure una representació del procés en aquest vídeo de la museïtzació dels banys de l’Almirall:

Per descomptat, hòmens i dones no anaven junts als banys, ni entre cristians ni entre musulmans. Existien rotacions, o bé de dies, o bé de matins i vesprades. Per tant, és evident que no era possible la pràctica del sexe, com es feia en altres tipus de banys de l’occident europeu on hòmens i dones es podien barrejar i a voltes es produïen certs encontres de caire més intim. Així ho manifesta la literatura i la iconografia francesa, per exemple. En el hammam els hòmens solien acudir sols, o en menor mesura amb familiars mascles, com ara els fills adults. Les dones anaven totes juntes (familia, amigues o veïnes), amb els fills mascles menors d’edat, i si eren de posició acomodada amb les esclaves perquè les ajudaren a banyar-se i a carregar els poals d’aigua. El sòl podia estar cobert d’estoretes, o bé es posaven esclops de fusta. Els utensilis propis del bany (sabó, tovalles, perfums...) es portaven de casa, però normalment també podien comprar-se a l’entrada, quan es pagava per l’ús de les instal·lacions i de l'aigua calenta.

Un bany europeu, amb hòmens i dones barrejats, on es disposa de tines per a immersió, i d'algun llit en zones discretes

Hi ha publicat un document fantàstic del que es pot extraure molta informació sobre els fucionament dels banys medievals entre els cristians, que és de finals del segle XIV i que fou exhumat del llibre del Justícia Criminal de València. Fou un incident en el bany d’en Suau (el bany propietat de Joan Suau), quan una dona acudí al bany un dissabte acompanyada de familiars i veïnes. Sembla que va abusar de l’aigua, ja que es va posar a llavar roba (rentar alguna peça solta sembla que era prou comú). L’esclava al servei del bany li ho va recriminar, i van arribar a les mans. Podeu llegir la història ací.

Per acabar només resta recomanar un poc de bibliografia sobre banys àrabs medievals, que és abundantíssima, però cal destacar els treballs clàssics de Torres Balbás, o els més recents de Rafael Azuar. Sobre els banys a la València medieval en general, i sobre els banys de l’Almirall en particular, vegeu el llibre de Concha Camps i Josep Torró El Palacio y los baños del Almirante, o bé el resum que podreu trobar en aquesta pàgina web prou antiga.

Seminari d’Estudis Medievals de València (III). Un balanç de la primavera de 2013

Ha finalitzat el curs acadèmic 2012-2013 i, amb ell, s’acaba també la primera etapa del Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València. Per això, ara toca fer un balanç final, el tercer ja, a l’espera que les intervencions es reprenguen el curs vinent. Des del Grup Harca pensem que, lògicament, n’hi ha coses millorables com en qualsevol iniciativa humana, però el balanç de tot plegat és molt positiu. Positiva fou, d’entrada, la iniciativa de posar-lo en marxa, com ja assenyalàvem al primer balanç de desembre, i positiu ha estat, en definitiva, el desenvolupament al llarg del curs, malgrat les crítiques constructives que hi fèiem al segon balanç del mes d’abril. No insistirem de nou en el tema del debat entre els medievalistes valencians, perquè cal reconèixer que en algunes sessions ha estat molt animat i ens ha servit a tots per a enriquir-nos. Creiem, doncs, que aquest és l’esperit que cal destacar: la possibilitat que se’ns ha ofert a tots els medievalistes valencians de donar a conèixer els nostres treballs als companys i sotmetre’ns a la seua crítica, mentre aprenem què estan fent els altres.

Tot seguit, doncs, us oferirem un resum de les intervencions que s’han fet des de mitjans del mes d’abril, quan es va reprendre el seminari després de les vacances de Pasqua, fins a la darrera de les intervencions, a principis de juny, moment en el qual es va tancar el seminari fins l’octubre per les vacances d’estiu.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Germán Navarro Espinach: Comercio internacional en la Zaragoza del siglo XV

El 22 d’abril, Germán Navarro, professor titular de la Universidad de Zaragoza, va parlar davant d’una desena de persones sobre el comerç internacional a la ciutat de Saragossa a la fi dels temps medievals. El seu argument central rau en la importància de la capital aragonesa com una àrea de convergència de capitals i mercaders estrangers, amb un relleu semblant a Barcelona, València i Mallorca, que contradiu la imatge generalitzada d’Aragó com un país rural i pretén oferir una visió dinàmica i comercial del regne, en general, i de la seua capital, en particular. Després d’un exhaustiu recorregut per la historiografia aragonesa des dels anys noranta del segle XX ençà, l’autor va passar a esbossar les línies que sustenten el seu treball de recerca, que són fonamentalment dues: l’existència a Saragossa d’una classe mercantil autòctona potent, i l’aprofitament que en fan els mercaders estrangers d’aquesta dinàmica (no són, per tant, el motor de l’economia aragonesa, com s’ha defensat tradicionalment), sobretot després de la caiguda de Barcelona com a centre econòmic principal de la Corona d’Aragó. A través de l’anàlisi de fonts judicials, fiscals i notarials, Germán Navarro ha documentat a Saragossa al voltant de quaranta comerciants italians, una trentena d’alemanys i un centenar de francesos entre 1470 i 1496. Es tracta de mercaders vinculats als sectors capdavanters (la indústria del paper i del llibre, els teixits, el comerç de safrà, llana i blat), que s’instal·len a la ciutat i garanteixen les connexions amb Itàlia, el sud de França, València i Barcelona. Ara bé, el propi Germán Navarro va assenyalar alguns dels problemes de la recerca. Va explicar l’animadversió existent cap a l’estudi de les colònies de mercaders navarresos i catalans, per qüestions ideològiques. Lamentava també la mancança de certes informacions als protocols notarials (com la constitució de companyies mercantils i els llibres de comptes) i, sobretot, la inexistència de treballs d’història econòmica a partir de les fonts notarials de Saragossa, que podrien donar una visió més acurada de la importància del comerç estranger i de la projecció mediterrània d’Aragó a la fi dels temps medievals. (VR)

Germán Navarro

Enric Guinot: Les transformacions del paisatge rural arran de la conquista del segle XIII

El 29 d’abril, al davant d’un públic nombrós, el catedràtic de la Universitat de València, Enric Guinot, féu un balanç dels estudis duts a terme amb altres companys del Departament d’Història Medieval, com Josep Torró i Ferran Esquilache, sobre les operacions de parcel•lació realitzades després de la conquesta cristiana del regne de València. Primer, però, partí de les aportacions pioneres de l’arqueologia francesa encapçalada per Gérard Chouquer, segons les quals hi hauria tres grans moments històrics de modificació parcel·lària fins a l’edat mitjana: les centuriacions quadrangulars romanes, les rompudes altmedievals, i les xarxes ortogonals lligades a bastides o pobles noves occitanes d’època baixmedieval. En el cas valencià, però, el segon moment seria un altre: el de les hortes irrigades andalusines, de parcel·les irregulars, que foren les que trobaren els conqueridors cristians en el segle XIII. Les menudes, generalment de font o de barranc, sembla que foren mantingudes sense ruptures significatives al llarg del temps, tot i que encara cal realitzar estudis de cas per a demostrar-ho. En canvi, les més grans de planures fluvials sí que foren objecte de reparcel·lació mitjançant l’ampliació de l’espai cultivat a les àrees no irrigades que quedaven entre els principals límits estables del paisatge circumdant, com ara camins, sèquies o paleocanals. Per tant, els nous espais ampliats en època cristiana es poden conèixer pel seu parcel·lari regular (com el de les bastides occitanes coetànies) en mesures forals valencianes i, per eliminació, això permet identificar les hortes originals andalusines. Finalment, Guinot féu un repàs a les principals operacions cristianes de parcel·lació analitzades fins el moment, com les de Pego, la Pobla de Vallbona, Vila-real i la més recent de Puçol, totes elles d’irrigació, o la de Vilafamés, el primer cas de secà, que està sent objecte d’estudi en aquests moments. (VB)

Enric Guinot

Josep Torró: Les condicions de les emissions monetàries medievals: el cas de València i la Corona d’Aragó

El 6 de maig, Josep Torró féu una exposició sobre les condicions de la producció monetària a la Corona d’Aragó, en general, i al regne de València, en particular. Davant d’una quinzena de persones va explicar, en primer lloc, el procés de producció de les monedes i totes les qüestions tècniques que s’han de tenir en compte per a la seua elaboració (pes, talla, llei, cost de producció, etc.). Insistí, en tot moment, en el paper que jugava l’entitat emissora de la moneda, la monarquia, que es reservava en exclusiva el privilegi per obtenir el màxim benefici possible, satisfer les demandes socials i garantir una certa estabilitat. En aquest sentit, contradigué la idea que la moneda és una mercaderia com a tal, i va defensar que té una dimensió política que afecta les relacions humanes i socials. Dit això, va passar a analitzar la tradició monetària de la Corona d’Aragó entre els segles XIII i XV, explicant les característiques i el context en què es van emetre les diverses monedes: els diners de tern, els croats, els florins, els reials de plata o divuitens, els reials de València o timbres, i els ducats. Va parlar de la unificació monetària existent a la Corona d’Aragó, especialment entre Catalunya i el regne de València, gràcies a l’emissió al segle XIII del diner de tern, moneda que mantingué una certa estabilitat fins a la fi del segle XV. Per últim, va explicar els problemes que va comportar el manteniment d’aquesta moneda durant quasi dos-cents anys, i també la reestructuració que hagué de portar a terme Ferran el Catòlic per a adaptar el sistema monetari als nous temps. (VR)

Josep Torró

Antoni Aura: Mercaderes catalanes en la Valencia del siglo XV

El 13 de maig, Antoni Aura parlà de la presència dels mercaders catalans a la València del segle XV. Davant d’una desena de persones, féu un recorregut molt pràctic i sintètic pel treball que està duent a terme des de fa uns anys i també mostrà els primers resultats que ha obtingut a partir d’aquesta recerca, tot en el marc de confecció de la seua tesi doctoral. Després de molts estudis consagrats als mercaders italians, i també als valencians, alguns d’ells per professors de la casa, Antoni Aura reivindicà la necessitat de conèixer els mecanismes d’assentament i de circulació de capitals i mercaderies que posaren en pràctica els comerciants d’origen català a la ciutat de València. En conseqüència, ha analitzat més de 300 protocols notarials que li han permès documentar al voltant de 540 mercaders catalans. Procedents, en bona mesura, de la franja litoral (a penes n’hi hagué comerciants procedents de les comarques interiors de Catalunya), la gran majoria d’aquests mercaders protagonitzaven estades curtes a la ciutat de València. Només entre 30 i 40 s’hi instal•laren definitivament, mentre que la gran majoria només residia a la capital mentre duraven els negocis que duien a terme. Fins i tot, molts d’ells actuaven a través de procuradors, i tants altres residien en hostals quan obtenien la ciutadania. Per últim, tampoc no s’implicaven en la política municipal i en l’arrendament d’impostos, un altre testimoni de la seua presència efímera. Amb tot plegat, Aura definí el comportament d’una comunitat mercantil molt present a la València baixmedieval, incidint en dues idees fonamentals: la intensa mobilitat de capitals i persones entre València i Catalunya, d’una banda, i la importància relativa dels mercaders catalans en el rellançament marítim de la ciutat de València en la segona meitat del segle XV, ja que existia a la capital un sector mercantil autòcton amb una certa potència, capaç de protagonitzar l’embranzida envers el Mediterrani. (VR)

Antoni Aura

Rafael Narbona: Cultura política y comunidad urbana en Valencia (siglo XV)

La intervenció de Rafael Narbona el 20 de maig versava sobre la cultura política i el govern de la ciutat a la València de inicis del segle XV. Així, doncs, el tema i el conferenciant van congregar més d’una vintena de persones. Narbona pretenia posar de manifest les connexions entre els sectors dirigents de la ciutat de València i els gestors econòmics. També va insistir en l’elevat grau de participació democràtica en aquests afers, sempre al si de la classe dirigent. L’anàlisi de les dades dels Manuals de Consells i de la Taula de Canvis posa de manifest l’existència d’un patriciat que simultaniejava la gestió política i econòmica del municipi. La presència a l’assemblea municipal resultava gairebé imprescindible per a implicar-se en la gestió econòmica de la ciutat i a l’inrevés. Hi ha una clara coincidència entre els que van exercir els càrrecs de govern, els arrendadors d’impostos i els compradors de deute públic. En altres paraules, la classe política i l’econòmica estaven constituïdes per les mateixes famílies. D’altra banda, aquest col·lectiu que monopolitzava els poders locals es trobava clarament jerarquitzat entre una elit (la base) i l’oligarquia (realment el cim del poder). Ras i curt, l’oligarquia es nodria de l’elit. Els fluxos entre ambdues esferes de poder eren constants entre elit i oligarquia, no només de forma política i econòmica, sinó també personalment mitjançant enllaços matrimonials i vincles de parentiu. (FA)

Rafael Narbona

Noelia Rangel: Las estrategias de organización familiar del campesinado valenciano bajomedieval: el caso de la Horta de Valencia en el siglo XV

El 27 de maig fou el torn de Noelia Rangel, que al davant d’una desena de persones va fer un resum de la primera part de la seua tesi doctoral en preparació. L’objectiu d’aquesta recerca és la formació del matrimoni com a clau de l’èxit familiar en l’Horta de València al segle XV. A través de protocols notarials i, de forma més innovadora, a través de fonts judicials, la investigadora ha establert que en ¾ parts dels matrimonis documentats a l’Horta en el període d’estudi van preferir la modalitat de separació de bens, recollida en els Furs, contra la modalitat més antiga de la germania; mentre que en altres comarques encara es preferia aquesta darrera modalitat. Un primer símptoma, doncs, que el camperolat periurbà presenta diferències respecte al plenament rural. A major riquesa, major preferència per la separació de bens, cosa que indica que les filles eren desheretades, com a tota la Mediterrània, i només rebien la seua part mitjançant el dot en moneda. En la germania, per contra, hi havia una major tendència a la formació del patrimoni familiar mitjançant donacions inter vivos per part dels pares d’ambdós contraents. A través dels contractes d’afermament ha pogut establir també que l’edat d’accés al matrimoni per part de les dones era als 18 o 19 anys en un 65%, mentre que la dels homes està en 25 anys segons altres estudis. Finalment, pel que fa al dot, Rangel va explicar que amb l’ús de les fonts judicials la mitjana dels dots camperols puja extraordinàriament, ja que la xifra que s’havia vingut indicant el situa entre els 600 i els 800 sous, mentre que en l’Horta se situaria en els 1.321 sous. Les famílies amb més recursos, doncs, preferien acudir al justícia que al notari, per això puja tant la mitjana. En qualsevol cas, més de la meitat dels matrimonis entre camperols amb dots majors de 1.000 sous, i pràcticament tots amb un patrimoni inicial superior a 2.000 sous, són del terme de la ciutat de València, cosa que confirma, una vegada més, l’abundant presència d’elits camperoles en l’anell d’horta que envoltava la ciutat. (FE)

Noelia Rangel

Jorge Sáiz Serrano: Clientela feudal y corte real desde el ejemplo de la Corona de Aragón bajomedieval

El 3 de juny Jorge Sáiz va explicar al davant de 18 persones una de les vies de recerca en història medieval en la qual ha treballat en els darrers anys, mentre elabora una nova tesi doctoral en Didàctica de la Història. Certament fou una xerrada densa en contingut, dades i teories, que l’autor dividí en dues parts: primer feu una aproximació social global a l’entorn nobiliari del rei i, després, exposà l’exemple de la cort d’Alfons el Magnànim sobre la que més ha treballat. Sáiz acotà la recerca entre la història política i una història social del poder (cóm s’exerceix el poder). Es va plantejar el problema de la denominació de la noblesa vinculada a la cort reial, degut a la seua multifuncionalitat, i posteriorment va criticar la tendència a estudiar la cort com un embrió del poder estatal públic, cosa que al seu parer margina la comprensió global de la cort i del servei al rei, el qual disposa d’un grup clientelar molt ampli. L’autor també va parlar de les diverses fonts que es poden emprar, les quals són molt fragmentàries, i va explicar les vies d’aproximació al tema: la identificació d’individus i llinatges, formes d’ingrés en la clientela del rei, les formes de vincular-se al rei (oficis de cort, territorials, sense ofici definit...), i finalment las formes de retribució. Pel que fa al cas concret de la cort del Magnànim, Sáiz ha pogut detectar-hi una sèrie de personatges pensionats (a través de donatius, dietes, pagues avançades de soldada), els quals no sempre fan coses però esperen servir el rei en qualsevol moment. La clientela nobiliària del rei està formada per domèstics (oficis per a les coses materials del rei), oficials (amb competències administratives i polítiques estatals), els cortesans nobles, i els cavallers pensionats. Existeix una gran diferència entre els càrrecs de la cort que estan estipulats per les normes internes i la llarga llista de pensionats esperant servir el rei, ja que en són molts més. Es tracta, doncs, d’una forma d’ascensió social de la noblesa no territorial, com ara els llinatges ciutadans ennoblits. (FE)

Jorge Sáiz

Antoni Llibrer: Anàlisi comprada de dos sectors manufacturers vilatans: la llana i la ceràmica a la segona meitat del segle XV. Cap a una organització protoindustrial?

El títol que presentava Josep Antoni Llibrer el 10 de juny al davant d’una desena de persones resultava ben suggeridor, i la seua intervenció no va defraudar. La seua proposta consistia en una anàlisi comparada de dos sectors de la industria rural en dos àmbits diferents i allunyats entre si, amb una cronologia similar. En primer lloc, analitzava el desenvolupament tèxtil del Comtat i l’Alcoià, prestant atenció bàsicament al cas de Cocentaina. Aquesta ontogènesi era possible gràcies a les pròpies condicions de la comunitat: (1) creixement demogràfic de la zona i, per tant, major demanda, (2) recursos naturals per a l’augment de la cabanya llanera que abasteix de matèria primera i, gràcies a això, (3) la consolidació d’una infraestructura industrial imprescindible per a la confecció de draps, acompanyat de (4) un nivell de capitalització exigit mínim. Sobre aquestes bases es va aixecar la indústria drapera de Cocentaina. Amb els anys, però, es pot evidenciar com un reduït sector de drapers acabaren controlant tot el procés productiu de draps de llana. En qualsevol cas, la ciutat, això és, València, restà absent. L’altre observatori és la indústria de la terrisseriaels en els llocs de Manises i Paterna. Tot i que aquest darrer cas està encara en fase d’estudi, a grans trets ja poden establir-se algunes característiques comunes entre ambdues indústries. El primer tret seria l’alta capacitat d’adaptació a la demanda, gràcies, en bona mesura, a l’absència del mecanismes de control urbans. En segon lloc, la progressiva concentració del procés productiu en una reduïda minoria, que controlava des de la matèria primera fins a la comercialització del producte acabat. Finalment, aquesta concentració va comportar la provocar una jerarquització que va accentuar les diferències internes al si de la comunitat. (FA)

Antoni Llibrer

La darrera de les sessions, que segons el programa oficial havia d’impartir Leonardo Soler, de la Universitat d’Alacant, es va haver d’anul·lar per malaltia, de manera que va quedar pendent per al curs vinent. Tot això, doncs, que no és poc, és el que ha donat de si el Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València en el curs que l’ha vist nàixer. El curs que ve, a partir d’octubre, es reprendran les intervencions i, si no passa res, allí estarem nosaltres per alçar-ne acta (i tastar el berenar que el director del Departament ha promès als assistents). En tornarem a parlar per Nadal, doncs, amb un quart balanç de les sessions desenvolupades en aquest nou període.