La dinàmica del simposi ha estat la mateixa que en les altres edicions, és a dir, deixar a cadascun dels participants un temps d’uns vint minuts per exposar els seus treballs i després poder establir llargs debats al voltant de les idees i les tesis defensades en les exposicions. Potser és aquest últim element, el debat, l’aspecte que dóna un toc especial al simposi. Lluny de convertir-se en un conjunt de parlaments sense cap altre sentit que el de predicar en el desert, com ocorre a bona part dels congressos que se celebren avui en dia, les distintes sessions en què s’articula el simposi tenen un altre aire ben diferent. Tancats en aquesta ocasió al Museu Arqueològic de la ciutat, allí que més hem aprés tots i cadascun dels assistents ha estat en els debats posteriors a les sessions de treball, autèntiques taules redones on hem pogut compartir les bonances de les nostres investigacions, discutir sobre alguns punts polèmics i, sobretot, aprendre a suplir les nostres mancances. En aquest sentit, l’organització de sessions amb una mínima coherència temàtica ha estat fonamental per poder dur a terme totes aquestes qüestions. Temes com l’arqueologia del paisatge (en època andalusina i feudal), la sexualitat i la prostitució, la importància dels distints sectors econòmics i el paper del clergat a la societat medieval han estat els eixos del simposi i, si bé és cert que alguns són més novedosos que altres, tots ells testimonien les línies de recerca actuals i futures en relació a l’època medieval.
No voldria cloure aquest escrit sense esmentar dues qüestions que han marcat la meua estada al simposi de Lorca i que, personalment, m’han aportat una bona dosis d’energia per continuar endavant. D’una banda, les experiències i les trajectòries dels més veterans en el simposi han fet palès que hi ha llum al final del túnel. Malgrat que hem constatat que la precarietat econòmica i professional esdevé una companya inseparable, els dies de convivència amb persones que han superat els tràngols i els esculls propis del llarg camí de la investigació ens ha d’aportar a tots i cadascun de nosaltres un fil d’esperança per dur endavant els nostres projectes personals. Diuen que, al remat, paga la pena.
De l’altra, hi hagué la presència de David Waiman, un jove investigador argentí que perd el sentit per l’Edat Mitjana castellana, en particular, i europea, en general. Em resultà envejable la seua magna voluntat per dur endavant els seus estudis des de l’altra vora de l’Atlàntic i el que esdevingué més envejable encara fou la seua il·lusió per viatjar a Lorca i poder compartir uns dies amb nosaltres a propòsit del simposi. Ell al·lucinà amb nosaltres i ens confessà mil i una voltes l’enveja, sana, és clar, que ens tenia per poder fer allò que més ens agrada amb tanta facilitat. El que no s’imaginava era l’empremta que, almenys en mi, havia aconseguit deixar per l’energia, la vitalitat i la il·lusió que transmetia.
Gràcies de tot cor.