Corrupció en l'aljama. Les lluites pel poder en la moreria d'Elx al segle XV

Ferran Esquilache
Corrupció hi ha hagut sempre, en major o menor mesura, a tots els llocs i a totes les èpoques, i en qualsevol comunitat política són habituals les lluites de bàndols. En l'actualitat els diaris van plens dia sí i dia també de casos de corrupció, i les lluites de bàndols pels interessos propis de cada grup es podrien assimilar, amb tots els ets i els uts que vulgueu, amb la farsa bipartidista de les democràcies occidentals. Per descomptat a l'edat mitjana també s'hi donaven casos. Vicent Royo ens feu un bon tast fa 4 setmanes amb l'exemple de la vila de Culla al nord del país, i sembla que ens seguirà il·lustrant pròximament. Jo el que faré hui serà referir-me a un altre cas de corrupció i de lluita de bàndols, per no anar-nos-en massa del tema, però aquesta vegada entre musulmans, i al sud del país. Més concretament, em referiré al cas que es va produir a la moreria de la vila d'Elx a mitjans del segle XV.

Elx en l'actualitat, amb el seu conegut palmeral

Exemples com aquest en degueren haver molts, però com és habitual no s'ha conservat a penes documentació d'aquesta mena de problemes interns de les aljames musulmanes. En aquest cas, per contra, la documentació és abundantíssima, i encara que d'entrada puga semblar curiós, la major part es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L'explicació és ben senzilla, el 1391 aquesta ciutat va prestar 50.000 florins a l'infant Martí, futur Martí l'Humà, per a la campanya de conquesta de Sicília que portaria a terme a l'any següent el seu fill Martí el Jove. La corona va cedir en penyora Elx i Crevillent fins que el préstec fos retornat, i així fou com Barcelona es va convertir, de facto, en la senyoria feudal d'aquestes viles fins a 1473. Els consellers de Barcelona reberen durant aquests anys centenars de cartes i informes sobre els més diversos temes i assumptes de govern per part dels seus representants al senyoriu d'Elx, però també rebien i responien cartes dels jurats i altres càrrecs de la vila, dels vells i altres càrrecs de la moreria, i lògicament mantenien correspondència amb els oficials reials de la governació d'Oriola i els nobles d'altres senyorius veïns. Tota aquesta documentació, doncs, permet fer un seguiment prou complet de tots els assumptes importants que afectaren a la vila d'Elx i a la seua moreria en tots aquells anys. Fins i tot resulta repetitiva, perquè el canvi anual de consellers a Barcelona els obligava a ocupar-se des de zero d'assumptes que s'allargaven durant molt de temps. Així doncs, per l'abundància de documentació i la seua localització, han estat diversos autors, la majoria catalans, els que l'han emprada en alguns treballs publicats, com ara Roser Salicrú, Josep-David Garrido Valls o José Hinojosa. I de forma especialment extensa, sobre el cas de corrupció que ens ocupa, Mª Teresa Ferrer i Mallol, qui hi va dedicar un article al darrer número de la Revista d'Història Medieval que va publicar el departament de la Universitat de València ja fa 10 anys.

Entrant ja en el tema, segons aquests autors l'aljama de la moreria d'Elx es trobava dividida en dos bàndols a mitjans del segle XV, les figures més importants dels quals eren, d'una banda l'alfaquí Muhammad al-Hājj (Mohamed Alhaig), i de l'altra el cadí Alī ibn Sa‘ūd (Ali Abençaot). No m'agrada massa emprar el mot “bàndol” per a referir-me a aquest cas entre musulmans, perquè automàticament la nostra ment ho assimila a les lluites de bàndols entre cristians que es van produir als segles XIV i XV en les principals ciutats de la Corona. Uns bàndols interclassistes, aquests, que estaven encapçalats per famílies nobiliàries i en els quals estaven involucrats tota la ciutat a través de les xarxes clientelars. El relat dels fets sobre el cas de la moreria d'Elx oferit per Mª Teresa Ferrer a l'article adés esmentat, permet veure que no tota l'aljama estava dividida entre partidaris d'un i altre personatge de forma continuada, i sembla que només era l'oligarquia dirigent la que estava enfrontada, mentre que la resta de l'aljama donava suport a uns o a altres depenent del cas o del moment.

Elx representada a les Cántigas de Santa Maria, del segle XIII, amb una séquia i una palmera

Cal tindre present, també, no està de més recordar-ho, que les moreries al regne medieval de València són barris habitats exclusivament per musulmans, emplaçats junt a les principals ciutats i viles del país, fora de la muralla on habiten els cristians. Es formaren majoritàriament després de la conquesta del segle XIII amb musulmans desallotjats de llurs cases i terres perquè aquestes foren ocupades per colons cristians. Però la major part dels seus habitants al segle XV no descendien d'aquells primers andalusins deportats, perquè la mobilitat era molt alta. Contínuament arriben nous pobladors provinents de les aljames dels voltants, fugint de les fortes rendes exigides pels senyors laics, mentre que molts altres se n'anaven a buscar altres llocs per a viure i abandonaven la moreria, cosa que va passar especialment arran d'aquests fets. Molts dels que hi viuen no tenen terres, són eixarics i treballen la terra dels terratinents cristians. Però també n'hi ha musulmans amb terres pròpies (en el cas d'Elx tenen reservada la partida del Magram, que rep el seu nom de l'impost pagat pels musulmans sobre les terres irrigades), i alguns fins i tot es poden considerar rics.

La comunitat que habita la moreria se'n diu aljama (de l'àrab al-jama'a), però aquestes aljames de les moreries no funcionen igual que les aljames de les alqueries que provenen d'abans de la conquesta (“aljames autònomes”, segons la coneguda proposta de Josep Torró). Tenen uns vells, és cert, que representen a la comunitat i que prenen el nom dels antics xeics clànics que governaven les aljames, tot i que en la pràctica funcionen com uns jurats cristians. I un alfaquí que s'ocupa de dirigir les pregàries dels divendres i d'altres assumptes més espirituals. Però qui governa realment l'aljama, deixant de banda els representants cristians de la senyoria, és el cadí (en altres moreries és l'alamí), inicialment un càrrec que s'ocupa de la justícia (segons la sunna i la xari'a, la tradició i la llei islàmica), però que també té altres atribucions de govern com ara les reparticions de les rendes entre els membres de l'aljama, i era el contacte amb la senyoria, per la qual cosa era elegit directament per aquest i comptava amb el seu suport. Això ens permetrà entendre, ara, per què actua cadascú com actua en aquesta història.

Un grup de persones consulten un alfaquí, en una imatge siriana del segle XIV

Sembla obvi que no qualsevol podia ser cadí o alfaquí, perquè es requerien uns coneixements tècnics de la llei per a poder exercir el càrrec, per això era habitual que provingueren de fora de l'aljama. De fet, la formació per a exercir aquests càrrecs començava de menut, per la qual cosa era molt normal que existiren vertaders llinatges de cadís, ja que els fills seguien la tradició dels seus pares. Així, pareix que el cadí Alī ibn Sa‘ūd pertanyia a una família de cadís ben arrelada a la zona des de feia anys. Cap a 1371 un Sa'd ibn Sa‘ūd (Çahat Abençot), originari de la vall d'Elda, era cadí de la moreria d'Elx i de la mateixa vall. Posteriorment, en 1387, era cadí de Montfort un Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençot), necessàriament família de l'anterior, tot i que no sabem amb quina relació. En 1392 aquest mateix personatge ja està documentat com a cadí d'Elx, i més tard en 1398 ho era també d'Alacant. Finalment, en 1428 fou nomenat cadí d'Elx un tal Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençaot), després de la destitució del totpoderós cadí general de la Corona d'Aragó Alí de Bellvís, que segons Mª Teresa Ferrer segurament ja és el protagonista d'aquesta història desenvolupada 20 anys després del seu nomenament, cap a 1449. Tot i que la transliteració Abençot i Abençaot no coincideix, en realitat és el mateix nom, encara que Hinojosa els considera famílies diferents. Ferrer opina que els dos Alī ibn Sa‘ūd deuen ser pare i fill, però jo ho trobe força improbable perquè entre els musulmans mai es posa al fill el mateix nom que al pare. Tampoc no poden ser la mateixa persona per la diferència d'edat, però potser són oncle i nebot. Amb tot, cal dir que encara que l'Alī ibn Sa‘ūd nomenat en 1428 apareix normalment a la documentació com Alí Abençaot, també apareix fugaçment alguna vegada com Ali Abençat Abençahot, la qual cosa vol dir que el seu vertader nom era Alī ibn Sa'd ibn Sa‘ūd, és a dir, Alī fill de Sa'd i net de Sa‘ūd, de manera que em pareix més probable que siga fill d'aquell Sa'd ibn Sa‘ūd que era cadí d'Elda i Elx en 1371. En qualsevol cas, no deixen de ser tot especulacions.

Pel que fa a Muhammad al-Hājj, o Muhammad ibn al-Hājj, era originari de l'alqueria de l'Almudaina, a prop de Cocentaina, i va anar a viure a Elx el 1432 per a exercir el càrrec d'alfaquí, quatre anys després del nomenament del nou cadí. Com ha pogut veure Hinojosa, en els anys següents el seguirien familiars seus des de l'Almudaina fins a Elx, inclosos sogres i cunyats, fins a un total de 20 persones. Podríem dir, doncs, que quasi tot el seu clan es va traslladar amb el cap de família, i sembla que en algun lloc s'arriba a dir, en un to jocós, que per culpa seua es va despoblar l'Almudaina. Amb tot, Muhammad al-Hājj no es dedicava només a exercir les funcions típiques del nou càrrec, ja que tenia negocis comercials i era home de diners, amb els quals va saber teixir una vertadera xarxa clientelar d'adeptes als seus interessos. Probablement fou cap a 1448 quan va casar a la seua filla Zuhayra amb un dels, aparentment, més rics de la moreria, Mūsà al-Muqaddam. Però va resultar que en realitat estava arruïnat i ple de deutes, per la qual cosa va trencar el compromís, ja que encara no s'havia celebrat la boda en si. De seguida la va casar de nou amb un altre personatge, 'Axir ibn Zakariyyā’ (en alguns documents 'Ayyād ibn Zakariyyā’), que acabaria esdevenint lloctinent de cadí, i finalment cadí anys més tard. És obvi, doncs, que l'alfaquí va emprar el matrimoni de la filla per a augmentar el teixit de la seua xarxa de poder.

La torre de l'Almudaina, alqueria del Comtat, d'on era originari l'alfaquí Muhammad al-Hājj

Cap a eixe mateix any de 1448 els interessos del cadí i l'alfaquí començaren a xocar, tot i que no sabem exactament quins eren, i això desenvolupà un conflicte a l'aljama que potser venia d'abans. Certament és estrany que no hagués passat res en els 20 anys anteriors des que van ser nomenats ambdós, i possiblement es tracta d'un problema de conservació documental. Però, en qualsevol cas, fou en aquest any quan tenim notícia que els dos protagonistes s'acusaren mútuament davant els consellers de Barcelona de clavar-se en els afers propis del càrrec de l'altre, i buscaren el suport de la senyoria. Tot un símptoma d'on emanava vertaderament el seu poder en l'aljama. Inicialment els consellers es decantaren pel cadí, com és lògic, i amonestaren l'alfaquí, però poc després li alçaren el castic i sembla que tot quedà en un no res. Com que la senyoria estava clarament de part del cadí, l'alfaquí i els seues partidaris decidiren atacar-lo pel seu punt més fluix, que era la comptabilitat de l'aljama. Fou acusat de corrupció.

Els vells de l'aljama, que li eren contraris, l'acusaren d'haver-se quedat amb els diners de la venda de la pansa i de la sosa. Ja se sap que era ben normal, des d'abans de la conquesta probablement, i amb seguretat des del segle XIII, que les aljames musulmanes vengueren la collita de pansa de forma conjunta als mercaders, i normalment era el cadí l'encarregat de gestionar la venda i posteriorment repartir els diners. De la mateixa manera, la sosa, extreta de les marjals d'Elx, era un producte molt típic de la zona, que lògicament no es podia vendre als mercaders en petites quantitats i també requeria negociar amb grans càrregues. El cadí es negava a retre els comptes davant de l'aljama, i viatjà fins a 4 vegades a Barcelona a convèncer els consellers que tot era mentida. Aquests li donaven sempre suport, però el conflicte no s'apaivagava i finalment s'acordà que una comissió revisaria els compte en tres mesos. Els encarregats foren un cristià veí d'Elx, Andreu Granyana, amb l'ajuda d'altres dos cadís, que foren els d'Elda i Novelda. 24 dies després la comissió cridà els vells i el cadí per comunicar-los la sentencia en privat abans de fer-la pública, però Alī ibn Sa‘ūd no es presentà i fugí a Oriola. Òbviament ja sabia que la sentència no li era favorable.

El molí de Ressemblanc, sobre la séquia Major d'Elx encara amb caixer de terra en 1870. Al fons la torre de Ressemblanc, construïda al segle XV. Fotografia de Jean Laurent

Com a curiositat, el mateix lloc en l'actualitat segons fotografia de Google Street View. El molí fou enderrocat el 1988 per a ampliar el camí que condueix a una nova urbanització

La sentència condemnava el cadí a pagar 8.824 sous i mealla, que segons els jutges s'havia quedat dels diners de l'aljama. Però més tard ens assabentem per una carta dels vells a Barcelona que en realitat només li han demanat comptes des de 1432 (recordem que el van nomenar en 1428), i a més a més la comissió li havia perdonat uns altres 8.000 sous. El cadí es va aveïnar a Oriola, però els jurats d'aquesta ciutat no li va garantir que el defensarien, per la qual cosa se'n va anar a Barcelona a defensar-se ell directament davant els consellers. Amb tot, sembla que aquesta vegada, amb una sentència ferma condemnatòria, aquests ja no el van creure, i el van destituir. L'alfaquí, per la seua banda, que fins ara s'havia mantingut al marge oficialment (no sabem si estava darrere dels vells), va aconseguir una victòria rotunda, ja que no solament es va desfer del seu enemic, sinó que damunt van nomenar provisionalment el seu gendre 'Axir ibn Zakariyyā’ com a lloctinent de cadí en substitució d'Alī ibn Sa‘ūd. Però per a l'aljama en general fou un desastre econòmic, perquè no solament el cadí no va pagar el deute, sinó que les despeses ocasionades en advocats i missatgers a Barcelona es van valorar en 10.000 sous, que es van carregar sobre el conjunt de l'aljama mitjançant una alfarda extraordinària. No podia haver-se fet en pitjor moment, perquè n'hi havia molta sequera (el Vinalopó, ja sabeu) i duien dos anys de molt males collites, de manera que un bon grapat de famílies van abandonar el Raval d'Elx i se'n van anar a l'horta d'Oriola.

Dos mesos després de l'afer de la sentència l'antic cadí Alī ibn Sa‘ūd va tornar a Elx, i es va trobar que l'aljama havia venut els seues bens per a recuperar una part del deute, i les seues protestes no van servir de res. El nomenament uns mesos després d'un nou procurador de la senyoria, és a dir el representant de Barcelona, provocà que es revisara de nou el cas amb un tribunal format per altres tres cadís. Aquests van confirmar la sentència perquè una vegada més l'ex-cadí no va aconseguir provar la seua innocència, però li rebaixaren la quantitat que devia retornar a l'aljama. Ibn Sa‘ūd ja es preparava per a fugir de nou a Oriola quan fou arrestat, i els seues bens van ser embargats. Com que no arrivaven ni a una tercera part dels deutes, aleshores van anar a per els seues fiadors, que fugiren, aquests sí, fins a Asp. Amb aquest acte, però, feren entrar en joc un nou actor en el conflicte, el senyor d'Asp, que era el comte de Cocentaina i un dels feudals més poderosos del regne en aquell moment, que va defensar aferrissadament els seues nous vassalls. Ja arribats a 1450 l'ex-cadí continuava a la presó, però finalment aconseguí fugir també a Asp.

Durant els dos anys següents foren continus els conflictes entre Barcelona i el comte de Cocentaina. En realitat amb la seua dona i el seu fill, ja que ell hi era a Nàpols amb el rei i sembla que no en sabia res del tema. De tot plegat sembla deduir-se que la família del comte volia desestabilitzar la senyoria de Barcelona perquè el seu vertader objectiu era aconseguir fer-se amb Elx i Crevillent. I ben bé que ho van aconseguir, per la força, fent contínues cavalcades per l'horta d'Elx furtant ramat i segrestant musulmans. Mentrimentres, els representants de Barcelona s'ho veien tot impotents per la impossibilitat de defensar els seues vassalls, ja que la totpoderosa ciutat catalana estava massa lluny d'Elx com per a enviar tropes per un assumpte així. A poc a poc, però, com es natural, l'excusa que havia servit els senyors per iniciar els conflictes fou oblidada, i ja no se sap pràcticament res de l'antic cadí d'Elx Alī ibn Sa‘ūd. L'alfaquí Muhammad al-Hājj aconseguí guanyar la batalla interior pel poder de l'aljama, i durant un temps fou qui manava. Però l'alegria no li durà molt de temps. A poc a poc l'aljama es va anar posant també en la seua contra, i finalment acabaria també ell per fugir a terres del comte de Cocentaina buscant la seua protecció. Però això ja és una altra història.

La llarga durada enriqueix la història: Entrevista a Bruce Campbell

Frederic Aparisi Romero
El temps és esmunyedís, potser massa. Ara ja fa quasi tres anys vam tindre oportunitat d’entrevistar a Bruce M. S. Campbell en el marc de la Rural History 2010 on, per cert, ell mateix donava la conferència central de la trobada. El títol de la seua intervenció, «Agriculture and national incomes in Europe, c.1300-1850», resumeix en bona mesura les vies d’indagació per les quals el professor Campbell transita. Justament és això mateix el que hem tractat de reflectir en aquesta entrevista: una diversitat de temes que tenen en la societat rural el seu fil conductor.

En un temps on impera la fragmentació del coneixement, Campbell fa apologia de la llarga durada. Aquest és el millor observatori possible per a l’historiador de l’economia, per a estudiar els canvis. La llarga durada enriqueix la història, mentre les fronteres acadèmiques l’empobreixen. Així mateix, Campbell també ha estat una figura clau dels estudis sobre el mercat de la terra a Anglaterra. Els seus treballs (sovint en col·laboració amb altres col·legues, com ara Mark Overton o Richard Smith, amb qui va coincidir en la seua etapa doctoral a Cambridge) han matisat, o directament han desdit, els postulats de Giovanni Levi a propòsit del funcionament d’aquest mercat. De fet, sobre aquest tema del mercat de la terra en particular també s’ha de destacar l’aplicació de les noves tecnologies a la recerca documental, per a l’estudi de parcel·laris, en particular els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG, o més generalment GIS per les seues sigles en anglés). Estem acostumats, poc o molt, a sentir parlar del seu ús als arqueòlegs, però entre els que treballem amb documents escrits resulta, malauradament, encara exòtic.

Singular, si fa no fa a casa nostra, és l’altra de les línies de recerca de Bruce M. S. Campbell, que fa de l’estudi de la natura el seu element central. Ací, també ací, i encara ací, teniu alguns materials al respecte. Encara més, incidint en el tema del clima i la natura aprofitem l'avinentesa per a fer-vos partícips també de les Ellen McArthur Lectures que el mateix Bruce M. S. Campbell va donar fa unes setmanes a Cambridge. Ací en teniu sobre l’estatus socio-ecològic, sobre l’alta edat mitjana, sobre la inestabilitat climàtica alt-medieval i, finalment, sobre la Pesta Negra i el seu impacte socio-ecològic.

Val a dir que Campbell és un dels pocs historiadors que ens obrin una petita finestra des de la qual observar la seua trajectòria científica, més enllà d'un simple llistat de publicacions. Això per als qui seguim fidels a aquell consell d'E. H. Carr en Què és la història?, a propòsit dels professors, és d'inestimable valor.

Per concloure, en efecte, tres anys, o quasi, en són massa per a presentar una entrevista. Així que us preguem, amb la reverència que us cal, que accepteu les nostres sinceres disculpes, especialment l’entrevistat. I sense més, deixeu el que estàveu fent i fruïu-la:



I per què no matar al rei? El català que intentà assassinar a Ferran el Catòlic

Vicent Baydal
Ferran el Catòlic, presidint les Corts catalanes

Ha passat a la història com l'any cabdal de l'inici de la Monarquia Hispànica. A penes acabada de formar després de la unió dinàstica dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, 1492 va ser l'any de la conquesta de Granada, el 2 de gener, de l'expulsió dels jueus, el 31 de març, i de l'arribada de Colom a Amèrica, el 12 d'octubre. Però podria haver sigut una fita encara molt més significativa si el monarca aragonès hagués mort, com va estar a punt de succeir el 7 de desembre a la ciutat de Barcelona. I no de mort natural, sinó assassinat per un pagés català. Situem els fets: poc després d'iniciar el seu regnat en 1479, Ferran el Catòlic visità la capital comtal per tal de celebrar les Corts entre 1480 i 1481, que consolidaren el paper de la Diputació del General a l'hora de salvaguardar les lleis catalanes front a les actuacions que les infringien, incloses les de l'administració reial. En certa manera, era una forma de posar punt i final a la Guerra Civil catalana de 1462-1472 que havia suposat un conflicte entre el seu pare, Joan I, amb el suport de la pagesia remença, i les capes senyorials -urbanes i nobiliàries-, representades per la pròpia Diputació. No obstant, el conflicte entre els remences -els camperols de la Catalunya vella sotmesos a mals usos feudals- i els senyors encara no havia clos, de manera que un poc després de les Corts esmentades es produí un segon alçament pagès, en 1484. La revolta fou aixafada i el seu líder, Pere Joan Sala, decapitat. En qualsevol cas, això acabà conduint a un pacte final: la coneguda Sentència de Guadalupe, de 1486, segons la qual els remences podrien redimir individualment els mals usos pagant una important quantitat. D'aquesta forma, després de dècades de conflicte i lluites permanents, només les capes altes de la pagesia pogueren accedir a aquell alliberament de la servitud.

Aquest és el context en el que en 1492 Ferran el Catòlic arribà a Barcelona, sense haver xafat terres catalanes durant onze anys, des de les Corts de 1481 -cal fer notar que la pròpia Sentència de Guadalupe fou atorgada en el monestir homònim d'Extremadura. I encara no havia fet ni dos mesos que el monarca s'havia instal·lat a la ciutat que un migdia, quan eixia del saló del Tinell després d'haver presidit una audiència de justícia pública, un camperol el va abordar a colp d'alfange. Així ho registra el dietari del Consell municipal de Barcelona: Joan Canyamàs, pagès, bar e traïor malvat, ab ànimo diabòlich, passat migjorn quasi un quart d'ora, exint la magestat del senyor rey del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent devant la porta de la sglésia de dit palau, donà a la dita magestat un colp en lo coll ab una spasa, del qual isqué sanch. Un relat posterior, el del notari català i arxiver reial Pere Miquel Carbonell en les Cròniques d'Espanya remarca el poc que va faltar per a la decapitació del monarca: Quant lo rey hagué devallat lo segon graó, ell, com a traïdor venint-li detràs, tragué la espasa nua que tenia dejús la capa, e donà ab aquella un cop entre cap e coll al rey, que si no fos per miracle de Nostre Senyor lo cap de les espatles en un pich la y haguera llevat. E Nostre Senyor volgué que lo colp vengué flach, per lo moviment de devallar del rey e per lo malvat que li tremolà lo braç, impedit per les espatlles de un altre. En fallar el colp inicial, el pagès fou detingut de seguida pel seguici del rei, que l'apunyalà tres voltes fins que el rei dix en son castellà: 'No lo matéis', de manera que pogué ser posteriorment jutjat i sentenciat.

El rei tingué realment molta sort. Segons conta el mateix Carbonell, el colp d'alfange havia pres una part del coll vers lo cap e altra vers a orella, e no havia pres la del mig, lla hon és la vena vital. És a dir, que de ben poc no li va tallar la jugular. Així, tot i que va arribar a perdre la consciència i en principi es va témer per la seua vida, Ferran el Catòlic pogué eixir indemne de l'incident mitjançant l'aplicació de set punts de sutura. De seguida es procedí a jutjar a l'atacant. En inici, segons afirma el capellà i cronista extremeny Andrés Bernáldez es dubtava de la seua procedència: Francés es el traidor; navarro es el traidor; no es sino castellano; catalán es el traïdor -cal fer notar que ningú dubtà si era aragonès o valencià, per exemple. Pere Miquel Carbonell, en tot cas, aclareix qualsevol dubte: home de nostra nació, appellat Juan Canyamàs, de Canyamàs, qui és loch en Vallès, prop lo castell de la Roca, pagès de remença. Aquest darrer detall és el que ha fet pensar a la majoria d'historiadors contemporanis que aquella era la raó per la qual intentà matar al rei: el llaurador tenia 60 anys, procedia d'una zona molt activa en els alçaments remences i, segons sembla, havia estat desterrat a França per haver participat en elles. Tanmateix, tot i que això resultaria lògic a partir de les escasses dades que tenim -una acció individual de revenja en el context de les reivindicacions remences frustrades-, probablement mai no ho podrem certificar, ja que no s'ha trobat el registre del procés judicial al qual va ser sotmès, amb les tortures i declaracions pertinents. En tot cas, la versió oficial va ser simplement i planerament que estava boig. Sentia veus que l'empenyien a fer-ho: Le avía paresçido un onbre en manera de fuego, el qual le dezía que era el Espíritu Sancto; Porque dezía quel Espíritu Sancto se lo avía así mandado; Mata a este rey, y tú serás rey, que este te tiene lo tuyo por la fuerza.

Com deia, però, de moment no tenim més dades sobre la qüestió. El que sí que sabem a ciència certa és el final, evidentment horrible, que tingué Joan de Canyamars. Després de només quatre dies de judici fou condemnat a mort i el 12 de desembre de 1492 es procedí a la seua execució. El tragueren de la presó, el desvestiren, el portaren a la plaça del Rei i el pujaren a un castell de fusta tirat per un carro, nugant-lo a un pal com si'l deguessen crucificar. En la mateixa plaça, estant viu, li fo levat un puny e un tros del braç. Després fou dut pels carrers de Barcelona fent diverses parades per a infringir-li més càstigs: feren aturar lo castell e llevaran-li un ull, y en l'altre carrer l'altre ull e l'altre puny, e anant en l'altre carrer levaren-li l'altre bras, e aprés en los altres carrers, axí anant, lo desmembraren, levant-li adés un membre, adés altre, fins a traure-li lo cervell. Finalment, fora de la ciutat, lapidaren les restes que quedaven i les cremaren. Segons Bernáldez, a més a més, aventaron la ceniza al viento, per a què no quedés absolutament res d'ell. Així finia l'únic intent conegut i documentat de regicidi a la Corona d'Aragó, ja que, contràriament a d'altres territoris europeus, ací no hi hagué cap canvi successori per la via de l'assassinat, com, per exemple, a Anglaterra (Eduard II i Eduard V), a Escòcia (la reina Maria) o a França (Enric III i Enric IV). De fet, la matèria ha estat objecte particular d'estudi per part de Robert von Friedeburg, professor d'Història de les Mentalitats de l'Erasmus University Rotterdam. Així doncs, si voleu tenir una visió global del regicidi, podeu consultar la seua important obra Murder and Monarchy. Regicide in European History, 1300-1800. Mentrestant, continuarem preguntant-nos si Joan de Canyamars actuà imbuït per l'Esperit Sant o enutjat pel tancament en fals del conflicte remença, que potser arruïnà la seua vida.

La vida a l'edat mitjana a través dels objectes

Frederic Aparisi Romero
Una de les escenes més colpidores de la pel·lícula Nàufrag és aquella que Chuck Noland [el personatge de Tom Hankws] es deté una estona en la cuina de sa casa encenent i apagant la mistera una vegada darrere l’altra, però amb moviments calmats, com si es tractara d’una càmera lenta. El foc, o millor dit l’obtenció del foc, havia estat un dels grans maldecaps durant la seua “estada” a una illa deserta durant gairebé cinc anys. Així tractava el director, Robert Zemeckis, de fer-nos conscients de les comoditats entre les que vivim, les quals sovint, potser massa, no valorem com toca.

Sense tant de glamur propi de Hollywood, els inventaris de béns de l’edat mitjana evidencien les mancances que afligien aquella societat i deurien fer-nos conscients de les facilitats tecnològiques què gaudim (o, segons els mire, sofrim). Potser expressar-ho en termes de mancança potser siga massa perniciós, amb un sentit clarament negatiu i des d’una perspectiva actual, que jutja més que compren, que compara el que no és comparable. Diguem-ho, doncs, amb altres paraules. Aquests documents ens informen, des d’un determinat angle, de les condicions materials de les gents d’aquell temps. L’obertura de l’angle depèn d’un llarg espectre de condicions i variants: moment de la confecció de l’inventari, finalitat del mateix, i cura del notari que el redacta, entre d’altres.

Recreació d'un notari medieval

En aquest sentit resulta curiós veure com un mateix notari pot redactar inventaris força diferents segons les necessitats. Per exemple, els inventaris de béns confeccionats en el marc de processos judicials solen ser parcials, enregistren els béns suficients per satisfer la quantitat deguda pel deutor. Per tant, s’exigeix del notari ull crític i coneixença per saber el valor de les coses en el mercat de segona. Per dir-ho d’alguna manera, aquest professional de l’escriptura ha de saber alfarrassar, no camps, però sí objectes. Per contra, la finalitat d’un inventari, en aquest cas, és guardar memòria dels béns que s’hi troben en la sala, aportant el màxim d’informació possible. Clar està, que aquest “màxim”, òbviament, queda establert pel notari. Molts d’ells s’acontentaven en donar una breu nota respecte al seu estat de conservació i la seua aparença. Només puntualment incloïen algun tret clarament definitiu, distintiu de l’objecte.

L’estudi del passat medieval a través de l’òptica dels inventaris de béns ens apropa a la cultura material d’aquella gent. No es tracta de redactar quadres costumistes, tant del gust d’altres temps historiogràfics, sinó de respondre a plantejaments de més llarg abast. En aquest sentit, des de fa uns anys la historiografia medieval del món rural passa per aprofundir en els desequilibris interns de la societat camperola. És cert que l’accent s’ha posat, i potser s’ha posat massa, en els sectors benestants de la comunitat. Això que hom ha vingut en denominar, no sense polèmica historiogràfica, elits rurals. Certament, això és el més fàcil, obvi i immediat, perquè, en efecte, són les famílies acomodades les que més testimonis escrits ens han deixat. Però ni de lluny són els benestants la major part de la comunitat. Per sota queda una ampla majoria. I encara els desvalguts, els que no tenen res, pobres, reconeguts com a tals per la comunitat, que els sosté a través de les seues institucions assistencials, l’hospital i l’almoina de la parròquia.

La casa camperola medieval farcida d'objectes

Des d’aquestes premisses, entrem ja a una casa de llauradors. Ahir com hui, la casa parla, i molt, del qui la habita. Fabulosa devia ser la de Joan Garcia als ulls dels seus contemporanis de les darreries del segle XV. La ubicació de l’immoble ja ens situa en el nivell econòmic de la família. Els Garcia viuen al bell mig del poble, Xirivella, un lloc de l’Horta de València, exactament al carrer Major. Com deia, pocs tenen una casa com la de Joan. Fins a set dependències són enregistrades pel notari que ens descriu la seua distribució: entrant a ma dreta està la cuina, a ma esquerra, el celler, que compta amb un altell. Passada la cuina, una cambra per a les eines agrícoles, enfront de la qual s’hi troba la cambra matrimonial, i al final el corral i l’estable. Òbviament, caldrà condicionar l’habitacle d’acord amb les dimensions de la casa. Dit i fet, l’inventari de béns que deixa el llaurador Joan Garcia es recullen els atifells domèstics, ferramentes per al camp que farceixen l’espai. D’entrada podríem pensar que, com som al davant d’una família benestant, segons suggereix el nombre de dependències i la ubicació de la casa, els objectes que l’omplin seran de qualitat i en bon estat de conservació. Res més lluny de la realitat. La casa del ric es diferencia de la del pobre més aviat per la quantitat que no per la qualitat de béns que s’hi troben. Bona part dels estris que poblen la casa d’en Garcia són «vells», «sotils», «de molt pocha valor», «molt usat» o directament «trencat». A la casa del pagès, ric o pobre, tot serveix, res es tira. Això no obstant, és aquesta híper-abundància de coses gairebé inútils un signe de riquesa. Els pobres tenen cases més modestes i més buides, reflex d’una economia més limitada a les tasques agrícoles. Els llauradors grassos, en canvi, van més enllà de la terra a l’hora de fer diners. I això és reflecteix en els béns que trobem a les seues cases. A ca Joan, a més de totes les eines del camp indispensables, s’hi troben quatre debanadores, cànem, lli, seda, cucs i encara unes tenalles amb un escarpre. Una quantitat d’eines pròpies del treball del tèxtil i la diversitat de la matèria primera animen a pensar que allà s’hi posen amb alguna cosa més que el cordell els dies que els núvols fan capell.


Pagesos baten el cereal
Tot i amb això, aquestes activitats no deixen de ser un complement per a aquesta empresa domèstica. El gruix dels ingressos venen, sens dubte, de la terra. De les 101 fanecades i mitja (quasi 8,5 ha) enregistrades a l’inventari, només 18 són destinades al conreu de la vinya, juntament amb cereals. De parcel·les específicament dedicades no en consta cap. Heus ací les limitacions de la font. Que no hi siga inventariada vol dir que no comptava amb cap parcel·la d’aquest conreu? Deuríem dubtar-ho. En qualsevol cas, el celler de Garcia no s’abasteix únicament de la collita pròpia. A ben segur, Joan permet que d’altres porten la verema al seu celler, a canvi, òbviament, d’un benefici. Siga com siga, la major part de la terra del nostre protagonista està dedicada al cereal. I això té el seu reflex en els objectes que trobem per tota la casa: gerres formenteres, forques de ventar, un jou per a batre, taleques. Contenidors que, com ja he dit, es troben en un estat força deficient de conservació però que continuen sent utilitzats. Vells són també els animals que s’hi troben a l’estable. Resulta difícil d’admetre que una explotació tan extensa siga treballada únicament amb dues bèsties, i a més tan velles: el rossí és «de temps de pus de dotze anys» i l’ase és «molt vell». D’altra banda, per a garantir la productivitat de la terra cal enriquir-la amb els nutrients necessaris. A l’edat mitjana, que no comptaven encara amb el guano de Xile, feien servir el fem dels animals. Al corral d’en Joan, el notari dóna testimoni de 30 càrregues de fem que, en bona part, són el resultat de la mescla dels excrements de les cavalleries i del porc amb la gallinassa que expulsen les vint-i-dos gallines. Tot això era menat amb una «exàvega per girar fems».

Tot plegat, i per mirar d’acabar, aquest cas particular il·lustra les complexitat de la societat camperola. La cultura material, examinada a través dels inventaris de béns, ens ajuda a perfilar les diferències internes que recorrien el camperolat. Tanmateix, no podem establir relacions directes ni judicis apriorístics. Cal complementar la font. Una gran explotació no té per què comportar necessàriament l’adquisició d’objectes de luxe, per exemple. A l’inventari dels béns de Joan Garcia no se’n registra cap [amb tot, les pròpies limitacions del tipus de documents ens conviden a ser cautelosos també en aquest punt]. Tampoc una explotació reduïda impedeix a la família comptar amb una mena de segur en forma de joies, per suggerir un exemple. Cautela, per tant. No confonguem reflexos amb miratges.

Lo Sénia no és frontera

Autor convidat
Joan Negre Pérez
Universitat Autònoma de Barcelona


"Lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió
que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:
planers, moros, borregos, caduferos i falduts,
goril·les, llaganyosos, bords caseros i garruts."
Pepet i Marieta, Lo Sénia no és frontera

Ja han passat més de dos anys des que la Generalitat Valenciana va executar l'ordre de detenir totes les emissions de la Televisió de Catalunya (TVC) al País Valencià. Amb la completa col·laboració del Tribunal Superior de Justícia valencià es procedí al tancament del conjunt de repetidors, la majoria dels quals sota titularitat d'Acció Cultural de País Valencià, que realitzaven aquesta difusió. A pesar de les protestes ciutadanes, les manifestacions explícites de rebuig a aquestes mesures i la cerca de solucions menys dràstiques, el govern de Francisco Camps aplicà les ordres de manera implacable, a més de sotmetre a la institució cultural valenciana presidida per Eliseu Climent a importants sancions econòmiques que amenaçaren la seua pròpia existència.

A finals del passat any, el Tribunal Suprem de l'Estat espanyol va anular aquesta sentència, indicant clarament que l'executiu valencià no hi tenia cap competència en l'assumpte i que s'havia excedit en les seues funcions. Va desbaratar les multes imposades i a més considerà que l'emissió de la senyal de la TVC fora de Catalunya era totalment lícita, més encarà quan han estat ja diverses i repetides les sentències judicials que corroboren la unitat de la llengua catalana en totes les seues variants dialectals; una unitat que ja havia estat insistentment defensada per lingüistes i filòlegs. Durant tot aquest període, a més, vam viure una important Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 650.000 signatures, en favor de la llibertat d'emissió audiovisual entre els territoris amb una mateixa llengua. Iniciativa que el PP s'encarregà de tombar al Congrés dels Diputats al·legant problemes d'infraestructura tècnica.


Ara, tot just fa unes setmanes, finalment els governs valencià i català, signaren un acord de reciprocitat d'emissions entre ambdós territoris, sempre vinculada a l'ampliació per part del Ministeri d'Indústria de l'espai de radiofreqüència valencià. Amb altres paraules, per poder emetre els canals de la TVC al País Valencià l'executiu haurà de rebre nous multiplex per tal d'encabir les senyals provinents de Catalunya, tot guanyant al mateix temps una sèrie de nous espais audiovisuals per poder cedir o vendre als consorcis privats que ho desitge. Res nou sota el Sol. Si no fos prou amb això, la Radio Televisió Valenciana (RTVV) es reserva el dret a tallar la senyal catalana si els informatius meteorològics continuen informant de l'oratge al conjunt de territoris de parla catalana o si es fa servir l'ignominiós terme de País Valencià.

Amb tot, sembla que la qüestió que rau sobre la taula és suficientment greu com per fer-li una ullada des d'una perspectiva històrica. L'actitud refermada dels diferents governs populars valencians respecte a la diferenciació explícita entre la cultura valenciana i la catalana, sembla haver acabat per calar en molta gent, que reprodueix el discurs sobre els pèrfids catalans que tot ho volen i tot ho roben. Sembla que no tinguéssem res a veure els uns amb els altres a ambdues ribes del Sénia, que aquell riu s'hagués situat des de la capital del Túria qual finis terrae mentre Pepet i Marieta se'l boten de banda a banda tan valentament. Així, en què quedem? Hi ha alguna relació entre catalans i valencians més enllà d'aquesta fita o l'únic vincle que ens uneix és l'heroica acció del rei Jaume alliberant-nos del jou sarraí per poder ficar-li costelletes de porc a la paella?

No és el meu objectiu resoldre ara totes aquestes qüestions obertes, ni entrar en el propi procés post-conquesta que ja ha estat fantàsticament tractat per tants medievalistes de la nostra terra, entre els que destacaria a Enric Guinot i els seus treballs sobre les Cartes de Poblament valencianes. En canvi, m'agradaria fer-li una ullada a aquest límit, el del riu Sénia, i intentar esbrinar en quin moment es fixà com la barrera infranquejable en què hui en dia s'ha convertit.

Concretament, l'abast territorial on volem detenir-nos és el de l'àrea de la ciutat de Tortosa, la capital del curs inferior del riu Ebre què ja des d'època ibèrica sembla haver controlat un ampli espai entre el riu Ebre i les comarques septentrionals del País Valencià, allò que hom anomena la Ilercavònia. Descrita per alguns autors clàssics com Plini el Vell o Ptolemeu, la cultura material d'aquest poble ha permès establir uns límits aproximats entre el riu Millars i la vall de l'Ebre, sempre en un àmbit costaner. La seua capital, anomenada pels romans com Hibera Iulia, ha estat vinculada a la ciutat tortosina gràcies a les encunyacions monetàries, que ja en època imperial anaven acompanyades per la llegenda Dertosa. Aquest extens territori entrà a formar part durant el període clàssic de la província d'Hispania Tarraconensis, i possiblement mantingué la seua vigència durant el període visigòtic, en forma de diòcesi eclesiàstica, i posteriorment durant els primers segles de dominació andalusina, on s'establí com a madīna, una sort de província. Els seus límits però, segueixen sense estar clars.

És gràcies als tractats geogràfics andalusins, principalment als llibres de les rutes i dels països (kutub al-masālik wa-l-mamālik) d'al-Idrīsī (segle XII), que obtenim una primera definició clara de l'abast territorial d'aquesta ciutat. La seua principal obra d'aquest gènere, l'Uns al-Muhaŷ wa-rawḍ al-furaŷ, editat per Jassim Abid Mizal sota el títol de Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, ens permeten restituir el conjunt de centres territorials o ḥuṣūn que depenien de Tortosa en el moment en què realitzà la seua descripció. Si unim les referències que fa dels castells d'aquesta ciutat amb d'altres que apareixen esmentats com a estacions viàries a l'intern d'aquest territori, obtenim un mínim de 13 casos amb els què plantejar la seua extensió. L'inici d'aquesta organització administrativa sembla que pot retreure's fins al període califal, si atenem al registre arqueològic d'aquestes fortificacions, que semblen presentar unes primeres fases d'ocupació durant el període de pau signada entre el califa ˁAbd al-Raḥmān al-Naṣīr i els comtats catalans, que durà aproximadament des del 940 fins al 974.

A l'extrem nord-occidental del districte es senyala el castell de Mequinensa (Miknāsa), sobre el riu Ebre, situat a mig camí entre Ṭurṭūša i Saraqusṭa, ciutats que disten cinc etapes. En aquest mateix àmbit del entorn de la ribera del riu Ebre, encara més pròxims a la nostra capital, es situen la major part dels castells la identificació dels quals sembla segura, com són els d’Horta de Sant Joan (Wurtah), Tivissa (Tābisa), Miravet (Mirabīṭ), Flix (Uflayš/Iflīš) i Ascó (Aḏkūn). La descripció d’al-Idrisī sobre aquest sector septentrional es completa amb el castell d’Albarca (al-Birka), situat a 18 milles, si bé també es cita Siurana de Prades (Š.brāna) poc més enllà, encara que sense mencionar la seua fortificació. Ple de llacunes interpretatives, a partir d’aquí el passatge menciona alguns llocs en els confins de Lleida i afegeix altres en el districte (aˀmāl) de Barcelona la localització dels quals resulta difícil, si bé es evident que abasta la plana del Penedès, una zona que es trobava sota domini comtal des del segon terç del segle X.

Per la seua part, l’extrem meridional de la circumscripció de Tortosa ve definit en el litoral pel castell de Peníscola (Biniškula), primera estació viària en la ruta costanera que passarà per Alcalà de Xivert (Šibart). També s'havia tractat de veure el lloc de Xert en la transcripció idrisiana de Šārt, tot i que l'Arqueologia convida a ser escèptic amb aquest cas i considerar-la més bé una segona transliteració del propi Xivert. En qualsevol cas, a ambdues fortificacions les supera en distancia el castell de Llobregat (Luriqāṭ), que es localitzaria a 50 milles de Tortosa, i que identifiquem amb el Castell de Miravet, a Cabanes. Es tracta d'un error repetitiu d’al-Idrisī, que identifica en alguns casos les fortificacions de les que coneix la seua posició, amb el nom de la regió que dirigeixen, en aquest cas l'antic territorium Lubricatum.

És el mateix cas que presenta la identificació del castell de Kūna, tradicionalment associat amb Ulldecona, però que ara sembla més adient vincular a la fortificació de Cervera del Maestrat (Ŷirbīra), centre territorial d'aquesta vall i amb un ric registre arqueològic que fa impossible obviar la seua presència a una font geogràfica d'aquesta magnitud. Des de finals del segle XI les primeres mencions llatines al·ludeixen a la corrent fluvial que separarà els territoris cristians i musulmans com Aqua Vallisconae, una antiga denominació que pogué estendre’s a altres punts de la vall, mentre que el castell d’Ulldecona tardarà dècades encara en documentar-se, i quan es faça s'estipularà la necessitat d'edificar la fortificació (quod ibi cum Deus dederit edificatibur). Així, veiem com fins i tot la delimitació del riu Sénia com a límit entre territoris resulta dificultosa en aquest primer moment, doncs els primers esments documentals situen aquesta frontera al llarg de la Vallis de Chona, sense què puguem precisar si es tracta d'aquest curs fluvial, el del Cérvol o la conca hidrogràfica en el seu conjunt.

Casos més complicats són els que ens trobem amb el castell de Mūrālla, el qual tradicionalment s'ha vinculat a Morella, però que per les indicacions que ens aporta el tractat idrisià, caldria més bé fer-lo casar amb la fortificació de Móra d'Ebre. Per la seua banda, resulta impossible identificar el ḥiṣn Qabālš, situat per alguns autors a la serra de Cavalls i per altres al castell de Paüls, de nou una fortificació d'errònia atribució andalusina si atenem als resultats que ha proporcionat la seua prospecció arqueològica exhaustiva.

Finalment, ens trobem amb els casos del castell d’Amposta i el ribāṭ de Cascall. El primer, amb una documentació arqueològica que apunta a la seua edificació ja a inicis del segle IX i amb posteriors modificacions califals, funcionaria com a punt de vigilància del pas principal de l’Ebre cap al sud, per l’antiga via romana, establint un petit territori cap al sud que abastaria des de la rambla de la Galera fins al mar. Al seu interior s'inclouria la segona fortificació, documentada als textos àrabs també des de mitjans del segle IX i que exerciria la seua àrea d’influència a la vessant marítima de la serra del Montsià. Amb tot, sembla que la completa absència del castell d'Amposta a les fonts escrites àrabs, es degué probablement a la seua consideració com a part de l'articulat defensiu de la pròpia ciutat de Tortosa.

La majoria d’aquestes fortificacions ens estan indicant una fragmentació territorial determinada i tot i que les seues funcions de control de les vies i accessos al territori de la ciutat de Ṭurṭūša són prioritàries, ens serviran també per a delimitar una darrera organització administrativa andalusina, entre el califat i la conquesta cristiana. A partir de l’estudi detallat de la documentació escrita llatina, en especial de les cartes de població, hem pogut reconstruir les àrees d’intervenció d’aquestes fortificacions, que en molts casos defineixen els posteriors termes castrals que els feudals els assignaran.


A pesar de la dificultat d’establir uns límits a la demarcació territorial de Tortosa, hem pogut fer un esbós de l’àrea de control d’aquesta ciutat-província i els seus districtes. Aquests organitzarien la recaptació fiscal d’uns determinats bens acordats amb les comunitats rurals que d’ells en depenien, i posteriorment els centres territorials farien efectiu aquests pagaments a la ḥāḍra (capital de la demarcació). A partir d’aquests resultats podem plantejar, a mode d’hipòtesi, una regió administrativa àmplia, que es correspondria aproximadament amb les actuals comarques septentrionals valencianes de la Plana i el Maestrat, així com les meridionals catalanes i orientals aragoneses que composen les Terres de l'Ebre, com podem observar al mapa. La ciutat, a més, disposaria d’una demarcació pròpia encarregada d’abastir les seues necessitats més immediates, el seu ḥawz com generalment s’ha tendit a anomenar des de la historiografia, on no es localitzarien més fortificacions que aquelles destinades a la defensa directa de la ciutat i, per extensió, de la frontera. Tot aquest marc, com hem vist, seria variable a través del temps i s’adaptaria als models que l’Estat o els interessos de la ciutat dictaren per al conjunt del territori.

Amb aquest breu repàs a l'articulació territorial de la ciutat de Tortosa hem intentat esbossar les bases d'aquest espai entre l'Antiguitat i el Món Islàmic, tot apreciant què l'actual divisió administrativa únicament fou implantada en un moment determinat de la conquesta cristiana dels territoris andalusins. Abans d'això, el riu Sénia no suposà en cap moment una frontera de facto entre dos territoris, sinó que a banda i banda únicament existien llogarets que es consideraven part d'una única realitat. Des de València fins a Tortosa s'estenia el Šarq al-Andalus, una divisió geogràfica que agermanava els pobles del llevant mediterrani, el mar que realment ha unit aquests territoris durant mil·lennis. Molts cops ens pregunten als historiadors quin sentit té la nostra tasca hui en dia, i en molts casos, la resposta més senzilla és la correcta: reflexionar sobre el passat i fer saber a la gent que el món en què vivim no ha estat sempre igual, i que les mentides repetides mil cops, continuen sent mentides. Els territoris a nord i sud d'aquesta fictícia frontera han estat sempre units per una cultura i uns costums en comú, i aquesta certesa no pot perdre's pel breu lapse en què ací s'establí una frontera religiosa o per les posteriors separacions administratives. Com encara tractem de recordar alguns que no ens volem resignar al reduccionisme, lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç. A més a més, volem aprofitar l’ocasió per felicitar-lo, ja que en el moment de publicar aquest post fa encara poques setmanes que es va produir la lectura de la seua tesi, i per tant ja és doctor. Enhorabona!

Les lluites polítiques als pobles medievals valencians

Vicent Royo
Per tots és ben coneguda la situació que estem vivint en els últims anys. Més enllà dels desastres purament econòmics, les notícies de la televisió i els titulars dels periòdics ens parlen tots els dies de corrupció, fraus i evasions fiscals, enfrontaments verbals entre membres de partits polítics amb ideologies i postures distintes... Les noves es destapen als mitjans de comunicació amb una efervescència pròpia de la societat en què vivim, la societat de la informació, on tot és notícia, més encara els escàndols que s’estan traient a la llum en els darrers mesos per la crisi econòmica que ofega les famílies i fa força difícil resistir el dia a dia (per a molts ja queda molt lluny allò d’arribar a la fi del mes i, per desgràcia, pensen en el dia a dia). Altres pocs, en canvi, disposen de comptes bancaris a paradisos fiscals on amunteguen milions de bitllets i semblen tenir una aurèola, construïda i mantinguda per diversos agents socials, que els protegeix de la justícia i els allibera de les responsabilitats que haurien d’assumir, per molt gran que siga el clamor popular. Quina és la diferència, aleshores, entre els nobles medievals i els polítics actuals, si escapen a la justícia i l’emmotllen al seu parer?

Sé que aquesta última pregunta, quasi feta en un to afirmatiu, és atrevida i, fins i tot, no té cap tipus de fonament. Només volia llançar una idea, potser exagerada, per anar introduint els temes d’aquest post i el següent: les lluites polítiques, els fraus fiscals i la corrupció als pobles medievals. Perquè, com avui dia, açò també ocorria entre els nostres avantpassats i allò més curiós és que les formes d’enfrontament i evasió de capitals tampoc no han canviat tant i tant. Així mateix, he preferit fugir d’escenaris on la política i els seus protagonistes és més coneguda, com són les ciutats i viles valencianes (només cal fer una ullada al capítol que li dedica Pau Viciano als prohoms de Castelló i la seua actuació al capdavant del govern municipal en Regir la cosa pública), i, de nou, la mirada s’ha dirigit al món rural. En concret, Vilafranca, aquella comunitat rural que coneixeu bé pels posts que li he dedicat des de fa temps (per exemple, ací, ací i ací). Pensareu que només estudio Vilafranca, cosa que no és certa, però la veritat és que forneix una documentació formidable per copsar qualsevol tipus de comportament del camperolat medieval, fins i tot les lluites polítiques entre els membres de l’elit rural.

Vista del lloc de Vilafranca

Per als menys experts, Vilafranca és una de les nou aldees que conforma el terme general de la vila de Morella, al nord del regne de València. En el tombant dels segles XIV i XV, té al voltant de 130 focs, és a dir, entre 450-650 habitants que tenen en la ramaderia ovina la seua principal font de riquesa. Pel que fa als assumptes polítics, com la resta de comunitats rurals del país, des de la segona meitat del segle XIII, Vilafranca compta amb organismes de govern municipal que es concreten, en primera instància, en l’existència d’un consell, un òrgan deliberatiu on es reuneixen els caps de família del lloc, casats, majors de vint-i-cinc anys i amb responsabilitats fiscals per la titularitat de propietats agràries. A banda, hi ha el càrrec de justícia, que s’encarrega de dirimir les disputes que se susciten entre veïns i forasters, i també dos jurats, que dirigeixen les tasques executives de govern, recolzats en les decisions preses en el consell. Hi ha, a més, altres magistratures menors, com la de mostassaf (encarregat de les qüestions del mercat i la urbanística), el messeguer i els saigs. Tots els càrrecs tenen una durada anual i els que els desenvolupen són elegits entre els veïns que participen en el consell. En principi, el joc polític està obert a qualsevol veí del lloc, però, res més lluny de la realitat, esdevé un escenari on els prohoms exerceixen el seu domini. Així, malgrat que també participen pagesos del sector mitjà i humil de la comunitat, entre 1393 i 1411 només 40 veïns accedeixen als càrrecs de justícia, jurats i mostassaf, de manera que únicament el 30% dels caps de família del lloc s’immisceixen en la direcció dels afers comunitaris de manera directa.

Emplaçament de Vilafranca en l’actual País Valencià (Imatge de la Viquipèdia)

Els integrants de l’elit rural saben que des dels càrrecs de govern municipal es gestiona el pressupost anual, es decideix el repartiment de les càrregues fiscals, s’afronten les necessitats del col·lectiu, s’esculla prestamistes i venedors de gra per abastir a la comunitat i se sanciona la utilització dels recursos naturals. Els prohoms accedeixen als oficis conscients de la seua responsabilitat, però també són sabedors de l’ample marge de maniobra de què disposen per traure el màxim profit en benefici propi i açò suscita enfrontaments entre els membres de la “classe política”, perquè no tots comparteixen els mateixos interessos.

En la sessió del Consell de Vilafranca celebrada el 13 de gener de 1398, Bartomeu Bonfill sol·licita a l’escrivà redactar una lletra que conté certs atacs contra la persona del notari Sanxo Sanç. Absent de la sessió, Sanç coneix l’existència d’aquest document el dia següent i immediatament demana al justícia que empare la carta i no la mostre a ningú abans de conéixer el seu contingut. L’oficial, després d’escoltar el consell d’altres prohoms, ordena a l’escrivà guardar la lletra en el seu poder fins nova ordre, retenint-se la potestat d’emetre una sentència per resoldre el cas. En cap moment es desvela el contingut del document acusatori, ni tampoc no s’ha conservat la resolució del litigi, així que no se’n pot dir res més. Deurien existir picabaralles entre Bonfill i Sanç que el primer trau a la llum en la sessió del consell, celebrada en un lloc públic, el perxe de l’església, per donar major publicitat al descrèdit. L’atac troba la ràpida resposta de l’agreujat, que recorre a la justícia ordinària per salvaguardar la seua reputació. L’un i l’altre saben que els òrgans de direcció de la comunitat són plataformes de projecció política des d’on vetllar pels seus interessos.

Plaça de l’església de Vilafranca, el lloc on tenia lloc el Consell del lloc, tot i els canvis que n’hi ha hagut des de llavors

El ric mercader Berenguer Centelles també és ben conscient d’això. A pesar de ser la major fortuna de Vilafranca, Centelles no participa en cap de les magistratures del govern local. Tanmateix, no es desentén en absolut de les qüestions polítiques locals. Ans al contrari, la seua influència des de l’ombra està ben present a través dels mandats exercits pel seu germà i el seu fill, a més d’altres parents i amics. Entre la nòmina d’aliats es troben Garcia Ortí, Pere Miralles, Pasqual Colom, Pere Salvador, Pasqual Manxo, Antoni Mir, Andreu Serra i Joan Peris, tots ells assistents habituals a les sessions del Consell i participants en les distintes magistratures. Pertanyen, a més, a diferents sectors de la comunitat, des les famílies més riques (cas dels Colom i els Ortí) a les més modestes (com Manxo, Mir i Serra), testimoni de la formació de bàndols verticals que es mobilitzen en defensa dels interessos del grup.

Açò és el que succeeix el 1401. Reunit el Consell el 20 de maig d’aquest any, Berenguer Centelles interposa una protesta davant del justícia contra els jurats Miquel Escala i Antoni Centelles, germà seu, perquè volen elegir als nous magistrats aquest mateix dia. El mercader al·lega que l’elecció deu fer-se in vigilia Pentecostes et non in [dicta] die i també han d’estar presents tots els membres del Consell, iuxta formam privilegium. L’endemà, es reuneix de nou l’òrgan deliberatiu pro eligendo iuratos, ara amb els 28 integrants pertinents, i Centelles persevera en la seua demanda, sol·licitant que es pronuncien també la resta de consellers. Mentre aliquii dictorum dicerent quod fierent electiu iuxta forum et privilegium odierna die, els altres s’oposen, de manera que els jurats decideixen posposar l’elecció fins que hi haja unanimitat entre tots ells.

L’escut reial en pedra, símbol que es pot trobar a la casa del Consell de qualsevol ciutat, vila o lloc del regne de València

El Consell es reuneix novament el 5 de juny, vespre de Pentecosta. Durant aquests dies, els jurats havien demanat assessorament a un jurisperit de Morella, perquè desconeixen el privilegi argüit per Centelles, i l’expert en lleis els havia informat que no hi havia cap impossibilitat per elegir als nous jurats abans del dia de Pentecosta i tampoc no devien ser presents tots els consellers. Açò només es complia en la ciutat de València i en altres viles on el consell només es podia reunir al complet els dies festius, però no en llocs menuts, com era el cas. Amb aquest argument, els jurats rebutgen la protesta de Centelles, encara que decideixen esperar al dia següent per a procedir a l’elecció dels nous magistrats, ja que només havien acudit uns pocs consellers a la reunió (la resta havien estat avisats, però no havien tingut de temps d’acudir al lloc una vegada feta la crida dels jurats) i, de fer-ho, causaria un gran malestar en la població.

Gràcies a la seua protesta des de fora del Consell i a la pressió exercida pels seus aliats des de dins de l’organisme, Berenguer Centelles ha aconseguit distorsionar l’elecció dels jurats, que finalment es realitza el dia marcat per la llei. Però no era el manteniment del costum allò que en realitat preocupava a Centelles, sinó el nomenament dels futurs magistrats i, de fet, tota la seua ofensiva no obté els resultats desitjats. En la sessió del dia de Pentecosta, són elegits Domingo Miquel i Pere Montfort, jurats que, juntament amb el justícia de 1402, Pere Gavaldà, posen en marxa tot un conjunt de mesures certament agressives destinades a extremar el control sobre la contribució fiscal de les principals fortunes del lloc i a frenar els especulatius negocis del propi Berenguer Centelles i dels altres prohoms, que segurament recolzarien al mercader en les seues protestes. L’enfrontament entre els notables locals està servit i l’any 1402 serà vertaderament agitat en la vida política del lloc. Només caldrà esperar fins el proper post per conéixer què hi ha al darrere dels problemes entre els prohoms vilafranquins.