Les petjades d’un rei: una ruta pel 9 d’Octubre

En els darrers anys, en arribar el 9 d’Octubre, us hem ofert algunes reflexions històriques sobre aquest dia i el significat actual de la seua commemoració, i a més us hem recomanat pel·lícules, i també alguns documentals sobre Jaume I que pensem que reflecteixen amb un major o menor encert aquells fets i el seu període històric. Enguany volem fer una proposta una miqueta diferent, per a deixar l’ordinador i eixir al carrer per a commemorar la història i conèixer millor el nostre país. Es tracta d’una llista de llocs o elements que van ser importants en la vida de Jaume I o en el procés de conquesta i configuració del nou regne de València, del qual som hereus, i que encara hui es poden contemplar.

Per descomptat, seria molt interessant visitar llocs clau en la vida del rei que actualment estan a França, com la seua ciutat natal, Montpeller, de la qual n’era senyor feudal, encara que poca cosa més que una simple placa commemore el fet. O la cité de Carcassona, on Jaume I va ser presoner de Simó de Montfort i que, malgrat tindre molts elements reconstruïts en el segle XIX, encara conserva un aspecte molt medieval. Podeu anar després a Aragó i visitar Montsó, per veure el castell templer on Jaume I va passar la seua infància i va aprendre a lluitar sota el mestratge dels cavallers de l’orde del Temple. També seria una magnífica ocasió per passar per Alcanyís i visitar el castell hospitaler en què el rei i altres magnats de la Corona van decidir en un dinar mamprendre els atacs contra València, on, a més a més, es conserven les magnífiques i conegudes pintures del segle XIII que narren la seua conquesta. I, finalment, caldria passar a Catalunya i visitar obligatòriament el monestir de Poblet, on es conserva la tomba amb les despulles de Jaume I, així com d’altres reis de la Corona d’Aragó, i que és, així mateix, un magnífic exemple d’arquitectura gòtica cistercenca digna de veure.

Placa a la ciutat de Montpeller que recorda el naixement de Jaume I

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en què es representa al noble Blasco de Alagón i al mestre de l'orde de l'Hospital, Hug de Follalquer, amb el rei Jaume I, tots plegats al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta per Borriana

Però tots eixos magnífics lloc de visita requeririen un viatge llarg, que us recomanem fer aprofitant unes bones vacances. Nosaltres el que volem hui és recomanar-vos una espècie de ruta pel País Valencià, de la qual podeu triar diversos llocs propers i visitar-los en un cap de setmana, o, per contra, anar exclusivament a un únic lloc en un únic dia, especialment, si podeu, el 9 d’Octubre. Esperem que us agrade i fruïu els llocs.

Morella: Fou la primera vila valenciana conquerida als andalusins, tot i que no va ser Jaume I sinó Blasco de Alagón, el noble aragonés que per iniciativa pròpia va precipitar l’inici del procés de conquesta. Es tracta d’una vila medieval molt ben conservada i digna sempre de visitar en qualsevol moment de l'any. Al carrer major podeu veure encara algunes de les columnes que es van erigir en el segle XIII. També va servir per enregistrar algunes escenes de la pel·lícula Tramuntana.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època del mateix Blasco i Jaume I

Borriana: Fou la primera gran vila conquerida per iniciativa de Jaume I, en 1233, amb ajuda dels templers, els hospitalers i el senyor d’Albarrasí, segons s’havia decidit en la reunió d’Alcanyís. És ací on conta Jaume I que una oroneta féu el niu damunt la seua tenda i decidí, per això, no anar-se’n fins a conquerir el lloc. El setge durà dos mesos i la vila fou bombardejada amb catapultes, així com les muralles atacades amb torres d’assalt. El nucli històric de la ciutat, declarat BIC, encara conserva traces de l’antiga medina musulmana, de carrers estrets i sinuosos, especialment entorn dels de Sant Pere i Sant Joan o en les places del Tremedal i de Pujol, que eren antics atzucacs.

L’alqueria cristiana de Carabona, construïda sobre una alqueria andalusina de l’horta de Borriana

Castelló i Vila-real: Ambdues viles foren fundades per Jaume I. Castelló ja existia com a castell a la Magdalena, però més tard es va fundar la vila a la plana, just per damunt de la séquia mare. Vila-real, igualment, fou fundada ex novo pel rei –d’ací el seu nom– en l’antic terme de Borriana. En aquest cas, fins i tot, va ser iniciativa seua crear la séquia i l’horta de la vila. En ambdós casos s’intueixen encara hui en dia els carrers ortogonals de les pobles originals fundades en temps del rei. Resulta molt entretingut intentar reconstruir aquells carrers amb Google Maps i llançar-se després al carrer a recórrer-los a peu, tot revivint la morfologia urbanística traçada pels colons fundadors del segle XIII.

La Torre Motxa, pertanyent a la muralla medieval de Vila-real

El Puig: Probablement el lloc més conegut relacionat amb la conquesta, ja que als seus peus es va produir una de les poques batalles formals entre la host feudal i l’exèrcit que els andalusins reuniren per a defensar-se. El castellet que hi havia al cim va ser aprofitat per Jaume I per alçar el seu campament quan va posar setge a la ciutat. Un dels dos turons del Puig, precisament, rep el nom de la Muntanyeta de la Patà en record a una potada que, segons la tradició, hauria donat el cavall del rei Jaume fent brollar una font que encara hi raja. D’altra banda, el Monestir del Puig va ser fundat pel mateix Jaume I en record d’aquella batalla i en ell es venera la Mare de Déu del Puig, que va ser patrona del regne de València fins en el segle XVII.

Restes del castell del Puig

Russafa: Molt poca cosa, o res, deu quedar en el barri de Russafa del segle XIII, però no podria faltar en aquesta ruta el lloc on Jaume I va traslladar el seu campament durant el setge de la ciutat, des d’on observava els esdeveniments dia a dia. Allí estava quan una fletxa perduda li va impactar en el cap i quasi el mata. Des d’allí veia com les tropes musulmanes eixien de la ciutat, atacaven els seus soldats o els d’altres senyors, i tornaven a entrar ràpidament.



En primer pla Russafa, en una fotografia del segle XIX feta des del campanar de Sant Valer, on encara s’aprecien els camps d’horta que l’envoltaven. Al fons una València molt diferent a la que veia Jaume I des del seu campament

El Palau del Real a València: ¿Quina millor manera de fer un passeig pels carrers de València en un dia assolellat que acabar-lo als Vivers o Jardins del Real? Allà podreu contemplar les restes de l’antic palau dels reis de València, que des de fa uns pocs anys, després de ser exhumades, es poden visitar. El que s’hi pot veure és la part de l’edifici que es va construir en el segle XIV. En realitat, tant l’almúnia o real andalusí que va allotjar el rei durant les darreres setmanes del setge, i on es va signar la capitulació de la ciutat, com el palau que Jaume I ordenà construir damunt, estan davall de l’actual avinguda del General Elío. En tot cas, en aquella mateixa explanada que envolta les actuals restes de Vivers, coneguda com el Pla del Real, és on va plorar el rei quan va veure que els andalusins de València hissaven el seu senyal reial (el Penó de la Conquesta) en la torre d’Alí Bufat, situada junt a l’actual Palau del Temple: «E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uïls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta».

Restes museïtzades del Palau del Real, a València

El Museu Històric de la Ciutat de València: És el lloc on es conserva, precisament, aquell Penó de la Conquesta que hissaren els andalusins; una peça que tot valencià deuria veure alguna vegada. A banda, per descomptat, de la Senyera Coronada de la ciutat, probablement de finals del XVI. També s’hi guarden l’escut del rei i la que diuen que fou l’espasa de Jaume I. Així mateix, s’hi pot veure una còpia del Furs de València, atorgats, en la seua redacció inicial, pel rei Conqueridor.

Imatges del Museu, amb l’anomenat Trofeu del rei (l’escut amb les regnes del cavall), la seua pretesa espasa, un bust del segle XIX que serví de model per a l’estàtua del Parterre, i el Penó

Torres i muralles musulmanes de València: Distribuïdes per tot el centre històric de València, actualment es conserven diverses torres i trams de llenços de la muralla islàmica de Balansiyya. Construïda en el segle XI, era la que estava en peu quan Jaume I va conquerir la ciutat i va seguir funcionant fins a la construcció de la nova muralla cristiana del segle XIV. En la plaça de l’Àngel hi ha una torre d’aquella muralla musulmana ben conservada, i en altres racons del barri del Carme, però per ara deixarem de banda la desídia de les autoritats encarregades de la restauració i museïtzació d’aquestes restes, abandonades de de fa anys. Tot i això, a sota de la plaça del Tossal hi ha les restes de la porta de la Colobra, que obria al camí de Quart. Tant a l’Edifici Octubre com a la Universitat de València, així com en diverses cases particulars, es poden veure restes de la muralla sota vidres. I l’any passat van aparèixer al pati de Palau del Temple un tros de llenç i els fonaments de dos torres que seran museïtzades quan acabe la restauració de l’edifici.

Torre i llenç de muralla andalusina de València

Bunyol: En febrer de 1271 Jaume I convidà al regne de València al seu gendre Alfons X de Castella, que s’havia casat amb la seua filla, Violant d’Aragó, vint-i-tres anys abans a Valladolid. Des de llavors que Violant no havia tornat a la seua terra i Jaume I volgué mostrar-los a tots dos la puixança del territori valencià. Primer els rebé a Bunyol, on "feren fer jocs molts, e de meravellosos, e de diversos, e fo la vila ben encortinada, e llits per les places de la vila". Després es traslladaren, pel camí de Requena, al cap i casal, on també foren acollits "bé e alegrement.

Castell de Bunyol

Muralles musulmanes d’Alzira i la casa del rei: Actualment només resta un tram de la murada amb tres torres a l’antiga plaça del Mercat. La zona ha estat condicionada per poder fer una passejada pel camí de ronda. Hi ha, a més, altres torrasses al llarg del recorregut del mur que estan integrades en habitatges actuals. Malgrat el terraplenament actual, les torres arribaven als 10 m. i a 6 el llenç de muralla, que té un gruix de 1,20 m. Pel que fa a la casa reial de la vila, actualment en runes, trobareu més informació en aquest post antic.

Muralles andalusines d’Alzira

Castell de Bairén: Després de la presa de Cullera, a primeries de 1239, Jaume I inicià les negociacions amb el qa’id de Bairén, Talha ibn Sidray. Fruit dels acords, aquest cedí la torre albarrana en aquell mateix moment i es va comprometre a retre-li el castell en un termini de set mesos. El rei deixà una petita guarnició a la torre, més com un símbol de la conquesta que no amb una capacitat militar efectiva. De fet, els musulmans tractaren de prendre la torre i foragitar els cristians, comandats per Pelegrín d’Atrosillo, que hagué de demanar ajuda al rei. Aquest, des del «terrat del castell de Cullera, e quant venc que·l sol fo post, e açò era en lo temps d’agost, [Atrosillo] feren una alimara, e sempre de mantinent en feren una altra, e nós entenem per la carta que’ns havia enviada que’ls combatien. E quan nós fom aquí eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab ·I· escuder tan solament qui vench ab ell, e demanam-li: Com era estat açò per que’ns feren aquells senyals? E dix que per ço com los del castell feren tocar l’anafil, e feren fum als de les alqueries que’s recullissen: e nós vim que’s recullien, e per ço fem les ·II· alimares, e feien-nos semblant de combatre, perquè creiem que per les alimares que fem a vós se leixaren de combatre. E nos dixem a don Pelegrí: Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí, e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell».

Castell de Bairén, a Gandia, en una fotografia del segle XIX

Ermita de Santa Anna de Xàtiva: Per als que sou de la Costera o localitats properes no hi ha millor manera de commemorar la conquesta que pujant a l’ermita de Santa Anna, darrere la Llosa de Ranes, i recordar la primera vegada que Jaume I va veure el castell i l’horta de Xàtiva: «E anam là a aquel coyl agut qui es part del castell, e veem la pus bela orta que anch havíem vista en vila ni en castell, e que y havia mes de ·CC· algorfes per la orta les pus beles que hom pogués trobar, e les alqueries en torn de la orta moltes e espesses, e veem encara lo castell tan noble e tant bel, e tan bela orta, e haguem ne gran goig, e gran alegre en nostre cor». Per descomptat, no veureu el mateix que va veure Jaume I, però la visió és igualment espectacular.

Vista de Xàtiva

Castell de Rugat i Llutxent: En el primer lloc, a recer del Benicadell, es va produir “lo feyt de Rogat”. Al-Azraq, malnom de Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, s’alçà en armes a les darreries de l’estiu de 1247 i allargà les esperances de la resistència andalusina. En aquest context, en 1250, féu creure a Jaume I que es rendiria, prendria per esposa una parenta del noble en Carròs i es convertiria al cristianisme. Tanmateix, era tot una estratagema: per a tancar l'acord el rei féu nit a les rodalies del castell de Rugat, en mans dels musulmans, i fou llavors quan una pluja de sagetes i llances caigueren sobre els cristians. Díhuit dels trenta-cinc cavallers que acompanyaven Jaume I foren fets presoners, i el mateix rei estigué a punt de perdre la vida. Vint-i-sis anys després un fill d’Al-Azraq liderà les tropes que aconseguiren, en 1276, la darrera gran victòria andalusina, és a dir, la de la batalla de Llutxent contra 500 cavallers i 3.000 peons cristians, que tanmateix no els serví de res, ja que el fill de Jaume I, Pere el Gran, s’encarregà de derrotar definitivament els revoltats.

Castell de Llutxent

La «Montanea Valencie»: En realitat, qualsevol castell o racó de les muntanyes entre la Marina, el Comtat i l’Alcoià recorda extremadament els anys de la conquesta i les lluites/acords entre Jaume I i Al-Azraq. Ací vos fem esment, per exemple del castell de Guadalest, d’accés difícil i perfil esquerp, del d’Alcalà, alberch major d’Al-Azraq, o el de Perputxent, situat en terme de l’Orxa, que estigué igualment en mans del cabdill musulmà, al qual podeu arribar fàcilment des de la Safor a través de la senda del Trenet d’Alcoi.

Castell d’Alcalà, residència d’Al-Azraq

Alcoi i Penella, al terme de Cocentaina: Després d’haver liderat la revolta andalusina de 1247-1258 que tenia el seu epicentre en les muntanyes que van de la Marina a l’Alcoià, Al-Azraq es retirà a l’emirat de Granada. Vora vint anys després, tanmateix, tornà al regne de València per encapçalar una nova revolta, la de 1276, en la qual perdé la vida mentre atacava Alcoi, en la coneguda com “la desfeta de la Canal”, protagonitzada per 40 cavallers de les hosts de Jaume I. La llegenda atribueix la victòria dels cristians, en franca minoria, a la intercessió de Sant Jordi i d’ací que en siga actualment el patró de la ciutat. És curiós, però, que la primera menció en la zona al seu patronatge, de finals del segle XIII, es troba en el castell de Penella, al terme de Cocentaina, on hi havia una capella o ermita dedicada a Sant Jordi. Recordeu, també, que tant Alcoi com Cocentaina són viles o pobles fundades en temps de Jaume I i que, especialment a Cocentaina, encara s'identifica perfectament el seu urbanisme en els carrers actuals.

Castell de Penella al segle XIX

Camp de Mirra: És la localitat on es va signar el Tractat d’Almirra el 1244 entre Castella i la Corona d’Aragó per tal de repartir les localitats tocants a la frontera pactada cent anys abans. L'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons el Savi, tenia la intenció de quedar-se amb Xàtiva i va arribar a pactar amb el qa'id musulmà del castell mentre Jaume I l’assetjava. Enfurit quan se'n va assabentar, el rei d’Aragó va ocupar diversos castells reservats a Castella en els tractats anteriors, com ara Villena, i va estar a punt d’iniciar-se una guerra entre ambdós corones mentre es produïa la conquesta valenciana. Alfons de Castella va enviar un missatge a Jaume per trobar-se a Mirra i acabar amb les diferències. Una vegada allí, els representants del rei castellà van amenaçar amb prendre Xàtiva per la força si Jaume no la cedia com a dot pel casament de la seua filla Violant amb l’infant Alfons, però Jaume no es va fer enrere, els va reptar a fer-ho si podien i començà a preparar-se per marxar i donar per tancades les negociacions. Llavors va ser Alfons qui va cedir i finalment es va signar el tractat que reconeixia les fronteres pactades en el segle XII pels seus avantpassats, de manera que Jaume tornà Villena a Castella i Alfons acceptà la pertinença de Xàtiva a Aragó. Per a commemorar aquells fets, cada any pel mes d’agost la localitat de Camp de Mirra organitza una representació teatral durant les festes de Moros i Cristians, a la qual us animem a assistir.

Representació teatral del Tractat d’Almirra

Biar i Castalla: Segons el tractat de Cazorla de 1178 entre els reis d’Aragó i de Castella, el límit de l’expansió dels primers sobre Alandalús quedà fixat entre la foia de Xixona i la vall de Biar. De fet, els dos darrers nuclis conquerits pels cristians foren Biar i Castalla, que encara conserven els seus dos castells impressionants. Segons indica Jaume I en la seua crònica, en prendre’ls donà per acabada la conquesta del regne de València: “e així haguem-ho tot”. Per descomptat, es tractava d'una conquesta formal que encara costaria molts anys de consolidar per la força de les armes, sometent o expulsant els andalusins.

Vista de Castalla i el seu castell

Torre de la Calaforra, a Elx: Una vegada fundat el regne de València, Jaume I també participà en les guerres contra els andalusins que hi havia més al sud, en concret en 1265-1266 contra els del regne de Múrcia, de la Corona de Castella. Jaume I ho féu com un favor al seu gendre, Alfons X de Castella, tot i que aquesta acció també serví per a que trenta anys després el seu nét, Jaume II, hi tornara a intervenir i obtinguera la part nord del regne de Múrcia, en la qual quedaven compreses viles com Alacant, Elx, Guardamar, Elda, Novelda i Oriola. En aquella campanya de 1265-1266 Jaume I tornà a mostrar les seues dots com a conqueridor, en liderar hosts aragoneses, catalanes i castellanes i atacar o negociar quan calia. D’Alacant estant, per exemple, pactà amb els musulmans d’Elx, a esquenes de l’exèrcit cristià, que la volia saquejar, la rendició pacífica de la vila. Com a senyal de la seua submissió li reteren la Torre de la Calaforra, “que és lo pus fort lloc d’Elx”.

Torre de la Calaforra, a Elx

Creu del Camí de València, a Alzira: A l’eixida d’Alzira, camí de València, en l’actual carretera CV-42, hi ha una creu de terme que la tradició local ha identificat des de fa segles com el lloc on va morir Jaume I. El rei estava a Xàtiva per a fer front a la segona revolta dels andalusins, cap a 1276, però la seua avançada edat i una malaltia li impedien ocupar-se’n correctament. Finalment va arribar l’infant Pere, hereu de la Corona, per posar-se al front de les tropes, de manera que Jaume I es va poder retirar cap al nord. D’Alzira estant, però, es va sentir més malalt i va fer vindre Pere, davant del qual va abdicar. Pere el Gran, ja com a rei d’Aragó i València i comte de Barcelona, va tornar a Xàtiva per ocupar-se de la guerra, mentre Jaume prenia l’hàbit de monjo i mamprenia el camí cap a Poblet, per a morir. Mai hi arribà, puix que morí pel camí, tal vegada a València, segons indica la mà anònima que va acabar el Llibre dels Fets. Amb tot, Ramon Muntaner diu que fou a Alzira i, en eixe cas, és probable que ho fera en la casa del rei en la vila, coneguda actualment com a Casa de l’Olivera i completament en runes. No obstant aquestes probabilitats, la llegenda alzirenya diu que Jaume I va morir exactament on s’alça encara aquella creu coberta. És un bon lloc per anar a veure-la en un dia tan especial, tot i el perill que implica la seua situació en mig d’una carretera, que pràcticament la fa inaccessible davant la desídia dels responsables de planificar les infraestructures i el territori.

La creu coberta d’Alzira

Ací acaba el nostre recorregut resseguint les petjades d’un rei, d’un home, al cap i a la fi. Per descomptat n’hi ha molts més, tot i que restes directes en queden ben poques. Us animem a descobrir-les per vosaltres mateixos.

Feliç diada a tots i a totes!!! Els enamorats recordeu preparar la “mocadorà” per a la vostra parella estimada. I que visca Sant Dionís!

El 9 d'Octubre i Jaume I, en la societat valenciana actual

Arriba el 9 d'Octubre, que és una data molt assenyalada per a nosaltres com a medievalistes i sobretot com a valencians, i una vegada més se'ns planteja el dilema de tots els anys: com tractar el tema en un blog de divulgació de l'edat mitjana. Per dir-ho ras i curt, cal que aprofitem l'avinentesa per explicar a la societat que aquella conquesta del segle XIII fou un genocidi? O bé cal tractar el tema com un fet que està en l'origen polític, cultural i sentimental del poble valencià? Al cap i a la fi, és açò últim el que commemorem cada any, i el que agafem com a excusa per a recordar que #somvalencians. Crec que els dos vessants són importants.

D'una banda, una societat que no coneix el seu passat, que no l'assumeix com a tal i que l'amaga, no és una societat sana, perquè està condemnada a repetir els mateixos errors. I tenim centenars d'exemples per veure-ho, sense anar-nos-en massa lluny de l'edat mitjana. ¿Té sentit que les institucions commemoren a bombo i plateret el 800 aniversari del naixement de Jaume I, i, per contra, passe totalment desapercebut el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos o el 1.300 aniversari de l'arribada dels musulmans a la península? La raó és que ja no queda cap descendent dels vençuts per recordar-ho, i que aquests fets no tenen cap interés -al contrari- per al poder. Tanmateix, la societat deuria tindre clar que la nostra història com a poble comença just amb la destrucció d'una altra societat: l'andalusina.

D'una altra banda, hem de tindre clar que el passat és com és, i cal assumir-lo, però no es tracta de flagel·lar-nos contínuament pel que feren els nostres avantpassats. I menys per uns fets que passaren fa 775 anys. La nostra societat té molts altres fets històrics vergonyosos i més recents, als quals encara es pot intentar posar pal·liatius. Per exemple, als afusellats en la guerra civil, molts dels quals continuen perduts a les cunetes amb un tir al cap. Per més increïble que parega, hem arribat a la situació de necessitar arreplegar fons de la ciutadania a través de crowdfunding per a exhumar cadàvers, perquè els fons públics per fer-ho han desaparegut per complet (Dos exemples ací i ací). Així, la prova més evident que aquest assumpte no està encara socialment superat és aquesta falta de suport per part de les institucions a la recuperació i dignificació dels cosos dels vençuts en una guerra de fa només 75 anys. De fet, molta gent creu que la dignificació d'un mort per part dels seues fills i néts pot obrir ferides (però les ferides mai s'obren si estan curades, quan en realitat això les tancaria definitivament).

Però tornem a l'edat mitjana i al 9 d'Octubre. Deixant de banda els que aprofiten la diada per anar a prendre el sol, fer esport o fer viatges (que està molt bé, i és molt legítim), la pregunta és: com veuen els valencians actuals, a nivell de carrer, la conquesta del Xarq al-Andalus i la creació del nou regne de València? Us oferisc dues mostres en vídeo.

La primera és una representació teatral de carrer de la conquesta de la ciutat de València, que es va fer, hui fa tot just un any, al darrere de les torres de Serrans. És una miqueta llarg, però si no teniu ganes veieu almenys alguns fragments per damunt. El paper dels musulmans és el de víctima, ben cert, de la que cal penedir-se. Però una víctima que agafa els seus vestits de luxe i parteix plàcidament cap a l'exili, mentre els rei Conqueridor assumeix ara el comandament. València ja és nostra. Evidentment, no vull dir que en un teatre de carrer s'hagen de representar els morts, però crec que és un exemple concret que mostra com la visió que es transmet de la conquesta de València roman actualment, al segle XXI, pràcticament invariable a la que es transmetia al segles XIX i XX.

El segon vídeo que aporte és una activitat escolar, agafada arreu de youtube, en la que es presenten els treballs fets al voltant de Jaume I i el 9 d'Octubre en un institut de secundària d'Elda. En ell es pot apreciar que no és un problema únicament del missatge llançat des de les institucions de poder polític, sinó també de l'educació que reben els nostres escolars. Per descomptat, a cada nivell educatiu li corresponen uns coneixements i una forma diferent de presentar-los. I certament està molt bé que els més menuts aprenguen les llegendes i les anècdotes de la conquesta que tots hem escoltat de xiquets, com ara les de la cimera, l'oroneta, etc., que ajuden a crear consciència col·lectiva. Però el contingut continua sent el mateix. L'exaltació de la figura del rei Conqueridor, tot i que ara no s'incidesca tant és si era cristià, era un bon polític i legislador, o si s'assemblava a Franco. És evident que la figura de Jaume I és fonamental en l'imaginari col·lectiu dels valencians, i que cal donar-li importància en l'educació. Però els alumnes continuen passant per l'escola per a escoltar la mateixa història avorrida de reis i guerres de tota la vida. Per descomptat, ni una menció als vençuts, però es que ni tan sols tampoc a la societat dels vencedors.

Independentment del tema escolar, és evident que una de les funcions primordials de la Història és preguntar-se coses. Preguntar-se per què passen unes coses i no d'altres. Perquè les coses sempre passen per alguna raó, que per descomptat van més enllà del desig personal d'un rei o de qualsevol altre personatge rellevant que ha passat a la Història dels llibres de text i de divulgació. La conquesta de València i la consegüent destrucció de la societat andalusina que vivia en aquesta terra no s'entén sense l'expansionisme feudal. Els regnes i les entitats territorials feudals creixen, i s'expandeixen. I ho han de fer a costa d'altres. Algú ha d'explicar per què passen aquestes coses –que per descomptat van molt mes enllà de les qüestions religioses–, a no ser que es pense en l'ésser humà com un depredador per natura que necessita expandir-se, i altres beneiteries semblants.

Desgraciadament, sobre aquestes coses que encara ara discutim els historiadors difícilment poden arribar a la societat a nivell divulgatiu. Amb tot, mentrestant, aquells no historiadors que estigueu interessats en un bon llibre de divulgació sobre la conquesta de València i la societat del seu temps podeu obrir boca amb Los valencianos de tiempos de Jaime I. La formación de una sociedad feudal en el Mediterráneo del siglo XIII, publicat en 2012 per Enric Guinot a l'editorial Tirant Humanidades. Concretament a la seua col·lecció “Crónica”, molt recomanable per a aquells interessats en la història valenciana.

Finalment, només em resta deixar-vos amb el post que vam publicar l'any passat en aquestes mateixes dates, en el que podreu trobar la pel·licula Tramuntana, sobre el procés de colonització del regne de València (concretament un vaiatge dels Pirineus fins a Borriana), que podreu veure en aquest dia de festa si no ho heu fet ja, o us abelleix tornar a fer-ho.

Que passeu tots un bon 9 d'Octubre. I si ens llegiu de fora del país, que el treball us siga lleu.

Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.

El Llibre del Repartiment de València i el cas de Benet Oller

Ara que s'acosta el 9 d'Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d'una documentació que a hores d'ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l'acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d'una campanya de conquesta, d'una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.

Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s'iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l'Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s'esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l'alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s'ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.



Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)



El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l'anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d'Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l'impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d'al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d'almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d'una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.

Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)

Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l'inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239

Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d'Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l'emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s'han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d'una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s'havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s'esmenta els llibres (libri) d'Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n'hi havia més d'un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se'n deriva és evident: què se n'ha fet d'aquests altres llibres de repartiment? D'entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d'uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s'hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d'evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.

El llibre del Repartiment d'Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l'Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.

Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se'n deriva també és evident: què són els registres que s'han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d'un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l'ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l'horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n'hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s'han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l'escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d'ara l'explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d'un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d'informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s'ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d'una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.

Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d'un recull de donacions semblant al descrit en l'anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s'ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l'Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s'apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l'expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n'hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s'ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d'algunes donacions si en l'alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.



Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979



Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s'ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l'origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d'un treball absurd, perquè la majoria d'aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).



Un volum del llibre del Repartiment durant l'exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I



Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d'Aragó. Un d'ells, entre molts d'altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l'esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d'una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s'havia pogut fer mai encara a l'horta de València. Esmente breument com s'ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l'alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s'havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d'abril de 1239 una part d'aquells tortosins va rebre noves terres en l'alqueria de Benifaraig, també a l'horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.

En els anys posterior a la conquesta, la major part d'aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d'aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d'Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d'aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d'Arenós va arribar a un acord amb l'Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d'Albentosa, a l'Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l'antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s'ha pogut comprovar. Amb tot, si d'alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d'aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l'existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s'esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d'altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l'article citat més avall, on s'explica tot açò amb més detall.



Mapa de l'heretat de Benet Oller

 

NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d'Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d'Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l'article inèdit d'Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Teles, draps, tapissos i penons medievals

L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

Penó de las Navas de Tolosa

El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

Estendard de Colls

Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

Penó de la Conquesta de València

Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

Senyera de València

A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia