En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest referent: “filla de”, “dona de”, “vídua de” o “mare de” o “sogra de”. I és que a l’edat mitjana una persona sola esdevé un fet estrany, llevat que no siga algun ermità. La major part d’individus, a l’enviduar, tant elles com sobretot ells, cerquen el recer d’un nou company/a. Ara bé, a diferència del primer enllaç, en els posteriors, no es tracta tant de concertar un bon matrimoni des d’una perspectiva econòmica, que també, com de trobar un company/a en els durs i insegurs anys de senectut que venen per davant.

El matrimoni era l'excusa per a les festes i la joia

Resulta estrany topar amb la veu pròpia d’elles si no és perquè ells estan absents. L’habitual és trobar-les vídues, sobretot si tenen una edat avançada i més encara si no compten amb recursos (com a exemple de l’Antiguitat, recordeu l’anècdota de l’almoina de la vídua ací). De benestants, entre les vídues, també hi ha, de fet sospite que són la majoria d’elles. Pertanyen a llinatges acomodats, del camp o de la ciutat, ací tant se val, i han aprés la gestió dels assumptes familiars a casa, com els germans. Abans que casar-se de nou, prefereixen assumir la gestió dels afers familiars a fi de garantir la transmissió del patrimoni als fills. És el que fa la duquessa de Gandia, Maria Enríquez: després de morir Pere Lluís de Borja es casa amb Joan de Borja. A la mort d’aquest, tot i els requeriments del seu sogre per contraure un nou matrimoni, Maria decideix romandre vídua i fer-se càrrec del ducat de Gandia i la resta de dominis que han de passar al seu fill Joan.

Escultura dedicada a Maria Enríquez a Gandia

A més de la viduïtat, hi ha d’altres ocasions en les que les dones es col·loquen, o la vida col·loca, al capdavant dels afers domèstics, encara que tots ells tenen el denominador comú de l’home absent. Aquesta absència pot respondre a un viatge de negocis -com el que fan els traginers musulmans arreu del país-, el servei en algun enfrontament bèl·lic, més estrany a casa nostra, o, com la protagonista de la següent història, perquè l’home ha estat detingut per deutes.

Tot just un mes després de la fira de 1388, Acem Serrano, a qui tots en el raval de Gandia coneixen amb el malnom de Valencí, està detingut a la presó de la vila, situada a la plaça Major. Es tracta d’un lloc aspre, fred, on no hi ha lloc per a la més mínima comoditat, si aquest concepte té cabuda a l'edat mitjana. Acem és ací perquè els requeriments previs del justícia a fi que pagara els diners que li deu a Genís de Pertusa, un pescador local, han estat infructuosos. La suma que Valencí devia era de 300 sous, dels quals només havia pogut satisfer 60. Resten, per tant, altres 240 sous encara per pagar. L’origen de l’endeutament el desconeixem però per la quantitat deguda potser no siga arriscat pensar que els diners anaren destinats a l’adquisició d’un animal de treball per al camp. En qualsevol cas, és evident que no es pretén que Valencí pague el deute amb dies d’empresonament, però la privació de llibertat resulta una mesura efectiva a l’hora de trobar solucions. És important retindre aquesta idea perquè, en efecte, la presó no és un fi -tot el contrari que en la societat actual- sinó un mitjà per forçar el reequilibri que el delicte ha suposat.

Però ara i ací ens interessa el paper de la dona d’Acem. Dit i fet, en un parell de dies, Aixuix ha reunit els diners del deute. No és que ella no puga estar al capdavant de casa però a l’edat mitjana són molts els fronts que reclamen la presència del cap de família: les terres, el bestiar o els negocis en són només alguns. A més, una dona sola és objecte del xafardeig i víctima fàcil dels desitjos sexuals de joves i no tan joves. La carn vol carn, també entre els moros. En realitat, Aixuix no disposa encara de les monedes físicament. El que ha aconseguit reunir la dona del presoner és el compromís de diverses persones d’aportar cadascuna una part dels diners necessaris per pagar el deute.



Ajuntament de Gandia a les darreries del segle XIX.
La Casa de la Vila devia estar al mateix lloc, amb la presó en un dels carrers adjacents.

Aixuix troba l’ajuda que necessita en la parentela més pròxima. Ara i adés la família continua sent el recer més segur en la dissort. Entre els que donen la cara trobem el germà d’Aixuix, Abdal·là, també del Raval de Gandia; i Mahomat i Cilim Valencí, parents d’Acem, que viuen a l’alqueria d’Alcodar. A més, hi col·laboren Mahomat Almian, de l’alqueria d’En Morera, Saat Biari, de la d’En Ortoneda, així com Saat Ubeït i Mahomat Abdeig, ambdós de l’alqueria de N’Orriols. Tots ells es reconeixen deutors de Pertusa i es comprometen a pagar els 240 sous abans del dia de Sant Joan, el 24 de juny. Cadascú aporta una quantitat, en funció del seu grau de parentiu amb l’empresonat i de les seues possibilitats. Abdal·là, cunyat d’Acem, és qui contribueix amb més diners, quasi la meitat del deute, 110 sous. La resta participa amb xifres significativament menors: cada un dels Valencí ho fan amb 35 sous; Almian i Biari, 20 sous i, finalment, Ubeït i Abdeig, 10 sous. Per fer-nos una idea de l’esforç econòmic que aquestes quantitats representen cal tindre en compte que el consum de forment -l’aliment principal- anual d’un adult, abans de pagar rendes i impostos, oscil·lava segons la bondat de les collites al voltant dels 65 sous.

Garantit el cobrament del deute, Acem Serrano pot eixir de la presó. La mesura ha estat realment efectiva perquè Pertusa, finalment, podrà recuperar els seus diners. Ara Acem està en deute amb els seus parents, i no només en el sentit econòmic de la paraula. És per això que acudeix al notari a fi de comprometre’s per escrit amb Abdal·là i la resta de familiars a tornar i restituir els 240 sous. A més, promet no fugir ni abandonar la seua casa, i dóna com a garantia el seu dot, que és l’acidac en el cas dels musulmans. Finalment, el 6 de juny de 1389, unes setmanes abans que expirara el termini, Genís de Pertusa acudeix de nou al notari. Aquesta vegada és per a registrar el pagament dels 240 sous. El deute havia estat satisfet, almenys pel que respecta a ell. Si finalment Acem Serrano va retornar els diners als seus parents és una dada que se’ns escapa. En qualsevol cas, Acem coneixia ben bé els inconvenients de no pagar els deutes.

Si no és estima el que uneix Acem i Aixuix, això els documents no ho conten, però la comunió d’interessos queda palesa en oferir els béns d’ella com a garantia del deute amb els parents i amics. És un fet que compta, necessàriament, amb el vistiplau d’Aixuix, ja que l’home no té potestat alguna sobre els seus béns. Només així, amb l’autorització de la dona, els jutges podrien procedir contra les seues possessions. Del contrari, la llosa del deute hauria de caure inexorablement sobre el marit sense que la dona i el seu dot es veieren afectats. Ara bé, per a una família modesta, i ací tan se val si musulmana o cristiana, el dot representa el darrer recer que hi troba la família. Per això, és raonable pensar Acem s’esforçara, ara sí, en cancel·lar el deute amb aquells que li havien prestat els diners. Ben mirat, no només estava en joc el dot d’ella sinó el nom d’ell com a home de paraula. I és que el patrimoni familiar es mesura, a més d’en diners i joies, en la bona reputació dels seus membres.



Dones escoltant l’iman de la mesquita

Per acabar, la història d’Aixuix ens serveix per a recordar una altra idea. I és que convé ponderar el grau d’independència d’aquestes dones al capdavant dels afers domèstics. Per descomptat, les decisions no es prenien de forma autònoma i independent, sinó que comptaven amb l’ajuda, i la supervisió, de la parentela més pròxima i del cercle d’amistats de l’home. D’una forma o d’una altra, per tant, ells sempre hi són.

ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

Crèdit, justícia i societat camperola: Entrevista a Phillipp Schofield

Aprofitant el col·loqui internacional Crisis a l'edat mitjana: models, explicacions i representacions, que va tenir lloc a la Universitat de Lleida fa uns mesos i que ja en Harca tinguerem oportunitat de comentar ací, entrevistàrem Phillipp R. Schofield, professor d’història medieval de la Universitat d’Aberystwyth. Sens dubte, els seus vincles amb la Universitat de Girona i amb la de València, però també amb investigadors d’altres universitats, fan d’ell, crec, l’historiador anglés amb major influència, si més no, sobre la historiografia de la Corona d’Aragó en aquests moments.

La singularitat de Schofield és que, a diferència d’altres historiadors britànics, no només coneix bé la seua pròpia historiografia, sinó que també coneix en profunditat la historiografia francesa, fet que ofereix més elements per a la discussió. En l’entrevista tractem temes que han estat centrals en la recerca de Schofield, com són el mercat del crèdit i la jerarquització de la comunitat camperola. Per acabar, la pregunta de rigor sobre la funció de l’historiador/a en els nostres dies.