Des de fora

Ferran Esquilache

«… el seu deixeble i col·lega era un home intel·ligent i metòdic, i era també un professional rigorós i capaç, potser massa ambiciós tanmateix, va pensar, massa amant dels petits jocs de poder miserable que es juguen dins el clos asfixiant de la universitat, siga entre biòlegs moleculars, entre arqueòlegs, filòlegs, matemàtics o físics, tal com ell havia pogut contemplar amb disgust tan sovint, i tal com suposava que passa igualment als hospitals o als bancs, a les empreses o als partits polítics i als departaments de l’administració pública, la diferència era que en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes, l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d’universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací on no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princenton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d’aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent.»
Joan F. Mira, El professor d’història, Proa, Barcelona, 2008, p. 104.

El Llibre de la Cort del Justícia de València

Ferran Esquilache
Quan els membres d'Harca vam decidir crear un blog, no era la nostra intenció fer de cronistes dels actes relacionats amb la història medieval als quals assistim. I no és que siguem massa aficionats a la cultura del canapé, però la presentació dimarts a l'Aula Magna de la Universitat dels tres volums que recullen la transcripció dels llibres de la Cort del justícia de València conservats del segle XIII valia la pena, pel que suposa aquesta font. Ja feia molt de temps que aquesta documentació havia d'haver estat editada, perquè el seu estat de conservació és deficient i la importància de la informació que aporten cabdal per als historiadors que treballen el segle XIII al País Valencià. La justícia i les institucions en sí poden ser analitzades amb aquesta font, però també el paisatge, l'alimentació, la vida quotidiana, i naturalment història de la llengua, topònims i antropònims, insults... per a qualsevol cosa el llibre del justícia pot ser una font adequada i aporta informació.

Ara per fi, la col·laboració de la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés transcriure'l i publicar-lo, de la mà d'un grup d'historiadors i filòlegs dirigits pel catedràtic d'història medieval Enric Guinot. De la mateixa manera que es va fer a la taula en la presentació de l'obra, crec que és just esmentar expressament els transcriptors M. Àngels Diéguez, Carmel Ferragud, Rosa M. Gregori, Juan V. Garcia Marsilla, Ramon J. Pujades i Aureli Silvestre per la gran faena que han fet, com també recordar la tasca realitzada pel personal del servei de publicacions de la UV. A l'acte, el qual va servir també per a presentar altres publicacions de l'Acadèmia relacionades amb l'Any Jaume I, van participar la presidenta de l'AVL Ascensió Figueres, l'acadèmic Albert Hauf, i el mateix Guinot, qui va fer una repassada al que significa aquesta publicació, va explicar el context en el qual va sorgir la institució del justícia, i finalment va comentar alguns detalls de la documentació, com ara les llengües emprades al text.

Albert Hauf escolta atentament les paraules de la presidenta de l'AVLmentre Enric Guinot s'amaga un as a la mànega esperant el seu moment
D'altra banda, l'acte de presentació també va servir per a fer pública la pròxima aparició de la resta de volums que recolliran tota la documentació valenciana del segle XIII, fruit de la mateixa col·laboració institucional, entre la qual s'inclouen els altres llibres del justícia coetanis que s'han conservat junt als de la ciutat de València: els de les viles d'Alcoi i Cocentaina. Així, tota aquesta documentació s'afegirà a la ja magnífica col·lecció de fonts històriques valencianes de Publicacions de la Universitat de València, i quedarà al servei de qualsevol investigador. Tots els que alguna vegada hem fet recerca sabem quant de temps estalvien les fonts publicades i els catàlegs de regestos, i si ens centrem en el mateix segle XIII, no cal dir el paper que han fet fins ara el recull de documentació d'A. Huici sobre Jaume I, les transcripcions de cancelleria del Diplomatarium de R. Burns, o la col·lecció de cartes pobles d'E. Guinot. És més, l'estat de conservació de la major part d'aquesta documentació del Dos-cents fa encara més alentidora la seua transcripció i publicació, que la salva per al futur de qualsevol accident que ens poguera fer perdre-la. I ja hem perdut prou documentació al llarg de la història com per a perdre'n més.

Ha faltat el pare Burns

Vicent Baydal
Divendres passat, 22 de novembre de 2008, va faltar Robert Ignatius Burns, el sacerdot jesuïta nascut el 1921 que va consagrar la seua vida a Déu i a Jaume I. Precisament l'any en què celebrem el vuitè centenari del naixement d'aquest darrer rei, se'n va l'historiador nord-americà que ha fet possible un avanç exponencial en el coneixement del seu regnat al regne de València a través de la monumental obra, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia: The registered charters of its conqueror, Jaume I, 1257-1276 (1985-?).

Durant l'any 2007 va eixir-ne publicat el quart volum, que abastava fins a 1273, i, segons informa Vilaweb, el pare Burns ha finit els seus dies una vegada enllestit el cinquè i darrer volum, que, segons altres fonts, va finalitzar amb penes i treballs al seu retir forçós del Sacred Heart Jesuit Center de Los Gatos (Califòrnia). Així, quan es publique de forma pòstuma, una vasta col·lecció documental, de vora 2.000 documents de la cancelleria de Jaume I relatius al regne de València, haurà estat posada a l'abast dels investigadors, tot conjuminant els índex confeccionats per Martínez Ferrando en la dècada de 1930 amb la minuciosa recerca posterior del mateix Burns.

A banda d'aquesta impagable tasca, l'historiador traspassat ens llega un arsenal de coneixements sobre el procés de conquesta i dominació de les terres andalusines del sudest de l'Ebre per part dels catalanoaragonesos, ja siga sobre la pròpia guerra, la diplomàcia, l'Església, la fiscalitat, la llengua o d'altres aspectes socials, econòmics i culturals, a través d'obres com ara The crusader kingdom of Valencia (1967), Islam under crusaders (1973), Medieval colonialism: postcrusade exploitation of Islamic Valencia (1975), Jaume I i els valencians del segle XIII (1981) o Muslims, Christians and Jews in the crusader kingdom of Valencia (1984).

Descanse en pau.

“Bona vesprada a tots!” Experiències valencianes en el vescomtat de Cabrera

Vicent Royo
Els passats dies 13 i 14 de novembre de 2008 es celebrà a Hostalric (la Selva, Girona) el I Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric al voltant de Les senyories catalanes baixmedievals (segles XIII-XV). Tot i la llarga tradició historiogràfica d’aquest tema, els doctors Josep Maria Salrach, Lluís To i Pere Ortí oferiren les noves perspectives de treball en aspectes diversos com, per exemple, la incidència de la senyoria en el camp català, en l’organització dels masos i el paper desenvolupat per les senyories urbanes, mentre que Elvis Mallorquí presentà bona part dels resultats de la seua monumental tesi doctoral sobre el delme del bisbat de Girona.
Castells catalans i gallecs, el delme de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona i els petits senyors d’Argentona completaren les sessions del Seminari, sense oblidar el debut oficial en un congrés del nostre company del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, Salvador Ferrando, amb un avanç del seu treball d’investigació sobre els Boïl i el lloc de Manises. Una presència valenciana que es completà amb la participació de dos membres d’Harca, Frederic Aparisi i Vicent Royo, juntament amb Noelia Rangel, i el convenciment amb què exposaren les dificultats legals, jurisdiccionals i econòmiques que tingué Hug de Cardona per consolidar el seu senyoriu a l’horta de Gandia al segle XV.
Ben mirat, els temes no han estat excessivament innovadors, però la joventut dels investigadors que els han presentat i les noves perspectives amb què han estat tractats són dos aspectes a tindre molt en compte. Cal esperar, per tant, les actes del seminari amb impaciència perquè els parlaments i els debats a les sessions del Seminari, al davant d’una mitjana o d’un gotet de ratafia han estat molt esperançadors i enriquidors.


Cal no oblidar la coordinació d’Alejandro Martínez, jove investigador apassionat per l’Edat Mitjana, bon coneixedor de la història d’Hostalric, amfitrió del Seminari i punt d’unió fonamental entre ponents, comunicants i assistents en general. Sense ell, aquests dos dies no haurien estat el mateix, ni de bon tros. Esmentar, per últim, la preciositat del paisatge, tot just als peus del Montseny, el bon gust dels vilatans d’Hostalric pel menjar i el vi, la magnificència del castell del segle XVIII i l’ambient estil anys seixanta de la pensió del poble. Tot plegat, un marc immillorable per a la trobada dels medievalistes i un lloc que cal visitar, si menys no, d’ací dos anys amb la celebració del II Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric.


El Món Medieval

Vicent Baydal

Des d'aquest estiu ha eixit al carrer la revista de divulgació històrica El Món Medieval, publicada per Toison Editorial al preu de 4,50 euros amb una periodicitat bimensual. Escrita en llengua catalana, se centra en episodis històrics o qüestions relatives al principat de Catalunya, el regne de València i el de Mallorca durant l'Edat Mitjana. No és una revista per a historiadors especialitzats, però sí per al gran públic, per al qual s'ha parlat fins el moment de temes tan diversos com l'orde del Temple, el monestir de Poblet, el derelicte empordanés Culip VI, la batalla del Puig, la prostitució a la València baixmedieval o la catedral de Tarragona. Hi podeu fer un tast als pdfs disponibles al seu web. Desconec si arriba a algun quiosc valencià però sempre es pot recórrer a la subscripció si voleu fer-vos amb alguns exemplars.

Per cert s'hi pot contribuir fent arribar els articles de divulgació a: redaccio@monmedieval.cat


Octubre, el cim de l'Any Jaume I

Ferran Esquilache
El 2 de febrer, el dia del 800 aniversari de Jaume I, havia d'haver estat la jornada gran d'aquesta commemoració. Però els actes programats al voltant d'aquell dia van demostrar la improvisació derivada d'una decisió presa amb retard. Era normal, doncs, tractant-se de valencians, que el gruix dels actes acabaren centrant-se en el present mes, al voltant del 9 d'Octubre. No és hora encara de fer balanç de l'Any Jaume I, però ja es poden fer alguns comentaris del que ha passat al darrer mes, encara que siga d'una manera superficial, com correspon a aquest format.

Primer va estar la cavalcada històrica del 9 d'Octubre, que segons ha proclamat la premsa, representava la que Alfons el Magnànim va celebrar en 1428 en una clara operació propagandística. Igual que la recreació. La pluja va desmeréixer un vestuari prou aconseguit, que denotava el treball de documentació que hi ha darrere, tot i les necessàries concessions en matèria simbòlica: barreja d'heràldica urbana (València, Barcelona) amb heràldica dinàstica (Sicília) o territorial actual (Aragó). Això, amén de la senyera de la ciutat, que independentment de la presència de la corona de tela sobre fons blau (que a hores d'ara no està clar si en portava al segle XV, però que inevitablement n'havia de portar ací per raons polítiques) tenia forma d'estendard. En realitat no es tracta de criticar per criticar, i en general, per al que era, es pot dir que històricament va estar prou aconseguida. Esperem que el clima permeta a la cavalcada lluir amb major esplendor en anys futurs, i que es pronuncie el Sermó de la Conquesta, si la intenció dels organitzadors que a partir d'ara es faça tots els anys s'acompleix. Bé siga al febrer al voltant de la data de naixement del rei, com es pretén, o a l'octubre com enguany. Potser podria fer-se també a l'abril, per Sant Jordi, recuperant la processó que a l'edat mitjana tenia lloc en aquest dia, en paral·lel a la de Sant Donís.

A banda de les exposicions itinerants que des de febrer van recorrent tot el país, en aquest mes el president de la Generalitat va inaugurar dues exposicions a la ciutat de València al voltant de la figura de Jaume I, tot i que en realitat el rei només és una excusa al llarg del fil conductor de les exposicions. Harca va estar allí. Crec que no és funció de ningú jutjar la finalitat d'una exposició, ni les intencions dels comissaris, però no per això s'han d'evitar els comentaris crítics. L'exposició sobre el rei guerrer conté algunes peces interessants, que d'altra manera no són fàcils d'apreciar, com ara l'espasa de Sant Martí, el casc amb cimera del segle XIII, algunes ballestes, i diverses peces més procedents de museus europeus, tot i que abunda l'armament d'uns segles posteriors al dos-cents. Tot i això, la funció divulgativa, l'explicació que els comissaris han volgut donar de la societat medieval amb l'exposició, està completament buida de contingut, cosa que tampoc no sorprén massa. Així, més enllà de la mostra per se de les peces, potser es troben a faltar explicacions sobre la utilitat de cada arma, de la mateixa manera que hi manquen recordatoris de la finalitat última d'aquests utensilis. Una utilitat que no deixa de ser la mort, o la imposició per la força dels uns sobre els altres. Al cap i a la fi, la societat feudal en tota la seua essència, molt més complicada que la imatge idealitzada del rei “guerrer” i la cavalleria que es desprén d'aquesta exposició.

Ben al contrari, l'exposició sobre el rei legislador conté tots els elements que fan destacar una exposició des del punt de vista divulgatiu actual. En primer lloc, diversos llibres i documents que, de la mateixa manera que en l'altre cas, no són fàcils de veure per al gran públic si no és en ocasions com aquesta; i així per exemple, trobem documents originals signats per Jaume I. La de rei legislador és una faceta sobre la qual s'ha incidit molt en aquesta commemoració, com ja va deixar clar el congrés d'abril a Barcelona. Però l'exposició no es deté en l'època del rei, ja que altra cosa seria inútil. Per això aborda l'evolució de les institucions creades per ell als Furs, cosa que permet al públic veure documents tan importants com ara el llibre del Cerimonial de la ciutat de València. També conté, a més, un quants vídeos explicatius, en els quals apareixen diversos professors universitaris, ja que els audiovisuals són clau en una exposició d'història actual. A més, hi ha una mirada a la historiografia dels darrers anys, representada per totes les obres escrites al voltant de Jaume I i la colonització del regne de València en les darreres dècades. I per acabar, una explicació de com s'ha celebrat històricament la processó cívica del 9 d'Octubre a la ciutat de València.

De la mateixa manera, continuant amb els actes, fa uns dies van tindre lloc els encontres acadèmics de l'Any Jaume I, que s'han realitzat a les ciutats de Castelló, Alacant i València. Sembla prou clar que no hi havia cap necessitat científica de fer-ho, però també és cert que la data ho requeria. Les coses funcionen així. De tota manera, es podrien criticar algunes coses, a favor i en contra, com ara la manera en què s'han enfocat els encontres (els "gustos" del rei?), però no parlarem ara molt d'això. Hi ha rumors malintencionats que diuen que Harca està a tot arreu, però clarament són infundats, ja que ací no hi vam estar. I no som els únics, perquè haver-ne, n'hi havia poca gent. Malgrat tot, les nostres influències ens permeten oferir algunes imatges:


Inauguració a Castelló
Castelló 2

Alacant
Cloenda a València

Ja per acabar, deixant de banda l'oficialitat, cal referir-se als Premis Octubre, que com cada any dedicaven una part dels cursos a la commemoració de torn, i naturalment enguany tocava Jaume I. Reciclatge, al cap i a la fi, com arreu. Això per no parlar de les múltiples conferències que s'han donat de nord a sud del país, amb tota la varietat d'experts que es pot trobar. I no podíem deixar de parlar de l'Any Jaume I sense fer referència a un dels actes esperpèntics als quals ens té acostumada la nostra societat. I és que amb tant de rei cristià i tanta colonització catalanoaragonesa, hi ha qui ha decidit, com en els vells temps, que els nostres orígens estaven més enrere que Jaume I, i que calia fer un homenatge al "rei" Mubarak, el “fundador” de la taifa de Balansiya. Però d'això ja en parlarem a un altre post.


Una finestra al nostre passat

Frederic Aparisi Romero
Amb aquest suggerent títol ha tingut lloc el I cicle de conferències sobre la història de la Font d'En Carròs que s'ha iniciat aquest mes d'octubre amb dues sessions. La primera tingué lloc el dia 16 amb una conferència al meu càrrec sota el títl "Viure i conviure a la Font d'En Carròs durant l'Edat Mitjana". La següent sessió fou el dijous passat, dia 23. Jesús Alonso i Jaume Castillo ens parlaren sobre el plet d'aigues de 1401 que enfrontà les viles d'Oliva i la Font d'En Carròs vs Gandia i la universtat de Palma, que aleshores incloïa els pobles d'Ador i Palma. Alonso comentà el procès de restauració al qual ha estat sotmés el document, un preciòs volum de més d'un palm de gros i una acurada decoració.

Seguidament, Jaume Castillo, expert en la conflictivitat medieval per assumptes d'aigua, ens féu una detallada descripció del litigi, analitzant els seus protagonistes, i ressenyant allò que ens pot il·lustrar aquesta conflictivitat respecte a la societat medieval, una idea que va sorprende al nombròs públic assistent, el qual quedà un tant insatisfet al no poder conèixer quin bàndol guanyà el litigi.

En el torn de preguntes, Alonso, sempre provocador, ens preguntava sobre els orígens del regadiu valencià, si romans o musulmans. La intenció semblava clara, iniciar debat en clau de difusió entre Castillo i Pep Gisbert, arqueòleg de Dénia, qui es trobava entre el públic assistent. Com que no eren tampoc hores, cap dels dos mencionats volgueren entrar al tema. Per acabar Gisbert feu una lloable denúncia sobre l'estat de l'arquitectura de l'aigua a la Safor. I els polítics, allí presents, a tragar....

Desprès els organitzadors soparen amb els dos convidats. Una xarrada molt gustosa, no sols pel menjar, sinó sobre tot per la companyia.

Ara preparem les noves sessions, us mantindrem informats.

Per cert, què bonic estava l'assut al dia següent de matí.




André Bazzana. Molta faena feta, i encara més per fer

Ferran Esquilache
Al llarg del darrer mes han tingut lloc a Calp diverses conferències sobre història medieval en el marc del Primer curs d'estudis Jaume Pastor i Fluixà, organitzat pel nou Institut d'Estudis Calpins. Així, a banda de les taules redones s'ha pogut comptar amb la participació de medievalistes ben coneguts per nosaltres, com ara Antoni Furió, Enric Guinot, Josep Torró i Leonardo Soler, que parlaren de temes de caire més general, i altres especialistes que tractaren temes més concrets de la història local, com ara els arqueòlegs José L. Menéndez i Anna Mª Ronda que explicaren les investigacions que s'han portat a terme en la pobla d'Ifac i els Banys de la Reina respectivament.

En tractava, bàsicament, de conferències de caràcter divulgador en un curs pensat amb aquesta intenció, per la qual cosa era d'esperar poca novetat científica. Però hi havia una que tenia un cert caràcter especial, i és la que va tancar el curs dissabte dia 4, pronunciada pel professor André Bazzana, de la Universitat de Lió. Per a qui ha viscut en primera persona la historiografia dels darrers 20 o 30 anys i ha pogut escoltar Bazzana en múltiples ocasions a congressos i conferencies, tractant-lo directament, aquesta xarrada no hauria representat cap novetat. I per als que hem estudiat aquesta historiografia després tampoc, però precisament perquè acabem d'arribar a aquest món han estat poques les oportunitats d'escoltar directament historiadors de l'alçada i la importància de Bazzana, per això sempre resulta interessant i entranyable fer-ho. Què seria de la historiografia sobre al-Àndalus en general, o de la valenciana en particular, sense les investigacions d'aquest historiador, o les del seu antic company a la Casa de Velázquez, Pierre Guichard? Sens dubte molt diferent, potser encara en beceroles, tal com se la van trobar quan als anys 70 van començar a investigar mitjançant l'anomenada arqueologia extensiva i la documentació escrita els castells rurals andalusins. I ho van fer amb uns plantejaments de partida que no tractaven aquestes construccions com a mers elements monumentals a estudiar per sí mateix, sinó com l'objecte historiogràfic que proporcionaria la informació sobre la societat andalusina que els va construir i emprar. No era, tanmateix, més que el principi d'una obra, que en el cas de Bazzana s'allarga cap a les aportacions que ha fet per exemple al món islàmic urbà.

A la conferència de Calp no va voler entrar en les fortificacions de tipus més urbà, com per exemple el castell de Xàtiva, i es va centrar en el tema anunciat: els castells rurals andalusins, dels quals va fer un repàs a les diverses parts que els formaven. La muralla, senzilla, que a vegades ni tan sols tanca tot el recinte si els penya-segats són contundents, envoltant una zona ampla per a refugi ocasional, l'albacar. I una zona més protegida amb un aljub i alguna menuda construcció, normalment una torre. De fet, Bazzana va voler deixar clar al public assistent, majoritàriament no especialista, la diferència entre els castells refugi dels camperols andalusins i els castells feudals coetanis a aquests, per a senyors. Sens dubte aquesta diferenciació tan important va resultar cabdal en els seu dia per a començar a entendre la societat andalusina sense el llast de la historiografia que entenia al-Àndalus com una continuïtat del període visigot. Amb una amplia mostra fotogràfica va fer un repàs per alguns dels castells musulmans més coneguts, com ara Almenara, Uixó, Bairen o Gallinera. I el que se'n sap de cadascun d'aquest casos en particular, bàsicament a partir de prospeccions i algunes excavacions ocasionals.

Finalment també va voler explicar el desconeixement que tenim encara, com de tantes altres coses, sobre els primers segles andalusins, i entre d'altres casos va ensenyar una imatge de la gran esplanada al cim de Mont Mollet (Vilafamés, Plana Alta). És l'antic emplaçament d'un castell i una madina abandonada al segle XI, que roman esperant que algun dia una excavació arqueològica ens aporte la informació que amaga sobre el poblament dels segles VIII al X. De fet, la conclusió que l'arqueòleg va voler deixar-nos com a punt final va ser, ara que ja parla de jubilació, tota la faena que encara queda per fer. Molta. I en això estem, o ho intentem.

Jaume I, a la recerca del rostre i les gestes del rei

Frederic Aparisi Romero
Sota aquest títol, Josep Gisbert ens proposa un viatge cap al nord per tal de cercar l'art del temps de Jaume I. L'acte que avui ressenyem tingué lloc el passat divendres 3 d'octubre, dia de Francesc de Borja, duc de Gandia, a la casa de cultura de la Font d'En Carròs. En gairebé una hora, l'arqueòleg de Dénia ens presenta un seguit d'imatges del segle XIII produïdes en els territoris peninsulars de la Corona d'Aragó.

Gisbert va escorcollar monestirs, esglésies i casals, observant amb atenció capitells, pintures murals i escultures que li proporcionaren una iconografia més fidedigna del temps de Jaume I. En efecte, el conferenciant assenyalà la forta contrapossició existent entre la cura dels estudiosos del monarca i la mancança de zel en les il·lustracions i les iconogràfies que a ell fan referència. Una mancança que té en el cas del cartell anunciador del 800 aniversari de la Generalitat Valenciana el seu exemple més cridaner, quin sentit té el nom de Jaume I al costat d'una armadura del segle XV? Així no es poden fer les coses. Afortunadament, però, el treball de Gisbert ens apropa una mica més i millor a la imatge del nostre monarca.

De la mateixa manera que les exposicions roden per diferents seus, ara també les conferències. Aquesta conferència que tingué lloc a la Font d'En Carròs, també es realitzarà a:
* Real de Gandia, dimecres 8 a les 20h. , al Llar parroquial.
* Palma de Gandia, divendres 10, a les 21.30h., a la Casa de Cultura.

Casa de Velázquez: Els intercanvis entre els grups confessionals

Vicent Baydal

El 15 d'octubre fineix el termini d'inscripció per al Taller de formació en estudis medievals ibèrics sobre "Los intercambios entre grupos confesionales en los reinos cristianos ibéricos y en al-Andalus. ¿Otra forma de confrontación?", organitzat per la Casa de Velázquez entre el 3 i el 7 de novembre de 2008. Hi col·laboren professors d'universitats de Lisboa, París, Poitiers, Tolosa de Llenguadoc, Valladolid, Madrid i València (Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver en aquest cas). Qui estiga interessat a assistir-hi tindrà allotjament gratuït a la Casa de Velázquez. Podeu trobar més informació en aquesta notícia d'Arqueología Medieval.com.

La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)

Vicent Baydal
Com que no es publica un llibre tots els dies (per molt menor que siga) copie la notícia que ha eixit a Pàgina 26:



Baydal presenta un llibre sobre els orígens de Beniparrell i els seus senyors feudals a l'edat mitjana
Dissabte, 27 setembre de 2008
Fins ara era ben poc el que se sabia sobre els primers segles de vida de Beniparrell. Per això, coincidint amb el 750 aniversari de la concessió de la senyoria de Beniparrell a Arnau de Romaní, l'Ajuntament ha editat un llibre amb dades inèdites sobre els primers senyors feudals de la localitat. L'acte va tindre lloc en el marc de les Primeres Jornades d'Història Local, en les quals va participar Jesús Emilio Hernández, cronista oficial d'Albal, que va parlar sobre les relacions històriques entre ambdues poblacions veïnes. També Manuel Vicent Febrer, cronista d'Alcàsser i conegut historiador de l'Horta Sud, va parlar de les dades que es coneixen sobre la població de Beniparrell a segle XV, anunciant al nombrós públic assistent que Beniparrell va estar despoblat i abandonat des de mitjans del segle XV fins a principis del XVIII.

Finalment va intervindre l'autor del llibre,
Vicent Baydal, el qual va resumir breument la història de la família Escrivà de Romaní i la seua relació històrica amb Beniparrell com a senyors feudals de la localitat. L'autor de «La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426)» ha transcrit tota la documentació medieval referent a Beniparrell que ha localitzat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, posant-la així a l'abast d'altres historiadors que vulguen incidir en la història de Beniparrell en el futur. A més, Baydal ha fet un recorregut per la història de la senyoria, documentant les nombroses vendes que d'ella es van realitzar en època medieval, parant especial atenció a la formació de la família Escrivà de Romaní, els quals van posseir la localitat des del segle XV fins a la desaparició del feudalisme al segle XIX.


Aprofite també per a penjar el llibre en la xarxa en tres arxius .pdf que conformen l'estudi tal i com s'ha publicat, amb la mateixa maquetació (que no és cosa meua) i amb la mateixa numeració de pàgines, és a dir, que els .pdf es poden citar com si fóren el llibre, ja que hi corresponen plenament:


PS: Els arxius es poden descarregar des dels enllaços corresponents, simplement registrant-vos de forma lliure a Scribd.


Després de les vacances, col·loquis

Ferran Esquilache
S'han acabat les vacances, si es pot dir així als darrers mesos en els quals tots els membres d'Harca hem combinat el descans amb el treball, com qualsevol investigador. Comença de nou el curs, i no podia fer-ho de manera més completa, amb un col·loqui internacional a casa nostra: Pautes de consum i nivells de vida al món rural medieval. La Universitat de València podrà comptar amb la presència de primeres espases del medievalisme, com ara Christopher Dyer o Massimo Montanari, per posar només dos exemples del maratonià programa que espera els assistents al col·loqui. No us perdeu la pàgina web que han preparat els organitzadors, tota una novetat que esperem no siga una excepció en futurs congressos.

D'altra banda, cal recordar el Simposio Internacional de Mudejarismo, que tindrà lloc a Terol, del que ja vam parlar, i que comptarà amb la participació del 80 per cent d'Harca amb les seues respectives comunicacions. Una llàstima la coincidència de dates.

D'alqueria andalusina a aldea despoblada: l'Hortichuela d'Alpont

Ferran Esquilache
No fa molt que es va presentar el llibre «Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit», del periodista Agustí Hernández i el geògraf José Manuel Almerich, al qual acompanya una exposició itinerant que ja s'ha vist a Alboraia, el Museu Etnològic de València i actualment a Alpont. Entre les fotografies seleccionades per a distribuir a la premsa en la promoció de l'exposició, em vaig trobar amb aquesta (feu clik per a ampliar-la) del despoblat de l'Hortichuela, una aldea del terme municipal d'Alpont (els Serrans), i de fet a molt poca distància de la localitat. I em va cridar de seguida l'atenció perquè, tot i que les cases enrunades que es veuen deuen haver estat construïdes, com a molt prompte, a la segona meitat del segle XIX o a la primera del XX, l'aspecte visual que presenta aquest despoblat és exactament el mateix que devia tindre una alqueria andalusina despoblada al segle XIV, després de la conquesta, o al segle XVII, després de “l'expulsió” dels moriscos. De fet, a la documentació escrita, sobretot a la del XVIII, hi ha moltes referències a aquests despoblats moriscos, a penes recognoscibles ja entre runes en aquella època, i que actualment han desaparegut per complet.

Però encara crida molt més l'atenció una altra cosa d'aquesta foto des del punt de vista històric. Tot i ser una aldea que ha estat habitada fins al segle XX, presenta l'aspecte visual que, imaginem, devia tindre una alqueria andalusina de muntanya: una horta aterrassada aprofitant el revolt d'un torrent, d'aproximadament una hectàrea; i per sobre, el lloc d'habitatge, en el punt més alt, i al voltant i per dalt de les cases els secans, pocs i dispersos, i el bosc, d'aprofitament comunal. En l'altra fotografia, presa per satèl·lit, es pot veure el mateix lloc, en la qual hi he posat uns punts de referència a ambdues fotografies (les lletres A, B, C i D) amb la finalitat d'ajudar el lector a entendre la correspondència d'ambdues fotos.

L'horta, que a penes es veu a la fotografia de dalt, està adaptada al vessant del torrent. S'hi poden comptar unes 12 parcel·les aterrassades, les qual sumen una hectàrea i poc més de superfície total. És a dir, un menut sistema hidràulic d'alqueria típic, molt ben documentat fins ara a les muntanyes valencianes, de Mallorca o de Granada, per posar alguns exemples ben coneguts. Segons la hipòtesi desenvolupada per Miquel Barceló, la superfície total de la terra irrigada originalment és directament proporcional al nombre de persones que componien el grup constructor del sistema en el moment de l'assentament. I es tractaria, naturalment, d'un o diversos grups clànics, generalment pertanyents a una mateixa tribu àrab o berber, que conreen les terres de forma comunal. Però tot i la defensa de Barceló sobre el manteniment del sistema tribal fins al moment de la conquesta feudal, cada vegada sembla més evident que hi va haver una mena d'evolució social també en el món rural, cap a comunitats veïnals, com ja va defendre Pierre Guichard anteriorment. Per a la zona de la Granada nassarita, Carmen Trillo ha explicat una distribució jurídica de les terres de l'alqueria, segons la qual les terres de l'horta eren terres apropiades o en propietat privada (mamlūka), les quals es diferenciaven de les terres d'aprofitament comunal (harïm), com ara el bosc, per a pastures, llenya, etc. I finalment les terres de ningú o del conjunt dels musulmans (mawāt), les quals es podien apropiar per bonificació, generalment amb conreus de secà, que es podien deixar en herència però no es podien vendre. Es tracta d'un model jurídic teòric i d'època nassarita, amb la qual cosa no sempre resulta fàcil aplicar-ho als casos pràctics, però en principi pareix versemblant poder fer-ho amb les alqueries del Xarq al-Àndalus anteriors al segle XIII. Tot i això, la presència de terres mamlūka o apropiades no implica necessàriament la desaparició del sistema de producció comunal, ja que la propietat privada pot correspondre tant a famílies nuclears com les de la societat feudal, com també a famílies amplies o clàniques. De fet, a Granada hi ha proves de sistemes hidràulics organitzats socialment tant per torns clànics com per torns de veïnatge, tot i la dispersió parcel·laria que puguera existir. És, tot plegat, un apassionant problema historiogràfic per resoldre.

III Curs d'especialització d'història medieval

Frederic Aparisi Romero
Del 10 al 13 d’aquest mes ha tingut lloc el III Curso de Especialización de Historia Medieval. Enguany el tema monografic era Conflito y consenso en la sociedad medieval, siglos XIII-XV. El curs esta finançat per la fundació Jaume II i sota la direcció científica del professor Rafael Narbona. En aquesta edició han participat 29 alumnes de diverses universitats dels Països Catalans, altres de l’estat espanyol i encara italians.
(En la foto: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són)


El sopar de gala amb el qual s’inaugurà el curs ha experimentat una notable millora respecte edicions anteriors. Després de diversos entrants, un plat principal de salmó amb verdures i fruites, acompanyades d’un caldo blanc, d’una qualitat més que acceptable. Els alumnes, ja aquesta primera nit¸ isqueren fins a les 6 de la matinada, si bé és cert que algunes tornaren més contentes que altres.
Dijous inicià les sessions de treball el mateix Rafael Narbona, en una sala sense aire condicionat. Mitjançant ventalls tradicionals ferem front a la intensa basca que dins aquells murs hi havia, una gesta gens menyspreable. Narbona féu una presentació dels Llibres del justícia de València, i a més interrogà l’alumnat local. Crouzet-Pavan resultà infumable, tot i parlar de la violència entre els joves. El dinar de catering que com cada any ens serveix Catering Salva fou de qualitat bastant mediocre, si bé és cert que en els últims dos dies, el menú millorà molt. De vesprada intervingué Enric Guinot per donar algunes pinzellades sobre la conflictivitat derivada dels usos de l’aigua. Les fotografies i el powerpoint que s'havia preparat, tot i l'escassa atenció d'alguns i algunes, queden en aquest resum en un segon lloc. De nou hem de parlar d'un nou atemptat a la llibretat i una mancança absoluta d'actitud democràtica, i no pense en el País Basc. La seua intervenció, com en el títol s’indicava, fou en llengua catalana, la qual cosa provocà l’enuig d’alguns dels assistents. Aquells que es queixaren, casualitat o no, provenien d’universitats espanyoles on hi ha una sola llengua oficial. Açò ja és una qüestió de supèrbia!. No sols els professor Guinot jugava a casa, no sols el seu títol estava en català al programa, amb la qual cosa el que et trobaràs, és el fet que eren 4 persones les que es queixaren front a 25 que no, i que eren 8 front a 21 les que no entenien el català-valencià-balear. Tot plegat, some things never change.

Divendres, amb un poc de retard, Martine Charageat, de la Universitat de Bordeaux, inicià el treball amb una xerrada sobre conflictes entre conjugues a l’Aragó baixmedieval. Cal destacar el seu llenguatge totalment fora de lloc, amb expressions com “tíos que quieren lío” i altres. Malgrat tot, s’ha d’assenyalar el seu coneixement de les fonts i la seua expossició ben organitzada. En el moment de l’esmorzar hi va haver una visita guiada al monestir, feta per l’arqueòleg de les excavacions, la qual acabà de trencar els horaris. La intervenció d’Andrea Zorzi, de la Universitat de Florència, sobre els conflictes dels comuni italians fou acurtada per acabar a les 14.30. La seua recerca descansa sobre una important diversitat de fonts que pot oferir interessants possibilitats per a una història comparada amb el cas del País Valencià. En la nit de divendres, una volteta tranquila, alguna amb el Coco-loco i uns pocs que es mantingueren a l’anonimat.

Dissabte, Maria Asenjo, de la Complutense, bé, no en podem parlar massa. Després Enrique Cruselles ens parlava de la violència i la conflictivitat interna del món mercantil relacionada amb els negocis, amenitzat amb un powerpoint força interessant, currat amb diverses fotografies i organigrames. Una exposició ben esquematitzada, amb pauses en la locució que serveixen per a cridar l’atenció d’un públic no massa entregat, un cop més en la lluna. Cruselles fa un ús freqüent de les interrogatives com a forma d’expossició. A la fi, gairebé 2.30 seguides, vullgues que no esgota. No paga la pena dir que Enrique Cruselles se’n dugué el premi Yunque. Per a la vesprada, amb retard, José Cabezuelo, Alicante, vaya cante!!! Per la nit, tot per l’aire, l’arribada de l’ulema de València sacsejà els ànims exaltats del jovent del curs. Una guerrejar nocturn que quedava reflexat en els rostres al dia següent. Hi havia qui estava més blanc que Ete moribund.
Diumenge parlava Paulino Iradiel sobre la conflictivitat artesanal. De nou, Iradiel demostrà la validesa de les velles pràctiques discursives, car que si no t'interessa el tema, doncs no fas més que fer sorolls, mirar el mòbil i xarrar. El trellat en les persones que bonic és, Maedeu. Pablo Perez, qui fou company de promoció de Rafael Narbona, tancà el curs amb una lliçò magistral i renovada sobre les Germanies valencianes.

Al remat i tot plegat, un curs on la festa nocturna i el treball historiogràfic es disputen l'atenció del jovent. Són les preferències d'aquesta joventut les que donen o no la validesa al curs. Car, hi ha qui no ix en tot l'any i espera Valldigna per a desmadrar-se. La resta d'historiadors i dores, o millor, aspirants a ser-ho, continuarem amb la nostra vida social. Ara bé, existeix un historiador o dora sense vida social? Pense que no. En Efecte, no pot existir una cosa sense l'altra.

Presentació de l'exposició: El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents.

Frederic Aparisi Romero
Atenció !!!; Estimats seguidors i seguidores d'HARCA, a causa de canvis en l'agenda de les autoritats que havien d'inagurar l'exposició, aquesta tindrà lloc el dia 23 de juliol, a la mateixa hora, això és, 12:30.

El pròxim dia 23 de juliol, a les 12:30 hores, al vestíbul de l'Arxiu Històric de la ciutat, Plaça Rei Jaume I, 10. Gandia 46701, José Manuel Orengo, Alcalde de la ciutat de Gandia, Silvia Caballer Almela, Directora General del Llibre, Arxius i Biblioteques, i Carmen Pérez Garcia, Directora Gerent de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Bens Culturals, ens conviden a la inauguració de la mostra realitzada sobre El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents. La mostra estarà oberta al públic els mesos de juliol, agost i fins el dia 19 de setembre, en horari horari de 10 a 14 h, de dilluns a divendres.


Jaume Castillo, especialista en les disputes per aigües a la Safor ens fa una anàlisi del document:

"El llibre AB-1665 de l'Arxiu Històric de Gandia, recentment restaurat, és un document d’extraordinari valor que conté el registre d'un procés entre els regants de la vessant sud del riu d'Alcoi, encapçalats per Oliva i La Font d'en Carròs, i els regants de la Baronia de Palma, recolzats pel seu senyor el Duc de Gandia. Aquest conflicte es va desenvolupar davant la Governació de Xàtiva entre març de 1401 i octubre de 1402. El litigi es centrava en com havia de ser la infraestructura bàsica del reg de la plana baixa del riu d'Alcoi, l'assut d'en Carròs, en un moment de forta sequera. Aquest assut no era una construcció sòlida al segle XV. Era només una aturada d'aigua feta amb branques, terra i altres materials febles. Els regants que prenien l'aigua d'aquest assut, els d'Oliva, la Font d'en Carròs, part de Gandia i tots els pobles situats entre Gandia i Oliva, defenien que aquesta aturada d'aigua havia de fer-se completament sòlida, de manera que ni una gota d'aigua pogués traspassar-la. Els regants de la baronia de Palma, que tenien un segon assut més menut per baix del d'en Carròs, defenien que la tradició els donava dret a una part de l'aigua del riu, i que mai l'assut objecte de litigi havia estat construït de forma tan consistent, sempre havia estat poc ferm i havia deixat passar part del cabal del riu.

El llibre conté tot el procediment judicial des de la denúncia inicial fins a la carta enviada per Arnau de Vilarnau, lloctinent de Governador, al rei, demanant que la cancelleria reial es pronuncie sobre quin tribunal es competent en l’afer, davant les queixes dels síndics de les parts. Destaquen especialment els escrits emprats per les dues parts per defensar els seus drets, redactats amb precisió i plens de referències a la tradició i a la història del conflicte, i l'aportació d'un bon grapat de testimonis, tant d'una part com de l'altra, tant musulmans com cristians, que ens transporten amb les seues declaracions al món rural medieval valencià, amb una vivesa i una riquesa extraordinàries.

La participació dels senyors feudals és també fonamental en el procés. El Duc de Gandia, Alfons el Vell, es troba en una situació delicada, ja que una part de la seua senyoria participa dels interessos d'Oliva i la Font, mentre que la pròpia vila de Gandia, beneficiaria subsidiària de l'assut de Palma, la Baronia de Palma, i els regants gandians de la vessant nord del riu d'Alcoi, estan en contra de les pretensions dels regants del sud. Ramon de Riusec, senyor d'Oliva té una posició més senzilla, i encapçala els interessos del seus vassalls. Amb tot, un dels darrers actes del juí es una carta enviada por ambdós senyors als síndics i procuradors dels seus respectius territoris, demanant-los que deixen de pledejar sobre aquest afer, ja que ambdós senyors pensen reunir-se i trobar una solució.

Sembla que la fi de la sequera, i per tant de la urgència per obtenir aigua de rec, assossegà els ànims i feu que els aldarulls esdevinguts al voltant de l'assut, que van arribar fins i tot a les armes i a l'agressió física, com es palesa en les actes del juí, s'apaivagaren i tot tornes a la normalitat... si més no fins la següent sequera."
Vegeu aquestes qüestions desenvolupades en Jaume Castillo: Els conflictes de l'aigua a la Safor medieval, Gandia : CEIC Alfons el Vell, 1997.

Mor el professor Pedro López Elum

Ivan Martínez Araque
El darrer cap de setmana ha mort Pedro López Elum, professor de la Universitat de València i catedràtic del Departament d’Història Medieval des del 2002.

La seua obra s’ha caracteritzat per tractar temes diversos de la història medieval valenciana i, en especial, el poc valorat segle XIII fins fa no molt. Bona mostra és un dels seus últims llibres, Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII (Generalitat Valenciana, 2001) o la síntesi La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime I (València, 1995). La seua tesi doctoral va versar al voltant del morabatí o el monedatge, i arran d’aquests estudis sobre fiscalitat tractà d’aproximar-se als estudis de demografia i població valencianes (El impuesto del morabatí, su base económica y sus aplicaciones demográficas: datos para su estudio (siglos XIII-XVIII), València, Universitat de València, 1972) a partir primerament de la tesi de llicenciatura sobre Alzira (Contribución al estudio demográfico de la comarca de Alcira en e siglo XV, València, Universitat de València, 1970).

Però, al llarg de la seua carrera investigadora es va orientar cap a altres inquietuds, com ara el treball Investigando la música medieval recentment publicat per la mateixa Universitat de València (València, 2005). Va destacar igualment la seua contribució en el camp arqueològic, en especial quant a les fortificacions a Alboraia, Bétera, Quart de Poblet, Silla o Xàtiva (un obra de balanç és la de Los castillos valencianos en la Edad Media: materiales y técnicas constructivas, Generalitat Valenciana, València, 2002), l’estudi de l’alqueria islàmica de Bofilla o la ceràmica de Manises i Paterna.

Tutor de diversos investigadors i professors d'aquella casa, sempre quedarà el seu prolífic treball i el record del seu mestratge.


Alfons el Magnànim. Una passió mediterrània

Vicent Baydal
No sé si heu vist el documental de Canal 9 "Alfons el Magnànim. Una passió mediterrània". En primer lloc, he de dir que estos formats -com el que ja van fer de Jaume I- m'agraden: es fan entretinguts, difonen la "curiositat històrica" i fins i tot poden picar el cuquet d'algun jove. Ara bé, caldria una miqueta més de base historiogràfica, no?

Jo calfant-me el cap per intentar entendre les raons de fons de l'expansió mediterrània dels reis de la Corona d'Aragó, que bastiren una maquinària militar i fiscal permanent de primer ordre, amb la conseqüent subjugació d'amplis grups socials, i resulta que tot es redueix a: la "passió mediterrània" del monarca, les seues "aventures mediterrànies", la seua "enyorança", el seu "poder de seducció", etc.

I el mateix si parlem de la col·laboració dels grups dirigents de cada regne: el monarca "preferia" València a Barcelona, hi havia "sintonia" i "adhesió" de la ciutat, una "aliança natural", etc. Tot plegat, acabem dient sempre el mateix de tots els reis commemorats: impulsà el nostre desenvolupament econòmic, polític i social. Si algun dia li toca a Pere el Gran o al Cerimoniós, farem igual: sí, unes quantes guerres, però tot creixement i glòria.

En qualsevol cas, és divulgació massiva, en prime time i de 30 minuts. Millor això que res.

"XI Simposio Internacional de Mudejarismo"

Vicent Baydal
Només queden 14 dies per a enviar la inscripció i el resum de les comunicacions al onzè simposi internacional de mudejarisme organitzat pel Centro de Estudios Mudéjares de l'Instituto de Estudios Turolenses. Jo potser m'anime amb una comunicació sobre l'alçament andalusí i les Corts a València de 1276 o sobre els subsidis demanats a les aljames musulmanes durant el regnat de Jaume II. Algú més s'apunta? Ací tenim el butlletí d'inscripció.

Butlletí de l'IUHJVV-8

Vicent Baydal
Com sempre a final del curs acadèmic, acaba d'aparèixer el Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra. Serveix per a donar eixida als primers fruits de les tesines dels doctorands, per a contactar amb altres professors tot demanant la seua participació a través d'escrits o entrevistes, i per a fer balanç de l'activitat del curs.

Enguany la collita ha estat fructífera: el seminari anual ha comptat amb valuoses intervencions, com les de José María Portillo, Daniele Conversi o Florence Gauthier, i ha hagut bona cosa de tallers, taules rodones i jornades, bo i posant èmfasi en les qüestions relacionades amb la societat civil, la perspectiva de gènere i la tasca i la funció dels historiadors en el món contemporani.


En aquesta ocasió, a més, hi podreu trobar al butlletí dues aportacions sobre història medieval, la meua pròpia i
l'entrevista a l'Stefano Cingolani que vam publicar ací mateix. Amb organització, empenta, treball i una mica de finançament i de generositat per part de tothom es poden abonar els camps historiogràfics, sens dubte.

Mort o glòria: tota una «lliçó d'història»

Ferran Esquilache
El debat sobre la utilització de la història en la literatura i el cinema, i la imatge que d’ella es dóna, és molt vell; i encara actualment cal afegir els jocs d’ordinador. En el cas de l’edat mitjana, és una època ideal per als jocs d’estratègia, per la qual cosa ja n’hi ha un bon nombre de jocs inspirats en el període. I ara, després del famós joc Age of Empires II: Age of Kings, fa pocs dies que acaba d’eixir a la venda en Espanya Siglo XIII: Muerte o Gloria. Vegeu la següent anàlisi en vídeo feta per una pàgina web especialitzada:

Ara ja podeu jutjar que qualsevol paregut entre el joc i la realitat històrica és pura coincidència, tot i que ens el presenten com una vertadera “lliçó d’història”. Però no es tracta d’una simple crítica. El que hem de fer els especialistes és preguntar-nos què podem fer per a millorar la divulgació social de la història i evitar coses com aquesta. O almenys que no siga tan grotesc.

I a qui li agrade, a jugar.

El record del rei

Ferran Esquilache
El medievalisme valencià aguaita a la premsa en una altra ocasió, aquesta vegada mitjançant un article d’opinió de Mateu Rodrigo, professor d’història medieval de la Universitat de València, en el Mercantil Valenciano. Rodrigo reclama el retorn del “trofeu” de Jaume I des de l’Ajuntament de València al seu lloc original en la Catedral, d’on va deixar d’estar en 1936. L’article va, a més, precedit per una notícia explicativa de la redacció del diari.


El trofeu del Rei de la Catedral, ¿ha de tornar al seu lloc?

MATEU RODRIGO LIZONDO

Enguany, com és ben sabut, celebrem el vuité centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor, que vingué al món a la ciutat de Montpeller, senyoriu de sa mare, la reina Maria, el 2 de febrer de 1208.
És aquesta una efemèride de la major importància per als valencians, no debades "el sant rei en Jaume", com ja es diu al segle XIV, ha estat el fundador del nostre poble, com a creador que fou del regne de València -que és, diguem-ho de passada, l'únic nom d'autenticitat provada del nostre país-, amb la conquesta catalanoaragonesa i repoblament del territori, coronada amb la caiguda de la capital l'any 1238. Amb tal motiu s'han organitzat commemoracions, s'han obert exposicions documentals i hi ha prevists altres actes. L'homenatge a la tomba del monarca (mort a la ciutat de València el 1276), que descansa segons la seua voluntat al monestir de Santa Maria de Poblet, ha deixat un mal sabor, per l'absència del president de la Generalitat Valenciana; la relació amb els dirigents de Catalunya, d'Aragó i de les Illes Balears, pobles germans dels valencians en història, llengua i cultura, no funciona, contràriament a la que es practica amb altres territoris. Convé recordar que el sepulcre d'alabastre del rei, restaurat fa seixanta anys per l'escultor Frederic Marès, va comptar amb l'aportació econòmica de l'Ajuntament i la Diputació de València: potser eren uns altres temps.
El monestir de Santa Maria del Puig, creiem, no és objecte de l'atenció merescuda. És fundació del mateix Jaume I, i centre de devoció principal a l'època foral, molt estimat dels nostres reis medievals, que hi solien fer estada en els seus viatges; la seua titular, la Mare de Déu del Puig, és considerada la històrica patrona del regne de València. Les actuacions artístiques en la casa no han estat prou ben protegides, segons es pot veure en alguna reforma dels darrers anys. Contrasta severament això amb l'status privilegiat que es dóna per part de les institucions oficials a l'antic monestir de Santa Maria de Valldigna (i no de "la" Valldigna, com diuen molts, que no és el seu nom històric), qualificat per llei orgànica de "centre espiritual" del país, sense que ningú no haja justificat un rang tan elevat, que situa aquesta abadia cistercenca fundada per Jaume II per damunt d'altres grans monestirs i santuaris del País Valencià, no sabem bé per què.
La catedral de València posseeix des de l'Edat Mitjana un record molt preat del rei Conqueridor, un escut que conté alguns objectes pertanyents a l'arnés de guerra del monarca: un esperó de bronze (robat l'any 1898, i del qual no s'ha tornat a saber res: degué acabar avariciosament en una col·lecció particular) i tres peces de ferro, formant un fre complet, del seu cavall; una d'aquestes porta dos blasons reials, amb restes de daurat. L'escut, de fusta, és un pavés medieval d'ogiva, amb les armes de la casa reial d'Aragó i Catalunya: quatre pals de gules en camper d'or; s'ha discutit si és pròpiament un arma defensiva, i és possible que fóra fet a propòsit per a ostentar les relíquies històriques mencionades, però no és menys respectable per això. Pel que fa a les altres peces, ningú no ha posat mai en qüestió la El trofeu de Jaume I va estar exposat sempre a la capella major de la Seu, penjat d'una pilastra a la part de l'Evangeli (esquerra). Abans del segle XV era a la capella de Sant Dionís de la mateixa catedral, patronat dels cavallers Pertusa, que posseïen la panòplia per donació feta, segons tradició no documentada d'aquest llinatge, pel sobirà aragonés a un avantpassat seu. Fou l'11 de juliol de l'any 1416 quan, segons dóna fe l'acta notarial registrada a l'Arxiu Capitular (publicada per Roc Chabàs), a sol·licitud del bisbe Hug de Llupià, Guillem Ramon de Pertusa en féu donació a la Seu, en obsequi de la Mare de Déu, per tal que fos posat a la capella major. El document explica la patriòtica intenció del bisbe: "volent a perpetuar la gloriosa memòria del senyor rei ha volgut haver les dites coses e posar aquelles en aquest lloc"; així mateix, la condició posada pel donant: mantenir perpètuament el trofeu exposat a la capella major, sense poder ser transferit a altri, en el qual cas la propietat retornaria a la família.
Hui, la pilastra és buida. A l'època de la guerra civil del 1936, l'Ajuntament de la ciutat va salvar, en un gest molt lloable, totes les peces de valor de la catedral que pogué recollir, les quals foren acuradament conservades durant el conflicte a l'Arxiu Municipal. El 1939, tot fou tornat al seu origen, llevat del trofeu reial; les armes del Conqueridor restaren, consta que a instàncies de la Corporació, en condició de dipòsit del Capítol metropolità -extrem declarat per fonts municipals--, al mateix arxiu-museu, i hi continuen fins al present. Hi ha una excel·lent fotografia, datada vers el 1900, de l'historiador Josep Martínez Aloy (publicada fa poc per Miguel Á. Català Gorgues i Susana Vega: València, Ajuntament, 2007), on es veu la situació de l'escut al presbiteri de la Seu, acompanyat d'una cartel·la amb el blasó de Pertusa i una inscripció commemorativa, que no sabem si s'ha perdut.
Diguem-ho clarament. L'Ajuntament de València degué haver respectat generosament la integritat del patrimoni de la catedral, que també és el major monument de la ciutat, però el Capítol catedral de 1939 havia d'haver mostrat més interés per la recuperació d'una relíquia històrica valenciana tan insigne. També, és cert, per preservar altres notables parts del patrimoni de l'església metropolitana, perquè poc després eren desmuntats el majestuós cor renaixentista i els orgues major i menor, del segle XVI, que podien haver estat rehabilitats, com es féu generalment; l'orgue major encara espera el seu torn, després d'un frustrat projecte de reconstrucció, fa pocs anys, per iniciativa de la Conselleria de Cultura.
Després de prop de setanta anys, ¿no serà moment ja de tornar el trofeu reial al lloc al qual va ser destinat? Això vol dir complir la voluntat d'anteriors generacions que mantingueren el pacte de donació dels Pertusa al bisbe i capítol de València, en homenatge a la memòria del rei Jaume I, que, cal recordar-ho, tingué la seua primera sepultura en aquesta capella de Santa Maria de la Seu, i al qual la mateixa diòcesi deu la restauració del bisbat. Significa també restituir una peça de museu a la funció de símbol viu del passat, que no degué haver perdut. El marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna, escrivia el 1876, interpretant justament els sentiments dels qui conservaven la relíquia en lloc tan eminent: "la vista de este trofeo en uno de los pilares de la capilla mayor de la Catedral es un emblemático recuerdo histórico colocado allí con gran oportunidad, cual cumple a la santidad del sitio y a la gratitud hacia el invicto rey..."
El Capítol de la catedral té ara ocasió de rectificar en opinió nostra, si ho entén així, d'acord amb l'Ajuntament, la decisió dels seus predecessors de 1939, en l'any dedicat al monarca més respectat de la dinastia catalanoaragonesa, el fundador del regne: és facultat seua. Mostrarà d'aquesta manera la seua estimació per la història dels valencians i per les tradicions pròpies de la mateixa Seu valentina.

"Els processos migratoris a les terres de parla catalana"

Vicent Baydal
El VII Congrés del Centre d'Estudis de Parla Catalana tindrà lloc a València entre el 16 i el 18 d'octubre de 2008. Enguany hi podran participar els medievalistes que tinguen res a dir sobre "Els processos migratoris a les terres de parla catalana". Ací trobareu el díptic amb el programa i les condicions per a presentar comunicacions.

Hi intervendrà la flor i nata dels estudiosos de la colonització del sud català (Antoni Virgili), el nord valencià (Enric Guinot) i l'illa de Mallorca (Ricard Soto), així com també Manuel Ardit, Antoni Mas i Oscar Jané, experts els dos primers en l'ocupació de les terres "alliberades" per l'expulsió dels musulmans del regne de València en 1609 i el darrer en la frontera francocatalana durant la segona meitat del segle XVII.

El 30 de juny és la data límit per a presentar els resums (1.000 caràcters) de les comunicacions i el 26 de setembre el text sencer (30.000 caràcters incloent notes).

Monuments d'Història de la Corona d'Aragó

Vicent Baydal
Malgrat l'escassa presència de públic -alguna errada en el "gabinet d'invitacions" del Museu d'Història de Catalunya va provocar que només en fórem onze els assistents- ahir es va realitzar una presentació "important" en paraules d'Antoni Furió, director de Publicacions de la Universitat de València, "molt important" en les de Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, i "històrica" en les de Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca de Catalunya.

Estes tres institucions, juntament amb el mateix Museu d'Història de Catalunya, que hi va estar representat pel seu director, Jaume Sobrequés, van donar ahir el tret d'eixida a una nova sèrie de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes de les Publicacions de la Universitat de València, l'anomenada Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. El seu coordinador, Stefano Maria Cingolani, ha exercit de curador dels dos primers volums, ja en paper: la traducció de les Gesta Comitum Barcinonensium de 1268-1269, la primera obra en prosa narrativa en català, i el Llibre dels reis, una desconeguda crònica sobre la dinastia comtal i reial que és a la base de nombroses llegendes posteriors.

Ja hi ha projectades una vintena de títols més, centrats en l'edició crítica de cròniques i altres tipus de documentació inèdita, mal editada o de difícil accés. A més a més, compten amb la bona notícia que hi col·laboraran les institucions territorials o locals interessades en cadascun dels diversos llibres, com ara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Insular de Mallorca o el Govern Balear. El bon positivisme, aquell que fa avançar la investigació, ens arriba amb un segle de retard. De ben segur que els investigadors podran aprofitar esta gran oportunitat.

Fonts més enllà dels fets

Vicent Baydal
El passat dimarts 29 d'abril va tindre lloc a l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra un dels seminaris més llargs que es recorda, amb dues hores i mitja passades d'amena i enriquidora conversa amb Stefano Cingolani sobre "Les cròniques medievals catalanes: fonts més enllà dels fets".

L'italià no estalvià crítiques subreptícies a d'altres historiadors culturals i polítics que es dediquen en exclusiva a refregir dades ja conegudes o a muntar certes visions idealitzades del passat medieval. En el camp contrari, recomanà, per exemple, la rigorosa monografia de García Fitz sobre Las Navas de Tolosa. Quant a la seua exposició, Cingolani explicà quatre casos diversos a través dels quals poguérem observar el procés d'extracció de dades alienes als mateixos fets narrats per les cròniques. Només n'explicaré un parell de relatius a les estratègies de propaganda i ideologia política de la casa comtal barcelonina.

En primer lloc, mitjançant l'anàlisi acurat dels Annals de Tortosa II, de la família d'Annals del monestir de Ripoll, es poden capir certes particularitats: comencen en la data tardana de 1097 amb la conquesta d'Osca i només recullen fets relatius a les victòries militars cristianes sobre els musulmans del Xarq al-Andalus o de Terra Santa. A més a més, tenen notícies pròpies des de 1153, el que indica que ja l'endemà de la conquesta de Tortosa el nou bisbe s'encarregà de copiar els Annals de Ripoll amb una determinada tria que definia clarament una ideologia de guerra santa contra els musulmans, encapçalada pels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer III i IV, com a hereus legítims dels reis d'Aragó.

En segon lloc, la traducció catalana de les "Gesta comitum", realitzada cap a 1268-1269, no aporta dades noves respecte de la versió llatina, però l'anàlisi del seu stemma sí que ho fa. Respon a dues famílies de manuscrits en què s'observa que Jaume I va ordenar la traducció i va enviar-ne còpia a les principals cancelleries de Catalunya: la de l'arxiu reial i la del consell de Barcelona. Per tant, el mateix rei decidí que hi havia d'haver una versió oficial en romanç de la història de la seua dinastia, un fet de control, legitimació i propaganda política a través de la historiografia de primer ordre.

El seminari va cloure amb una interessant xarrada amb Josep Maria Salrach i Enric Ucelay da Cal, que va deixar alguna frase per anotar com ara la dita pel mateix Cingolani: "el segle XV és encara més medieval que el XIII i el XIV", és a dir, que estava molt més literaturitzat, així com mediatitzat per certs referents culturals idealitzats que ni tan sols existien -o no es plantejaven- durant els segles anteriors.