Entre el 7 i el 9 de març de 2012, la ciutat de Lorca acollí el VI Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Com és ja habitual des de 2002, un total de setze joves vinguts de tot arreu s’aplegaren a la Ciudad del Sol per donar a conéixer les seues investigacions a altres col·legues i crear un espai de discussió sa i saludable, capaç d’estimular un intens intercanvi d’idees i coneixements. Celebrat cada dos anys, el simposi ha esdevingut tota una referència al calendari dels joves medievalistes i també un inigualable punt de trobada per crear xarxes de contactes i reforçar les que ja existeixen. Res més important en un món com el nostre, on quasi tot està despersonalitzat i l’útil eina virtual, a pesar de que ens apropa als nostres col·legues, ens priva del contacte personal, tan necessari en moltes ocasions. I tot açò s’accentua si, com succeí a Lorca els dies passats, el grup que t’acull està format per persones d’una qualitat humana excel·lent. Fou gràcies a tots i cadascun d’ells que el simposi esdevingué, de nou, un marc incomprable de treball i d’aprenentatge, tant per als més veterans com per als més novells, tot en un ambient diluït i distès, que et feia oblidar que en realitat allà s’estava treballant, i molt.
Les intervencions s’agruparen en cinc sessions (economia, dones, religiositat, ciutat i cultura) i és cert que, en primera instància, allà cadascú anava a parlar del tema pel qual havia estat seleccionat per un desconegut comitè científic i poca cosa més. Res més lluny de la realitat, els debats s’allargaren durant hores a la sala del Fondo Cultural Espín, que acollí l’encontre i a qui cal agrair amablement la cessió de les instal·lacions i la paciència que tingueren amb nosaltres, perquè, com a bons medievalistes, cap dia començàrem ni finalitzàrem les sessions a l’hora prevista. I no ho féiem perquè, com he dit, després dels parlaments individuals la discussió s’allargava i s’allargava de manera incontrolable.
Fiscalitat i finances municipals, prestamistes gironins, immobles que es compraven i es venien a Vilafranca, el paisatge andalusí de Lleida i el feudal d’Oriola, les bruixes pirinenques, el luxe de la cort de la reina Maria d’Aragó, les taxadores d’Osca, la religiositat dels valencians i els aragonesos, els procuradors a corts castellans, els ciutadans barcelonins, les escriptures del capítol catedralici d’Oviedo, els conversos de Granada i, fins i tot, san Eulogi i Leovigild de Còrdova, tots hi foren presents durant aquells tres dies a Lorca. Sembla difícil, a primera vista, trobar punts comuns entre aquesta conjunció quasi dantesca de temes i personatges, però sorgiren, i tant que sorgiren! I ho feren perquè el grup que a Lorca s’aplegà tenia unes ganes enormes de treballar i d’aprendre, no em cansaré de repetir-ho. No m’estendré més ací. Únicament vos convido a tots a esperar la publicació de les actes, que prometen ser força interessants. I què dir-vos més? Res que no sabíeu ja, que les converses continuaven als bons restaurants llorquins entre àpats abundants i generosos, al passeig per la Fortaleza del Sol, encara en reconstrucció, al hall de l’hotel mirant els partits de futbol i als bars locals entre cervesa i cervesa, a la recerca dels “indígenes” que ens feren conéixer la desgràcia que havien patit feia quasi un any.
No volia deixar passar l’oportunitat ni acabar aquesta crònica sense fer-hi menció. Aquell poble ben bé la mereix. No vaig a reproduir les xifres de cases derrocades, dels milers de famílies desplaçades i dels milions d’euros que ha costat i costarà refer la ciutat. No s’escau ací i, a més, podeu trobar-les en qualsevol altre lloc. Com a cronista ja veterà del simposi i humil coneixedor de la ciutat, preferisc retenir algunes experiències personals, molt més il·lustratives que les xifres.
No esmentaré el seu nom, però vull que el seu relat d’aquella nit del 6 de març de 2012 no quede en l’oblit. Sopàvem la primera nit i un grup de gent que ja ens coneixíem de feia temps ens havien aplegat a una punta de la taula. Menjàrem, parlàrem i riguérem fins que eixí el tema. En eixe moment tots callàrem i únicament podíem escoltar el dramàtic relat d’un llorquí que visqué la tragèdia de lluny, perquè hi era fora, però que sofrí més que si haguera estat present. Tots els seus eren a Lorca el dia del terratrèmol, tots, excepte ell. No podeu imaginar la gravetat de la seua veu, impregnada alhora d’una profunda serenitat. Parlava de no saber què ocorria amb la seua família, amb els seus amics, però això no alterà el seu esperit al llarg del discurs, que romangué seré i greu, però sense perdre l’esperança. Ben mirat, les seues paraules eren les de tot un poble que lluita per tornar a ser el que era, seré i greu, sense perdre l’esperança i esbossant cada dia que passa un somriure més gran.
Escoltant en primer persona els relats de la gent que visqué la tragèdia tots aprenguérem, si és que no ho sabíem ja, que la vida és fugaç i que són els petits detalls els que la fan preciosa. Sabeu què era el que recuperava la gent desallotjada de les seues llars els dies següents al terratrèmol? Les fotos, els records personals i íntims. Ni riqueses ni béns materials, només sentiments. Tot es compra i es ven, tot va i ve, tot es crea al llarg d’anys d’esforç o es destrueix en un sol instant, excepte els sentiments. I es això el que els habitants de Lorca no han perdut, l’estima per la seua terra, per la seua ciutat, per la seua gent. Caminant pels seus carrers, recordant-la ara fa dos anys i observant el tràfec de la gent, que munta, baixa, treballa, riu, plora, recorda, enyora i s’alça cada dia per continuar endavant, te n’adones de l’esperit de lluita d’aquell poble, de la seua capacitat per sobreposar-se a les dificultats i de la seua vitalitat, que ni la tragèdia més dramàtica mai viscuda ha aconseguit anul·lar.
I entre tot aquell aldarull, en aquell univers de vida i reconstrucció, tots i cadascun dels seus habitants tingueren a bé acollir un grup de setze joves que anaven a parlar d’història medieval. És curiós l’ésser humà. A una ciutat que encara s’està alçant hi ha lloc per a la cultura, per al saber, sense recels, sense oposició. Crec, humilment, que tots i cadascun dels setze participants del simposi li devem un agraïment a Lorca i a la seu gent. Després d’experiències com aquesta, te n’adones que l’historiador ha de sortir al carrer i ha de tornar-li a la societat l’esforç que fa per ell. Vertaderament, la seua funció està al carrer i no solament entre la pols dels llibres que s’amuntonen als despatxos i les biblioteques.
Per acabar, només em resta expressar l’agraïment personal (i crec que col·lectiu) als secretaris d’organització, per la seua àrdua tasca, i especialment a Juan Francisco Jiménez Alcázar, organitzador del simposi i lluitador incansable. Sense ell, difícilment haguera pogut tornar enguany a Lorca a retrobar vells amics. Perquè, en efecte, fa il·lusió veure com han crescut alguns jovenets coneguts anys enrere i com han anat formant-se amb el temps, de la mateixa manera que contenta veure que els més veterans, entre els quals hi ha aquest humil narrador, continuen en primera línea de foc, lluitant dins de la trinxera del medievalisme.
