La fusta i la construcció a les comunitats rurals valencianes

Parlava feia un temps de l’ofici del ferrer als pobles valencians medievals, i també del treball que hi desenvolupaven els pastors de la dula i els messeguers en la guarda i custòdia dels camps. Amb la finalitat d’anar introduint més matisos a l’anàlisi de la nostra societat rural i trencar amb aquella visió monolítica que associava món rural i camperolat, avui és el torn dels fusters i també dels obrers que s’encarregaven de fer les reparacions que exigien periòdicament els immobles, figures que no han estat analitzades en profunditat per la historiografia, ni en l’àmbit rural ni en l’urbà.

Dos homes treballant la fusta

Juntament amb l’ofici de ferrer, el de fuster és també imprescindible en qualsevol comunitat rural, ja que les seues tasques més habituals cobreixen un ampli espectre d’activitats. En conseqüència, els registres notarials deixen entreveure la presència de diversos veïns de cada poble que es dediquen al treball de la fusta, tant per satisfer la demanda domèstica com per a intervenir en les distintes fases del sector de la construcció, des de l’abastiment de matèria primera fins a la finalització d’obres de caràcter privat i públic.

Els utensilis de cuina (gots, culleres, escudelles y talladors) i bona part dels mobles de la casa (llits, bancs, cofres, caixes, cadires i taules) estan fets de fusta, i açò genera una demanda eminentment local, coberta per un parell de veïns que es dediquen a temps complet al treball de la fusta. Encara que poden disposar de diversos productes prèviament elaborats per a vendre’ls en les tendes, amb freqüència els fusters treballen per encàrrec. En aquest sentit, algun veí els pot demanar la confecció d’una peça concreta, com és el cas d’un retor de la Jana, al Maestrat, qui l’agost de 1400 encarrega al ballester Antoni Mir, de Vilafranca, la fabricació de dos arquibanchs de pi, de VII palms e mig, bons e mercaders, que deu tenir acabats abans de la propera festa de Tots Sants.

Un altre home treballant la fusta

Així mateix, els fusters poden treballar també a instància d’un mercader que els contracta per a produir en sèrie un conjunt d’objectes que després comercialitzarà ell mateix. És així com l’hostaler d’Onda Antoni Florenç li encomana al fuster Pasqual Muntanyes, de Vilafranca, la fabricació de trenta arquibancs de pi de fasa, establint en el contracte que li pagarà 5 sous per cada peça després de ser acabada. S’indica, a més, que els mobles han de tenir VII palms e mig de larch, e un palm [e] un forch de alt e de taula. Per la seua banda, Florenç es compromet a aydar-vos [a Muntanyes] ab ma persona, francament e bona, ab quadregar e serrar la dita fusta dels dits arquibanchs ... dins dos dies aprés feta requesta per vós, i si no ho fa, Muntanyes pot logar un hom e que li pugue dar III sous per quiscun jornal. Una vegada finalitzat el treball, el mateix Antoni Florenç segurament s’encarregaria de vendre aquests mobles, com ja féu el 1395, quan Joan Manxo reconegué deure-li 30 sous per raó d’un banc i un arquibanc. Així mateix, l’hostaler també mercadeja amb matèria primera encara per treballar, ja que el 1405 Antoni Centelles reconeix deure-li 73 sous ratione fusta sive lignorum.

Recreació del treball d’un fuster medieval

En aquest sentit, les instal•lacions de transformació de la producció agrària i el sector de la construcció dinamitzen també l’extracció i la comercialització de fusta en grans quantitats. El 1401, Domingo Coll té arrendat el forn de Vilafranca i contracta Joan Navarro perquè li duga la fusta necessària per coure el pa, establint que li pagarà un total de 25 sous, 6 diners per la matèria primera i que contribuirà en la meitat de les despeses de transport des d’un pinar fins el poble.

De la mateixa manera, el febrer de 1397 Gil de Cabrielles i Esteve Montfort, veí de l’Esglesiola, feren societat e companyia en e sobre lo carrill que ells tenen per portar comunament fusta a la vila de Morella fins a la propera festa de Sant Miquel, comprometent-se tots dos a metre sengles bèsties mullars bones e covinents, les quals sien ... provehides de comú. A més, d’una banda, Cabrielles ha d’aportar a la companyia un parell de carros, que ha de mantenir ab ses pròpries missions e despeses, i també és l’encarregat de confeccionar els taulons que iran al carril, amb unes dimensions de palm [e] mig d’ample e palm de long, e XXX de forch, rebent per obrar de cascuna carretada V sous, VI diners, segons que és taxada en Morella. De l’altra, s’estableix que Montfort és l’encarregat d’anar ab lo dit carril fins la vila i, si no pot fer-ho, haurà de llogar un home que ho faça per ell i que sàpie dar e don bon recapte a la un carro», pagant-li el dit Esteve Montfort les despeses de menjar i beure mentre «treballarà en lo carril o en la fusta.

Torn i ferramentes dels fusters

Però, a banda d’aquestes tasques dutes a terme per part de camperols que compaginen l’extracció de fusta amb la cria de ramat i la gestió diverses parcel·les, la major part del procés d’extracció i del tractament de la matèria primera està en mans d’altres professionals, com és el cas del pedrapiquer de Portell Domingo Montpaó, titular del domini directe d’un molí serrador situat en el curs del barranc del Molí Pitarch, a l’oest del terme de Vilafranca. Seria ací on duria a terme la transformació de la fusta que posteriorment s’utilitzaria en les obres que realitza ell mateix i que també vendria a altres obrers.

Segurament, bona part d’aquesta fusta que aflueix de les aldees cap a Morella es destina a la construcció, per alçar les bastides i construir determinades parts de l’estructura de les cases. Així, els fusters aporten els cabirons i les bigues que sustenten les primeres plantes, els pilars mestres i les biguetes que suporten les teulades, normalment fetes de canyís o teules. Juntament amb la fusta, altres materials imprescindibles per al sector de la construcció són la pedra i la terra. D’aquesta manera, el 1413 el marmessor testamentari d’Antònia, muller que fou de Bartomeu Sala, de Vilafranca ven a Antoni Florenç una arrova de pedra per 1 sou, 1 diner, mentre que Jaume Palau, tutor de Pasqualeta, filla del difunt Pere Miró, dix que havie tirat terra al terrat de les cases de la dita pubilla per reparar-lo, emprant XX càrregues el 1402 i altres quatre càrregues el 1403, que fan, a II diners la càrrega, [e] ab VI diners de la pugada al terrat, un total de 4 sous, 8 diners.

Més estris dels fusters

A causa de la utilització d’aquestes materials i les tècniques constructives, el deteriorament dels immobles és ràpid i exigeix serioses reparacions cada vint o trenta anys, especialment en les teulades, fetes de canyís o teules. Així mateix, l’eixamplament del grup familiar, les herències i l’endeutament estan a la base de moltes de les constants remodelacions dels habitatges, obres que en molts casos són realitzades pels membres del mateix grup domèstic. A més d’aquesta manca de professionalitat, segurament tampoc no hi ha una política urbanística ben definida a través dels establiments municipals i, en conseqüència, tota la responsabilitat i la resolució dels conflictes que es generen recauen sobre la figura del mostassaf, oficial encarregat de controlar tot allò relatiu a l’urbanisme dels pobles que sol recaure en mans de distints artesans, molt més familiaritzats amb les activitats no agràries que competeixen al dit càrrec.

Els treballadors de la construcció

Així, el maig de 1396 Pere Mir, mostassaf de Vilafranca aquest any, intervé en una obra que lo dit Francesch [Torres, major], fa en son alberch perquè està causant nombrosos desperfectes en l’alberch d’en Johan Valero, que davall stave, ni en los béns mobles que en aquell són, i finalment aconsegueix que el sastre Torres es comprometa a pagar totes les destrosses originades en la casa de Valero. El mostassaf accepta la composició i, preveient que les obres s’allargaran més enllà de la durada del seu càrrec, en aquest mateix moment assigna y en stimadors del alberch ... en Miquel Péreç e Simó Johan, los quals ... stimaren lo dit alberch ab los béns mobles que y eren: D sous.

A banda de les obres realitzades per particulars, en els pobles hi ha també professionals que s’encarreguen de realitzar les reparacions periòdiques que necessiten els immobles. D’aquesta manera, el gener de 1400 els majors de la confraria de Santa Maria la Major de Vilafranca contracten a Domingo Carrascull, el seu fill Pere i Llorenç Solsona per fer, e obrar, e descobrir e de nou fer e cobrir la meytat de la cuberta de la casa de la confraria del dit loch, dels pilars de pedra ves lo Collado e fossar o carreró del fossar, abans de la propera festa de Sant Joan, a canvi del pagament de 240 sous.

Vilafranca

Els majorals es comprometen a aportar tota la fusta, ço és, per a lumeres, tapials, filles e fulla, que necessària hic serà, e la clavó que mester hic serà. Per la seua banda, els obrers han de descobrir la dita meytat del terrat e levar totes les canals de tot lo terrat e, aprés restituïda e tornada la dita meytat de terrat, siats tenguts de fer e tornar les canals, així com també planegar bé tota fusta, lumeres, filles, fulles, botguets e cimentar aquella e perfilar, e fer-hi semblant obra de nou que és segons la cuberta vella que a present hic és, e obrar segons aquella fon obrada e feta. També els encomanen obrar e metre de nou una fila que a present és trencada, a prop lo portal major de la dita casa, ... e obrar un portal de fust, ço és, lo davall per al portal que ix hom ves lo fossar, e assentar aquell en manera que stigue bé.

Un any després, els nous majorals de la confraria recorren altra vegada a Pere Carrascull i Joan Arahuet perquè reparen el sostre de la casa de la cuyna de la dita confraria i, sobretot, fer-hi un bon fumeral de fulla post bona e de meliç planegada, ab VIII stants de XVI palms, lo qual fumeral sie quadrat e haje XII palms a quascun cayre, e altres XII palms de alt, e dessús lo fumeral haje una garlanda de quatre palms, però finalment el contracte no es tancà i no l’obra no es dugué a terme.

Ara bé, les obres de major envergadura i que requereixen un major nivell d’especialització se solen encarregar a professionals forasters. El 1406, Antoni Centelles, de Vilafranca, contracta al piquer de Portell Domingo Montpaó per construir la capella que el seu pare, el ric mercader Berenguer Centelles, havia manat erigir en l’església de Vilafranca en el seu testament. El salari estipulat és de 151 florins (1.661 sous) i l’obra deu estat finalitzada abans de la propera festa de santa Maria d’agost de 1408. Segons es diu al contracte, en una primera fase, abans de la festa de sant Miquel de 1407, ha d’alçar les parets de la capella amb pedra de mamposteria i fusta, mentre que entre aquesta data i agost de l’any següent deu decorar l’interior de la capella amb una membrana daurada, les figures de sis babuins i un altar amb un carner fet de pedra picada i amb l’escut de la família en la seua boca, a més d’esculpir les armes o sobreseyals de Centelles en les tres parets de la capella.

Obrers medievals

Amb la promoció d’aquest tipus d’obres gràcies a l’enriquiment assolit mitjançant l’especialització ramadera i el comerç de la llana, els notables locals contribueixen a introduir en el món rural les tendències procedents de la ciutat. Al tombant dels segles XIV i XV, promouen grans obres arquitectòniques i, fins i tot, naix una escola pictòrica pròpia en els Ports i el Maestrat amb una gran ressonància en el gòtic valencià i també internacional. A banda d’açò, les elits rurals reforcen, amb totes aquestes inversions, la seua posició de domini social, polític i econòmic sobre la resta de veïns de les comunitats rurals, dedicats no solament al treball de la terra i la cura del ramat, sinó també a moltes altres activitats necessàries per al desenvolupament de la vida quotidiana, com ara la fusta i la construcció.

L’ofici de ferrer al camp valencià

En les comunitats rurals medievals, el límit que separa l’espai agrari de la zona estrictament urbana és imperceptible. Eres, corrals i estables en marquen la transició i, als afores de les aldees, els horts i els ferreginals s’intercalen amb les últimes cases i els patis, mentre el repic de les aixades i el tràfec de les mules amb l’arada es mesclen amb les martellades del ferrer i els colps incessants que els fusters propinen als cabirons de fusta. Res nou a qualsevol comunitat rural d’arreu de l’Occident europeu, on, a banda de llauradors i pastors, habiten un bon nombre d’artesans i menestrals encarregats de fabricar els objectes utilitzats a diari pels altres veïns i d’oferir els serveis necessaris en la vida quotidiana de la comunitat.

Dos ferrers treballant

Ferrers, moliners, flequers, fusters i obrers, ells són els altres treballadors que habiten al camp. El seu treball, la seua vida, tanmateix, han estat desatesos pels estudis d’història rural, a pesar de la seua importància. Després de dècades dedicades a l’anàlisi del senyoriu, la comunitat rural emergeix amb força en el discurs historiogràfic als anys vuitanta del segle XX i, amb ella, ho fan també els pagesos, les seues estratègies econòmiques, les seues relacions socials i la seua participació política tant en els afers comunitaris com en els senyorials. Ara bé, aquells que han estat observats i descrits amb major precisió han estat, com no, els més rics i, en menor mesura, alguns dels llauradors pertanyents a l’estrat mitjà de les comunitats. Són també els que deixen més traces a la documentació, però això no vol dir que els més humils i els que no són únicament llauradors no hi siguen presents. Cal, això sí, cercar amb més cura, perquè en la documentació procedent del món rural no se sol especificar l’ofici dels protagonistes dels contractes, i detenir-se en documents que, malgrat semblar insignificants, tots plegats poden oferir clarícies sobre la gran majoria de components de la comunitat.

El mateix ha ocorregut a nivell professional. El treball del llaurador ha estat definit amb exactitud atenent al seu utillatge i a les cures que necessitava el camp segons l’època de l’any, informacions que, a banda dels tractats medievals d’agricultura, també apareixen amb freqüència a les fonts. Però, què ocorre amb els altres habitants del camp que he esmentat fa un moment? Quines són les condiciones de treball de ferrers, fusters i obrers? Més ben dit, quin és el seu treball? En què consisteix? D’això precisament vull parlar-los un xic. Fa un temps feia una ullada a les funcions desenvolupades pels pastors de la dula i els messeguers de Vilafranca a mitjan segle XIV, tot amb la intenció de mostrar quins eren els altres treballs dels llauradors. En aquesta ocasió, la mirada es dirigeix als professionals del ferro al món rural. També a Vilafranca, un escenari cobejable pel nombre i la qualitat de la informació històrica que proporciona, però ara a la fi del segle XIV i l’inici del XV.

Recreació del treball dels ferrers

Durant aquests anys, Vilafranca està integrada per unes 130 cases, és a dir, entre 450 i 650 habitants. Segons el discurs tradicional, sembla que les activitats agropecuàries estan a la base de l’economia domèstica de la població de Vilafranca, però, en realitat, només el 52% dels veïns viu exclusivament del treball de la terra i de la cura del ramat. En efecte, al lloc hi ha notaris, eclesiàstics, paraires, sastres, teixidors, sabaters, ferrers, fusters, ballesters i molts altres artesans que ofereixen els seus serveis a la resta de la comunitat. Bona part d’ells desenvolupen els seus treballs a temps complet. Altres, ho fan a temps parcial i compaginen els seus oficis respectius amb la gestió indirecta de distintes parcel·les de terra i algunes raberes d’ovelles, per completar els ingressos casolans. Entre els ferrers, que només suposen el 3% de la població, hi ha de les dues coses.



Estructura socioprofessional de Vilafranca, 1393-1412

En l’àmbit rural, el ferro s’utilitza per a fabricar els estris de la llaurança i les ferramentes dels artesans, en les ferradures dels animals de treball i en molts altres objectes de la vida quotidiana. El ferrer esdevé una figura imprescindible en qualsevol comunitat rural i, per aquesta raó, les autoritats locals de Vilafranca posen en marxa una política dirigida a garantir uns serveis mínims als veïns i incentivar la presència continuada d’un professional almenys, encara que regulant les seues condicions de treball. En efecte, al món rural no existeixen cossos normatius amb disposicions establertes per corporacions d’oficis que regulen la tasca dels professionals, així que són els propis jurats els que controlen l’activitat a través d’aquesta mena de contractes. Els ofereixen, això sí, una major flexibilitat, perquè solen ser renovables any a any i, per tant, poden introduir les modificacions pertinents en cada moment, adaptant el treball dels ferrers a les condicions del mercat.

Així, el 1401 els jurats del lloc cedeixen quandam domum cum patuis, unum coram domum et aliud citra domum, al ferrer Pere Carrascull per a què establisca ací el seu taller i comence a treballar. La cessió és gratuïta i en el contracte només s’especifica que únicament podrà ser cancel·lada propter guerram vel mortem dicti Petri vel absentiam o quan no vullga exercir l’ofici. A més, els jurats es comprometen a fer-se càrrec de qualsevol oppus novum factum in dictis patuis, solvendo pro eo tantum quam adiudicatum et tatxatum fuerit per duos probos homines per Consilium dicti loci eligendos.

Recreació del lloc de treball dels ferrers

Al llarg dels últims anys del segle XIV, l’ofici està en mans d’Aparici Ivanyes i, especialment, del seu fill Joan. De fet, l’octubre de 1393 Joan contracta a un veí de Mosquerola com a ajudant durant un any, amb el compromís de pagar-li la meitat del blat i la tercera part dels diners rebuts pel seu treball. Per la seua banda, el mosso ha de satisfer la meitat de les despeses que faça en el seu avituallament i deu col·laborar amb la meitat dels diners invertits en el manteniment d’un animal de treball utilitzat per al servei del taller. L’any següent, es fa amb els serveis d’un jove de Fortanete –segon diu el document, maior XV, minor vero XX^ti [annorum]– per un període de sis anys a canvi d’ensenyar-li l’ofici i proporcionar-li el menjar i la vestimenta durant aquest temps –és a dir, unam voscem panni lane et unam camisam els tres primers anys i unam voscem superiorem et unum fasset al llarg dels altres tres–, mentre que el mosso es compromet a facere, servire et obedire vobis in dicto officio et in omnibus necesariis et mandatis, tam de die quam de nocte.

El mateix Joan Ivanyes, fins i tot, exerceix l’ofici després de la cessió feta pels jurats a Carrascull, ja que el 1404, en el seu testament, nomena usufructuària de l’operarium ferrerie que posseeix a la seua dona Maria, mentre que un any després el seu pare Aparici, tutor de les seues tres filles, reconeix deure a un mercader de Morella 22 sous, 5 diners d’aquells 44 sous, 11 diners quos dictus Iohannes debebat pretio ferri quod a vobis emit abans de morir. En aquest sentit, s’ha de dir que el País Valencià era deficitari en ferro i, de fet, era un dels articles inclosos en les «coses vedades». Així, el seu comerç estava controlat per les autoritats reials i els ferrers de les zones rurals depenien de les importacions realitzades pels mercaders dels centres urbans més pròxims.

L’enclusa i el martell, les dues eines principals en el treball del ferrer

Tornem al cas de Joan Ivanyes. És possible que la multiplicitat de negocis que duia a terme –estava immers plenament en el mercat de la terra, la venda a la menuda de carn i altres productes alimentaris, les operacions creditícies i, sobretot, les transaccions amb animals de treball– porte als jurats a deixar l’ofici municipal en mans d’un altre ferrer que es puga dedicar a temps complet a oferir un servei indispensable a la comunitat. Fins el moment, Pere Carrascull havia treballat amb el seu pare i un altre veí de Vilafranca en la construcció, però a partir de 1401 es dedica en exclusiva a l’ofici de ferrer i ja el 1408 els jurats «lo fermaren per ferrer del dit loch», establint que havian d’acudir a ell tots els veïns per reparar qualsevol utensili agrícola.

El contracte comença en la festa de sant Lluc i la seua durada és anual. Per exercir l’ofici, Carrascull rebrà del Consell una subvenció anual de mig cafís de forment i un parell de «bèsties majors, que lauraran de innyeria o lloceu». Així mateix, el salari que rebrà per cada tasca el cobrarà també en espècie, mentre que si algun veí prefereix pagar-li en diners, haurà de fer-ho abans d’abandonar la ferreria. Les altres clàusules del contracte posen en evidència les intencions de les autoritats locals, decidides a garantir un servei bàsic a la comunitat. En conseqüència, estableixen els preus que haurà de cobrar per cada tipus de treball i imposen que el taller haja d’estar obert el major temps possible, «enaxí que·ls lauradors, tota hora que mester ho hauran, hic trobon recapte». De no ser així, el ferrer haurà de pagar 6 sous a cada veí perjudicat per cada dia que «vagarà» i altres 4 sous pel jornal dels bous o les mules, encara que queda exempt d’haver de satisfer cap multa si un dia es presenten a la ferreria molts llauradors i no pot atendre totes les peticions.

Un parell de bous amb l’arada

Pel que fa als preus del seu treball, Carrascull està obligat a «sostenir, calçar e adobar» amb dues relles a cada parell d’animals de llaurança a canvi de dues faneques de forment i només una si es tracta d’un únic animal, rebent mig cafís per això. Així mateix, si ha de ferrar a alguna animal posant ell mateix el ferro, els preus són diferents. Si es tracta d’un animal de llaurança deu cobrar 4 diners per ferradura en les peülles davanteres i altres 3 diners per ferradura en les de darrere, mentre que si l’animal no s’utilitza per a les feines del camp el preu ha de ser de 6 i 5 diners per ferradura, respectivament. Ara bé, el ferrer s’ha de fer càrrec també de les despeses originades en la cura de qualsevol animal ferit mentre el ferrava. Per últim, el ferrer està també obligat a fabricar tota mena de ferraments «e tota altra obra a la lauró necessària e profitosa», cobrant només la meitat del preu real en cadascuna d’elles només si les fabrica completament noves. En canvi, no deu cobrar res per reparar tota mena de claus, agulles, cadenes, destrals, aixades, ganxos i arades. En el contracte també s’especifica, en última instància, que el ferrer cobrarà 4 diners per cada lliura de ferro i altres 6 diners per cada lliura d’acer que utilitzarà en la confecció de totes aquestes ferramentes.

La forja d’una ferradura

Aquest contracte entre els jurats i el ferrer, que ambdues parts renoven l’any 1409, mostra que bona part de la dedicació dels professionals del ferro al món rural anava destinada a les eines de treball del camp. Ara bé, tot fa pensar que els ferrers de Vilafranca durien a terme molts altres treballs, com ara la fabricació i la reparació dels utensilis domèstics, especialment els de cuinar, fets tant de ferro com de coure. També podrien reparar i, fins i tot, confegir algunes de les espases, les llances, els ganivets, els cascs i les peces de ferro dels escuts que posseeixen els veïns, encara que al poble hi havia ja dos ballesters. Tot fa pensar, tanmateix, que les armes i els altres objectes més específics i luxosos que apareixen a les cases dels notables locals o, fins i tot, la creu de l’església segurament serien elaborats per professionals forasters més especialitzats, com ara els argenters, sovint instal·lats als centre urbans. Tot plegat, les influències de la ciutat es deixen sentir a tot arreu del món rural i els seus tentacles s’estenen per tots els sectors econòmics, socials i polítics.

Les terres a mans de l'artesanat

Coneixem bastant bé alguns dels trets principals del món agrari valencià medieval, si bé molts d’ells estan sent objecte de diverses relectures ben interessants: l’hegemonia de l’alou (no sotmeses a cens) i en menor mesura de les tinences en règim d’emfiteusi (especialment en les terres de senyoria, pagadores de censos en metàl·lic); el domini de la petita explotació, que anà erosionant-se al llarg de la baixa Edat Mitjana, i la dispersió del parcel·lari; la conformació d’un notable patrimoni en mans d’una elit local, amb les terres més properes al nucli habitat i millor equipades; o en la composició dels cultius, tot i el domini del cereal, començaren a apuntar-se en el Quatre-cents canvis en els conreus, alguns de caire comercial i vinculats amb la producció manufacturera.

Però, volem aproximar-nos ací a dos aspectes que resulten també importants, i que poden ajudar a enriquir aquesta visió. Un, els efectes d’un mercat molt actiu de la terra, i l’altre, que parlem de professionals artesans però també que comptaven amb propietats agrícoles molts d’ells.

En primer lloc, a prop de les àrees de les ciutats i viles, aquest mercat de les possessions rústiques es mostrà notablement actiu per la pròpia dinàmica de les famílies camperoles, gràcies en darrera instància a les condicions amb què s’implantà el feudalisme al País Valencià (que estimulava la disposició de la terra per a les famílies nouvingudes) o a la mobilitat de la població, bastant intensa gràcies a les migracions. Aleshores, amb el recurs al mercat de la terra les petites explotacions camperoles intentaven recomposar les propietats familiars després de cada generació i formava part perfectament de les seues estratègies econòmiques: com ara per poder vendre, carregar censals (a mode de crèdit hipotecari), completar capacitats productives, etc.

Distribució de parcel·les d'artesans documentades en les partides del terme particular d'Alzira entre 1370-1420

Això no obstant, l’artesanat d’arreu del país, el qual provenia o emparentava comunament amb els diversos estrats camperols, no era lògicament alié a tot aquest procés, ans al contrari, era un dels seus agents. Al voltant de dues zones eminentment rurals, amb una certa dedicació ramadera, com eren l’Alt Palància i el Comtat i la Vall d’Albaida, sorgí entrat el Quatre-cents una destacada indústria llanera. I molts d’aquests professionals eren a la vegada camperols que van anar especialitzant-se en tasques artesanals, bo i que mantenien diverses propietats agràries, a conseqüència de l’erosió de llurs petites propietats i mercé al contacte amb el mercat local.

En la resta de viles del País Valencià es detecten unes circumstàncies semblants. Per la nostra banda, hem pogut documentar 150 parcel·les agrícoles que es trobaven a mans d’artesans d’Alzira, només a partir de fonts notarials bàsicament i, en nombrosos documents, solem trobar algunes vacil·lacions per part dels escrivents alhora d’adscriure algunes de les professions, entre pagesos o menestrals.

És clar que algunes de les famílies camperoles formaven part de les primeres fases de certs processos productius industrials, sobretot el de la manufactura llanera, als quals tant els mercaders com els artesans que dirigien el conjunt de les operacions els lliuraven una part dels materials. En bona mesura s’inseria en la lògica de la diversificació econòmica de les famílies, de no arriscar-ho a tot a una sola partida, de la mateixa manera que entre l’artesanat molts dels seus membres, aquells qui ho podien tindre a l’abast, posseïen unes parcel·les de terra per al consum domèstic o per recórrer al mercat de queviures i generar uns ingressos complementaris. En no pocs casos les fites no estaven clares, tampoc per als coetanis, però probablement la distància entre uns i altres es trobava en la dedicació d’un major temps i recursos en el treball.

Tanmateix, unes altres dades ens poden ajudar millor a copsar alguns de llurs comportaments. D’aquelles 150 parcel·les que posseïen els artesans d’Alzira, 65 eren vinyes, 8 ho eren de terra i vinya i unes altres 62 de terra campa, totes les quals anaven des d’un parell de fanecades fins a una desena en la major part dels casos. És a dir, la meitat dels camps que posseïen els menestrals estaven dedicats a un conreu clarament comercialitzable com era el del raïm. I, per tal de poder mantindre’l, havien de recórrer a mà d’obra assalariada. El 1400 el bracer Joan Companys ha de nomenar a un procurador davant notari per poder recuperar del paraire Gil Sánchez 80 s. que li devia de soldada.

En el cas del terme d’Alzira, quasi totes les parcel·les depenien del reg vinculat al riu Verd o al de la séquia de Sant Bernat, un braçal provinent de la séquia Reial, en les partides de Sant Bernat, l’Almúnia, i les alqueries de Mulata i Tora, és a dir, dins l’anell concèntric dedicat a la vinya en el terme immediat de la vila, després dels horts i la terra, i irrigat de forma esporàdica.

No és estrany, doncs, que trobem a artesans en reunions de regants. Entre els hereters del riu Verd trobem el 1377 als fusters Antoni Carbonell, Romeu Queralt o Peregrí Baig, així com els paraires Antoni Casalills o Arnau Miró, o al sabater Jaume Botoner en el plet entre els regants de la séquia de Sant Bernat amb els qui tenien possessions en la partida de l’Almúnia, en el maig del 1403. Bartomeu Castelló, paraire de la vila, tenia, segons la relació de béns de l’inventari del convent de Sant Agustí, un total de 28 fanecades i mitja de vinya, totes en la partida de Mulata, dins dins l’anell de les vinyes del terme particular d’Alzira.

Nombre de parcel·les documentades per a l'artesanat de la Ribera del Xúquer a les darreries del segle XIV i primeries del Quatre-cents

Tipus de conreu	Nombre de parcel·les	Superfície (mitjana en fanecades)
Hort	3
Oliveres	2
Vinya/mallol	65	2-8 f. (16 casos de 27 documentats)
Terra	62	3-8 f. (22 casos de 30)
Terra i vinya	8	5-11 f. (sols 4 en total)
Terra i oliveres	3
Terra i canyar	1
Sense identificar	6
Total	150	7 f. de mitjana

El patrimoni de Guillem Comella, segons la peita del 1400-1404, ascendia a més de 2.800 s., i tenia dues parcel·les de vinya a cens i una de terra en les primeres dècades del segle XV. En el moment de la seua mort, el sastre Bernat Vidal, el 1422, tenia dues cases, un tros de vinya franc en l’Almúnia i fanecada i mitja de terra de cereal en l’horta de Barralbeb, però havia posseït almenys 11 fanecades més de camps de cereal en el territori de Xixerà.

En el cas de les possessions de la terra, en fi, cal comptar amb un factor ideològic de primer ordre, en dotar de prestigi al seu detenidor. Alguns dels membres que podem qualificar com els més reeixits de l’artesanat, considerats com a prohoms i amb veu i vot en el consell general de la vila, comptaven amb un bon grapat de parcel·les de terres i eren un dels contribuents més destacats en els llibres de la peita dintre els seus col·legues de professió.