L'oratge (de desembre de 1474)

Vicent Baydal
Ja vam parlar fa uns mesos al blog d'Harca d'alguns dels aspectes de la pràctica notarial, observables en treballar de prop amb els llibres de protocols i notals que s'han conservat d'aquests garants de la fides publica. Hui em limitaré a fer esment i donar prova d'un altre dels fenòmens relacionats amb els registres dels notaris, el dels apunts que alguns d'ells feien de manera marginal al gruix dels instruments que hi anaven anotant. En conseqüència, atesa la seua distribució aleatòria i el seu contingut divers, és pràcticament impossible seguir cap metodologia per tal d'estudiar-los, de forma que únicament es pot procedir per l'acumulació d'aquest tipus de textos. En el cas valencià, segurament el millor coneixedor d'eixos apunts siga l'historiador i filòleg Vicent Josep Escartí, que els ha resseguit arran dels seus estudis sobre la literatura memorialística al País Valencià entre els segles XIV i XIX. De fet, els considera una forma de dietarística embrionària, en tant que són conseqüència de l'activitat de notaris i escrivans que realitzaven notes per tal de recordar de manera privada determinats fets que els semblaven interessants o importants, per raons molt diverses.

Una bona mostra són els apunts que indiquem a continuació, realitzats pel notari titular de l'escrivania del Consell municipal de València, Jaume Eiximeno, en iniciar un dels seus llibres de protocols. En concret, hi anotà l'oratge que va fer a la capital valenciana durant els dotze dies anteriors a la festa de Nadal, del 13 al 24 de desembre de 1474. Així, podem saber que plogué quatre jorns diferents, no massa, excepte el 15 de desembre, que plogué tot lo dia. Pel que fa a les jornades amb sol, el notari considerà que aquestes constituïen un dia bell, dient en ocasions que hi va fer un bell sol i emprant també una altra expressió de la qual -si l'hem transcrita bé- desconeixem el significat: un sol ab dents i un dia clar ab dents. Quin sentit tindrien aquestes dents? Fos quin fos, el que sabem del cert és que, efectivament, les notes d'aquell tipus constituïen un estat embrionari de la memorialística, que posteriorment, sobretot a partir de la segona meitat del segle XVI, fou desenvolupada amb major profusió, dedicant-hi fins i tot llibres específics per a registrar les memòries dels fets i successos jutjats com a interessants. Només resta ací que mostrar-vos les anotacions de 1474 en qüestió, per tal que pugueu saber quin oratge va fer durant alguns dies d'aquell desembre a la ciutat de València:

 AMV, Protocols notarials, Jaume Eximeno, 8-7 (Any 1475)
Dimecres, a XIII de deembre, féu sol de matí, a migjorn plogué hun poch, e aprés vent e núvol, e tota la nit plogué. 
Dijous, a XIIII del dit, plogué de matí suau, plovent e no plovent, emperò sempre núvol.
Divendres, a XV, plogué tot lo dia.
Disabte, a XVI, començà bell dia, ab sol tot lo dia.
Digmenge, a XVII, tot lo dia sol mol seré.
Dilluns, a XVIII, començà clar e tèrbol, e aprés se anuvolà, e al vespre, hora del seny, plogué hun poch.
Dimarts, a XVIIII, començà lo dia núvol, e aprés féu bell sol.
Dimecres, a XX, lo dia començà ab sol ab dents.
Dijous, a XXI, dia de Sent Thomàs, lo dia clar ab dents.
Divendres, a XXII, lo dia bell, axí entreverat.
Disabte, a XXIII, lo dia bell, part ab núvols.
Digmenge, a XXIIII, idem ut ad proximum.

Ad defensionem historiarorum (I)

Frederic Aparisi Romero
L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.

Joanot i Tirant, tants anys fa...

Ferran Esquilache
Ahir diumenge va ser 20 de novembre i, deixant de banda la voràgine electoral que acabem de viure, es tracta d'una data especial que cal commemorar, però molt poc coneguda per part dels valencians. I és que, en efecte, fa uns anys la Generalitat valenciana va declarar aquesta jornada com a Dia del Llibre Valencià, tot i que no en faça massa promoció –per no dir que cap–, ja que tal dia com eixe de 1490 es va publicar per primera vegada el Tirant lo Blanch. Per a posar el nostre granet d'arena a la commemoració anual, des del blog d'Harca anem a fer aquest especial sobre Joanot Martorell i el seu alter ego Tirant el Blanc.


Primera pàgina de la primera edició del Tirant lo Blanch, que va eixir de la premsa de Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 20 de novembre de 1490

De fet, l'any passat va ser declarat per les Corts valencianes com a Any Joanot Martorell pel (suposat) 600 aniversari del seu naixement (entre 1410 i 1411), i al seu voltant es van fer diversos actes, col·loquis i, com és habitual, documentals. Per exemple, els dos que hui, més d'un any després de les commemoracions oficials, us oferim.


Cartell oficial de l'Any Joanot Martorell 2010 de la Generalitat valenciana

El primer, titulat Joanot i Tirant, lletres i batalles, està produït per Televisió Valenciana expressament per la commemoració de l'Any Martorell, i va ser emés per primera vegada el 24 d'abril de 2010 dins del programa Dossiers. En la línia habitual dels documentals històrics d'aquesta cadena, relacionats amb les commemoracions històriques (les que interessen al poder, és clar, altres s'ignoren), hi ha un ampli desplegament de recursos amb viatges a Istambul i Anglaterra, per a mostrar el que queda dels escenaris de la novel·la. Potser peca d'una manca d'ordre cronològic, perquè no sé si és el més correcte començar per Constantinoble i deixar Anglaterra per després. Segurament està mancat també d'un major aprofundiment en la vida de de l'autor i una contextualització de la societat de la València del segle XV, que no per molt coneguda deixa de ser important per a entendre millor la vida i la personalitat de Joanot Martorell i el resultat final de la seua obra. Tanmateix, no s'ha d'amagar una gran qualitat tècnica i, sens dubte, paga la pena veure'l.


El segon no és un documental tan a l'ús com l'anterior, sinó un programa-documental basat en 4 entrevistes: a Albert Hauf sobre la novel·la en si i a Jaume Chiner sobre la biografia de Martorell; a Antoni Furió sobre la València del segle XV i, finalment, a Manuel Boix, el gran il·lustrador valencià, al voltant de la seua magnífica obra basada en el Tirant lo Blanch. Segurament aquest ve a cobrir les mancances de l'anterior, sense tantes recreacions ni floritures tècniques però amb un millor contingut d'informació des del punt de vista de la divulgació d'un període històric. En qualsevol cas, també és força interessant i entretingut de veure, tenint en compte que no està enfocat per a un public valencià com el documental de TVV, ja que es tracta d'una producció de Televisió Espanyola. Forma part del programa “Reportero de la Historia”, presentat pel periodista Jacinto Antón, i es va emetre el 28 de juliol de 2010 per La 2.


Abans d'acabar, però, no vull deixar d'esmentar el breu debat que existeix actualment entre els investigadors sobre la vida de l'autor valencià. Hi van existir dos Joanot Martorell al segle XV? I si és així, quin dels dos va escriure el Tirant lo Blanch? El mateix Albert Hauf esmenta de passada, al segon documental, que una de les darreres coses que s'han sabut de Joanot Martorell és que va ser escrivà de ració a la cort del príncep de Viana, a Barcelona. Però això ara no està tan clar. Aquesta dada la va aportar fa uns anys Jaume Turró, de la Universitat de Girona, ja que, en efecte, apareix a la documentació un Joan Martorell, valencià, ocupant aquest càrrec en el moment que Carles de Viana estava enfrontat al seu pare Joan II. Aquesta informació, doncs, aportava llum sobre el cavaller en un període d'anys dels quals res no se'n sabia, tot i que el situara en una possició contrària als Trastàmara. Però recentment l'historiador Agustín Rubio Vela ha localitzat un Joan o Joanot Martorell al servei del comte de Dénia, vivint en aquesta localitat en els mateixos anys que suposadament vivia a Barcelona, de manera que, irremeiablement, es tracta de dues persones diferents, coetànies, amb el mateix nom. De fet no és tan estrany, puix Joanot és un nom força comú (encara que sol fer referència a persones joves, que amb el temps passen a ser Joan, i en efecte apareix de vegades esmentat com a Joan o Johanes), i Martorell és un llinatge toponímic relativament estés per Catalunya i tota la Corona d'Aragó.

Quin dels dos va ser, però, l'autor del Tirant? El que vivia a Barcelona o el que vivia a Dénia? Cal dir que ara mateixa hi ha partidaris d'una opció i de l'altra. Tanmateix, de moment és el Joanot Martorell de Dénia qui té més possibilitats de ser l'escriptor, ja que com ha mostrat Rubio Vela la documentació l'anomena cavaller (milites) i mossén, mentre que el Joan Martorell de Barcelona és qualificat de ciutadà o simplement habitant de València, cosa que no quadra amb l'autor del Tirant lo Blanch. El temps i la recerca potser afinaran la resolució del misteri, tot i que estiga ja prou clar. En qualsevol cas, nasquera quan nasquera Martorell, i visqués on visqués durant un breu període de la seua vida, de moment ens conformarem amb recordar ara el nostre escriptor, i també la seua gran obra, que ahir 20 de novembre va acomplir 521 anys de la seua publicació. Encara que, cal dir-ho, es conserva força jove, comparada amb altres novel·les que tenen molts menys anys.

“La función del historiador es amueblar cabezas”. Entrevista a Pascual Martínez Sopena

Vicent Royo
Com sabeu, el passat mes d’octubre va tenir lloc a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, del que ja parlàrem ací en el seu moment. Durant eixos dies de frenètica activitat científica hi hagué temps també per poder conversar amb molts dels assistents, i parlar amb alguns d’ells de manera més detinguda. En aquesta ocasió, tinguérem l’oportunitat de compartir una bona estona amb Pascual Martínez Sopena, professor del Departamento de Historia Antigua y Medieval de la Universidad de Valladolid. I la veritat és que resultà molt enriquidor escoltar les paraules d’un investigador ben conscient de la tasca que du a terme i de quina ha de ser la projecció del seu treball, del treball dels historiadors en generals, cap a la societat.

Al llarg de la conversa parlàrem de la monarquia, de la noblesa, de l’església i de les relacions entre senyors i camperols, d’antroponímia i del camí de Santiago com a eix vertebrador del nord de la península Ibèrica en tots els sentits –social, polític i econòmic–, però, a banda dels temes que li proposàrem, hi hagué tres elements que vehicularen el discurs del nostre entrevistat. D’una banda, la necessitat de treballar de manera conjunta per posar en comú coneixements i experiències, tot amb la finalitat d’ajudar-nos els uns als altres i fer més productiva la sempre àrdua tasca de l’investigador. Només amb el treball conjunt és possible plantejar focus d’estudi més amples i oferir visions més completes dels fenòmens que experimenta la societat. Perquè, en efecte, aquest és el segon element que ressaltà Martínez Sopena: estudiar el passat medieval sí, però estudiar el passat de la societat medieval. I això, com digué ell mateix, es pot fer des del punt de vista de la política, l’economia i la cultura, entre molts altres, però sense perdre mai el referent social i les repercussions que els distints fenòmens tenen en el conjunt de la societat. I és aquesta l’única forma d’aconseguir arribar a la societat.

Vet ací el tercer element a ressaltar del discurs de Sopena: la incidència de la tasca de l’historiador en la societat actual. Lluny dels paradigmes esbossats de manera tradicional, aquells de comprendre millor el passat per poder trobar una explicació al present i oferir respostes per al futur, Martínez Sopena digué una frase contundent, alhora que ben ajustada a la realitat. Posant per escrit les seues pròpies paraules, digué: “la función del historiador es la de amueblar cabezas”. És a dir, la feina de l’historiador ha de ser proporcionar ferramentes i eines als joves per poder adquirir una capacitat crítica que els ajude a prendre decisions, tant en el plànol individual com en el col·lectiu. Només així el nostre treball tindrà algun sentit.

Sense més, deixo la paraula al professor Pascual Martínez Sopena, perquè ningú millor que ell podrà explicar-vos tot açò que he intentat resumir ací. Gaudiu de l’entrevista.

Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280

Vicent Baydal
 La publicació de fonts, cabdal per a la historiografia

Segons vam anunciar al blog d'Harca en el seu moment, fa tres anys que la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua van publicar els llibres que es conserven del segle XIII de la Cort del Justícia de València, en concret diversos volums entre 1280 i 1288 i un altre de 1298. De fet, en alguna ocasió ja hem emprat aquesta font per tal d'il·lustrar algun passatge històric concret que ens ajudés a endinsar-nos i a imaginar millor el món d'aquella època. No debades, la vivesa dels testimonis recollits per les fonts judicials és tal que de vegades ens fa la sensació d'estar allà mateix, traslladats al moment en què transcorregueren els fets, com si hagueren tingut lloc davant de nosaltres. I, en aquest sentit, són especialment interessants els dos volums més antics, els de 1280, que contenen declaracions realitzades sobre diferents plets de caire criminal, com ara baralles, agressions, injúries, robatoris, enverinaments o homicidis. No hi ha res més, ni les denúncies realitzades ni les sentències judicials, així que només podem reconstruir part d'aquells litigis a través de les deposicions testificals de les persones que foren cridades per les parts o pel mateix oficial de justícia. Tanmateix, això és suficient perquè ens fem una idea del tipus de conflictes que es produïen i d'una altra cosa a la qual és molt difícil accedir per altres vies: com parlava la gent, què deien en la seua llengua quotidiana.

Això queda ben patent en les causes que es dirimeixen per baralles, on els insults ocupen una part essencial. Per exemple, per raons que desconeixem, sabem que Alda, llogatera d'una casa de mestre Lama, tractà d'impedir que aquest entrés al domicili ab grans enpentes, dient-li bacalar, fals, heretye i amenaçant amb agredir-lo si hi passava: tal li daria ab I bastó que tenia, que·l serveyl li gitaria del cap per les oreles. O encara més gros i variat fou el creuament d'insults entre una tendera, Ermessén, i un tender, Pere Salamó: ella li digué pix curt, renegat, barba merdosa i batejat -indicant el seu origen convers-, mentre que ell no es quedà curt qualificant-la de putanaça, bagassa, òrrea, putana, merdosa, cul de minyons. Ací, a més a més, es veu molt clarament la diferència d'injúries segons el sexe, com també ho indiquen les paraules proferides per Guillem Cerdà contra un sabater de Roteros i la seua dona: a ell  bacalar, renegat, fals, traydor, però a ella puta, corrediça, bagassa i òrrea. I això també era així en cas d'enfrontaments entre persones del mateix gènere, com ara entre Jaume de Lleida i Pericó Pasqual, que, al grau de València, a la riba de la mar, es digueren respectivament futut barba merdosa i bacalar, fals, traydor, o quan Maria Domingo agafà na Joana ab abdues les mans als cabels e gità aquela en terra, e donà e ferí a aquela de molts colps ab los puynns e·l cors e arrapà-li ab les mans la cara, axí que li féu molts senyals, alhora que li deia alcavota, bagassa, òrrea.

No en va, també els intents d'invalidar els testimoniatges eren diferents en funció del sexe de la persona, ja que si bé dels homes es tractava de demostrar que eren borratxos, jugadors i blasfems, a les dones bastava amb acusar-les de prostitutes o fembres públiques. Per exemple, per a tractar d'aconseguir que la declaració d'uns quants en un juí no fos presa en consideració, s'aportà el testimoni d'un tender convers, Guillem Arnau, que indicà que, des de feia quatre anys, havia vist en el veïnat que aquells
bevien e an acostumat de beure per tavernes e que cascun d’aquels s’enbriague sovén en taverna, e que són jugadors e juguen per tafureries, e, jugan, an dit mal de Déu e de Santa Maria, e que són vils persones e que són alcavots, so és, que tenen putes per amigues qui so fan per diners en la raval, e van ab aqueles e ab vils hòmens per reals e per tavernes usan ab aqueles com alcavotz, e són pobres e de vil vida. De forma similar, sobre un altre testimoni s'apuntà que era bevedor, dehia mal de Déu i apostava fins a la roba en penyora per joch, però, al mateix temps, una altra persona el considerava hom bon e simple e de bona vida e que viu bonament de son mester de cardador. Qui tindria raó? Era això el que el justícia havia de dirimir per tal de donar validesa o no als testimonis dels plets. El mateix passava en els casos de Narbona, Maria o Alamanda, de les quals s'intentà aconseguir la nul·litat de les declaracions acusant-les de ser vils persones e pobres, e aültres e bagasses, e que, avén marit viu, que so fayien de moltz per diners. En concret, es deia que les dues primeres havien fugit dels seus marits i s'havien ajuntat amb altres homes, Blasco de Penaflor i Juan Bollo de Calataiud, dedicant-se alhora a la prostitució, mentre que de la darrera fins i tot s'aportaren testimonis de diversos clients que havien jagut carnalment amb ella: és fembra pública e so fa de molts.  

Finalment, molt més greu que aquestes baralles físiques o verbals i aquestes lluites judicials per validar els testimonis, eren els casos d'homicidis, que també queden reflectits a la mateixa font. Hi ha, per exemple, l'assassinat de Joan Martínez, que es produí un diumenge d'agost, entre hora de nona i vespres, a la taverna d'una vídua per una simple picabaralla. Davant la presència de Guillamó, Dominguelo, un batiat negre i d'altres persones, arribà Pere Saguàrdia ab II tafurs, portant Iª butifarra en la mà i volent beure vi, però com l'embut de la taverna el tenia Joan Martínez, començà una disputa per ell, fins que eixiren del lloc i Saguàrdia el ferí de mort amb un coltell: jahia en mig de la plassa nafrat de VII nafres, ço és saber, de dues e·l ventre e d’altra e·l pintinil, e d’altra endret del cor e altra en lo coyl, prop la gargamella, e les dues e·l cap. Un altre cas diferent, en canvi, fou el de Castelet, saig reial, que morí en un forcejament amb Ramon Sanç, un perpunter al qual havia de penyorar-li certes robes per un deute que aquest mantenia amb la cort. Segons hi denuncià la viuda, Sanç l'espentà de manera que aquell per la dita enpenta donà I crebant en terra e ferí del costat, que·s féu Iª blavura i se’n sentí cascat, per la qual cosa s’i posà I pegat e aprés, pocs dies passats, agità’s e·l lit, fins que finalment morí. Diversos testimonis donaren els detalls, com ara que en caure, en el moment de la baralla, es donà en lo cantó d’un banch, e sobre açò gità’s a bocadens sobre lo banch e estech Iª estona que no parlà, e enaprés gità’s en terra e dix que no·l tocàs hom. Ja a casa, una altra persona el sentí parlar com a horat, dient coses sense trellat, alhora que li veié Iª gran blavura ben de longària d’un palm en la I costat. I un darrer testimoni aportà que, mentre jahia e·l lit malalt, e tenia I pegat, Castelet li digué que el bacalar retaylat de Ramon Sanç li havia fet allò e que per aquel colp morria. Efectivament, així fou, tot i que no sabem si el justícia de València decidí condemnar al perpunter per aquell homicidi involuntari. Això, no obstant, no disminueix l'interès d'aquella font judicial, que és de primera magnitud.

Ciència, història i multiculturalitat. Més sobre el XIII Centenari d'Alandalús

Ferran Esquilache
Els més fidels seguidors del blog d'Harca potser recordaran que vam començar el 2011 recordant que enguany s'acompleixen 1.300 anys de la invasió i conquesta musulmana de la península ibèrica, el 711, i per tant la data simbòlica del naixement d'Alandalús. Òbviament la societat andalusina no va nàixer eixe any de la nit al matí, però això és un altre tema. En aquell moment ja augurava que l'efemèride passaria sense pena ni gloria per a les administracions públiques i la societat en general, com ja va passar amb el IV Centenari de l'expulsió del moriscos, i caram si em vaig equivocar ni una miqueta. Encara m'atrevia a aventurar, també, no per cap art endevinatòria sinó basant-me en la meua curta experiència, que tampoc hi hauria massa repercussió al món acadèmic. Conferències ací i allà, algun col·loqui d'àmbit regional o encara menor, i poc més, la qual cosa em pareix normal, perquè la recerca sobre la formació d'Alandalús és tan minsa, i avança tan lenta, que no hi ha cap argument científic, ara per ara, que obligue a reunir especialistes en la matèria per a repetir el que tots saben ja, malgrat el simbolisme d'una xifra tan redona. Cosa diferent és la commemoració i la divulgació d'un període tan important de la nostra història com l'andalusí, incloent-hi el seu final, que deurien ser una obligació de les administracions públiques.

Perplex em vaig quedar, però, fa poc més de 15 dies, quan em vaig assabentar, per la premsa, que a la Universitat de València havia tingut lloc un congrés internacional sobre el tema. Concretament del 27 al 29 d'octubre, amb el títol “El islam cercano: 1300 años del Nacimiento de al-Andalus”. La meua perplexitat augmentà, després de les perquisicions oportunes, quan vaig saber que cap membre del Departament d'Història Medieval d'aquesta mateixa universitat sabia res d'aquest congrés, els quals s'han assabentat tots igualment per la premsa a posteriori. Com s'explica això? En realitat la Universitat no era la vertadera entitat organitzadora, que només li donava la pàtina de cientificitat cedint el nom i els locals de la Nau, sinó el Centro Cultural Islámico de Valencia, mitjançant una col·laboració amb el rectorat i la Càtedra de les Tres Religions. Un tercer grau de perplexitat, doncs, que encara augmentà en veure el programa de les conferències –ja que eren això, i no un congrés de veritat. A quins investigadors han portat els organitzadors al suposat congrés històric internacional? Un arabista de Madrid, dos catedràtics marroquins que actuaren d'estreles convidades (que no pareixen tindre massa clar què era el Xarq Alandalús, on acabava la cora de Tudmir, o què és una conquesta), un parell d'arqueòlegs valencians, per això del vincle amb la terreta, i algun que altre erudit local. Això sí, tot acompanyat d'una haima al claustre de la Universitat amb mostres d'artesania, un concert, i una excursió a Dénia. Un congrés internacional universitari en tota regla.


Inauguració de la haima i els actes al claustre de la Universitat de València en el carrer la Nau

Allò terrible de tot açò, veient els títols de les conferències i les referències de la premsa, és que ens han volgut vendre una vegada més el mite de la convivència d'Alandalús, en pro de la multiculturalitat del present. I això darrer està molt bé, la multiculturalitat, la reivindicació del passat musulmà, i el suport de les universitats en el seu vessant més social, però per a justificar-ho no cal inventar-se ni manipular el passat, i menys en una seu acadèmica. Aquest mateix Centro Cultural Islámico es va relacionar el 2008, durant el VIII Centenari del naixement de Jaume I, amb grups de secessionistes lingüístics, dels anomenats blavers, per a fer un manifest reivindicant el Mil·lenari del regne de València al 2009. Eixe any feia, en efecte, mil anys de la creació de la taifa de València durant l'ensorrament del Califat de Còrdova, però confondre una taifa amb un regne és un greu error històric. Encara ho és més considerar un rei a l'esclavó Mubarak, als diversos rais que governaren la ciutat i el seu territori al llarg de diversos segles, o fins i tot els governadors almohades. Clar que part de la culpa d'això, en el fons, la tenen tots els historiadors que han emprat la paraula “rei” per a referir-se a aquests personatges, i “regne” per a referir-se a les taifes del segle XI i les entitats de poder islàmic més o menys independents dels segles posteriors. És, una vegada més, el problema de la semàntica històrica i com anomenem els historiadors a les coses.


Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, explicant a la plaça del Tossal de València les restes conservades de bab al Hanax o porta de la Culebra, al carrer Quart

No crec que hi haja mala fe en els diversos actes programats per aquest Centro Islámico, perquè segurament es creuen de veritat eixe Alandalús idealitzat de la convivència i la multiculturalitat, que en realitat mai no va existir. De fet, no són els únics musulmans occidentals actuals que ho creuen i ho defensen. A més, és cert que aquell 2008 teníem Jaume I fins i tot al plat del migdia, en aquella dèria regionalista i neoforalista del govern valencià, que ens presentava contínuament el rei com un sant i un gran monarca, sense tindre en compte en cap moment la massacre i la destrucció practicada sobre la societat andalusina. El problema ve quan fugint d'una tergiversació es cau en la contrària, i damunt s'ajunten amb grups amb una “ideologia” concreta (recordem la vella frase de la transició “antes moros que catalanes”), moltes vegades antidemocràtica, per una estranya confluència d'interessos polítics. Amb tot, el problema de fons, pel que respecta al congrés del mes passat, no són els organitzadors, que al cap i a la fi és una organització privada que pot fer el que li vinga de gust, sinó que tot això es barrege amb la Universitat, llançant missatges històrics falsos, i a sobre deixant de banda els vertaders professionals de la Història, només perquè no casen amb el missatge presentista i interessat que es vol transmetre del passat. O per altres raons que potser desconeixem.

Bocairent, bon lloc i millor gent

Frederic Aparisi Romero

  

A la baixa edat mitjana, el rerepaís valencià va jugar un paper cabdal en el creixement econòmic i demogràfic i, al remat, en la integració del conjunt del regne en els circuits internacionals. Morella, Sant Mateu, Vilafranca, primer, i després Cocentaina, Alcoi, Penàguila, experimentaren un fort desenvolupament que contribuí notablement a la integració del regne de València en els circuits comercials europeus. Des d’aleshores, l’interior valencià ha romàs en una llarga letargia amb, clar està, les pertinents excepcions, com el desenvolupament industrial d’Alcoi. En les últimes dècades, però, aquestes regions han recuperat la iniciativa gràcies al desenvolupament del turisme d’interior. Davant la progressiva desindustrialització i l’escassa viabilitat de l’agricultura s‘ha optat per posar en valor el patrimoni en tots els seus diversos vessants. L’exemple més paradigmàtic és la ciutat de Morella, que fins i tot ha arribat a convertir-se en seu universitària gràcies als cursos interuniversitaris de la xarxa Joan Lluís Vives. Pel que fa a les terres centrals del país, a poc a poc Bocairent va consolidant-se com a nucli de referència. En efecte, aquest caràcter primerenc potser siga la gran diferència amb Morella. La capital dels Ports és un centre turístic consolidat, especialitzat en l’explotació del seu patrimoni històric i gastronòmic, i que amb els anys ha estat capaç de bastir una gens menyspreable oferta hotelera i altres infraestructures turístiques. A Bocairent, en canvi, tot està a mig fer o, millor dit, està fet d’una altra manera. Ací el turista pot gaudir tranquil·lament d’un passeig pels carrers del poble sense haver d’esquivar cambrers que et conviden a entrar al restaurant ni tampoc els mostraris de souvenirs de les tendes que envaeixen la vorera. Tot sembla més natural, pensat per al dia a dia. Així, per exemple, de tendes de productes típics només hi ha dos, una a la plaça i l’altra al carrer de darrere, res més. Pot ser que per aquesta absència de mercantilització s’han instal·lat al poble algunes famílies angleses, alemanyes i holandeses. En aquest procés de consolidació, sembla que Bocairent pretén atraure un turisme molt concret: famílies o parelles amb un nivell cultural i econòmic mitjà-alt, només heu de fer un tomb pels webs per a veure els preus. Pel que fa als incentius que ofereix la vila, no trobareu un element singular sobre el que pivota tota la resta, bé, en tot cassi es vol, les covetes dels moros, però l’atractiu de Bocairent és més aviat la complementarietat entre els seus diversos elements: gastronòmics, històrics i naturals, gràcies a la proximitat de la Serra Mariola. 

Com en el cas de Morella, Bocairent se situa sobre un gran turó, encara que a diferència no hi ha cap evidència del recinte emmurallat. Sí que ha arribat fins a nosaltres l’entramat de carrers i travesses medievals. I heus ací el primer atractiu d’aquest poble. Resulta fàcil, delitós, perdre’s per carrers estrets que sovint desemboquen en xicotetes places o detectar la pervivència encara hui de parcel·les d’horts darrere les cases (vegeu la foto!). Malauradament, també hi ha cases ensorrades, deixades, perquè el seu propietari no pot finançar la seua restauració. En el gairebé laberint plànol, el lloc central, més alt està reservat per a l’església, que data del segle XVIII. D’època medieval només resta la pila baptismal (vegeu la foto!) que originàriament no va ser concebuda per a celebrar cap sagrament. Segons diuen, era una font situada a la plaça que en algun moment es va decidir reutilitzar per al batejos.
També resulta força interessant pujar el campanar, des del que es pot tindre un bona observació del terme. A més, la torre conté unes pintures (dir-li frescos em sembla dir-li massa) i escrits de finals del XIX i principis del XX fetes pels campaners d’aleshores en els quals es descriuen les dificultats de l’ofici. D’èpoques passades encara conserven la matraca (vegeu la foto!), un element gairebé extingit dels nostres campanars i que es feia sonar durant els dies de Setmana Santa en substitució de les campanes. 

No massa lluny de l’església es troba el monestir rupestre. Es tracta d’un monestir excavat a la roca des del segle XVI on han residit les monges agustines. Es diu que el fou supervisat per Sant Tomàs de Villanueva i visitat per sant Joan de Ribera, qui també estigué al poble (vegeu la foto!). Al segle XIX les monges manaren construir noves dependències fora i el seu ús queda paralitzat fins a la Guerra Civil. Finalment, fa uns anys l’orde dels agustins va decidir vendre el nou edifici i els terrenys on s’ubicava el monestir a una constructora de Madrid per a alçar nous adossats. Tot això després de repartir els tresors artístics del monestir per les diferents seus de l’orde. En aquest sentit, resulten si més no curiosos fets com l’aparició a la seu que els agustins tenen a Sant Mateu d’una pietà del segle XVI que es deia haver estat destruïda a la guerra. Així les coses, el poble alçà la veu i, al remat, aconseguiren que els agustins vengueren a la parròquia el monestir rupestre (vegeu la foto!). Tant la gestió com les visites guiades les fan les gents del poble que voluntàriament miren de recollir diners per a fer front al crèdit que els ha permès comprar el monestir.

L’element més cridaner, però, de Bocairent són les Covetes dels moros, de les quals ací en Harca ja hem parlat. La visita, per bé que tampoc és cap activitat d’alt risc, sí que requereix d’una mínima condició física. En els últims anys s’ha millorat l’accés i s’ha dissenyat un recorregut aprofitant els forats que hi ha. A l’inici de la visita es realitza una explicació molt planera de la història de les coves i es posa l’accent en la necessitat de més estudis i excavacions que milloren el minso coneixement que tenim d’aquests espais. (vegeu la foto!). Malgrat l’explicació, sembla que cal una millor integració de les covetes amb la resta del paisatge i amb el passat de Bocairent, en especial referència a la societat que les va produir. Així mateix, es podrien introduir més elements explicatius, com ara panells, per a que la visita no es limite a ser un simple recorregut. L’estada a Bocairent no pot acabar sense fer una visita a algun bar, resulten espectaculars els que estan excavats en la roca, fer-se una picadeta de pericana i després un colpet d’herbero. [Malauradament els vídeos que havíem preparat no poden ser penjats, els trobareu al nostre perfil de facebook, Grup Harca].

"Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic"

Vicent Royo
Entre el 27 i el 29 de novembre de 2011 se celebrà a València el col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, organitzat pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de València. Es tracta de la segona trobada que té com a tema central el “coneixement expert” –o, com diuen els francesos, expertise–, ja que hi hagué un primer encontre l’octubre de 2010 a Tolosa de Llenguadoc, aquesta ocasió amb l’atenció posada a Le besoin d’expertise. En efecte, el col·loqui forma part d’un conjunt de trobades planificades per diverses institucions i distints historiadors que té com a objectiu establir una dinàmica de discussió i de treball al voltant del tema esmentat més amunt, tot amb la intenció d’aprofundir en la coneixença sobre un aspecte que havia passat desapercebut per a la historiografia, com és la importància dels experts, els seus coneixements i la seua repercussió a la societat medieval.


Com ja succeí a Tolosa l’any passat, la reunió de València comptà amb el suport de la Université de Paris I, el Laboratoire de Médiévistique Occidentale de Paris (LAMOP), la Université de Toulouse II-Le Mirail, el centre de Recerca FRAMESPA (France Méridionale et Espagne: histoire des sociétés du Moyen Âge à l’époque contemporaine), el CSIC de Madrid (Centro de Ciencias Humanas y Sociales) i la Casa de Velázquez, institucions que estigueren ben representades per un bon nombre de membres. En total, a València s’aplegaren al voltant de quaranta persones entre professors d’universitat, investigadors dels centres de recerca i doctorands de les distintes institucions que discutiren, i molt, sobre la figura de l’expert al món medieval europeu. Perquè, si s’ha de destacar un tret per sobre de la resta és precisament la internacionalitat de la trobada.


Les sessions del col·loqui es desenvoluparen en un ambient de treball i discussió

Al col·loqui participaren i assistiren –molts no intervingueren directament amb una ponència, però sí estigueren presents a les sessions i s’integraren als debats de manera molt activa– medievalistes que han fixat la seua atenció a les societats medievals de la Corona d’Aragó, Castella i França, aspecte que serví per posar en comú les investigacions dutes a terme a una i altra banda dels Pirineus i per consolidar els lligams que tradicionalment han unit les escoles historiogràfiques d’aquests territoris. Mancà, al meu humil parer, una major presència d’historiadors italians i anglesos, la intervenció dels quals hauria contribuït a ampliar els horitzons del tema que serví de discussió i a enriquir-lo amb un ventall major de matisos. Potser en la propera trobada, que se celebrarà a Madrid el pròxim any, seria molt interessant ampliar la nòmina de participants en aquesta direcció.


Pel que fa al tema de la reunió, s’ha de dir que d’entrada crida l’atenció o, millor dir, és poc habitual. Estem acostumats a assistir a trobades, seminaris i congressos dedicats a subjectes que estan més o menys integrats en els discursos historiogràfics actuals –encara que sempre hi ha coses estranyes i estrafolàries, ben bé que ho sabem–, però crec que mai s’havia discutit sobre el “coneixement expert”, sobre els “experts” a la societat medieval. Aquest és el segon tret que sobresurt del col·loqui, la fixació de l’objecte d’estudi en un aspecte desconegut per als historiadors, un tema tan concret i alhora tan general. I sí, dic concret al mateix temps que general, cosa que pot semblar una contradicció, però les distintes sessions de la trobada demostraren que no és així. Les intervencions es dividiren en cinc blocs temàtics: mesurar el valor de la terra, calcular el preu dels grans, analitzar les activitats artesanals, conéixer els experts del comerç i estudiar el paper dels homes dedicats al servei públic. Comptat i debatut, tot l’espectre de la societat medieval, del món rural a l’urbà, passant pels agents de l’Estat i els homes de la cultura. I en tots aquests camps hi havia “experts” que oferien el seu servei a la comunitat, que tenien una formació –pràctica o teòrica– i que determinaven el valor de les coses, com també ho feien amb el seu treball, habitualment realitzat a canvi d’un salari.


Un dels directors científics, Laurent Feller, pren notes durant una de les ponències

Vet ací el tercer tret de la reunió, la dificultat per establir la definició del concepte “expert”. Les intervencions tractaren temes molt diversos –des dels coneixements agronòmics dels llauradors fins les aptituds lingüístiques dels torsimanys, o des de les destreses dels artesans fins el paper de agents fiscals dels estats–, però al final de cadascuna d’elles sorgia la pregunta que vehiculà tot el col·loqui: què és un expert? S’hi donaren moltes respostes i, com bé digueren Laurent Feller i Ana Rodríguez, la conclusió és que som al davant d’un concepte obert, de difícil definició, que varia depenent de l’activitat econòmica que s’aborde i de la condició social dels anomenats “experts”. Sorgí, fins i tot, un problema lingüístic. Com anomenar als “experts”? Als segles medievals no hi havia un terme per parlar dels especialistes en un sentit general i, després de moltes discussions, Antoni Furió suggerí que el terme més proper que podem trobar-hi és el de “perit” per definir a aquests “experts”, tenint sempre en compte que estem utilitzant un anacronisme. El mateix succeeix amb el concepte de “coneixement expert”, és a dir, el conjunt d’aptituds que tenen els “experts”. Hi ha un terme francés, expertise, que sí s’hi adapta, però, en canvi, no hi ha l’equivalent en català ni en castellà, així que ha calgut recórrer a un circumloqui per poder expressar-ho.


Imatge d’uns expertises o tècnics medievals mesurant la terra, que va aparéixer durant la ponència de Pierre Portet

Tot plegat, aquests dubtes conceptuals i terminològics són el millor testimoni de que som al davant d’un tema molt poc atès per part dels historiadors, ja que són propis de tot subjecte que encara està per descobrir i per definir. Però el camí ja s’ha iniciat i les discussions realitzades els dies passats a València, com també les que tingueren lloc a Tolosa l’any passat, han servit per fer les primeres passes al voltant d’un subjecte de recerca que contribuirà a conéixer millor els homes medievals i tot allò relacionat amb la seua vida quotidiana. Només resta esperar que les actes amb les diferents intervencions es publiquen ben aviat i que les properes trobades siguen tan fructíferes com les passades.