Ha finalitzat el curs acadèmic 2012-2013 i, amb ell, s’acaba també la primera etapa del Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València. Per això, ara toca fer un balanç final, el tercer ja, a l’espera que les intervencions es reprenguen el curs vinent. Des del Grup Harca pensem que, lògicament, n’hi ha coses millorables com en qualsevol iniciativa humana, però el balanç de tot plegat és molt positiu. Positiva fou, d’entrada, la iniciativa de posar-lo en marxa, com ja assenyalàvem al primer balanç de desembre, i positiu ha estat, en definitiva, el desenvolupament al llarg del curs, malgrat les crítiques constructives que hi fèiem al segon balanç del mes d’abril. No insistirem de nou en el tema del debat entre els medievalistes valencians, perquè cal reconèixer que en algunes sessions ha estat molt animat i ens ha servit a tots per a enriquir-nos. Creiem, doncs, que aquest és l’esperit que cal destacar: la possibilitat que se’ns ha ofert a tots els medievalistes valencians de donar a conèixer els nostres treballs als companys i sotmetre’ns a la seua crítica, mentre aprenem què estan fent els altres.
Tot seguit, doncs, us oferirem un resum de les intervencions que s’han fet des de mitjans del mes d’abril, quan es va reprendre el seminari després de les vacances de Pasqua, fins a la darrera de les intervencions, a principis de juny, moment en el qual es va tancar el seminari fins l’octubre per les vacances d’estiu.
 |
| El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment |
Germán Navarro Espinach: Comercio internacional en la Zaragoza del siglo XV
El 22 d’abril, Germán Navarro, professor titular de la Universidad de Zaragoza, va parlar davant d’una desena de persones sobre el comerç internacional a la ciutat de Saragossa a la fi dels temps medievals. El seu argument central rau en la importància de la capital aragonesa com una àrea de convergència de capitals i mercaders estrangers, amb un relleu semblant a Barcelona, València i Mallorca, que contradiu la imatge generalitzada d’Aragó com un país rural i pretén oferir una visió dinàmica i comercial del regne, en general, i de la seua capital, en particular. Després d’un exhaustiu recorregut per la historiografia aragonesa des dels anys noranta del segle XX ençà, l’autor va passar a esbossar les línies que sustenten el seu treball de recerca, que són fonamentalment dues: l’existència a Saragossa d’una classe mercantil autòctona potent, i l’aprofitament que en fan els mercaders estrangers d’aquesta dinàmica (no són, per tant, el motor de l’economia aragonesa, com s’ha defensat tradicionalment), sobretot després de la caiguda de Barcelona com a centre econòmic principal de la Corona d’Aragó. A través de l’anàlisi de fonts judicials, fiscals i notarials, Germán Navarro ha documentat a Saragossa al voltant de quaranta comerciants italians, una trentena d’alemanys i un centenar de francesos entre 1470 i 1496. Es tracta de mercaders vinculats als sectors capdavanters (la indústria del paper i del llibre, els teixits, el comerç de safrà, llana i blat), que s’instal·len a la ciutat i garanteixen les connexions amb Itàlia, el sud de França, València i Barcelona. Ara bé, el propi Germán Navarro va assenyalar alguns dels problemes de la recerca. Va explicar l’animadversió existent cap a l’estudi de les colònies de mercaders navarresos i catalans, per qüestions ideològiques. Lamentava també la mancança de certes informacions als protocols notarials (com la constitució de companyies mercantils i els llibres de comptes) i, sobretot, la inexistència de treballs d’història econòmica a partir de les fonts notarials de Saragossa, que podrien donar una visió més acurada de la importància del comerç estranger i de la projecció mediterrània d’Aragó a la fi dels temps medievals. (VR)
 |
| Germán Navarro |
Enric Guinot: Les transformacions del paisatge rural arran de la conquista del segle XIII
El 29 d’abril, al davant d’un públic nombrós, el catedràtic de la Universitat de València, Enric Guinot, féu un balanç dels estudis duts a terme amb altres companys del Departament d’Història Medieval, com Josep Torró i Ferran Esquilache, sobre les operacions de parcel•lació realitzades després de la conquesta cristiana del regne de València. Primer, però, partí de les aportacions pioneres de l’arqueologia francesa encapçalada per Gérard Chouquer, segons les quals hi hauria tres grans moments històrics de modificació parcel·lària fins a l’edat mitjana: les centuriacions quadrangulars romanes, les rompudes altmedievals, i les xarxes ortogonals lligades a bastides o pobles noves occitanes d’època baixmedieval. En el cas valencià, però, el segon moment seria un altre: el de les hortes irrigades andalusines, de parcel·les irregulars, que foren les que trobaren els conqueridors cristians en el segle XIII. Les menudes, generalment de font o de barranc, sembla que foren mantingudes sense ruptures significatives al llarg del temps, tot i que encara cal realitzar estudis de cas per a demostrar-ho. En canvi, les més grans de planures fluvials sí que foren objecte de reparcel·lació mitjançant l’ampliació de l’espai cultivat a les àrees no irrigades que quedaven entre els principals límits estables del paisatge circumdant, com ara camins, sèquies o paleocanals. Per tant, els nous espais ampliats en època cristiana es poden conèixer pel seu parcel·lari regular (com el de les bastides occitanes coetànies) en mesures forals valencianes i, per eliminació, això permet identificar les hortes originals andalusines. Finalment, Guinot féu un repàs a les principals operacions cristianes de parcel·lació analitzades fins el moment, com les de Pego, la Pobla de Vallbona, Vila-real i la més recent de Puçol, totes elles d’irrigació, o la de Vilafamés, el primer cas de secà, que està sent objecte d’estudi en aquests moments. (VB)
 |
| Enric Guinot |
Josep Torró: Les condicions de les emissions monetàries medievals: el cas de València i la Corona d’Aragó
El 6 de maig, Josep Torró féu una exposició sobre les condicions de la producció monetària a la Corona d’Aragó, en general, i al regne de València, en particular. Davant d’una quinzena de persones va explicar, en primer lloc, el procés de producció de les monedes i totes les qüestions tècniques que s’han de tenir en compte per a la seua elaboració (pes, talla, llei, cost de producció, etc.). Insistí, en tot moment, en el paper que jugava l’entitat emissora de la moneda, la monarquia, que es reservava en exclusiva el privilegi per obtenir el màxim benefici possible, satisfer les demandes socials i garantir una certa estabilitat. En aquest sentit, contradigué la idea que la moneda és una mercaderia com a tal, i va defensar que té una dimensió política que afecta les relacions humanes i socials. Dit això, va passar a analitzar la tradició monetària de la Corona d’Aragó entre els segles XIII i XV, explicant les característiques i el context en què es van emetre les diverses monedes: els diners de tern, els croats, els florins, els reials de plata o divuitens, els reials de València o timbres, i els ducats. Va parlar de la unificació monetària existent a la Corona d’Aragó, especialment entre Catalunya i el regne de València, gràcies a l’emissió al segle XIII del diner de tern, moneda que mantingué una certa estabilitat fins a la fi del segle XV. Per últim, va explicar els problemes que va comportar el manteniment d’aquesta moneda durant quasi dos-cents anys, i també la reestructuració que hagué de portar a terme Ferran el Catòlic per a adaptar el sistema monetari als nous temps. (VR)
 |
| Josep Torró |
Antoni Aura: Mercaderes catalanes en la Valencia del siglo XV
El 13 de maig, Antoni Aura parlà de la presència dels mercaders catalans a la València del segle XV. Davant d’una desena de persones, féu un recorregut molt pràctic i sintètic pel treball que està duent a terme des de fa uns anys i també mostrà els primers resultats que ha obtingut a partir d’aquesta recerca, tot en el marc de confecció de la seua tesi doctoral. Després de molts estudis consagrats als mercaders italians, i també als valencians, alguns d’ells per professors de la casa, Antoni Aura reivindicà la necessitat de conèixer els mecanismes d’assentament i de circulació de capitals i mercaderies que posaren en pràctica els comerciants d’origen català a la ciutat de València. En conseqüència, ha analitzat més de 300 protocols notarials que li han permès documentar al voltant de 540 mercaders catalans. Procedents, en bona mesura, de la franja litoral (a penes n’hi hagué comerciants procedents de les comarques interiors de Catalunya), la gran majoria d’aquests mercaders protagonitzaven estades curtes a la ciutat de València. Només entre 30 i 40 s’hi instal•laren definitivament, mentre que la gran majoria només residia a la capital mentre duraven els negocis que duien a terme. Fins i tot, molts d’ells actuaven a través de procuradors, i tants altres residien en hostals quan obtenien la ciutadania. Per últim, tampoc no s’implicaven en la política municipal i en l’arrendament d’impostos, un altre testimoni de la seua presència efímera. Amb tot plegat, Aura definí el comportament d’una comunitat mercantil molt present a la València baixmedieval, incidint en dues idees fonamentals: la intensa mobilitat de capitals i persones entre València i Catalunya, d’una banda, i la importància relativa dels mercaders catalans en el rellançament marítim de la ciutat de València en la segona meitat del segle XV, ja que existia a la capital un sector mercantil autòcton amb una certa potència, capaç de protagonitzar l’embranzida envers el Mediterrani. (VR)
 |
| Antoni Aura |
Rafael Narbona: Cultura política y comunidad urbana en Valencia (siglo XV)
La intervenció de Rafael Narbona el 20 de maig versava sobre la cultura política i el govern de la ciutat a la València de inicis del segle XV. Així, doncs, el tema i el conferenciant van congregar més d’una vintena de persones. Narbona pretenia posar de manifest les connexions entre els sectors dirigents de la ciutat de València i els gestors econòmics. També va insistir en l’elevat grau de participació democràtica en aquests afers, sempre al si de la classe dirigent. L’anàlisi de les dades dels Manuals de Consells i de la Taula de Canvis posa de manifest l’existència d’un patriciat que simultaniejava la gestió política i econòmica del municipi. La presència a l’assemblea municipal resultava gairebé imprescindible per a implicar-se en la gestió econòmica de la ciutat i a l’inrevés. Hi ha una clara coincidència entre els que van exercir els càrrecs de govern, els arrendadors d’impostos i els compradors de deute públic. En altres paraules, la classe política i l’econòmica estaven constituïdes per les mateixes famílies. D’altra banda, aquest col·lectiu que monopolitzava els poders locals es trobava clarament jerarquitzat entre una elit (la base) i l’oligarquia (realment el cim del poder). Ras i curt, l’oligarquia es nodria de l’elit. Els fluxos entre ambdues esferes de poder eren constants entre elit i oligarquia, no només de forma política i econòmica, sinó també personalment mitjançant enllaços matrimonials i vincles de parentiu. (FA)
 |
| Rafael Narbona |
Noelia Rangel: Las estrategias de organización familiar del campesinado valenciano bajomedieval: el caso de la Horta de Valencia en el siglo XV
El 27 de maig fou el torn de Noelia Rangel, que al davant d’una desena de persones va fer un resum de la primera part de la seua tesi doctoral en preparació. L’objectiu d’aquesta recerca és la formació del matrimoni com a clau de l’èxit familiar en l’Horta de València al segle XV. A través de protocols notarials i, de forma més innovadora, a través de fonts judicials, la investigadora ha establert que en ¾ parts dels matrimonis documentats a l’Horta en el període d’estudi van preferir la modalitat de separació de bens, recollida en els Furs, contra la modalitat més antiga de la germania; mentre que en altres comarques encara es preferia aquesta darrera modalitat. Un primer símptoma, doncs, que el camperolat periurbà presenta diferències respecte al plenament rural. A major riquesa, major preferència per la separació de bens, cosa que indica que les filles eren desheretades, com a tota la Mediterrània, i només rebien la seua part mitjançant el dot en moneda. En la germania, per contra, hi havia una major tendència a la formació del patrimoni familiar mitjançant donacions inter vivos per part dels pares d’ambdós contraents. A través dels contractes d’afermament ha pogut establir també que l’edat d’accés al matrimoni per part de les dones era als 18 o 19 anys en un 65%, mentre que la dels homes està en 25 anys segons altres estudis. Finalment, pel que fa al dot, Rangel va explicar que amb l’ús de les fonts judicials la mitjana dels dots camperols puja extraordinàriament, ja que la xifra que s’havia vingut indicant el situa entre els 600 i els 800 sous, mentre que en l’Horta se situaria en els 1.321 sous. Les famílies amb més recursos, doncs, preferien acudir al justícia que al notari, per això puja tant la mitjana. En qualsevol cas, més de la meitat dels matrimonis entre camperols amb dots majors de 1.000 sous, i pràcticament tots amb un patrimoni inicial superior a 2.000 sous, són del terme de la ciutat de València, cosa que confirma, una vegada més, l’abundant presència d’elits camperoles en l’anell d’horta que envoltava la ciutat. (FE)
 |
| Noelia Rangel |
Jorge Sáiz Serrano: Clientela feudal y corte real desde el ejemplo de la Corona de Aragón bajomedieval
El 3 de juny Jorge Sáiz va explicar al davant de 18 persones una de les vies de recerca en història medieval en la qual ha treballat en els darrers anys, mentre elabora una nova tesi doctoral en Didàctica de la Història. Certament fou una xerrada densa en contingut, dades i teories, que l’autor dividí en dues parts: primer feu una aproximació social global a l’entorn nobiliari del rei i, després, exposà l’exemple de la cort d’Alfons el Magnànim sobre la que més ha treballat. Sáiz acotà la recerca entre la història política i una història social del poder (cóm s’exerceix el poder). Es va plantejar el problema de la denominació de la noblesa vinculada a la cort reial, degut a la seua multifuncionalitat, i posteriorment va criticar la tendència a estudiar la cort com un embrió del poder estatal públic, cosa que al seu parer margina la comprensió global de la cort i del servei al rei, el qual disposa d’un grup clientelar molt ampli. L’autor també va parlar de les diverses fonts que es poden emprar, les quals són molt fragmentàries, i va explicar les vies d’aproximació al tema: la identificació d’individus i llinatges, formes d’ingrés en la clientela del rei, les formes de vincular-se al rei (oficis de cort, territorials, sense ofici definit...), i finalment las formes de retribució. Pel que fa al cas concret de la cort del Magnànim, Sáiz ha pogut detectar-hi una sèrie de personatges pensionats (a través de donatius, dietes, pagues avançades de soldada), els quals no sempre fan coses però esperen servir el rei en qualsevol moment. La clientela nobiliària del rei està formada per domèstics (oficis per a les coses materials del rei), oficials (amb competències administratives i polítiques estatals), els cortesans nobles, i els cavallers pensionats. Existeix una gran diferència entre els càrrecs de la cort que estan estipulats per les normes internes i la llarga llista de pensionats esperant servir el rei, ja que en són molts més. Es tracta, doncs, d’una forma d’ascensió social de la noblesa no territorial, com ara els llinatges ciutadans ennoblits. (FE)
 |
| Jorge Sáiz |
Antoni Llibrer: Anàlisi comprada de dos sectors manufacturers vilatans: la llana i la ceràmica a la segona meitat del segle XV. Cap a una organització protoindustrial?
El títol que presentava Josep Antoni Llibrer el 10 de juny al davant d’una desena de persones resultava ben suggeridor, i la seua intervenció no va defraudar. La seua proposta consistia en una anàlisi comparada de dos sectors de la industria rural en dos àmbits diferents i allunyats entre si, amb una cronologia similar. En primer lloc, analitzava el desenvolupament tèxtil del Comtat i l’Alcoià, prestant atenció bàsicament al cas de Cocentaina. Aquesta ontogènesi era possible gràcies a les pròpies condicions de la comunitat: (1) creixement demogràfic de la zona i, per tant, major demanda, (2) recursos naturals per a l’augment de la cabanya llanera que abasteix de matèria primera i, gràcies a això, (3) la consolidació d’una infraestructura industrial imprescindible per a la confecció de draps, acompanyat de (4) un nivell de capitalització exigit mínim. Sobre aquestes bases es va aixecar la indústria drapera de Cocentaina. Amb els anys, però, es pot evidenciar com un reduït sector de drapers acabaren controlant tot el procés productiu de draps de llana. En qualsevol cas, la ciutat, això és, València, restà absent. L’altre observatori és la indústria de la terrisseriaels en els llocs de Manises i Paterna. Tot i que aquest darrer cas està encara en fase d’estudi, a grans trets ja poden establir-se algunes característiques comunes entre ambdues indústries. El primer tret seria l’alta capacitat d’adaptació a la demanda, gràcies, en bona mesura, a l’absència del mecanismes de control urbans. En segon lloc, la progressiva concentració del procés productiu en una reduïda minoria, que controlava des de la matèria primera fins a la comercialització del producte acabat. Finalment, aquesta concentració va comportar la provocar una jerarquització que va accentuar les diferències internes al si de la comunitat. (FA)
 |
| Antoni Llibrer |
La darrera de les sessions, que segons el programa oficial havia d’impartir Leonardo Soler, de la Universitat d’Alacant, es va haver d’anul·lar per malaltia, de manera que va quedar pendent per al curs vinent. Tot això, doncs, que no és poc, és el que ha donat de si el Seminari d’Estudis Medievals de la Universitat de València en el curs que l’ha vist nàixer. El curs que ve, a partir d’octubre, es reprendran les intervencions i, si no passa res, allí estarem nosaltres per alçar-ne acta (i tastar el berenar que el director del Departament ha promès als assistents). En tornarem a parlar per Nadal, doncs, amb un quart balanç de les sessions desenvolupades en aquest nou període.
