Alacant en la Guerra dels dos Peres, a punt de desaparéixer a mans dels castellans

Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins

Febrer de 1367. Els síndics de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen per tal de defendre les seues fronteres. 

L’any 1364, no obstant això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet, va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367:  “Quan la dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...]  Aquelles poques persones que·s salvaren isqueren en camissa, nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte”.  

Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament aconseguien dia a dia: “En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió”. 

Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV

I és per això que els representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el Cerimoniós: “En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.  

En conseqüència, el monarca va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari: “A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.

Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.

 

L'aventura mediterrània de Llorenç Bertran, corsari d'Alaior (1323-1327)

Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L'illa del tresor

Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L'illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l''època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l'Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L'edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d'Amèrica... L'edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea... En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d'Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d'Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L'illa del tresor són un poc posteriors, d'entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l'època baxmedieval i arriba fins al segle XIX. 

Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l'imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions "de bona guerra", és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l'activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d'on fóra, entrant ja en l'àmbit de la pirateria sense senyor. L'obtenció del botí era l'objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l'empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l'autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l'activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.

No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d'Aragó, foren des d'aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 vaixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures "de bona guerra", que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l'historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.

Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd

En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d'Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent "fermança", és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren "de bona guerra". Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l'edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l'escrivania del batle. 
 
D'aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven "Entrecuix" -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l'emir d'Ifriqiya i per tant "de bona guerra", ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l'illa, que justament llavors estava sent conquerida per l'infant Alfons d'Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l'enorme exèrcit preparat per a l'ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d'Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s'atansaren cap al campament que encerclava el primer d'aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.

Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l'adolescent musulmà, que s'havia reservat com a capità. S'hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l'exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l'epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d'aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s'afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s'amotinà, proposà que l'embarcació anara "a roba de tothom", és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità

Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española

Alguns, però, s'oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l'exèrcit aragonés. Llavors, l'11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l'abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l'embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d'Oristany, però els pirates ja s'havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l'illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d'allí s'atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d'origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge. 

A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s'enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n'anaren per l'interior de l'illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l'ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d'algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d'Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l'illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326. 

Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d'acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d'Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d'ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d'Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l'objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell. 

Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.

 

Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.

 

Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

Qui va ser el "moro Zeid"?

Placa del carrer que té a la ciutat de València, anomenat així cap a 1840

Més o menys, tots sabem qui era Al-Azraq i què va representar. Se n'han fet llibres, se n'escriuen articles i posts de tant en tant, hi ha plaques commemoratives en el seu lloc de naixement (la Vall d'Alcalà), filaes de Moros i Cristians prenen el seu nom, etc. Va ser el gran oponent de Jaume I, qui va liderar la resistència andalusina de 1247-58, tot fent de les muntanyes de l'Alcoià a la Marina la seua plaça forta, i qui, després d'haver estat expulsat del regne, encara tornà vora 20 anys després a liderar una nova revolta, en 1276. Moriria, però, en una batalla a Alcoi que encara es rememora en les festes de Sant Jordi. Tanmateix, al llarg de la història valenciana la figura musulmana de temps de la conquesta que més es va recordar no va ser, precisament, la d'Al-Azraq, sinó la de la seua antítesi: com es deia en les cròniques del segle XVI-XVII, el "moro Zeyt" o, ja més modernament, el "moro Zeit" o "moro Zeid". Se'l recordava perquè, després d'haver estat governador de la València andalusina, havia acabat ajudant a Jaume I en la seua conquesta i, a més a més, havia protagonitzat un fet prou excepcional entre la classe dominant musulmana: s'havia convertit al cristianisme amb el nom de Vicent Bellvís. Era, per tant, un personatge positiu i admirable per a la Cristiandat. A partir del segle XX, en canvi, canviaren les tornes i s'imposà l'èpica de la resistència d'Al-Azraq, l'heroi màrtir, la figura respectable del líder irredempt dels vençuts de la Història, com Basset, com Bou Assegut, com Allende.

¿Però qui va ser el "moro Zeid" que en l'actualitat simplement dóna nom a un carreronet del nucli històric de la ciutat de València? En primer lloc, cal esclarir la nomenclatura. En els documents en romanç d'època de Jaume I apareix, com és habitual per la manca d'unes normes fixes i estables, amb grafies distintes, representatives de la pronúncia oral, com ara Seyt Abuzeit, Seyt Abuçeyt, Çeyt Abuceyt, etc. El seu nom real era Abd Al-Rahman ibn Abu Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abu Hafs Úmar ibn Abd Al-Mumin, però afegia davant un títol honorífic i un sobrenom (kunya en àrab, d'on ve la paraula castellana alcurnia), Sàyyid Abu Sàyyid, és a dir, literalment "el Mestre, pare del Mestre" o "el Senyor, pare del Senyor" (sàyyid, per exemple, és la paraula àrab que donà origen al sobrenom de Ruy Díaz de Vivar, el "Cid", el "Senyor"). L'expressió remarcava la seua pertinença a la família califal, ja que era descendent directe, besnét, d'Abd Al-Mumin, el fundador de la dinastia mumínida del califat almohade, instal·lada l'any 1149 a Marràqueix. Els arabistes actuals, no obstant això, prefereixen emprar la fórmula sàyyid Abu Zayd, amb la transliteració de la paraula àrab original per al títol honorífic, "sàyyid", i la mateixa paraula feta nom per a la kunya, "Abu Zayd", ja que és part del nom propi de la persona. Ací ens referirem a ell, per tant, com a sàyyid, Abu Zayd o el sàyyid Abu Zayd.

Extensió del califat almohade cap a 1195, any entorn del qual nasqué Abu Zayd

Era, doncs, un príncep califal nascut a Baeza, cap a 1195, quan el califat almohade s'estenia des del golf de Sirte, a Líbia, fins al de València, a Alandalús. Tanmateix, quan arribà a edat adulta el domini almohade feia aigües per tots els costats i a la península Ibèrica, després de la derrota de Las Navas de Tolosa de 1212, els governadors de les diverses cores o divisions administratives lluitaven uns contra altres i contra el mateix califa marroquí, alhora que havien de fer front als successius atacs cristians des del nord. En aquell context, Abu Zayd fou nomenat en 1223, com ja ho havien sigut son pare i son tio, valí o governador de València, una demarcació que anava aproximadament de Morella a Múrcia. Mentrestant, en les terres centrals d'Alandalús es produïa una guerra a mort entre els diversos governadors -anomenats "reis" en les fonts cristianes perquè a ulls dels feudals actuaven com a tals- de Sevilla, Múrcia i Baeza, on era valí el mateix germà d'Abu Zayd, dit Al-Bayyasí. Aquest cercà el suport militar de Ferran III de Castella, qui tractava de traure profit de les lluites intestines musulmanes, i el mateix Abu Zayd també se'n féu vassall en 1225, tot iniciant una relació amb la monarquia i l'aristocràcia de terres castellanes que, com veurem, correria paral·lela als seus vincles amb les aragoneses. A l'any següent, a més a més, Abu Zayd signà un pacte de no agressió amb Jaume I -que feia poc havia intentat prendre Peníscola- a canvi de pagar-li la quinta part dels ingressos fiscals obtinguts en els territoris que governava. Això, no obstant, no evità que cavallers cristians prengueren diversos castells de la frontera en 1228, amb atacs fets des del senyoriu autònom d'Albarrasí, vassall, aleshores, del rei de Navarra.

Aquell mateix any la situació es desbordà per complet per al sàyyid Abu Zayd, ja que es produïren revoltes de notables locals, d'Ibn Hud a Múrcia i de Zayyan ibn Mardanix a Onda. Així, el 24 de gener de 1229 era expulsat de la ciutat de València, que quedava en mans de Zayyan, com la major part del territori cap al nord, mentre que el d'Alzira cap al sud quedava dominat per Ibn Hud. Abu Zayd, no obstant això, es retirà amb el seu grup de cavallers musulmans cap a l'interior fronterer amb Aragó, a la zona de Sogorb, on, segons sembla, disposava de suports, incloent el de nobles aragonesos, com Blasco de Alagón, que li havien servit com a mercenaris durant cert temps. A partir de llavors començaria la progressiva integració del sàyyid en la noblesa feudal aragonesa. En primer lloc, al cap d'uns pocs mesos, el 20 d'abril a la ciutat de Calataiud, signava amb Jaume I un nou pacte, mitjançant el qual, en aquest cas, tractava d'aliar-se amb ell per a recobrar el territori perdut. Hi apareixia anomenat com a "rex Valencie" i prometia esforçar-se en conquerir terres: de les que obtinguera pel seu compte li donaria una quarta part al monarca aragonés i de les que aquest prenguera amb els seus exèrcits ell no en reclamaria res. En aquells precisos instants Jaume I preparava la conquesta de Mallorca, que l'ocuparia fins a l'estiu de 1231, i segurament Abu Zayd encara albergava esperances de recuperar la seua antiga posició de manera autònoma. Una vegada presa l'illa de Mallorca, tanmateix, tota opció del sàyyid s'esvaí, atés que els aragonesos començaren la conquesta sistemàtica dels dominis musulmans que envoltaven València. 

Diòcesi d'Albarrasí-Sogorb, fruit del senyoriu autònom d'Albarrasí

Primerament, el mateix Blasco de Alagón prengué Morella en gener de 1232 aprofitant, de fet, la presència dels fills d'Abu Zayd en la vila, que li ajudaren a ocupar-la per sorpresa. Unes poques setmanes després, a Terol, el sàyyid atorgava a Jaume I, en un nou document, tots els drets que tenia sobre les possessions i rendes de la ciutat de València i el seu terme. La decisió del rei de procedir a la conquesta, doncs, era ferma, com explica en la seua pròpia crònica: "Quan hajam presa Borriana, farem-hi venir la reina, nostra muller [des d'Hongria, on s'havia pactat el matrimoni], per tal que entenen les gents que major cor hi havem d'estar... . E quan açò sia feit, que nós hajam aquells castells, mudar-nos hem aI lloc que diuen los chrestians lo Puig de Sebolla, e és prop de València dues llegües, e d'aquí, a cavalcades que farem fer, a València... ab la volentat de Déu pendrem". En efecte, el 16 de juliol de 1233 Jaume I prenia Borriana, dos anys després, el 8 de setembre de 1235, es casava amb Violant d'Hongria i en la primavera de l'any següent, 1236, conqueria el Puig per tal de fortificar-lo i avançar sobre València. El sàyyid Abu Zayd prenia llavors la decisió de participar en la conquesta contra els seus propis congèneres i de passar definitivament al bàndol cristià, inclosa la seua fe, amb l'objectiu de mantindre la seua posició de poder.

Així es manifesta en el document pel qual dóna al bisbe d'Albarrasí-Sogorb, el 22 d'abril de 1236, els drets eclesiàstics sobre les terres que ell mateix havia ocupat durant el procés de lluita contra els andalusins. Hi apareix com a "Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vicentius" ("el sàyyid Abu Zaid o, millor, Vicent") i reconeix que s'ha convertit al cristianisme, però que no ho farà públic fins que li resulte oportú -"donec nostris commodis tempus adveniat oportunum"-, atés que, segurament, li era més fàcil fer pactes de rendició amb les aljames musulmanes si es continuava presentant com a membre de la família califal. D'una altra banda, gràcies a aquell document i d'altres posteriors en què feia donacions semblants de drets eclesiàstics, podem discernir el seu paper al llarg de la conquesta. En concret, sembla que s'associà al cavaller aragonés Ximén Pérez de Tarassona, que fou la mà dreta de Jaume I i primer lloctinent reial del regne de València, amb el qual conquerí tota una sèrie de llocs de les valls interiors del Millars i del Túria, com Arenós, la Pobla d'Arenós, Cortes, Montant, Castellmontant, Cirat, Vilamalur, Vilamalefa, Arcos de las Salinas, Aiòder, Bounegre-Argeleta, Alpont, Toixa, Domenyo, Andilla, etc. De més a més, ell mateix s'encarregà de dur a terme la part final de la conquesta, en la zona més meridional, amb la presa d'Orxeta, Torres, Tibi, Ibi, Onil i Castalla en 1244. Anteriorment, havia rebut del rei certes cases i heretats a València, així com 52 soldats musulmans de la seua mainada en diverses alqueries, com a botí per haver lluitat junt als cristians. Per tant, totes aquelles possessions passaren a ser seues com si d'un noble cristià es tractara, amb la condició de donar al rei Jaume la quarta part de les rendes segons s'havia establert en el pacte de 1229, renovat el 28 de maig 1236 per tal d'adaptar-lo a les noves circumstàncies del casament del monarca i l'atac imminent a la ciutat de València.

Segell de cera, de costum cristià, del sàyyid Abu Zayd, documentat a partir de 1236

En el document que consagra aquell nou pacte de 1236 es pot copsar, precisament, la inserció d'Abu Zayd en el món feudal, ja que per primera vegada no signa en àrab, sinó que hi afig un segell de cera, com era costum entre els cristians, en el seu cas amb la figura d'una àliga i la llegenda, en castellà, S[iello del] CIT ABUCEIT NIETO DE [EMIR AL]MOMENIN. Al mateix temps, en aquella època, quan tenia uns 40 anys, també deixà arrere les anteriors esposes musulmanes i prengué per muller l'aragonesa María Fernández, amb qui tingué dos fills, Alda Fernández, que prenia el cognom cristià de la mare, i Fernando Pérez, que possiblement el prenia del millor aliat del sàyyid, Ximén Pérez de Tarassona. De fet, Abu Zayd prometé al fill d'aquest, Blasco Ximénez, a la seua pròpia filla, Alda, quan era una xiqueta, incloent com a dot el castell d'Arenós, que fou l'origen de la baronia d'Arenós -actualment ducat de Vilafermosa-, que tanta importància tingué en el regne de València durant l'edat mitjana. L'altre fill del convers, Ferrando, morí en 1262, en plena joventut, sense descendència i el seu testament és una bona mostra de  seua integració en el cristianisme i la noblesa aragonesa:  els seus marmessors eren el bisbe -ni més ni menys- i un ardiaca de València i un cavaller aragonés, devia ser soterrat en la catedral -en la qual encara estarà el seu cos-, esmentava les seues dides Dominga Martínez i María Martín, així com vassalls, deutors i servents, tots de nom aragonés (Miguel López, Fortún Sanz, Martín Garcés, etc.) i, finalment, deixava importants quantitats de diners per a l'edificació -llavors en plena efervescència- dels convents de Sant Domingo, Santa Isabel, Santa Maria Magdalena, Santa Inés i l'hospital de Sant Vicent de València, les de Santa Maria del Puig, Sant Bernat d’Alzira i Sant Fèlix de Xàtiva i per a la construcció d'un dormitori en el convent de Sant Francesc de València, “ut rogent semper Dominum pro anima mea” (on pregaren sempre a Déu per la seua ànima). 

En la mateixa línia del zel de la conversió, sabem que en la carta pobla, a fur de Daroca, que Abu Zayd concedí en 1243 a 147 cristians aragonesos per a habitar Vilamalefa -que a partir de llavors es diria Vilafermosa- inclogué expressament una clàusula poc habitual, segons la qual tot aquell que morira sense haver rebut els darrers sagraments hauria de pagar un quint dels seus béns. Amb tot, la major part de les seues possessions sempre estigué poblada per musulmans, com així ho estaria la mateixa baronia d'Arenós durant segles, fins a l'expulsió de 1609. De fet, el palau principal del sàyyid Abu Zayd s'instal·là en un lloc de musulmans, Argeleta, on romangué en peu fins a 1942, quan fou enderrocat per a emprar la fusta en l'església de Sant Pere del Grau de Castelló. Això no fou obstacle per a que no només participara en la caiguda de la València musulmana en 1238 fent costat a Jaume I, sinó que, a més a més, també ho fera en la de Sevilla, en 1248, junt a Ferran III de Castella. No debades, com hem indicat, Abu Zayd també mantingué una relació molt estreta amb la monarquia castellana i els principals episodis de conversió que li afecten, a ell o la seua família, solen aparéixer en cròniques d'aquest origen, encara que algunes d'elles siguen de certesa dubtosa.  

Lloc d'Argeleta, a l'Alt Millars, i torres que queden del castell-palau d'Abu Zayd, enderrocat en 1942

El primer episodi és el que afecta la seua pròpia conversió, ja que, segons la tradició cristiana, hauria estat el protagonista del miracle de la creu de Caravaca en maig de 1232. Governant Múrcia sota les ordes d'Ibn Hud hauria volgut, per curiositat, que uns captius, entre els quals hi havia un capellà, li ensenyaren com era una missa cristiana; en requerir el clergue una creu, dos àngels haurien portat volant un lignum crucis, un tros de la creu en què el mateix Jesucrist estigué crucificat, davant la qual cosa Abu Zayd s'hauria convertit. Amb tot, encara que la seua conversió es degué produir, en efecte, en la dècada de 1230, com hem vist en 1232 no era ja governador de cap medina musulmana, sinó que operava per complet en el bàndol cristià. Per una altra banda, també un dels almenys tres fills musulmans que se li coneixen (Abu Muhàmmad, Abu Yahya i Abu-l Hassan) s'hauria convertit, segons les cròniques eclesiàstiques castellanes, en territori murcià. Concretament, Abu-l Hassan s'hauria batejat davant l'Arrixaca de Múrcia en 1241, en el context de la dominació castellana del territori, i hauria pres el nom d'Alfonso en honor del patronatge de l'infant Alfons de Castella -futur Alfons X el Savi. En aquest cas, tot i que per documents posteriors sabem del cert que un dels fills d'Abu Zayd es convertí, la data sembla també de difícil encaix en els esdeveniments concrets de l'època a Múrcia. Finalment, un altre familiar del sàyyid, el seu nebot Abd Al-Mon, fill de l'Al-Bayyasí esmentat abans, s'hauria convertit en conquerir Sevilla i hauria rebut el baptisme en la mesquita major acabada de consagrar en 1248, amb el nom de Fernando, que prenia del mateix rei castellà. 

Fóra com fóra, el que sembla cert, segons indiquen alguns documents i cròniques de l'orde castellanolleonesa de Sant Jaume, amb seu a Uclés, en l'actual província de Conca, és que Abu Zayd estigué molt proper als monjos guerrers del susdit orde, protagonistes principals de les conquestes a Alandalús. De fet, segons aquestes cròniques, el mateix cognom cristià del sàyyid, Bellvís, l'hauria pres per un lloc que li hauria concedit l'orde: "Vicent" pel Sant Vicent màrtir que s'associava a València i "Bellvís" pel lloc de Belvís (en l'actual municipi de San Lorenzo de la Parrilla), el nom del qual fou donat per Alfons VIII de Castella en l'any 1183 a l'antic lloc musulmà de Borjafamel, sembla que en honor del comte d'Urgell que llavors anava amb ell i posseïa, com és sabut, una vila del mateix nom en el seu comtat, Bellvís. Aquest origen del cognom del sàyyid sembla confirmat pel fet que a molts pocs quilòmetres de Belvís s'alça una fortalesa que encara hui rep el nom de Torrebuceit, el qual entronca clarament amb el d'Abu Zayd, que el degué senyorejar. En consonància amb això, algunes de les poques possessions que tenia l'orde de Sant Jaume d'Uclés al territori valencià, com els castells de Tibi, Orxeta i Torres (a l'actual Vila-joiosa), li havien estat directament traspassades pel mateix Abu Zayd en la dècada de 1240.  

Ermita de la Mare de Déu de Belvís, en terme actual de San Lorenzo de la Parrilla, a la Manxa de Conca. A uns quilòmetres es troba Torrebuceit, en terme actual de Villar del Águila. Els dos llocs pertanyien a l'orde de Sant Jaume d'Uclés

Tot plegat, tal vegada l'apropament als afers castellans després de la conquesta de Sevilla, o fins i tot l'ingrés en l'orde de Sant Jaume, siga el que explica la manca d'aparicions del sàyyid entre els documents de Jaume I durant les dècades de 1250 i 1260. De fet, documents datats a la ciutat de Múrcia l'ubiquen allà tant en 1251 com en 1262, tot i tractar d'afers relatius a les seues possessions valencianes, d'Ibi i Castalla concretament. Continuà també sent senyor dels importants dominis de la frontera valencianoaragonesa, als Serrans i l'Alt Millars, però en aquesta zona fou sobretot la seua filla Alda Fernández, que visqué fins a l'any 1300, qui tingué un protagonisme especial. D'Abu Zayd sabem poc més. Només un darrer document el situa en vida en 1264, quan devia acostar-se a la setantena d'anys. Arribava directament de la cúria romana i era una carta especial de protecció, com a neòfits, per a ell, el seu fill (segurament Abu-l Hassan) i dos nebots. El context en què s'enviava la carta, després de l'entrada en la península d'un important contingent de tropes berbers del nord d'Àfrica i el revifament de les guerres entre cristians i musulmans -fou llavors quan es rebel·laren els de Múrcia, per exemple-, potser indica que tal volta Abu Zayd i els seus estaven tenint problemes pel seu origen musulmà. 

Per molt que els seus fills estigueren integrats en la societat cristiana i que ells mateixos hagueren participat de valent en les lluites contra els andalusins, potser tot allò no era suficient per a determinats cristians. De fet, la descripció del sàyyid -que mantingué el nom àrab durant tota la seua vida- que fa la crònica de Ferran III de Castella pareix apuntar que el seu aspecte extern continuava sent el d'un notable musulmà: "Era hombre muy bien criado y comedido, humano, justo, alto de cuerpo, de aspecto real, ojos muy hermosos, rostro venerable y lleno de majestad; tenía el cabello largo y traía un bonete de seda en la cabeza; andaba siempre vestido de grana y acompañado de muchos criados y de sus hijos". Pel que sembla, en qualsevol cas, els seus descendents no tingueren dificultats per assimilar-se i formar part de la societat cristiana i, com hem assenyalat, foren l'origen de la família i la baronia dels Arenós, una de les dinasties medievals més importants del regne. Segurament ells li estigueren agraïts per la seua conversió, no així tant la comunitat islàmica, que degué veure en ell la figura d'un renegat deslleial al poble que havia de governar. Heus ací la diferència entre els que formen i volen formar part d'una classe dominant i els que, a banda d'això, també volen ser classe dirigent i tracten de guiar la societat de la qual formen part cap a l'aconseguiment d'una sèrie d'anhels col·lectius. 

Així les coses, per desairar-lo, admirar-lo o simplement imaginar-lo en persona, heu de saber, com a darrera informació, que encara podeu resseguir les passes del sàyyid Abu Zayd a la ciutat de València, ja que les seues restes descansen, teòricament, en ella. Hem de dir "teòricament" perquè totes les dades que tenim al respecte provenen de dos tradicions eclesiàstiques sense base documental ferma, encara que, curiosament, reprodueixen la dualitat entre la Corona d'Aragó i la de Castella que hem vist al llarg de la seua vida. En primer lloc, hi ha la tradició franciscana que diu conservar encara el seu crani, tot i que se li poden trobar importants punts febles. Segons relata a començaments del segle XVII l'historiador dominic Francesc Diago, basant-se en Antonino Pierozzi, el cos estaria en el convent de Sant Francesc, ja que aquest espai s'hauria instal·lat, en temps de la conquesta, sobre un real o palau que hi tenia el mateix Abu Zayd quan era governador almohade en la dècada de 1220. Allà, de fet, hauria executat dos frares franciscans italians, Pietro di Sassoferrato i Giovanni di Perugia -que li haurien profetitzat la seua futura conversió al cristianisme-, anomenats "els màrtirs de Terol", puix allà es veneren les seues restes. 

Restes d'Abu Zayd i els seus fills conservades en l'actual Convent de la Puritat de València, segons la tradició franciscana. Curiosament i per casualitat, el carrer del Moro Zeid es va crear en el segle XIX en el lloc on estava l'antic Convent de la Puritat, prop del Tossal (juntament amb eixe carrer també es van fer els de la Conquesta i de Jaume I) 

En consonància amb això, en l'antic convent de Sant Francesc hi ha constància de l'existència d'un sepulcre de marbre atribuït a Abu Zayd, que fou enderrocat per obres en 1737, segons narra un altre historiador dominic de València, Josep Teixidor. Aquest conta, tanmateix, que dipositaren provisionalment els ossos en una arca de fusta amb un pergamí que deia: "Hic iacent ossa DD. Vincentii Belvis, olim rex Azey Buzey, et filiorum eius...". Ell, amb tot, els va observar i va comprovar que només hi havia l'esquelet d'una persona, sense rastre dels hipotètics fills. De fet, documenta que quan li feren un sepulcre nou, en 1768, hi van gravar una llegenda en singular: "Hic iacet azotus maurus...". Les dècades passaren i arribà la desamortització eclesiàstica, en 1835, amb la qual cosa el convent fou traspassat a l'Estat, que instal·là un quarter militar (on hi ha actualment la plaça de l'Ajuntament). En eixa època, en 1860 segons apareix a la premsa, fou trobat el mateix sepulcre atribuït a Abu Zayd amb la mateixa inscripció en singular de 1768, però en obrir-lo trobaren un pergamí, també d'aleshores, que insistia en la pluralitat de les restes: "Hic iacet DD. Vicentius Belvis cum prole sua...". Desafortunadament, no se'n descriuen les restes, sinó que únicament s'apunta que foren donades a l'alcalde i el governador provincial, que, finalment, els portaren al convent de monges franciscanes de la Puritat, on encara estan.  

Són les tres calaveres que apareixen en la foto, amb les quals apenes ningú no ha tingut contacte, ja que es tracta d'un convent de clausura. En tot cas, com apuntàvem són molts els punts febles d'aquesta tradició. En primer lloc, en el llibre del repartiment no es fa cap esment a un real o palau d'Abu Zayd en el solar concedit a l'orde de Sant Francesc per a construir el seu convent. En segon lloc, informacions del segle XIV, del mateix Francesc Eiximenis, també franciscà, apunten que el martiri de Pietro de Sassoferrato i Giovanni di Perugia no es produí en la zona on s'erigí el convent, sinó en la plaça de la Figuera, en l'espai que actualment ocupa la plaça de la Reina, una ubicació molt més probable atesa la seua proximitat a l'antic alcàsser andalusí. En tercer lloc, les observacions del pare Josep Teixidor en el segle XVIII indiquen que possiblement en algun moment s'alteraren la quantitat de restes òssies del sepulcre per tal de concordar la creença que hi estaven Abu Zayd i els seus fills. Finalment, també fa mal d'assumir que el sàyyid, tot i la seua conversió, haguera volgut acabat soterrant-se en un lloc on havia martiritzat dos frares franciscans -deixant de banda que només tenim notícia d'un fill neòfit i no dos, com mostrarien les tres calaveres. En qualsevol cas, per qui hi vullga creure, les monges de la Puritat continuen custodiant els cranis dels quals la tradició franciscana diu que eren el sàyyid Abu Zayd i els seus fills.

Carrer de l'Ermita de Sant Jaume a València, on estava l'església de l'orde de Sant Jaume d'Uclés i potser, també, les restes d'Abu Zayd

Una altra tradició eclesiàstica, en canvi, situa les restes del convers en l'església que l'orde de Sant Jaume d'Uclés tenia en la ciutat de València, també instal·lada en època de la conquesta cristiana. L'explica a començaments del segle XVII el capellà i historiador Gaspar Escolano, contemporani de Francesc Diago, i també la recull Josep Teixidor en el segle XVIII, tot i que la qualifica d'"hablilla popular". Ell mateix s'atansà a l'esmentada església, que estava prop de la del Salvador i la del Temple, en l'actual carrer anomenat, precisament, de l'Ermita de Sant Jaume, i no observà més que un gran sepulcre en el claustre, sense inscripcions i ple d'ossos humans. És a dir, que era l'ossari on es dipositaven de manera comuna els soterrats en aquella església, per la qual cosa Teixidor va desconfiar que allà es trobaren les restes del recordat "moro Zeit". Amb tot, aquesta tradició concorda amb el que diuen les cròniques de Sant Jaume d'Uclés, segons les quals Abu Zayd hauria mort a Torrebuceit, en l'actual Conca com hem vist, però les seues restes haurien estat traslladades fins a l'església de l'orde a València. Si es poguera documentar amb certesa la presència habitual a Torrebuceit del sàyyid en la dècada de 1260, la versemblança d'aquesta tradició cobraria força. I potser hauríem d'alentir el ritme cada volta que passàrem per l'esmentat carrer de l'Ermita de Sant Jaume per a escoltar els riures -o els plors, no ho sabem- d'aquella figura fonamental de la conquesta cristiana del territori valencià a mitjan segle XIII.
 
Nota bibliogràfica: Les dades històriques del post han estat extretes dels estudis sobre Abu Zayd indicats en aquesta nota a peu de pàgina redactada per Maria Teresa Ferrer i Mallol.  

Les croades populars (1096, 1212, 1251 i 1320)

 

Musulmans capturats per croats cristians en un manuscrit del segle XIII

Com és ben sabut, les principals croades europees contra Terra Santa es produïren entre final del segle XI i final del segle XIII, incitades pels papes de Roma i liderades pels principals reis, prínceps i senyors nobiliaris i eclesiàstics de l'època. El component religiós fou, per tant, essencial, ja que homogeneïtzava els croats sota les directrius cristianes i marcava l'objectiu: conquerir Jerusalem i extirpar els infidels. Amb tot, la religió no era, com es repeteix constantment en moltes obres historiogràfiques, el principal motor de les croades, sinó un simple embolcall que cobria profundes transformacions d'una altra mena. En concret, els canvis socials i econòmics que es produïren al llarg del segle XI configuraren una nova societat feudal preparada per a la mobilització militar i l'expansió territorial constant. Aquesta darrera, de fet, no es donà exclusivament cap a Terra Santa, sinó cap a tots els confins d'Europa, ja fóra l'oriental, l'occidental, la septentrional o la meridional. I en aquella societat preparada per a la guerra i la conquesta era fonamental un element: l'existència de desarrelats, és a dir, gent, ja fóra de sectors rics o pobres, que no es podia mantenir -segons el nivell al qual aspiraven- al seu lloc de naixença, ja que el sistema socioeconòmic no era capaç de redistribuir la riquesa i compartir-la entre tots els seus membres, sinó que n'expulsava els que sobraven. Eixes persones, dirigides pels governants europeus, foren les que conformaren el gruix de les hosts conqueridores ací i allà.

Els poderosos, però, no sempre podien canalitzar aquesta gent que quedava en els màrgens del sistema, amb un alt risc d'exclusió. És per això que també es formaren croades populars, moviments amb una àmplia adhesió de gent en perill de desarrelament, que intentaren aplicar els preceptes cristians que l'Església difonia però només seguia a conveniència: el regne de Déu, i amb ell la igualtat de les persones, arribaria quan el cristianisme fos universal i tots els infidels i injustos haguessen desaparegut de la faç de la Terra. Aquestes croades, per tant, no eren oficials, convocades i legitimades pels papes, sinó que es formaven entre sectors del poble que, prenent la creu, tractaven de posar en pràctica aquell ideari. Perquè se'l creia, però també perquè el sistema socioeconòmic els hi impel·lia. Així, de fet, la Primera Croada va ser precedida de l'anomenada Croada Popular, que es formà l'any 1096, immediatament després de la primera crida general del papa Urbà II a prendre Jerusalem. El seu líder fou Pere l'Ermità, un clergue picard que aconseguí reunir un exèrcit camperol d'unes 40.000 persones, que, al crit de Deus lo vult, mamprengué la marxa cap a Orient per terres germàniques i hongareses fins arribar a l'Imperi Bizantí. Ací, descontrolats, saquejaren viles cristianes ortodoxes, de manera que el basileus els féu passar a terres anatòliques, on foren massacrats pels turcs seljúcides. Pere l'Ermità, tanmateix, romania llavors a Constantinoble, on esperà l'arribada de les hosts militars de la Primera Croada, que aplegaren en maig de 1097. Dos anys després el mateix Pere arengava les tropes cristianes a l'Hort de les Oliveres de Jerusalem, animant-los a aniquilar els infidels i prendre la ciutat, cosa que es produí a penes una setmana més tard. L'ermità, però, sembla que morí en la batalla. 

   

Representació de Pere l'Ermità en un manuscrit francès de finals del segle XIII

Més d'un segle després, l'any 1212, es produí l'anomenada Croada dels Infants, tot i que aquest nom únicament fou emprat per fonts bastant posteriors. El que succeí, en realitat, fou la conjunció de dos moviments semblants protagonitzats per "pueri", és a dir, jóvens que vagaren per mitja Europa seguint el missatge mil·lenarista de dos pastors, també de curta edat. Un fou el germànic Nicholas, que agrupà fins a 7.000 seguidors amb la intenció de marxar cap a Terra Santa. Amb tot, en arribar a Gènova les aigües del mar no es dividiren per a permetre'ls passar com els havia promès i molts d'ells l'abandonaren. Nicholas i uns quants més continuaren fins a Roma, on el papa els alliberà dels vots de croada que havien fet i marxaren de retorn a terres germàniques. El líder, però, no sobrevisqué el viatge de tornada i, a més a més, el seu pare fou ajusticiat, acusat d'haver causat, amb el seu fill, la mort de molts dels jóvens que se n'havien anat cap al sud. D'una altra banda, contemporàniament un pastor de 12 anys del nord de França anomenat Stephan de Cloyes afirmà haver tingut una visió de Jesucrist, que li havia donat una carta per a fer-la arribar al rei de França, possiblement per a demanar-li que encapçalés la conquesta de Terra Santa. Així, fins a 30.000 persones el seguiren a peu a París, on féu miracles segons alguns testimonis i fou rebut per Felip II. Aquest, però, aconsellat per alguns savis de la Universitat, els féu abandonar la ciutat i tots marxaren cap al sud, seguint la prèdica d'Stephan. Tanmateix, en arribar a Marsella sembla que la majoria d'ells, desmoralitzats per la vida errant, tornaren als seus llocs d'origen. 

Cal tenir en compte, no obstant, que aquestes són dades genèriques procedents de cròniques i alguns pocs documents de l'època, que no ofereixen excessiva informació, ni verificable. En tot cas, un dels aspectes que destaca d'aquells dos moviments simultanis de 1212 és que estaven liderats per pastors, un fet que coincideix amb el nom atorgat a les denominades "croades dels pastorells", que tingueren lloc posteriorment. En concret, la Primera Croada dels Pastorells es produí 39 anys després, el 1251, aquesta vegada dirigida no per un pastor, sinó per un monjo hongarès resident en terra francesa. Segons deia, havia rebut l'encàrrec de la Mare de Déu de conduir les gents del regne cap a l'Orient, per tal d'alliberar el rei de França, Lluís IX, que havia estat capturat pel soldà d'Egipte l'any anterior a Damiata, quan liderava la Setena Croada. Així, fins a 60.000 seguidors procedents del camp, segons diuen les cròniques, anaren a París a parlamentar amb la reina per a demanar-li la seua aprovació i ajuda, però foren obligats a marxar de la ciutat. Aleshores es dividiren en dos gran grups que, conseqüents amb el seu missatge d'igualitarisme entre cristians, atacaren l'Església amb força, uns a Rouen i Tours i els altres a Orleans i Amiens, tot lluitant contra bisbes, monjos i universitaris. La reina ordenà llavors el seu aixafament i el seu líder, el Mestre d'Hongria, fou mort en batalla prop de Bourges. Encara d'altres s'espargiren per Gascunya i Anglaterra, duent el seu missatge de crítica social i lluita contra el poder establert, però el moviment ja havia perdut tota força col·lectiva.

Representació de la visió d'Stephan de Cloyes, un dels pastors protagonistes de la Croada dels Infants de 1212

Encara 70 anys després, en maig de 1320, hi hagué un rebrot, la Segona Croada dels Pastorells, que tingué lloc, no casualment, poc després de la Gran Fam de 1315-1317. El moviment sorgí novament al nord de França, on, segons diuen algunes cròniques posteriors, un pastor normand de 17 anys assegurava haver rebut la visita de l'Esperit Sant, que li havia encomanat lluitar contra els infidels. Una altra volta el grup, unes 40.000 persones aquesta vegada, es dirigí a París a demanar a Felip V que encapçalés la seua croada. Aquest, però, es negà a parlamentar amb ells i aleshores decidiren anar a Avinyó per tal que els rebés el papa. Feren la seua marxa cap al Llenguadoc per Gascunya i, en el seu camí, entraven processionalment en els pobles amb penons amb una creu al davant, difonent el seu missatge d'extirpació dels infidels i d'arribada del regne de Déu. Al seu pas s'hi sumaven gents, com els "pastorells gascons" que acabaren passant a l'Aragó, segons ha pogut documentar detalladament l'historiador, hebraista i arxiver Jaume Riera al seu llibre Fam i fe. L'entrada dels pastorells (juliol de 1320) (2004). En aquesta obra, a més a més, Riera esclareix finalment el perquè de la vinculació d'aquells moviments als pastors: simplement i planerament perquè es consideraven hereus dels pastors del Nou Testament, els primers, segons s'explicava en les homilies de la Nit de Nadal, que reberen la notícia del naixement de Jesucrist: "Pastores, videlicet pauperes laboribus intenti; homines mundo ignoti, sua obscuritate ac status sui simplicitate contenti" [Pastors, és a dir, els pobres que es dediquen a treballar; hòmens ignorats pel món, contens de la foscor i la simplicitat del seu estat].

Aquests pastorells, doncs, en consonància amb el missatge directe que rebien del cristianisme, tractaven d'acabar amb la injustícia i, al mateix temps, amb els infidels amb els quals es trobaven. Així, en el seu trajecte a Avinyó atacaren nombroses aljames de jueus: quan arribaven a una població els assetjaven i degollaven els que no volien batejar-se, com els 152 que mataren en la població occitana de Los Sarrasins. Per aquest fet, les hosts del sotsveguer reial de la propera ciutat de Tolosa de Llenguadoc isqueren al seu encalç i capturaren fins a 24 carretes plenes de pastorells, però llavors, el 15 de juny de 1320, es produí l'incident que ocasionà una repressió encara més ferma. El poble de Tolosa s'amotinà contra les autoritats i féu alliberar els pastorells; tots plegats atacaren novament els jueus, en aquest cas els de la pròpia ciutat, i mataren fins a 115. Aleshores la persecució de les autoritats reials i municipals s'enfortí i el moviment dels pastorells anà diluint-se fins a dissoldre's per complet uns mesos més tard. Una part d'ells, però, decidí travessar els Pirineus, ja que precisament en aquells moments l'infant Alfons havia convocat els nobles aragonesos per tal de dirigir-se al sud del regne de València i fer front a una possible incursió dels musulmans nassarites. Uns 5.000 pastorells, sobretot gascons, passaren llavors al regne d'Aragó amb la intenció d'oferir-se a l'infant i acompanyar-lo en la seua lluita contra els infidels, als quals també atacaren, com venien fent, mentre avançaven. 

D'aquesta manera, en passar els ports pirinencs assetjaren el castell aragonès de Montclús, on, el 3 de juliol de 1320, mataren 34 jueus, en batejaren 10 i es quedaren amb totes les seues possessions. A continuació seguiren cap al sud i saquejaren la moreria de Naval amb ajut de la població cristiana, però en arribar a Barbastre s'assabentaren que l'atac nassarita era una falsa alarma i que, per tant, la campanya de resposta cristiana havia estat suspesa. A més a més, Jaume II, senyor de tots els jueus de la Corona, havia ordenat la seua repressió, de la qual s'havien d'encarregar els sobrejunters aragonesos, coordinats per l'infant Alfons en persona. Així, durant el mes de juliol foren capturades fins a 300 persones, incloent també algunes del país, que havien ajudat en els atacs contra les minories. En el procés de detenció moriren 27 pastorells i l'infant Alfons ordenà el penjament de 40 més, als quals s'afegiren cinc aragonesos, també ajusticiats per haver col·laborat amb ells. Després d'això es decretà una amnistia general sota la condició que els pastorells abandonassen la Corona d'Aragó en un màxim de 8 dies, com així feren majoritàriament. En tot cas, com hem comentat, el moviment a l'altra banda dels Pirineus tocava igualment a la seua fi, de manera que també ho féu la darrera de les denominades croades populars. En realitat, segons hem pogut anar comprovant, eren, com les mateixes croades a Terra Santa, un fenomen revestit d'ideologia religiosa, però que tenia lloc, sobretot, per causes socials i econòmiques. El mateix sistema que deixava parts importants de la població en risc d'exclusió se sustentava en una religió que predicava la justícia i la igualtat en base a la primacia universal del cristianisme. Aquells croats populars, doncs, no buscaven una altra cosa que allò en el que creien però no trobaven a l'abast.