Els sistemes de reg d'Oman

En la península Ibèrica parlar actualment de regadius històrics és cosa quasi exclusiva dels medievalistes. Primer perquè van ser els grups tribals musulmans que envaïren i colonitzaren Hispània a partir del segle VIII els que van portar la irrigació a casa nostra, com a forma principal de producció d'aliments. I segon perquè la societat feudal que posteriorment va conquerir i colonitzar Alandalús va heretar la irrigació de la societat que va destruir, i la va integrar com una forma d'augmentar la producció de renda; per això els sistemes hidràulics continuaren emprant-se, s'ampliaren, i se'n construïren de nous. Per tant, l'ús de l'aigua ha estat molt important en el funcionament d'ambdues societats medievals al nostre país, i encara que la irrigació ha continuat emprant-se fins a la actualitat, certament modernistes i contemporanistes no li han parat massa atenció. Els geògrafs, per contra, que sí se n'han dedicat, no han aconseguit de moment produir cap coneixement històric rellevant sobre l'organització de les societats del passat, més que res perquè no és el seu propòsit.

Però és evident que la irrigació, l'agricultura irrigada, no es va inventar a l'edat mitjana, ja que s'ha vingut emprant des del Neolític en diverses zones del món, i té un paper especialment rellevant en tota la franja que va des de l'Índia fins al Nord d'Àfrica, passant sobretot per l'Orient Mitjà. És precisament en la zona de Mesopotàmia on van nàixer els primers estats, i la interpretació tradicional diu que va ser la introducció de la irrigació com a forma principal de produir aliments allò que va fer més complexa l'organització social de les comunitats camperoles primitives, i va propiciar l'aparició dels estats. En qualsevol cas, el tema de l'aparició de poders forts que controlen la societat, com va plantejar Karl Wittfogel, és suficientment complex i encara debatut com per a no entrar en ell ací ara. Però cal dir que, en realitat, allò que caracteritza la major part de les comunitats que basen la seua economia i organització social en la irrigació no és precisament un poder estatal fort.

el Creixent Fèrtil

L'organització social tribal, que tan exòtica ens sembla a nosaltres, no és més que la conseqüència de l'anomenada revolució neolítica, el moment en què els grups humans de caçadors-recolectors es convertiren en agricultors sedentaris o en ramaders nòmades; i aquesta innovació tecnològica i social es va estendre molt ràpidament. El que no està tan clar és si la irrigació va aparéixer com a resultat d'una necessitat, per la falta de pluja en les zones desèrtiques del Pròxim Orient, o com una elecció, ja que amb la irrigació no es depén tant de l'oratge, i a més permet cultivar plantes aclimatades a altres llocs del planeta que sense l'aportació d'aigua artificial a l'estiu no podrien viure en la Mediterrània i el Pròxim Orient. Però, en qualsevol cas, és evident que aquelles comunitats primitives que es decantaren per l'agricultura irrigada van canviar la seua organització social, la seua cultura es va fer més complexa, i a partir d'aquell moment tot el seu cosmos va començar a girar al voltant de l'aigua i del seu aprofitament.

Eixa mena d'organització social, en definitiva, després de segles d'evolució, és la que van introduir a la península Ibèrica durant l'alta edat mitjana les tribus àrabs i berbers, transformant alhora també la societat nativa hispanoromana. Però això és molt difícil d'historiar, perquè es tracta de societats molt conservadores, molt estàtiques, en les quals aparentment res no canvia al llarg dels segles, generació rere generació. A vegades s'ha dit que són societats sense història, i no perquè no tinguen escriptura, sinó perquè aparentment mai passa res; a banda de les contínues guerres tribals que, en realitat, mai canvien gran cosa. Per això, els paral·lels antropològics amb societats que encara hui conserven aquella organització social tribal, i giren al voltant de la irrigació, són tan importants per a entendre el passat dels humans que van viure al nostre territori. Tot seguit veurem un exemple de societat que encara utilitza sistemes hidràulics històrics tal com van ser dissenyats: els aflaj d'Oman.

mapa d'Oman

Oman és un país de l'Orient Mitjà, situat en la costa índica de la península Aràbiga, just al nord del Iemen. De fet, la seua població és principalment d'origen iemenita des del Primer Mil·lenni abans de Crist, tot i que històricament va estar controlat per dinasties perses fins a l'arribada de l'Islam en el segle VII d.C. Segons els arqueòlegs, l'agricultura irrigada es va introduir a la zona aproximadament en el segle VI a.C, fa uns 4.500 anys, i des de llavors ben poca cosa ha canviat en aquest aspecte. Allà als sistemes hidràulics els diun aflaj, o falaj en singular, que en àrab significa literalment aqüeducte subterrani (o això diuen), i que és en realitat el nom local del que a Pèrsia diuen qanat i al Nord d'Àfrica foggara; és a dir, una mina d'aigua que punxa la capa freàtica horitzontalment a través de túnels subterranis. Una vegada en l'exterior, el sistema hidràulic comença a dividir-se i a portar l'aigua a tots els horts, creant el que normalment es coneix com un oasi.

mina, qanat, falaj o foggara

Malgrat això, en realitat el nom s'empra per a qualsevol tipus de sistema hidràulic, inclosos també els que prenen l'aigua superficial d'un wadi o riu menut mitjançant un assut (el 55% dels que n'hi ha a Oman). Segons el Ministeri de Recursos Hídrics del país, actualment hi ha comptabilitzats 11.000 aflaj a tot Oman, dels quals uns 400 tenen un flux d'aigua constat. Actualment, de fet, encara n'hi ha un bon grapat en funcionament, tot i que òbviament no es tracta dels primers construïts, ja que el més antic tindria només 500 anys, segons les dades disponibles. En 2006, a més, van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i en conseqüència tenen una especial protecció, malgrat que els grups que els empren són encara suficientment forts i consolidats com perquè de moment no perille el seu futur en aquest sentit. En realitat, el perill de desaparició els ve per la disminució de la capa freàtica que els pot deixar sense aigua, per la sobreexplotació i pel canvi climàtic, igual que en el cas de les foggares d'Algèria.

A continuació podeu veure un vídeo breu, de 15 minuts, en valencià (si sabeu alemany podeu veure ací la versió original), que pertany a una sèrie sobre els bens declarats Patrimoni de la Humanitat. En ell es mostren dos exemples d'aflaj omanites: un de rural, a les muntanyes d'Hajjar (literalment muntanyes de pedra), i un altre d'urbà, o més bé periurbà, el falaj Daris, que és el més gran i que envolta la ciutat de Nizwa, la antiga capital del país. Després de veure'l comentaré algunes de les coses que es mostren i que es diuen, i faré algunes comparacions amb els sistemes hidràulics valencians.

El primer falaj que heu vist, el de l'oasi menut en vessant, és pràcticament igual a alguns dels que podem veure al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica. L'aigua de la font s'acumula en una basa i després es distribueix per les séquies a cadascun dels horts de l'oasi, baixant pel vessant de forma escalonada. N'hi ha molts amb aquesta morfologia, per exemple a les Illes Balears, però a mi m'ha recordat alguns dels que he vist personalment com el d'Ayna o el de Letur, al sud de l'actual província d'Albacete, en la part que va pertànyer al regne de Múrcia. També l'aqüeducte que es pot veure al vídeo és especialment significatiu, d'una arquitectura molt irregular, de factura camperola, i recorda molt a altres que s'han conservat per ací.

aqüeducte camperol en un oasi de la muntanya omanita d'Hajjar

L'aigua, segons ens diu la veu en off, es divideix entre persones, animals i plantes, d'acord amb les necessitats i el nombre de membres de cada família. Per això, la quantitat d'aigua que correspon a cadascuna marca el prestigi i el poder que aquesta família, o clan, exerceix dins del conjunt del grup. El consell dels vells, format per un representant de cada família que sol ser el membre més vell, el primogènit, és el responsable del repartiment de l'aigua i del manteniment del sistema, una institució que heretaran després els cristians a casa nostra a través de les comunitats de regants.

Però aquest sistema hidràulic només pot alimentar unes 60 persones, és limitat, i fa segles que és així, segons la veu en off. No s'amplia, res no canvia. Açò ja fa temps que ha estat detectat pels estudis d'Arqueologia hidràulica a casa nostra, tant la rigidesa del sistema, que dificulta l'ampliació, com l'opció social de no fer-ho. Quan el grup creix demogràficament, i l'àrea irrigada és incapaç de produir aliments suficients per a alimentar a tot el grup, aquest senzillament es divideix, i una part marxa a un altre lloc a la recerca d'una nova font o punt de captació per a construir un nou sistema. Açò és diu reproducció per segmentació en llenguatge científic. Ampliar el sistema original suposaria sobreexplotar l'aqüífer, que tard o d'hora acabaria per assecar-se posant en perill la supervivència de tot el grup. D'altra banda, la segmentació tribal no és en realitat sinó la continuació de l'estratègia d'expansió dels grups primitius de caça-recol·lectors, que contínuament es dividien quan el grup creixia per a no sobreexplotar els recursos del seu nínxol ecològic, i una part marxava en busca d'un altre territori. Només amb l'aparició de les ciutats desapareixeria aquesta organització social, quan els humans començaren a agrupar-se en un sol punt, diversificant la seua economia i per tant la seua societat.

L'altre sistema hidràulic que hem pogut veure al vídeo és el falaj Daris, construït al voltant de Nizwa. Encara que el punt de captació també és una gran font, l'aigua és tan abundant que la seua morfologia i extensió recorda extraordinàriament els sistemes hidràulics fluvials de casa nostra, les grans hortes, amb séquies molt més grans i profundes, que recorren molts kilòmetres i reguen diversos espais hidràulics. En aquest cas es tracta de mines subterrànies que recorren fins a 8 km fins a la ciutat. A més, els canals travessen la ciutat, i l'aigua és aprofitada per a les industries, els banys i la mesquita, la neteja, els horts urbans, etc. Recorda molt a ciutats com Elx, per exemple. També podeu veure els partidors proporcionals, iguals que els d'ací, des d'on l'aigua es divideix pels canals amb la finalitat d'arribar als diversos espais hidràulics, cadascun pertanyent a un grup camperol diferent.

partidor proporcional en falaj Daris

D'altra banda, segons ens diuen, en aquests aflaj més grans l'aigua es pot vendre i se subhasta. A casa nostra això és així en la major part d'hortes del sud valencià i de Múrcia, cosa que tradicionalment s'ha explicat per ser la zona de major aridesa i sequera. També n'hi ha un encarregat de l'aigua, que posseeix tota l'autoritat, com una mena d'alcaid, que controla el repartiments i els torns a través d'un rellotge de sol per a controlar els torns. Cada 6 hores canvien la distribució de l'aigua. Aquesta mena de supervisor dels grans sistemes és el que els documents baixmedievals d'ací anomenen çavacequia (de l'àrab sahib al-saquiya). És lògica l'existència d'aquest càrrec puix, en els sistemes més grans en els quals l'aigua ha d'arribar a molts grups diferents, el repartiment seria massa complicat i conflictiu de gestionar conjuntament. Per això es delega en una autoritat, amb un prestigi d'equanimitat, en la que tots confien. És el mateix principi que regeix el Tribunal de les Aigües de València. A més, cal recordar que els primers que van controlar el poder de la nova taifa de València, després de la caiguda del Califat, els coneguts Mubarak i Muzzafar, eren en realitat “sequiers”, o alguna mena de càrrec semblant de supervisió. Els únics que en un moment de desconcert i buit de poder van tindre la suficient autoritat popular entre les tribus berbers valencianes per a fer-se amb el poder, malgrat ser esclavons blancs.

A les portes de la ciutat es desenvolupa el mercat, el suq. No el mercat de les manufactures dels artesans o els productes del comerç a més llarg abast, eixe està dins de la ciutat, i n'és l'essència de la mateixa. Aquests és el mercat dels camperols, on es compren i venen els productes agraris i els ramats, que només es fa una vegada a la setmana. Aquests mercats rurals estan en l'origen de poblacions valencianes com Sueca, o la desapareguda alqueria de Suc, a Gandia, i en alguns casos poden haver estat l'origen d'algunes ciutats. Allà on es concentraven els camperols per a comerciar, acaben per assentar-se els comerciants i els artesans. I de seguida arriba el poder, l'Estat, a controlar el procés i a cobrar impostos. Tot plegat és això que molts anomenen la cultura de l'aigua, i que no tothom pareix entendre com funciona en realitat.

Les coves-finestra valencianes i els greniers de falaise magrebins. Un paral·lel antropològic

L'altre dia, en el post sobre Ifac, parlava al principi de les poques excavacions arqueològiques programades que es fan en jaciments d'època medieval. Enguany, per exemple, s'ha actuat en les anomenades coves de Benaxuay, a Xelva, que són unes cavitats artificials d'època andalusina excavades en la roca d'un cingle per a servir de graner, a les quals només es pot accedit mitjançant llargues escales o sogues. Sorprenentment, però, l'objectiu de l'excavació patrocinada per la Diputació de València no ha estat la societat humana que les va construir, sinó les restes d'animals deixades per les aus rapinyaires en època més recent. L'explicació és ben senzilla: aquestes coves abandonades, i de difícil accés tant per a humans com per a altres animals no voladors, serveixen de refugi a voltors i altres bèsties semblants, on fan el seu niu, amb la qual cosa les restes d'animals que porten per al seu consum constitueixen conjunts tancats, que no han estat alterats. Aquest estudi servirà, després, per a diferenciar als jaciments arqueològics entre els conjunts dipositats de forma natural per aus i els conjunts dipositats per comunitats humanes. La recerca, doncs, té el seu sentit, tot i que inicialment puga semblar estrany. De fet, l'Arqueozoologia o Arqueologia dels animals està donant excel·lents resultats, també en jaciments medievals. Per exemple en la identificació de la dieta camperola alt-medieval, o en la investigació de les societats ramaderes. Però també és cert que no deixa de sorprendre a un medievalista que l'actuació en un jaciment d'època medieval no tinga la societat humana d'aquest període com a objecte de recerca. Cosa ben normal al nostre país, per altra banda.

Les coves de Benaxuay, a Xelva, sobre la vall del riu del mateix nom

En qualsevol cas, aquesta actuació recent és ara l'excusa perfecta per a parlar en el blog d'Harca sobre aquestes coves artificials, construïdes en època medieval, de les quals tampoc se'n sap massa encara.

A banda d'aquestes coves de Xelva (els Serrans), a València les més conegudes i nombroses són les anomenades Covetes dels Moros, en el costat dret del barranc de la Fos, a Bocairent (Vall d'Albaida). Hi ha altres casos menys coneguts de grupets de coves com aquestes en altres barrancs de la conca del riu Clariano, entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara, com ara la cova de les Finestres, al barranc del Pont Trencat. I una miqueta més allunyades hi podem trobar, també per exemple, la cova dels Nou forats, a la vall de Perputxent, en la veïna comarca del Comtat. En qualsevol cas, les poques que n'hi ha al llarg del país, totes semblants, estan a la zona muntanyenca. La historiografia valenciana les anomena “coves-finestra de cingle”, ja que són coves artificials de caire troglodític que des de fora pareixen finestres, i que estan construïdes sempre al mig d'un cingle escarpat, normalment en les valls de rius i barrancs. Així dons, només s'hi pot accedir mitjançant una escala de fusta, que es posa i es lleva, o menys probablement mitjançant una soga si s'és bon escalador (n'hi ha casos d'argolles per a nugar les cordes), de manera que són com una fortificació natural de difícil accés, sobretot si n'hi ha algú a dins defensant-les. El seu interior, però, va més enllà d'una simple cavitat com podria semblar des de l'exterior, ja que estan constituïdes per diverses sales, connectades entre elles mitjançant altres finestres interiors o forats, i fins i tot pous per a comunicar les que hi ha a distints nivells d'altitud. De fet, sempre estan formants conjunts d'entre 3 i 15 finestres o sales, i a Bocairent n'hi ha un grup de fins a 53 sales intercomunicades (amb les seues respectives eixides a l'exterior o finestres).

Covetes dels Moros de Bocairent

Interior d'una de les coves de Bocairent, amb la finestra que dóna al carrer i les que la comuniquen amb les sales veïnes, que també tenen la seua respectiva eixida al carrer individual

una de les finestres, tapada amb fustes, tal com devien ser les portes que protegien l'entrada de l'oratge i els animals

cova de les Finestres, a Alfafara

Per a què servien aquestes coves-finestra? i en quin moment es poden datar més exactament? Fins ara no pareix que hi haja massa dubte ni controvèrsia en datar-les en època andalusina. Tanmateix, les restes trobades al seu interior, ben minses, són d'un moment molt tardà. Per exemple, la ceràmica de les coves de Benaxuay no va més enrere del segle XII, i la que es va trobar en una incursió a la cova dels Nou Forats, en 2009, es pot datar provisionalment al XIII. En el moment de la conquesta feudal, doncs, o poc abans. Igualment, a Almeria, on hi ha coves pràcticament idèntiques que la historiografia anomena cuevas artificiales, es poden datar pel registre ceràmic o pels topònims associats en un moment encara més tardà, entre els segles XIV i XVI, en el període nassarita; és a dir, quan els feudals comencen a pressionar aquelles terres.

coves de los Millares, Almeria

Així doncs, d'acord amb les seues característiques defensives, i també la datació cronològica, una primera funcionalitat que els podem atribuir a les coves és la de refugi ocasional de les comunitats camperoles, front a les invasions dels feudals. És a dir, igual que les torres d'alqueria. A Mallorca, per exemple, on no hi ha castells andalusins (husun), és ben conegut que la població rural es refugià en coves de la muntanya durant la conquesta de l'illa per Jaume I. De fet, ja en vam fer referència també al blog quan parlàrem de la balma de Ferrutx, puix és el propi rei conqueridor qui ens ho conta al Llibre dels Fets (§100):

els nostres combatien los per la entrada que era de la cova, e la muntanya era tan fort e tan alta, que feya punta: e la roca exia a fora, e en mig d'aquela roca eren les coves feytes, que neguna peyra que vengues dessus no podia fer mal a les coves on los moros estaven: però en les barraques que els havien feytes, en algunes d'aqueles podien tirar pedres. E quan los nostres los combatien, e volien els exir a deffendre la batayla, algunes pedres qu·els nostres los gitaven los fayen dan.

Ara bé, això sembla ser, en principi, una funcionalitat secundaria de les coves, que són aprofitades en un moment de perill si no hi ha altre refugi. El mateix rei, de fet, ens dóna de nou una pista en la Crònica (§103) sobre la seua funcionalitat principal, que no és en realitat excloent amb l'anterior:

E quan vench al dia de Rams, al sol exit, enviam missatge als sarraïns de les coves qu·ens atenessen la covinença que feytans havien. (...) E nos dixem los que·s apparaylassen de davalar. E els arrearen se, e plegaren la roba aquela que era de vestir, e lexaren nos dessus molt forment e ordi.

És a dir, la gran presència de cereals que hi havia a les coves, del qual es va apoderar el rei, indica que aquestes podien servir de graner. Es tracta d'una interpretació, de fet, que és la més acceptada per la historiografia, gràcies als paral·lels antropològics amb el nord d'Àfrica, on també hi ha construccions molt paregudes. Són els anomenats greniers de falaise (graners de cingle) pels antropòlegs colonials francesos, als quals consideren antecedents primitius dels igudar (plural d'agadir), els coneguts graners fortificats dels berbers nord-africans (vegeu imatges al final del post). Hi ha alguns exemples magrebins de coves-finestra artificials exactament iguals que les andalusines, com ara les d'Assif Margham o les de Tazlet, per esmentar només els que podem veure en les imatges, entre molts d'altres.

Graner d'Assif Margham

Vista del graner de Tazlet, accés amb escala, i distribuïdor de diverses sales a la porta

Tanmateix, aquesta tipologia de coves semblen ser una minoria en el conjunt dels greniers de falaise magrebins. La principal diferència entre les coves-finestra valencianes i la majoria dels greniers, doncs, és que aquests darrers no tenen finestres picades directament a la roca mare. L'accés es fa a través de menudes construccions o barraques de pedra i bigues de fusta enlairades en el penya-segat, tot i que també n'hi ha cavitats excavades a la roca, i pous de comunicació que serveixen per a accedir a cavitats més altes. En qualsevol cas, com que diuen que val més una imatge que mil paraules, crec que res millor per conéixer els graners magrebins que aquest vídeo (en francés) sobre el projecte de reconstrucció i explotació turística que estan intentant portar endavant alguns grups tribals de berbers marroquins (a partir del minut 7, després d'una sèrie d'imatges de vida quotidiana i treball domèstic, sobretot de les dones). Paga la pena veure'l tot plegat, encara que dura mitja hora, sobretot per les vistes des de dalt. El vertigen que dóna l'alçada i l'esquifidesa dels passos és esfereïdor.

I què es guardava en aquests graners de cingle magrebins? Ara estan completament abandonats i enrunats, com hem pogut veure al vídeo, però almenys al llarg dels segles XIX i XX, quan els antropòlegs els podien veure en funcionament, sabem que els grups tribals de ramaders semi-nòmades guardaven tota mena de cereals (forment, ordi, etc.), fruits secs (ametlles, el fruit de l'agar, etc.) i qualsevol altra mena d'aliment susceptible de ser emmagatzemat, com ara mantega, mel, figues seques, oli i sal, però també pells d'animals, armes, i fins i tot objectes de valor com per exemple vestits de festa, objectes d'argent, i balances. Així, podien deixar els seus bens protegits i marxar tranquil·lament amb els ramats, sense portar-los damunt, durant períodes de temps determinats. Era, doncs, aquesta també la funció de les coves-finestra de cingle valencianes? Segurament, i sens dubte la de refugi esporàdic durant els conflictes també. De fet, al mateix vídeo adés enllaçat un dels vells explica com molts anys enrere els graners servien per refugiar-se quan hi havia conflictes, però que ara estan abandonats perquè s'han convertit en camperols sedentaris, i a més hi ha pau entre les tribus, per la qual cosa es pot viure al fons de la vall. El makhzen, l'Estat, ha aconseguit en l'actualitat, per fi, gràcies al colonialisme francés, dominar la totalitat del país, després de segles i segles de perseguir-ho.

Cal fer referència, finalment, per acabar amb el paral·lel antropològic entre l'Alandalús medieval i el Magrib contemporani, i per acabar també amb el post, a la divisió interior dels graners entre els diversos grups o segments tribals. Un dels propietaris que ensenya els graners als que fan el documental els explica que a ell li pertany només un dels compartiments interiors, separats per murs que no arriben al sostre, i els altres dos als seus oncles (paterns, és clar). Els graners veïns, que estan junt al seu, pertanyen a la resta del grup, els Ait tal, formant un “barri”, i en un punt determinat està la “frontera” amb el “barri” dels graners d'un altre grup, els Aits qual. A més, existeix la figura del guardià, l'únic humà que viu allà dalt quan hi ha pau, que s'encarrega de la vigilància. És elegit per l'assemblea de representants de les famílies del grup ( els shuyukh, plural de shaykh), i rep un pagament en espècie de cada família d'acord amb la quantitat emmagatzemada. No hi ha dubte, per tant, que estem al davant d'una instal·lació de defensa col·lectiva dels bens materials i els aliments, organitzada d'acord amb els patrons de la societat tribal, per una comunitat camperola semi-nòmada. Si a l'Alandalús també hi van haver comunitats nòmades o semi-nòmades és una altra qüestió sense resposta, de moment, que algun dia caldrà abordar.

Un típic agadir magrebí, datats entre els segles XVI i XIX, una evolució posterior dels graniers de falaise de caire troglodític, i plànol interior d'un altre agadir amb els compartiments dels grups segmentats.