Una parada en el camí

Ara ja fa gairebé set anys, el meu amic Daniel Muñoz i jo vam iniciar aquesta aventura iniciàtica en tots els sentits que és el doctorat. Havíem estat junt durant els anys de llicenciatura i ara, l’existència d’un programa de doctorat conjunt entre el departament de història medieval i el de història moderna ens permetia compartir de nou noves experiències. I llavors no hi havia molta gent pels corredors de la facultat: a Moderna només hi era Manuel Lomas i a Medieval, Ivan Martínez, res a veure amb el panorama de fa només dos anys on coincidien cinc i huit becaris-post becaris respectivament, a més dels doctorands, amb Ferran Esquilache, Jordi Puig i tota aquella gent que assistia als cursos de doctorat. I és així com prenguérem part en les diferents activitats que des d’un àmbit o un altre s’organitzaven, això és, els malaurats cursos interuniversitaris de Morella, de bona memòria, el curs d’especialització en història medieval del monestir de Santa Maria de Valldigna, que Deus guarde, o els seminaris monogràfics que anualment organitza el departament d’història moderna. I encara tot un seguit de congressos de diferents àmbits des d’Oporto a Prato, passant pel nostre baptisme de foc a l’Assemblea d’Història de la Ribera, en aquella edició a Antella sobre la conflictivitat al voltant de l’aigua i les riuades històriques. 

Daniel Muñoz durant la seua intervenció

Sens dubte, les trobades científiques i les nits de congrés, perquè no dir-ho, són el vessant més amable de tot aquests anys. Al darrere, però, estan les hores d’arxiu, fent front al fred de l’Arxiu de protocols del Col·legi del Corpus Christi, i a altres coses a l’Arxiu del Regne de València. I el bon treball dóna bon fruit. El passat divendres, Daniel Muñoz va defensar la seua tesi doctoral amb el títol De la botiga de tall a la tienda de modas: sistemas de comercialización y oferta textil estable en la Valencia preindustrial (1675-1805) 

Durant les diverses intervencions, tots els membres del tribunal, que estava composat per Máximo García Fernández, Bartolomé Yun, Emilia Salvador, Ramon Maruri i Mònica Bolufer, insistiren en la necessitat de trencar amb el sistema de models fixes a l’hora d’explicar els processos històrics. En aquest sentit, el treball de Daniel Muñoz havia aconseguit justament això, demostrar com a la ciutat de València s’havia produït la transició del comerç itinerant al comerç de botiga i del consum de draps de fibres animals a fibres vegetals tot i no seguir el model anglosaxó. I és que el desenvolupament d'un nou sistema comercial va contribuir a la transformació de la pròpia societat. També es va destacar un element que ben bé es pot considerar com la marca de la casa, i és la pròxima a la història mitjançant les fonts locals, és a dir, fer història local però no localista sinó ans tot el contrari, inserint els procesos locals en les dinàmiques de canvi internacionals. Així, doncs, el cas de València es situa al nivell de Lisboa, Londres o Anvers, per descomptat, amb les seues particularitats però també participant de les transformacions generals que tenen lloc arreu d'Europa. 
Finalment, el tribunal va atorgar la màxima qualificació, excel·lent cum laude. Es mire com es mire, l'obtenció del títol marca un abans i un desprès en la carrera investigadora. Sembla, per tant, un bon moment per a fer una parada en el camí abans de continuar endavant.

Enhorabona, amic.

Daniel Muñoz rebent les felicitacions del tribunal

Ciència, història i multiculturalitat. Més sobre el XIII Centenari d'Alandalús

Els més fidels seguidors del blog d'Harca potser recordaran que vam començar el 2011 recordant que enguany s'acompleixen 1.300 anys de la invasió i conquesta musulmana de la península ibèrica, el 711, i per tant la data simbòlica del naixement d'Alandalús. Òbviament la societat andalusina no va nàixer eixe any de la nit al matí, però això és un altre tema. En aquell moment ja augurava que l'efemèride passaria sense pena ni gloria per a les administracions públiques i la societat en general, com ja va passar amb el IV Centenari de l'expulsió del moriscos, i caram si em vaig equivocar ni una miqueta. Encara m'atrevia a aventurar, també, no per cap art endevinatòria sinó basant-me en la meua curta experiència, que tampoc hi hauria massa repercussió al món acadèmic. Conferències ací i allà, algun col·loqui d'àmbit regional o encara menor, i poc més, la qual cosa em pareix normal, perquè la recerca sobre la formació d'Alandalús és tan minsa, i avança tan lenta, que no hi ha cap argument científic, ara per ara, que obligue a reunir especialistes en la matèria per a repetir el que tots saben ja, malgrat el simbolisme d'una xifra tan redona. Cosa diferent és la commemoració i la divulgació d'un període tan important de la nostra història com l'andalusí, incloent-hi el seu final, que deurien ser una obligació de les administracions públiques.

Perplex em vaig quedar, però, fa poc més de 15 dies, quan em vaig assabentar, per la premsa, que a la Universitat de València havia tingut lloc un congrés internacional sobre el tema. Concretament del 27 al 29 d'octubre, amb el títol “El islam cercano: 1300 años del Nacimiento de al-Andalus”. La meua perplexitat augmentà, després de les perquisicions oportunes, quan vaig saber que cap membre del Departament d'Història Medieval d'aquesta mateixa universitat sabia res d'aquest congrés, els quals s'han assabentat tots igualment per la premsa a posteriori. Com s'explica això? En realitat la Universitat no era la vertadera entitat organitzadora, que només li donava la pàtina de cientificitat cedint el nom i els locals de la Nau, sinó el Centro Cultural Islámico de Valencia, mitjançant una col·laboració amb el rectorat i la Càtedra de les Tres Religions. Un tercer grau de perplexitat, doncs, que encara augmentà en veure el programa de les conferències –ja que eren això, i no un congrés de veritat. A quins investigadors han portat els organitzadors al suposat congrés històric internacional? Un arabista de Madrid, dos catedràtics marroquins que actuaren d'estreles convidades (que no pareixen tindre massa clar què era el Xarq Alandalús, on acabava la cora de Tudmir, o què és una conquesta), un parell d'arqueòlegs valencians, per això del vincle amb la terreta, i algun que altre erudit local. Això sí, tot acompanyat d'una haima al claustre de la Universitat amb mostres d'artesania, un concert, i una excursió a Dénia. Un congrés internacional universitari en tota regla.

Inauguració de la haima i els actes al claustre de la Universitat de València en el carrer la Nau

Allò terrible de tot açò, veient els títols de les conferències i les referències de la premsa, és que ens han volgut vendre una vegada més el mite de la convivència d'Alandalús, en pro de la multiculturalitat del present. I això darrer està molt bé, la multiculturalitat, la reivindicació del passat musulmà, i el suport de les universitats en el seu vessant més social, però per a justificar-ho no cal inventar-se ni manipular el passat, i menys en una seu acadèmica. Aquest mateix Centro Cultural Islámico es va relacionar el 2008, durant el VIII Centenari del naixement de Jaume I, amb grups de secessionistes lingüístics, dels anomenats blavers, per a fer un manifest reivindicant el Mil·lenari del regne de València al 2009. Eixe any feia, en efecte, mil anys de la creació de la taifa de València durant l'ensorrament del Califat de Còrdova, però confondre una taifa amb un regne és un greu error històric. Encara ho és més considerar un rei a l'esclavó Mubarak, als diversos rais que governaren la ciutat i el seu territori al llarg de diversos segles, o fins i tot els governadors almohades. Clar que part de la culpa d'això, en el fons, la tenen tots els historiadors que han emprat la paraula “rei” per a referir-se a aquests personatges, i “regne” per a referir-se a les taifes del segle XI i les entitats de poder islàmic més o menys independents dels segles posteriors. És, una vegada més, el problema de la semàntica històrica i com anomenem els historiadors a les coses.

Javier Martí, arqueòleg i director del Museu d'Història de València, explicant a la plaça del Tossal de València les restes conservades de bab al Hanax o porta de la Culebra, al carrer Quart

No crec que hi haja mala fe en els diversos actes programats per aquest Centro Islámico, perquè segurament es creuen de veritat eixe Alandalús idealitzat de la convivència i la multiculturalitat, que en realitat mai no va existir. De fet, no són els únics musulmans occidentals actuals que ho creuen i ho defensen. A més, és cert que aquell 2008 teníem Jaume I fins i tot al plat del migdia, en aquella dèria regionalista i neoforalista del govern valencià, que ens presentava contínuament el rei com un sant i un gran monarca, sense tindre en compte en cap moment la massacre i la destrucció practicada sobre la societat andalusina. El problema ve quan fugint d'una tergiversació es cau en la contrària, i damunt s'ajunten amb grups amb una “ideologia” concreta (recordem la vella frase de la transició “antes moros que catalanes”), moltes vegades antidemocràtica, per una estranya confluència d'interessos polítics. Amb tot, el problema de fons, pel que respecta al congrés del mes passat, no són els organitzadors, que al cap i a la fi és una organització privada que pot fer el que li vinga de gust, sinó que tot això es barrege amb la Universitat, llançant missatges històrics falsos, i a sobre deixant de banda els vertaders professionals de la Història, només perquè no casen amb el missatge presentista i interessat que es vol transmetre del passat. O per altres raons que potser desconeixem.

II Seminari de Joves Investigadors

Recollint la força que en els últims temps han assolit les trobades de joves medievalistes, enguany els becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València posen en marxa el II Seminari de Joves Investigadors (la primera sessió és el dia 19 d’abril de 2010, a les 16:30 h.). Compten ja amb l’experiència més que positiva de la primera edició organitzada l’any anterior, en la qual participaren un total de nou investigadors procedents de les universitats de Girona i Alacant, així com també del CSIC-Institució Milà i Fontanals, de Barcelona.

En aquesta ocasió, la finalitat ha estat la mateixa que en l’edició anterior, és a dir, convertir la Universitat de València en un punt de trobada d’un grup de joves medievalistes que comencen a oferir uns primerencs resultats força interessants per a les tendències historiogràfiques actuals. Així mateix, la dinàmica també ha estat la mateixa que la del I Seminari, ja que els medievalistes de les universitats convidades han organitzat seminaris semblants als seus centre d’origen on participaran els joves investigadors valencians. Ara bé, ací hi ha una diferència ben significativa entre ambdues edicions. Mentre en el I Seminari l’àmbit de procedència i també d’estudi de tots els participants fou el de la Corona d’Aragó, ara el marc d’anàlisi s’ha ampliat a Castella, ja que els assistents provenen de la Universidad Complutense de Madrid i de la Universidad de Sevilla. S’intenten establir, doncs, una sèrie de vincles entre ambdues escoles historiogràfiques que permetran conéixer millor quines són les característiques de les dues corrents i quina és la seua influència en l’explicació de les societats medievals. Una millora en la comprensió de Castella i la Corona d’Aragó que només serà possible amb la connexió entre els investigadors d’ambdós territoris i la seua participació en els circuits científics internacionals.

Cal, però, anar a poc a poc i no hi ha altre remei que donar suport a iniciatives d’aquest tipus si volem que siga així. En aquest sentit, la finalitat última d’aquesta trobada és la de convertir el Departament d’Història Medieval de la Universitat de València en un punt de referència per a tots els joves medievalistes d’àmbit peninsular, amb l’esperança que es puga consolidar com ho han fet altres trobades d’aquesta mena, per exemple, el Seminari d’Estudis Doctorals organitzat pel CSIC-Institució Milà i Fontanals de Barcelona i el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca (Múrcia).

I (i, confiem, no les últimes) Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes

Els passats 25 i 26 de febrer van tindre lloc les I Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes en la Universitat de València, en què van participar els doctorands d'Història Medieval, d'Història de l'Art i Filologia Catalana i Hispànica. Com el seu propi nom indica, van tractar de servir de trobada entre distintes disciplines i recerques que s'estan duent a terme al voltant de la societat medieval per part dels joves investigadors valencians.
En aquest encontre, el punt en comú va ser les anàlisis de fonts i les reflexions sobre diverses metodologies d'estudi, sovint no tant diferents entre els diferents especialistes, que a un mateix temps poden permetre albirar noves possibilitats d'acarament dels temes que estan desenvolupant. Òbviament, Harca no va restar alié.

Des d'un punt de vista organitzatiu, llevat d'alguns contratemps, les jornades van reeixir, fins i tot van ser convalidables per crèdits de lliure elecció per a l'alumnat, a més de comptar amb el suport de tots aquells departaments, senyaladament del d'Història de l'Art i del deganat de la Facultat de Geografia i Història. No van decebre moltes de les intervencions, atés que bona part d'aquestes versaven sobre els treballs d'investigació dels programes de doctorat, ni tampoc alguns dels col·loquis, de vegades dinàmics, que van seguir a les sessions. De la mateixa manera, es va incloure un apartat per a l'exposició i discussions de pòsters, i, a més a més, s'ha mantingut en format blog un seguiment de les jornades, també des de les xarxes socials, o es troba tramitant-se la publicació dels treballs presentats.

Ara bé, caldria una reflexió global amb la finalitat d'aprofundir amb els objectius d'aquesta trobada, en especial envers el seu vessant científic. Potser, un format que s'aproxime als tallers d'història o de taula redona, que permetera donar major protagonisme a l'intercanvi d'opinions, hauria de ser assajat. Igualment, seria interessant que en un futur es tractaren problemes semblants, tractats des de diversos àmbits, que dotara de major coherència i d'un intercanvi més fructífer a les jornades. En última instància, fóra interessant eixamplar els contactes amb la investigació que s'està donant en l'àmbit català, que parteixen de problemàtiques semblants.
El més punyent, això no obstant, va més enllà d'aquestes qüestions: si només seran unes jornades més o tindran una continuat. No hauria de recaure quasi tot el pes mercé a esforços merament voluntaristes i voluntariosos dels participants. Si hi ha hagut una generació de doctorands i becaris interessats en la societat medieval en els últims anys, és degut, entre molts altres factors, a què els plans d'estudis anteriors, malgrat les seues deficiències, propiciaven una certa especialització. Però, darrerament, les tendències no caminen cap ací, no sols pel retall de crèdits i plans mal consensuats; els màsters d'especialització han de competir amb d'altres com els de secundària. Això i, sobretot, una carrera investigadora que més enllà del títol de doctor es veu tèrbola no dibuixen un panorama desitjable.
Necessàriament, trobades com aquestes, que permeten eixamplar la investigació, haurien d'estar en l'agenda prioritària del personal docent i investigador, ja que aquesta primera tasca s'enfronta a nous canvis i el futur passa per la potenciació de la recerca, la qual pot sustentar grups d'investigació de major entitat.

Un clàssic de l'estiu, IV CEHM Valldigna

Després d’un dies per a la reflexió i mentre poc a poc van arribant les fotografies crec que estem en disposició d’oferir, per fi, la crònica del què ha estat el IV Curso de Especialización en Historia Medieval. Així, de la mateixa que anualment tenen lloc el FIB o el Donington, els historiadors tenim Estella, Balaguer, Nàjera i Valldigna. Certament hom estarà d’acord en que aquest curs, almenys per als de casa, s’ha convertit en un tot un punt de trobada i un ritus d’iniciació per els estudiants de la carrera. Tanmateix, i s’ha de dir, aquest any la resposta internacional ha estat força dolenta. Caldrà seure, veure què passa, i als problemes, solucions. En aquesta edició s’han introduït algunes les novetats, ja que, almenys alguns dels estudiants participants han gaudit de l’oportunitat de presentar els primers resultats de la seua recerca. Llevat d’això, el curs ha repetit l’esquema que venia presentant en edicions anteriors. El curs comença amb el sopar de benvinguda el dimecres per la nit, amb els habituals parlaments de les autoritats. Les sessions s’inicien el dijous de matí. Aquest dia ja intervingueren l’harquer Ivan Martínez, que féu una exposició de la seua recerca en el temps atorgat, 20 minuts, i Javier Quinteros, qui per a reis demane un rellotge, perquè estigué ni més ni menys que 45 minuts. La seua intervenció, hom està d’acord en això, resultà ser, damunt, una vertadera monodia farcida d’anacronismes (jo era la primera vegada que sentia la paraula nacionalitzar i el seu camp semàntic referida al segle XV, almenys sense les cometes). Vicent Royo fou un altre dels que clavaren el temps. En 20 minuts ens féu una completa i coherent presentació de les elits rurals de Vilafranca en la transició del segle XIV i XV. Per altra banda, també s’ha de destacar la participació femenina de Noelia Rangel, el treball de la qual ja coneguem, Teresa Izquierdo i la italiana Silvia Servis. Voldria cridar l’atenció en aquest punt sobre el treball de Teresa perquè em semblen força interessants les perspectives de la jove historiadora de l’art a l’hora d’estudiar els fusters i la seua producció en la València medieval. La seua mirada és, a un temps, la de la historiadora de l’art, però també la de la historiadora, preocupant-se no sols pels productes finals, sinó també per tot el que els envolta (matèries primeres, preus, salaris, clients, destinació són algunes de les idees que va suggerir). Certament em va semblar la més interessant de totes les intervencions dels joves investigadors. Donat que un servidor havia de fer una visita guiada per Gandia al professorat italià del curs, vaig haver de parlar el dissabte de matí, abans de dinar. En 15 minuts vaig presentar les idees bàsiques de la meua línea de recerca, les elits rurals. Per la vesprada hauria de parlar Salvador Ferrando, el més roig de Sueca, diuen, però com que jo estava fent de guia, doncs no puc parlar-ne.

Per la nit tingué lloc el ja també tradicional sopar de germanor estudiantil, o simplement per fugir del sopar de l’hotel cada any més fluix. Òbviament, per la nit ha tingut lloc un congrés paral·lel on la distensió i les cerveses han ajudat a mantenir interessants diàlegs historiogràfics i d’altres tipus. El diumenge tampoc vaig poder assistir donat que tenia que agafar el vol cap a les East Midlands angleses.

El rei Jaume I, la Universitat i la investigació històrica

Tornem a l'any Jaume I

Passades ja les celebracions del huité centenari del naixement de Jaume I, tan prolixament celebrades a terres valencianes al llarg de 2008, potser paga la pena recuperar algunes reflexions que va realitzar el catedràtic d'història medieval de la Universitat de València Enric Guinot, a mode d'impressió general en finalitzar l'any, a la revista Frontissa, la publicació semestral de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. En primer lloc, i de forma un tant sarcàstica, tot imitant la llengua medieval, Guinot constata la utilitat real d'aquest tipus de commemoracions, ja que comporten una injecció monetària a les sempre malparades iniciatives historiogràfiques i museogràfiques:

És cert que als del gremi, sovint, ens cal aprofitar centenaris i mil·lenaris per rebre una mínima atenció de les Administracions per a què donen suport a congressos o publicacions (de vegades en compte de pagar un castell de focs, la qual cosa, sens dubte, és més popular i profitosa cosa per a dita Administració, tot siga dit).

A continuació l'historiador castellonenc, una vegada comprovades bona part de les aportacions realitzades pels investigadors en la llarga corrua de congressos, seminaris i trobades celebrades, apunta dues reflexions sobre l'estat del medievalisme dels antics territoris de la Corona d'Aragó. D'una banda, critica la simple ordenació cronològica de fets aïllada de tot context o reflexió, observable en la producció d'alguns autors:

La deriva banal de part dels medievalistes emmarcables en una escola positivista i conservadora que ni tan sols es reconeix a si mateixa [...] En els darrers anys, ha tornat a estendre's una historiografia -que no mai havia desaparegut-, dedicada al pur relat dels esdeveniments i de l'acumulació de fets aïllats del seu context, quan no dedica la seua atenció a qüestions merament superficials i anecdòtiques. En part, això és producte de la reculada d'una historiografia compromesa socialment davant la pressió del pensament postmodern el qual, justament, ha negat algunes de les bases fonamentals del mètode històric, però també té a veure amb la falta de rigor en la formació i selecció del professorat universitari, atenent el domini de sectors de catedràtics procedents del franquisme.

Cal dir, en tot cas, que de vegades el positivisme factual és plenament necessari, sobretot en el cas valencià en què la història política medieval sembla haver estat menysvalorada i arraconada pels grans projectes d'investigació. D'una altra banda, Guinot torna a insistir en la denúncia de les posicions historiogràfiques que es recolzen en els conceptes de "reconquesta" i "repoblació" com a termes que simbolitzen un procés de suposada recuperació legítima de les terres perdudes pels cristians a mans dels musulmans. Tot i que com ell mateix explica, actualment sabem que allò va ser un veritable procés de colonització que responia a la dinàmica de l’expansió feudal europea:

Encara avui en dia és considerable el predicament de les idees sobre la “recuperació” d'allò perdut, Espanya en bona part de les universitats de la Meseta, però que no ha d'amagar l'existència de plantejaments semblants (“recuperacionistes”) en l'àmbit català amb un marcat tret d'història en blanc i negre, de bons i dolents, que palesa el tancament mental de certs sectors acadèmics.

En el camp contrari, tanmateix, podem trobar la mateixa acusació de maniqueisme ideològic contra les postures historiogràfiques que defensa el mateix Guinot. Així es pot constatar, per exemple, en aquest fragment de la ressenya publicada per Maria Teresa Ferrer i Mallol a la pàgina 505 de l'Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005) sobre l'obra d'Antoni Virgili Ad detrimendum Yspanie. La conquesta de Turtusha i la formació de la societat feudal (1148-1200):

Hi ha gent que pensa que "fa progressista" denunciar "tòpics historiogràfics" com la reconquesta i el dret dels cristians a la recuperació de l'espai perdut, o la tendència, influïts per les nostres fonts, a comprendre més el punt de vista dels cristians que no pas dels musulmans en la llarga lluita entre tots dos mons. Però cauen en tòpics molt més absurds: com el de demonitzar l'avanç cristià sobre l'Islam a la Península perquè era cosa de "feudals" pèrfids que agredien els pobres sarraïns (andalusins) amb l'únic objecte de portar a terme l'expansió de feudal i d'aconseguir botí i rendes. Sembla una visió molt simplista.

Afortunadament, les diverses concepcions sobre la qüestió es limiten a l'exposició raonada de les postures pròpies i no han impedit el treball conjunt a l'hora d'organitzar molts dels actes científics relatius al centenari jaumí, en els quals la tasca duta a terme per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per la mateixa Ferrer i Mallol ha estat fonamental. Així les coses, en la línia del que diu Enric Guinot en finalitzar les seues reflexions sobre la qüestió, depèn de la voluntat de cada investigador que la seua tasca tinga, a banda d'una utilitat historiogràfica, una finalitat social crítica:

Potser commemorar centenaris de monarques i reis com ara Jaume I tinga un risc considerable de convertir-se en uns “jocs florals”, però al mateix temps està en les nostres mans, les dels historiadors, ajudar a entendre a la societat com es va construir Europa, el que significà un model de societat feudal i, en darrera instància, d'on ve el nostre món actual amb una mirada suficientment crítica. Aquesta hauria de ser la tasca del món universitari.

Ací queda dit també.

El Llibre de la Cort del Justícia de València

Quan els membres d'Harca vam decidir crear un blog, no era la nostra intenció fer de cronistes dels actes relacionats amb la història medieval als quals assistim. I no és que siguem massa aficionats a la cultura del canapé, però la presentació dimarts a l'Aula Magna de la Universitat dels tres volums que recullen la transcripció dels llibres de la Cort del justícia de València conservats del segle XIII valia la pena, pel que suposa aquesta font. Ja feia molt de temps que aquesta documentació havia d'haver estat editada, perquè el seu estat de conservació és deficient i la importància de la informació que aporten cabdal per als historiadors que treballen el segle XIII al País Valencià. La justícia i les institucions en sí poden ser analitzades amb aquesta font, però també el paisatge, l'alimentació, la vida quotidiana, i naturalment història de la llengua, topònims i antropònims, insults... per a qualsevol cosa el llibre del justícia pot ser una font adequada i aporta informació.

Ara per fi, la col·laboració de la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés transcriure'l i publicar-lo, de la mà d'un grup d'historiadors i filòlegs dirigits pel catedràtic d'història medieval Enric Guinot. De la mateixa manera que es va fer a la taula en la presentació de l'obra, crec que és just esmentar expressament els transcriptors M. Àngels Diéguez, Carmel Ferragud, Rosa M. Gregori, Juan V. Garcia Marsilla, Ramon J. Pujades i Aureli Silvestre per la gran faena que han fet, com també recordar la tasca realitzada pel personal del servei de publicacions de la UV. A l'acte, el qual va servir també per a presentar altres publicacions de l'Acadèmia relacionades amb l'Any Jaume I, van participar la presidenta de l'AVL Ascensió Figueres, l'acadèmic Albert Hauf, i el mateix Guinot, qui va fer una repassada al que significa aquesta publicació, va explicar el context en el qual va sorgir la institució del justícia, i finalment va comentar alguns detalls de la documentació, com ara les llengües emprades al text.

Albert Hauf escolta atentament les paraules de la presidenta de l'AVLmentre Enric Guinot s'amaga un as a la mànega esperant el seu moment

D'altra banda, l'acte de presentació també va servir per a fer pública la pròxima aparició de la resta de volums que recolliran tota la documentació valenciana del segle XIII, fruit de la mateixa col·laboració institucional, entre la qual s'inclouen els altres llibres del justícia coetanis que s'han conservat junt als de la ciutat de València: els de les viles d'Alcoi i Cocentaina. Així, tota aquesta documentació s'afegirà a la ja magnífica col·lecció de fonts històriques valencianes de Publicacions de la Universitat de València, i quedarà al servei de qualsevol investigador. Tots els que alguna vegada hem fet recerca sabem quant de temps estalvien les fonts publicades i els catàlegs de regestos, i si ens centrem en el mateix segle XIII, no cal dir el paper que han fet fins ara el recull de documentació d'A. Huici sobre Jaume I, les transcripcions de cancelleria del Diplomatarium de R. Burns, o la col·lecció de cartes pobles d'E. Guinot. És més, l'estat de conservació de la major part d'aquesta documentació del Dos-cents fa encara més alentidora la seua transcripció i publicació, que la salva per al futur de qualsevol accident que ens poguera fer perdre-la. I ja hem perdut prou documentació al llarg de la història com per a perdre'n més.

Mor el professor Pedro López Elum

El darrer cap de setmana ha mort Pedro López Elum, professor de la Universitat de València i catedràtic del Departament d’Història Medieval des del 2002.

La seua obra s’ha caracteritzat per tractar temes diversos de la història medieval valenciana i, en especial, el poc valorat segle XIII fins fa no molt. Bona mostra és un dels seus últims llibres, Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII (Generalitat Valenciana, 2001) o la síntesi La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime I (València, 1995). La seua tesi doctoral va versar al voltant del morabatí o el monedatge, i arran d’aquests estudis sobre fiscalitat tractà d’aproximar-se als estudis de demografia i població valencianes (El impuesto del morabatí, su base económica y sus aplicaciones demográficas: datos para su estudio (siglos XIII-XVIII), València, Universitat de València, 1972) a partir primerament de la tesi de llicenciatura sobre Alzira (Contribución al estudio demográfico de la comarca de Alcira en e siglo XV, València, Universitat de València, 1970).

Però, al llarg de la seua carrera investigadora es va orientar cap a altres inquietuds, com ara el treball Investigando la música medieval recentment publicat per la mateixa Universitat de València (València, 2005). Va destacar igualment la seua contribució en el camp arqueològic, en especial quant a les fortificacions a Alboraia, Bétera, Quart de Poblet, Silla o Xàtiva (un obra de balanç és la de Los castillos valencianos en la Edad Media: materiales y técnicas constructivas, Generalitat Valenciana, València, 2002), l’estudi de l’alqueria islàmica de Bofilla o la ceràmica de Manises i Paterna.

Tutor de diversos investigadors i professors d'aquella casa, sempre quedarà el seu prolífic treball i el record del seu mestratge.