Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

Ningú no se'n recorda, dels assessors històrics?

Cercava uns altres llibres, novel·la negra i eròtica en valencià, però el vaig veure damunt de l'aparador: L'amor secret del rei En Jaume, d'Assumpció Cantalozella. Vaig pensar que podia estar bé -una novel·la històrica sempre ens ve bé als historiadors- i el vaig comprar temptat pel text de la contraportada: Pere el Catòlic i el comte d’Urgell van segellar un pacte de prometatge entre els seus fills, el príncep Jaume i Aurembiaix. Per preservar-la de possibles perills, abans del casament la jove comtessa va ser enviada a la cort de Valladolid, on es va haver d’habituar a un tarannà ben diferent del català. Tot i la distància, Aurembiaix es voldrà mantenir fidel al compromís amb Jaume i a l’esperit de l’“amor de lluny” cantat pels trobadors. Es reunirà amb el seu amor, cada cop més idealitzat? Passions clandestines, venjances, intrigues successòries i crims d’Estat fan d’aquesta història d’amor una novel·la intensa del principi al final. Se'm prometia la recreació d'una història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell, que efectivament foren amants, segons consta en el contracte de concubinatge que signaren en 1228. Potser en podria aprendre alguna cosa o, almenys, entretenir-me. 

  

Ingènues previsions! On són els assessors històrics? No té l'editorial Proa, una de les més importants del domini lingüístic català, uns revisors que curen per la versemblança de les publicacions de gènere històric? Perquè la novel·la és, de cap a peus, una orgia d'invencions, errades, tòpics cinèfils i destarifos, que esmussen qualsevol historiador amb un mínim coneixement sobre l'època. Comencem pel simple fet que a l'inici de la novel·la Aurembiaix està enamorada de Jaume I quan aquest tenia 6 anys! Es diu simplement que era un noi molt jove, sense especificar-ne l'edat, però en 1217, quan Jaume té 9 anys, Aurembiaix diu que voldria haver-lo avarament entre mos braços nu una nit. I es troben per primera vegada en 1221, quan ell en té 13, però ella el troba de cos ample, roent, ple d'amor. Es lleva el vestit de cavaller, que suposadament havia dut durant el sopar i el ball posterior -li costaria una mica de moure's al pobre Jaume-, i la penetra amb la fermesa poderosa del seu ésser endins el cos. Llavors es consuma l'amor trobadoresc, de lluny, que ella havia mantingut durant tants anys: ni tan sols havia jagut amb el seu marit, Álvaro Pérez de Castro, amb qui estava casada des de 1217 (en realitat fou en 1212, però això no quadrava dins del relat de la novel·la). 

D'aquest personatge es diu, a més, que és sempre a la frontera lluitant en contra o a favor dels musulmans, però alhora Aurembiaix afirma que no li toca un pèl perquè la tracta com una filla (?) i que és molt poca cosa: si lluités amb ell, l'estassaria en un tres i no res. Com quedem? Era un feroç guerrer professional o no tenia ni mitja galtada? Altrament, a la novel·la rep el nom d'Àlvar, ja que en la majoria d'ocasions es catalanitzen els noms dels nobles castellans, encara que la regla no es compleix sempre. Així, al costat d'Àlvar i Gonçalvo de Lara tenim a Gonzalo Núñez o a Diego de Avillón. Per què? Les altres concessions al castellà també són ben estranyes o errònies: es parla de l'alfaz d'Herrera (alfoz en tot cas) o de les terres del realengo (perquè no reialenc?). Però la més divertida és quan apareix una gitana llegint la mà d'Aurembiaix: Te espera el amor de un rey, mi niña (paaaya, li falta dir). Però si els gitanos van arribar a la península ibèrica en el segle XV!!! I errades d'aquest tipus n'hi ha unes quantes més, deixant de banda les ortogràfiques o gramaticals (l'host per la host, laboradori per laboratores, amb pocs dies per en pocs dies, les damas per les dames, els palaus itinerants on sojornava per els palaus on sojornava de manera itinerant, etc.).

Quant a les errades de caire històric, una de les més greus és la por constant a l'aparició del mal negre, més d'un segle abans que la Gran Pesta de 1347 introduís, efectivament, eixa por en l'imaginari col·lectiu (cal dir, d'una altra banda, que el terme "pesta negra" és molt posterior, del segle XVI). Però, a més, la novel·la posa les fams en relació amb això i descriu una escena de canibalisme, de nens abraonant-se sobre el cos mort d'una dona, esbufegant com llops afamats, que mai de la vida tindria lloc (excepte, potser, en la ment d'algun guionista). Resulta, d'una altra banda, que les fams passen en primavera, just abans que arribe la nova collita! Per no dir que a la Castella de començaments del segle XIII hi havia naus d'arcs gòtics i una catedral a Valladolid (que no va ser consagrada com a seu episcopal fins a 1595). També hi havia els reis del Principat de Catalunya, els comtes-reis i el poble del Principat, reis de Catalunya, etc. Per començar el terme "principat" aplicat a Catalunya és molt posterior, del segle XIV, i per acabar uns personatges de l'època mai no parlarien dels comtes-reis o dels reis de Catalunya, sinó, simplement, dels reis, els reis d'Aragó o, en tot cas, els comtes de Barcelona. Però bé, des del moment que a la novel·la es parla d'Aurembiaix d'Urgell, comitissa, i no d'Aurembiaix, comitissa Urgellensis (o simplement comtessa d'Urgell), què se'n pot esperar?

També es parla dels interessos d'estat, com si els monarques de l'època comentassen la jugada en eixos termes. O del suposat fet que els homes i les dones de Castella no han d'ajudar a menjar ningú més que la casa reial, ja que només es deuen al rei (sembla que no hi havia altres senyors feudals a terres castellanes). Al seu torn, les dones de la noblesa fan partides d'esgrima i curses amb cavalls, fullegen manuscrits amb un trobador a l'Estudi General de Palència, lligen constantment llibres de hores a les seues estances (el primer documentat és de c. 1240) i fan passar el vespre, mentre es recitaven les acostumades cançons de gesta i es resaven salms i pregàries. Tot a una, vinga! Fins i tot, sembla que l'embotellament de vi es feia en sèrie per aquella època. No debades, Aurembiaix arriba a afirmar que uns crits s'escampen amb la mateixa fúria que el vi novell escampa el gas després de retenir-lo dintre l'ampolla... Però el que més li agrada a Aurembiaix són els poemes trobadorescos, dels quals se'n reprodueixen molts a la novel·la sense guardar cap mena de coherència lingüística: hi ha un totum revolutum de català antic, català modern i provençal. 

L'amor "trobadoresc" és, d'una altra banda, el leitmotiv del llibre. Aurembiaix viu en un món d'amor cortés, dit així explícitament, amb uns mots i una mentalitat que mai no es donaria llavors: m'agrada moure'm amb llibertat pels cercles cortesans, diu la protagonista en un moment determinat. I es mou pel món en carrosses i carruatges, els cavallers flecten el genoll davant d'ella, besen la seua mà, etc. El súmmum d'aquest idíl·lic escenari és el moment en què Jaume I du la comtessa al castell d'Agramunt, un fet narrat al Llibre dels fets de la següent manera (en la versió moderna de Josep Maria Pujol): I així que vam haver lliurat el castell de Balaguer a la comtessa, ens n’anàrem amb ella cap a Agramunt i acampàrem al coster de la serra d’Almenara, a la vista d’Agramunt. [...] I quan al matí ens digueren que se n’havia anat, aixecàrem el campament, ens vingueren a trobar els homes, entràrem a Agramunt, i instal·làrem la comtessa al castell. En canvi, a L'amor secret del rei en Jaume això és converteix en una escena que ni Oficial y caballero, tu: El rei digué a Aurembiaix a cau d'orella - Us ofereixo aquest present, comtessa. Va afluixar la veu: - I amb ell... el meu amor. I, agafant-la amb els forts braços, franquejà la porta del castell amb ella al coll.

Però la traca final ve en el moment de la separació entre Jaume i Aurembiaix, en 1229, quan el rei prepara la conquesta de Mallorca i li explica les causes de la seua partida. No em resistisc a no copiar-ho íntegrament:

- Ni jo ni els meus avantpassats no hem desitjat extensions de terres més enllà de les antigues i obtingudes amb pactes matrimonials. Volíem consolidar les ciutats franques, centenàries, com Barcelona, Girona, Vilafranca i tantes altres. Desitjàvem que la terra produís els béns necessaris i, seguint la política empesa pel meu avantpassat Ramon Berenguer, establir pactes de frontera amb els sarraïns, que ens omplien les arques d'or... I, així, seguir essent la terra pròspera, reconeguda en temps antics com la més rica de la cristiandat.

Parlava amb orgull i deseiximent alhora:

- La riquesa de sembrats, de vinyes, de tota mena de gra que s'estén pel pla de Barcelona, per terres de Girona, a Osona, els extensos sembrats de l'Urgell, al camp de Tarragona. Ens basta per obtenir una terra ferma i organitzada. Però...

Abaixà les parpelles:

Però... ja ho heu vist. Ens han pres els feus d'Occitània i ja ve just que pugui conservar les possessions patrimonials de Montpeller.

Amb un rogall a la veu, acabà amb tristesa:

- Els francesos, beneïts pel papat, ens obliguen a girar els ulls cap a altres terres. A encetar camins de conquestes dels territoris dels àrabs cap a l'est i cap a Castelló, València, Alacant.

Et voilà, ací tens explicades les conquestes de Mallorca i València (tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón). Sóc ben conscient que tant el negoci editorial com l'audiovisual (que s'ha lluït recentment amb Toledo. Cruce de destinos) no cerquen la fidelitat històrica, sinó el resultat econòmic, però no podrien tenir una mica més de cura amb aquestes qüestions? L'editorial Proa no és capaç de contractar un assessor per a repassar les seues novel·les històriques? De veritat que no els valdria la pena? No tindrien un producte molt millor i, per tant, amb més possibilitats de venda?

Unes opinions incòmodes

Acabe de llegir Una dona incòmoda, el llibre de la flixanca Montse Banegas que narra -amb indubtable rerefons autobiogràfic- la trajectòria d'una jove brillant i inestable des de l'institut fins a la finalització de la tesi doctoral en Història Contemporània. La carrera investigadora i docent de la protagonista, Mònica, es desenvolupa a la facultat de la Universitat de Barcelona i al llarg de les pàgines del llibre, en línia amb les seues dificultats per a socialitzar-se, no s'està de vessar, sense pèls a la llengua, tota una llarga sèrie d'opinions despietades de les quals no se'n salva pràcticament cap estament universitari. Hi ha estopa per a tots...

Per als professors:

El catedràtic, de qui havia llegit alguna cosa, distava molt de ser un pensador brillant, ni tan sols original, però era força conegut. Era d'aquella mena de persones amb oratòria planera, demagògica, guarnida amb quatre anècdotes personals, dels que tenen un to de veu suau, un parlar lent i un cert aire de despistats; tot un seductor a les aules, a les converses o als debats de ràdio. Responia a un perfil molt comú en el món universitari homes d'una maduresa ben portada, un passat esquerranós i radical tamisat per la moderació que donen els anys (i el pragmatisme de la necessitat), separat i amb gust per les coses bones Algunes de tan bones i cares com el bon vi, el bon menjar, un xalet a la Cerdanya o la roba de disseny. Una mena de persona que ha d'invertir molt de temps i energia a assolir, consolidar i mirar de superar la posició que té. Tanta "gestió", els deixa poc temps per fer el que se suposa que fan, és a dir, ensenyar i investigar. De manera que necessiten tota una cohort de becaris que els facin la feina: fer les classes, preparar les conferències, escriure els articles... I el que és més important, que els deguin favors. Vaig entregar l'article i en Rius [el catedràtic] hi va fer algun correcció (totalment innecessària) només per deixar clar qui manava, com els gossos quan es pixen per marcar el territori. Vam perdre un parell de dies i nits passejant, somrient i escoltant aquells vetustos professors que ens explicaven batalletes, ens sermonejaven i no perdien oportunitat de recomanar-nos que no fóssim "localistes". Quan l'universal impera, el localisme no agrada, excepte si es tracta de llonganissa de Vic i un bon Priorat.

Per als becaris:

Per una mena de solidaritat gremial, els becaris formaven un grup compacte i tancat, però infestat de desconfiances i traïcions. Una mena de lobby però amb una capacitat de pressió nul·la. Tots eren igualment malfiats, grisos i presumits. Aquestes sortides amb els becaris eren tremendament pesades. En començar a sopar es parlava només de temes acadèmics, com les recerques o les classes, amb algun comentari irònic sobre els professors, però pocs; tothom podia ser un enemic. A mesura que avançava la nit i la gent bevia més, es passava directament a malparlar ferotgement dels despòtics professors... Ni en aquells sopars pretesament entre companys, distesos i divertits, els becaris s'alliberaven dels jous esclavitzants que els lligaven als titulars. Les capelletes, les tensions, la desconfiança, s'amagaven sota les rialles, les bromes i les copes. Era com si en la meva feblesa ells [la resta de becaris] trobessin la seva força, amb deslleialtat i traïdoria, sense gota de pietat... En aquella fira de vanitats que era la universitat, la meva estava sent ultratjada sense treva.

Per a la burocràcia i l'estat:

En depositar-la, la meva tesi es va perdre en una mena de forat negre burocràtic governat per una colla de funcionàries dominatrix que compensaven les seves frustracions acadèmiques torturant els investigadors. Durant un mes la meva tesi va estar literalment il·localitzable en algun punt del procediment administratiu. Acabada la tesi es van acabar també les beques estatals. Em trobava en un moment d'impàs: l'estat, que havia invertit en mi com a investigadora, ara es desentenia del meu futur. El meu, insuficient, sou sortia del finançament que aconseguira el grup... En definitica, que treballava molt (com sempre) i cobrava menys.

Per a les tendències de la recerca:

La facultat era un viver de "modernisme". I no en el molt respectable sentit decimonònic del terme, sinó en el molt poc respectable sentit actual. Tres quartes parts de les assignatures duien la paraula "revisió", "multiculturalitat" o "gènere" al títol. Com havia d'evitar mirar aquella colla de criatures ignorants, fàtues i satisfetes? Com no podia veure-les, com podia no emprenyar-me, no indignar-me, no sentir-me fastiguejada al davant d'aquells éssers que desafiaven el mateix concepte d'educació? Universitaris mancats dels fonaments bàsics de la gramàtica, de la lògica, de les inquietuds i dels neguits més elementals? Com podia no sentir-me impotent al davant d'allò.

I per al sistema universitari en si:

Què hi feien tots aquells fills d'obrers a la universitat? ... L'estat buscava subsistir, acomodava l'excedent de població immigrant com a classe treballadora a Occident i creava una nova classe burgesa, més consumista, més hortera i més alienada que mai. La classe mitjana consumeix inconscientment i assegura un mercat inesgotable per nodrir, i alhora adopta al Tercer Món o col·labora amb oenagés amb la benedicció de l'estat, un mecanisme de control subtil i sibil·lí per evitar contradiccions de classe. Brillant. I el mecanisme té una única clau de volta: l'educació. Només cal pervertir una mica més el sistema educatiu i l'estructura funciona perfectament. Rebaixar a l'infinit la qualitat per aconseguir el miratge d'una classe mitjana il·lustrada i fer-ho amb l'argument que dóna més legitimitat: democratitzem l'ensenyament. Recol·loquem els individus a la infraestructura i així la supraestructura, satisfeta i indemne, continua xiulant amb les mans a les butxaques el seu camí cap a la perpetuació eterna.

Afortunadament, sembla que en esta ocasió la ficció caricaturesca supera una realitat dura i en ocasions cruel, però no tan salvatge -almenys personalment i de moment no m'ho pareix- com dibuixa la historiadora Mònica, Una dona incòmoda.

Els professors/es d'història

Fa uns mesos vma presentar ací un breu text del llibre de Joan F. Mira, El professor d'història (Proa). Ara us presentem una entrevista a l'autor sobre els diversos aspectes que envolten l'argument central del llibre. L'entrevista es va realitzar el 27 de novembre de 2008 i té una durada de 4 minuts, 18 segons. La intenció no és altra que animar als nostres lectors/es a la lectura d'aquest llibre.

Podeu veure l'entrevista a Vilaweb ací.

Ja que els propis historiadors som pocs donats a l'autocrítica, esta bé que des de fora sigam criticats. Per cert, la paraula crítica, per si mateixa, no té el sentit negatiu, pejoratiu que la societat còmoda, conformista i consumista li ha donat.

Des de fora

«… el seu deixeble i col·lega era un home intel·ligent i metòdic, i era també un professional rigorós i capaç, potser massa ambiciós tanmateix, va pensar, massa amant dels petits jocs de poder miserable que es juguen dins el clos asfixiant de la universitat, siga entre biòlegs moleculars, entre arqueòlegs, filòlegs, matemàtics o físics, tal com ell havia pogut contemplar amb disgust tan sovint, i tal com suposava que passa igualment als hospitals o als bancs, a les empreses o als partits polítics i als departaments de l’administració pública, la diferència era que en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes, l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d’universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací on no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princenton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d’aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent.»

Joan F. Mira, El professor d’història, Proa, Barcelona, 2008, p. 104.