La publicació de fonts, cabdal per a la historiografia
Segons vam anunciar
al blog d'Harca en el seu moment, fa tres anys que la Universitat de
València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua van publicar els llibres que es conserven del segle XIII de la Cort del Justícia de València, en concret diversos volums entre 1280 i 1288 i un altre de 1298. De fet, en alguna ocasió
ja hem emprat aquesta font per tal d'il·lustrar algun passatge històric
concret que ens ajudés a endinsar-nos i a imaginar millor el món
d'aquella època. No debades, la vivesa dels testimonis recollits per les
fonts judicials és tal que de vegades ens fa la sensació d'estar allà
mateix, traslladats al moment en què transcorregueren els fets, com si hagueren tingut lloc davant de nosaltres. I, en aquest sentit, són
especialment interessants els dos volums més antics, els de
1280, que contenen declaracions realitzades sobre diferents plets de
caire criminal, com ara baralles, agressions, injúries, robatoris,
enverinaments o homicidis. No hi ha res més, ni les denúncies realitzades ni les
sentències judicials, així que només podem reconstruir part d'aquells
litigis a través de les deposicions testificals de les persones que
foren cridades per les parts o pel mateix oficial de justícia.
Tanmateix, això és suficient perquè ens fem una idea del tipus de
conflictes que es produïen i d'una altra cosa a la qual és molt difícil
accedir per altres vies: com parlava la gent, què deien en la seua llengua quotidiana.
Això queda ben patent en les causes que es dirimeixen per
baralles, on els insults ocupen una part essencial. Per exemple, per
raons que desconeixem, sabem que Alda, llogatera d'una casa de mestre
Lama, tractà d'impedir que aquest entrés al domicili ab grans enpentes, dient-li bacalar, fals, heretye i amenaçant amb agredir-lo si hi passava: tal li daria ab I bastó que tenia, que·l serveyl li gitaria del cap per les oreles. O encara més gros i variat fou el creuament d'insults entre una tendera, Ermessén, i un tender, Pere Salamó: ella li digué pix curt, renegat, barba merdosa i batejat -indicant el seu origen convers-, mentre que ell no es quedà curt qualificant-la de putanaça, bagassa, òrrea, putana, merdosa, cul de minyons.
Ací, a més a més, es veu molt clarament la diferència d'injúries segons
el sexe, com també ho indiquen les paraules proferides per Guillem
Cerdà contra un sabater de Roteros i la seua dona: a ell bacalar,
renegat, fals, traydor, però a ella puta, corrediça, bagassa i òrrea.
I això també era així en cas d'enfrontaments entre persones del mateix
gènere, com ara entre Jaume de Lleida i Pericó Pasqual, que, al grau de
València, a la riba de la mar, es digueren respectivament futut barba merdosa i bacalar, fals, traydor, o quan Maria Domingo agafà na Joana ab
abdues les mans als cabels e gità aquela en terra, e donà e ferí a
aquela de molts colps ab los puynns e·l cors e arrapà-li ab les mans la
cara, axí que li féu molts senyals, alhora que li deia alcavota, bagassa, òrrea.
No en va, també els intents d'invalidar els testimoniatges eren diferents en funció del sexe de la persona, ja que si bé dels homes es tractava de demostrar que eren borratxos, jugadors i blasfems, a les dones bastava amb acusar-les de prostitutes o fembres públiques. Per exemple, per a tractar d'aconseguir que la declaració d'uns quants en un juí no fos presa en consideració, s'aportà el testimoni d'un tender convers, Guillem Arnau, que indicà que, des de feia quatre anys, havia vist en el veïnat que aquells bevien e an acostumat de beure per tavernes e que cascun d’aquels s’enbriague sovén en taverna, e que són jugadors e juguen per tafureries, e, jugan, an dit mal de Déu e de Santa Maria, e que són vils persones e que són alcavots, so és, que tenen putes per amigues qui so fan per diners en la raval, e van ab aqueles e ab vils hòmens per reals e per tavernes usan ab aqueles com alcavotz, e són pobres e de vil vida. De forma similar, sobre un altre testimoni s'apuntà que era bevedor, dehia mal de Déu i apostava fins a la roba en penyora per joch, però, al mateix temps, una altra persona el considerava hom bon e simple e de bona vida e que viu bonament de son mester de cardador. Qui tindria raó? Era això el que el justícia havia de dirimir per tal de donar validesa o no als testimonis dels plets. El mateix passava en els casos de Narbona, Maria o Alamanda, de les quals s'intentà aconseguir la nul·litat de les declaracions acusant-les de ser vils persones e pobres, e aültres e bagasses, e que, avén marit viu, que so fayien de moltz per diners. En concret, es deia que les dues primeres havien fugit dels seus marits i s'havien ajuntat amb altres homes, Blasco de Penaflor i Juan Bollo de Calataiud, dedicant-se alhora a la prostitució, mentre que de la darrera fins i tot s'aportaren testimonis de diversos clients que havien jagut carnalment amb ella: és fembra pública e so fa de molts.
Finalment, molt més greu que aquestes baralles físiques o verbals i aquestes lluites judicials per validar els testimonis, eren els casos d'homicidis, que també queden reflectits a la mateixa font. Hi ha, per exemple, l'assassinat de Joan Martínez, que es produí un diumenge d'agost, entre hora de nona i vespres, a la taverna d'una vídua per una simple picabaralla. Davant la presència de Guillamó, Dominguelo, un batiat negre i d'altres persones, arribà Pere Saguàrdia ab II tafurs, portant Iª butifarra en la mà i volent beure vi, però com l'embut de la taverna el tenia Joan Martínez, començà una disputa per ell, fins que eixiren del lloc i Saguàrdia el ferí de mort amb un coltell: jahia en
mig de la plassa nafrat de VII nafres, ço és saber, de dues e·l ventre e
d’altra e·l pintinil, e d’altra endret del cor e altra en lo coyl, prop
la gargamella, e les dues e·l cap. Un altre cas diferent, en canvi, fou el de Castelet, saig reial, que morí en un forcejament amb Ramon Sanç, un perpunter al qual havia de penyorar-li certes robes per un deute que aquest mantenia amb la cort. Segons hi denuncià la viuda, Sanç l'espentà de manera que aquell per la
dita enpenta donà I crebant en terra e ferí del costat, que·s féu Iª blavura i se’n sentí cascat, per la qual cosa s’i
posà I pegat e aprés, pocs dies passats, agità’s e·l lit, fins que finalment morí. Diversos testimonis donaren els detalls, com ara que en caure, en el moment de la baralla, es donà en lo cantó d’un banch, e sobre açò gità’s a bocadens sobre lo banch e estech Iª estona que no parlà, e enaprés gità’s en terra e dix que no·l tocàs hom. Ja a casa, una altra persona el sentí parlar com a horat, dient coses sense trellat, alhora que li veié Iª gran blavura ben de longària d’un palm en la I costat. I un darrer testimoni aportà que, mentre jahia e·l lit malalt, e tenia I pegat, Castelet li digué que el bacalar retaylat de Ramon Sanç li havia fet allò e que per aquel colp morria. Efectivament, així fou, tot i que no sabem si el justícia de València decidí condemnar al perpunter per aquell homicidi involuntari. Això, no obstant, no disminueix l'interès d'aquella font judicial, que és de primera magnitud.
