Ricard III està de moda, o com influeixen la literatura i els mitjans de comunicació en la nostra visió de la Història

Reconstrucció facial de Ricard III d’Anglaterra

En els últims dies la premsa ha recollit la notícia (publicada ara a la revista Nature, tot i que ja s’havia fet públic al 2013), segons la qual ha quedat definitivament establert que les restes òssies trobades el 2012 a sota d’un pàrquing de la ciutat de Leicester (on abans hi havia una església) sí són del rei Ricard III d’Anglaterra. Això ja era més o menys evident des que es va produir la troballa, per tota una sèrie d’indicis, proves secundàries i l’aplicació de la lògica històrica, però la prova definitiva ha estat la comparació de l’ADN recuperat de l’esquelet amb el dels descendents de la germana major del rei, Ana de York, que resultà ser una canadenca emigrada després de la Segona Guerra Mundial. Els resultats de la comparació amb l’ADN dels descendents per via masculina, que és l’actual duc de Beaufort, no han estat positius; però segons indiquen els responsables de la recerca això només significa que en algun moment posterior, indeterminat, es va trencar la línia successòria biològica amb un fill il·legítim, per tant deixarem aquest vessant de la notícia per a qui puguen interessar els safarejos sexuals sobre la noblesa i la monarquia anglesa.

Tot allò relacionat amb Ricard III té èxit actualment a Anglaterra. El centre d’interpretació que s’està construint a Leicester sobre el rei i la troballa és certament interessant, com monumental és la tomba que s’ha construït a la Catedral de Leicester, després de discutir-se amb la Catedral de York el dret d’acollir les despulles del rei en acabar les investigacions (l’enterrament oficial serà al 2015). La història de com es van arribar a trobar les despulles del rei el 2012 a sota d’un pàrquing és una miqueta rocambolesca; o millor dit, la història de com un grup de ciutadans simpatitzants i admiradors de Ricard III (la Richard III Society) van pressionar suficientment, i amb arguments raonables, com perquè els historiadors de la Universitat de Leicester s’ho prengueren seriosament i acabaren excavant al pàrquing, fins al punt més increïble encara de trobar la tomba en el primer forat que van fer (evidentment tenien plànols antics de l’església, i una idea aproximada del lloc d’enterrament) i molt a prop de la superfície d’asfalt. Tot plegat es pot veure als dos documentals (en anglés) que us vam oferir fa alguns mesos, que ho conten tot perfectament des de dos punts de vista distints, un de més científic i un altre de més anecdòtic.

Ara bé, ¿com es pot haver arribat a aquesta situació? Perquè Ricard III havia tingut tradicionalment molt mala fama a Anglaterra, tant en el món de la historiografia com també entre el gran públic. De fet, és difícil saber fins a quin punt va poder influir això en el tractament dels historiadors anglesos, però és ben evident que el causant de la seua mala reputació a nivell popular fou William Shakespeare i la seua obra anomenada, precisament, “Richard III”. Shakespeare presentà en la seua obra un Ricard coix i amb malformacions físiques importants, cruel i manipulador, ansiós de poder, que va matar la seua dóna Anne Neville per poder casar-se amb la seua pròpia neboda Isabel de York, i també als seues nebots (el rei Eduard V de 12 anys, i el seu germà menor Ricard) amb la intenció d’usurpar la corona. I així és com el podem veure, per exemple, en la versió de Laurence Olivier a la pel·lícula que aquest actor va dirigir i protagonitzar el 1955.

Fotograma de Laurence Olivier caracteritzat com a Ricard III (1955)

Per la seua banda, Shakespeare es va basar en una obra del filòsof Thomas More, que fou qui va estendre aquestes idees unes dècades després de la mort de Ricard, quan l’escriptor estava al servei dels Tudor, la dinastia que va pujar al tro amb la mort de Ricard III en batalla. És evident, doncs, que la visió presentada por More (i per Shakespeare després) estava clarament esbiaixada pels interessos del poder al que servia, i així s’ha mantingut quasi fins a l’actualitat. Però aquesta visió ha canviat molt ara, i no és precisament conseqüència de la troballa del pàrquing. Al contrari, l’excavació de Leicester és una conseqüència del canvi d’actitud i l’augment de l’interès popular per aquest rei, que alhora és conseqüència de noves recerques històriques que han actualitzat la informació sobre Ricard III. Possiblement un exemple curiós i anecdòtic, però molt clarificador respecte al que estem dient, siga aquesta cançó, que pertany a una sèrie infantil de la BBC anomenada Horrible Histories, que està dedicada a explicar història als xiquets d’una manera amena i entretinguda.

Una altra manera de canviar aquesta visió sobre Ricard III ha estat també la literatura, de la mateixa manera que va ser Shakespeare qui va difondre la visió anterior. El 2003 l’autora canadenca Sandra Worth publicava la seua primera novel·la sobre el rei, anomenada Love and War (publicada en castellà com El ocaso de los Lancaster), que era la primera d’una trilogia que es coneix com The Rose of York (en castellà Las dos rosas). El 2006 vindria Crown of Destinity (El destino de la Corona), i el 2007 Fall from Grace (El último Plantagenet), que posava punt i final a la història del rei. Worth, que és una autora de novel·la històrica i romàntica, presenta un Ricard III que no te res a veure amb el de Shakespeare, puix no sols ha desaparegut qualsevol rastre de malformació física, sinó que fins i tot té un cert atractiu. Viu una història d’amor amb Anne Neville, plena d’obstacles fins que aconsegueix casar-se amb ella, tot i que finalment acabarà morint d’una malaltia. Per descomptat el personatge està totalment desinteressat pels diners i sobretot pel poder, el defuig i li pesa, no té altra finalitat en la vida que l’amor a la seua família i aconseguir la justícia al seu regne, amb el desig de ser un nou rei Artús.



Portades de les novel·les de Sandra Worth, la trilogia anomenada Rose of York

Ja al 2009 era una altra autora de novel·la romàntica, Philippa Gregory, d’origen britànic, qui atacava de nou amb aquesta visió de Ricard de York amb la publicació de The White Queen. En aquest cas Ricard III no era el protagonista, sinó la seua cunyada Elizabeth Woodville, l’esposa d’Eduard IV, però Ricard té un paper molt destacat, com també el té Anne Neville, repetint-se de nou la història d’amor (en aquest cas paral·lela a la d’Eduard i Elizabeth). Posteriorment aquesta autora publicaria altres novel·les romàntiques més inspirades en aquest període, sempre basades en dones, però el que ens interessa ara és que el 2013 la “BBC One” portà a les seues pantalles una sèrie basada en la novel·la de Gregory amb el mateix títol, de manera que aquesta nova manera de veure el personatge històric de Ricard de York ha tingut encara major difusió, tot i ser un personatge secundari. En aquest vídeo, amb imatges de la sèrie The White Queen (no es poden trobar a Youtube escenes concretes senceres pels drets de la cadena) es pot veure molt clarament com és el personatge de Ricard i la seua història d’amor amb Anne Neville, tal com la presenta la sèrie de televisió i la novel·la en la que es basa.

Fotograma de The White Queen, amb la imatge de l’actor Aneurin Barnard caracteritzat com a Richard of York, duc de Gloucerter, futur Ricard III, i Fye Marsay com a lady Anne Neville

Al remat, doncs, podem veure com el personatge que Shakespeare havia creat en ofereix una visió distorsionada de la figura històrica de Ricard III, i ara són també la literatura i la televisió qui l’està canviant de nou. Però això no vol dir que la nova visió siga millor que l’altra des d’un punt de vista purament històric. Per exemple, la troballa de les despulles del rei a Leicester ha servit per comprovar que, en efecte, Ricard III sí tenia certa deformació física, ja que patia escoliosis severa (desviació de la columna) i per tant devia tindre un muscle més alt que l’altre i l’esquena una mica encorvada, però res a veure amb la descripció clarament exagerada que en fa Shakespeare. Pel que fa a la seua personalitat, evidentment és molt difícil fer una biografia històrica raonable, però tant la que presenta Shakespeare com la que presenten Worth i Gregory són purament literàries i inventades. Finalment, pel que fa a certs esdeveniments històrics, la historiografia només pot assegurar que els fills d’Eduard IV desaparegueren, però no si foren assassinats per ordre de son tio Ricard III com afirmen More i Shakesperare, o fou cosa d’Enric Tudor (futur Enric VII) com relata Sandra Worth a la seua novel·la. El problema amb tot plegat, doncs, és saber si el gran públic sabrà distingir entre la realitat històrica i la literatura.

Esquelet de Ricard III, amb la desviació de columna

Els edificis del poder a la València medieval: l’alcàsser andalusí i el palau del Real

Fins fa no molts anys, l’Arqueologia medieval (en realitat l’Arqueologia en general, i especialment la d’època clàssica) havia tendit a ocupar-se fonamentalment dels edificis del poder, que són els que presenten una major monumentalitat. Castells i esglésies eren pràcticament els únics edificis medievals que mereixien l’interès dels arqueòlegs, llevat d’algunes incursions en les ciutats, fins que fa unes poques dècades es va començar a desenvolupar un cert interès per les aldees camperoles i l’espai rural. Més recentment han començat a estudiar-se els espais agraris i, en definitiva, l’arqueologia acadèmica cada vegada s’ocupa més del territori en extens i de les relacions de les societats del passat amb el medi. Però atenció, perquè aquest gir en les vies de recerca, aquesta evolució de la disciplina arqueològica especialitzada en el període medieval, no implica en absolut deixar de banda els edificis del poder. Al contrari, la informació que aporten és molt important si se’ls sap situar en el seu context espacial i social, de manera que no els aïllem a l’hora d’estudiar-los com es feia abans.

Per exemple, un castell medieval per si sol no ens diu massa sobre el conjunt de les relacions socials medievals, més enllà que a l’edat mitjana la gent de vegades s’atacava i calia construir bones defenses, cada vegada més sofisticades. Però si situem el castell en el seu context espacial, i estudiem el territori que aquest controlava (qui i on vivia en aquell territori, quins recursos naturals tenien, i sobretot qui, què i on es cultivava i produïa), aleshores veurem que, a banda de defensar-se de cara a l’exterior, els castells servien a l’oligarquia guerrera (els senyors feudals) per a controlar socialment un territori concret, del qual extreien la seua riquesa a base d’agafar-la als vertaders productors, que eren els camperols. D’això se’n diu renda feudal. En el cas andalusí, per contra, els estudis sobre castells i el seus territoris dependents, que es van fer ja fa unes dècades, ens diuen que entre els musulmans no existien aquestes pràctiques senyorials; i els castells, sense a penes construccions residencials al seu interior, tenien estrictament una funció defensiva per al conjunt de la societat rural. El pagament d’impostos a l’Estat islàmic depenia d’altres formes ideològiques d’extracció de la riquesa, més limitada.

El castell de Miranduolo, a Siena, Itàlia, un exemple de castell estudiat en tot el seu context social des d’abans de l’existència del feudalisme.

Crec que aquesta llarga introducció al tema que ens ocupa ha resultat pertinent per a entendre bé quina és la finalitat de l’estudi dels edificis del poder, que fonamentalment a l’edat mitjana eren els castells i les esglésies, però que amb el pas del temps es van anar sofisticant més amb la construcció de palaus, cases de camp periurbanes, edificis de govern municipal a les ciutats, i en el cas de l’església les catedrals i els grans monestirs periurbans baix-medievals. A València existien tots aquests tipus de construccions, per descomptat, però avui em vull centrar en els dos més simbòlics, les residències oficials del més alt poder de govern i control en cada societat medieval (la tributària musulmana i la feudal cristiana), com són l’alcàsser dels governants de Balansiyya i el palau dels reis de València i de tota la Corona d’Aragó. Lamentablement, en ambdós casos tenim un coneixement parcial, però suficient per a aportar algunes dades.

L’alcàsser islàmic de València estava situat més o menys en la zona emmarcada per l’Almodí al Nord, la parròquia de Sant Esteve per l’Est, la Cripta o Presó de Sant Vicent pel Sud i la Basílica de la Mare de Déu per l’Oest. Segurament el mateix lloc aproximat on estaven les dependències de govern d’època visigoda, junt a la Catedral, que es degueren reaprofitar en època emiral i califal, com en el cas de la capella funerària anomenada actualment Presó de Sant Vicent, que es va reconvertir en uns banys palatins durant aquest període. A la plaça de Sant Lluis Bertran (davant de l’Almodí) i al recinte de l’Almoina, es van trobar trams parcials de la muralla que envoltava tot el recinte, amb torres situades als cantons, i la paret nord de l’Almodí està construïda al damunt mateixa d’aquesta muralla perimetral de l’alcàsser, servint-li de basament. Per tant, és evident que es tractava d’un complex fortament defensat dins de la ciutat, al seu bell mig. L’anomenada Primera Crónica General ens informa que en època del Cid a l’interior del complex hi havia diversos edificis, envoltant una gran plaça central en la que cabia tota la població de la ciutat (afirmació que cal prendre amb molta prudència, i en qualsevol cas estaríem parlant dels caps de família). Lamentablement desconeixem la major part de l’interior del recinte de l’alcàsser, ja que el gruix dels edificis estarien situats a sota mateixa de l’actual palau del Marqués de Campo, i de les illes de cases annexes, on mai s’han fet excavacions.

A l’esquerra ortofotografia actual amb els límits aproximats de l’alcàsser andalusí de València. A la dreta reconstrucció aproximada de l’aspecte que va poder tindre l’alcàsser, combinant les troballes arqueològiques amb un poc d’imaginació.

Amb tot, les troballes que s’han fet fins ara ens permeten pensar en l’existència d’un complex paregut, a grans trets, a l’alcàsser de Sevilla, entre d’altres. Això és, un palau més principal i una sèrie de palaus o cases més menudes al seu voltant, tots amb la típica estructura de pati central quadrat i estances al seu voltant. A banda, existirien zones de cultiu en diversos llocs emplaçats entre els edificis, i possiblement la plaça central de la que parlen les fonts escrites que mai no s’ha trobat. Finalment, tot el complex estaria envoltat per una muralla perimetral i diverses torres. A l’Almoina, per exemple, en el cantó sud-est, no només es va trobar un tram del mur defensiu, sinó també una zona enjardinada amb una gran bassa d’aigua rectangular, datada en època almohade (segle XII), i altres pous i estructures hidràuliques de distints períodes relacionats amb la zona de jardí. Sembla que la zona de l’actual Almodí fou sempre també una gran zona de cultiu (hort o jardí) amb una altra bassa i estructures hidràuliques. I la major part de l’Almoina estava ocupada en aquest període per cases, que podríem denominar palauets per la seua superfície, tot i que no eren excessivament sumptuosos i no es diferenciaven massa d’una casa normal de la resta de la ciutat, amb la típica estructura de pati central, llevat de l’ús de materials de major qualitat. Les que es van excavar estaven datades al segle XII, o quasi al XIII, però es va detectar que a sota hi havia restes de cases molt arrasades datades al segle XI, és a dir d’època taifa.

Patio del Yeso, a l’alcàsser de Sevilla, amb una bassa pràcticament idèntica a la de l’Almoina de València, i del mateix període.

També es va trobar a l’Almoina l’anomenada rawda, un mot que literalment significa jardí, però que la historiografia sol emprar per a referir-se al cementeri propi d’un alcàsser. És a dir, el lloc d’enterrament dels diversos emirs (o simplement governants per ser més correctes) de la taifa de Balansiyya i les seues famílies, com ara els Banu Mardanix (els descendents de Muhammad ibn Mardanix, anomenat el rei Llop pels cristians) que van controlar el Xarq Alandalús entre la caiguda dels almoràvits i la major part del període almohade, com demostraria un tros de lapida de marbre que esmenta un dels membres d’aquesta família. En realitat no és possible identificar els noms dels inhumats, perquè en alguns casos no tindrien làpides i en altres, al estar a ras de terra, es degueren retirar amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, quan s’hi van construir cases al damunt. Tanmateix, sí que es va detectar una certa diferència entre les tombes dels governants d’època taifa i les dels governadors almohades que regien el territori en nom dels califes nord-africans. La falta d’aixovar va impedir datar amb precisió les inhumacions, però es va veure que existien dues etapes, una de més antiga, del segle XI, en la que les tombes eren una miqueta més monumentals, malgrat la senzillesa que caracteritza els enterraments musulmans, i es van trobar alguns fils d’or envoltant els cranis i els cossos que pertanyien al brodat dels sudaris amb el que foren enterrats. Al segle XII, per contra, no hi havia cap signe de riquesa. D’altra banda, cal dir que hi havia tant homes com dones i xiquets.

A l’esquerra tombes de la rawda de l’alcàsser de València, localitzades a l’excavació de l’Almoina el 1985. A la dreta fragment de la làpida d’un membre dels Banu Mardanix, datada el 1181, localitzada al mateix lloc.

En definitiva, doncs, tenim poques dades però són suficients per a fer-se una idea superficial de com era l’alcàsser dels governants andalusins de Balansiyya. Ara bé, ¿per què aquest complex palatí no es va conservar, com sí que ho van fer els alcàssers d’altres ciutats andalusines? Per exemple el de Sevilla, o molt més transformat en època moderna el de Toledo, per esmentar els més coneguts. La resposta és ben senzilla: perquè Jaume I no ho va voler així. És difícil saber per què el rei Conqueridor no va conservar com a residència personal l’edifici del poder estatal andalusí i el va convertir en palau reial. Al contrari, el va dividir en diversos lots i el va repartir amb donacions que estan recollides al Llibre del Repartiment, com per exemple la zona de l’actual Almodí, que la va donar a la seua amant Teresa Gil de Vidaure; i un altre dels lots va servir per construir la Casa del Cúria (nom original que es donava al Justícia en els primers Furs o Costum de València), és a dir, la primitiva Casa de la Ciutat, o l’Ajuntament com li diríem actualment, traslladada anys després al solar que ara ocupa el jardí del Palau de la Generalitat.

Jaume I va preferir quedar-se com a residència reial una almúnia als afores de la ciutat, a l’altra banda del riu, que molt probablement pertanyia al sayyid Abu Zayd, el darrer governador almohade de Balansiyya, aliat del rei cristià durant la conquesta per haver estat deposat uns anys abans per Zayyan ibn Mardanix, com ja us vam explicar fa unes poques setmanes. De fet, fou en aquesta almúnia on es portaren a terme les negociacions secretes de rendició de la ciutat entre Jaume I i l’enviat de Zayyan, ja que servia d’allotjament reial durant el setge, i el rei hi estava davant quan els andalusins hissaren el penó reial a la torre d’Ali Bufat (on hui està el palau del Temple), com a senyal de rendició, i el rei plorà, segons conta la Crònica en un conegut passatge. La historiografia del segle XIX i XX relacionava aquesta almúnia amb una altra esmentada per diversos poetes àrabs, que havia estat construïda al segle XI per Abd al-Aziz ibn Amir, el net d’Almansor, qui va governar la taifa de Balansiyya després de la caiguda dels coneguts emirs esclavons Mubarak i Muzzafar. Amb tot, ja fa temps que es va demostrar que aquesta altra almúnia estava en la zona de la Xerea, al est de la ciutat de València, i no al nord on estava el Real. De fet, a les excavacions de 1986-89 al carrer General Elío, que van traure a la llum una part de l’almúnia d’Abu Zayd, ja es va poder veure que era de la segona meitat del segle XII, i per tant d’època almohade, no d’època taifa.

Ortotografia actual amb el traçat aproximat de la muralla islàmica de Balansiyya, i emplaçament de l’alcàsser islàmic i del Real, dins i fora de la muralla.

Al blog d’Harca ja hem explicat altres vegades que les almúnies eren cases de camp amb horts i jardins, emplaçades en les proximitats de les ciutats, on les oligarquies estatals andalusines es retiraven a passar alguns períodes, especialment els estivals. Per exemple en parlar dels orígens de Russafa. En realitat, almúnia (àr. al-munya) és el mot genèric que empren cronistes, geògrafs i poetes de tot el mon islàmic, però al Xarq Alandalús sembla que no s’emprava aquest mot, sinó el de riyad, com el nom de l’actual capital de l’Aràbia Saudita. Un mot traduït normalment per jardins o horts, que és el plural de rawda, i del qual deriva el nom medieval del Real (riyad > real). Amb tot, no hem de pensar en una gran mansió o en un palau rural, ja que les excavacions de 1986 demostraren que no havia estat massa gran, i que havia tingut una decoració prou austera, en consonància amb la ideologia almohade que no fa ostentació de la riquesa. L’estructura era la típica de pati central enjardinat (amb un canalet d’aigua que el creuava pel mig fet de rajoles blanques i roges), envoltat de les diverses estances que formaven la residència, pintades de blanc amb un sòcol d’almangra. Per fora tindria hortes i jardins, i tot plegat envoltat per un mur. D’altra banda, aquest devia ser un dels reals més grans de la València de principis del segle XIII, potser el més important, ja que per això se’l va quedar el rei, però també cal dir que en aquella zona al nord del Túria hi hauria molts més reals semblants, més menuts, que pertanyien a l’oligarquia estatal i urbana andalusina.

Reconstrucció de la munya o riyad andalusí d’Abu Zayd, antecedent del palau del Real, a partir de les dades extretes de l’excavació de 1986-89 al carrer General Elío. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

El més probable és que en els primers anys després de la conquesta les reformes es limitaren a instal·lar una capella en alguna estança. El 1270 Jaume I va passar tot un any al regne de València, i segurament va ser llavors quan es va adonar que calia construir alguna cosa nova. És evident que aquella almúnia andalusina havia estat suficient per a un rei jove que estava sempre viatjant, però no ho era per a un rei vell amb estances més prolongades, i a més estava mal defensada. De fet, és que era molt menuda, ja que quan el 1273 Alfons X de Castella es va allotjar a València camí del II Concili de Lió, on esperava proclamar-se emperador, el Real només va poder acollir el rei, i no a la resta de la cort, que van haver de buscar-se allotjaments per tota la ciutat. En qualsevol cas, no sabem amb seguretat quina mena d’obres es van fer entre finals del regnat de Jaume I i tot el regnat de Pere el Gran, però sabem pels registres de Cancelleria que ambdós van gastar importants sumes de diners en les obres del Real, que bàsicament degueren consistir en l‘enderrocament de l’almúnia i la construcció d’un nou edifici poligonal amb quatre torres als cantons i un pati central, és a dir, una cosa més pareguda a un castell-palau, però evidentment amb l’aspecte de les construccions militars del segle XIII: torres, murs grossos de morter, i pisos de fusta entre les diverses plantes. De fet, aquest nou edifici va servir per acollir l’emperadriu de Bizanci, Constança de Hohenstaufen, refugiada a València la resta de la seua vida gràcies a Pere el Gran.

A principis del segle XIV Jaume II tenia en el cap una concepció de la monarquia més estatal i menys feudal que la del seu avi el rei Jaume i la de són pare el rei Pere. València necessitava un palau reial molt més sumptuós, de manera que va mamprendre la construcció d’un nou edifici, adossat a l’anterior, d’estil mudèjar i inspirat en el Palau de l’Aljaferia de Saragossa. Tindria una torre de l’homenatge (coneguda més tard com a torre dels Àngels) presidint l’entrada principal, i un saló del tro (conegut més tard com a Sala dels Marbres) que per les poques descripcions que tenim i les troballes de 1986 devia ser pràcticament idèntic al saló principal dels governants andalusins de l’Aljafería, també conegut més tard com a Salón de Mármoles. Finalment correspon a Pere el Cerimoniós l’acabament de les ampliacions medievals del Real. Va construir una segona planta a la torre de l’homenatge, on va traslladar la sala del tro, i va construir una nova capella anomenada de Santa Caterina. A més, fou el rei que va disposar la separació de les estances del rei i de la reina, construint una altra torre i noves estances per a la seua esposa. Finalment, durant els preparatius de la guerra de Castella va construir una falsa torre adossada a la façana, a l’altra banda de l’entrada principal, i un vall o fossat al seu voltant, fortificant extraordinàriament el conjunt del complex residencial del Real.

El Salón de Mármoles de l’Aljafería, antic saló principal dels emirs de la taifa de Saragossa, molt semblant al construït per Jaume II al Real de València .

Malauradament durant la guerra Pere el Cruel va incendiar el palau, i fins i tot va desmuntar i emportar-se la porta de marbre de la capella, la qual va instal·lar, segurament, al seu nou palau construït dins de l’alcàsser de Sevilla, malgrat que no sabem que se’n va fer d’ella. La monarquia aragonesa, completament arruïnada per la guerra, va tardar dues dècades en reparar els desperfectes del Real, però sembla que a finals del regnat del Cerimoniós ja estaven acabades les obres, i el seu fill Joan va disposar del palau àmpliament. A partir d’ací ja no es van fer més ampliacions del Real, sinó que les obres van consistir sempre en reformes d’allò que ja estava construït. La més important sens dubte la d’Alfons el Magnànim, quan va elegir València com a seu fixa de la cort reial, abans de partir cap a Nàpols d’on mai no va tornar. Amb tot, la reina Maria, que hi va residir la resta de la seua vida, acabà les obres, que bàsicament van consistir en una reforma completa del palau de Jaume I, ara anomenat Real Vell, on estaven les estances privades del rei, i la construcció d’un pas elevat per a connectar aquestes amb la torre dels Àngels al Real Nou. Els Reis Catòlics foren els darreres monarques en emprar el Real amb una certa assiduïtat, ja que a partir de llavors els reis de la Monarquia Hispànica a penes van vindre per València. Amb tot, fou la residència oficial dels virreis d’època moderna, en ell estaven allotjades la Reial Audiència i diverses dependències i despatxos de govern, i des de 1419 fou la seu de l’arxiu reial de València (antecedent de l’actual Arxiu del Regne de València).

Reconstrucció del Real Nou en època de Pere el Cerimoniós, amb la Torre dels Àngels (a la dreta), la torre falsa adossada (al centre), i la torre de la Reina (a l’esquerra), tot i que cal advertir que la mida de les torres en aquest dibuix és desproporcionada. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

Comptat i debatut, cap dels dos edificis han sobreviscut, i ha estat gràcies a la recerca arqueològica i en part a la documentació escrita que s’ha pogut reconstruir parcialment la seua estructura i la seua història. Des d’aquests edificis, seu del poder estatal i reial, es va regir el territori depenent de Balansiyya i el posterior regne de València, fins que un i l’altre van acabar per la força el 1238 i el 1707. Per descomptat, com deia adés, els edificis per si sols no ens diuen massa sobre com eren les societats medievals, però explicats en el seu context s’hi poden apreciar les diferències que existien entre l’una (tributària) i l’altra (feudal).

Nota: La bibliografia emprada per a fer aquest post, que podeu consultar si voleu ampliar informació, és Pepa Pascual i José Vioque, El alcázar islámico de Valencia, València, 2010; Autors Diversos, El palau reial de València. Els Plànols de Manuel Cavallero (1802), València, 2006; Ferran Esquilache i Ivan Martínez Araque, “Les obres del palau reial de València a l’entorn del 1400. Un acostament a la història de la construcció valenciana en la baixa Edat Mitjana”, en Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l'Europa meridional en dos canvis de segle, Barcelona, 2012. També podeu consultar, tot i que jo no l'he emprat en aquest post, el llibre de Mercedes Gómez-Ferrer, El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un edificio desaparecido, València, 2012.

Time Team a Dénia

En un altre post ja vam parlar del programa sobre arqueologia anomenat Time Team, del Channel 4 britànic, com una magnífica forma de fer divulgació històrica i científica a través dels mitjans audiovisuals. No debades, almenys al Regne Unit, n'hi ha demanda: el programa es fa en un canal privat i duu ja 20 anys seguits d'emissió, amb vora 300 capítols. No tornarem a parlar sobre la importància de la vinculació entre el món acadèmic i el dels productors de continguts mediàtics. Simplement, volíem aprofitar per a oferir-vos un dels pocs programes en què el Time Team va eixir de la Gran Bretanya, i ho va fer, precisament, a les nostres terres: a Dénia (que, evidentment, ubiquen un poc al nord de Benidorm, la gran coneguda dels anglesos). Hi ajudaren en els treballs d'excavació d'un raval d'artesans situat prop del port d'època andalusina, entorn del segle XI, al peu de l'imponent castell de la mâdina. Com hi podreu comprovar, el cap de les excavacions és Josep Gisbert, l'arqueòleg municipal i persona realment activa dins del món de l'arqueologia i la museologia de la comarca de la Marina i tot el territori valencià. En conjunt, resulta un document ben interessant.

Encara cal que seguim preguntant-nos quina arqueologia per a al-Andalus. Entrevista a Jorge Eiroa

Any i mig després del II International Medieval Meeting Lleida, que va tindre lloc al juny de 2012, encara tenim al rebost diverses entrevistes enregistrades en aquella cita, que no han estat publicades. Vam fer-hi un gran desplegament. Hui us oferim l’entrevista que férem a Jorge Eiroa, un arqueòleg d’origen gallec amb una excel·lent projecció, que també es professor d’Història Medieval a la Universitat de Múrcia. Un territori, el que cobreix aquesta universitat, al que ha dedicat la seua recerca en els darrers anys, com no podia ser d’una altra manera.

Dos són els projectes més coneguts i importants que aquest investigador porta o portava fins fa poc entre mans. Un és el del castell de Tirieza i el paisatge agrari que l’envolta, un assentament andalusí en la frontera entre el regne nassarita de Granada i el regne castellà de Múrcia. A ell dediquem les dues primeres preguntes de l’entrevista. Amb tot, si voleu ampliar la informació sobre el tema d’una forma ràpida us recomane veure aquest altre vídeo de 12 minuts.

L'altre projecte de recerca és el que Eiroa encapçala actualment, sobre els sistemes d’emmagatzematge de productes agrícoles en Alandalús. En la pràctica ha esdevingut una oportunitat per a investigar sobre els graners col·lectius fortificats andalusins, semblants als que s’han conservat al Magrib i dels que fins ara ben poc se sabia [recordeu el post sobre les coves finestra valencianes i els graniers de falaise magrebins que vam publicar a Harca fa uns anys]. A aquest tema dediquem la quarta pregunta.

La resta de l’entrevista es centra en l’arqueologia medieval, en general, i en l’arqueologia sobre Alandalús, en particular, a més de qüestions de metodologia. Entre les respostes de Jorge Eiroa m’agradaria destacar varies coses. D’una banda, la defensa del retorn a les grans preguntes i al debat històric, més enllà de les qüestions tècniques i metodològiques en les que de vegades es queden molts arqueòlegs. D’altra banda, la proposta (per a alguns possiblement conflictiva) de deixar de banda inicialment la documentació escrita, per a fer arqueologia medieval per si mateixa, com a objecte d’estudi. Així, es mostra partidari de no acudir a les fonts escrites fins que no s’hagen extret unes conclusions a partir del registre arqueològic, per a poder confrontar després unes i altres. Unes qüestions que, per descomptat, només es plantegen els arqueòlegs medievalistes, i que no tenen sentit per a d’altres períodes.

En definitiva, una entrevista molt recomanable de la que es poden extraure conclusions i propostes de debat.

.

Lo Sénia no és frontera

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

"Lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió

que agermana los pobles que viuen pel seu cantó:

planers, moros, borregos, caduferos i falduts,

goril·les, llaganyosos, bords caseros i garruts."

Pepet i Marieta, Lo Sénia no és frontera

Ja han passat més de dos anys des que la Generalitat Valenciana va executar l'ordre de detenir totes les emissions de la Televisió de Catalunya (TVC) al País Valencià. Amb la completa col·laboració del Tribunal Superior de Justícia valencià es procedí al tancament del conjunt de repetidors, la majoria dels quals sota titularitat d'Acció Cultural de País Valencià, que realitzaven aquesta difusió. A pesar de les protestes ciutadanes, les manifestacions explícites de rebuig a aquestes mesures i la cerca de solucions menys dràstiques, el govern de Francisco Camps aplicà les ordres de manera implacable, a més de sotmetre a la institució cultural valenciana presidida per Eliseu Climent a importants sancions econòmiques que amenaçaren la seua pròpia existència.

A finals del passat any, el Tribunal Suprem de l'Estat espanyol va anular aquesta sentència, indicant clarament que l'executiu valencià no hi tenia cap competència en l'assumpte i que s'havia excedit en les seues funcions. Va desbaratar les multes imposades i a més considerà que l'emissió de la senyal de la TVC fora de Catalunya era totalment lícita, més encarà quan han estat ja diverses i repetides les sentències judicials que corroboren la unitat de la llengua catalana en totes les seues variants dialectals; una unitat que ja havia estat insistentment defensada per lingüistes i filòlegs. Durant tot aquest període, a més, vam viure una important Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 650.000 signatures, en favor de la llibertat d'emissió audiovisual entre els territoris amb una mateixa llengua. Iniciativa que el PP s'encarregà de tombar al Congrés dels Diputats al·legant problemes d'infraestructura tècnica.

Ara, tot just fa unes setmanes, finalment els governs valencià i català, signaren un acord de reciprocitat d'emissions entre ambdós territoris, sempre vinculada a l'ampliació per part del Ministeri d'Indústria de l'espai de radiofreqüència valencià. Amb altres paraules, per poder emetre els canals de la TVC al País Valencià l'executiu haurà de rebre nous multiplex per tal d'encabir les senyals provinents de Catalunya, tot guanyant al mateix temps una sèrie de nous espais audiovisuals per poder cedir o vendre als consorcis privats que ho desitge. Res nou sota el Sol. Si no fos prou amb això, la Radio Televisió Valenciana (RTVV) es reserva el dret a tallar la senyal catalana si els informatius meteorològics continuen informant de l'oratge al conjunt de territoris de parla catalana o si es fa servir l'ignominiós terme de País Valencià.

Amb tot, sembla que la qüestió que rau sobre la taula és suficientment greu com per fer-li una ullada des d'una perspectiva històrica. L'actitud refermada dels diferents governs populars valencians respecte a la diferenciació explícita entre la cultura valenciana i la catalana, sembla haver acabat per calar en molta gent, que reprodueix el discurs sobre els pèrfids catalans que tot ho volen i tot ho roben. Sembla que no tinguéssem res a veure els uns amb els altres a ambdues ribes del Sénia, que aquell riu s'hagués situat des de la capital del Túria qual finis terrae mentre Pepet i Marieta se'l boten de banda a banda tan valentament. Així, en què quedem? Hi ha alguna relació entre catalans i valencians més enllà d'aquesta fita o l'únic vincle que ens uneix és l'heroica acció del rei Jaume alliberant-nos del jou sarraí per poder ficar-li costelletes de porc a la paella?

No és el meu objectiu resoldre ara totes aquestes qüestions obertes, ni entrar en el propi procés post-conquesta que ja ha estat fantàsticament tractat per tants medievalistes de la nostra terra, entre els que destacaria a Enric Guinot i els seus treballs sobre les Cartes de Poblament valencianes. En canvi, m'agradaria fer-li una ullada a aquest límit, el del riu Sénia, i intentar esbrinar en quin moment es fixà com la barrera infranquejable en què hui en dia s'ha convertit.

Concretament, l'abast territorial on volem detenir-nos és el de l'àrea de la ciutat de Tortosa, la capital del curs inferior del riu Ebre què ja des d'època ibèrica sembla haver controlat un ampli espai entre el riu Ebre i les comarques septentrionals del País Valencià, allò que hom anomena la Ilercavònia. Descrita per alguns autors clàssics com Plini el Vell o Ptolemeu, la cultura material d'aquest poble ha permès establir uns límits aproximats entre el riu Millars i la vall de l'Ebre, sempre en un àmbit costaner. La seua capital, anomenada pels romans com Hibera Iulia, ha estat vinculada a la ciutat tortosina gràcies a les encunyacions monetàries, que ja en època imperial anaven acompanyades per la llegenda Dertosa. Aquest extens territori entrà a formar part durant el període clàssic de la província d'Hispania Tarraconensis, i possiblement mantingué la seua vigència durant el període visigòtic, en forma de diòcesi eclesiàstica, i posteriorment durant els primers segles de dominació andalusina, on s'establí com a madīna, una sort de província. Els seus límits però, segueixen sense estar clars.

És gràcies als tractats geogràfics andalusins, principalment als llibres de les rutes i dels països (kutub al-masālik wa-l-mamālik) d'al-Idrīsī (segle XII), que obtenim una primera definició clara de l'abast territorial d'aquesta ciutat. La seua principal obra d'aquest gènere, l'Uns al-Muhaŷ wa-rawḍ al-furaŷ, editat per Jassim Abid Mizal sota el títol de Los caminos de al-Andalus en el siglo XII, ens permeten restituir el conjunt de centres territorials o ḥuṣūn que depenien de Tortosa en el moment en què realitzà la seua descripció. Si unim les referències que fa dels castells d'aquesta ciutat amb d'altres que apareixen esmentats com a estacions viàries a l'intern d'aquest territori, obtenim un mínim de 13 casos amb els què plantejar la seua extensió. L'inici d'aquesta organització administrativa sembla que pot retreure's fins al període califal, si atenem al registre arqueològic d'aquestes fortificacions, que semblen presentar unes primeres fases d'ocupació durant el període de pau signada entre el califa ˁAbd al-Raḥmān al-Naṣīr i els comtats catalans, que durà aproximadament des del 940 fins al 974.

A l'extrem nord-occidental del districte es senyala el castell de Mequinensa (Miknāsa), sobre el riu Ebre, situat a mig camí entre Ṭurṭūša i Saraqusṭa, ciutats que disten cinc etapes. En aquest mateix àmbit del entorn de la ribera del riu Ebre, encara més pròxims a la nostra capital, es situen la major part dels castells la identificació dels quals sembla segura, com són els d’Horta de Sant Joan (Wurtah), Tivissa (Tābisa), Miravet (Mirabīṭ), Flix (Uflayš/Iflīš) i Ascó (Aḏkūn). La descripció d’al-Idrisī sobre aquest sector septentrional es completa amb el castell d’Albarca (al-Birka), situat a 18 milles, si bé també es cita Siurana de Prades (Š.brāna) poc més enllà, encara que sense mencionar la seua fortificació. Ple de llacunes interpretatives, a partir d’aquí el passatge menciona alguns llocs en els confins de Lleida i afegeix altres en el districte (aˀmāl) de Barcelona la localització dels quals resulta difícil, si bé es evident que abasta la plana del Penedès, una zona que es trobava sota domini comtal des del segon terç del segle X.

Per la seua part, l’extrem meridional de la circumscripció de Tortosa ve definit en el litoral pel castell de Peníscola (Biniškula), primera estació viària en la ruta costanera que passarà per Alcalà de Xivert (Šibart). També s'havia tractat de veure el lloc de Xert en la transcripció idrisiana de Šārt, tot i que l'Arqueologia convida a ser escèptic amb aquest cas i considerar-la més bé una segona transliteració del propi Xivert. En qualsevol cas, a ambdues fortificacions les supera en distancia el castell de Llobregat (Luriqāṭ), que es localitzaria a 50 milles de Tortosa, i que identifiquem amb el Castell de Miravet, a Cabanes. Es tracta d'un error repetitiu d’al-Idrisī, que identifica en alguns casos les fortificacions de les que coneix la seua posició, amb el nom de la regió que dirigeixen, en aquest cas l'antic territorium Lubricatum.

És el mateix cas que presenta la identificació del castell de Kūna, tradicionalment associat amb Ulldecona, però que ara sembla més adient vincular a la fortificació de Cervera del Maestrat (Ŷirbīra), centre territorial d'aquesta vall i amb un ric registre arqueològic que fa impossible obviar la seua presència a una font geogràfica d'aquesta magnitud. Des de finals del segle XI les primeres mencions llatines al·ludeixen a la corrent fluvial que separarà els territoris cristians i musulmans com Aqua Vallisconae, una antiga denominació que pogué estendre’s a altres punts de la vall, mentre que el castell d’Ulldecona tardarà dècades encara en documentar-se, i quan es faça s'estipularà la necessitat d'edificar la fortificació (quod ibi cum Deus dederit edificatibur). Així, veiem com fins i tot la delimitació del riu Sénia com a límit entre territoris resulta dificultosa en aquest primer moment, doncs els primers esments documentals situen aquesta frontera al llarg de la Vallis de Chona, sense què puguem precisar si es tracta d'aquest curs fluvial, el del Cérvol o la conca hidrogràfica en el seu conjunt.

Casos més complicats són els que ens trobem amb el castell de Mūrālla, el qual tradicionalment s'ha vinculat a Morella, però que per les indicacions que ens aporta el tractat idrisià, caldria més bé fer-lo casar amb la fortificació de Móra d'Ebre. Per la seua banda, resulta impossible identificar el ḥiṣn Qabālš, situat per alguns autors a la serra de Cavalls i per altres al castell de Paüls, de nou una fortificació d'errònia atribució andalusina si atenem als resultats que ha proporcionat la seua prospecció arqueològica exhaustiva.

Finalment, ens trobem amb els casos del castell d’Amposta i el ribāṭ de Cascall. El primer, amb una documentació arqueològica que apunta a la seua edificació ja a inicis del segle IX i amb posteriors modificacions califals, funcionaria com a punt de vigilància del pas principal de l’Ebre cap al sud, per l’antiga via romana, establint un petit territori cap al sud que abastaria des de la rambla de la Galera fins al mar. Al seu interior s'inclouria la segona fortificació, documentada als textos àrabs també des de mitjans del segle IX i que exerciria la seua àrea d’influència a la vessant marítima de la serra del Montsià. Amb tot, sembla que la completa absència del castell d'Amposta a les fonts escrites àrabs, es degué probablement a la seua consideració com a part de l'articulat defensiu de la pròpia ciutat de Tortosa.

La majoria d’aquestes fortificacions ens estan indicant una fragmentació territorial determinada i tot i que les seues funcions de control de les vies i accessos al territori de la ciutat de Ṭurṭūša són prioritàries, ens serviran també per a delimitar una darrera organització administrativa andalusina, entre el califat i la conquesta cristiana. A partir de l’estudi detallat de la documentació escrita llatina, en especial de les cartes de població, hem pogut reconstruir les àrees d’intervenció d’aquestes fortificacions, que en molts casos defineixen els posteriors termes castrals que els feudals els assignaran.

A pesar de la dificultat d’establir uns límits a la demarcació territorial de Tortosa, hem pogut fer un esbós de l’àrea de control d’aquesta ciutat-província i els seus districtes. Aquests organitzarien la recaptació fiscal d’uns determinats bens acordats amb les comunitats rurals que d’ells en depenien, i posteriorment els centres territorials farien efectiu aquests pagaments a la ḥāḍra (capital de la demarcació). A partir d’aquests resultats podem plantejar, a mode d’hipòtesi, una regió administrativa àmplia, que es correspondria aproximadament amb les actuals comarques septentrionals valencianes de la Plana i el Maestrat, així com les meridionals catalanes i orientals aragoneses que composen les Terres de l'Ebre, com podem observar al mapa. La ciutat, a més, disposaria d’una demarcació pròpia encarregada d’abastir les seues necessitats més immediates, el seu ḥawz com generalment s’ha tendit a anomenar des de la historiografia, on no es localitzarien més fortificacions que aquelles destinades a la defensa directa de la ciutat i, per extensió, de la frontera. Tot aquest marc, com hem vist, seria variable a través del temps i s’adaptaria als models que l’Estat o els interessos de la ciutat dictaren per al conjunt del territori.

Amb aquest breu repàs a l'articulació territorial de la ciutat de Tortosa hem intentat esbossar les bases d'aquest espai entre l'Antiguitat i el Món Islàmic, tot apreciant què l'actual divisió administrativa únicament fou implantada en un moment determinat de la conquesta cristiana dels territoris andalusins. Abans d'això, el riu Sénia no suposà en cap moment una frontera de facto entre dos territoris, sinó que a banda i banda únicament existien llogarets que es consideraven part d'una única realitat. Des de València fins a Tortosa s'estenia el Šarq al-Andalus, una divisió geogràfica que agermanava els pobles del llevant mediterrani, el mar que realment ha unit aquests territoris durant mil·lennis. Molts cops ens pregunten als historiadors quin sentit té la nostra tasca hui en dia, i en molts casos, la resposta més senzilla és la correcta: reflexionar sobre el passat i fer saber a la gent que el món en què vivim no ha estat sempre igual, i que les mentides repetides mil cops, continuen sent mentides. Els territoris a nord i sud d'aquesta fictícia frontera han estat sempre units per una cultura i uns costums en comú, i aquesta certesa no pot perdre's pel breu lapse en què ací s'establí una frontera religiosa o per les posteriors separacions administratives. Com encara tractem de recordar alguns que no ens volem resignar al reduccionisme, lo Sénia no és frontera, que és la saba de la unió.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç. A més a més, volem aprofitar l’ocasió per felicitar-lo, ja que en el moment de publicar aquest post fa encara poques setmanes que es va produir la lectura de la seua tesi, i per tant ja és doctor. Enhorabona!

Les torres de Quart: art a les muralles?

La guerra de Castella i, particularment, els dos setges sobre la ciutat de València, infligiren durs danys a les muralles de la capital del regne. En lloc de reparar-les, els jurats de la ciutat van decidir construir-ne unes noves en les últimes dècades del segle XIV. No hi ha dubte que la funció bàsica de les murades era defensar les ciutats i els seus habitants, però també es van utilitzar per al control tributari. Un altre aspecte, sovint negligit pels historiadors, és que es van convertir en un instrument per mostrar la riquesa de la ciutat o, almenys, de la seua oligarquia local. Els nous murs de València havien de servir per a la defensa de la ciutat i, a més, per a mostrar el desenvolupament econòmic que la capital i el seu regne, o bona part d’aquest, estaven experimentant. En altres paraules, els nous murs i, particularment, les noves portes, van esdevenir un instrument de propaganda per al patriciat urbà valentí. De fet, a més de la nova muralla i les portes, altres elements van ser construïts o acabats, com la Llotja, la Generalitat i el campanar de la catedral (el Micalet), l’església de Santa Caterina o les obres a l’interior de la catedral. Tot això va canviar l’aspecte general de la ciutat des de les darreries del segle XIV i sobretot al XV.

Tornant a la murada, les principals entrades a la ciutat foren transformades mitjançant noves portes custodiades pel sistema de doble torres. La primera en ser bastida fou la porta de Serrans, a les darreries del segle XIV. Si aquesta era la porta d’entrada des del nord, les gents que venien de l’oest ho feien per la porta de Quart, que fou construïda de nou ja al segle XV. Aquesta porta proporcionava accés al camí de Quart de Poblet, però es van convertir en una de les portes principals de la ciutat pel fet que aquest camí enllaçava amb les calçades cap a Castella. D’altra banda, aquesta porta conduïa directament al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça de la Seu, a través dels carrers Quart i Cavallers. En aquesta plaça, a més de la Catedral com el seu nom indica, estaven ubicades la casa de la Ciutat, la Generalitat i altres institucions. Les obres per aixecar aquesta porta es van iniciar el 1441, després d’enderrocar la torre-porta amb el mateix nom que existia anteriorment, i es van acabar en 1469, durant el regnat d’Alfons V. En 1442 el Consell va decidir "a partir d'ara i mentre les obres s’allarguen que endavant qualsevol persona de qualsevol condició o estat no se li permet introduir calç a la ciutat, sinó només a través de la porta de Quart ". Des de llavors, la porta de Quart també era coneguda com porta de la Calç.

Pere Bonfill va iniciar els primers treballs de construcció, encara que el mestre Francesc Baldomar va ser qui va dirigir la major part del procés constructiu. Pere Compte va participar-hi com el seu aprenent. Tomàs Peres i Jaume Oller, escultors, també van treballar a l’edifici. La porta combinava dues tècniques, la pedra i el morter. Com podem veure en la porta de Serrans, el mur estava recobert amb carreus. D’altra banda, els pedrapiquers hagueren d’afrontar el problema de l’angle format pel carrer Quart amb la línia de la murada. Francesc Baldomar resolgué el problema mitjançant la construcció de dues torres al portal i amb un biaix que va fer innecessari alterar ni el camí ni la muralla. Va repetir aquest sistema a la porta de la Capella Reial del monestir de Sant Domingo, en algunes finestres de la catedral i en la porta d’entrada de la torre del Micalet. A més, va utilitzar voltes d’aresta i escales en espiral, que es van convertir en símbols de la seua obra.



Arrancada de l'escala de la Llotja de València



Tot i l’explotació d’aquestes tècniques, no podem dir que el disseny de la porta de Quart fóra realment original (com tampoc ho són les torres de Serrans, que segueixen el model de la porta de Sant Miquel de Morella). Baldomar va prendre com a referència les torres semicirculars del Castel Nuovo de Nàpols, ciutat conquerida per Alfons de Trastàmara. El Consell local havia fet importants esforços econòmics per a renovar l’aparença de València des del punt de vista de urbanístic, amb nous murs i portes noves, però aquesta renovació incloïa també les inversions en altres arts com l’escultura i, sobretot, la pintura. El 1374, el Consell va decidir donar facilitats al pintor Llorenç Saragossa, que estava molt ben qualificat en la seua professió. Solia viure a València, però a causa de les adversitats relacionades amb les guerres i altres dificultats es traslladà a la ciutat de Barcelona. Els membres del govern local van insistir en atorgar-li una paga oficial argumentant que això podria ser beneficiós per a l'interès públic i “la fama d'aquesta ciutat”. Aquesta política, però, no deu ser sobreestimada atès que des d'altres ciutats d'Europa, com Bruges o Florència, també la van utilitzar, encara que il·lustra la capacitat i l'interès de València per atraure alguns dels millors artistes.

D'altra banda, el 2006 es van iniciar els treballs per dur a terme la restauració de les torres de Quart. Les obres van consistir en l’explotació de l’estructura de la paret utilitzant la tècnica de GPR i la consolidació dels elements, així com la substitució dels més delmats. Durant la restauració, algunes pintures de calç amb pigments ocres fetes amb el raspall en carreus sense preparació van ser descobertes. Diferents escenes componen els grups localitzats en diverses parts de la torre, encara que la seua ubicació no sembla estar relacionada amb el seu significat. Sobre això, en la majoria dels casos no està clar el que representen. Tampoc sembla que els dibuixos estiguen relacionats entre si. Ens centrarem en les que va tractar de representar algun tipus de peix, és a dir, únicament els panells que han estat numerats pels restauradors amb els números 4 i 8.

El panell 4 és el més gran del conjunt, ja que està integrat per més de deu motius. Representa un banc de peixos aigües amunt en l’orientació de l'escala. El pintor representa les brànquies dels peixos amb una línia doble, mentre que les aletes es van suggerir amb formes punxegudes. Encara que inicialment els investigadors (arquitectes restauradors) no saberen com interpretar el panell, pensaren que aquestes podrien representar molls, imberbis apogones. No obstant això, a causa del nombre d’aletes i la forma general, sembla més probable que els peixos representats foren tonyines, Thunnus thynnus. Aquest suggeriment es pot aplicar també per a l’escena número 8. Ací podem observar els mateixos peixos en una xarxa. Si acceptem que aquests peixos són tonyines, a continuació, aquesta xarxa ha de ser una almadrava, el que sembla raonable (les imatges provenen de J. Benlloch. et alii (ed): Estudio de los grafitos interiores de las Torres de Quart de Valencia. Grupo de color, Fotogrametría, Levantamientos y Análisis Gráfico para la Arquitectura histórica, València, Universitat Politècnica de València, 2010).

En qualsevol cas, els quadres no ens permeten ser absolutament contundents sobre això, tot i que els diferents elements apunten cap a la mateixa direcció. El primer d’ells és la bona lògica: la tonyina és l’únic peix que es desplaça formant grans bancs, que pot ser observat des d’algunes parts de la costa i que s’adapta als dibuixos rescatats. A més, no podem oblidar la consideració social d’aquest peix, la captura del qual a les almadraves era un passatemps dels sectors benestants de la societat medieval, que, per una altra banda, eren els seu consumidors habituals. Una consideració social que encara hui manté, si bé el consum s’ha democratitzat, afortunadament. Gaudiu-ne.

L’Arqueologia medieval està poc representada al món acadèmic. Entrevista a Helena Kirchner

A continuació podreu veure un nou lliurament de la sèrie d'entrevistes que el Grup Harca vam poder enregistrar al juny de l'any passat a Lleida, mentre tenia lloc el segon International Medieval Meeting que organitza la Universitat d'aquella ciutat.

En aquesta ocasió es tracta d'Helena Kirchner Granell, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, com de ben segur que ja sabeu, co-responsable del desenvolupament de la metodologia de la denominada Arqueologia Hidràulica. De fet, van ser Carme Navarro i ella mateixa les autores del primer article que es va fer al respecte, després de les primeres prospeccions realitzades a finals dels anys 80 per Miquel Barceló i la gent que treballava llavors amb ell. En aquell primer article, doncs, publicat fa just 20 anys, el 1993, s'explicava la nova metodologia i els objectius que es pretenien aconseguir. (“Objetivos, métodos y prácticas de la Arqueología Hidráulica”, Archeologia Medievale, XX (Florència), p. 121-150; publicat també el 1994 a la revista Arqueología y Territorio Medieval, 1 (Jaén), p. 159-182; i finalment el 1995 al llibre El agua que no duerme, Granada, p. 91-118. El podeu llegir sencer en pdf ací). La mateixa Kirchner parla a l'entrevista d'aquelles primeres prospeccions a Castellitx (Mallorca) i a Guajar Faragüit (Los Guajares, Granada) que van permetre establir la metodologia i traure les primeres conclusions fefaents. Uns moments en els que, sens dubte, no es podia arribar a imaginar la trajectòria que arribaria a tindre aquesta metodologia ni els magnífics resultats històrics que anava a aconseguir. Tot i les reticències d'alguns investigadors per la simplesa que presentava inicialment el mètode: la reconstrucció planimètrica d'un sistema hidràulic sobre una fotografia aèria. Per descomptat el procés és molt més complicat, i més que s'està fent amb la introducció de les noves eines informàtiques, però com ella mateixa afirma, poc ha canviat en tot aquest temps.

Helena Kirchner és també autora del llibre La construcció de l'espai pagès a Mayūrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Universitat de les Illes Balears, Palma, 1997 (ací l'índex), que és el resultat de la seua pròpia tesi doctoral, a més de tota una sèrie de llibres i articles en solitari i en col·laboració amb molts del membres que han anat formant part del mateix equip de recerca al llarg de les darreres dues dècades.

La segona part de l'entrevista versa de forma més genèrica sobre l'Arqueologia Medieval en general i la seua relació amb el Medievalisme en particular. De fet, Helena Kirchner també va formar part (parlant de la ceràmica) del grup de gent que va escriure el conegut llibre Arqueología Medieval, en las afueras del Medievalismo (Barcelona, Crítica, 1988), pel qual hem preguntat ja en diverses ocasions a altres entrevistats. La seua conclusió al respecte és molt semblant a la d'altres arqueòlegs medievalistes, com ara Antonio Malpica Cuello i Virgilio Martínez Enamorado: l'Arqueologia Medieval gaudeix a Espanya de bona salut, ja que creix constantment en volum i en qualitat fins a arribar a situar-se en els nivells estàndards europeus, però encara li queda molt de recorregut per arribar a formar part plenament del Medievalisme acadèmic. No és per casualitat que he elegit aquest títol per al post, extret de les paraules de Kirchner, com tampoc el títol del post en el qual us vam oferir l'entrevista a Virgilio Martínez.

En relació a tot açò, un aspecte molt interessant que tracta Kirchner a l'entrevista és el de la relació entre arqueologia i l'escriptura, fent referència a John Moreland i el seu llibre Archaeology and text (2001), en el qual defensa que l'escriptura és un artefacte més que cal considerar. És cert que n'hi ha un sector de l'Arqueologia medieval que vol prescindir per complet dels textos escrits, i el que és pitjor, dels contextos historiogràfics que ja existeixen, i això és un greu error. Equiparable, almenys, a l'error que suposa per als documentalistes estrictes el menyspreu a l'Arqueologia que, molt a poc a poc, va desapareixent. A hores d'ara és més que evident que no es pot fer una Història medieval completa sense la combinació de les dades proporcionades pels textos i les dades proporcionades per les tècniques arqueològiques.

I ara, sense més dilació, us deixem amb l'entrevista:

Alèdua: alqueria andalusina, senyoriu morisc i despoblat

No acostume a parlar en el blog d'Harca de treballs propis, però vull fer una excepció amb un estudi que vaig fer fa uns pocs anys sobre la séquia d'Alèdua, aportant també algunes dades històriques sobre l'antiga alqueria que rebia aquest nom. Des del seu origen andalusí, fins al seu despoblament ocasionat amb l'expulsió dels moriscos en 1609.

Alèdua és actualment el nom amb el que es coneix una antiga torre situada en terme municipal de Llombai (Ribera Alta). Cèlebre per ser un dels pocs vestigis històrics que queden per aquella zona, o almenys un dels més visibles, és de visita obligada per a totes les colles ciclistes que circulen els diumenges pels camins rurals de la foia de Llombai. Però Alèdua també és ben coneguda entre historiadors i aficionats de la zona per ser l'emplaçament d'una antiga alqueria andalusina que, com deia, quedà abandonada amb l'expulsió de 1609. Era, de fet, una de les quatre poblacions medievals del marquesat de Llombai, junt al mateix Llombai, Alfarb, i Catadau, que són pobles igualment de població mudèjar i morisca que encara existeixen actualment perquè es va instal·lar població cristiana després del 1609. No fou així en el cas d'Alèdua, que mai pogué ser repoblada malgrat els intents del senyor. Tot i que va restar inicialment amb terme propi, amb la clara intenció d'aconseguir portar gent a viure en algun moment, finalment al segle XIX es va integrar al terme municipal de Llombai.



Torre d'Alèdua, a la foia de Llombai, visitada i fotografiada per un ciclista

El topònim Alèdua, que en la documentació històrica apareix de vegades escrit com Eleydua, és una corrupció en valencià del topònim original àrab al-'Idwa (pronunciant la w com u). Miguel Asín, que fou el primer arabista en estudiar el topònim, ho va traduir per “la ribera” o “la vora del riu”, i des de llavors ha estat l'opció més estesa entre la major part dels autors. Amb tot, tal com explicava Joan Coromines, prové de l'arrel àrab 'dw, que té un significat vague de “més enllà”, per la qual cosa proposava traduir-ho per “més enllà del riu”. En realitat, combinant ambdues propostes l'opció més adient per a traduir el mot al-'Idwa seria “l'altra vora del riu”. Tot plegat ens indica que el nom d'Alèdua significa "a l'altra vora del riu Magre", i per tant ha estat posat des de la vora on encara actualment estan Llombai i Alfarb, la qual cosa vol dir que el poblament àrab de la vora de Llombai és més antic que el de la vora d'Alèdua. Cal dir que a Novelda també n'hi ha una partida agrícola anomenada Lèdua, i precisament està emplaçada just en front de la ciutat però a l'altra vora del riu Vinalopó, acomplint l'etimologia del topònim. I encara cal assenyalar que, curiosament, al-'Idwa és com els andalusins anomenaven en època medieval al Magrib, al Nord d'Àfrica, justament l'altra vora de l'estret de Gibraltar.

Indicador junt al riu Magre indicant el camí d'Alèdua

Molt a prop de la torre, entre el riu i la muntanya, n'hi ha encara hui una zona d'horta, regada per la séquia d'Alèdua a la que dóna nom l'antiga alqueria. Es tracta de l'horta pròpia de l'antiga qarya al-'Idwa, la zona irrigada de la que vivien els seus habitants. Després del seu estudi morfològic podem arribar a la conclusió que es tracta d'un espai hidràulic típicament andalusí de 25 hectàrees. La forma arborescent com es distribueixen els braços de reg interiors, i la forma estreta o fusiforme del seu perímetre, encaixat entre el riu i la muntanya, no permeten dubtar de la seua identificació. Lamentablement la metodologia de l'Arqueologia hidràulica no ens proporciona cronologia, més enllà de la identificació del seu origen andalusí, i la possibilitat d'especular amb un origen relativament tardà per la seua mida gran respecte a altres casos identificats. Només l'excavació arqueològica d'alguna terrassa o séquia, o fins i tot del nucli d'habitatge, ens proporcionaria una cronologia inicial de l'horta i de tota l'alqueria d'Alèdua.



Plànol de l'horta de la qarya al'Idwa

La imatge de la torre que trobareu a continuació, presa des de l'horta, encara ens permet veure com estava organitzat el territori de l'antiga alqueria, seguint el mateix model tradicional de les alqueries musulmanes i que encara podem trobar actualment a les poblacions del Magrib. En primer terme els tarongers, que és el cultiu actual que en aquella època no existia, però que ens permet identificar la zona d'horta amb la poca perspectiva que tenim a la foto. La terra irrigada era considerada mamluka, és a dir, de propietat privada, ja que cada parcel·la pertanyia a una família diferent, i es podia vendre o transmetre en herència, etc. Per damunt de la zona d'horta el nucli d'habitatge, encara hui identificat per la presència de la torre de defensa, emplaçada sobre un turó de mitjana alçada, per sobre de la zona irrigada i per baix de la zona de muntanya. Entre mig podem trobar la necròpolis, identificada per algunes tombes orientades cap a la Meca que existeixen al llarg del camí paral·lel a la séquia principal. Al voltant de la població, per sobre de la línia de rigidesa del sistema hidràulic representada per la séquia mare, estan els secans, considerats terra mawat, terra de ningú, que es pot apropiar per bonificació. És a dir, qualsevol pot agafar una zona erma, llaurar-la i cultivar-hi el que vulga, i mentre la cultive serà seua, tenint el dret de transmetre-la en herència. Però no es pot vendre, i en el moment que es deixa de cultivar es perd la propietat. Finalment, per sobre de la població la serra, el bosc, terres harïm o d'aprofitament comunal per tots els habitants de l'alqueria, que pot servir com a pastura del ramat, per a aprovisionar-se de llenya i fusta, caçar, etc.



La torre d'Alèdua vista des de l'horta

Alqueria berber actual en l'Atles marroquí. La disposició del nucli d'habitatge respecte a la zona irrigada, la serra i les pastures és la mateixa que podem trobar a Alèdua

Sobre l'urbanisme de l'alqueria no en sabem massa. Amb tot, la informació que ens proporciona un capbreu senyorial de 1581, pocs anys abans de l'expulsió, ens permet saber que Alèdua tenia en aquell moment una església (l'antiga mesquita, transformada oficialment en església cristiana encara que de ben segur es continuava pregant a Al·là des d'allà en secret), un forn, una almàssera, i unes 30 cases. De les quals no sabem ni la mida ni la distribució perquè només tenim el nom del seu propietari i les afrontacions. Sembla que només hi havia algun carrer, i altres cases disperses. Si encara es conserven restes suficients, una excavació permetria, segurament, combinant la informació arqueològica amb la del capbreu, identificar cada casa amb el seu propietari de 1581. I això ens permetria saber quines diferències econòmiques i socials n'hi havia en l'interior de l'aljama gràcies a la mida i la senzillesa o sumptuositat de les cases, que la documentació escrita no ens permet identificar. Igualment, l'estructura de les cases també aportaria informació sobre l'estructura familiar, aportant arguments nous al debat sobre la conservació o desaparició de les estructures socials gentilícies entre els moriscos valencians.

Tornant a la séquia d'Alèdua, després de l'horta de l'antiga alqueria trobem el molí. El pas de l'aigua pel molí provoca la pèrdua de tota la cota que havia guanyat fins ara la séquia separant-se del riu, a causa del salt que permet moure les moles. Per això, si observeu el plànol següent veureu que la séquia es dirigeix ara en línia recta cap al riu. Aparentment va a desaiguar al riu, i segurament en el disseny inicial ho feia, però ara la séquia gira abans d'arribar a la vora i comença a guanyar cota de nou, separant-se del riu. Això és el que permet crear una nova zona irrigada d'horta, que encara actualment es coneix com a partida de l'Escondella. Aquest topònim correspon a una segona alqueria andalusina, posterior, de la que no tenim cap notícia de la seua existència a través de les fonts històriques, perquè segurament va desaparéixer amb la conquesta cristiana del segle XIII, o fins i tot abans. De fet, les calamitats climàtiques o les malalties que a sovint cal suportar ens permet suposat que, de vegades, algunes alqueries quedarien despoblades, tot i que allò més normal és que amb posterioritat siguen reocupades per altres grups de gent.



Plànol general de la séquia d'Alèdua, amb les hortes andalusines d'Alèdua i l'Escondella

Amb tot, en aquest cas no n'hi ha massa dubte de la seua existència, malgrat no tindre cap notícia escrita ni haver-se trobat cap nucli d'habitatge ni restes ceràmiques. I no es pot dubtar perquè ha estat localitzada la seua horta, l'existència de la qual no té sentit sense estar associada a una alqueria. Al contrari que Alèdua, l'horta andalusina d'Escondella és més menuda, i només té 6 hectàrees. A més, està recolzada directament sobre un antic braç del riu Magre, que va quedar sec fa mil·lennis i que actualment està aterrassat i cultivat.

El topònim de l'Escondella també és molt interessant. Algú ha proposat que podria vindre del topònim àrab Iskandariyya, que en efecte és el nom àrab de la ciutat d'Alexandria. Però això, a banda de ser una explicació etimològica molt fluixa, a més a més és un complet absurd històric. No existeix cap relació entre la població andalusina i l'egípcia, i en qualsevol cas difícilment el nom d'una gran madina podria donar lloc al nom d'una menuda alqueria rural perduda en una vall de l'interior valencià. La proposta de Joan Coromines és etimològicament molt més adient, i a més a més encaixa perfectament en la història del lloc. Per a aquest filòleg es tracta d'un topònim dels anomenats mossàrabs, que en realitat significa que el topònim (no l'alqueria) és d'origen llatí i ja existia abans de l'arribada dels musulmans. Però no té cap altra implicació ètnica o religiosa sobre l'origen dels seus habitants. Així, vindria del verb abscondere, que com ja haureu endevinat pel seu paregut amb el verb castellà esconder, significa amagatall; i el sufix -ella és un diminutiu. Per tant, doncs, l'Escondella significa alguna cosa així com “l'amagatall menut” o, si preferiu, “l'amagatallet”. L'etimologia encaixa, de fet, amb la topografia del terreny, ja que entre l'antic caixer del riu dessecat del que ja he parlat n'hi ha també dos elevacions del terreny (en blanc al plànol) que permeten perfectament amagar-se, tot i que no podem estar segurs que tot plegat estiga relacionat.



molí andalusí d'Alèdua, amb casal reconstruït en el segle XVII

Aquests dos casos d'alqueries desaparegudes són un bon exemple de com es pot fer història general a través de la història local. I de com l'estudi de les àrees de treball camperol, en aquest cas les hortes a través de l'arqueologia hidràulica, aporta una informació que altres metodologies no proporcionen. Sense l'estudi morfològic de l'horta difícilment hauríem pogut estar segurs de l'existència d'una alqueria andalusina de l'Escondella, ja que no apareix esmentada enlloc, no s'ha localitzat fins ara cap resta que permeta sospitar-ho, i el seu topònim no és concloent. Però ara no hi pot haver cap dubte, i serà faena d'altres investigadors, a través d'altres metodologies, localitzar l'emplaçament del nucli d'habitatge de l'alqueria, a més de datar-lo. Entre tots ho haurem de fer.