Per Nadal, torrons!

Un dels productes típics, potser el que més, d’aquestes dates són els torrons. Com tants altres temes, també aquestes postres estan farcides de tòpics i idees prefixades. I això afecta d’especial manera a la qüestió de quin és l’origen del torró. Per a uns, cal relacionar-lo amb la cuina cristiana mentre que per a altres pertany a la tradició gastronòmica musulmana. Arguments en favor de cadascun dels bàndols hi ha, tot i que sembla una mica difícil que un producte més aviat propi d’una taula de benestants del segle XIII acabe a la dels llauradors musulmans en el segle XV. Pocs són els que han plantejat l’opció d’un sostrat comú anterior a l’any mil, una tesi versemblant entre d’altres raons perquè la recepta no és d’allò més complicada i perquè les matèries primeres les trobem arreu de la Mediterrània. De fet, productes similars al torró existeixen a Grècia i Turquia (halva), a la França mediterrània (nougat) i al sud d’Itàlia (torrone) -encara que ací la influència valenciana-catalana podria ser possible.

Nogat de Montelaimar

En qualsevol cas, la paraula “torró” és clarament catalana. És a dir, que no deriva de l’àrab i, per tant, ens remet a un passat més aviat cristià. A les fonts del segle XIII apareix com a “terró” i “terrons”, la qual cosa –segons alguns investigadors– faria referència al seu aspecte com un terròs de terra. No sé si seria més bé per la seua duresa perquè, normalment, els terrossos es formen quan la terra està seca i dura. En qualsevol cas, aquesta forma evolucionaria cap a l’actual “torró” degut a la presència en la seua composició de fruits secs torrats abans de la barreja final.

Però què és el torró, exactament? El procediment medieval consistia en coure la mel al punt, és a dir, com diu el Llibre de totes maneres de confits: «E la conexensa de la mell és, com sia cuyta, tu pendràs de la mell e metràs-ne en una escudela d’aygua frede, e puys aquella mell que y auràs messa se deu trencar com a vidre; e axí matex n’i à alguns que la masteguen ab les dens e, si·s pegua ab les dents, no és cuyta, car com sia cuyta no s’i peguerà, ans se trencarà com a vidre». Llavors, se li afegien ametles que prèviament havien estat torrades. Un cop tot estava ben barrejat, es treia de la cassola, es disposava de forma plana i es deixava assecar. Fins ara la referència més antiga sobre el consum de torrons és el Costumari del monestir de sant Cugat del Vallès, originalment en llatí, Consuetudines Monasterii Sancti Cucuphatis, redactat als anys 20 del segle XIII, tot i que es parla de “ciceribus terrones”, és a dir, torrons de cigrons, sense especificar que es tracte d’unes postres. És clar que actualment trobareu torrons ben rars també. Amb tot, cal esperar al segle XIV per a trobar els torrons tal i com els entenem als nostres dies. Al famós Llibre de Sent Soví s’hi fa esment d’uns “torrons a malalts” mentre que el Llibre d’aparellar de menjar parla de “torrons melats”, això és, fets amb mel. És, però, al Llibre de totes maneres de confits on trobem la primera recepta del torró, en aquest cas, d’avellanes, típics de la Catalunya Nord:

«[P]er fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu prendràs les avallanes e torrar-les-as. E, com sien torrades, tu les faràs ben netes ab un tros de vidre, e que sien ben netes. E pux pendràs la mell, tanta com ne auràs manester, so és, una lliura de mell per liura de vallanes, e metràs-la al foch ab patit foch e menar l’as bé; e puxs levar-l’as del foch. E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los-hi-has com la mell sia tebea. E lavons menau-ho una gran estona fort, e aprés tornar-ho-as tentost al foch; e cogua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch. E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada. E cuyta la mell, levar-l’as del foch e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar-les-as ben ab la dita mell. E, fet asò, lensar-ho-as sobre una taula que sia ben neta ab aygua, e aprés estendràs-ho tot e fer-n’as tauletes de calt en calt, tals com volràs.»

També els receptaris musulmans en donen la recepta. Hi destaca el Fudalat al-Khiwan, d’Ibn Razin al-Tugibi, confegit als anys 30 del segle XIII, és a dir, només deu anys després del Costumari de sant Cugat, però molt abans que els llibres de cuina cristians del segles XIV i XV. En aquest receptari d’Ibn Razin trobem la recepta del halwā’ baydā’ rātba, una mena de dolç blanc tou. La seua recepta és: «Es posa mel de qualitat en una cassola, i quan crema es posa al foc tot agitant-la constantment i sense deixar de remenar-la a foc lent. Es remou amb una canya o s’hi refrega en la superfície un cilindre de coure fins que es torna blanca i apareix la seva espessor. Després s’hi aboca la clara de quatre ous per cada [4 lliures] de mel i es remouen la mel i l’ou fins que constitueixen un sol cos. Llavors es posa a foc lent i no es deixa de remenar fins que es torna blanc i apareix la seva espessor. I qui vulgui ficar-hi alhora nous i ametlles pelades que ho faci».

Halwa de pistatxo

Ara bé, cal tenir en compte que els receptaris, tant musulmans, com sobretot els cristians, són productes culturals i, per tant, reflecteixen qui els ha creat. Aquesta mena de llibres es creen en cercles aristocràtics i burgesos, destinats a aquest tipus de famílies, i no per al camperolat, ni tampoc per a l’artesanat comú. Per això, perquè la cuina és també un reflex de la riquesa familiar, els ingredients ens parlen del nivell socioeconòmic dels comensals. En aquest sentit, convé recordar que la mel és l’edulcorant més primitiu que existeix, l’obtenció del qual es limita a la "simple" recol·lecció. Res a veure amb el complex i exigent, en termes econòmics, procés d’obtenció del sucre. El torró era, per tant, unes postres de pobres. De fet, les primeres referències documentals provenen de receptaris monàstics on, almenys en teoria, la cuina, com la resta de vida quotidiana, havia de caracteritzar-se per la pobresa. El torró, malgrat la simplicitat d’elaboració i d’ingredients, resultava altament nutritiu en aquell temps de penúries i privadeses alimentàries. Tot plegat, els mateixos ingredients del torró palesen el seu origen popular.

Torró de Xixona

Ara la disputa consisteix a discernir si aquest origen és musulmà o cristià. Qualsevol opció hauria d’explicar com els monjos de qualsevol monestir de Catalunya entraren en contacte amb els moros de Valldigna, per esmentar algun indret de població musulmana més al sud. Més versemblant resulta l’opció que ja he avançat abans, un origen tardo romà més o menys comú a la Mediterrània, a partir d’una recepta matriu que s’adaptà a les especificitats locals de cada territori: al nord de Catalunya les avellanes, al sud del País Valencià i d’Itàlia les ametles, al nord d’Àfrica el sèsam, i a Grècia i Turquia els pistatxos.

El que reflecteix la documentació valenciana és aquesta idea d’una producció i consum local. Com que la fruita ja havia estat assecada en el moment de la collita i, per tant, podia suportar més o menys bé el pas dels mesos, la preparació dels torrons es feia en els dies previs al seu consum. Al País Valencià, ja ho he avançat, eren els musulmans els que més en menjaven. La degustació sempre tenia a veure amb els moments de festa en els que es reunia la família –en el sentit extens del terme– al voltant de la taula, com eren les bodes, la celebració de la fi del Ramadà (la festa del Id al-Fitr), i encara alguna celebració menor. Per bé que puguen semblar poques les ocasions per a la seua degustació, al remat aquestes no devia ser menyspreables, ja que només així s'entén que els senyors no deixaren córrer l'oportunitat de taxar fiscalment el seu consum. De fet, bona part de les referències que disposem les trobem en fonts de caire fiscal, en les quals consten sota la forma genèrica de “melcutxa”, forma antiga de mel-cuita. Per contra, no sembla que entre els cristians del camp i de la ciutat el seu consum fóra habitual, i només les famílies benestants en menjarien de forma esporàdica. De fet, a Catalunya, eren igualment els sectors acomodats –aquells als quals anaven destinats els receptaris, recordem-ho– i els monestirs els que en menjaven.

Torró dur o d'Alacant

Ja he dit adés que la documentació medieval valenciana reflecteix totes aquestes idees. Pel que fa als protocols notarials, no trobem compravendes del producte. Sí d’ametles o de mel a l’engròs, però no al detall, de manera que podem pensar que realment no va existir una comercialització del producte sinó que més bé la seua confecció tenia lloc en l'àmbit domèstic local. En aquest sentit, és la documentació senyorial la que millor pot reflectir aquest consum. D’entrada, l’existència d’una renda específica per a gravar el producte anima a pensar el consum no devia ser gens menyspreable. Així, per exemple, als dominis d’Hug de Cardona “el dret de melcucha” generava a l’any 30 sous, molt per damunt d’altres rendes com la de “barberia”, de només 10 sous, i similar al carnatge, amb 34 sous.

Per concloure, no podem afirmar que els torrons de Xixona i d’Alacant, el tou i el dur, siguen estrictament d’origen medieval, ni tampoc hereus d’un passat islàmic, com se sol dir gratuïtament. Tal i com els coneixem ara potser siguen més recents, tot i que, això sí, la recepta originària és anterior al segle XIII. En qualsevol cas, l’antiguitat de la recepta tampoc els farà millors ni més coneguts, això és una tasca que no pertoca als avantpassats, sinó a nosaltres. I per acabar, resulta si més no curiós la connexió entre els torrons i la riquesa. Així, diem “Tu menjaràs torrons" quan fem un encàrrec a algú i li avancem els diners per a la compra. També "amb diners, torrons" per finançar una compra o "acabar-se els torrons" quan hem acabat amb les reserves d’alguna cosa, bé siguen diners, bé el patrimoni familiar en general. Però tranquils, ací encara tenim torró per a una bona estona.

Per Nadal, torrons!!!

Nota: Les cites dels textos i algunes idees que discutisc provenen d’ací. Si voleu saber més podeu llegiu també P. Balañà i J. Garcia (1995), «Probable origen àrab del torró d’Alacant», en I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, vol. II, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 971-988.

A propòsit de la fira de Tots Sants de Cocentaina

A poc a poc van arribant els firers amb les mercaderies a lloms de mules i ases. De carros, cap ni un. Impossible de pujar les costeres i camins que condueixen fins ací, i més difícil encara moure's pels carrers estrets del nucli. La calma - sempre relativa- del dia a dia dels veïns dóna pas, a mesura que s'acosta el dia assenyalat, al tràfec de persones, també d'esclaus negres, de tota classe d'animals -porcs, cavalcadures, ovelles, cabres, bous i vaques, principalment- i de productes més o menys exòtics -draps de seda i espècies, i sucre de Gandia- o de la terra -oli, cereals, draps comuns. Tothom s'aplega amb l'esperança de tancar un bon tracte. La perspectiva dels xiquets és una altra: la seua mirada queda enlluernada per la diversitat de colors, i d'olors, de coses que per primer cop observen, oloren, toquen, senten, tasten. La seua esperança és que els pares, o els iaios, els firen alguna cosa. Fet i fet, Tots Sants representa per als veïns de Cocentaina alguna cosa més que una celebració religiosa, és el temps de la seua fira. Durant quinze dies la vida sembla que s'accelera, tot és un enrenou. Les compravendes es tanquen amb una simple encaixada de mans, el que val és la paraula donada, perquè tots entenen que "la paraula és l'home", una dita que ara es pot sentir entre els més vells i no tan vells.

Mercaders arribant a una ciutat

Però prou d'aquest quadre idíl·lic, de colors massa vius i alegres, farcit de tòpics i imatges creades que venen del cine i de la literatura historicista. És cert que resulta temptador assimilar o imaginar-se la fira de Cocentaina, o qualsevol altra d'arreu del país -Gandia, Onda, Xàtiva...- tal i com Ken Follet descriu la trobada comercial de Shiring:

«Una fira del velló dóna tants diners en una setmana com un mercat de diumenge durant tot l'any. Clar que enguany no podrem celebrar-la, ja que ningú n'estaria assabentat, però farem córrer la veu enguany durant la fira del velló en Shiring, que l'any proper celebrarem la nostra assegurant-nos que tots els compradors s'assabenten de la data. Shiring ho notarà molt (...) Vós i jo som els més importants venedors de llana de tot el comtat i si els dos ens retirem...»

Però les fires valencianes no eren així exactament, i dubte que fins i tot que el quadre que dibuixa Follet reflectisca bé les fires medievals angleses. El negoci de les recreacions medievals també ajuda a crear aquesta imatge excessivament feliç i esbiaixada de les trobades medievals. És cert que les fires marcaven un punt d'inflexió en el cicle anual de les viles i ciutats que en celebraven però, per descomptat, el seu impacte econòmic era limitat i per a tots no era un període de festa sinó més bé un moment crític i angoixós. Anem-hi, doncs.

D'entrada pensem que les fires eren una mena de revulsiu econòmic i que, per tant, les ciutats amb un mercat suficientment actiu i dinàmic no en necessitaven. La ciutat de València, per exemple, funcionava com una mena de fira ininterrompuda durant tot l'any. No li calia, en conseqüència, un privilegi específic per a un període de temps específic. D'una altra banda, cal entendre el vertader significat econòmic de les fires i els mercats. L'edat mitjana sovint és menyspreada i de forma sistemàtica se li pressuposa un endarreriment en tots els vessants de la vida quotidiana que no es correspon amb la realitat històrica. Fins i tot, els mateixos historiadors especialistes d'altres períodes adopten aquesta actitud, de forma conscient o inconscient, negant el desenvolupament de processos històrics tant importants com l'Estat, les modes o el consum. Com afecta aquest prejudici al tema que ens ocupa? Per a aquests investigadors, simplifique, a grans trets les fires anuals i els mercats setmanals són un dels pocs moments de consum de la societat medieval. Clar, que per a ells, les gents de l'edat mitjana, vull dir, les gents que viuen a Cocentaina el 1449, per exemple, viuen en una mena d'autarquia i autoconsum, llevat de quinze dies a l'any. És clar que no! O és que a València vivien de l'autoconsum tot l'any?



Dues imatges del Taccunium Sanitatis que representen el consum diari a les ciutats

Llavors, quin fou el paper econòmic de les fires? Aquestes trobades funcionaven com a punts de trobada entre productors i mercaders per a donar eixida a la producció regional. Això implica la compravenda a l’engròs, no al detall com alguns li pressuposen. Així, per esmentar algunes, les fires de la Campanya francesa era el punt de trobada per als productors i mercaders de draps de llana, a la zona de Tolosa de Llenguadoc es comercialitzaven els productes de la Mediterrània, que a través d'aquesta xarxa de fires arribaven fins al nord d'Europa. A aquestes trobades les gents acudien no per a adquirir productes sinó per passar-ho bé i veure productes exòtics que junt als productes "estrela" eren venuts. Per al seu consum, ells havien d'acudir a la botiga, a la tenda que a totes les viles valencianes hi havia, sovint més d'una.

Com que les fires anaven vinculades a l'especialització productiva de la regió, si aquesta canviava, també podia fer-ho la data de celebració de la fira. En efecte, la trobada de Cocentaina no sempre s'ha celebrat a Tots Sants. Durant l’edat mitjana la fira sempre va tindre lloc d'ençà el dia de Sant Miquel en avant. Sembla que fou a les darreries del segle XVII quan es traslladà a les dates actuals, i des de llavors ha experimentat molt poques alteracions. D'entrada, cal posar en relació la data del 29 de setembre amb el cicle agrícola. Llavors és quan se seguen els cereals d’estiu, però sobretot és quan s’inicia la verema i els mercats s’abasteixen de vi novell per als mesos vinents. Tanmateix, l'anàlisi de la documentació fa pensar que la producció agrària no era el que protagonitzava els intercanvis a Cocentaina. Sense descartar el mercadeig de productes agraris, el vertader protagonista d'aquesta trobada era el mercat d'animals, tant cavalcadures per al treball agrícola com de bestiar, essencialment oví i cabrum, fonamental per al desenvolupament tèxtil que va experimentar el Comtat, i les comarques dels voltants, al llarg de la baixa edat mitjana. Des de diferents contrades del país, i encara de més enllà dels seus límits, s’aplegaven comerciants de bestiar, o llauradors amb alguns caps de ramat que vendre, amb la certesa de tancar les operacions.



Munyit  i esquilat de les ovelles

Abans he dit que aquesta imatge de l'encaixada de mans com a forma de tancar el tracte, i que més d’un any hem vist repetidament al malaurat Canal 9, no deixava de ser un tòpic. I és cert, almenys amb anterioritat a la batalla d’Almansa i el decret de Nova Planta (1707), ja que la imposició de les lleis castellanes va destruir la cultura notarial que hi havia al regne de València. En efecte, no és que al segle XV l’oralitat no tinguera un paper important, però la gent acudia amb molta més freqüència al notari del que ho fem ara. La feina, per tant, s’acumulava per als notaris durant els dies de fira, que havien de consignar les compravendes que es produïen.

Encara una altra consideració: la concessió del privilegi de celebrar una fira era una potestat reial. Responia, per tant, a la voluntat del monarca i a la relació que aquest poguera tindre amb la vila, o amb el senyor d'aquesta. Cert, sí, però aquest no era l'únic criteri. La societat feudal responia també a criteris racionals, vull dir, racionals des de la nostra lògica actual: calia garantir la rendibilitat econòmica de la trobada. Per això no es concedia la celebració d'una fira a tots els nuclis de població i calia una distància física i en el temps entre dues trobades. Així, en el cas que ens ocupa, tot i que sembla que a la segona meitat del segle XIV Alcoi va comptar amb una fira anual, aquesta va fracassar davant la força i la pujada de la pròpia de Cocentaina.

D'altra banda, la fira era un punt de trobada, no només per als comerciants de bestiar sinó per a tothom. És per això que molts deutes que es produïen al llarg de l’any havien de cancel·lar-se durant els dies de fira. Seria llavors quan, després de vendre la collita de raïm o les cries de bestiar, el pagès disposaria de la liquiditat necessària per a tornar els diners que li havien prestat.



Els productes que es venien a les fires eren d'allò més diversos encara que els grans protagonistes eren els draps i els cereals

Actualment, la fira de Tots Sants de Cocentaina continua sent, sens dubte, una fita ineludible del cicle anual a casa nostra, més encara després de la gran volada que van prendre fa uns anys les fires medievals, o potser fóra més adient dir "medievalitzants". Efectivament, fins i tot trobades més consolidades, com la de Gandia, o amb una tradició històrica major, com la de Xàtiva, s'han vist -poc o molt- sobrepassades per la del Comtat. Podem aventurar les claus del seu èxit: una oferta ben complementada entre gastronomia, cultura (amb les visites al palau comtal) i exhibició del passat preindustrial. No cal menystenir la presència de bestiar i cavalleries, tot i el seu paper purament anecdòtic. I és que cada vegada són més els xiquets i xiquetes que mai han vist viu i de prop un porc, una oca o un bou. A més d'aquesta complementarietat d'activitats, el marc és encomiable. No resulta difícil perdre's entre els carrers estrets del casc antic, testimoni de l'origen feudal de la vila. I en tots ells, o en la plaça on desemboquen, sempre hi ha alguna paradeta amb coses que vendre. Finalment, cal destacar-ne la implicació de la comunitat local, més enllà de les tasques d'organització i coordinació que realitza l'ajuntament.

Amb tot, el model sembla que haja donat alguns signes d'esgotament. I no ho dic pel nombre de visitants, cosa que desconec, sinó pel model en si mateix. S'entén que aquells que s'acosten per primer cop a la fira queden enlluernats, però per als habituals no deixa de ser una mica repetitiu. No obstant això, sempre paga la pena deixar-se caure per Cocentaina en els dies de fira. De bon matí, si no sou amants de les aglomeracions i les cues. I que us firen alguna cosa!

La mel és més dolça que la sang

Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.



Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.



Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.



Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel

ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

La vida a l'edat mitjana a través dels objectes

Una de les escenes més colpidores de la pel·lícula Nàufrag és aquella que Chuck Noland [el personatge de Tom Hankws] es deté una estona en la cuina de sa casa encenent i apagant la mistera una vegada darrere l’altra, però amb moviments calmats, com si es tractara d’una càmera lenta. El foc, o millor dit l’obtenció del foc, havia estat un dels grans maldecaps durant la seua “estada” a una illa deserta durant gairebé cinc anys. Així tractava el director, Robert Zemeckis, de fer-nos conscients de les comoditats entre les que vivim, les quals sovint, potser massa, no valorem com toca.

Sense tant de glamur propi de Hollywood, els inventaris de béns de l’edat mitjana evidencien les mancances que afligien aquella societat i deurien fer-nos conscients de les facilitats tecnològiques què gaudim (o, segons els mire, sofrim). Potser expressar-ho en termes de mancança potser siga massa perniciós, amb un sentit clarament negatiu i des d’una perspectiva actual, que jutja més que compren, que compara el que no és comparable. Diguem-ho, doncs, amb altres paraules. Aquests documents ens informen, des d’un determinat angle, de les condicions materials de les gents d’aquell temps. L’obertura de l’angle depèn d’un llarg espectre de condicions i variants: moment de la confecció de l’inventari, finalitat del mateix, i cura del notari que el redacta, entre d’altres.

Recreació d'un notari medieval

En aquest sentit resulta curiós veure com un mateix notari pot redactar inventaris força diferents segons les necessitats. Per exemple, els inventaris de béns confeccionats en el marc de processos judicials solen ser parcials, enregistren els béns suficients per satisfer la quantitat deguda pel deutor. Per tant, s’exigeix del notari ull crític i coneixença per saber el valor de les coses en el mercat de segona. Per dir-ho d’alguna manera, aquest professional de l’escriptura ha de saber alfarrassar, no camps, però sí objectes. Per contra, la finalitat d’un inventari, en aquest cas, és guardar memòria dels béns que s’hi troben en la sala, aportant el màxim d’informació possible. Clar està, que aquest “màxim”, òbviament, queda establert pel notari. Molts d’ells s’acontentaven en donar una breu nota respecte al seu estat de conservació i la seua aparença. Només puntualment incloïen algun tret clarament definitiu, distintiu de l’objecte.

L’estudi del passat medieval a través de l’òptica dels inventaris de béns ens apropa a la cultura material d’aquella gent. No es tracta de redactar quadres costumistes, tant del gust d’altres temps historiogràfics, sinó de respondre a plantejaments de més llarg abast. En aquest sentit, des de fa uns anys la historiografia medieval del món rural passa per aprofundir en els desequilibris interns de la societat camperola. És cert que l’accent s’ha posat, i potser s’ha posat massa, en els sectors benestants de la comunitat. Això que hom ha vingut en denominar, no sense polèmica historiogràfica, elits rurals. Certament, això és el més fàcil, obvi i immediat, perquè, en efecte, són les famílies acomodades les que més testimonis escrits ens han deixat. Però ni de lluny són els benestants la major part de la comunitat. Per sota queda una ampla majoria. I encara els desvalguts, els que no tenen res, pobres, reconeguts com a tals per la comunitat, que els sosté a través de les seues institucions assistencials, l’hospital i l’almoina de la parròquia.

La casa camperola medieval farcida d'objectes

Des d’aquestes premisses, entrem ja a una casa de llauradors. Ahir com hui, la casa parla, i molt, del qui la habita. Fabulosa devia ser la de Joan Garcia als ulls dels seus contemporanis de les darreries del segle XV. La ubicació de l’immoble ja ens situa en el nivell econòmic de la família. Els Garcia viuen al bell mig del poble, Xirivella, un lloc de l’Horta de València, exactament al carrer Major. Com deia, pocs tenen una casa com la de Joan. Fins a set dependències són enregistrades pel notari que ens descriu la seua distribució: entrant a ma dreta està la cuina, a ma esquerra, el celler, que compta amb un altell. Passada la cuina, una cambra per a les eines agrícoles, enfront de la qual s’hi troba la cambra matrimonial, i al final el corral i l’estable. Òbviament, caldrà condicionar l’habitacle d’acord amb les dimensions de la casa. Dit i fet, l’inventari de béns que deixa el llaurador Joan Garcia es recullen els atifells domèstics, ferramentes per al camp que farceixen l’espai. D’entrada podríem pensar que, com som al davant d’una família benestant, segons suggereix el nombre de dependències i la ubicació de la casa, els objectes que l’omplin seran de qualitat i en bon estat de conservació. Res més lluny de la realitat. La casa del ric es diferencia de la del pobre més aviat per la quantitat que no per la qualitat de béns que s’hi troben. Bona part dels estris que poblen la casa d’en Garcia són «vells», «sotils», «de molt pocha valor», «molt usat» o directament «trencat». A la casa del pagès, ric o pobre, tot serveix, res es tira. Això no obstant, és aquesta híper-abundància de coses gairebé inútils un signe de riquesa. Els pobres tenen cases més modestes i més buides, reflex d’una economia més limitada a les tasques agrícoles. Els llauradors grassos, en canvi, van més enllà de la terra a l’hora de fer diners. I això és reflecteix en els béns que trobem a les seues cases. A ca Joan, a més de totes les eines del camp indispensables, s’hi troben quatre debanadores, cànem, lli, seda, cucs i encara unes tenalles amb un escarpre. Una quantitat d’eines pròpies del treball del tèxtil i la diversitat de la matèria primera animen a pensar que allà s’hi posen amb alguna cosa més que el cordell els dies que els núvols fan capell.

Pagesos baten el cereal

Tot i amb això, aquestes activitats no deixen de ser un complement per a aquesta empresa domèstica. El gruix dels ingressos venen, sens dubte, de la terra. De les 101 fanecades i mitja (quasi 8,5 ha) enregistrades a l’inventari, només 18 són destinades al conreu de la vinya, juntament amb cereals. De parcel·les específicament dedicades no en consta cap. Heus ací les limitacions de la font. Que no hi siga inventariada vol dir que no comptava amb cap parcel·la d’aquest conreu? Deuríem dubtar-ho. En qualsevol cas, el celler de Garcia no s’abasteix únicament de la collita pròpia. A ben segur, Joan permet que d’altres porten la verema al seu celler, a canvi, òbviament, d’un benefici. Siga com siga, la major part de la terra del nostre protagonista està dedicada al cereal. I això té el seu reflex en els objectes que trobem per tota la casa: gerres formenteres, forques de ventar, un jou per a batre, taleques. Contenidors que, com ja he dit, es troben en un estat força deficient de conservació però que continuen sent utilitzats. Vells són també els animals que s’hi troben a l’estable. Resulta difícil d’admetre que una explotació tan extensa siga treballada únicament amb dues bèsties, i a més tan velles: el rossí és «de temps de pus de dotze anys» i l’ase és «molt vell». D’altra banda, per a garantir la productivitat de la terra cal enriquir-la amb els nutrients necessaris. A l’edat mitjana, que no comptaven encara amb el guano de Xile, feien servir el fem dels animals. Al corral d’en Joan, el notari dóna testimoni de 30 càrregues de fem que, en bona part, són el resultat de la mescla dels excrements de les cavalleries i del porc amb la gallinassa que expulsen les vint-i-dos gallines. Tot això era menat amb una «exàvega per girar fems».

Tot plegat, i per mirar d’acabar, aquest cas particular il·lustra les complexitat de la societat camperola. La cultura material, examinada a través dels inventaris de béns, ens ajuda a perfilar les diferències internes que recorrien el camperolat. Tanmateix, no podem establir relacions directes ni judicis apriorístics. Cal complementar la font. Una gran explotació no té per què comportar necessàriament l’adquisició d’objectes de luxe, per exemple. A l’inventari dels béns de Joan Garcia no se’n registra cap [amb tot, les pròpies limitacions del tipus de documents ens conviden a ser cautelosos també en aquest punt]. Tampoc una explotació reduïda impedeix a la família comptar amb una mena de segur en forma de joies, per suggerir un exemple. Cautela, per tant. No confonguem reflexos amb miratges.

L’eclosió de les elits rurals en la historiografia. Entrevista a François Menant

El ja llunyà febrer de 2010, tinguérem l’ocasió d’entrevistar a François Menant, professor de l’École Normale Supérieur, en el context del Col·loqui internacional sobre crisis i fams medievals que tingué lloc a Lleida. Autor de nombrosos estudis sobre el camperolat italià, les comunes llombardes, el crèdit i el notariat rural, entre molts altres, destaca la seua especial atenció a les elits rurals en un moment determinat de la seua trajectòria investigadora i, ja en els últims anys, l’anàlisi de les fams i les caresties al món europeu medieval (teniu bona part de les seues publicacions en línia ací i el seguiment de les seues línies de recerca actuals ací). Temptats, en aquell 2009, per seguir aprofundint el nostre coneixement sobre les elits rurals europees (un de nosaltres havia presentat ja el seu treball de recerca sobre les elits rurals de l’horta de Gandia i altre estava a pocs mesos de fer-ho sobre els pagesos benestants del nord del país), ens decidírem a centrar en aquest tema l’entrevista a François Menant. Fins cert punt, aquesta opció era ben lògica, perquè ens trobàvem al davant del medievalista que havia organitzat les XXVIIes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbayye de Flaran el setembre de 2005, juntament amb el modernista Jean-Pierre Jessene, precisament sobre les elits rurals europees als segles medievals i moderns.

Aquesta és una de les fites que marquen l’eclosió de les elits rurals com a subjecte historiogràfic propi. Malgrat que l’atenció als pagesos benestants havia estat ben present en algunes monografies d’història econòmica i social de les èpoques medieval i moderna confegides fa algunes dècades, el concepte d’«elits rurals» és relativament nou com a objecte d’estudi específic. De fet, fins fa uns pocs anys, el mot «elits» solament havia estat utilitzat amb els adjectius «urbanes», «mercantils», «culturals» o «polítiques», i en molt poques ocasions el substantiu havia anat de la mà de «rurals». Això no obstant, en els últims anys han proliferat una sèrie d’estudis, congressos i seminaris que han posat la seua atenció en els notables locals, copsant el sorgiment en les comunitats rurals d’un substrat de prohoms molt superiors en riquesa als seus veïns, amb unes pràctiques socials diferenciades, un nivell cultural distingit i una determinada influència política en el col·lectiu. De tot açò, François Menant en fa una bona panoràmica a l’entrevista, on realitza un recorregut per la historiografia de les elits rurals.

Segons els nous preceptes, emergeix un reduït grup de llauradors rics, mercaders, paraires i notaris que se situa al capdavant de la comunitat, fa tots els possibles per deixar constància de la seua preeminència i posa en pràctica unes estratègies econòmiques, socials i polítiques clarament diferenciades, malgrat que l’escenari i el seu camp d’actuació és netament rural. François Menant en dóna compte de tot açò a la Llombardia des del mateix segle XII, moment en què situa l’aparició de les elits rurals al nord d’Itàlia. Té la precaució també d’atribuir aquest sorgiment a l’augment del nombre de fonts, que permet seguir amb major agudesa la trajectòria dels anomenats valvassini, és a dir, “els vassalls dels vassalls dels vassalls”, com explica ell mateix. És ací on introdueix la característica principal de les elits rurals. En efecte, les elits rurals són un grup intermedi entre la noblesa i el camperolat més modest i humil, un conjunt de prohoms que fan d’intermediaris entre la comunitat i els agents senyorials. És precisament aquest rol polític, juntament amb la preeminència social i política, la incorporació de signes d’ostentació –com l’armament– i l’adquisició d’un cert nivell cultural, els trets que millor defineixen les elits rurals europees. Fraçois Menant ofereix una bona mostra de tot açò, sempre introduint una visió certament personal que contribueix a fer més proper i més humà el difícil món de la recerca. Sense més, us deixem ja amb l’entrevista, gaudiu-la.

P.D.: Demanen disculpes a tots els nostres lectors, en general, i al propi François Menant, en particular, per la tardança en publicar l’entrevista. Sens dubte, han estat factors aliens a les nostres persones els que han retardat la seua publicació.

"El desenvolupament del capitalisme té lloc al món rural". Entrevista a Bas van Bavel

Durant la darrera trobada de joves investigadors que tingué lloc a la ciutat d’Anvers, vam aprofitar per a entrevistar el professor Bas van Bavel, de la universitat d’Utrecht.

Van Bavel pertany a un grup d’historiadors, juntament amb Erik Thoen, Tim Soens, Eric Vanhaute i altres, que han atret sobre si l’atenció dels investigadors internacionals gràcies a la seu metodologia, als nous plantejaments i la reformulació de vells problemes. Per dir-ho amb altres paraules, si als 70 i 80 miràvem cap a França i Itàlia, dels 90 ençà mirem cap a l’Europa atlàntica i, en els darrers deu anys, especialment cap als Països Baixos. No es tracta tant d’una renovació historiogràfica de portes endins, sinó més aviat de la internacionalització d’una recerca. La clau de volta d’aquest èxit, doncs, passa, abans que res, per oferir un producte de qualitat que ha sabut connectar amb les línies historiogràfiques prèvies. De fet, el propi Bas van Bavel en parla d’això a l’entrevista. Qui anava a dir fa vint anys que hi tornaríem de nou sobre la transició al capitalisme?

Com deia abans, però, som al davant d’un equip que treballa amb un projecte historiogràfic comú, per damunt de les fronteres i de les limitacions administratives, fent dels Països Baixos una realitat si més no historiogràfica. Prengueu la pròpia presència de van Bavel a la trobada com un bon exemple. Per descomptat, aquesta internacionalització passa per adoptar la llengua dominant del nostre temps, per bé que les circumstàncies pròpies els permeten tindre coneixements d’alemany i francès. Això no suposa, ni de lluny, la renuncia o la marginació de la llengua pròpia com a vehicle de comunicació científica. Es tracta d’establir contextos, nivells de difusió. Tot plegat explica per què una universitat relativament petita com la d’Utrecht, amb menys estudiants que la Universitat de València, fou elegida com a seu del Congrés Internacional d’Història Econòmica

Pense que a casa nostra deuríem aprendre moltes coses d’aquesta gent, però això són figues d’un altre paner. Deixem-ho, llavors, per a un altre moment, un altre post potser. No vull concloure sense agrair de nou l’amabilitat del professor van Bavel per sotmetre’s a les nostres preguntes aquell dia de bon de matí, encara amb el café acabat de beure. Per a nosaltres l’entrevista resultà força enriquidora. Esperem que a vosaltres també us vinga de gust.

Canyamel i sucre al regne de València (I). Els orígens medievals de la producció

Fa uns mesos parlàvem del cultiu de l'arròs valencià a l'edat mitjana, un dels productes agraris que més ens ha caracteritzat en els darreres segles, i que ja en època medieval ocupava un lloc destacat en les exportacions dels nostre país. Com recordareu, es tractava d'una planta que va estar present a les hortes valencianes des d'època andalusina, i que va continuar cultivant-se puntualment després de la conquesta, però que començà a augmentar la seua producció a partir del segle XIV i sobretot al llarg del XV, quan el regne de València es va integrar en les rutes comercials marítimes internacionals. Tot i això, vèiem com la iniciativa del seu cultiu no va estar en mans del capital mercantil ni dels grups urbans, i que tampoc va ser cosa de camperols pobres com es pensava fa uns anys, sinó que va ser una innovació dels llauradors rics, amb terra suficient com per a assegurar-se l'autoabastiment de conreus tradicionals, i encara dedicar una part de les seues heretats a conreus més especulatius com l'arròs, destinat al mercat local i internacional.

En un sentit semblant, un altre dels productes valencians d'origen agrari que va tindre una certa importància en el comerç internacional baixmedieval i modern va ser el sucre. Un producte que va tindre especial rellevància a la comarca de la Safor, i que com en el cas de l'arròs la seua producció no ha estat encara suficientment estudiada per la historiografia valenciana. Tanmateix, alguna cosa sabem ja, i cal dir que hi ha moltes diferències entre ambdós productes, perquè el cultiu de canyamel i la producció de sucre presenten unes característiques socioeconòmiques molt diferents a les del conreu de l'arròs, com tot seguit veurem. Amb tot, el sucre deixà de produir-se totalment a València a principis del segle XVIII, per la qual cosa no forma part de la tradició cultural contemporània valenciana, i aquesta història del sucre no es gens coneguda per la societat actual. De fet, en general, la gent ni tan sols sap que fa segles es produïa sucre en terres valencianes.

Conreu de canyamel

La canya de sucre o canyamel, que és una planta d'origen asiàtic com tantes altres de les que han arrelat a la Mediterrània mitjançant el regadiu, va arribar a Europa a través d'Alandalús, on ja existia almenys des del segle X, o probablement abans. Tanmateix, es tractava d'una planta de cultiu esporàdic en horts, que només servia com a llepolia per als xiquets o per als dies de festa, quan es xuplava el seu suc directament de la canya acabada de tallar. El que no es coneixia era la tècnica per a la fabricació de sucre, puix no és fàcil fer-lo i és necessària gent experta que dirigisca tot el procés de cocció, cristal·lització i refinament. Fins al segle XIII, doncs, el sucre estava considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules. Però els europeus van conéixer la tecnologia per a la fabricació del sucre durant la Primera Croada, augmentant-ne de seguida l'exportació a Occident des de Síria i Egipte, mentre van controlar Terra Santa.

Quan va caure Sant Joan d'Acre, el 1291, la producció per als mercats europeus, en mans de genovesos i venecians, es va traslladar a les illes de la Mediterrània oriental: Rodes, Creta, i sobretot Xipre, que és l'illa més gran i important que van conservar els cristians. Allà, es van construir grans complexos sucrers, que controlava majoritàriament la monarquia franca dels Lusignan (i en menor mesura també l'Orde de l'Hospital i els venecians), en els quals treballaven sirians en els nivells més qualificats del procés de producció i camperols grecs en els sectors menys tècnics, tant lliures (francomates) com serfs (pareques). Més tard, per la disminució de població local, la mà d'obra emprada serà esclava, fonamentalment camperols musulmans capturats en les costes d'Egipte i Síria. Fa uns anys, un grup d'arqueòlegs germano-suís va excavar el més gran d'aquests complexos sucrers de Xipre, construït a principis del segle XIV a prop de la ciutat de Pafos, i es van trobar una vertadera factoria amb diverses estances de producció i emmagatzematge, al bell mig d'un territori a meitat camí entre diversos nuclis de població, amb fonts d'aigua abundants i accés directe a la mà d'obra.

Excavació arqueològica del centre de producció sucrera dels Lusignan en l’actual Kouklia (Pafos, Xipre), on s'aprecia la mola de tracció animal al bell mig de l'edifici. Es va reconstruir cap a 1425, i continuà funcionant fins a la invasió turca de l’illa a principis del segle XVI

Plànol del mateix edifici, en el qual es pot apreciar com les boques dels forns estan separades de la zona de cocció, amb la finalitat d’evitar que s’embrutara el sucre de cendra; i també el molí hidràulic de roda horitzontal, com els molins fariners valencians. Els magatzems de la dreta són subterranis.

L’exportació de sucre de la Mediterrània oriental estava, doncs, bàsicament en mans dels venecians (tenien Creta i una part de Xipre), i en menor mesura dels mercaders catalans. Els genovesos, per la seua banda, tenien major contacte amb el mar del Nord, i Granada era el seu lloc d’abastiment de sucre des de principis del segle XIV. El procés d'introducció i producció de sucre en aquest territori musulmà és menys conegut, perquè no existeix a penes documentació d'època nassarita, però se sap que va ser molt important el paper de l'Estat en l'impuls del conreu de canyamel. Des del segle XIII el sultanat nassarita tenia tractats signats amb els genovesos per a l'exportació de fruita seca al nord d'Itàlia i al mar del Nord, ja que Granada es troba a meitat camí en les rutes marítimes atlàntiques. Així, doncs, els mercaders d'aquesta nacionalitat tenien avantatges fiscals respecte a altres mercaders, com els catalans, mentre que l'Estat (sempre necessitat de diners amb els quals fer front a les pàries que pagava als castellans) es garantia una bona recaptació d'impostos sobre la producció agrària i les mercaderies. El sucre, doncs, com també la seda, va ser un més dels productes impulsats per l'Estat en les hortes de la costa de Granada, fonamentalment a prop de Màlaga i Almeria, que eren els principals ports internacionals del territori nassarita. Els propietaris de les terres on es cultivava la canyamel eren els grans propietaris urbans relacionats amb l’Estat, i sobretot la dinastia regnant nassarita, més que no les aljames camperoles de les alqueries. Pel que fa a la mà d'obra en la fabricació del sucre no se’n sap massa.

Durant la primera meitat del segle XIV es va engegar de nou, també, la producció de sucre a Sicília, després que haguera desaparegut pràcticament dels camps sicilians arran la conflictivitat causada per les guerres de finals del segle XIII. Inicialment, la canyamel es va començar a cultivar en l'àrea irrigada que envolta(va) la ciutat de Palerm, i el sucre es fabricava en petits tallers artesanals, fins que a poc a poc el capital mercantil va començar a invertir i van aparéixer els primers trappeti en aquesta àrea. Ho podem considerar, doncs, un cas semblant al de l'arròs valencià, una combinació de la iniciativa dels camperols i de l'interés dels mercaders per abastir-se d'un producte amb una forta demanda en el mercat europeu, que només pot cultivar-se en zones de clima càlid i aigua abundant. Tanmateix, a principis del segle XV la producció de sucre sicilià va canviar, arran de certes excepcions fiscals impulsades per Martí l’Humà amb la finalitat d’augmentar-ne la producció. La canyamel va abandonar les petites parcel·les de l'horta de Palerm i es va traslladar a les grans explotacions senyorials que existien al llarg de la costa siciliana. A més, el treball necessari per a fer la collita de la canyamel i la fabricació del sucre en el trappeto es va suplir amb mà d'obra assalariada, que provenia de les regions muntanyenques de l'interior de l'illa. És a dir, camperols que complementaven els seus ingressos amb un treball assalariat estacional, semblant al que entendrem posteriorment com una “fàbrica”, la qual cosa demostraria, segons alguns autors, una gran integració del mercat laboral sicilià.

Mapa dels territoris de producció de sucre medieval a la Mediterrània: en blau els que començaren a produir abans del segle XIV; en grog els que començaren en la primera meitat d’aquest segle; en verd la València del segle XV; i en salmó les illes atlàntiques del XVI

És en aquest context, doncs, que arribem al segle XV i a l'inici de la producció sucrera en el regne de València. Com es pot veure, el territori valencià va ser el darrer de la Mediterrània en el qual es va començar a cultivar canyamel i a produir sucre, ja que els següents territoris serien les illes de Madeira i Canàries, a l'Atlàntic, entre finals del segle XV i principis del XVI, quan també va passar a Amèrica. En aquells anys, València ja estava molt integrada en les rutes comercials internacionals, puix la industria drapera de la llana per a l'exportació començava a funcionar, de la mateixa manera que es feia amb altres productes agraris com l'arròs, la fruita seca i assecada produïda per les aljames musulmanes, i altres productes de menor importància sempre esmentats pels diversos autors. Així doncs, el capital mercantil va ser una peça fonamental en la introducció del sucre a València; però no l’única, ja que cal tindre en compte els nobles. A més, cal matissar que van participar sobretot els mercaders locals, i en menor mesura els italians.

La primera notícia que tenim sobre el sucre és de 1407, quan el Consell municipal de València va aprovar subvencionar la instal·lació d'un mestre sucrer sicilià a la ciutat, Nicolau Santafé, per a començar a fabricar sucre (anys més tard ens trobarem de nou aquest personatge treballant a la Safor, i probablement al seu fill encara després). Van ser mestres sicilians, de fet, els tècnics experts que van introduir la tecnologia sucrera a València (tenim alguns dels seues noms), per això el trappeto sicilià es transformà en el trapig valencià. En aquests anys, o molt poc després, segurament el 1411, ja existeix un trapig a Oliva, i molt prompte començaren a aparéixer trapigs a Xeresa i per tota l'horta de Gandia, com assenyala el conegut plet del delme de la canyamel àmpliament esmentat per tots els autors des que Roc Chabàs el donara a conéixer. També en tenim un documentat a Cullera, un altre a Borriana en 1417 i més tard un més a Castelló, també a Morvedre, i finalment a mitjans de segle un a Oriola. Com podem veure, l'àmbit de la canyamel fou el de les planes fluvials irrigades de la costa, és a dir, les grans hortes valencianes, com no podia ser d'una altra manera per les grans necessitats d'aigua que té aquesta planta, així com també de calor i de sòl en extensió, que impedeix el seu cultiu en les regions muntanyenques i en les zones més fredes de l'interior del país.

Un mestre sucrer. Es poden apreciar damunt la taula els pans de sucre finals

Tanmateix, com es ben sabut, la producció de sucre valencià només va tindre una certa volada en la comarca de la Safor, a les hortes de Gandia i Oliva. De fet, de l'Horta de València no tenim més notícies de moment, ni tampoc de l'horta d'Oriola perquè a penes s'ha estudiat. A la comarca de la Plana, del trapig de Borriana no en sabem res molt més enllà de la seua existència, i el que després es va construir a Castelló es va abandonar a mitjans del segle XV. En realitat, pel poc que sabem, almenys per al cas d'aquesta darrera localitat de la Plana, la posada en marxa de trapigs va ser una acció directa del capital mercantil, que va invertir en la seua construcció i en compres anticipades de la collita de canyamel per a fomentar la plantació; i alhora, també, va estar impulsada pels consells vilatans a través de subvencions, en previsió de la fiscalitat que tot el procés productiu i de comercialització del sucre afegiria a les arques municipals. Però, com ha evidenciat Pau Viciano, allò essencial per al funcionament d'un trapig és tindre assegurada l'entrada de canyamel, i això depenia dels camperols i de la decisió de plantar aquest nou cultiu. Com en el cas de l'arròs, la producció de canyamel per al mercat, tot i ser una planta amb alts rendiments, només se la podien permetre els llauradors amb terra suficient com per a dedicar-ne una part al cultiu d'aquesta, després de garantir l'autoabastiment dels cereals tradicionals. De fet, en el cas de la canya encara és pitjor que amb l'arròs, perquè en un moment de males collites i de necessitat alimentària l'arròs es pot consumir directament en compte de vendre'l, però la canya no.

Aleshores, per què la canyamel va ser un fracàs al llarg del país amb l'única excepció de la Safor? Cal pensar que a finals del segle XV ja existien 14 trapigs en tota la comarca, i segons els càlculs de Pau Viciano el seu cultiu va arribar a ocupar aproximadament un 25% de la superfície irrigada de l'horta de Gandia i Oliva. Això és molt per a una zona concreta, tenint en compte la tendència a l'autosuficiència de la societat camperola medieval, encara que per al conjunt del regne la producció siga insignificant. Alguns autors han adduït factors climàtics, però això és absurd perquè no hi ha diferències entre l'horta de Gandia-Oliva i les hortes de Borriana-Castelló, Morvedre, València, Oriola o Múrcia (on es va intentar el cultiu i també fracassà). La clau està, per contra, en les característiques senyorials i poblacionals de la comarca. Com és ben sabut, després de la conquesta les grans planes al·luvials irrigades van ser buidades de població indígena musulmana i colonitzades amb població cristiana, amb l'única excepció de la Safor, on els colons es va concentrar en les viles de Gandia i Oliva, mentre al seu terme continuava havent-hi múltiples alqueries amb població andalusina, donades en senyoriu a diversos cavallers. Quan va arribar el sucre a la Safor, doncs, capital mercantil i poder senyorial es van unir mitjançant companyies comercials. Els mercaders invertien en la construcció del trapig i en engegar el procés productiu, mentre que el senyor posava la coerció feudal sobre els vassalls musulmans per a garantir-ne el funcionament, i es repartien els beneficis.

Arc gòtic de l'entrada al trapig del Real de Gandia, construït pel noble Hug de Cardona i el mercader llombard Guglielmo Rana al segle XV, i hui integrat al mur d'una casa

El senyor posava al servei de la companyia la seua reserva senyorial, però aquesta solia limitar-se a un hort, com és habitual al País Valencià. Per això, la companyia sucrera podia seguir dues estratègies basades en la coerció senyorial, o combinar-les ambdues, per a aconseguir la canyamel. D'una banda, el senyor, o directament la companyia comercial que explotava el trapig, podia obligar els vassalls musulmans a cultivar canyamel en una part de la seua heretat, que solia ser d'unes dues fanecades. Una vegada tallada la canya, aquesta devia portar-se tota obligatòriament al trapig del senyor, ja que era un monopoli com ara el molí fariner o l'almàssera, i aquest s'apropiava directament de la meitat de la producció en concepte de renda per la mòlta. L'altra meitat de la producció de sucre era per al camperol, però aquest devia vendre-la també a la mateixa companyia, gràcies al monopoli senyorial del mercat dins del seu territori, amb la qual cosa el camperol acabava venent la seua part del sucre per sota del preu normal de mercat, i els guanys eren mínims. D'altra banda, la segona estratègia que podia seguir la companyia comercial per a abastir de canya el trapig, que també es posava en marxa en el cas que els vassalls musulmans es negaren a plantar canyamel, era la d'expropiar forçosament de forma temporal una part de les terres dels camperols musulmans, en les quals la companyia cultivaria canyamel mitjançant mà d'obra assalariada. Però atenció, perquè aquesta mà d'obra assalariada no ve de fora del senyoriu com en el cas sicilià, sinó que són els mateixos vassalls musulmans expropiats els que treballen als camps i al trapig, obligats pel senyor, i a canvi d'un salari per sota del preu de mercat que cobraria un jornaler cristià que treballara lliurement.

No es tracta, però, de pràctiques senyorials coercitives relacionades exclusivament amb el sucre, ni es crearen expressament per a la seua producció, com ha explicat Josep Torró, puix ja existien i s'empraven al regne de València abans de l'arribada de la canyamel a principis del segle XV. Després de la conquesta, el senyors havien imposat corvees als seus vassalls musulmans (als cristians no, per la necessitat d'atraure colons al nou territori conquerit), les quals solien limitar-se a dues jornades de treball de bades en les vinyes senyorials, o en les obres dels castells, que les aljames cobrien per torns. A principis del segle XIV, els senyors van canviar d'estratègia al llarg del país, i aquestes corvees van desaparéixer a canvi d'una renda en moneda que les substituïa, així com també per jornades de treball obligatòries però remunerades. Aparentment, els vassalls musulmans havien eixit guanyant amb el canvi, ja que a partir d'aquell moment cobrarien un salari per fer el que abans feien de bades. Però es tracta només d'un miratge, ja que aquest salari es va establir fixe, i per tant es va anar devaluant amb els anys, per la qual cosa els senyors havien d'anar pagant cada vegada menys. A més a més, el límit de temps que abans estava establert en dues jornades desapareixia, de manera que a partir de llavors els senyors tenien a la seua disposició una mà d'obra abundant, organitzada, barata i per temps il·limitat.

Inicialment, aquests treballs obligatoris van estar dirigits a les vinyes senyorials i a altres conreus tradicionals, i no eren tampoc excessivament emprades a causa de la minsa superfície de les reserves senyorials. Tanmateix, amb l'arribada de la canyamel a la Safor, aquestes pràctiques feudals es van reconvertir per a ser emprades en el seu cultiu; i fins i tot es van emprar en el trapig. Eren els camperols musulmans, doncs, els que, a través de la capacitat organitzativa de les aljames, treballaven per torns en el molí de canya (segurament aportant també la bèstia que movia la mola), carregant i portant llenya, alimentant el foc per coure el sucre, removent-lo i passant-lo a les formes ceràmiques, netejant, etc. En definitiva, fent els diversos i durs treballs que allí es desenvolupaven, moltes vegades nocturns, obligatòriament i a canvi d'un salari mínim.

Trapig colonial a Mèxic, on s'empraven pràctiques d'explotació semblants amb els indígenes americans

Sembla que aquesta mà d'obra coaccionada no era l'única que s'emprava. Per exemple, el trapig de Gandia sí s'abastia de mà d'obra assalariada lliure, tant musulmans com cristians dels diversos llocs de la comarca; i segurament també s'emprava puntualment en la resta de trapigs. Necessàriament també devia ser així en el cas dels pocs trapigs existents fora de la Safor, a Castelló, València i Oriola prinicpalment, on no hi havia aljames musulmanes organitzades. Però en realitat és molt poc el que sabem a hores d'ara sobre aquest tema. És especialment significativa la manca de coneixement historiogràfic sobre el procés de producció de sucre a través de la coerció i d'aquestes pràctiques feudals, que podrien ser qualificades de colonials per la seua semblança amb les institucions americanes de la mita i l'encomienda. Es tracta d'una característica pròpia del cas valencià que el particularitza entre la resta dels territoris sucrers de la Mediterrània, en els quals funcionava fonamentalment la mà d'obra assalariada en un mercat del treball lliure (amb l'única excepció dels parèques xipriotes). I també respecte a la producció de sucre atlàntica, en la qual destaca l'ús d'esclaus.

La majoria dels autors valencians que han estudiat el sucre han ignorat completament aquesta característica, assimilant-ho al cas sicilià i limitant-se a esmentar que la majoria dels treballadors assalariats eren musulmans. I els que no ho han ignorat, esmenten aquestes pràctiques coercitives i les empren correctament com un argument explicatiu de l'èxit del sucre a la Safor en els segles XV i XVI, però no s'ha fet un estudi en profunditat que ho clarifique més. Caldria fer-se una idea, encara que siga aproximada, de quin percentatge de mà d'obra assalariada lliure i obligatòria s'emprava respectivament als diversos trapig; i caldria explicar també amb quins mecanismes legals es produïen les expropiacions temporals de terra, que no estan gens clars segons les regles de l'emfiteusi, o l'alteració del repartiment tradicional de l'aigua de reg per a afavorir les parcel·les plantades de canyamel. I és incomprensible que no s'haja fet ja. Possiblement caldria relacionar-ho amb la tendència que encara tenim en la historiografia valenciana d'aplicar models explicatius forans per a l'estudi de la nostra història, i la nostra incapacitat generalitzada per a crear models propis i explicacions treballades amb recerques quantitatives. Es tracta, doncs, d'un tema que encara cal estudiar amb una major profunditat, o almenys tant com les fonts ho permeten.

Poblar, de nou, el territori. Cartes de Poblament al segle XVII (II)

L’expulsió dels moriscos –dels valencians de sempre, no ho oblidem– el 1609 va significar la pèrdua de vora un terç de la població del regne de València. Aquest fet, analitzat des de la perspectiva local, significà el despoblament de molts llogarets i alqueries, com ja hem tingut oportunitat d'assenyalar ací en Harca. Després del foragitament calia poblar el territori, ocupar de nou les cases i tornar a treballar les terres,ara, amb cristians vells. No obstant això, la repoblació no tingué tot l’èxit que s’esperava i el poblament es concentrà sobre uns pocs nuclis, antics o nous, de manera que molts d’aquells indrets poblats per musulmans restaren per sempre més abandonats. De tot això, Vilallonga és un bon exemple però compta, també, amb els seus propis ritmes que fan del particular un cas suggestiu i el doten de singularitat històrica.

En setembre de 1609 abandonaren llurs cases els vassalls moriscos del duc de Gandia -home pròxim  la Corona- i amb ells, a ben segur, els habitants del terme de Vilallonga ja que en aquell moment el senyoriu estava integrat en el Reial Patrimoni i el procurador de l’administrador del senyoriu, Vicent Cutanda, era un ciutadà de Gandia. Les terres del comtat de Vilallonga –títol creat el 1603 per Felip III–, però, no foren repoblades fins gairebé tres anys. A poc a poc, anaren assentant-se famílies de cristians vells i, així, el 26 de gener de 1612, tot just fa quatre-cents anys, naixia el poble de Vilallonga, amb l’atorgament, després de«diversos coloquis y parlaments sobre la efectiva poblasió del dit condat» de la seua carta pobla. En efecte, aquests tipus de document es redacten per afixar per escrit les condicions que marcaran la relació entre el senyor del lloc i els vassalls, en especial referència als tributs que aquests li hauran de satisfer». Ara bé, la relació no s’estableix entre el senyor i cadascuna de les famílies nouvingudes sinó amb el conjunt d’elles. És per això que les cartes de poblament representen, també, el moment de creació de la comunitat de veïns amb entitat jurídica pròpia. Des d’aleshores, la comunitat desenvoluparà uns signes de pertinença al grup propis, dels quals la carta de poblament és el primer.

Fet i fet, aquesta data de 1612 marca un punt i a banda amb les etapes prèvies. La barreja de llengües que es podia escoltar al camp i a la taverna deixava pas al cant d’una sola, el valencià. L’hàbitat en alqueries disperses –com Buixerques, El Reconc, l'Almàssita i Recunxent– en concentrava en favor d’uns pocs nuclisCais, La Font i l’Alcúdia, que acabaran per unir-se i formar així l’actual Vilallonga. Malgrat tot, aquestes transformacions comportaren també una minva important dels efectius demogràfics que poblaven aquestes terres. Així, doncs,si el 1607 hi havia unes cent noranta-una famílies morisques, el repoblament de 1612 es durà a terme únicament amb trenta-sis famílies cristianes. Pel que fa a la procedència dels nous veïns, que no s'especifíca al document de la carta pobla, no sembla arriscat pensar que en la seua major part procediren de la pròpia comarca o de territoris limítrofs, més encara quan aquesta fou la dinàmica general del repoblament a la comarca i encara en el conjunt del regne,llevat de comptades excepcions. De fet, alguns dels cognoms que documentem entre els nous veïns són habituals d’altres llocs de la Safor. Així, per exemple, Faus, Estruc i Mascarell són cognoms fortament arrelats a la vall del Vernissa pràcticament des del moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII. D’una altra banda, és probable que existiren vincles de parentiu entre els nouvinguts donada la reiteració d’alguns cognoms com Mascarell, Roc o Tarrasó.

En qualsevol cas, són tots llauradors, com afirma de forma categòrica el document. En efecte, malgrat que en alguns casos s’especifica l’ofici dels veïns això no vol dir que aquests artesans estiguen completament desvinculats de la terra. Com la resta, reben el lot de terres de secà i de regadiu pertinent i, per tant, no viuen únicament del seu treball artesanal. Més encara, es tracta d’oficis relacionats d’una manera o una d’altra amb les tasques agrícoles i amb el dia a dia d’una comunitat camperola. No hi ha argenters ni d’altres treballs més especialitzats sinó sastres que confeccionen o adoben les robes, fusters que apanyen els mobles de la casa o l’aladrer que repara el forcat i altres eines del camp. Per bé que no es fa menció a quina superfície tenia l’explotació donada a cada repoblador, el més habitual a la comarca fou atorgar quinze fanecades de secà i quinze de regadiu a cadascú d’ells. El que sí s’estipula és que cada any s’haurà plantar «la tercera part de les terres que cascun poblador tindrà de manera que cascun any se planten e hagen de plantar quatre-centes fanecades de canyamel, que és la tercera part de l’horta sobre dita». I és que aquest cultiu ocupa el primer i més extens dels catorze capítols que composen la carta pobla de Vilallonga. A més de plantar i conrear la canya de sucre hauran de «a son temps, portar-la a ses pròpries despeses al trapig per a fer de aquella lo sucre» i encara «portar dins en tres quintals (156 kg) de llenya per cada fanecada de terra de la dita orta que aquells y cascú de aquells tindran per a cremar en dit trapig per obs de fer dit sucre, la qual si la farà en lo pla de dit condat, lo senyor los haja de pagar a raó de sinc dinés per quintal, y si es farà en la muntanya, a raó de set dinés.» Donat que tradicionalment la canya de sucre havia estat un dels cultius més rendibles, els senyors no només imposaren als vassalls l’obligació de cultivar-lo sinó que a més a més el carregaren amb una partició força elevada. En efecte, els llauradors devien partir amb el senyor la collita de sucre al 50% i amb la seua pròpia part satisfer el delme i la primícia, les rendes que percebia l’Església. Amb aquestes demandes, la senyoria tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils.

En la carta pobla també es fixen els censos que han de satisfer per les cases iterres que reben. Com en el cas de Beniopa, hauran «de pagar per cada casa que se’ls establirà 20 s. de cens (...) 3 s. per cada fanecada de la terra orta e 3 s. per cada cafissada (10 d. per fanecada) de terra secà del dit condat». Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que l’administrador del senyoriu, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Així, doncs, pels cereals i per la fruita collida en terres d’horta devien pagar la sisena part, una de les particions més moderades que trobem ala comarca i encara al conjunt del regne. A Daimús, per exemple, la partició estava fixada en 1/4 de la collita. En canvi, pels «forments, ordis y cevada e altres grans, fruits y esplets que es culliran en lo secà del terme del dit condat, hagen de pagar, pagat delme y primícia, de 9, hu», la qual cosa representava un cens realment moderat. Certés, però, que som al davant de les terres possiblement menys productives de tot l’espai local que ens ocupa, un fet que no passava desapercebut ni a la senyoria ni tampoc als nous pobladors que venien a assentar-se a Vilallonga i que, com ja he dit, procedien de la pròpia comarca.

Pel que fa a la producció de raïm, les vinyes devien ser conreades al secà ja que «no es pusquen plantaren la orta», clar, aquesta es reserva per a la canyamel, el forment i els fruiters. Si el raïm es transformava en pansa, llavors s’havia de pagar la huitena part al senyor però si es feia vi es pagaria «a la novena, pagant primer delme y primícia». La partició de les garrofes així com de les figues es farà a la sisena. Finalment, la collita de les olives s’havia de «partir al ters y han de restar obligats dits nous pobladors de portar-les a la almàssera del senyor y fer en aquella el oli y pagar per dret de moltura tres almuts per cafís (12 l. de cada 201 l.) y lo pinyol». Aquesta partició tant elevada responia al fet que l’olivera ben possiblement era el cultiu principal al terme de Vilallonga, en la seua major part, terres de secà. I és que, com és sabut, no en sobrava massa, d’aigua, i per aquesta raó, la senyoria mirava d’assegurar-se les aportacions hídriques, indefugibles per a certs conreus, reservant-se «en quant la haja de menester per a regar o hort del senyor o fer regar les canyamels, preferint-les a tots los altres esplets». Estava clar, per tant, quines eren les estratègies productives del senyoriu, aquelles que tenien una forta demanda comercial i que, en principi, proporcionaven sucosos guanys. Malgrat aquestes pervivències com el predomini de l’olivera o la presència de la canya de sucre, el paisatge agrari de les terres de Vilallonga experimentà algunes transformacions ja que van desaparéixer o almenys van reduir la seua presència alguns cultius, com el mill i sobretot el panís, més vinculats a l’agricultura morisca en favor d’uns altres com ara el forment, el conreu per excel·lència de la societat cristiana feudal.

L’objectiu final de les cartes pobles és, en qualsevol cas, no només fixar les rendes que els vassalls hauran de pagar sinó també i en última instància, garantir el poblament del nucli i l’explotació de les terres. És per això que en aquest document s’especifica l’obligació de tots els nous pobladors «de viure y habitar y tenir son domicili y cap major en dit condat y que no puixa haver ningun terratinent». Tot plegat, la carta de poblament de Vilallonga de 1612 atorga entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de aleshores comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats. Però tot i els esforços, la recuperació demogràfica d’aquestes terres es produirà molt a poc a poc. A mitjan segle les famílies assentades eren només cinquanta-vuit i cent anys després, el 1712, hi havia unes cent divuit, molt lluny encara dels cent noranta-un caps de família de 1607. I és que la trajectòria de Vilallonga és, també en aquest punt, un reflex de la singladura que traçarà el conjunt del País Valencià al llarg del Set-cents.