Glòria i fracàs. Les dues cares de la conquesta valenciana

El 9 d’octubre de 1238, Jaume I entra triomfant a l’antiga madinat Balansiyya, tot seguit reconvertida en la cristiana ciutat de València. Al llarg de l’any següent, es recopila el Costum de València, el codi legislatiu de la ciutat, i el mateix Jaume I inclou en el seu pròleg dos projectes que donaran forma a la nova societat sorgida de la guerra: la creació d’un nou regne i l’extensió a tot el territori del codi jurídic i legal propi de la ciutat. Les bases estan posades. Les passes, tanmateix, es faran molt a poc a poc. D’una banda, no sense grans dificultats, perquè han de fer front a les revoltes dels musulmans que es resistien a abandonar les seues terres, el monarca i els senyors estenen el domini cristià fins la línia Biar-Busot, és a dir, fins als límits del regne. De l’altra, el 1261 Jaume I sanciona els Furs de València i els completa el 1271, conformant el text primitiu del codi legislatiu que havia de regir la vida de tot els valencians (vegeu un post dedicat anteriorment als Furs de València ací).

Al mateix temps que l’ordenament polític, territorial i legislatiu del nou regne es consolida, també ho fa la nova societat. El repartiment de les senyories (un exemple del nord valencià ací) i, sobretot, el llarg procés de colonització (vegeu un cas de l’Horta ací) garanteixen l’èxit de les accions bèl·liques i l’assentament del nou entramat social, polític i econòmic. En efecte, la història de la conquesta del regne de València ha estat una història de victòries, d’èxits, de glòria, una història d’herois que conquereixen terres i de valents que deixen els seus llocs d’origen i marxen a la frontera a la recerca de noves oportunitats. És cert que aquest era el discurs de la historiografia triomfalista i positivista, que només atenia les grans consecucions i cercava en aquella època el naixement i les particularitats del poble valencià. Però també és cert que és un discurs que les generacions posteriors no han descartat del tot. Només alguns historiadors han posat de manifest que, malgrat que la conquesta fou finalment un èxit, també hi hagué fracassos, molts fracassos, d’ahí la llarga durada tant de les accions bèl·liques com de l’arribada de població. Menys encara han estat els que han dirigit la mirada als altres, als derrotats, als expulsats, als autèntics valencians de les dècades centrals del segle XIII. En aquest sentit, la manca de fonts pot determinar en última instància les recerques i deixar en l’oblit els primers andalusins foragitats, però s’ha fet exactament el mateix amb els cristians que havien de substituir-los.

Imatge típica de la conquesta del regne de València, en la que s'han idealitzat les victòries militars i al mateix rei sobre el vertader procés històric. Jaume I i Sant Jordi a la batalla del Puig, taula de Marçal de Sax (segle XV), pertanyent al retaule del Centenar de la Ploma, i actualment al Victoria and Albert Museum de Londres.

Com sabem, el Dos-cents és un segle d’anades i vingudes, de moviments de població, de famílies que van d’un lloc a un altre buscant les millors condicions per poder assentar-se. Hi arribaren milers i milers, però no tots aconseguiren romandre. I al bell mig d’aquest enrenou ha emergit una figura que, potser per ser certament desconeguda, ha creat una determinada atracció i que, fins i tot, ha servit per explicar l’estructura social d’algunes regions valencianes més properes a la frontera amb els musulmans. Es tracta del camperol-guerrer, aquell pagés que, com explicava Josep Torró per al cas d’Alcoi, arribava amb el seu precari equipament militar personal i rebia un lot de terres com a recompensa per la seua participació en la guerra, però decidia deixar-lo enrere i marxar més cap al sud a la recerca de botí i riqueses. Veritablement, aquells que feren fortuna en els primers anys de la conquesta no foren els que anaren a la guerra santa, sinó els que la practicaven entre els seus correligionaris a través del pillatge i els saquejos. Uns obtingueren la glòria i la possibilitat de romandre al nou regne, els altres, el fracàs, la mort al camp de batalla o la tornada a casa despullats absolutament de tot, avocats a la delinqüència i el vagabundeig.

No és d’aquests camperols-guerrers dels que vull parlar, ni molt menys, tampoc de Jaume I, dels Furs o de la colonització. Només he fet aquesta llarga introducció per contraposar les dues cares de la conquesta valenciana, la de la glòria i la del fracàs. Força nombrosa la segona, però més reeixida en els llibres d’història la primera. I ho faré a través d’una figura que, malgrat que m’atreia des de que vaig fer les primeres passes en el món de la recerca, ha despertat un gran interés en mi en els últims dies, Blasco d’Alagó (ja li vaig dedicar unes línies fa uns dies ací). Potser em direu que com pot un noble conéixer el fracàs, però la seua és la història de molts altres nobles que emprengueren el repte valencià al costat de Jaume I i acabaren en la més absoluta ruïna o, si més no, retornats als seus senyorius originaris amb més pena que glòria.

Reconstrucció de l'escut de Blasco d'Alagó (Imatge extreta de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tampoc no em detindré a fer un recorregut per la seua biografia, que podeu trobar ben raonada a l’article que li dedicà Vicent Garcia Edo fa ja uns anys. Només ho faré en dos aspectes, la consecució de la glòria arran de la seua participació en la conquesta del nord valencià i l’obtenció del fracàs en els últims anys de la seua vida.

Nascut en el darrer quart del segle XII i pertanyent a una de les famílies més poderoses d’Aragó, reuní progressivament un conjunt de possessions que consolidaren la seua posició al capdavant de la noblesa aragonesa. Era senyor d’Alagó, Alcaine, Torre de Galindo, Mora la Vieja i els castells de Favara i Calanda, a més d’algunes heretats a Alcanyís i Pina. Gràcies a tot açò, Blasco entrà ben prompte al servei de Pere el Catòlic i, de fet, l’acompanyà en la batalla de Muret el 1213. Més endavant, formà part de la cort de Jaume I en les estades del monarca al regne d’Aragó i, fins i tot, fou majordom reial entre 1220 i 1221. No només això, sinó que s’implicà de manera directa en les campanyes militars de la conquesta del regne de València. Participà en el setge a Peníscola de 1225 i també ho féu en la reunió d’Alcanyís, cap a l’octubre de 1231, on Jaume I, el mestre de l’Hospital i ell mateix decidiren dur endavant l’empresa militar per incorporar el regne de València i les condicions en què s’havia de fer.

Batalla entre cristians i musulmans, en la que es pot identificar, pels seus senyals heràldics, als cavallers de l'Ordre de Calatrava, al rei, i al seu costat al mateix Blasco d'Alagó. Pintures murals del castell d'Alcanyís (segle XIV)

Vet ací el primer enfrontament entre el monarca i el noble. A l’encontre, els tres personatges havien acordat que corresponia a Jaume I ocupar les principals places i que la campanya s’havia d’iniciar amb la presa de Borriana, mentre que els nobles podien anar sotmetent les places menors. Dit i fet, entre novembre i desembre de 1231 Jaume I rep la notícia que els peons de Terol han pres Ares, però també l’informen que Blasco d’Alagó ha ocupat Morella, la principal madina del nord valencià, desobeint allò pactat. Sabut açò, el monarca posa rumb a Morella, on arriba els primers dies de 1232.

Tots dos mantenen una reunió certament tensa, si atenem al que diu la crònica. Jaume I no està disposat a perdre Morella i, finalment, tots dos arriben a un acord pel qual la vila i el seu terme romanen en mans d’Alagó fins la seua mort, encara que només en qualitat d’administrador, ja que la titularitat pertany al rei. El noble accepta i l’acord es fa públic davant la cort que acompanya al monarca, amb el preceptiu homenatge de mans i de boca prestat per Alagó com a fidel servidor. Ara bé, cap document recull res de tot açò, de moment.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època de Blasco

En compensació pel servei prestat, Jaume I lliura al noble aragonés el febrer de 1232 les viles de Sástago i María, i ja l’any següent Blasco participa a la presa de Borriana. Sembla que les relacions entre ambdós s’havien normalitzat i el fill de Blasco, Artal, serveix en els exèrcits reials que prenen el sud valencià, fins que mor a Sax el 1239 a causa de la pedrada llançada per un musulmà. Per aquesta data, tanmateix, la sort del seu pare ja havia canviat. Després de dur a terme un actiu procés de colonització al terme de Morella, l’11 de maig de 1235, a Montalbà, tots dos signen una concòrdia que reprodueix les condicions pactades després de la presa de Morella. L’acord que fins ara havia romàs en l’oralitat i s’assentava sobre la confiança mútua, ara es posava per escrit, establint que la vila de Morella i el seu terme passarien a la corona després de la mort de Blasco. Potser hi hagué alguna mena de disputa entre el rei i el noble, però tot fa pensar que es tractava d’un enclau massa important com per a deixar-lo en mans d’un noble. Calia, per tant, garantir el seu traspàs a la corona i el millor mitjà per evitar possibles suspicàcies era deixar constància escrita. Com a recompensa per la pèrdua futura, el rei li lliurava els castells de Culla i les Coves, que sí podien romandre en mans dels seus successors.

S’acaben ací les notícies de Blasco d’Alagó. És cert que continua atorgant cartes de poblament als seus senyorius fins 1239, però no s’ha conservat cap altra informació sobre la seua persona, excepte el seu testament, redactat molt possiblement aquest últim any. Vell i malalt, ja no hi és al servei del rei. Sense un successor directe per la mort del seu fill i angoixat pels deutes, no té més remei que deixar en mans del seu cunyat, Pedro Sesé, totes les seues possessions. Feia anys que Sesé costejava les seues despeses, primer en la guerra i després en la colonització, perquè degué esmerçar grans quantitats de diners per poder posar en marxa l’economia dels territoris concedits per Jaume I, a través de reparacions, remodelacions i construccions d’infraestructures que havien de proporcionar-li uns ingressos que mai obtindria. De fet, la impossibilitat de mantenir l’empresa colonitzadora el força a vendre el castell de les Coves a l’orde de Calatrava abans de redactar el seu testament, ja que no apareix entre les seues possessions en el moment de la redacció.

Carta pobla de Benassal, signada per Blasco d'Alagó el 3 de gener de 1239. Observeu que encara porta el segell de lacre amb l'escut dels Alagón (clickant es fa més gran)

Tampoc no és un testament com a tal, no es tracta de la confecció de les últimes voluntats del noble aragonés. És un document sobri, pur formulisme, on no hi ha obres pietoses, ni donacions votives, ni records a la família. Només l’inventari dels seus béns territorials i la cessió al seu cunyat, dient: lexo en poder e en mano de don Pedro Sesse, mi cuniado, todo quanto yo e en el mundo movient e sedient ... para emendar los tuertos que tengo. Mort el noble aragonés, Sesé hagué de fer diverses vendes més fins resoldre tots els deutes contrets amb Blasco i només el 1246, és a dir, sis o set anys després de la seua mort, es procedeix a dividir els béns entre la seua filla, Constança, i el seu nét Blas, fill del difunt Artal. Tot allò que segueix, les disputes i les controvèrsies entre els distints membres de la família per les possessions valencianes, ho deixo per a un altre moment, perquè ben bé paga la pena.

Vet ací la història d’un home que tingué la glòria d’acompanyar al rei Jaume I en la conquesta del regne de València i de ser recordat com el conquistador de Morella. La seua figura no ha caigut en l’oblit, però sí ho ha fet la seua fi, marcada per un estrepitós fracàs. Tot allò que li proporcionà la fama, el condemnà a la ruïna. La seua singladura no és única, sinó que foren milers els colons que, després d’assaborir l’emoció proporcionada per la conquesta, veieren que l’empresa que els havia dut allí no arribava a bon port, i ells sí han caigut en l’oblit per sempre més.

A la conquesta de nous territoris. Els Ports i el Maestrat al segle XIII

Amb la rendició d’Ares front a les tropes formades pels peons de Terol, el 1232, i la presa de Morella per Blasco d’Alagó, el 1233, comença el procés de conquesta i colonització de les terres valencianes. La campanya militar al territori septentrional valencià finalitza l’any 1237 i en aquest interval de temps, és a dir, entre 1232 i 1237, els cristians ocupen tots els pobles i castells situats entre Borriana al sud i Morella i Peníscola al nord. Però, com sabem, no tot finalitza amb la derrota o amb la rendició dels musulmans, ja que de manera paral·lela a la conquesta militar s’inicia també el procés de colonització i ocupació del territori, que en aquestes contrades del nord està fortament caracteritzat per la importància de la noblesa laica i eclesiàstica. La seua presència configura un mapa polític molt complex en els moments inicials de la conquesta, amb un important procés de repartiment de senyories i compensacions territorials als ordes militars i als membres més destacats de la noblesa per la seua participació en la guerra.

La vila d'Ares del Maestrat, envoltant la mola, amb un aspecte molt medieval encara avui dia

Nobles i eclesiàstics accedeixen a la titularitat dels senyorius a través de les donacions concedides pels monarques catalanoaragonesos, en un joc de trames polítiques que afecta les personalitats més destacades de cada moment històric. El 1233 Jaume I funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, filial del de Poblet, que ocupa el castell i la Tinença de Benifassà. Al mateix temps l’orde de Sant Joan de l’Hospital aconsegueix el castell de Cervera, l’orde del Temple el de Xivert i l’orde de Calatrava el de Polpís, deixant per a la monarquia l’enclau d’Ares, els castells d’Onda i Vilafamés i la vila de Peníscola, que inclou els llocs de Vinaròs i Benicarló.

Entre els feudals emergeix la figura de Blasco d’Alagó, noble aragonés que aconsegueix reunir el senyoriu més important al nord valencià. Després de l’ocupació d’Ares i Morella, Blasco es converteix en senyor de l’antiga ciutat musulmana i de totes les aldees que formen el seu castell. La importància estratègica d’aquest senyoriu –principal via d’accés al nord del país des de Terol– fa que Jaume I no veja amb bons ulls que els successors del noble continuen gaudint de la seua titularitat. Per aquesta raó i després de diverses negociacions, l’any 1235 ambdós personatges arriben a un acord pel qual Blasco conserva Morella i tot el seu terme general fins a la seua mort, quan la titularitat passarà a la Corona, i a canvi rep els castells de Culla i de les Coves juntament amb els seus termes. Tot plegat, Blasco reuneix un domini territorial compacte i molt ample, que el converteix en el principal senyor del nord del país.

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en el que es representa al noble Blasco d'Alagó i al mestre de l'Orde de l'Hospitral Hug de Follalquer amb el rei Jaume I al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta de Borriana (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)

Tanmateix, som al davant d’un escenari que canvia frenèticament durant tot el segle XIII a causa de les transformacions esdevingudes en el joc de forces entre la monarquia, els ordes militars i els nobles. Un bon exemple, el desmembrament successiu del senyoriu de Blasco d’Alagó i l’ascensió de l’orde del Temple a la fi del segle XIII. Després del mort del noble aragonés, datada entre 1242 i 1243, els seus dominis territorials es dispersen i queden en mans de diversos titulars. Així, la vila de Morella i les aldees del seu terme general passen a mans de la Corona, convertint-se en el principal bastió del reialenc al nord del regne. Per la seua banda, el castell de Culla queda en mans de Constança, filla de Blasco, i del seu espòs Guillem d’Anglesola. Després de la mort de Constança, s’inicien tot un seguit de disputes entre el seu vidu, el seu germà Blasco d’Alagó i el seu fill Artal, continuades pels seus successors, que s’allarguen fins el canvi de titularitat a favor del Temple, a la dècada dels anys noranta del segle XIII. Per últim, després de la mort d’Alagó, el castell de les Coves apareix ràpidament en mans de l’orde de Calatrava i ja el 1275 la seua titularitat recau en Artal d’Alagó, nét de Blasco, casat amb Teresa Péreç, filla del rei Pere el Gran. A causa de les desavinences entre Artal i Jaume II, el 1293 el castell de les Coves retorna a mans reials i el 1294 el monarca el lliura al Temple, que ha incorporat també Ares i els castells de Culla, Peníscola i Xivert. L’orde reuneix, així, un important domini territorial que servirà de base a la futura orde de Santa Maria de Montesa, creada entre 1317-1319 a partir de les bases territorials de l’Hospital i el Temple arreu del regne de València. Només amb la fundació de Montesa s’assoleix l’estabilitat política al nord valencià, dividit en dos grans entitats, el Maestrat de Montesa i la batlia de Morella.



El Maestrat històric, amb els termes del castells medievals sobre un mapa dels termes municipals actuals (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons. Es pot fer més gran clicant al damunt)

Ara bé, l’enrenou propi dels anys posteriors a la conquesta no afecta únicament els senyors i les seues possessions. Una vegada repartit el territori, cada senyor emprén la tasca d’assentar els nous pobladors, amb un doble objectiu: crear una xarxa de comunitats rurals capaç de substituir l’antiga trama d’alqueries que omplien els termes dels castells musulmans i aconseguir una consolidació progressiva del poblament cristià. L’eina que permet dur endavant aquest procés és tot just la carta pobla, document que regula l’establiment dels colons i les condicions en què s’hi produeix. S’inicia, en conseqüència, un procés de concessió de cartes de poblament que abasta tot el nord del país a partir de l’any 1233 amb l’atorgament de les primeres escriptures de Morella per part de Blasco d’Alagó i de Borriana per part de Jaume I. Les segueixen, entre moltes altres, les cartes pobla del castell de Cervera (1235) i Sant Mateu (1237), concedides per Hug de Follalquer, castellà d’Amposta i mestre de l’Hospital; la d’Albocàsser (1239), pel mateix Blasco; Culla (1244), per Guillem d’Anglesola; les Coves de Vinromà (1281), per Artal d’Alagó; juntament amb les de Vilar de Canes (1316), pels Montpalau, i la Torre d’en Besora (1321), per Ramon de Besora, que tanquen el procés a la zona septentrional valenciana.

Carta pobla de Catí, signada el 25 de gener de 1239 per Blasc d'Alagó

No es tractà, en efecte, d’un procés d’assentament realitzat ràpidament, sinó que més bé estigué caracteritzat per la lentitud en l’arribada dels colons i per les dificultats que trobaren els senyors per atraure famílies camperoles disposades a abandonar els seus llocs d’origen i instal·lar-se en territoris fronterers dominats per la incertesa. Per aquest motiu, fou habitual la presència de certs personatges que feien alhora d’assentadors i agrimensors, partidors de la terra o intermediaris entre el poder feudal i els colons encarregats de cercar els membres de la nova població i dur a terme la direcció del procés de mesura de les heretats, de la seua donació als emigrants i del repartiment de cases o solars. Per exemple, el desembre de 1238 Blasco d’Alagó atorgà tot el terme de la Salzadella a Pere d’Olzina i Miquel d’Ascó per engegar l’assentament de la nova comunitat, i el 1239 encomanà a Ramon de Bocona dirigir el poblament de Catí i a Joan de Brusca el d’Albocàsser, a qui, a més, concedí la població de Tírig com a feu i franc alou. Eren petits cavallers que estaven al servei d’un noble de major categoria i que s’encarregaven de vehicular l’atracció i l’arribada de les famílies que havien de constituir la nova comunitat.

I aquesta no fou una tasca gens senzilla, perquè abans de la conquesta molts musulmans fugiren davant dels atacs dels guerrers cristians que, al recer de la frontera, vivien del saqueig i del pillatge de les alqueries andalusines. Amb açò, els senyors es troben amb la necessitat de poblar el més ràpidament possible el territori recentment conquerit i és aquesta urgència per atraure població i posar en explotació les terres el motiu que els impulsa a concedir cartes de poblament amb unes condicions certament favorables als nous colons, especialment aquelles atorgades per Blasco als seus senyorius. No ho són tant les concedides pels ordes militars als seus dominis, molt més escrupolosos a l’hora de fixar les condicions de vida de les noves comunitats. Aquest major rigor dels ordes militars no implica, tanmateix, la confecció d’uns marcs legals força estrictes a nivell local, així com tampoc l’establiment d’unes condicions d’extracció de renda feixugues per al camperolat. Ans al contrari, potser per aquesta necessitat primerenca de poblar el territori, el nord valencià esdevé una de les zones on el dogal del feudalisme és més lleuger, en comparació amb la resta.

La vila de Morella en l'actualitat, amb les seues muralles medievals, envoltant la mola amb el castell, el aspecte actual del qual és producte del segle XIX

Fetes aquestes primeres passes, els nous pobladors no deixen d’arribar als pobles dels Ports i el Maestrat, en un degoteig continu de gent, propi dels territoris de frontera, que trasllueix la imatge d’una societat rural mòbil i molt bigarrada, que trenca amb la foscor que tradicionalment s’havia projectat sobre el segle XIII valencià. Molts pagesos que encara no han deixat les armes, enlluernats per les possibilitats d’enriquiment que ofereix la guerra amb els musulmans, decideixen marxar més al sud. Altres, en cavi, opten per romandre, posar en explotació les parcel·les concedides al repartiment i aprofitar l’actiu mercat de la terra per consolidar la seua posició al capdavant de les comunitats. Unes comunitats que, al recer de l’arribada dels colons i la progressiva concessió de privilegis per part dels senyors, prenen forma i assoleixen una maduresa institucional i política que cristal·litza en les primeres dècades del segle XIV. Aquesta és, però, una altra història, la història de la consolidació de les universitats i l’emergència de les elits rurals.