Presentació de Fer Harca. Històries medievals valencianes

Grup Harca
La setmana passada ens acomiadàvem del blog fins al setembre, però hem decidit publicar un altre post aquesta setmana també per a complementar l'anterior, oferint-vos algunes imatges i un vídeo de la presentació a València del nostre llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, a l'hora que es presentava la nova editorial Llibres de la Drassana.

Frederic Aparisi explica què és el Grup Harca

Signant llibres


El vídeo és del realitzador César Sabater

Us recordem que podeu comprar-lo per internet ací, i que a partir d’aquesta setmana estarà a les llibreries. Després de l’estiu volem fer alguna presentació més en altres llocs, a la que esteu també convidats si us ve de gust, i de la que ja donarem notícia.

D’altra banda, estem molt pagats pel reportatge que el diari Levante-El Mercantil Valenciano ens va dedicar en la secció de València diumenge passat. En aquest enllaç podeu llegir el text complet del reportatge principal, i en aquest altre el complement.

Pàgina del diari en paper

I ara sí, de nou, ens veiem al setembre. Moltes gràcies a tots els que ja heu comprat el llibre i als que ens heu donat suport.

Bones vacances. Un balanç del curs 2013/2014

Grup Harca
Frederic Aparisi i Vicent Royo, Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe, Publicacions de la Universitat de València, València, 2014

Ha estat un any especialment dur per al Grup Harca. Per bé que el començàvem conscients de les enormes dificultats, però il·lusionats amb la nostra presència col·lectiva a la Rural History Conference de Berna, prompte arribaren les contrarietats més greus. Si ja haguérem d'afrontar la baixa d'un dels nostres membres fa uns anys, ara un altre: Vicent Royo, per circumstàncies personals, abandonava el grup. Com ja advertíem l'any passat, la situació de precarietat a la qual ens veiem actualment abocats de manera general els investigadors predoctorals i postdoctorals fa que continuar en la bretxa acadèmica siga realment complicat. No debades, dos  de nosaltres, a banda de continuar en la feixuga tasca d'acabar la tesi doctoral, hem hagut de buscar sengles projectes d'investigació sobre el paisatge del pa i del sucre a l'horta de Gandia baixmedieval i sobre la història de Beniopa, finançats per institucions locals comarcals, per a poder seguir exercint professionalment com a historiadors. L'altre membre del grup té la fortuna de disposar d'una beca i contracte postdoctoral, però que, no obstant això, finalitzarà en vint mesos, amb la ja habitual incertesa que s'ha apoderat de tot aquell qui es dedica hui en dia a la recerca.

Amb tot, a pesar de la situació, ens hem resistit a deixar el blog, el principal nexe d'unió que tenim amb vosaltres, lectors interessats en la història medieval, juntament amb els perfils de twitter i de facebook, en els quals hem pogut créixer en seguidors fins a sobrepassar els 350 i els 1.450 respectivament. En el blog, per la seua banda, hem tractat de mantindre el ritme de publicació setmanal, amb un total de 36 posts, entre els quals els més llegits han estat els que hem escrit a propòsit d'un ban municipal sobre la legitimitat històrica de Felip VI davant dels valencians, els pobles valencians abandonats durant l'edat mitjana, la història de la Vila Joiosa com a capital cristiana d'una comarca musulmana i la celebració del 9 d'octubre en la societat valenciana actual. A més, s'han continuat publicant posts d'autors convidats, com els d'Esther Tello sobre la fiscalitat papal a la Corona d'Aragó o el de María José Arjona sobre la figura artística del cavall en les corts reials europees, i entrevistes a diversos historiadors de primer nivell, com Lluís To, Stefano Cingolani, Erik Thoen, Peter Moser i Jorge Eiroa. Desgraciadament, aquests dos darrers àmbits d'actuació s'han vist molt minvats al llarg de l'any i és molt probable que durant el curs vinent desapareguen quasi per complet de les publicacions del blog.  

Fet i fet, també la nostra producció acadèmica conjunta s'ha vist reduïda per les dificultats personals i generals. Així, enguany no hem pogut programar cap assistència col·lectiva a un congrés, de manera que cadascun de nosaltres hem hagut de "fer la guerra" per compte individual. Amb tot, la collita global ha continuat sent notable: hem estat presents en sis congressos (a Londres, Antibes, Viena, Manchester, Madrid, Cáceres i Lleida) i hem publicat mitja dotzena de ressenyes, cinc articles i dos llibres: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada. Els orígens del contractualisme al regne de València (1238-1330) (Fundació Noguera, Barcelona, 2014) i Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe (Publicacions de la Universitat de València, València, 2014). Aquest darrer, en especial, ens va omplir d'orgull, ja que va ser la culminació d'una sèrie de seminaris creuats que vàrem mantindre entre València i Flandes, sota la direcció de Frederic Aparisi i Vicent Royo i la participació de la resta de membres del Grup Harca i altres investigadors i professors valencians, anglesos, belgues i holandesos. Va ser, en certa mesura, una culminació acadèmica, com també ho serà, en un altre sentit, el llibre que ara tenim el goig d'anunciar-vos i que es presentarà divendres vinent, 11 de juliol a les 19:30 hores, a la Llibreria Ambreta de la ciutat de València: Fer Harca. Històries medievals valencianes

Es tracta d'un conjunt de textos originats ací mateix, publicat per l'editorial Llibres de la Drassana, que tracta de difondre la història medieval valenciana i europea al gran públic. Vos convidem, a tots els que pugueu, a assistir a la presentació del llibre i, als que no pugueu, vos deixem un enllaç per a pegar-li una ullada i poder adquirir-lo per internet sense despeses d'enviament. Volem també agrair públicament la predisposició atenta del prologuista, el professor Enric Guinot, que tant ens ha ensenyat i animat amb el seu mestratge, un agraïment extensiu a tot el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, on hem crescut com a medievalistes. Respecte a tots vosaltres, repetim les paraules que us dediquem en la introducció del llibre: «Les desenes de milers de visites que ha tingut el blog són garantia de l’interés que desperta la història a casa nostra. És per això que volem dedicar este llibre a tots aquells que ens han seguit i encara ens seguixen, a tots aquells que ens han animat i pels quals ens hem vist obligats –grata obligació!– a no defallir mai. És un regal per a tots vosaltres». Finalment, com tots els anys, només ens queda que desitjar-vos un bon estiu i esperar que ens retrobem ací mateix a l'inici del curs 2014-2015. Fins prompte!    

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

La mel és més dolça que la sang

Frederic Aparisi Romero
Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.


Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.


Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.


Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel