Encara cal que seguim preguntant-nos quina arqueologia per a al-Andalus. Entrevista a Jorge Eiroa

Any i mig després del II International Medieval Meeting Lleida, que va tindre lloc al juny de 2012, encara tenim al rebost diverses entrevistes enregistrades en aquella cita, que no han estat publicades. Vam fer-hi un gran desplegament. Hui us oferim l’entrevista que férem a Jorge Eiroa, un arqueòleg d’origen gallec amb una excel·lent projecció, que també es professor d’Història Medieval a la Universitat de Múrcia. Un territori, el que cobreix aquesta universitat, al que ha dedicat la seua recerca en els darrers anys, com no podia ser d’una altra manera.

Dos són els projectes més coneguts i importants que aquest investigador porta o portava fins fa poc entre mans. Un és el del castell de Tirieza i el paisatge agrari que l’envolta, un assentament andalusí en la frontera entre el regne nassarita de Granada i el regne castellà de Múrcia. A ell dediquem les dues primeres preguntes de l’entrevista. Amb tot, si voleu ampliar la informació sobre el tema d’una forma ràpida us recomane veure aquest altre vídeo de 12 minuts.

L'altre projecte de recerca és el que Eiroa encapçala actualment, sobre els sistemes d’emmagatzematge de productes agrícoles en Alandalús. En la pràctica ha esdevingut una oportunitat per a investigar sobre els graners col·lectius fortificats andalusins, semblants als que s’han conservat al Magrib i dels que fins ara ben poc se sabia [recordeu el post sobre les coves finestra valencianes i els graniers de falaise magrebins que vam publicar a Harca fa uns anys]. A aquest tema dediquem la quarta pregunta.

La resta de l’entrevista es centra en l’arqueologia medieval, en general, i en l’arqueologia sobre Alandalús, en particular, a més de qüestions de metodologia. Entre les respostes de Jorge Eiroa m’agradaria destacar varies coses. D’una banda, la defensa del retorn a les grans preguntes i al debat històric, més enllà de les qüestions tècniques i metodològiques en les que de vegades es queden molts arqueòlegs. D’altra banda, la proposta (per a alguns possiblement conflictiva) de deixar de banda inicialment la documentació escrita, per a fer arqueologia medieval per si mateixa, com a objecte d’estudi. Així, es mostra partidari de no acudir a les fonts escrites fins que no s’hagen extret unes conclusions a partir del registre arqueològic, per a poder confrontar després unes i altres. Unes qüestions que, per descomptat, només es plantegen els arqueòlegs medievalistes, i que no tenen sentit per a d’altres períodes.

En definitiva, una entrevista molt recomanable de la que es poden extraure conclusions i propostes de debat.

.

La guerra a la frontera (II). Una nova ràtzia i el saqueig de Guardamar (1331-1333)

L'altre dia parlava d'una ràtzia cristiana a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Granada iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental. No obstant això, ja llavors vaig observar que eixe no era l'objectiu més usual d'aquest tipus d'incursions, les quals cercaven, bàsicament, el botí en forma de captius i de ramats. En podem trobar un bon exemple en el marc del mateix enfrontament, a finals d'agost de 1333, i pràcticament amb els mateixos dirigents protagonistes: el portantveus del procurador reial a la zona oriolana Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de Xivert Dalmau de Cruïlles -de l'orde de Montesa-, el noble i adelantado don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia, que acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca.

De Lorca a Lorca, atacant Huércal, Overa, Antas, Vera i Las Cuevas de Almanzora (c. 130 km.)

Així les coses, el dijous 26 partiren de Llorcha ensemps ab tots los del lloc i cavalcaren sense descans fins haver cobert en un dia els 40 quilòmetres que hi ha fins a Huércal e Overa, que talaren el divendres. Sense solució de continuïtat, anaren jaure a Antas, talaren-la e prengueren tro a XXX catius, mentre una algara marxà a la cerca de botí, bo i tornant el sendemà, dissabte, ab CXVIII catius e tro ab L bèsties groses e bé IIII míl·lia de bestiar menut, e molta roba. Aquest mateix dia manaren partir altra algara i la host principal se n'anà a la font de Vera, la plaça forta dels andalusins, que permeté l'arrecerament d'aquests darrers en la barrera. Els cristians, doncs, talaren tot lo dia entrò lo digmenje, alhora que una altra algara fou enviada a saquejar els voltants, però únicament pogué talar l'horta de Las Cuevas de Almanzora. Al remat, al dia següent, dilluns, ja havien tornat tots a Lorca: en a penes 4 dies havien corregut més de 130 quilòmetres, havien enviat tres algares i havien pres fins a 148 captius, 50 caps de bestiar gros, 3.000 de menut i molts altres béns. En arribar a la vila murciana, l'avaluació i el repartiment del botí degué ser immediat. Així evoca una operació d'aquest caire Josep Torró:

Es reuneixen les preses d'una expedició de saqueig que acaba de finir: bestiar agrupat en un corral improvisat, robes escampades, armes, objectes de metall fi, tot ben visible. Els quadrilleros inventarien acuradament cada cosa sota una estricta supervisió; després es procedeix a l'encant públic i el botí es converteix en valor expressat en moneda. Una vegada efectuada la conversió se satisfan primer els estipendis i les compensacions; d'allò que resta es paga el quint reial, i finalment es reparteixen les quotes.

Tanmateix, la guerra a la frontera també comptava amb l'altra cara de la moneda. A penes dos anys abans, en octubre de 1331, el nucli valencià de Guardamar havia estat abatut e pres per complet. Els andalusins no havien deixat ni un habitant, segons explicaren al rei d'Aragó els veïns de la població murciana de Molina de Segura. En primer lloc, informaven que todo el poder del rey de Granada con Çahat Arriduan, son cabdiello mayor, entraron por esta tierra, que podían seer dos mill e quinientos omes de cavallo e XII mill omes de pie, dels quals hi havia 800 cavallers bien encavalgados. A continuació, relataven la devastació ocasionada per aquell exèrcit: entraron, mal pecado, a Guardamar, e non dexaron y cosa del mundo, que todos los levaron, grandes e pequennos. També les autoritats reials valencianes notificaren del saqueig, tot advertint que potser els musulmans tornarien a entrar en lo dit regne per altre loch, car ab ells van molts renegats e bandeyats e moros de la terra, que·ls mostren los passes e entrades en los lochs. L'avaluació de l'atac era igualment catastròfica:

Lo poder del rey de Granada se n'és tornat e ha cremat e derrocat tot lo loch de Guardamar, e encara totes les alqueries de Oriola e de Elg, e menen-se'n de MD catius a en pús entre hòmens e fembres e infans, e DCCC yegües e II míl·lia vaques e pús, e d'altre bestiar menut sens compte, e XX míl·lia cafices de blat e tot l'altre ben moble, e van-se'n ab ells bé CCCC moros de Elg e d'altres molts d'altres lochs, los quals los han liurades de DCCC atzembles en pus e donada tota ayuda que·ls han poguda donar.

Recreació històrica de Guardamar abans del segle XVIII (Gravat de Francesc Aracil)

Amb tot, aquesta precarietat dels llocs de frontera no era obstacle per tal que, de seguida, hi hagueren homes i dones disposats a habitar-los. De fet, a penes un any després trobem les primeres notícies de la població qui ara novament se fa del dit loch de Guardamar. Podem suposar quina mena de gent era: per davant de tot, disposada a viure d'aquesta mena d'economia de frontera basada en el botí. Així ho sabem, per exemple, d'un dels nous habitants del Guardamar renascut en 1332: Pere de Tona, veí de Múrcia, hom bo e espert d'armes. Ell mateix havia estat un dels defensors de la vila davant l'atac andalusí, ja que, en assabentar-se de l'arribada de l'exèrcit nassarita, del seu propi logà vint e set òmens entre balesters e lançers, e de nit vench al dit loch de Guardamar, e meteren-se aquí per aydar e defendre lo dit loch. Tanmateix, el resultat per a aquesta companyia de peons fou desastrós, 22 moriren i els altres 5 foren presos:

L'endemà maytí fo lo dit loch acercat per lo dit poder, e fon ferit e cativat lo dit Pere de moltes nafres en la presó e batalla e esvayment del dit loch, e moriren aquí de sos companyons vint e dos, e los altres, ab el ensemps, cativaren.

L'antic habitant de Múrcia havia estat dut al lloc de Vera, però finalment havia aconseguit negociar la seua llibertat: s'havia atallat e remut per XXX dobles d'or. Amb tot, Pere de Tona no comptava amb aquells diners i, per tal de pagar-los, deixà com a hostatge un seu fill qui és d'edat de VIII ayns, tro aja pagada la sua remçó. En conseqüència, fins que no pagués la suma establerta, el xiquet romandria captiu a l'altra banda de la frontera. Així les coses, havia decidit establir-se a Guardamar per tal de formar-ne part de la nova població, ab sa muller e ab tota sa família, mentre cercava fórmules per a reunir els diners. Una d'elles fou presentar-se davant Alfons el Benigne per tal de demanar-li el seu favor amb l'objectiu de treer lo dit fill seu de catiu. Desconeixem, però, el desenllaç de la seua història. En tot cas, se'ns presenta com un bon exemple del poblador de la frontera. Emigrant, expert en armes i disposat a l'enfrontament bèl·lic: una peça més de tot un engranatge estructural bolcat cap a la guerra i l'expansió territorial com a forma de reajustament dels propis desequilibris de la societat feudal.

De la proporcionalitat tribal i el valor fiscal de la terra: la fila i l'alfaba

Dijous passat, Thomas Glick feia la conferència inaugural del III Congrés d'Estudis de l'Horta Nord, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica. Tot un clàssic de la nostra historiografia, i assidu visitant de casa nostra, el professor nord-americà va fer un repàs –en el seu pastitx de valencià i català, com li agrada dir a ell– a algunes suposades continuïtats institucionals en els regadius abans i després de la conquesta feudal. I en concret va parlar sobre els conceptes de fila i alfaba. En realitat, no es tracta de res nou, però sembla que no hi ha informació sobre açò a la xarxa, i és probable que tot plegat no siga massa conegut fora dels especialistes en regadius, per això aprofitaré l'avinentesa per tractar d'explicar-ho ara breument, i afegir-ne alguna cosa.

Que l'organització dels sistemes hidràulics d'origen andalusí es basa en la proporcionalitat ja fa temps que ho sabem, però no sempre s'ha entés així. La major part dels sistemes hidràulics valencians, sobretot els més grans i fluvials, es reparteixen l'aigua per files. La fila, és la quantitat d'aigua que correspon a cada séquia o a cada braç del total que hi ha disponible. I així, per exemple, a l'horta de València, que és la més gran, l'aigua del riu Túria o Guadalaviar es divideix en 138 files, de les quals corresponen 48 a la séquia de Montcada, 14 a la de Quart, 10 a Tormos, i així successivament fins a les 10 de Rovella, que és la darrera séquia de les 8 que hi ha. En aquest mateix sentit, el riu Millars es divideix, almenys des de 1346, en 60 files, de les quals 14 són per a Vila-real, 14'5 per a Castelló, 14'5 per a Almassora i finalment 19 per a Borriana. El riu dels Sants, un afluent del Canyoles, té 24 files a Xàtiva, i el riu d'Alcoi 48 per a l'horta de Gandia i Oliva.

Des del segle XVII molts enginyers han intentat calcular la mesura exacta de la fila, entenent-la com la quantitat d'aigua que passa per un forat d'un diàmetre determinat a una velocitat fixa, però no han tingut mai èxit. És cert que aquestes xifres de les files als rius que han arribat a nosaltres poden haver estat modificades al llarg del temps, com per exemple en el cas del Millars, on els feudals van construir séquies noves a Castelló i Vila-real. Però Glick es va adonar, ja en el seu Irrigation and society en medieval Valencia, publicat el 1970, que totes aquestes xifres semblen ser múltiples de 12, com ara 24, 48 i grups de 14 + 10 = 24, i per tant proposava que tot plegat era un sistema basat en les hores del dia. I en efecte ho és. Ara sabem que es tracta d'un sistema dual, tant proporcional com temporal. Quan hi ha abundància d'aigua al riu, aquesta es divideix proporcionalment entre les diverses séquies d'acord amb les files establertes; però quan hi ha sequera i l'aigua del riu no és suficient per a donar servei a totes les séquies a la vegada, l'aigua es tandeja i tota va a parar a una sola séquia per torns horaris. Així, per a entendre'ns millor, podem dir que quan hi ha aigua suficient la fila és una mena de percentatge i, per exemple, en el cas de Montcada, podem dir que les 48 files del total de 138 que té el Túria, per a nosaltres serien el 34'78 % de l'aigua del riu, mentre que les 14 files de Quart seria el 10'14 %, etc. Així, tant si hi ha poca aigua com si hi ha molta, tots reben sempre la mateixa quantitat proporcional pactada pels constructors en origen. És el mateix procediment que després s'empra dins del mateix sistema hidràulic, on gràcies als partidors de llengua cada braç rep sempre la mateixa quantitat d'aigua proporcionalment a la que li toca.

Partidor proporcional de llengua. Les llengües del Raig, traslladades i reconstruïdes en un parc de València. Va ser la primera infraestructura hidràulica d'aquestes característiques que va ser excavada amb metodologia arqueològica, i es va revelar que l'obertura de cada costat era, segons Sergi Selma, de dos colzes egipcis.

Per contra, quan hi havia poca aigua, tota la del riu seria per a Montcada durant 48 hores, és a dir, dos dies, i després per a Quart durant 14 hores, després per a Tormos durant 10 (juntes fan 24 hores, un dia), i així successivament. Glick, fins i tot va anar més lluny i va proposar que, perquè el sistema de l'horta de València fos lògic, el riu hauria d'haver tingut originàriament 144 files, i no 138 com ha tingut sempre des que ho tenim documentat. Així, Montcada tindria l'aigua dos dies, i la resta de séquies la tindrien un dia per parelles de 10 i 14 hores cadascuna, fent entre totes cicles de 6 dies i un seté de descans. El problema és que, perquè això fos així, deuria haver-hi una novena séquia a l'horta nord de València que fes parella amb Favara. Tot i que no es tractaria d'una séquia desapareguda, de la qual no tenim cap referència, sinó d'una séquia i comunitat de regants que possiblement es va fusionar amb una altra. Anys després, estudiant l'estructura de la séquia de Mestalla, Enric Guinot proposaria que aquesta séquia desapareguda podria haver estat la séquia de Petra, un dels tres braços principals en què es divideix Mestalla, que té una estructura diferent, i que creua la séquia mare per damunt. En algun moment indeterminat, doncs, la séquia de Petra i la séquia de Mestalla (Rambla-Algirós) es degueren unir en una sola, canviant el repartiment de les files del riu.

La comparació de les institucions dels regadius amb altres països del món islàmic va permetre Glick veure que aquest sistema de particions basades en el 12 també existia, per exemple, al sud d'Iraq, on la mesura d'aigua és el waqt (temps), de 12 hores; al Iemen és el farḍ, que val 24 hores; i a la Ghūta de Damasc la mesura és el qīrāṭ, amb un valor proporcional que varia d'una séquia a una altra però que es basa en 1/24 part. Tot plegat va portar Glick, inicialment, a proposar que el repartiment en files de l'horta de València podia haver estat d'origen sirià, la qual cosa va ser molt criticada perquè el poblament al Xarq Alandalús havia estat fonamentalment berber com demostrà Pierre Guichar. Això portà Glick als anys noranta a proposar que podia haver estat una autoritat omeia, de Síria, qui haguera portat a Alandalús el sistema de Damasc. I finalment, fa uns pocs anys, es va poder comprovar que, en realitat, no es tracta de models ètnics que es porten d'un lloc a un altre per part d'un tipus concret de població, sinó que els models són àmpliament coneguts per la població mediterrània i s'apliquen d'acord amb les necessitats ecològiques de cada lloc. A més, al nord d'Àfrica també hi ha rius dividits així.

Pel que fa al nom de la fila, sembla que es tracta d'una traducció de l'original àrab khaiṭ (o jayt al "mode castellà"), que en àrab significa, en efecte, fil. A Lorca, de fet, al torn de reg li diuen casa, que també és la traducció de dār, corrupció dialectal de daur, torn. Segons Glick, Pedro de Alcalá tradueix kait min mi com a “hilo de agua”, i un diccionari algerià francés-àrab –que reflecteix, per tant, els costums magrebins– diu que el khaiṭ és una sangria en una séquia de reg, un rec, o una séquia. És a dir, no és una mesura, sinó la pròpia séquia, cosa que també passa, encara ara, a l'horta de València, on algunes séquies reben el nom de fila (fila de Massarrojos, fila de Borbotó, la fileta). A més, la versió àrab de la fila, el khaiṭ, s'ha conservat en el topònim d'algunes séquies, com ara a la séquia d'Alfait, d'Alberic; a la séquia i alqueria d'Alfeitamí, d'Oriola, que seria al-khaiṭān, les dos files; i, per descomptat, a la séquia de Faitanar, de l'horta de València, que seria Khaiṭ an-nahr, la fila del riu, la fila derivada del riu. Finalment, cal dir que és possible que la fila tinguera una mesura divisòria, la ploma, de la qual no en sabem molt més.

L'altre concepte del qual va parlar Glick va ser l'alfaba, un mot que apareix àmpliament al repartiment de l'horta de Múrcia –tot i que es coneixen molts pocs casos més del seu ús– i que no va ser entés pels conqueridors feudals, per la qual cosa va desaparéixer de seguida. Inicialment va ser entés com una mesura de superfície i, de fet, ho va ser durant un temps, però prompte va ser oblidada fins que va ser recuperada pels historiadors. El primer en explicar la seua etimologia va ser Reinhart Dozy, qui l'explicava provinent de l'àrab ḥabba, i ho traduïa per “grain, et aussi une petite partie d'une chose”. En 1958 Arnald Steiger, després de descartar hipòtesis etimològiques anteriors va deixar clar que, en efecte, el seu origen era ḥabba, en àrab gra, i que també tenia relació amb la llengua amazīgh, lḥ'abt, que significaria el mateix. I a través, igualment, del mètode de la comparació, Steiger va proposar que l'alfaba era una mesura d'aigua, ja que havia llegit que era un costum berber emprar uns utensilis de metall amb forats que actuaven com una mena de clepsidra per a mesurar el torn del reg, d'acord amb el temps que tardava en omplir-se l'atifell pels forats quan era introduït a la séquia o a la bassa de reg. A més, aquesta mena de rellotges d'aigua tenien marques al seu interior que assenyalaven el temps, anomenats, precisament, lḥ'abt. En l’actualitat encara empren aquest sistema alguns grups berbers nord-africans per a mesurar el temps dels torns de reg i, de fet, sembla que tant a Múrcia com a Lorca, i a altres localitats, s'ha emprat fins fa no molts anys un mètode exactament igual, dels quals el més conegut és el jarro de Jumilla.

Clepsidra o rellotge d’aigua que s’empra encara actualment en un poble de la costa atlàntica del Marroc. Sobre una cassola plena d’aigua flota un bol metàl·lic amb un forat, que es va omplint a poc a poc fins que s’afona, moment en el qual ha quedat consumit un torn i torna a començar. El temps que tarda en afonar-se és sempre constant. Podeu veure ací un reportatge fotogràfic sobre com funciona aquesta clepsidra.

Steiger havia aportat una explicació a l'alfaba que, aparentment, semblava raonable, però no acabava de quadrar perfectament, malgrat la irrefutable explicació etimològica d'al-ḥabba. Juan Torres Fontes, el màxim coneixedor del repartiment murcià, tampoc mai no arribà a poder explicar suficientment el significat de l'alfaba, però sí sabia que no era una mesura d'aigua, o de temps d'aigua, com proposava Steiger, ja que al repartiment l'alfaba s'empra indistintament per a terres de regadiu, de reg esporàdic i de secà. Tampoc era una mesura de superfície com la tafulla, és clar, però és que a més a més les alfabes no solament s'apliquen a parcel·les de terra, també a cases i a altres objectes, per la qual cosa Torres Fontes tenia clar que l'alfaba tenia un sentit de valor, d'apreciació econòmica. Fins i tot, en un esment aïllat del Repartimiento, però molt revelador, l'alfaba apareix com a sinònim de renda. De fet, si alguna cosa és evident, només amb la lectura de la documentació del Repartimineto de Múrcia, és que els oficials del rei, els repartidors, empraren documentació oficial de l'estat andalusí, els “azimen” (al-zimâm) on estava registrat l'impost que devia pagar cada propietari d'una parcel·la. Per això, en les donacions d'Alfons el Savi moltes vegades va indicat el nom de l'anterior propietari desposseït, i sempre van indicades la superfície de la parcel·la en tafulles i el seu valor en alfabes. Per a Torres Fontes, doncs, l'alfaba que apareix al repartiment murcià és la quantitat fiscal que cal pagar a l'Estat d’acord amb el valor de la terra, que es calcula a partir de la seua superfície, la quantitat d'aigua a la que té dret, i la qualitat de la terra. Però és evident que els cristians mai no arribaren a entendre el seu vertader significat, o almenys no van saber calcular-lo, perquè encara que inicialment la van emprar en els repartiments seguint allò establert abans per l’Estat andalusí, contínuament recorrien a algun “moro sogueiador et sabidor de afabba” perquè solucionara els problemes que tenien al respecte.

Segurament Torres Fontes va encertar de ple explicant l'alfaba en el context del repartiment i els azimen com el valor de la terra per al fisc andalusí. Però això no acaba d'explicar el seu origen a partir del mot gra, ni el seu significat absolut. De nou, ha estat Glick qui ha fet una nova proposta, gràcies a la lectura d'un llibre sobre oasis magrebins, quasi de manera fortuïta com ell mateix admet. El llibre de Nadir Marouf (1980), Lecture de l'espace oasien, permet esbrinar que, en efecte, la ḥabba havia estat una mesura hidràulica antiga entre els berbers, que amb la colonització francesa va passar a mesurar-se en peus. Però sembla, segons aquest autor, que amb l'avanç de la cerealicultura la ḥabba va evolucionar també com a mesura de taxació, indicant al valor d'una parcel·la d'acord amb la seua capacitat per a produir cereal, grans d’ordi. I així, no només servia per a mesurar el valor de la terra cerealícola, sinó també el de camps de palmeres, les cases i altres moltes coses, que s'indicava en la quantitat d'ordi que calia vendre per a comprar eixe objecte. Marouf, és clar, desconeix l'existència de l'alfaba a Múrcia, però pareix donar-li un ús semblant a Algèria. També cal dir que l’autor documenta aquesta pràctica entre els berbers Zanata, i Glick busca referents d'aquesta tribu a Alandalús, on en efecte hi ha tant a l'horta de Múrcia com a les valencianes Atzeneta d'Albaida i Atzeneta del Maestrat. Tot i això, no pot ser una practica exclusivament zenata de cap de les maneres.

Grans d'ordi

En realitat, val a dir que no acabe d'entendre per què ha costat tant arribar a aquesta conclusió. De fet, l'explicació de Glick per a l’albafa murciana pot ser més o menys correcta, però no és cap particularitat zenata i ni tan sols amazigh. Hi havia prou amb consultar qualsevol enciclopèdia sobre l'islam per a saber que ḥabba és la fracció més menuda del sistema de mesures que empren els àrabs per als metalls com l’or i les pedres precioses, que fins i tot està a la viquipèdia. De major a menor en formen part les fraccions raṭl, ūḳīya, mithḳāl, dirham, dānaḳ, ḳīrāṭ, i finalment, en efecte, ḥabba, alguns dels quals són ben coneguts, com el dirham, que es va convertir en moneda. El seu valor real no acaba d'estar clar, perquè ha variat al llarg del temps i dels territoris, però el seu origen està en el pes d’aquests metalls preciosos, i així sabem que ḥabba en àrab, com a mesura de pes, és equivalent al granum europeu, un divisor de la lliura emprat en farmàcia a tota Europa fins a l'adopció del sistema mètric decimal. Així, doncs, pareix normal que el valor d'una parcel·la o de qualsevol objecte es puga expressar en alfabes, a Múrcia i a qualsevol altre territori de llengua àrab, com també en rals, dirhams o en kirats. Al cap i a la fi, segurament eren unitats de compte com el sou i el diner, que posteriorment es traduïen en moneda corrent. Són, de fet, unitats de compte ideals per a establir una taxació proporcional a un valor total que pot canviar, ja que, de fer-ho en moneda corrent, la quantitat hauria de ser revisada constantment.

Com a conclusió de tot plegat, cal dir, pel que fa a la fila, que estem al davant d'un sistema tribal de repartiment de l'aigua. El nombre de files no és producte de la imposició per part de cap autoritat de l'estat, ni siriana ni berber, sinó el resultat dels pactes establerts entre les tribus constructores dels sistemes hidràulics. Pel que fa a l'alfaba, és possible que en algun moment haja estat una mesura de repartiment de l'aigua entre els berbers del Magrib i del Xarq Alandalús. En aquest cas, jo diria que sembla més bé propi de sistemes petits amb bassa d'acumulació, on l'aigua es reparteix per temps, més que no de sistemes fluvials, on l'aigua és abundant i es reparteix proporcionalment entre els usuaris, emprant el temps només quan hi ha sequera. Ara bé, és obvi que l'alfaba, amb el significat en qual apareix al repartiment de l'horta de Múrcia, indica el valor la terra, expressat en unitats de compte, i aquest sentit és el que li va donar l'Estat andalusí quan calculà els tributs que calia pagar per la terra. Així ha arribat fins a nosaltres, a través del repartiment de l'horta de Múrcia, perquè els feudals van emprar els azimen o registres de l'Estat andalusí. Una mostra, doncs, de com el poder s'apropia d'una part de la producció camperola. Al cap i a la fi mesurar, comptabilitzar, és el primer pas per a fiscalitzar.

La guerra a la frontera. Una ràtzia cristiana des de Lorca fins a Vera en 1330

El més de 200 quilòmetres que hi ha entre Càceres i Sevilla o entre el nord valencià i Múrcia foren conquerits pels cristians als andalusins en a penes una generació, entre la dècada de 1220 i la de 1240. Tanmateix, la distància similar que hi ha de Sevilla a Màlaga o de Múrcia a Almeria es va mantenir com a fita entre uns i altres durant vora dos segles i mig, fins a la presa de l'emirat nassarita a les darreries del segle XV. Així les coses, la guerra de frontera que s'havia practicat durant molt de temps des de les extremadures castellana, aragonesa o catalana, es traslladà ara a la zona andalusa i murciana, on es concentraren els cavallers i els camperols-soldat que participaven recurrentment en les incursions contra el territori islàmic.

Avanç de les conquestes cristianes entre 1220 i 1250

En aquest sentit, les ràtzies frontereres a penes han deixat rastre en les cròniques reials, centrades a narrar les grans conquestes territorials. Tanmateix, en funció de l'increment de fonts documentals produït a partir de finals de segle XIII, hi ha ocasions en què podem comptar amb informació més o menys precisa de com es desenvolupaven aquestes incursions. Així, per exemple, a través d'una missiva transcrita per Andrés Giménez Soler en la seua biografia de don Juan Manuel, podem reconstruir parcialment un atac dut a terme en 1330 per tropes murcianes i oriolanes al llarg de la frontera oriental de l'emirat granadí. El context general era el de la croada contra els nassarites declarada aquell mateix any, després que Alfons XI de Castella i Alfons IV d'Aragó pactaren la reedició de l'atac conjunt –per l'est i per l'oest– que ja havien realitzat a gran escala els seus pares en l'any 1309. Així les coses, mentre el monarca castellà assetjava el castell de Teba, els exèrcits orientals reberen ordre d'entrar en tierra de moros. Consegüentment, els principals magnats castellans presents a la zona (don Juan Manuel, Juan Núñez de Lara i el bisbe de Múrcia) acordaren amb els valencians (el procurador reial d'Oriola, Jofré Gilabert, i el mestre de Montesa, Pere de Tous) una incursió que havia de començar el diumenge 26 d'agost des de Lorca, la veritable plaça forta de la frontera cristiana.

Fortalesa de Lorca, actualment museïtzada

S'hi reuní una considerable xifra de 2.000 peons i entre 700 i 800 cavallers, entre els quals segurament predominaven els genets lleugers, característics d'aquests atacs. Abans de partir, el diumenge al matí se celebrà una missa, bo i solemnitzant l'eixida com un acte de guerra santa: hoym tuyt missa ab don Johan Manuel... e ell e alcuns cavallers seus preseren la creu. Tot seguit, l'exèrcit congregat es dividí en dos. D'una banda, aniria la cavalleria lleugera i el gruix dels peons (tots los de la genetia ab la major partida dels hòmens de peu anassen davant, en algara) i, d'una altra banda, la cavalleria pesada seguiria el seu propi trajecte, quedant tots plegats per a un moment posterior: en dia e ora que fóssem ensemps en loch çert. D'aquesta manera, el primer grup, comandat per Jofré Gilabert, no deixà de cavalcar fins a la mitjanit, quan arribà a Santopétar, on romangué fins al dilluns. Aquest dia, cap a les tres de la vesprada, isqueren en direcció a Chercos, lloc al qual aplegaren a l'alba del dimarts, després d'haver viatjat sense descans. Ací realitzaren la seua primera acció d'atac: entraren en el raval, prengueren molta roba, mataren V o VI moros i feriren molts d'altres. Sense solució de continuïtat, es dirigiren a les properes poblacions de Líjar i Albánchez, on talaren les respectives hortes, abans de desplaçar-se a Almanzora.

Trajecte inicial de l'algara amb cavalleria lleugera i peons (c. 88 quilòmetres)

Per la seua banda, la cavalleria pesada arribà al seu primer objectiu el dilluns pel matí, concretament a Huércal, e aquí talam. A més a més, alcuns fills de cavallers perseguiren els musulmans concentrats a l'altra banda del riu, fins que aquests hagueren de refugiar-se en el castell: els muntaren tro a la força. De seguida, la resta de l'exèrcit s'hi acostà a lluitar: ab nostres senyeres e penons pujam lessús, tro a la porta del castell, e aquí posam nostres cenyeres e combatem-lo gran estona. Tanmateix, la fortalesa era fort gran e bella i, després d'haver causat la mort de VI o VII moros, els cavallers es retiraren a arrasar les collites: tornam en l'orta, e aquí talam tot aquest dia e la nit. El sendemà, dimarts al matí, partiren cap a Zurgena, a uns 10 quilòmetres, on talaren novament, dinaren i, aprés dinar, se n'anaren a Arboleas, e aquí talam semblantment. Amb tot, un esforç com el que havien fet, saquejant fins a tres llocs diferents en a penes dos dies, requeria un descans: al vespre fom a jaure en l'orta d'Almançora.

Trajecte inicial de la cavalleria pesada (c. 60 quilòmetres)

Almanzora era el lloc on s'havia fixat la cita amb l'altre grup, de manera que, tots plegats, es dedicaren a talar l'horta tota aquella nit. Al dia següent, dimecres, l'exèrcit es dirigí a Albox talant sense deturador, puix ascendien per la rambla del riu homònim, qui és tota orta. En arribar a aquell mateix lloc, on a fort bella orta, uns cavallers foren dret del castell, mentre la resta de les tropes es dedicaven a assaltar tota la vila, matant VII o VIII moros, ferint-ne molts i prenent d'altres com a captius. No obstant això, novament la bona disposició defensiva del castell, que ere ben establit e ab bona força, impulsà els cristians a centrar-se en la desfeta dels cultius. Així, després de dinar, es quedaren uns quants en celada (80 cavallers i 200 peons), mentre la resta de l'exèrcit començà la retirada per la mateixa rambla de l'Albox, continuant amb les tales: no lexam ram ni fulla, e anam-nos a Overa, on a gran orta e bells olivars. Una altra vegada, l'horta fou l'objectiu prioritari durant tota la nit, al temps que els que s'havien quedat a Albox tornaren amb botí: ab XII moros que agren presos, e agren morts VI.

Finalment, el dijous es realitzà al darrer atac, en aquest cas a Vera, mentre un altre grup es quedava a Overa, prenent fins a XXXII moros, e, morts, pus de VI o VII. A Vera, però, estaven les barreres del sistema defensiu granadí, de manera que isqué al pas la cavalleria nassarita: alcuns cavallers nostres de la genetia avien torneigs ab els. Així les coses, talant l'horta i cremant les torres que y a, de què ells fan talayes, l'exèrcit retornà, sojornant a Las Cuevas de Almanzora, on avia la pus bella orta que fos en la frontera. L'endemà, divendres, el descans es produí a Pulpí i el dissabte –després d'haver corregut fins a 242 quilòmetres en el trajecte més llarg– regressaren tots a Lorca, el punt de partida. Per tant, l'expedició durà tot just una setmana, en la qual s'atacaren fins a 10 llocs en només 4 dies (Chercos, Líjar, Albánchez, Huércal, Zurgena, Arboleas, Almanzora, Albox, Overa i Vera), provocant el terror i danys greus tant en les collites com en les talaies defensives de la zona. A més a més, es mataren fins a 34 andalusins i es prengueren un mínim de 44 captius, el que contrastava amb l'escàs volum de les baixes cristianes (4 morts, alguns ferits i un cavall perdut).

Queda així reflectida la trajectòria d'una entrada fronterera en temps de guerra oficial entre els sobirans cristians i musulmans. En aquests casos el botí no era tan important com en altres, puix primaven els danys causats als enemics, amb l'objectiu d'afavorir el decantament de la pròpia guerra en favor del bàndol propi. Amb tot, en condicions "normals", és a dir, en aquelles en què un monarca cristià no intervenia directament –com succeïa en aquesta ocasió, amb la presència d'Alfons XI al front oriental–, el botí era l'objectiu fonamental de qualsevol participant en una incursió. I, en aquest sentit, la manera de procedir era molt similar a la que acabem de veure: una ràtzia llampec, l'avançament d'alguns en algara, el saqueig de poblats, les celades deixades en certs llocs i la negativa a combatre les fortaleses. La presa de botí, en homes o ramats, era allò prioritari. Però, d'altra banda, el mateix informe que acabem de comentar, segurament enviat pel mestre de Montesa a Alfons IV d'Aragó, mostra també l'altra cara de la moneda: les referències a la "bellesa" de les hortes és constant, val a dir, s'hi tracta d'avaluar a l'engròs el possible botí "permanent" que obtindria la monarquia en cas de presa del territori. No debades en aquells moments el rei castellà havia accedit a donar a l'aragonés aquesta part de l'emirat granadí si aconseguien desfer el poder nassarita. Així les coses, aquell paisatge rural ric, amb nombrosos espais agraris irrigats, apareixia a ulls dels dirigents cristians com una terra a conquerir, un botí major que, tanmateix, no aconseguirien fins a molt més tard...