Ramon Muntaner i els almogàvers: antigues i noves visions de la història

Fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya va declarar oficialment el 2015 com Any Ramon Muntaner, ja que enguany s’acompleix el 750 aniversari del naixement a Peralada d’aquest cronista medieval. Un dels autors de les tradicionalment anomenades com a Quatre Grans Cròniques (les de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Pere el Cerimoniós). Com és habitual en aquests casos, l’any anirà ben ple d’actes, col·loquis i conferències sobre Muntaner al país veí, i possiblement també es faça alguna cosa per València, Mallorca i fins i tot Aragó. Nosaltres, de moment, volem fer-ne referència mostrant-vos dos vídeos, que són molt diferents entre ells, i precisament és aquest contrast el que volem remarcar.

La imatge clàssica de Ramon Muntaner, una caplletra en miniatura que el representa escrivint la seua Crònica

En primer lloc podeu veure un capítol que pertany a una sèrie documental que va emetre la Delegació de RTVE a Catalunya el 1981, que s’anomenava “Desperta Ferro”, i que ara es pot veure des de la secció “A la carta” de la web de la televisió pública espanyola. La sèrie consistia en un recorregut que seguia la mateixa ruta que feren els almogàvers entre finals del segle XIII i principis del XIV per terres de Grècia i Turquia, que en aquell moment pertanyien a l’Imperi Bizantí. I aquest capítol concret, el tercer, està dedicat a “la venjança catalana”, que és el nom amb el que es coneix tradicionalment l’episodi de violència, saqueig i extermini que van engegar els almogàvers el 1305 contra la població grega, després de l’assassinat del capità almogàver Roger de Flor per ordre de l’emperador bizantí. Fou des de Gal·lípoli, que era la base d’hivern dels almogàvers, i que precisament estava administrada en aquells anys pel mateix Ramon Muntaner, que el gruix de l’exercit de catalans i aragonesos va partir per engegar una guerra que els grecs tardarien segles en oblidar.

Arxiu TVE Catalunya - Desperta Ferro - La Ruta dels Almogàvers. La venjança catalana

Evidentment, és quasi una relíquia de documental, i no el posem ací perquè el vegeu com una font d’aprenentatge i divulgació sobre els almogàvers, sinó perquè us fixeu més bé en com es presentaven els fets el 1981 i com es tractava la història en aquells anys. De fet, el guió del documental beu directament de la historiografia que s’havia fet al llarg del segle XX a Espanya (i també a Catalunya), molt positivista i amb certs tics de romanticisme en el cas de la història política, que encara estava en vigor perquè no s’havia investigat més i a penes començava a penetrar a les universitats la Nouvelle Histoire francesa i el Marxisme. No es tracta de criticar-ho ni jutjar-ho, simplement de constatar-ho i fer història de la historiografia, i podríem dir que el documental és, si ens permeteu el paral·lelisme, un document històric de la divulgació de la Història.

El contrast l’oferim amb un vídeo recent, que de fet és un dels primers productes que ens proporciona l’Any Ramon Muntaner. Es tracta de la conferència que va pronunciar l’historiador Stefano Maria Cingolani a l’Ateneu de Barcelona fa unes poques setmanes, en la qual ens avança alguna de les coses que sabem vertaderament sobre la figura de Ramon Muntaner, a l’espera de l’aparició del seu pròxim llibre sobre el personatge. I ens dóna també algunes de les claus que ens han de servir per entendre i saber llegir la seua obra amb la cautela necessària. Perquè Muntaner era un escriptor medieval que, en definitiva, tenia poc de cronista i bastant de novel·lista. Aprenguem, doncs, d’aquest magnífic historiador catalano-italià, que en els darrers anys està revolucionant molt del que sabem de la història política de la Corona d’Aragó entre els segles XII i XIV.

"No hi ha contacte entre la producció acadèmica i el públic": Entrevista a Stefano Cingolani

Stefano Cingolani va ser el primer entrevistat d'aquest blog, fa ni més ni menys que sis anys. En aquells moments no teníem càmera i ens havíem d'acontentar amb transcriure i publicar les converses. Amb el temps us hem pogut oferir les gravacions i, per això, ha estat un plaer tornar a entrevistar-lo i xarrar amb ell sobre l'evolució de la seua peculiar carrera investigadora. El doctor Cingolani és un dels pocs historiadors -filòleg de formació- del nostre entorn que, sense plaça acadèmica, es guanya la vida exclusivament amb la investigació, alternant treballs més tècnics i erudits amb d'altres destinats a la divulgació, però sempre amb un marcat nivell d'excel·lència. 

Així, després d'haver estat un dels grans protagonistes historiogràfics del vuitè centenari del naixement de Jaume I el 2008, posteriorment s'ha centrat en el regnat de Pere el Gran, de qui ha publicat una biografia, una nova edició de la crònica de Bernat Desclot i totes les cartes i pergamins conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A més a més, ha participat en l'estudi de les tombes reials de Santes Creus començat el 2009, prepara la transcripció gradual dels registres de Cancelleria de Pere el Gran en col·laboració amb la Fundació Noguera i ha continuat publicant anals catalans dels segles XI i XII dins del projecte de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. D'aquests tres projectes ens va parlar en concret, anunciant que encara s'han de publicar els resultats definitius del primer en forma de llibre, que la posada en marxa del segon revolucionaria els coneixements sobre el regnat en qüestió i que el tercer està trobant serioses dificultats de finançament. 

Finalment, respecte del paper dels medievalistes en la societat actual, ens parlà de la falta de connexió entre la producció acadèmica i el gran públic, dins del qual hi percep molta gent interessada en la història medieval, que es veu, tanmateix, mancada de circuits de coneixement accessibles. Sens dubte, en la seua qualitat d'investigador acadèmic i creador, alhora, d'obres d'alta divulgació, Cingolani és una de les veus més autoritzades a l'hora de reclamar un canvi en el sistema de producció científica i de promoció investigadora, que, com tots sabem, condueix de vegades a situacions de difícil explicació racional. Mentrimentres, com ell mateix, haurem de ser constants i posar tots els nostres esforços en continuar dedicant-nos a allò que ens apassiona i per al que ens hem format: fer història. 

Perquè tu ho vals

La setmana passada alguns periòdics (els uns, els altres, els de més enllà i encara els de l'altra banda) i fins i tot l’europapress es feien ressò d’una notícia més pròpia d’un capítol del CSI Miami, per allò d’anàlisis bioquímiques, que d’una investigació científica. I el més preocupant no és el fet que la premsa en done testimoni, el més fort i el més sagnant per a les nostres butxaques és que es tracta d’una recerca finançada amb diners públics. En efecte, hom podria entendre la notícia si forem al davant d’un projecte finançat per qualsevol marca de productes per als cabells (no cal dir noms...) però que les institucions públiques destinen, en el context que estem vivint, recursos per a esbrinar si Pere el Gran es tenyia els cabells em sembla de totes totes fer el mec. Podem resumir la notícia bàsicament dient això, que Pere el Gran i la seua nora, Blanca d’Anjou es tenyien els cabells.

Ell era un home alt i fort, (res nou, sabent qui era el seu pare...), amb tumor benigne al cap i sembla que no sabia muntar molt bé a cavall, la qual cosa resulta del tot inacceptable per als periodistes (bé, ni Zapatero ni Camps saben parlar cap llengua estrangera –alguns dubten si les pròpies- i a ningú li sorprèn... no sigam tan exigents, per favor, i si damunt els morts no es poden defendre menys encara!). Els estudis sobre el cos de la reina han revelat que tenia un ull de poll al peu dret, i és que l’ofici de ser reina és molt dur!. El que cap periòdic ha mostrat, i heus ací la raó ddel post, és la conclusió més important de la recerca, el paregut força raonable entre la reina Blanca d’Anjou i Isabel Pantoja! Ara podrien fer un estudi d'ADN, i fins i tot podrien pagar-li a la cantaora per prestar-se a aquest experiment de la ciència...

Per descomptat, millor que se’n parle, però, a quin preu? Quina és la productivitat d’aquest projecte de recerca? I posats a estudiar morts, perquè dos reis? Perquè no estudiar cementeris medievals on hi haurà un major grau de representativitat de la societat d’aquell temps? Quina imatge està donant-se de la nostra professió? Al remat, tindran raó aquells que pensen que la història només té a veure amb el passat i que no deixa de ser un fulletó. En aquest sentit, damunt, els que han fet les anàlisis, els que han donat la notícia no són historiadors sinó químics i gent d’aquest món els que han rebut els diners per fer, bé, això sí, el seu treball. O siga, que a més de tirar pedres sobre el nostre propi sostre no rebem els cacaus. Però quin és el significat real de tots aquests descobriments? Molt bé, Pere el Gran es tenyia els cabells, però per què? Perquè li ho havia dit la dona o perquè s’havia equivocat agafant l’ampolla del xampú amb la del colorant? Per a què? Per a una boda o per a tots els dies? Per a diferenciar-se de la resta o per a marcar tendència? I quan? En vida o ja mort? Forma part això d’un ritual funerari? I altra vegada, és això una pràctica de diferenciació social? I pel que fa a les despeses, què podia costar tenyir-se els cabells? Era, en funció del preu, un hàbit reduït a un sector de la població o el podem trobar entre sectors més amplis? Ja vegeu si hi ha qüestions que es poden derivar de l’anècdota.

No hi ha dubte que aquests tipus d’iniciatives poden ser interessants, però han d’anar acompanyades d’una política de difusió de la recerca historiogràfica. Alguna cosa tan ximple com enllaçar amb les darrers publicacions sobre Pere el Gran, como ara la de Stefano Maria Cingolani, Pere el Gran. Vida, actes i paraula o entrevistes als propis investigadors. Caldria deixar de presentar la història com una successió d’anècdotes i de notícies intranscendents.

El rei Pere ix de la banyera

La gran majoria d'historiadors treballem amb morts, això ja ho sabem. Però pràcticament mai, almenys els que no som arqueòlegs, tenim la possibilitat de conviure, ni que siga uns minuts, amb aquells que conformen el nostre objecte d'estudi. Qui més qui menys haurà somniat alguna vegada amb conéixer la gent que investiga, ja siguen camperols, nobles, eclesiàstics, ciutadans, banquers, recaptadors d'impostos, manobres, escrivans, pintors o teòlegs. En el cas del rei Pere el Gran (1240-1285) hi ha una persona que ha pogut conjugar ambdós anhels: la investigació en profunditat de la seua figura i el contacte físic amb les seues restes mortals, pràcticament intactes. M'estic referint a Stefano Cingolani, qui dijous passat 16 de desembre presentà al Museu d'Història de Catalunya la biografia Pere el Gran. Vida, actes i paraula, publicada per l'Editorial Base. En aquest sentit, com ja hem explicat al blog d'Harca [ací, ací, ací i ací], al llarg del darrer any s'ha procedit, d'una banda, a l'obertura de les tombes reials de Pere el Gran, Jaume II i Blanca d'Anjou, i, d'una altra banda, a l'inici d'un estudi global dels seus cossos, de les causes de les seues respectives morts i del procés de confecció dels monuments funeraris. A això, a més a més, s'ha sumat l'estudi de Cingolani, que representa la primera renovació de les biografies preparades per Ferran Soldevila sobre la seua etapa com a infant i els primers anys del seu regnat, fa ja més de mig segle.

Cos de Pere el Gran, estudiat al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya

De fet, la presentació era plena de persones relacionades amb aquest projecte, bé del mateix Museu d'Història, bé del grup de documentalistes que ha estat treballant a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, o bé de l'equip de producció del documental sobre la figura del rei emés fa poc per TV3. A més a més, també acudiren professors, investigadors i altra gent apassionada per la història que s'hi aproparen fins a conformar un auditori de vora 100 persones. L'expectació, doncs, era gran. Com també deu ser gran l'obra de Cingolani, atenent a les paraules del prologuista Agustí Alcoberro i de qui va fer-ne un balanç en l'acte de presentació, Josep Maria Salrach. Com en el cas de l'altra biografia preparada pel mateix autor, Jaume I. Història i mite d'un rei, sembla que la reconstrucció psicològica del monarca és cabdal en el fil de l'exposició. Però si bé llavors Cingolani actuà mitjançant la confrontació dels positius i els negatius oferits pel Llibre dels fets (una crònica redactada pel mateix rei) i les dades arxivístiques estudiades fins el moment, sembla que en aquest cas la recerca de documents inèdits en constitueix una part molt més important, combinada amb un coneixement detallat de la cronística de l'època i un estil literari igualment trepidant.

Nova biografia de Pere el Gran, 54 anys després

No debades Cingolani és l'autor d'un exhaustiu estudi sobre el procés d'elaboració del Llibre del rei en Pere, la crònica escrita per Bernat Desclot, que aquest mateix any ha culminat amb una reedició crítica. Ultra això, actualment es troba transcrivint els pergamins de l'arxiu reial relatius al regnat de Pere el Gran, que seran publicats per la Fundació Noguera, i té entre mans un projecte col·lectiu de transcripció i estudi de tots els registres de la Cancelleria del monarca. Fet i fet, si aquest darrer projecte -ara per ara a la recerca de finançament- fos endegat, l'avanç en el coneixement d'aquella època a la Corona d'Aragó seria descomunal, no només en allò relatiu als fets polítics, sinó també als econòmics, els socials o els culturals. Valga la pena recordar que, com a primer fruit d'aquesta recerca arxivística, el mateix Cingolani i Ramon Sarobe estan duent a terme una investigació en profunditat sobre la revolta urbana de Barcelona liderada per Berenguer Oller entre 1284 i 1285. A penes si se'n coneixia res més que les dades aportades per les cròniques i ara, a banda del procés judicial -incomplet- dirigit contra els seus cabdills, en tindrem més d'una cinquantena de documents, entre els quals hi ha alguns que donen idea de la magnitud de l'avalot, en parlar de més de VI mille homines en les reunions populars que van tindre lloc al peu del palau reial de la capital catalana per tal de demanar franqueses i el respecte a les llibertats.

L'ampliació dels coneixements, com dic, seria d'un abast espectacular a tots els nivells (en els 30 registres de Cancelleria es conserven uns 20.000 documents). Segurament, els historiadors de la Corona d'Aragó ens vam cansar massa prompte, o, millor dit, de forma massa radical, de la gran història política, d'una banda, i de l'edició documental sistemàtica, d'una altra. Sense haver de renunciar a la història social, econòmica i cultural, sembla que poc a poc va recuperant-se aquell espai, que, sens dubte, és fonamental per a fer avançar la historiografia. Si en el món actual són cabdals aquests afers, com no ho hauran de ser en l'estudi de la història? Ens ho recordava recentment el poeta Josep Pedrals, amb un sonet que va eixir publicat al diari Ara (on també van traure un article amb algunes dades sucoses sobre el llibre) el mateix dia de la presentació de la biografia de Pere el Gran al Museu d'Història de Catalunya. Prenguem-ne bona nota:

Diplo = doble

Comentàvem, uns amics,
què en quedarà d'aquí uns anys
de tot això de l'Assange
i el merder de Wikileaks.
Abans, tots els embolics
diplomàtics feien pes
en la brega entre poders,
però en el cas que ens ocupa
no hi ha poder .... La disputa,
per tant, és contra el no-res?

D'un afer antic semblant,
deixeu-me que us recomani
el nou llibre "Pere el Gran"

de Stefano Cingolani.

Fonts més enllà dels fets

El passat dimarts 29 d'abril va tindre lloc a l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra un dels seminaris més llargs que es recorda, amb dues hores i mitja passades d'amena i enriquidora conversa amb Stefano Cingolani sobre "Les cròniques medievals catalanes: fonts més enllà dels fets".

L'italià no estalvià crítiques subreptícies a d'altres historiadors culturals i polítics que es dediquen en exclusiva a refregir dades ja conegudes o a muntar certes visions idealitzades del passat medieval. En el camp contrari, recomanà, per exemple, la rigorosa monografia de García Fitz sobre Las Navas de Tolosa. Quant a la seua exposició, Cingolani explicà quatre casos diversos a través dels quals poguérem observar el procés d'extracció de dades alienes als mateixos fets narrats per les cròniques. Només n'explicaré un parell de relatius a les estratègies de propaganda i ideologia política de la casa comtal barcelonina.

En primer lloc, mitjançant l'anàlisi acurat dels Annals de Tortosa II, de la família d'Annals del monestir de Ripoll, es poden capir certes particularitats: comencen en la data tardana de 1097 amb la conquesta d'Osca i només recullen fets relatius a les victòries militars cristianes sobre els musulmans del Xarq al-Andalus o de Terra Santa. A més a més, tenen notícies pròpies des de 1153, el que indica que ja l'endemà de la conquesta de Tortosa el nou bisbe s'encarregà de copiar els Annals de Ripoll amb una determinada tria que definia clarament una ideologia de guerra santa contra els musulmans, encapçalada pels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer III i IV, com a hereus legítims dels reis d'Aragó.

En segon lloc, la traducció catalana de les "Gesta comitum", realitzada cap a 1268-1269, no aporta dades noves respecte de la versió llatina, però l'anàlisi del seu stemma sí que ho fa. Respon a dues famílies de manuscrits en què s'observa que Jaume I va ordenar la traducció i va enviar-ne còpia a les principals cancelleries de Catalunya: la de l'arxiu reial i la del consell de Barcelona. Per tant, el mateix rei decidí que hi havia d'haver una versió oficial en romanç de la història de la seua dinastia, un fet de control, legitimació i propaganda política a través de la historiografia de primer ordre.

El seminari va cloure amb una interessant xarrada amb Josep Maria Salrach i Enric Ucelay da Cal, que va deixar alguna frase per anotar com ara la dita pel mateix Cingolani: "el segle XV és encara més medieval que el XIII i el XIV", és a dir, que estava molt més literaturitzat, així com mediatitzat per certs referents culturals idealitzats que ni tan sols existien -o no es plantejaven- durant els segles anteriors.

Entrevista amb Stefano Cingolani

Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956)
Doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma. Ha estat professor universitari a Roma i Barcelona, però en l’actualitat es dedica exclusivament a la investigació. Especialista en alguns dels grans autors de la literatura catalana medieval, com ara Bernat Metge o Joan Roís de Corella, en la darrera dècada s’ha convertit en el millor coneixedor de la historiografia catalana dels segles xi al xiv, tot destacant per l’edició de textos inèdits i per l’aprofundiment en l’hermenèutica dels ja coneguts. Acaba de publicar la biografia Jaume I. Història i mite d’un rei (2007) i l’assaig sobre les quatre grans cròniques La memòria dels reis (2007). Així mateix, té en preparació els primers volums de la col·lecció de fonts històriques Monuments d’Història de la Corona d’Aragó.


Entrevista feta per Vicent Baydal i Eduard Martí per al Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra.

Els dos darrers llibres que li han donat més notorietat pública, una biografia de Jaume el Conqueridor i un assaig sobre les quatre grans cròniques, han coincidit amb la celebració del vuitè centenari del naixement d’aquell mateix rei. Pensa que les grans commemoracions públiques ajuden a la tasca historiogràfica?

A la de la difusió sí. A la tasca historiogràfica no necessàriament, però sí a la difusió ja que possibiliten que alguns llibres arribin al gran públic. Ajuden també amb col·loquis com, per exemple, en el cas de Jaume I del qual feia 30 anys que no se n’organitzaven, però tot depèn de qui i com els organitza i qui hi va a dir què.

En aquest sentit pensa que el vuitè centenari jaumí s’està celebrant com es caldria per part de les institucions catalanes?

Sincerament no ho sé perquè de moment les institucions públiques no l’estan celebrant, a part de l’organització d’un col·loqui per part de l’Institut d’Estudis Catalans, només Duran i Lleida li ha portat una corona de flors. Hi ha mínim ressò a la premsa i la televisió, també l’Ajuntament de Barcelona està fent una sèrie de petits documentals i una pàgina web sobre Jaume I... Evidentment no fa falta el que estan fent a València: el Te Deum i les cavalcades. Poden faltar coses més populars, no en el sentit de folklòriques, sinó en el sentit de difusió bàsica.

Precisament destaca la diferència amb el País Valencià i les Illes Balears, on els actes organitzats són molt més nombrosos i on, potser com afirma Antoni Furió, Jaume I és més ben recordat que a Aragó i Catalunya.

Tant a Mallorca com a València és com a mínim una figura més popular. Aquí el cas és una mica més contradictori: fa uns anys va ser triat com el personatge favorit de la història de Catalunya mitjançant la votació d’un programa de la televisió pública catalana, però a nivell historicoinstitucional no té una gran presència. En l’àmbit popular em temo que és més un nom vehiculat per novel·les que no pas per tradicions comunes o per llibres d’història, ja que, per exemple, des de Ferran Soldevila no hi havia sortit res de nou.

També a la Catalunya de fa cent anys es va celebrar amb molta més intensitat el setè centenari del naixement de Jaume el Conqueridor i és evident que les quatre grans cròniques i la història medieval catalana van complir un paper cabdal en la formació del primer nacionalisme català. Podria ser que una vegada que el catalanisme ha hegemonitzat el sistema polític ja no atén tant a la base historiogràfica que el va ajudar a nàixer?

Podria ser. Tinc alguna sospita, però no n’estic del tot segur. Crec que hi ha una certa confluència de diferents coses. Des del punt de vista de les bases historiogràfiques del catalanisme, Jaume I és poc nacionalista, és poc “català” tot plegat. I almenys des que vaig arribar aquí he copsat que el nacionalisme català se centra sempre més en la Guerra dels Segadors i en la de Successió, els actes en què Catalunya és sola contra el món. Per la seva part, com que Jaume I pertany a la Corona d’Aragó, crea València i crea Mallorca, és una cosa més pancatalanista que potser no identifica tant a Catalunya de forma particular. Potser, a més, Jaume I no forma part dels grans mites catalans nacionalistes; pel que fa al Casal de Barcelona, per exemple, Guifré el Pilós és millor considerat, tot i que no en sabem res d’ell.

Per altra banda, a nivell semiintel·lectual es nota la prevalença que té la crònica de Ramon Muntaner sobre la de Jaume I. Muntaner agrada més perquè és molt més patriòtic, dóna més satisfacció popular nacionalista i conta l’expansió catalana europea mentre que el rei Jaume és “massa” ibèric encara. Tal vegada el lector contemporani troba més gust en llegir Muntaner per la simplificació de criteris literaris contemporanis.

Així mateix, en aquell cert abandonament de la història política medieval potser influeix també el tipus d’historiografia que es fa a Catalunya. Aquí les últimes biografies de reis són les dels anys ’50; després, la historiografia ha fet altres coses. En canvi, a la península ibèrica hi ha molt bones obres recents sobre els reis medievals d’Astúries, de Lleó, de Castella, de Navarra o de l’Aragó independent. Caldria, doncs, recuperar la gran història política de l’edat mitjana catalana. I que no se n’hagi fet gaire, possiblement influeix també en la seva escassa divulgació popular. Particularment en el que pugui m’hi posaré i ja tinc prevista la biografia de Pere el Gran (1276-1285).

Al Seminari de l’IUHJVV vam tractar fa dos anys la biografia com a mètode historiogràfic. Quines virtuts i quins defectes en destacaria?

A banda que no existeix “el mètode” per fer res, les biografies medievals –que són diferents segons l’època i el tipus de fonts a l’abast– permeten d’aprofundir més en aspectes de les capes socials altes i de la història del poder. Són una molt bona eina per veure com s’estructura la pràctica i la concepció del poder, mentre que per a l’estudi de les relacions diplomàtiques i dels esdeveniments polítics no són necessàries però són un instrument útil.

Potser hi ha de vegades un excés d’història psicològica en el gènere biogràfic medieval?

Això depèn del joc que doni la documentació disponible i del tipus de biografia. En el cas d’aquelles divulgatives, per interessar el lector, cal una mica d’història psicològica, tot i que amb mesura. També hi ha qui es llença a les reconstruccions biograficonovel·lesques sense base documental suficient, però particularment la biografia em sembla una bona eina de relat historiogràfic sempre i quan es tracten les fonts amb cientificitat.

Sí que té certa base psicològica una de les seves hipòtesis més importants –i potser polèmiques– segons la qual el Llibre dels fets de Jaume I va ser escrit entre 1270 i 1276 com a resposta a l’obra De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, ja que aquesta menystenia el paper de la dinastia del Casal de Barcelona en la història ibèrica. És el segle XIII un mena d’origen de les disputes territorials de l’Espanya actual?

Potser sí. Espanya, en el sentit geogràfic del terme, sempre hi ha hagut, des dels romans. El problema és que fins al segle XII és bàsicament on estan els andalusins i a partir del XIII és on estan els cristians. És més aviat la ideologia de les històries castellanes medievals –Lucas de Tuy, Rodrigo Jiménez de Rada i les cròniques alfonsines– les que elaboren la idea d’una única Espanya i del lloc que han de tenir els altres que hi són. Jaume I sembla prou solidari amb el que en podríem dir, salvant les distàncies, una Espanya plural, en què tots són cristians i cada regne va a la seva, però hi ha una idea de conjunt, com, per exemple, quan en marxar del Concili de Lió (1245) afirma que gràcies a ell “hem fet honor a tota Espanya”.

D’altra banda, des del punt de vista de la psicologia del rei Jaume, arriba cert moment en què comença a sentir-se el més gran de tots els governants ibèrics. Com que no aconsegueix vèncer Castella ni tampoc fer-se amb el regne de Navarra al qual aspirava, juga, doncs, la carta de l’autoritat moral i comença a actuar com si fos el rei més important de tots, el que explica, per exemple, la conquesta de Múrcia (1266) en favor del seu gendre Alfons X de Castella. Aquella frase del Concili de Lió s’entén sobretot des de la seva idea de ser el monarca més representatiu i més prestigiós de les monarquies cristianes que hi eren a Espanya.

En relació amb tot això i amb les teories contemporaneistes sobre el nacionalisme que han estat elaborades els darrers vint-i-cinc anys, caldria més treball de reflexió sobre els conceptes d’estat i nació dins el medievalisme català?

Em sembla que ens vam quedar a les posicions romanticopositivistes i nacionalistes del primer catalanisme, les hem eliminat per un afany correcte de modernització i ara ens hem quedat exactament en no saber què passa, on, ni quan, respecte d’aquest tema. Pel que jo he pogut veure no podem dir que a l’època de Jaume I hi hagi nacionalisme ni tampoc hi ha present una diferenciació clara entre Catalunya i Aragó com a entitats nacionals. Hi ha els catalans i els aragonesos com a grup de gent de la qual refiar-se més o menys i, per exemple, el cronista Desclot és clarament antiaragonès, però no sé en quins termes això va més enllà.

Potser seria el cas de tornar a examinar aquests aspectes, tot i que és complicat. Les fonts medievals poden ser massa ambigües al respecte, però si alguna persona amb molt de seny i molt d’equilibri s’hi volgués tornar a posar, almenys per fer un punt de la situació prou exacte, no estaria gens malament, ja que encara continuem veient les cròniques a través dels ulls de la Renaixença i del catalanisme de primeries del segle xx.

Aquest any organitzarem a l’IUHJVV un col·loqui sobre l’ús ètic de la història. En quina mesura hi ha uns límits ètics per al historiador?

No s’hi val qualsevol cosa. Jo sóc més instintiu que no teòric, però qualsevol cosa no s’hi val. La interpretació de les fonts és un límit: cal treure la màxima informació possible però cal ser el màxim de rigorós possible.

En el meu àmbit d’estudi he hagut d’incorporar nous mètodes per llegir les fonts, ja que fins el moment, entre la desconfiança absoluta de Bofarull vers les cròniques medievals catalanes i la propensió a creure-les de Soldevila, no hi havia hagut una crítica com calia. Les cròniques, a banda dels fets narrats, sempre donen més informacions sobre el moment històric en què han estat escrites, però per extreure aquestes informacions és necessària la seva crítica històrica i sempre ha de ser una crítica molt afinada. Així, a banda dels fets erudits, podem identificar la mentalitat segons la qual els cronistes donaven una determinada visió dels fets en funció de la seva ideologia i de diverses estratègies de comunicació pública. La confrontació minuciosa amb els fets i els documents coneguts ens permet de donar noves interpretacions sobre la visió particular que els autors de les cròniques volien oferir.

Respecte d’això, la crítica de les fonts medievals resultaria molt més senzilla si tinguérem a l’abast més edicions documentals.

Clarament, com més elements tens a disposició més fàcil és fer la crítica de les fonts. Dels documents del segle xiii en tenim uns quants, sobretot de Jaume I, però no estan del tot publicats ni molt menys Hi ha dos problemes. Un és la mà d’obra disponible per editar fonts: amb molta gent podrem publicar molt, en cas contrari treballarem menys i de forma més parcel·litzada. L’altre problema afecta a la concepció de l’edició de documents: recentment se n’han publicat moltíssims a Catalunya, però les línies que s’han privilegiat són les de l’època carolíngia i els cartularis eclesiàstics o municipals; el que falta totalment respecte d’altres països –tornant a la mateixa raó per la qual no es fan biografies– són els corpus diplomàtics dels comtes o dels reis.

A l’Aragó d’abans de la unió amb Catalunya estan publicats gairebé tots els documents reials, i igual per a d’altres reis castellans, francesos o anglesos. Aquí no hi ha pràcticament cap. Hi ha la sèrie de documents de l’Arxiu Comtal de Barcelona, importantíssima, però si vols estudiar qualsevol sobirà a partir de Ramon Berenguer I (1035-1076) has d’anar a buscar els documents a un miler de llocs diferents i uns quants els perdràs perquè són a publicacions inesperades i impensades. Com que no hi ha un estudi polític de la història, tampoc hi ha una publicació de la documentació política. Sembla, a més, que la cosa funcioni d’una manera ocasional, segons els interessos d’un o d’un altre investigador.

Això quant a les fonts d’arxiu. I respecte de les fonts de biblioteca, en què vostè ha destacat per exhumar alguns manuscrits inèdits, també queda tant per fer?

Queda per fer, sigui pel que encara és inèdit i tenim constància que existeix o que va existir però no sabem si es conserva enlloc, sigui per «republicar» ben publicats els textos que ja tenim. En això darrer acabem de començar: el servei de Publicacions de la Universitat de València editarà aquest any els dos primers volums dels Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, una col·lecció de fonts cronístiques medievals de la Corona des del segle xi fins al xv, hagin restat inèdites o estiguin ja publicades amb criteris d’edició antics. De moment els primers dos volums són cròniques, les Gestes en català i el Llibre dels reis, el tercer seran els Annals de Ripoll i el quart serà la versió primitiva del Gesta Comitum.

Finalment, com a darrera qüestió, sabem que vostè es dedica exclusivament a la investigació en l’actualitat. Comença a ser possible viure com a investigador d’humanitats en la societat catalana?

No, evidentment. T’has de dedicar a altres feines tangencials com ara la revisió editorial de textos o la publicació de llibres de divulgació. Actualment no dóna per viure de la investigació, sinó per malviure.