L'engendrament que ocasionà la mort de la reina Blanca

Vicent Baydal
Na Blanca d'Anjou tingué deu fills dels 13 als 27 anys...

Darrerament hem parlat al blog d'Harca de dos temes que entronquen cronològicament i temàticament de forma tangencial: la croada castellano-aragonesa contra al-Mariyya (Almeria) i al-Yazirat al-Hadra (Algesires), d'una banda, i la mort de la reina Blanca, de l'altra. La primera tingué lloc entre agost de 1309 i febrer de 1310, mentre que la segona es produí en octubre de 1310. I enmig que hi hagué? Un embaràs: el desé i darrer embaràs de Blanca d'Anjou, que fou el que li provocà la mort a la primerenca edat de 27 anys. A més a més, la qüestió és que si resseguim el que diu la bibliografia existent sobre l'itinerari de la reina, trobem que suposadament passà el Nadal de 1309 al palau reial de València, tramesa des d'Almeria per la seua delicada salut. Això és almenys el que diu Francesc Miquel, autor d'una petita biografia de la susdita reina Blanca.

Si això fóra així, a no ser que la consort tinguera un amant -cosa que dubtem-, l'engendrament de la darrera filla, Violant, només s'hauria pogut produir quan els monarques es trobaren a València, després que s'alçara el setge d'Almeria, és a dir, no abans del 18 de febrer de 1310, que fou el primer dia en què es documenta el rei signant documents a la capital valenciana (ací hi ha l'itinerari reial en línia, cortesia del CSIC de Saragossa). Amb molta fogositat i punteria podem igualment suposar que la reina quedà embarassada durant aquells primers dies, però, fins i tot així, Violant hagué de ser prematura a la força, havent nascut l'11 d'octubre de 1310. Eixa dada, en la qual ningú havia parat compte, podria ser important a l'hora de fer els estudis mèdics sobre les causes de la mort de Blanca d'Anjou.

Tanmateix, Miquel no aportà cap referència arxivística de la seua afirmació sobre la presència de la reina a València a finals de 1309, sinó que es limità a explicar-ho com un fet. Però això no concorda en absolut amb el que es pot inferir del parell de registres que s'han conservat de la cancelleria de Blanca, que expedeixen documents ininterrompudament a Almeria fins a la tornada de l'expedició en febrer al regne valencià. Potser aquell autor llegí alguna carta que explicava l'anada prèvia de la reina, mentre el seu canceller romania a terres nassarites? Tot és possible, però resulta difícil de creure i més bé sembla alguna errada d'anotació pròpia, potser confonent 1310 amb 1308, quan, efectivament, els monarques passaren el Nadal a València. Amb tot, fins i tot així -una qüestió que roman per esclarir per part dels documentalistes que s'estan encarregant de documentar la seua vida arran de l'obertura de la sepultura-, el tema de l'engendrament de la darrera filla de Blanca d'Anjou té la seua morbositat. Si els reis van estar junts durant tota la campanya almeriense i Violant no nasqué de forma prematura, el més probable és que fóra engendrada durant la segona meitat del mes de gener de 1310 (o a tot estirar durant els primers dies de febrer, en funció del període menstrual de la consort). Aquell període de temps, però, representà una autèntica calamitat per a l'exèrcit cristià.

La darrera setmana de desembre s'havia oferit la pau a l'emir nassarita en vista que ni els castellans a Algesires ni els aragonesos a Almeria tenien ja recursos suficients per a continuar el setge, al temps que l'emir magrebí de Fes estava concentrant reforços a Ceuta per a ajudar al seu parent de Granada. El 5 de gener, part de la infanteria de Jaume II, sense rebre la soldada i amb severes carències alimentàries, abandonaren la host per tal de córrer Berja i Nijar, tot prenent bestiar i musulmans per a vendre'ls al millor postor. Durant les dos setmanes següents, amb les activitats d'atac totalment paralitzades (ni funcionaven els fonèvols, ni ningú pujava a les bastides, ni es feien caves sota les muralles), el rei esperava desassossegadament les notícies que havia d'enviar el seu emissari al campament castellà, Pere Boïl, qui havia d'informar del que faria definitivament Ferran IV amb el seu propi setge. Mentrimentres, el 21 de gener els prohoms de Lorca informaven que per allí no paraven de passar peons que desertaven de la host. Finalment, el dia 23 es rebé la notícia que els castellans abandonaven Algesires i Jaume II decidí fer el mateix amb el front oriental, bo i preparant la retirada fins que el dia 29 realitzà el seu darrer sojorn davant les muralles d'Almeria...

I, en eixes, segurament deixà embarassada la seua dona Blanca d'Anjou. Fins i tot, si l'engendrament es va produir al mateix campament, podem suposar on va ser exactament: el més probable és que fóra en una de les tendes principals del rei, que curiosament provenien de Fes, ja que el vescomte de Castellnou les havia enviades de forma expressa per al palenc aragonés poc abans: I gran tenda redona obrada, regal de l'emir mariní Abu l-Rabi, i una altra, també de factura nord-africana, comprada per manament del senyor rey a la pròpia capital marroquina. Potser és filar massa prim i la trobada carnal tingué lloc ja de tornada, per exemple a Alacant, on passaren els primers deu dies de febrer. Siga com siga, a l'espera que la investigació en marxa aclarisca una miqueta les coses, no podem negar que la cosa, si més no, té el seu punt entretingut.

...això és el que ha quedat d'ella

"El futur són les revistes digitals i l'anglés". Entrevista a Antoni Furió 2

Grup Harca
A continuació us oferim el segon i últim lliurament de l'entrevista a Antoni Furió.

En aquest vídeo el catedràtic d'Història Medieval fa balanç de la seua etapa com a director del Servei de Publicacions de la Universitat de València, i reflexiona sobre el futur de l'edició digital. En aquest sentit, per a Furió la Història, i les Humanitats en general, prompte seguiran el camí de les Ciències Pures i els llibres deixaran de ser la referència de l'avanç de la recerca per a donar pas a les revistes importants, amb garanties de control científic i disponibles quasi immediatament a la xarxa a disposició de qualsevol investigador. Un canvi propiciat per la revolució digital i per la globalització de la comunitat científica a través de l'anglés.
Finalment respon a la pregunta que fem a tots els nostres entrevistats sobre el paper dels medievalistes en la societat actual.

De nou, com la primera part, fruïu-la.
La primera part ací.

"El gran repte és fer-se visible a Europa". Entrevista a Antoni Furió

Grup Harca
Fa unes setmanes Antoni Furió deixava la direcció de Publicacions de la Universitat de València, i Harca no va desaprofitar l'avinentesa per fer-li una entrevista. Tots plegats vam anar fins al seu despatx i, entre piles de llibres i caixes de mudança, ens va respondre amablement algunes preguntes.

En primer lloc sobre dues qüestions historiogràfiques, en la línia de les que solem plantejar als nostres entrevistats, centrades en els temes que ha tractat als darrers anys, com ara la fiscalitat a la Corona d'Aragó o els nivells de vida i les pautes de consum. Però també li vam fer preguntes de caire més reflexiu sobre temes que afecten la nostra professió, com ara la divulgació històrica a la societat, el paper del medievalisme valencià en l'actualitat i les seues perspectives de futur, o per la seua tasca com a editor al front de PUV.

Al remat, una plàcida conversa amb un dels nostres mestres, i un dels millors medievalistes valencians, a més de fantàstic escriptor i orador. De fet, la seua facilitat de paraula i fluïdesa d'idees ha generat un vídeo més llarg del que sol ser habitual en «Les Entrevistes d'Harca», per això hem hagut de partir-la en dues parts. Hui us oferim el primer lliurament amb les 4 primeres qüestions. Fruïu-la com ho vam fer nosaltres en directe.

Campanes

Ferran Esquilache
Sempre m'ha agradat el so de les campanes. Segurament perquè no hi ha cap que s'escolte des de ma casa i mai m'han molestat. Per a qui tinga curiositat sobre les campanes és molt recomanable la pàgina web del Gremi de Campaners Valencians, en la qual hi ha tota mena d'informació sobre campanars, campanes i tocs de campana, per descomptat també medievals pel que ens interessa ací.

Sobre les campanes es pot destacar que dos es disputen ser la més antiga que es conserva al País Valencià, i ambdues són de mitjans del segle XIII. Una està actualment al convent de Sant Josep i Santa Tecla de Torrent (Horta Sud), però prové del claustre de Sant Vicent de la Roqueta de València. Només té 21 centímetres de diàmetre i porta gravada la inscripció “DE DAROCA-DE DAROCA-DE DAROCA-”. L'altra, una miqueta més gran amb 42 centímetres, està a l'església de Sant Miquel Arcàngel de Soneixa (Alt Palància). Després d'això ja es passa al segle XIV, de les quals la més antiga és la Caterina, de la Catedral de València, fosa en 1305 per ordre del bisbe Ramon Despont. És l'única campana procedent del Campanar Vell que hi ha ara al Micalet, i la campana més antiga que es conserva en una catedral de la Corona d'Aragó. I a qui li interesse continuar pot veure la llista completa de campanes gòtiques valencianes ací.


La campana de Sant Vicent de la Roqueta, fosa al segle XIII
Pel que fa a tocs de campana, el web en posa alguns a disposició dels usuaris, enregistrats en mp3, dels quals alguns són d'origen medieval. Cal destacar els tocs d'aniversari de mort (I, II i III) de la Catedral de València, segons la consueta medieval. També el toc "quan torna la processó". I per descomptat el meu preferit, el vol general de campanes de festa major, que podeu veure en vídeo.

I Foro Hispalense de Jóvenes Medievalistas

Frederic Aparisi Romero
La participació dels becaris del departament d’història medieval de la Universitat de València en el I Foro Hispalense de Jóvenes Medievalistas ens serveix com a excusa per a recuperar l’estil cronístic que va caracteritzar els posts d’Harca durant aquell 2008 o Any Jaume I. En aquest sentit, haureu d’esperar una mica més per a una valoració final del II Seminari de Joves Investigadors. El I Foro Hispalense ha estat organitzat pels doctorands del Departamento de Historia Medieval y Ciencias y Técnicas Historiográficas de la Universidad de Sevilla. En ell han participat els becaris del departament d’Història Medieval de l’UV, Noèlia Rangel, Salvador Ferrando i el també harquer Vicent Royo, i els becaris del CSIC de Barcelona Ivan Armenteros i Albert Martí.

A les 6 del matí, quan el sol encara no havia eixit, eixim des de la facultat. Per davant, més de set hores de carretera segons totes les guies i gps. Després de dinar, marxem cap al seminari que tindrà lloc al saló de Graus de la facultat, en el vell edifici de la Tabacalera. La sessió, presidida per la catedràtica Mercedes Borrero, està dedicada al món rural amb la intervenció de Noèlia, Vicent i jo, que havia d’obrir el seminari. A la fi de la xarrada de Vicent, s’inicia un debat, intens i sincer, on participen no només els doctorands sinó també els professors que, per cert, també hi assisteixen! Es tracten diversos assumptes, però domina les qüestions referides a les fonts i sobretot al voltant del concepte d’elits rurals. És de justícia assenyalar els comentaris d’Hipolito Rafael Olivas, Maria Antoni Carmona, Antonio Collantes i l’esmentada Mercedes Borrero. Reflexions sinceres,suggerents i, sobretot, molt constructives, fetes des del respecte i la consideració, i no des de la prepotència i el menyspreament. En acabar, prenem unes cerveses amb alguns dels professors, sopem en un típic bar de tapes que és just darrere del nostre hostal. La conversa és força distesa i passem una bona estona.

El divendres amaneix sorprenentment fred, desdejunem en un bar que és darrere de l’hostal i per un
mòdic preu de 2,80 prenem un té amb unes torrades d’oli amb pernil. Carmen Benítez ens replega i marxem a la plaça de San Francisco on ens hem de reunir amb la resta. Tots hem quedat una mica abans per a no fer tard a la cita amb Antonio Collantes, professor titular acabat de jubilar, qui ens farà una visita guiada pel cas històric de la ciutat. Per la vesprada reprenem el seminari amb una sessió més de caire urbà amb les xarrades de Salvador, Ivan i Albert. De nou, el debat s’allarga fins a les 8,30. Tractem temes diversos sobre l’endeutament de les viles de senyoriu i la relació d’aquestes amb llur senyor. Ivan i Salvador ens presenten les taules de dades que fan servir en la seua recerca. Una vegada concloem, Jesús Garcia ens fa una volta pel barri on viu, el de Triana.
El dissabte tot serà a corre-cuita, potser massa. Deixem l’hostal i anem a comprar alguns dolços per a casa, visitem la catedral, entrar i eixir, i se n’anem cap a la facultat. Avui, dissabte, toca debat col•lectiu sobre fonts i metodologia. Els sènior hi són presents, com durant tot el seminari. Parlem del paper dels testimonis a propòsit dels protocols notarials, de pergamins i, com no, de prosopografia i xarxes socials (NO del facebook ni del tuenti). Després dels pertinents comiats, eixim de Sevilla cap a la una. El balanç és força positiu, hom està content i satisfet amb el treball dut a terme, contents amb el tracte rebut. Finalment, arribem a València a les 8,30.

La reina Blanca i el rei perdut

Ferran Esquilache
Recuperant la sèrie de posts intranscendents i de caràcter més frívol, com ara el de l'obertura de la tomba de Pere el Gran, caldrà parlar també de l'obertura de la de Jaume II, recollida per la premsa la setmana passada quan el Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya va permetre l'entrada dels periodistes per a veure les restes que s'havien trobat a l'interior i en va fer públics els primers resultats. Al contrari que en el cas de Pere el Gran, la tomba del seu fill i la reina Blanca d'Anjou sí havia estat oberta i espoliada al segle XIX durant les guerres carlines, per la qual cosa no s'esperava trobar restes tan ben conservades com les de la tomba de l'altre costat de l'altar de Santes Creus. Però l'espectacle que hi havia en obrir-la, i que s'aprecia a la fotografia, era prou decebedor: restes humanes òssies i momificades, i altres restes tèxtils i de fusta, tot trossejat i barrejat. Sembla que en 1836 un escamot de l'exercit liberal, que havia assaltat el monestir, van arrancar el front d'alabastre de la tomba afegit al segle XVI i van practicar un forat al sarcòfag de pedra gòtica, per on van extraure les mòmies dels reis tirant bruscament dels peus; però el forat era massa estret i els cosos es van destrossar. Posteriorment van clavar les despulles reials en baionetes i les van passejar per tot el monestir, fins que la mòmia de la reina va acabar dins d'un pou i la del rei es va perdre per sempre més. Temps després un ex-monjo va recuperar del fons del pou les despulles de Blanca d'Anjou i les va introduir de nou a la tomba, junt a la pelvis d'un home d'uns 60 anys -possiblement la de Jaume II- i altres restes d'un altre home jove -potser de l'infant Ferran-, deixant-ho tot tal qual ho han trobat ara els experts del projecte de restauració de les tombes reials.


Cal recordar que aquestes dues tombes són tot un aparell arquitectònic i iconogràfic d'ideologia reial ideada per Jaume II, pròpia del primer rei de la Corona d'Aragó que va tindre una visió estadista de la monarquia. Primer de tot cal tindre present el fet que Pere el Gran decidira soterrar-se a Santes Creus i no al monestir de Poblet com son pare Jaume I, marcant distàncies. Alfons el Franc va voler tornar a Poblet, però el seu germà Jaume II preferí seguir els passos mortuoris de son pare i, de fet, ell va ser l'artífex de la construcció de les dues tombes de Santes Creus. Primer la que va manar fer per a son pare mitjançant una banyera de pòrfir d'època antiga, a l'estil dels reis de Sicília; i després la seua pròpia, compartida amb la seua muller, amb estàtues jacents mortuòries al damunt, seguint l'estil de les tombes reials de França a Saint-Denis de Paris ideades per Lluís IX. Les estàtues dels reis estan protegides per àngels junt als coixins on reposen els caps, i al peus el rei té un parell de lleons, símbol de poder i força, mentre que la reina té, curiosament, dos gossets, símbol de fidelitat. No deixa de ser molt curiós, també, que Jaume II decidira soterrar-se junt a la seua esposa -sent el primer cas de la dinastia, encara que després les reines es soterraren a Poblet- i més tenint en compte que van passar 17 anys entre la mort d'ambdós i que el rei havia tingut dues esposes més després. Clar que, no caldria donar-li una explicació massa romàntica al fet, si pensem que la doble tomba per al matrimoni reial va ser encarregada molt poc després de la mort de Blanca.

Passant a l'aspecte més morbós de tot plegat, el forenses i antropòlegs de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya han pogut restituir anatòmicament la mòmia de Blanca d'Anjou, destacant el fet extraordinari de la seua posició, lleugerament inclinada a l'esquerra, cosa molt poc habitual als enterraments medievals. Està previst aconseguir el seu ADN, i amb ell el dels Anjou, però de moment ja s'ha pogut confirmar que la reina va morir durant un part o molt poc de temps després, ja que la mida de l'úter momificat és el d'una dona embarassada, i el ventre unflat cobreix part de les extremitats. De fet, per la documentació escrita sabem que va morir el 13 d'octubre de 1310, amb 27 anys, només dos dies després d'haver donat a llum al seu desé fill per una complicació en el part. En aquest sentit, també es volen estudiar els productes farmacològics que s'empraven a l'Edat Mitjana per a mitigar els dolors del part. Finalment, cal dir que a la mòmia li falta part del crani, però conserva tota la pell momificada de la cara, per la qual cosa ara s'han pogut reconstruir les faccions i més avant es podrà fer una imatge fidedigna del seu aspecte. Però de moment sobre això darrer sabem que, en opinió d'una antropòloga de l'equip, i segons conta la crònica del diari el País, la reina Blanca “era guapa”. Potser per això Jaume II va rebre de bon grat el seu matrimoni de conveniència amb la filla del rei de Nàpols, que posava fi a les disputes per Sicília.

Fotografies de Ramon Maroto i el CRBM de Catalunya fetes públiques pel projecte de restauració de les tombes reials de Santes Creus

Les cathares d'Occitanie

Vicent Royo
En les últimes setmanes ha arribat a les meues mans un llibre que ha despertat en mi un profunda curiositat. Es tracta de Les cathares d’Occitanie, de Serge Moneff, publicat l’any 2001. En principi, l’obra no té res en particular. Es tracta d’un llibre de divulgació d’un tema que la historiografia ha abordat des de temps immemorial i des d’un ventall molt ample de punts de vista. Tots sabem que s’han dut a terme investigacions rigoroses del catarisme i les seues implicacions socials i polítiques i, en aquest sentit, no podem deixar d’esmentar l’obra d’Emmanuel Le Roy Ladurie, Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, punt de referència bàsic per al coneixement de la societat occitana, en particular, i per a la renovació dels estudis d’història rural, en general. Ara bé, contràriament, també sabem que els llibres destinats al gran públic sovint han preferit recórrer al mite i la fantasia per parlar de la dita societat a l’època medieval, especialment, mentre fou present el catarisme, entre els segles X i XIII. És un tema que ha donat peu a interpretacions i explicacions força controvertides, morboses fins i tot, que ben poc han ajudat a transmetre una imatge fidedigna del catarisme.

El llibre que he pogut llegir en els últims dies, tanmateix, escapa a aquests perills del relat històric sense fonament científic i, contràriament, ofereix una visió dels distints aspectes socials i, sobretot, polítics que defineixen el sorgiment i la fi del catarisme a Occitània. Més enllà de qüestions místiques i religioses, l’autor analitza a la perfecció el complex tauler d’escacs en què es converteix Occitània mentre el catarisme hi és present. En efecte, la regió esdevé punt de confluència dels interessos polítics i territorials de la cort pontifícia, els reis francesos, els monarques de la Corona d’Aragó i els nobles locals, que lluiten per aconseguir el control d’Occitània amb el pretext d’eliminar l’heretgia càtara.

Aquest és altre dels temes principals del llibre, ja que Moneff en cap moment oblida que la liquidació del corrent religiós es fa mitjançant cruentes batalles i massives exterminacions de la població. El mateix autor ho defineix així quan descriu el setge de Montsegur de març de 1422:

Arribèt lo 16 de martz. Un dimecres. D’ora al matin, Huges des Arcis e l’arquebesque de Narbona, Pierre Amiel montèron al castrum al cap d’una tropa, preissats de s’apoderar totes aqueles erètges e de los cremar ambe gran gaug. Aqueles speràvan dins las liças, prèstes a patir çò mai òrre, sense cap d’illusion rapòrt a la mendra compassion de lors enemics. Òmes, femnas, vielhs, malauts, blaçats, morents, degun i escapariá pas; pas mai qu’a Besièrs, Menèrba, Lavaur, etc. Trigossats aval, brutalament, fins al pèd de la montanha, foguèron getats dins un enclaus de pals e paissèls quilhat al debàs de la montanha.

Més encara, els que no foren exterminats fugiren dels pobles i les ciutats per no ser jutjats per una Inquisició inapel·lable, de manera que:

... Perfaits e Perfaites patiguèron grèvament dins aquela tempsada negra. Fòrça moriguèron dins las famblas aprèp d’annadas de traca, esconduts pels bòsques, dins de cabanas, sense poder alucar de fuòc de paur d’estar descoberts, tremolant de fam e de freg ... e de paur! Lor istòria es pertocanta.

Vet ací la principal singularitat del llibre. Com heu pogut llegir, el relat està escrit en occità, una llengua que, malgrat els atacs seculars de l’Estat francés, encara perviu al País d’Oc. Açò permet el lector endinsar-se en un univers llunyà, plenament medieval, fins i tot amb un cert aire d’arcaisme, que transmet una màgia i un sentiment ben difícils d’esborrar. Som al davant de la llengua de la cultura en la cort dels monarques del casal de Barcelona, la llengua que joglars i poetes utilitzaven per cantar les glòries dels reis i les aventures dels cavallers errants, la llengua en la que aprengueren a llegir i escriure els pares de la literatura catalana medieval. Una llengua que també ha sofert durant segles una persecució que quasi l’ha fet desaparéixer i que l’ha relegat a una posició marginal, convertint-se en un record exòtic procedent d’un temps remot, fins el punt que el llibre que ara comentem ha d’estar escrit simultàniament en francés per fer-lo comprensible al lector. Potser és massa tard per recuperar la llengua d’Oc i situar-la en el lloc que mereix, però el seu cas ha de servir d’exemple. Encara som a temps d’evitar que açò mateix passe amb altres llengües que utilitzem sovint.


Castell de Montsegur (País de Foix), construït al segle XIII sobre de les runes de l'assentament càtar

Sobre plets, dots i oficis

Ivan Martínez Araque
De forma paradoxal, fins fa no molt, les fonts de la justícia civil a penes han merescut un ús exhaustiu per part de la historiografia valenciana. Sobretot, han estat rescatades pels historiadors del crèdit i allà on han destacat per ser bastant primerenques (a Alcoi o Cocentaina) o han sobreeixit pel seu volum i la inexistència d'altres fonts per estudiar les activitats econòmiques (Castelló).
Quant a la justícia criminal a València, a banda dels estudis més marcadament institucionals, es conten amb els treballs de R. Narbona o P. Pérez pel que fa als mecanismes de repressió del poder o de la violència present en la societat medieval. Però, les fonts del justícia civil o del justícia civil dels tres-cents sous (l'oficial encarregat de les qüestions que no ultrapassaven aquest valor) pràcticament han romàs encara en una certa foscor. Recentment, sota la direcció de diferents autors, s'han transcrit els primers documents pertanyents al justícia, quan encara no havia desllindat les seues funcions, en les darreres dècades del segle XIII.
Les raons que ho puguen explicar han estat diverses. Per un costat, per què la utilització més intensiva de les fonts, en acotar grups socials d'estudi (prosopografia), es va desenvolupar des dels anys 1980 i van tindre com a protagonistes progressivament les fonts municipals (la relació de consellers i personatges que estigueren vinculats al govern municipal), fiscals (talls del drap, altres tributs en què els artesans o mercaders manifestaven els seus productes) o les fonts notarials (fetes servir sistemàticament en un primer moment per historiadors francesos al nostre país).
D'un altre, per la dificultat per treballar-les, en requerir una certa base jurídica per comprendre els mecanismes judicials medievals. I, en fi, per què es tracta sovint d'una documentació àrida, que només pren sentit per a estudis socials i econòmics amb la compilació acurada de fitxes i dades, que necessàriament han de complementar-se amb totes aquelles tipologies documentals esmentades. Així i tot, és ben difícil trobar-nos amb uns altres documents que abasten aspectes com els que podem trobar en les fonts del justícia civil.
L'abril del 1418 Jaume Vinader, procurador o representant legal de Sibília, muller de Pere Gassó, va posar una demanda contra el seu marit davant el justícia civil. Es tractava d'una petició de restitució de dot, és a dir, que tenia l'objectiu que el seu home li retornara la part que aportà al casament, un total de 75 lliures (1.500 sous). Malauradament, i com sol ser habitual, no es conserven les primeres mans del llibre de demandes d'aquell any, però es pot seguir el procés a partir del seu desenvolupament posterior.
Una volta s'havia posat la demanda, la part denunciant, si procedia, havia d'aportar un seguit de testimonis dignes de fe, coneguts de la família o presents en les actes notarials que s'adjuntaven -i que tenien valor com a prova-. En aquest cas, s'havia de constatar que la dita Sibília en el matrimoni havia aportat aquella quantitat i que el seu marit no estava en condicions de poder retornar la suma (en béns mobles o immobles, no sols en numerari). Òbviament, cal prendre amb molta prudència les dades ofertes: en tindre la dona el dret de percebre en el moment en què ho sol·licite el dot, per davant d'altres creedors, aquest mecanisme actuava com una mena de garantia de salvaguardar el béns familiars.
Així i tot, més que el fet en si, el més interessant són precisament els testimonis que s'hi aporten, en el sentit de què tractaven de ser verídics, raonables, i sol restar anotada una transcripció ben bé literal de les seues relacions, si bé mediatitzada pels escrivans. El que no lleva que s'hi produïren incoherències: mentre que l'obrer Francesc de la Nava deia que feia uns 25 anys que havia vist casar Sibília i Pere, per a un altre testimoni, el mariner Pere Montserrat, n'eren 20.
Un dels aspectes que permet desenvolupar és que se'ns descriuen molts dels vincles, de les xarxes socials dels individus. El segon testimoni citat, un altre conegut, relatava que els havia vist criar dos fills, un fill i una filla, mentre que un tercer infant va morir. Pere Sastre, barber, coneixia aquells perquè vivien en el mateix carrer i, alhora, confirmava la decadència del matrimoni. El testimoni Pere Amorós declarava que els cònjuges havia hagut de vendre, fins i tot, el seu alberg.
Com també ens informen dels vincles econòmics, dels préstecs, de la realització de tasques informals -però necessàries en l'economia familiar-, de l'ajuda mútua, o de l'organització del treball en diversos sectors econòmics. El citat Francesc de la Nava, creedor de Gassó, deia que li devia certes quantitats, com ara 30 sous de cert censal anual. I relatava sobre aquest que:
[E]l dit en Pere Gaçó era teixidor e lexà aquell offici e és-se fet corredor. E tant com ell, dit testimoni, pot conéxer e entendre, lo dit en Pere Gaçó és hom mal feyner e bon dormidor en la sesta. E ell, dit testimoni, amprà al dit en Pere Gaçó, com lexà l'offici de texidor, que fes feyna ab ell a fer obra de vila. E·l dit en Pere Gaçó féu feyna ab ell, dit testimoni, II jorns, e puys no volgué fer pus feyna.
Dins els esquemes mentals dels artesans, doncs, canviar de professió era motiu de sanció moral, d'abandonar allò aprés per l'experiència, la perícia i el bon quefer adquirits durant anys, o també hi ha implícit el rebuig per la recerca del guany immediat, que s'associava a quelcom deshonest. Tanmateix, això venia contradit en la pràctica i en la realitat del moment. Els canvis d'ofici, no sols amb el pas del recanvi generacional, sinó també durant la vida d'una persona, eren freqüents i recorrents; i, d'igual mode, esdevenia en la realització de diverses tasques sumultànies i complementàries. Fins i tot, entre aquells menestrals que ocupaven una posició mitjana o alta al si de l'artesanat, especialment els de més volada, això és, aquells que perpetuaren l'ofici i transmeteren els seus recursos al llarg de diverses generacions, bo i mantindre una sola qualificació professional, exercien altres negocis, com a comerciants o eminents propietaris, àdhuc introduïren novetats tècniques en els seus tallers. I això malgrat la condemna moral a tota innovació.

Terres clàniques

Vicent Baydal
L'any passat es complia el quart centenari de l'expulsió dels moriscos ordenada en 1609, una commemoració que al País Valencià va passar institucionalment amb més pena que glòria, sobretot si la comparem amb les fastuoses celebracions que va gaudir la celebració del naixement de Jaume I, qui precisament veia així complida -amb una mica de retard- una de les darreres voluntats que deixava encarregades a Pere el Gran en el seu testament:

Rogamus dictum infantem Petrum [...] prorsus eiciat sarracenos de regno Valencia, ita quod nullus ipsorum sarracenorum remaneat ibi. (Preguem a l'infant Pere [...] que extirpe absolutament els sarraïns del regne de València, de forma que no hi romanga cap d'aquells sarraïns)
Els andalusins, doncs, les tribus àrabs i sobretot amazics que havien colonitzat la part oriental de la península Ibèrica, resistiren durant vora 350 anys més, però finalment es veieren abocats a l'abandó de les terres que havien ocupat els seus avantpassats durant segles. Les petjades que n'han restat a les actuals terres valencianes són poques, però algunes tan interessants com els despoblats de la vall d'Alcalà, precisament el territori des d'on el cabdill al-Azraq inicià la resistència contra l'ocupació feudal. L'Atzuvieta, la Queirola o els Benialís, la documentació gràfica a la xarxa és nombrosa, animada per les rutes senderistes que conviden a la seua visita. El mateix geògraf José Manuel Almerich en parla al seu blog, de forma complementària a la seua participació en el documental "Terra de moriscos", realitzat per al programa de Radio Televisió Valenciana Medi Ambient i que ací rescatem com a forma d'estimular l'interés per altres jaciments d'origen andalusí que encara resten per estudiar. Aquests d'Alcalà, concretament, van ser analitzats per Josep Torró i Josep Ivars en una sèrie d'articles publicats al llarg dels anys '80 i començaments dels '90. La convocatòria del XII Simposi Internacional de Mudejarisme és potser una bona ocasió perquè els joves investigadors interessats en la matèria proven d'aproximar-s'hi i familiaritzar-se amb les problemàtiques de la qüestió.

Restes de l'Atzuvieta

Reconstrucció de l'Atzuvieta

Poblat de la Cabília