El “donzell” d’Olba (Aragó)

Miguel Mezquida Fernández

Irene Monllor López

arqueòlegs

La intenció del nostre article no és només donar a conèixer als especialistes i al públic en general el Donzell d’Olba. Un donzell que, pel que sembla, ha estat oblidat durant molt de temps, encara que no pels veïns de la localitat (que ens el van mostrar i es van preocupar per la seua protecció). Volem, a més, assenyalar la importància d'aquest element arqueològic com a font històrica d'excepció per a la localitat d’Olba i la comarca de Gúdar-Javalambre, i segurament per a la província de Terol i tot l'Aragó. La seua importància rau en el fet que ens parla dels primers colons cristians instal·lats després de la conquesta de la zona als musulmans, o almenys de les primeres elits feudals dominants. Però, al mateix temps, aprofitant aquesta oportunitat, volem deixar constància de l'estat de conservació en el qual es troba i de la imperant necessitat de portar a terme accions indirectes per a propiciar la conservació futura d'aquest element d'indiscutible valor patrimonial.

Es tracta d'un cas d'urgència en el qual convindria actuar immediatament davant l'amenaça dels diferents agents de deteriorament. Aquestes primeres accions de salvaguarda podrien completar-se en un futur amb treballs d'intervenció directa, que podrien fins i tot estudiar l'opció de reubicar el "Donzell" en un lloc més idoni. En darrer terme, però no menys important per això, ens agradaria cridar l'atenció sobre la rellevància d'aquesta lauda medieval com un atractiu més per a l'arribada de turistes a la zona des d'aquest mateix moment, mentre treballem en la seua posada en valor i integració dins de diferents rutes de visita al patrimoni cultural i natural de la vila i terme d’Olba.

L'element patrimonial en qüestió, com dèiem, és una lauda sepulcral medieval, d'estil proto-gòtic, probablement emmarcada en una forqueta cronològica que situem entre l'inici i la meitat del segle XIII. Pel que sembla, el “Donzell” està descontextualitzat, en trobar-se formant part de la base d'un mur extern de l'Església parroquial de Santa Caterina d’Olba, Terol. Aquest mur se situa paral·lel al mur posterior del Multiservei rural “El Mijares”, formant un estret carreró de tot just un metre d'ample; a tan sols uns metres de l'antic cementeri de l'església (avui en la seua majoria desaparegut), com hem pogut confirmar després de la identificació de restes òssies humanes en la terra que emplena les jardineres del pati interior del Multiservei, pel qual s'accedeix al carreró. El lloc exacte de procedència és desconegut, encara que possiblement, allò que va poder ser la tapa d'un sepulcre, segurament va estar situada en la zona funerària a la qual abans fèiem referència. Encara que cap la possibilitat que fóra traslladada fins a la seua ubicació actual provinent del pròxim castell d’Olba. De qualsevol de les formes, sí que resulta evident que va ser reutilitzada com a element constructiu durant les obres del temple parroquial barroc entre els segles XVII-XVIII.

Pel que fa a la descripció, la coberta del fèretre és monolítica, de base rectangular, amb una figura masculina jacent en alt relleu. Al trobar-se encaixada en el mur no podem concretar la seua profunditat, a més la seua disposició original està alterada. La figura, possiblement, representa al difunt inhumat en el sepulcre (no trobat). Atenent al seu abillament, podem determinar que es tracta d'un cavaller pertanyent a l'elit social de finals del segle XII i principis del segle XIII. El retrat escultòric del difunt es disposa en posició decúbit supí, amb el cap sobre un coixinet engruixat, decorat en els seus quatre extrems per pompons (molt erosionats). Es distingeix una línia en la part dreta del rostre que podria indicar el perfil de la barba. Els braços es flexionen prenent en les seues mans una espasa enbeinada disposada de manera paral·lela a la seua cama esquerra, sobre el seu cos. La mà dreta queda a l'alçada del cor, i sota ella se situa l'empunyadura; mentre que la mà esquerra està al costat del fil enbeinat de l'espasa a l'alçada de la corretja. Sobre la seua cama dreta, paral·lelament, se situa una daga menuda. Vesteix saia o gonella curta (per sota els genolls) dividida amb una corretja (que cau entre el fil de l'espasa llarga i la daga), amb sanefa en la vora del baix. Les cames, possiblement cobertes per calces, es disposen de manera paral·lela lleugerament entreobertes. Destaca la pèrdua d'ambdós peus a l'alçada dels turmells.

Atenent a les dates de conquesta i colonització d'aquesta zona de Terol (entre 1200 i 1250) i, tenint en compte les donacions i vendes de territoris a cavallers feudals en la Vila d’Olba, la coberta decorativa del sepulcre de funció funerària-religiosa-commemorativa pot ser contextualitzada entre el principi i la meitat del segle XIII. El lamentable estat d'erosió superficial que presenta dificulta una lectura detallada dels detalls ornamentals en la representació; però podem apuntar que possiblement es tracte d'una escultura funerària proto-gòtica. Encara que manté certes característiques arcaïtzants com el hieratisme i la frontalitat, característica del període romànic, s'insereix en un marc cronològic de transició estilística al Gòtic Primitiu. Entre les patologies més visibles podem observar la pèrdua de fragments de material petri per erosió (micro-perduda), despreniment (macro-perdudes o llacunes) de parts significatives com els peus, micro-fissures i esquerdes. Destaquen dues causes de deteriorament: el sistema de desguàs de la coberta superior (pertanyent a l'Església parroquial) i la descontextualització de l'obra en si, situada en posició lateral i no en la seua posició originària decúbit supí. Amb això, el material base del “Donzell”, la roca arenosa, tendeix a ser més inestable i fràgil. A més, podem apreciar variació cromàtica per la presència de colònies d'organismes (biodeteriorament) i danys d'origen antròpic. Recentment s'han detectat (per part dels propietaris del Multiservei) pràctiques relacionades amb l'extracció de fragments petris del mur en el qual s'encaixa la tapa del sepulcre, just en la zona perimetral. Aquests fets poden respondre a l'interès per determinar la profunditat del bloc lític, possiblement amb la intenció d'espoliar la lauda.

Després de tot el que hem exposat en relació a l'estat de conservació del “Donzell”, creiem oportú fer una proposta de conservació preventiva que consistiria en el cobriment i instal·lació d'un nou sistema de desguàs en la coberta de l'Església, únicament en la zona d'influència sobre l'escultura. Es tracta d'un cas que precisa d'una urgent intervenció. Si no es desvia el sistema de desguàs i es protegeix l'obra de l'acció dels diferents agents de deteriorament (agents presents per la ubicació a la intempèrie de la peça), el volum de l'escultura acabarà per desaparèixer a causa de l'erosió continuada. La peça deixarà de tindre lectura i es perdrà físicament. Resultaria convenient instal·lar una coberta sobre l'escultura com a mesura de conservació preventiva. Una planxa d'algun polímer resistent, entre les volades d'ambdós edificis, podria ser una solució econòmica i eficaç. Aquest cobriment parcial del carreró pot afavorir la conservació del Donzell d’Olba, encara que, posteriorment, convindria plantejar un pla d'intervenció directa sobre l'escultura amb finalitats restauratives i potser un pla de reubicació per a una conservació en millors condicions.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració de dos autors convidats, a qui públicament agraïm el seu treball per a la difusió de la història medieval. Aquest article es va publicar originàriament en castellà en el número 1 de la revista La Linde (2013), p. 90-96.

Sal, ramaderia i transhumància en època medieval i moderna

Fa molt poc que acaba de publicar-se el llibre “Sal, agricultura y ganadería: La formación de los paisajes rurales en la Edad Media”, que és fruit d’un col·loqui que va tindre lloc el 2011 a La Malaha, Granada, organitzat pel grup de recerca Toponimia, historia y arqueología del reino de Granada. La ramaderia medieval, i altres aspectes relacionats amb ella com ara la sal i el paisatge que genera, l’ús de les pastures i les terres comunals, o la transhumància, són temes que han estat centrals per a la historiografia anglesa i d’altres països centre-europeus en el passat, i que ara ja estan sent menys tractats. Per contra, en altres llocs com els Països Baixos, Itàlia o la mateixa Espanya és un tema que comença de nou a cobrar importància, i aquest llibre n’és una prova.

S. Villar (ed.). Sal, agricultura y Ganadería, 2013

A casa nostra no hi ha massa estudis que tracten aquests temes per a l’època baix-medieval, i menys encara per a l’època andalusina, de la qual no se’n sap res. Per al segle XV coneixíem ja alguns aspectes de la producció i comercialització de la sal procedent de les salines de la Mata i Torrevella, i ara encara ho coneixem millor gràcies l’article de Leonardo Soler que s’ha inclòs en l’obra de la que parlava adés. Però no tenim gens d’informació sobre la resta del regne, especialment de les salines d’interior; i menys encara sobre l’època andalusina, per a la qual no s’ha fet cap estudi, tot i que ja fa quasi dos anys que Guillermo García-Contreras ens advertia en aquest mateix blog de la necessitat de l’estudi de la sal en al-Àndalus. D’altra banda, sobre la ramaderia coneixem relativament bé alguns aspectes concrets, centrats sobretot en zones muntanyenques com el Maestrat i els Ports, al nord del país, on hi ha una major especialització, i molt poca cosa per a la zona muntanyenca de les comarques centrals. Finalment, la transhumància entre els regnes d’Aragó i València és relativament coneguda per a època moderna gràcies a la tesi doctoral que hi va dedicar José Luis Castán, però no en sabem massa de l’època baix-medieval, ni res de la transhumància des de Castella, que també existia, en qualsevol època. Vegem alguns indicis a partir dels quals caldria estudiar-ho tot plegat.

Salines de la Malaha, Granada

Existeix tot un corrent historiogràfic que diu que la transhumància difícilment ha pogut existir amb anterioritat a la conquesta cristiana, perquè només amb el suport institucional i l’estabilitat política s’han pogut traçar les rutes i salvar la multitud de jurisdiccions existents al llarg dels camins. Potser aquests historiadors no han sentit mai parlar de l’Imperi Romà, del regne visigot de Toledo, ni del Califat de Còrdova. Però en qualsevol cas em crida l’atenció que és exactament el mateix argument que s’ha emprat tradicionalment per a justificar l’origen estatal de les grans hortes fluvials, tot i que ara sabem que van ser creades inicialment per comunitats camperoles tribals com, modestament, crec haver pogut demostrar. I és que n’hi ha un cert corrent ideològic que no pot concebre l’existència d’una societat que no estiga dominada per una autoritat superior que l’organitze des de dalt. Tanmateix, això no fou sempre és així. No estic parlant de la iniciativa privada, per descomptat, sinó de la capacitat evident de les comunitats rurals de qualsevol època (que no necessàriament han de ser igualitàries al seu interior, i de fet rarament ho són), per a organitzar-se per si soles i pactar entre elles el pas dels ramats des de la muntanya fins a la plana, entre les pastures d’estiu i les d’hivern.

Ramats transhumants

No és fruit de la imaginació d’alguns historiadors i geògrafs, com s’ha arribat a dir, que ja existien rutes de transhumància en la protohistòria. No és casualitat que al sud de França les vores de les rutes transhumants que baixen des dels Pirineus cap a la planura atlàntica estiguen plenes de necròpolis de l’edat del Ferro, sense cap assentament associat, però que sí estan relacionades amb els camins ramaders. I a banda d’aquest argument, que és el que tradicionalment s’ha emprat per a defensar aquesta hipòtesi, avui també se sap de l’existència de petites salines establertes al llarg d’aquestes rutes, en algunes valls on la presència d’aigua salada subterrània ho permet, les quals s’han vingut explotant ens molts casos des de la protohistòria quasi fins a l’actualitat. Fins i tot al País Basc francés s’ha pogut veure que hi estan associats els coneguts dòlmens.

Necropolis emplaçades al llarg dels camins de ramats, paral·lels als rius. Informació original de F. Didierjean, Apport de l'archéologie aérienne à l'étude des nécropoles tumulaires des Chalosses

Per descomptat, això no vol dir que a casa nostra es practicara la transhumància entre la costa valenciana i les muntanyes de l’interior abans de la conquesta cristiana del segle XIII, quan comencen a haver-hi proves escrites. Ignore ara mateixa si s’han fet estudis a nivell valencià sobre la possible existència de transhumància en època prehistòrica, ibèrica o romana, però el que sí que s’han fet són estudis de zooarqueologia en jaciments valencians del Bronze i d’època ibèrica, com ara la tesi de M. Pilar Iborra, que ens indica que la varietat d’animals més consumida van ser sempre els ovicàprids, com a tota la Mediterrània, des del Neolític fins l’època moderna. Difícilment es poden mantindré ramats d’ovelles i cabres al nostre territori sense un desplaçament de les bèsties cap a les pastures de muntanya a l’estiu. Per a l’època andalusina també n’hi ha alguns indicis, però no hi entraré ara, i em centraré en el que s’ha estudiat d’època baix-medieval i moderna.

Mapa de les principals rutes ramaderes de la península Ibèrica, sense Portugal (font Viquipèdia)

A Castella és ben coneguda la institució de la Mesta, que s’ocupa d’aquestes rutes transhumants de llarg abast, i que a casa nostra no existeix. També sabem de l’existència d’associacions de comunitats rurals per a aprofitar les pastures de manera comunal en les comarques dels Ports i el Maestrat valencià (i no em referisc als lligallos), que també existien en les comunitats de vila i aldees del baix Aragó, dels quals ens ha parlat tangencialment alguna vegada Vicent Royo en aquest mateix blog. De fet, la xarxa d’assegadors a nivell local, que s’integren en la xarxa que inclou els camins de transhumància des d’Aragó, és ben coneguda gràcies treballs com el seu sobre Culla. Del que a penes se’n sap és de la transhumància des de la terra de Conca cap a València, que també existia. Les rutes transhumants que parteixen de la serra de Conca van majoritàriament en direcció al sud, fins a Múrcia i Andalusia, a buscar pastures d’hivern. Però algunes de les rutes castellanes s’endinsen per les valls del Cabriol i el Xúquer cap a les comarques valencianes, i és ben sabut que els carnissers de la ciutat de València s’abastien molt a sovint de ramats castellans. Per tant, malgrat la importància dels ramats aragonesos, que sempre s’ha destacat, cal no descuidar la presència dels ramats castellans, ja que la documentació municipal d’època moderna ens indica el constant interès de la ciutat de València per proveir-se de carn, i dels seues tractes preferents amb els castellans. Tot i que no podrem saber la importància dels ramats d’una o altra procedència fins que no es quantifiquen d’alguna manera, malgrat la dificultat que això implica per la manca de documentació específica. Però es pot intentar.

Assagador al seu pas per Albocàsser, amb els murs laterals que impedeixen els ramats eixir-se’n del camí i envair els camps de cultiu

També és ben conegut el dret dels habitants de la ciutat de València a pasturar els seues ramats en qualsevol punt del regne, sense que cap senyor o vila ho puguera impedir, com garanteixen els Furs, amb l’excepció dels bovalars (reservats per als ramats locals). Però també sabem que els senyors feien deveses de les pastures i les arrendaven a forasters, que de vegades eren els mateixos carnissers de València, i en altres ocasions eren ramaders castellans i aragonesos dels que portaven els ramats a l’hivern. També hi havia contínuament conflictes de pas, perquè en alguns senyorius s’artigaven noves terres estretint el pas als ramats, i moltes vegades el senyor de torn volia cobrar rendes de pas als ramats forasters dels aragonesos, els quals tenien drets reials més antics adquirits, així com als castellans, que no tenien drets. Ací és on rau, és clar, una de les principals diferències entre la transhumància protohistòrica i alt-medieval i la transhumància baix-medieval i moderna, per la presència d’una multitud de jurisdiccions feudals desitjoses de traure rendes de qualsevol lloc. També hi deu haver diferència en una menor existència de cultius que dificulten el pas en èpoques antigues, ja que la població existent difícilment podria mantindré les extensions de cultius roturades en època baix-medieval i moderna. A més, sembla prou evident que les rutes antigues arribaven fins a les marjals costaneres, però amb les dessecacions i roturacions iniciades al segle XIV aquesta possibilitat va anar desapareixent amb el temps, conforme anaven disminuint els espais naturals. I no sols les marjals van ser artigades, la pressió sobre la terra era elevada per l’augment de la població després de les pestes del segle XIV. Això també féu augmentar la demanda de carn en les ciutats, en el mateix moment que es produïa la disminució de les pastures pels nous artigaments, per la qual cosa va augmentar progressivament la pressió sobre les pastures encara existents, i en conseqüència va augmentar la conflictivitat, especialment a partir dels segles XV-XVI. És evident, doncs, que en aquest context de pressió demogràfica i econòmica una autoritat superior capaç d’organitzar el traçat de les rutes i d’arbitrar en els conflictes entre ramaders i agricultors, entre senyors i transhumants, entre habitants d’un regne i de l’altre, pot arribar a ser necessària, tal com afirmen alguns historiadors. Però també és evident que sense una pressió sobre la terra tan alta, i sense la conflictivitat que genera aquesta, no és en absolut necessària una autoritat per a organitzar rutes de transhumància.

Els ponts eren habitualment emprats pels senyors per a cobrar als ramaders herbatges i rendes de pas

Els antropòlegs francesos d’època colonial ens han ensenyat que a l’Atles marroquí els grups berbers de camperols es reparteixen encara les pastures mitjançant pactes, i molt a sovint permeten que els ramats dels veïns pasturen al territori de la pròpia alqueria. També existeixen acords que es produeixen al si de les aljames, pels quals s’estableixen torns de rotació entre les diferents zona de pastura, per a no esgotar-los de seguida, els quals són respectats per tothom. Tot açò ens indica que les comunitats camperoles, de qualsevol època, són capaces d’organitzar-se i arribar a acords sense cap autoritat superior. Amb tot, el sistema funciona mentre n’hi ha pastures en abundància. Per contra, n’hi ha problemes quan la sequera disminueix les pastures i els diversos grups entren en conflicte. Els pactes es trenquen, de seguida venen els retrets, renaixen antigues enemistats tribals, i esclaten les guerres. Ara per ara és impossible saber si tot açò va passar a casa nostra, en el Bronze, en època ibèrica o en època andalusina, i és dubtós que ho arribem a saber algun dia. Tanmateix, és evident que existeixen molt possibilitats que això fóra així. Amb tot, resten centenars de qüestions obertes, i molts fils per on tirar.

Teles, draps, tapissos i penons medievals

L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

Penó de las Navas de Tolosa

El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

Estendard de Colls

Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

Penó de la Conquesta de València

Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

Senyera de València

A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia

Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (II). Els “Fueros” d’Aragó

Fa uns dies parlava al blog d’Harca d’un dels meus últims treballs, encara en curs de publicació, sobre les mediacions de pau i els arbitratges als codis jurídics de la Corona d’Aragó. La confecció ha servit de pretext per parlar ací d’un aspecte concret d’aquella investigació, la tradició jurídica dels territoris de la monarquia catalanoaragonesa, a la qual ja he dedicat un post sobre els Usatges de Barcelona. Com deia en aquella ocasió, un subjecte poc conegut pels medievalistes, que només els historiadors del dret abordaren de manera sistemàtica fins els llunyans anys setanta. Des d’aleshores, només alguns estudis ha aportat certes novetats, però el tema ha quedat obsolet i, com esmentava també l’altre dia, crec que no és precisament un objecte de recerca que haja de ser deixat de banda. Ans al contrari, és necessari per entendre el procés d’enfortiment i consolidació de la monarquia a partir de la creació de marcs legals i normatius únics, d’aplicació general a cadascun dels països de la Corona.

Una unificació jurídica que fou difícil de materialitzar a Catalunya, com ja veiérem, a causa de l’existència de tradicions legals de caràcter local fortament arrelades i els entrebancs jurídics, polítics i socials que trobaven els reis per assentar les bases del seu poder. Així, doncs, la recepció del dret romà es du a terme al principat de Catalunya sobre aquesta base i la conseqüència n’és la confecció d’un cos normatiu de lleis estrictament feudals impregnades dels preceptes romanocanònics, els Usatges de Barcelona. Ben distinta és la situació als altres dos territoris, els regnes d’Aragó i València, on la corona disposa de més mecanismes d’actuació i, per tant, té una major capacitat per posar en marxa el procés d’unificació jurídica. És ací on l’aplicació del dret romà obté la seua màxima expressió, especialment al cas valencià. Férem l’altre dia el primer tast amb els entrants, els Usatges. Avui ja toca el primer plat, un magnífic compendi legal inspirat en la tradició romanista renovada a partir del segle XII, els Fueros d’Aragó.

La vila d'Osca

El 1247, Jaume I promulga els Fueros d’Aragó, consagrant la unificació jurídica del regne. La compilació realitzada a Osca té com a base el Fuero de Jaca, atorgat pel rei Sanç Ramírez el 1077 i confirmat per Ramir II el 1134. Es tracta d’un privilegi basat en el dret franc, que té com a objectiu atraure pobladors per consolidar el nucli urbà principal del regne, situat al camí de Sant Jaume i amb una intensa activitat comercial, tant a l’altra banda dels Pirineus com amb els musulmans d’Osca i Saragossa.

Fuero de Jaca

El codi és confirmat de nou per Alfons II el 1187, qui el generalitza com a marc legal de referència per a tot el regne. En aquest moment, es produeix també una reformulació del text originari, incorporant els costums antics –un conjunt de materials jurídics dispersos como fazañas, usos i costums–, realitzada per advocats i juristes, que s’estén a la resta de poblacions del territori. En ell conflueixen també les constitucions reials promulgades per Alfons II i Pere II en les corts d’Osca de 1188 i 1207, respectivament. S’elabora, així, un cos legal de caràcter eminentment privat que constitueix la base dels futurs Fueros d’Aragó, ja que, de fet, dels 420 furs que componen el text recollit a la compilació d’Osca de 1247, al voltant de 300 provenen del Fuero de Jaca.

La vila de Jaca

El contingut del nou codi recull, per tant, la tradició legal i jurídica aragonesa, sobre la que es realitza la introducció dels preceptes romanocanònics. L’autor de la compilació de 1247 és el bisbe d’Osca Vidal de Canellas, qui, a petició de Jaume I, redacta un cos legal totalment adaptat al dret comú. El primer tret en què s’intueix la romanització del dret aragonés és en l’estructura externa del codi, ordenat en nou llibres, dividit cadascun d’ells en títols que, al seu torn, es distribueixen en rúbriques, copiant la vertebració del Corpus Iuris Civilis, la major compilació del dret romà clàssic, feta en temps de l’emperador bizantí Justinià, recuperada i reformulada a partir del segle XII.

Vidal de Canellas

La dimensió que assoleix el nou cos legal sobrepassa el contingut del dret tradicional i, per aquesta raó, s’inclouen rúbriques que reprodueixen literalment les disposicions del dret romanocanònic i que, al mateix temps, modifiquen la normativa tradicional del país. Açò succeeix sobretot en temes de caràcter penal i en el funcionament de la justícia, regulat de manera escrupolosa i suprimint pràctiques antigues com les ordalies. Així mateix, com ocorre a Catalunya, tot allò que no sancionen els Fueros deu ser regit per l’equitat i el sentit comú.

Primera compilació dels Fueros, segle XIII

En aquest moment, s’efectuen, a més, dues compilacions, una anomenada Compilatio minor o Vidal menor i l’altra Compilatio maior o Vidal mayor, que sofreixen distintes transformacions en la seua estructura al llarg dels segles XIII i XIV. La primera, molt més breu, és la que finalment s’adopta com a marc legal de referència al segle XIV, ja que la segona, promulgada però no confirmada, introduïa nombrosos preceptes del dret romà que provocaren el rebuig de la societat política del regne, sobretot la noblesa, en veure atacades les seus prerrogatives. Es tractava també d’un compendi massa extens com per a ser útil, així que mai arribà a utilitzar-se de manera factual.

Miniatura de la rúbrica "De adulterio et abrupto"

La compilació d’Osca de 1247 és completada pels furs aprovats en les corts d’Ejea de 1265, que inclouen matèries del Justicia d’Aragó –figura política de primer ordre en el regne– i de la condició de rics homes, cavallers i infançons. Així mateix, s’incorporen també el Privilegi General de 1283 i el Privilegi de la Unió de 1287 –derogat en les corts de 1348–, concedits per Pere el Gran i Alfons el Franc arran de l’enfrontament que la corona manté amb la noblesa aragonesa per la conquesta de Sicília i, sobretot, pels greuges realitzats pel monarca als drets, usos i costums aragonesos. En aquestes tres ocasions, la legislació és negociada per rei i regne en el marc de les corts, mantenint-se així l’essència del pactisme, fins que el codi es fixa de manera definitiva en les cort de 1300 per Jaume II.

Una altra miniatura de la primera compilació dels Fueros

Posteriorment, s’afegeixen al text oficial originari els furs aprovats en les corts celebrades al llarg del segles XIV i XV, així com també les anomenades Observancias. Es tracta d’una col·lecció de materials dispersos, com usos, costums, opinions de juristes i sentències de plets, que s’incorporen de manera progressiva als Fueros des de la fi del segle XIII. A pesar de què mai foren promulgades de manera oficial, es consideraren vigents i amb força de llei en tot moment, sobretot a partir de la compilació de 1428, que fixava el seu contingut definitiu. De fet, des de la segona meitat del Dos-cents s’havien fet diverses recopilacions de les Observancias, entre les que destaquen la que féu a principis del segle XIV el Justícia d’Aragó Pérez de Salanova, el primer en sistematitzar la col·lecció seguint l’ordre i l’estructura dels Fueros, i la confeccionada per Jaume d’Hospital a la fi d’aquesta mateixa centúria, col·lecció molt més extensa, romanitzada i tendent a la teorització.

Edició dels Fueros i Observancias del segle XVI

Per últim, al text format per Fueros i Observancias s’uneixen els actes de cort, disposicions negociades pel rei i un o diversos braços de les corts, que només afecten als membres dels dits braços, ja que si foren acceptades per tots tindrien la consideració de fur i la seua aplicació seria general. D’aquesta manera, a causa de la introducció de noves disposicions al llarg del temps, l’estructura interna experimenta diverses remodelacions. En la seua versió final, el codi està composat por dotze llibre –els tres últims recullen els furs aprovats en corts a partir de 1348–, les Observancies i els actes de cort. Es completa, així, un cos legal unitari i fortament romanitzat, que serveix de marc legal de referència a tot el regne. Gràcies a tot açò, a la fi del segle XV, es té la concepció d’haver format un codi ja complet i, a partir d’aquest moment, únicament es realitzaran modificacions o adaptacions dels furs existents, però no se’n crearan de nous.

Aconseguit un èxit rotund en el primer assaig dut a terme a Aragó, Jaume I emprén el plat fort de la unificació jurídica dels seus territoris sota els paràmetres del dret romà amb la promulgació dels Furs de València, màxima expressió de la creació del nou regne. En parlarem d’ací a dues setmanes.

La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).

Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.

Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:

Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.

Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.

Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

Tornem amb la monarquia: l'ADN dels reis privatius d'Aragó

A hores d'ara tots coneguem l'estudi de les restes de Pere el Gran i Blanca d'Anjou, del qual al blog d'Harca n'hem parlat profusament, i l'hem criticat també. De fet, la premsa n'ha fet molta difusió a tot l'Estat en els moments puntuals que els responsables del projecte han donat a conéixer noves dades. El que no pareix que sàpiga molta gent és que paral·lelament a l'estudi de les tombes reials de Santes Creus -abans fins i tot-, a l'Aragó també s'estava fent un estudi semblant sobre els seus reis privatius: Ramir I, Sanxo I, Pere I, Alfons I el Bataller i Ramir II el Monjo. Ara fa tot just un mes els responsables del projecte lliuraven l'informe final de la investigació, i les restes dels dos darrers reis esmentats van retornar als seus respectius sarcòfags de l'església de San Pedro el Viejo d'Osca, enmig d'una cerimònia amb representants institucionals que intentava compensar les crítiques rebudes per la forma com van eixir d'Osca.

En efecte, segons informa la premsa, al juny de 2008 els arqueòlegs van extraure dels seus sarcòfags les caixes de metacrilat en les quals es van guardar les despulles reials fa 26 anys, en una actuació anterior, i van viatjar cap a Saragossa al maleter d'un cotxe. Allí, antropòlegs i forenses de la Universitat han estudiat les seues despulles, junt a les de la resta de reis exhumades del panteó reial del monestir de Sant Joan de la Penya, i el conjunt d'ossos barrejats de diverses persones trobats al sarcòfag de la comtessa Sanxa al monestir de les Benedictines de Jaca. Mentrestant, en aquest anys s'ha restaurat l'església d'Osca esmentada, inclosa la capella on estan els sarcòfags, que ha matisat la restauració de 1985, tot plegat a iniciativa del Gobierno de Aragón i cofinançat per Ibercaja. En el següent vídeo del govern podem veure un resum de presentació del projecte:

I, ¿quins resultats s'han obtingut de l'examen forense, la “virtòpsia”, l'anàlisi de l'ADN, les probes de Carboni 14 i la resta de proves científiques? En primer lloc es confirma, diuen, la identitat de Ramir II, soterrat sol al seu sarcòfag. L'ADN sembla suggerir la identificació de Ramir I, barrejat amb les restes de 40 persones més al panteó reial de Sant Joan de la Penya, dels quals la majoria tenen relació familiar i alguns eren molt alts (1'80 m.). I pareix ser que Alfons el Bataller també estava al seu lloc, junt a dos individus més, tot i que hi ha dubtes sobre quin és el rei d'entre tots tres cosos. El conjunt d'ossos del sarcòfag de la comtessa Sanxa pertanyen a 9 persones, entre les quals estan les filles de Ramir I (és a dir, la mateixa Sanxa i les seues germanes Urraca i Teressa), i també la seua avia i mare del rei, Sanxa d'Aibar, de la qual es desconeixia el lloc d'inhumació.

De fet, afirmen que l'estudi portarà a replantejar-se el paper de la dona en l'organització de la monarquia, però no expliquen com, i conclouen que la dieta dels reis incloïa un alt consum de carn, que s'incrementà amb els segles. D'altra banda, també ens informen que Alfons el Bataller tenia una musculatura molt desenvolupada, de guerrer, perquè feia molt d'exercici físic; mentre que Ramir II el Monjo era tot el contrari, tenia reuma, i una desviació de la columna, cosa que confirma l'apel·latiu que li donaven els seus contemporanis: “el curvo”. Encara que cal dir que aquesta informació sobre la musculatura dels dos reis ja se sabia de l'anàlisi de 1985. Finalment, per acabar, com no podia ser menys, la presentació va acompanyada de la corresponent reconstrucció facial d'un dels reis, Ramir II.

Reconstrucció facial de Ramir II. Cal dir que encara no té un acabat visual tan espectacular com la de Pere el Gran en el cas de l'estudi català.

Necessàriament aquest resum de les conclusions no fa justícia a la complexitat de les anàlisis realitzades a les restes mil·lenàries, i ens demostra que les tècniques d'ADN han avançat molt des dels anys 80 quan es van estudiar també les restes. Igualment, també és cert que les minses dades aportades a la premsa i presentades ací no són tots els resultats obtinguts, i només el temps i les publicacions científiques ens permetran albirar la qualitat i la importància dels mateixos. Ara bé, la pregunta que es desprèn ràpidament és la de sempre: calia? Paga la pena els diners invertits? No cal posar en dubte la cientificitat del projecte i dels seus responsables, ni molts menys. Tampoc es tracta de menysprear l'aportació d'una informació històrica nova que sempre enriquirà d'alguna manera el coneixement científic de la societat medieval. Però és evident que els resultats, almenys pel que sabem de moment, són d'una qualitat i quantitat molt més inferior als que podrien aportar totes les prospeccions i excavacions arqueològiques al llarg i ample d'Aragó que es podrien finançar amb els diners gastats en aquest projecte. És a dir, allò mateix que vam dir ací al blog en el seu moment sobre els estudis de Pere el Gran i Blanca d'Anjou.

Que Alfons el Bataller tenia una musculatura desenvolupada i Ramir II tot el contrari es una informació evident, i a més ja la sabíem des de 1985. Que els reis estan soterrats al lloc on se suposava que estaven soterrats tampoc és cap novetat. I que els reis menjaven molta carn o que Ramir II tenia reuma no sembla que vaja a aportar massa a la història de l'alimentació o a la de la salut. Al remat, doncs, què ha portat al govern aragonés a promoure de nou l'exhumació de les restes reials i a cofinançar, junt a una caixa d'estalvis, les anàlisis científiques a les despulles reials? Fixem-nos en aquest vídeo proporcionat pel mateix govern, amb imatges de la inhumació oficial el passat mes de juny:

Acte oficial amb discursos a l'església, processó pel claustre amb les autoritats (de segona fila, això sí), i la senyera cobrint les restes reials. Fixem-nos que no solament no és el senyal d'aquells reis del segle XI, tot i l'encabotament d'alguns historiadors aragonesos per interessos polítics, sinó que tampoc és la bandera oficial de la comunitat autònoma d'Aragó, perquè no porta l'escut. Ara veiem aquest altre vídeo, on els màxim responsables de Cultura de l'anterior govern socialista d'Aragó expliquen les raons del projecte:

“El gobierno de Aragón ha sido el impulsor de este proyecto, porqué para nosotros es muy importante tanto des del punto de vista histórico como desde el punto de vista social y político”. “Es muy importante para Aragón y su gobierno conocer con precisión los restos de su monarquía propia”. És a dir, el poder actual (govern autonòmic) autopromocionant-se a través de l'exposició del poder del passat (monarquia). Però sobretot es tracta d'un joc de política, regionalisme i, per què no dir-ho, autoafirmació dins de l'eterna relació d'admiració/enveja o amor/odi dels aragonesos amb Catalunya (erem un regne abans que ells, les quatre barres són nostres, etc.). Més o menys com ací a València, vaja. En definitiva, també, raons paregudes a les que van impulsar el govern català a convertir la simple restauració de les tombes de Santes Creus en un espectacle a major glòria de la Nació catalana a costa del pressupost del Departament de Cultura. Només cal recordar que durant el retorn de Pere el Gran a la seua banyera hi va haver la mateixa parafernàlia institucional que ara veiem en el cas aragonés. També els 750.000 euros de diners públics gastats, en total, al projecte de restauració de les tombes reials, i el desplegament informatiu que es va fer (amb continues referències a “Pere II” i als “reis catalans”, com si foren només d'ells), d'entre el qual destaca el documental Anatomia d'un rei. Total perquè, al remat, la gent només es quede amb la reconstrucció facial i que es tenyien els cabells; és a dir, amb l'ham llançat a la premsa per a assegurar-se la divulgació del projecte.

Esperem que, en el futur, les dades extretes per ambdues recerques ens aporten un avanç tan important en el coneixement històric de la societat medieval que ens tapen la boca als que critiquem que, des del punt de vista historiogràfic, no val la pena les despeses generades. El temps ho dirà.